Mercé Rodoreda és l'escriptora contemporània que mès proyecció internacional ha donat a la literatura catalana del segle XX; tots els obres han sigut traduïdes i han rebut una bona acollida per part de la crítica de tots els països on han editat.

La producció literària rodorediana ha estat analitzada dónes de punts de vista diferents i amb la perspectiva de teories literaries distintes com, per exemple, l'estructuralisme, les psicoanàlisis i la critica literària feminista.

Mercé Rodoreda i Gurguí va naixer a Barcelona al bari de Sant Gervasí, el deu octubre de 1908. De ben petita visqué en contacte amb la literatura,el seu pare l'inculcà l'afecció als grans autors catalans, sobretot Guimerà, Ruyra i Verdaguer; esta aficio acabà de fomentar-li-la l'avi Pere Gurguí, catalanista i gran amic de Verdaguer. Amb obra Aloma Mercé guanyà el premon Creixers al 1937.

L'any 1939 inicia per a Mercé Rodoreda i per a tants components de la seua generació un exili molt mes llarg del que esperaven. Esta etapa és un moment crucial per a l'escriptora , a mes de representar una decisiva i enriquidora experiència personal, "una lliçó de vida ", és un gran moment per a la formació intel·lectual d'autora.

Estos anys li aporten una solguda cultura que ella sabrà anar expresant a través dels seus llibres. Començà a conrrear el conte, perque no tènia temps material per escriure novel·la. Estos contes responen a la tècnica classica de l'anàlisi psicològica. Alguns dels contes d'estos anys són publicats en revistes d'exili i foren recollits posteriorment a Vint-i-dos contes (1958) i Semblava de seda i altres contes (1978)

Els contes representen el camí que tria Mercé Rodoreda per arribar a la novel·la.

L'any 1954 és trasllada a Ginebra on inicia un periode de gran productivitat i finalment la dedicacio plena a la literatura. Publica Vint-i dos contes amb la que obtingué el premon Víctor Català el 1957. La primera novel·la de la seua etapa de la postguerra va ser La plaça del diamant (1962). El carrer dels camelies (1966) consolidà Mercé Rodoreda i li foren otorgats els premos Sant Jordi (1966), el de la Critica (1967) i el Ramón Llull (1962). Tanca este periode amb Jardí vora mar preludiant ultima etapa de la narrativa rodorediana, la de la vellesa , formada per un recull de contes com: La meua Cristina i altres contes (1967) i Mirall trencat.

Esta última obra la va começar abans d'escriure La plaça del diamant però degut a la seua complexitat no l'aconseguí acabar fins el 1974. Per esta obra li és concedit el Premon honor dels Lletres Catalans i arribà a obtindre el reconeiximent públic.

Però Mercè Rodoreda contínua en la seva intensa activitat creativa i publica Viatges i Flors (1980) i Quanta, quanta, guerra...(1980) El 1986 apareix La mort i la primavera i al 1991 Isabel i María, ambdues inacabades.

La mort i la primavera on la mort tornada a tenir una presència forta, és una mena de testament literari de Mercè Rodoreda qui vaig morir justament una primavera, la de 1983.

Mirall trencat és, segons la crítica, la millor novel·la de Mercè Rodoreda, narra història una família a través de tres generacions representades per tres personatges femenins: Teresa Goday, Sofia Valladaura i Maria Farriols.

En esta obra la vida adulta és mostrada amb molt de pessimisme i d'escepticisme on el sentiment predominant és la nostàlgia i el rècord un temps passat que ja no tornarà.

Mitjançant un estil clar i directe amb una ajustada i original barreja d'associacions i descripcions, autora forma un univers literari on la vida és reflectix com un espectacle.

El fragment a comentar tracta sobre el moment exacte on sorgix l'idea del mirall trencat com a mode de veure la vida, es on Armanda , la minyora més antiga de la torre, organitzant la marxa de Sofia tropeça i trenca el mirall.

La novel·la està composta per una estructura trimembre, els parts troben el seu punt de recoçament en el tractament temporal.

La primera part compren del capítol primer fins al divuit. Amb una adjetivació sobria i mesurada el temps narratiu es cronológic, son narrats els esdeveniments amb escenes que faciliten definir els personatges. Per mig d'un narrador objectiu es mostra el cuadre dels personatges amb els seus pensaments i les seues vivencies, sovint es el propi personatge qui narra la seua vida i com ha arribat a tindre el secret que sera el móbil de l'acció.

Trobem als tres primers capitols el perfil de Teresa i de Salvador Valladaura i com son les relacions entre els dos i com van arribar a la Torre on viuran tots els personatges i es donaran tots els desacords entre els familiars.Es on son presentats els que no viuen pero mantenen rel·lacions amb la familia com es el cas de la presentació de Jesus Masdeu al capitol set.

La segona part es on s'enfonsa en la definició de les persones, animals i coses i per aixó es val de les coloracions. A aquesta part s'utilitza un estil més literari amb frases més camplicades i llarges. Es denota una adjetivització més sentimental i decadent que preludia el final de tot.

El sistema de focalització es emprat per tal de fer que els fets més superficials o externs siguen desplaçats cap als més profunds i intims. un exemple es el cas de Armanda que es posa les arracades que li havia regalat Eladi per fer denotar la seua suparioritat davant de les altres minyores i la propia Sofia.

El temps és psicológic ja que si l'acció no sofreix una evolució, es descriu ampliant el passat. Es apreciable amb Teresa que recorda el seu passat mentres la seua salud va pitjorant. Com a contrast trobem a María amb tota una vida per viure i una bellesa que va agumentant; la seua bellesa es centre le l'obra, junt el mon dels infants.

Es reclcada la psicologia dels personatges que presenten una actitud desencisada de l'existencia i tenen com a punt en comú la soletat essencial de la persona humana. Es manifesta un aillament de cada personatge encara que hi ha gent al seu voltant, aquest estat es degut a una forta incomunicació i tal volta per la manca d'interés pel que pasa a la resta de la gent amb la que conviuen. Sembla que cadascú te el seu propi mon interior que tot hom fora d'ell ingnora. Com exemples trobem a Teresa sola a la seua habitació, o Eladi amb la preocupació pel enamorament dels seus fills.

Es en aquesta part on es donen les tristeses i la tragédia com la mort de María i la d'Eladi a més de la fugida de Ramón.

Es a la tercera part on es dona pas a la fantasia i a les reflexions existencials. Tot hom fa una especie de balanç del que ha sigut la seua vida i un recordatori evocant l'enyorament i la nostàlgia.Es on es donen les manifestacions mìstiques com l'aparició del fantasma de María o el sentiment de Teresa de ser una ploma de paò.Es dona una dualitat, per una banda la presència misteriosa del més enllà i d'una altra, la realitat present morta.

En aquesta part és on ubiquem el fragment que servix per a donar llum i sentit a l'idea del mirall trencat com a reflexió del pas del temps. No es segur si el que han viscut els personatges va ser com ells recorden o no ha sigut res més que un reflexe en un mirall trencat, un record alterat, enganyós i incert.

Es ací on es produeix el trencament del mirall, concretament al capíto cinc que porta per títol "torni aviat senyoreta Sofia". Aquest capítol fa que la novel·la s'esdevinga amb més sentit ja que el tema es la visió de la vida que es recordada a troços com el reflexe dels bocins del mirall.

En definitiva, ja no poden saber si han viscut una realitat que ara sembla un somni o ha sigut un somni que sembla la realitat.

Els personatges a Mirall trencat presenten diferencies respecte a les obres anteriors de Mercè Rodoreda, per una banda trobem una gran quantitat de personatges i com a novetat l'aparició de figures masculines, aixó fa que la novel·la resulte més complicada. Per altra banda l'estatus social es el de gent acomodada, que dispon de temps per a pensar i reflexionar, la qual cosa no ocorre a les altres novel·les on els personatges pertanyen a una clase social més humild i que depen del seu treball per a viure.

Tots els personatges mantenen la seua concepció desencisada de l'existencia. Aquestos no mostren cap mena d'ilusió per viure o per deixar de fer-ho. Peró si que observem més vitalitat en les dones, de fet al final queden com a guanyadores o heroïnes dues dones: com a dona abocada a la vida trobem a Sofia i com a nena abocada a la mort, trobem a Maria.

La constant en tots els personatges es el secret peró es especialment remarcat el de les tres dones que tenen el paper principal Teresa, Sofia i Maria. Tots tres son perfilats amb més cualitat i extensió.

Teresa i Salvador son la parella fundadora i el seu matrimoni esta vellat per un secret, Salvador amaga a la seua dona el record constant de Barbara. Teresa encobreix l'existència d'un fill natural, Jesús Masdeu, qui mostra l'aparença que no té molt clar el seu lloc en la vida i per això passa de ser artista a revolucionari. Teresa es presenta com una persona que persisteix en aconseguir el que vol, té un aspecte fràgil i es una dona prou bella.

La filla d'aquesta parella fundadora es Sofia, es caracteritza per poseer un caracter dur i sec el que la fa mes resistent als colps de la vida i per açò acaba sent la gran supervivent de l'estirp. Dóna la impressió que gran part de la seua duresa és deguda al desengany que li va produir, res mes casar-se, el saber que el seu espòs, Eladi era pare d'una xiqueta, Maria. Maria reencarna la bellesa de sa mare Pilar, bellesa que provocara una forta impressió en els hòmens d'eixa família: primer és Eladi el que s'enamora de Pilar i després és el fill major de Sofia i Eladi, Ramon qui perdrà el cap fins a tal punt qeu s'escapara de sa casa i no tornarà a aparéixer fins que no hagen transcorregut molts anys. Però este matrimoni va tindre un altre fill, Jaume és el mes xicotet i mes sensible de tota la família però la seua raquitica constitució i la maldat dels seus germans van fer que mori de xiquet.

La protagonista del fragment és Armanda i és el personatge mes destacat del servici (per açò és que se li trenca l'espill mentres areglaba la casa per a la marxa de la senyoreta Sofia) a passat d'estar davall les ordenes de Teresa a les de Sofia. Inicialment el seu treball el desemmpeñaba en la cuina i fins que no cansigue eixir d'entre les casseroles i l'amor furtiu d'Eladi no pareix estar tranquil·la. Però quan l'amor del senyoret se terminà, ella no es va disgustar ja que havia aconseguit fer-se l'ama de claus i lucia orgullosament les arracades que un dia li va regalar el senyoret.

Com tècnica narrativa destacable una fixació pel temps passat, tota la novel·la transcorre en passat fins al moment de la ruïna físicament i paral·lelament fins al fi, la mort, la fi de la nissaga. El temps desdibuixa i esborra la realitat per a crear una nova i pròpia la qual la majoria dels casos passa a ser la vardadera deixant de costat l'autentica. Hi ha una clara finalitat estètica temporal es la de mitificar el passar que se ha convertit en record i per tal d'aconsegir-lo es crea un temps propi.

Els personatges troben la felicitat en el rècord, quan és dediquen al l'autocontemplació i examen de les seues pròpies vivències. Eata és una forma ben romàntica de percebre l'existència i d'ahí La importància del mirall ja que els records són com el reflex d'un espill trencat que mostren una realitat alterada que magnifica el secret, i fa qeu tots s'aïllen per a proteixir-lo.

La novel·la presenta una técnica metafórica simbolista que creen una atmósfera que preludia el final de l'event, com exemple el moment del descobriment del llorer en visitar la torre que va acompanyat d'un vent desagradable com anunci de la mort de Maria. Altre element simbolista es el de les tórtores que apareixen a les morts de Jaume i Valladaura. Com a maxim element smbolista trobem el mirall, aquest es el que reflectix la vida dels personatges i les seues actituds un exemple es que Barbara fa tapar el mirall com anunci de suïcidi. Rodoreda es val d'aquesta simbologia particular per perfilar els episodis i els comportaments.

L'autora domina els seus personatges i tria els detalls per a construir el món desenganys i les reserves de tota la familia. Per aconseguir-lo es val d'un narrador omniscient. Peró aquest narrador te una omnisciencia parcial en el sentit que decanta al lector, mitjaçant la descripcio manipuladora, fent que el lector esdevinga una actitud afavorable o negativa cap als personatges.

Mercè Rodoreda ha sigut una escriptora amb una gran proloferació literaria, en aquesta novel·la podem apreciar la seua mestresa en una obra on la técnica literaria es de novel·la psicológica on els propis personatges ens mostren la seua actitud amb els seus propis actes.

Trobem coincidències amb altres obres de Mercè Rodoreda, els personateges femenis de les altres obres com Aloma, Natalia entren al món adult a través d'una experiencia sexual sense bon fi i obten per un matrimoni de conveniencia. Igualment pasa amb Teresa Goday. També coincidiesen amb el tractament de la maternitat con una cosa freda i cruel. Altra constant a les obres rodoredianes es la incomunicació de la parella i el pas del temps amb la decadencia física de la persona humana, aspecte que es dona concretament en la dona. La narració basada en els detalls es molt utilitzada per l'escriptora, es basa en les descripcions minucioses i quotidianes on el objecte son les relacions personals i la dificultat de comunicació que aquests ofereixen.

Com la majoria de la novel·la contemporánea Rodoreda es fixa en tot allò efímer fent de l'instant o objecte més patet l'eix de la veritat entre l'eternitat i l'oblit. Així destaca la velocitat narrativa on els episodis que poden semblar trascendentals com morts o casaments, son quasi pastas per alt, mentre que situacions més quotidianes i intrascendentals son narrats amb minuciositat, ja que son els moments que amaguen la veritat.

Mirall trencat es pot enclavar dins del context de la postguerra amb una seria de factors que volien mermar en la literatura com la prohibicó de la nostra llengua i dels drets civils. Sota aquesta dictadura feixista la censura i la moral dificltaven considerablement l'obra literaria i molts dels nostres autors es veuen obligats a viure i a escriure en l'exili. De fet la nostra autora va viure un llarg exili peró no deixà d'escriure.

A Mirall trencat observem com la história va desde abans de la guerra fins a la postguerra, la qual cosa fa que els personatges modifiquen la seua vida (recordem que Sofia viatga a París i no torna fins que la guerra toba el seu fi.

La narrativa de la postguerra adopta unes tendències que es veuen reflectides en aquesta novel·la com l'us d'una narrativa psicológica, encara que Rodoreda la modifica per tal de obtenir els resultets que vol.

7