MIQUEL BLAY (Olot 1866 - Madrid 1936)

Els primers freds (1892)

Marbre

138 x 100 x 70 cm.

Barcelona, Museu d'Art Modern

L'escultor Miquel Blay i Fàbregas, va estar fortament influenciat pels diferents corrents de l'art català de finals del segle XIX, com van ser l'escola d'Olot o el Centre Artístic de Sant Lluc. Encara que la seva evolució posterior va anar cap altres camins, cap a un realisme molt afrancesat, gairebé dins d'un esperit modernista. És important destacar que moltes de les seves influències les va rebre arrel de les seves diverses estances a diferents ciutats, París, Roma, Buenos Aires i Madrid, on finalment s'instal·là l'any 1906.

Amb l'obra Els primers freds, Miquel Blay, que encara no havia iniciat la seva sèrie d'escultures plenament modernistes, va aconseguir un dels èxits més ressonants de l'ecultura hispànica de l'època. De fet, aquesta escultura mostra força contradiccions, ja que mentres en alguns llocs es diu que era un estudi anatòmic per l'obra definitiva, en la qual els personatges anaven vestits, en altres es comenta que és aquesta la versió definitiva, mentres que l'altra era una obra prèvia; sembla que és aquesta última explicació la més correcta. Ambdues versions van ser dutes a terme a la ciutat de Roma l'any 1892.

L'obra, força primerenca, acusa la influència del mestre de Miquel Blay, Henri Chapu, encara que també té clares referències, tan temàtiques com compositives (que a molts els han passat despercebudes) amb un grup d'un altre escultor francès: L'Èdip a Colonna (1882) de Dominique-Jean Hugues, un escultor marsellès un tant obscur, però que va destacar prou amb aquesta obra fins al punt que va passar a formar part de la col·lecció del Museu del Louvre. Les dues obres, Els primers freds de Blay i L'Èdip a Colonna de Hugues, es componen de dos personatges, un vell i una joveneta, asseguts en un banc, que a l'obra francesa són Èdip i la seva filla Antígona. A totes dues obres el vell, barbat, té una actitud capficada, com si estigués meditant alguna cosa que el tingués molt preocupat, fins arribar a tenir una mirada certament trista, i fins a cert punt melancòlica. El trobem redreçat en el seu abatiment i de cara a l'espectador, mentre la joveneta, com buscant la seva protecció, recolza el seu cap damunt la clavícula de l'ancià. La diferència més evident entre les dues obres és que Blay va fer les figures nues mentre que Hugues havia deixat nu només el tors d'Èdip.

Es pot parlar de l'obra Els primers freds com un límit ambigu entre el realisme i el simbolisme. El realisme, que podria entroncar amb la tendència que es duia a terme en la ciutat natal de Miquel Blay dins l'Escola d'Olot, lligaria més amb la versió en la que els personatges van vestits, ja que el que es mostra és el que hi ha: dos personatges arraulits per les baixes temperatures de l'hivern. Mentre que, per altra banda, el simbolisme, corrent contemporània a l'obra de Blay arrel del Cercle Artístic de Sant Lluch, lliga més amb la versió que estem estudiant, la dels personatges nus, els quals perden en realisme i es converteixen gairebé en una al·legoria que ens mostra a dos personatges totalment desemparats, perduts. És com si l'ancià desprengués cert punt de melancolia o de tristesa per no poder donar a la noieta (potser la seva néta) allò que necessita. Al mateix temps, la nena busca, arraulida, la protecció del vell, acostant al màxim els seus cossos desvalguts per aconseguir certa escalfor.

Tècnicament, es pot parlar d'una obra d'un realisme extrem. És clara la contraposició de la pell arrugada i desgastada pel pas del temps de l'ancià amb la suavitat d'un cutis encara per desenvolupar de la joveneta noia. Tot això queda totalment visible en un exquisit i delicat treball d'un material tan fred com és el marbre. Cal destacar la gran destresa de Miquel Blay a l'hora de mostrar els sentiments a travès dels rostres, els quals reflexen, amb una serenitat extrema, tot el dolor i la preocupació que porten dins, sobretot el del vell.

Els primers freds és una obra realment ambivalent i és també, sense cap mena de dubte, una de les obres cabdals de l'escultura catalana, ja que representa, precisament, el pas d'un realisme anecdòtic, que predomina aleshores a Catalunya, cap a la nova estètica adoptada pel Modernisme, la qual s'inspira en el simbolisme de l'obra de Rodin. Aquesta inspiració quedarà palesa en obres posteriors de Miquel Blay, com a Perseguint la il·lusió (1903). L'escultor és també autor d'obres tan cabdals com La representació de la cançó catalana (el famòs grup escultòric del Palau de la Música) i de les escultures de la font de la Plaça Espanya projectada pel Josep Maria Jujol, el conegut col·laborador d'Antoni Gaudí.

E l s p r i m e r s f r e d s

Miquel Blay