BIOGRAFIA

Mercè Rodoreda i Gurguí va nèixer a Barcelona, al barri de Sant Gervasi de Cassoles, el 10 d'octubre de 1908. És coneguda sobretot com a novelista i contista, però va escriure també unes quantes obres dramàtiques i poesia lírica. La seva infantesa va ser solitaria. D'una banda era filla única i de l'altra, no va relacionar-se amb infants de la seva edat perquè només va anar a l'escola entre els set i els deu anys.

Va créixer en un ambient de barri tranquil i envoltada de l'amor dels seus pares i sobretot, del seu avi, que li va saber inculcar la passió per la lectura i per les flors, aspectes que reflectirà després en la seva obra literària. La mort de l'avi , quan ella tenia dotze anys, va marcar la seva adolescència. Des d'aquest moment es dedica a apendre a cosir i cuinnar sense abandonar la lectura.

El 1928, es casa amb el seu oncle matern, catorze anys més gran que ella, Joan Gurguí, que havía marxat a Amèrica molt jove i en va tornar amb una certa fortuna econòmica el 1921. Tenia només vint anys. Aquest matrimoni, mai acceptat per ella, i al qual es veu abocada, i el naixement del seu únic fill, Jordi Gurguí, el 1929, es converteixen per a l'autora en una experiència traumàtica i, encara més, al final de la seva vida, quan ella mateixa, que sempre havia guardat zelosament el secret, es culpabilitza en cercles molt reduïts d'amics de la malaltia mental que afectaria al seu fill, a partir dels quaranta anys, i que el va obligar a ser internat a l'Institut Psiquiàtric Pere Mata de Reus.

Va ser a partir d'aquells feta de joventut que, a inicis dels anys trenta, Mercè Rodoreda tria la literatura com una alternativa d'evasió d'aquell entorn clos i decebedor que havia patit.

Va iniciar així una carrera de gran regularitat i de perfeccionament progressiu, que es manifesta en les col·laboracions als diaris i revistes de més prestigi d'aquells anys, generalment en forma de contes ( Meridià, Mirador, Revista de Catalunya) i, també,amb la publicació de novel·les. En 1938 publica Aloma, q obté el premi Crexells, obra q reescriu i publica de nou en 1969.

Aquells van ser anys de molta activitat, durant els quals l'escriptora va treballar al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i va ser membre activa de la Institució de les Lletres Catalanes. També van ser nys viscuts intensament de de la perspectiva sentimental. Ho palesa de la seua relació, potser platònica, amb el polític trotskista Andreu Nin i amb el novel·lista i promotor cultural Francesc Trabal.

Acabada la guerra escapa de Barcelona el 21 de Gener de 1939, deixant al seu home i al seu fill, exiliant-se per molts anys. S'instal·la amb altres escriptors catalans al Castell de Roissy-en-Brie, a vint-i-cinc quilòmetres de París. En aquell refugi d'exili, l'autora coneix a Armand Obiols. Encara que està casat i té una filla, inicien una relació amorosa i se´n van a viure a Bordeus i París.

Cap al 1946, despés d'una etapa de dubtes i de malviure en l'àmbit afectiu, comença a escriure poesía lírica. Fa uns uns quants sonets que li donaran la idea per a un recull poètic que s'hauria de dir Món d'Ulisses. Nou d'aquests sonets es van publicar a la Revista, el 1947; a més, va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de Londres, el 1947, els de París, el 1948, i els de Montevideo, el 1949, on va ser proclamada Mestra en Gai Saber.

L'estabilitat econòmica li arriba amb la feina que Armand Obiols el 1954 com a traductor a l'organisme de les Nacions Unides, a Ginebra, i això propicia que Mercè Rodoreda entre en una enorme etapa de creativitat: recull els contes que tenia dispersos en diferents revistes de l'exili, n'hi afegeix d'inèdits i trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958), que obtindria el premi Víctor Català 1957, i redacta amb les novel·les Jardí vora el mar, La plaça del Diamant i La Mort i la Primavera.Envia les seues novel·les al premi de Sant Jordi, però són eliminades.

L'any 1966, li van otorgar, finalment, el premi de Sant Jordi per El Carrer de les Camèlies. Aquesta novel·la va rebre posteriorment dos premis més, el de la Crítica (1967) i el Ramon Llull (1969). Després vindrien La meva Cristina i altres contes (1967), Jardí vora el mar (1967) i la segona versió d'Aloma (1969).

Amb la mort sobtada, el 1971, d'Armand Obiols s'accentua la seua solitud a Ginebra (on vivia en un apartament davant del llac Léman) i, el 1972, en una estada a Romanyà de la Selva, decideix construir-hi un xalet i retornar a Catalunya. A Romanyà acabarà la novel.la Mirall trencat (1974),a la qual van seguir Semblava deseda i altres contes (1978), Tots els contes (1979), Viatges i flors (1980) i Quanta, quanta guerra (1980).

En aquesta etapa de retorn a Catalunya, va ser membre i Sòcia d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i li va ser atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1980. Afectada d'un càncer, declarat en molt poc de temps, va morir en una clínica de Girona, el 13 d'abril de 1983, i va ser enterrada a Romanyà de la Selva. Va deixar com hereu de llegat literari l'Institut d'Estudis Catalans que posteriorment va crear la Fundació Mercè Rodoreda.

El 1985, l'escriptora anna Murià va accedir a publicar la correspondència (Cartes a l'Anna Murià 1939-1956) que li havia adreçat Mercè Rodoreda des de la seva discreta existència a Llemotges, París, Bordeus i Ginebra i que desvetlla les dificultats i les angoixes de tota mena que va patir l'escriptora a l'exili i també alguns processos d'escriptura de les seves obres. El 1986 es va editar pòstumament la novel·la inacabada, La Mort i la Primavera.

Des de 1998 es convova el premi “Mercè Rodoreda” de contes i narracions, en homenatge a l'autora. El conjunt de la seua obra es continua reeditant i traduint constantment.

CONTEXT SOCIOCULTURAL

La victòria franquista, anunciada amb solemnitat l'1 d'abril de 1939, més que la pau va iniciar una dura postguerra en un país arrassat i amb un elevat balanç de pèrdues humanes i materials. La regresió econòmica, a tò amb l'involució de l'estructura de la població activa cap al sector agrari, va ser acompanyada d'una política represiva, difícil de cicatrisar en la societat espanyola.

Es prohibiren taxantment les manifestacions dels senyals d'identitat catalana. De tal manera que les corporacions, institucions i entitasts que duien en la seua denominació el nom de Catalunya l'hagueren de substituir per un altre. El panorama no podia ser més desolador. Aboliren el govern i el Parlament de Catalunya, perseguiren els partits polítics i els sindicats, implantaren la censura a tots els nivells, desmantelaren les institucions culturals i literàries, proscribiren la llengua catalana a l'ús privat i familiar.

Una sèrie de factors es convertiren en el denominador comú de les iniciatives per recuperar la llengua catalana; en primer lloc, salvar la llengua i recuperar el prestigi social/cultural que havia perdut amb la victòria franquista, en segon lloc, salvar les institucions culturals més significatives, en tercer lloc, refer els sistemes de relacions humanes destruits per la guerra i establir contacte amb la gent jove, que, de mica en mica, apareixia, en molts casos, profundament desconcertada. I, finalment, no es pot pas oblidar la lluita contra els qui havien claudicat ideològicament o lingüísticament.

Els anys 50 conduiren a la definitiva consolidació internacional del règim franquista que abandonà la seua posició aïllacionista. El règim del general Franco s'obrí, per tant, al món occidental, que, d'una banda, mogut per interessos econòmics, decidí abandonar les exigències polítiques anteriors i, de l'altra, vivia una etapa de distenció internacional.

La liberalització econòmica i social, lligada al canvi d'imatge exterior del règim, afavorí, en últim terme, el desenvolupament de la cultura catalana. Ara bé: amb una sèrie de limitacions, entre les quals no s'ha d'obviar la d'una rígida censura ideològica. Amb tot anaren desapareixent manifestacions culturals, però la liberalització no inclogué la recuperació d'institucions culturals oficials i públiques i, menys encara, la catalanització i normalització del mitjans de comunicació.

MOVIMENT LITERARI

Amb el final de la guerra civil, l'any 1939, hom inaugurà una nova etapa històrica que, des del primer moment, es caracteritzà per una decidida voluntat política de les autoritats de règim franquista d'españolización de les formes de vida i de cultura catalanes.

Entre 1939 i 1953, la situació de l'escriptor català vingué marcada per una sèrie de factors prou exepcionals. Sense cap possibilitat d'esdevenir un professional de la cultura en llengua catalana, mancat els mass media (diaris, revistes, ràdio, traduccions...).

És en el segle XX en que l'anomenada << novel·la psicològica >> assoleix el seu major prestigi. Un nou tipus de narrativa basada en l'anàlisi detallada dels sentiment dels protagonistes a través dels records que els provoquen els objectes i les sensacions. Així, intenta demostrar com és possible de superar, a través dels records de la memòria, l'oblit causat pel pas inexorable del temps, una de les preocupacions constants en l'obra de Mercè Rodoreda.

Aquest nou plantejament novel·lístic implica grans innovacions de caràcter formal, la primera de les quals trobaríem en el progressiu deplaçament del narrador, que tendeix a actuar cada vegada menys en el curs del relat i que, a vegades, és suplantat totalment per les reaccions i actituts dels personatges. La narració en primera persona, basada sovint en associacions d'idees i de sensacions, implicarà un nou trencament en el temps i culminarà en la tècnica del monòleg interior.

La narració en tercera persona sovint sembla desaparèixer-hi per donar pas a una expressió cada vegada més subjectiva del relat, que ens permet d'endinsar-nos en l'interior dels personatges, en els seus estats anímics, i, una vegada allí, observar les variacions de caràcter, l'evolució dels sentiments. El temps també comença a ser-hi tractat de manera innovadora. Podem observar com tot sovint es trenca el fil narratiu lineal a causa de la presència d'un objecte, una paraula o una sensació que rementen a fragments del passat biogràfic.

Fou al llarg dels anys 60 que s'obrí un moviment de revisió i d'obertura de tot el patrimoni cultural: hom intentè d'incorporar-hi algunes de les propostes literàries i culturals de l'Europa de postguerra.

L'autorització de traduir al català obres no publicades fins aleshores, fou decisiu per tal de fixar l'hàbit de lectura en català dels qui aspiraven a poder sortir del món localista a que estàven sotmesos mitjançant els llibres.

OBRES MÉS REPRESENTATIVES

En la trajectòria literària de Mercè Rodoreda es pot establir una línea divisòria en relació a les obres que va escriure abans i després de l'exili. Totes les novel·les escrites anteriorment a la seua marxa a França foren totalment repudiades per ella, amb l'única exepció d'Aloma, amb la qual va guanyar el premi Crexells, escrita en 1938 i reelaborada en 1969, una novel·la psicològica i ciutadana, centrada en un personatge femení, que marcarà el punt de vista dominant a tot el text, i situada en un context historicosocial precís i concret: la Barcelona convulsa de 1934. L'obra ressegueix un any crucial en la vida d'una adolescent que descobreix l'amor i que el viu amb la barreja ambigua d'atracció i repulsió pròpia de la seva edat. Està expressada en un estil poètic i simbòlic.

En aquesta mateixa orientació sorgeix la gran obra de Rodoreda, La plaça del Diamant (1962), novel·la psicològica, històrica i simbòlica, on el llenguatge d'una dóna del poble llano barcelonés transmet amb singular eficàcia la seua crònica de la vida cotidiana tenyida per reflexos de la guerra civil i estil naturalista.

Quatre anys més tard, amb el Carrer de les Camèlies (1966) va guanyar el premi Sant Jordi, el de la Crítica i el Ramon Llull.

A mitjans dels anys 70 va retornar a Catalunya, on va acabar la novel·la Mirall Trencat (1974) que tracta d'una profunda meditació sobre la mort que parteix d'uns plantejaments només aparentment realistes. Novel·la tancada, té una mort omnipresent que condiciona i marca la intimitat de tots els personatges, l'element nuclear al voltant del qual girarà tot l'enfilall de records dels diversos membres de l'univers familiar dels Valldaura.

Amb la seua primera obra de l'exili, Vint-i-dos contes (1958), va trencar el seu silenci després de vint anys i, va guanyar el premi Víctor Català.

El 1980 publica les proses Viatges i flors, amb la qual li és concedit el premi Crítica Serra d'Or i premi Ciutat de Barcelona.

La meva Cristina i altres contes (1976), són relats ambigus i de gran simbolisme que giren molts d'ells al voltant d'un tema corprenedor per força: la metamorfosi. El món que apareix en aquestes inquietants narracions és un món tancat, on els personatges envelleixen i moren. S'accentua el subjectivisme i crea un univers de ficció que sovint s'aparta de la realitat concreta i quotidiana i esdevé un món misteriós, fantàstic i esotèric.

Jardí vora el mar (1967) està formada per un nou recull de contes. Una novel·la que es situa a cavall entre el realisme mític de les novel·les anteriors i el misticisme simbòlic que impregnarà totes les obres de vellesa. L'obra protagonitza un vell jardiner que observa la vida amb el distanciament que l'edat li permet i que introdueix una nova realitat: la mort.

Quanta, quanta guerra... (1980) és una estranya novel·la a l'estil de les << novel·les de formació >> dels romàntics alemanys; un viatge iniciàtic amb totes les fases i ritus característics d'aquests itineraris.

El 1986 es publica La mort i la primavera, una novell·la pòstuma i inacabada, on la mort hi torna a tenir una presència aclaparadora, és una mena de testament literari de Mercè Rodoreda, que morí justament una primavera, la de 1983.

BIBLIOGRAFIA

• HISTÒRIA DE LA LITERATURA CATALANA, Ed. 62, S.A. / Ediciones Orbis, S.A.

Vol. III, Segle XX: De la guerra civil als nostres dies “Literatura i societat, I i II (1939-1968)” Enric Gallén

• ALOMA, Edicions 62, sèrie EL CANGUR

(Mercè Rodoreda)

• GRAN ENCICLOPÈDIA CATALANA (1988)

Vol. XXI “Rodoreda i Gurguí, Mercè”

ÍNDEX

• Portada “Mercè Rodoreda” pag. 0

• Índex pag. 1

• Context Sociocultural pag. 2

• Moviment Literari pag. 3

• Biografia pag. 4-5

• Obres més representatives pag. 6

• Bibliografia pag. 7

Àngela Font Gilabert

1er BAT- D