ÍNDEX

ÍNDEX DEL TREBALL

INTRODUCCIÓ 2

METALLS (fèrrics i no fèrrics) 3

FUSTA 29

PLÀSTICS 42

CERÀMICA 54

VIDRE 73

ANNEXOS (bibliografia) 80

VALORACIÓ 81

INTRODUCCIÓ

INTRODUCCIÓ DEL TREBALL

El treball que presento a continuació és un recull de tots els materials. On hi ha la seva història i les seves aplicacions més principals.

En cada un dels capítols hi podem trobar el seu origen i les seves aplicacions de cada època. També hi veiem que cada un d'ells té unes aplicacions molt diverses al llarg dels temps.

També hi és important l'opinió personal del final, ja que en cada unitat, hi expresso el meu punt de vista abans de fer el treball i com ha canviat, si ha canviat, quan el treball ja ha estat realitzat.

METALLS

PRESENTACIÓ DEL CAPÍTOL

En aquest capítol veurem els metalls, tan els fèrrics com els no fèrrics que s'han utilitzat al llarg de la història. Com han estat utilitzats i la manera que han influït en el futur.

Subdividirem el capítol en dos grans grups: metalls fèrrics i metalls no fèrrics.

El primer punt tractarà el descobriment dels metalls tan els fèrrics com els no fèrrics i una mica la seva evolució més general.

El segon punt hi ha exposats els metalls no fèrrics:

METALLS NO FÈRRICS

PESANTS

COURE

ESTANY

PLOM

ZINC

CROM

WOLFRAMI

COBALT

LLEUGERS

ALUMINI

TITANI

ULTRALLEUGERS

MAGNESI

Cada un d'aquests materials, hi té exposades les seves característiques les seves aplicacions.

En el tercer punt tractarem els metalls fèrrics:

METALLS FÈRRICS

FERRO

En quart punt dels metalls hi ha un tema opcional que tracta sobre alguns dels metalls preciosos i no preciosos dels quals hi ha explicades les seves característiques principals.

METALLS

Per acabar amb els metalls hi ha una petita explicació de com els metalls han influït directa i indirectament a la societat. També hi incloc una valoració personals dels metalls en general i la meva opinió de tal i com jo, des del meu punt de vista els hauria utilitzat.

METALLS

INTRODUCCIÓ

Segons el diccionari metalls és el nom donat a un nombre d'elements situats a les primeres columnes de la classificació periòdica o en els períodes de transició, amb alts punts de fusió i d'ebullició, llevat de l'argent viu, que és líquid. Dit d'una manera més planera i entenedora podem dir metalls a tots aquells materials que estan situats a les primers columnes de la taula periòdica i que es troben generalment en estat sòlid a la natura.

Els metalls es divideixen en dos grans grups: els fèrrics i els no fèrrics.

Direm que són metalls fèrrics tots aquells metalls que tenen com a element principal el ferro però que no ha d'ésser necessàriament l'únic; en canvi, els metalls no fèrrics són aquells en els que no hi és present el ferro com a element principal.

METALLS

1. HISTÒRIA DELS METALLS

Introducció

En l'inici dels temps, l'home fabricava els seus primers utensilis tallants trencant i tallant pedra. Més tard, potser ara farà uns 8.000 anys, van descobrir el metalls i van veure que podia ser “trencat” per donar-li forma. Va ser quan l'Edat de pedra tocava gairebé a la seva fi. L'Edat de Metall, va començar quan l'home va aprendre l'art de la fundició i de l'aliatge. A partir d'això va descobrir molts metalls nous que podien ser utilitzats. Aquesta és la base de les grans indústries metal·lúrgiques de l'actualitat.

METALLS

El coure, el primer metall utilitzat

El coure és utilitzat per l'home des de fa més de 5.000 anys. Va marcar el pas de l'home de l'Edat de Pedra a l'Edat de Bronze, i va ser el seu primer metall utilitari. A Xipre i Mesopotàmia, s'extreia coure, es feia fondre i es posava en simples motlles. Els primers forjadors feien de l'acer: armes, objectes decoratius i utensilis per la casa.

El descobriment del bronze, l'aliatge de coure i estany (Cu + Sn), va significar un pas important en el progrés tecnològic de l'home. El bronze es un material dur i resistent, i les seves propietats són diferents a les del coure i de l'estany.

Per l'home primitiu va representa una gran millora al coure, ja que es fonia a una temperatura més baixa que aquest. Gràcies al bronze es van poder fabricar armes i objectes molt més precisos.

Amb el temps, l'Edat de Bronze va donar pas a l'Edat de Ferro. El coure i els seus aliatges van perdre importància com a metalls d'ús general, però van conservar el valor amb un món que avançava ràpidament. Actualment, són metalls “d'especialitat”, que tenen moltes aplicacions importants.

El coure utilitzat per les civilitzacions primitives procedia de filons superficials que podien extreure's amb pics i pales. Els jaciments en què es troba el coure no són, actualment, suficients per la demanda que n'hi ha.

METALLS

EL FERRO

L'Edat de Bronze va estendre's fins prop de l'any 1.000aC., quan els fabricants primitius van començar a utilitzar un altre material: el ferro. Aquest va provocar un canvis revolucionaris en l'agricultura i va fer possible els canvis a altres tècniques.

Els objectes més antics fets amb ferro són unes comptes oxidades d'Egipte de l'any 4.000aC. A Europa el ferro ho va arribar gràcies als hitites prop dels anys 700 i 500aC., els quals l'havien descobert aproximadament entre el 2.000-1.500aC., a més de difondre'l al sud d'Àsia i al nord d'Àfrica. Els grecs, ja a l'any 1.000aC., feien servir la tècnica d'endurir armes mitjançant el tractament tèrmic. Esporàdicament apareix en els camps d'urnes a finals de l'Edat del Bronze, però una autèntica cultura de ferro no apareix fins la cultura de Hallstatt, així cridada pel nom d'un jaciment d'Àustria. Les manifestacions a Espanya són la cultura dels Castros i la Celta-ibérica.

Els aliatges de ferro, fins el segle XV, s'anomenaven ferro forjat. S'escalfava mineral de ferro i carbó en un forn o forja. Es produïa una massa esponjosa de ferro formada d'escòria. Es retirava incandescentment i es colpejava amb martells per a expulsar-la i consolidar el ferro. En ocasions es produïa de forma accidental un acer autèntic. Els artesans van aprendre a produir-lo escalfant ferro forjat i carbó durant dies, provocant així que el ferro absorbís el carboni necessari.

En el segle XV els forns van augmentar de grandària. En aquests forns, el ferro es reduïa a ferro metàl·lic i absorbia més carboni. El resultat era l'arrabi, que fon a menor temperatura que l'acer o que el ferro forjat.

El procés de refinat de l'arrabi l'hi devem al britànic Henry Bessemer, que en 1855 va desenvolupar el forn que duu el seu nom.

METALLS

2. METALLS: NO FÈRRICS

2.1. PESANTS

COURE

Element de transició en la taula periòdica, pertany al grup de metalls nobles. És de color vermell fosc, dúctil i mal·leable. També és bon conductor de la calor i l'electricitat. Es simbolitza amb una Cu, el seu nombre atòmic és 29 i el seu pes atòmic 63,54.

UTILITATS

La principal aplicació del coure es situa a la indústria elèctrica. Amb el coure es fa la major part del cablejat de les cases i petits aparells, tant elèctrics com electrònics. No s'usa en les torres d'alta tensió pel seu pes, deixant aquest treball a l'alumini.

El coure s'alia amb altres metalls per a augmentar la seva utilitat. Si se li afegeix estany s'obté bronze, resistent i dur, que s'usa per a fundició artística i per a fabricar instruments sonors principalment. Si se li afegeix zinc, s'obté llautó, més duro i dúctil que el coure. La seva mal·leabilitat canvia amb la temperatura i amb altres metalls afegits, encara que en quantitats mínimes. Pot forjar-se en planxes fines i s'usa en decoració i en alguns compostos elèctrics ja que també condueix bé l'electricitat.

També s'utilitza per fabricar monedes, utensilis de cuina, motors...

CARACTERÍSTIQUES

• Apariència metàl·lica

• Color vermellós

• Elevada conductivitat de el calor i la electricitat

• Resistent a la corrosió

• Mal·leable i dúctil

• Fàcil de galvanitzar

• Tou en el seu estat natural

• Més pesat que el Níquel

• Més dur que l'or i la plata

• Es deforma amb gran facilitat

• Material no magnètic

METALLS

ALIATGES DEL COURE

El coure no sempre és utilitzat en estat pur, moltes vegades s'alia amb un altre material per tal d'accentuar alguna de les seves propietats. Les maneres més comunes de trobar el coure aliat són:

ALIAGTE	METALL FINAL	CARACTERÍSTICA PRINCIPAL
Cu + Sn	Bronze	- Fàcil de fondre
Cu + Zn	Llautó	- Mal·leable
Cu + Al	Cuproalumini	- Aplicació: objectes ornamentals
Cu + Ni	Cuproníquel	- Aplicació: monedes
Cu + Ni + Zn + Sn	Alpaca	- Plata alemanya

METALLS

ESTANY

Element metàl·lic del grup IV de la taula periòdica. El seu símbol és Sn. Té un pes atòmic de 118,69.

UTILITATS

S'utilitza en molts processos industrials com per exemple de protector de metalls i també en soldadures.

Una altre aplicació és com a protector per als envasos i s'hi posa com a protector.

El paper d'estany no s'utilitza pel seu elevat cost . S'usa per a recubriment d'altres metalls per la seva resistència a l'oxidació. És un element imprescindible en els aliatges.

S'utilitza també per la fabricació de coixinets fusibles i soldadura tova.

CARACTERÍSTIQUES

• A temperatura ambient es presenta en estat sòlid

• És de color blanc platejat

• És dúctil i mal·leable

• Insoluble en aigua, però amb àcids sí

• Resistent a la corrosió

• Lubricant

METALLS

PLOM

Element metàl·lic. Té de nombre atòmic 28 i el seu símbol és Pb. Pertany al grup IV de la taula periòdica.

UTILITATS

La seva elevada densitat ho fa opac a les radiacions electromagnètiques pel que s'usa en instal·lacions mèdiques de radiologia i centrals nuclears.

Pel seu comportament amb els àcids s'utilitza per a fabricar recents que hagin de contenir-los.

S'usa en la indústria del vidre com additiu perquè li dóna major pes i duresa.

Els aliatges de plom i estany s'usen en soldadura tova.

El plom és un verí ja que l'organisme és incapaç d'eliminar-lo. La intoxicació de plom i els seus derivats s'anomena saturnisme.

CARACTERÍSTIQUES

• És de color platejat

• Material dúctil i mal·leable

• Alta densitat

• Baix punt de fusió

• Poca resistència mecànica

• Poca conductivitat elèctrica

• Alt grau de corrosió

• S'extreu a partir de la galena

• Lubrificant

METALLS

ZINC

Element químic, de nombre atòmic 30 i símbol Zn, pertanyent al grup IIB de la taula periòdica. Té un pes atòmic de 65,38.

UTILITATS

A causa de la seva resistència, s'utilitza tradicionalment en forma de planxes per a cobertes i canonades.

Forma part d'aliatges com llautons, bronzes i alpaca.

La seva aplicació principal és el recubriment de peces de ferro i acer per processos de galvanització. S'empra aquest procediment per a protegir les estructures que han de quedar a la intempèrie com semàfors, tanques... És de menor cost.

En la producció de ciment dental, pomades, vidres, mosaics, vernissos, colors fluorescents i ceràmiques.

També s'utilitza per fer plaques per gravar-hi coses o per els casquets de les piles.

Algunes altres aplicacions són els cosmètics, el tractament de fibres tèxtils, en equips infrarojos...

CARACTERÍSTIQUES

• És d'un color blanc blavós

• Mal·leable i poc resistent

• La seva combinació amb altres elements provoca substàncies tòxiques

METALLS

CROM

Element de transició metàl·lic situat entre els elements dels blocs s i p de la taula periòdica, de símbol Cr i de nombre atòmic 24.

UTILITATS

S'empra per al cromat, recubriment d'altres metalls, per la seva resistència a la corrosió. Com aquesta capa és molt porosa i trencadissa es diposita abans una capa de níquel o coure.

Acer al crom: Es fabriquen cigonyals, blindatges i maquinària de tall. És un acer inoxidable i els seus compostos s'usen per a obtenir pigments colorants.

CARACTERÍSTIQUES

• És de color blanc

• Molt dur

• Fràgil

• Estructura cristal·lina

• Resistent a la oxidació i a la corrosió

METALLS

WOLFRAMI

Element químic, de nombre atòmic 74 i símbol W, pertanyent al grup VIB de la taula periòdica; també és conegut com a tungstè. Té un pes atòmic de 183,85.

UTILITATS

S'utilitza per a fabricar filaments de llum de incandescència i resistències de forns elèctrics per la seva ductilitat, conductivitat elèctrica i elevat punt de fusió.

l seu aliatge amb carboni es diu carbur de wolframi i és utilitzat per a fabricar eines de tall i matrius.

Es barreja amb crom, níquel i cobalt per a obtenir acers imantats.

S'associa amb el titani per a fabricar eines de tall ràpid.

CARACTERÍSTIQUES

• Capacitat de desfer l'estany fos

• És de color gris

• Té una gran duresa i ductilitat

• Fràgil

• Resistent a la corrosió

• Bon conductor elèctric

• Alta densitat

• Fàcil de fondre

METALLS

COBALT

Element de transició del bloc d de la taula periòdica, de símbol Co, de nombre atòmic 27 i de pes atòmic 58,933.

UTILITATS

Una de les aplicacions del cobalt és per fer-ne aliatges amb altre materials, tan a altes temperatures com per imants permanents.

També s'utilitza en la fabricació de ceràmica, vidres i en pintures a l'oli. Com a colorant per a vidrieres.

Serveix d'additiu amb pinsos per a animals.

Com a gran utilitat té la de tractament terapèutic en algun tipus determinats de càncer.

CARACTERÍSTIQUES

• És de color gris platejat

• Metall magnètic

• Extremada duresa a altes temperatures

• Caràcter de ferro-magnètic

• Constitueix la vitamina B12

METALLS

2.2. LLEUGERS

ALUMINI

Element metàl·lic pertanyent al grup III de la taula periòdica, de símbol Al, de nombre atòmic 13 i de pes atòmic 26,9815.

UTILITATS

La seva principal utilitat es deriva de la seva lleugeresa i resistència. S'usa per a construir avions, vagons i cotxes. Un filferro d'alumini deu ser més gruixut que un de coure per a mantenir la mateixa conductivitat elèctrica, però tanmateix segueix pesant menys.

L'alumini pot tenir propòsits estructurals i decoratius en l'arquitectura. Existeixen taules, porticons i làmines d'alumini a causa de el seu excel·lent aïllament.

A més s'utilitza en reactors nuclears perquè absorbeix pocs neutrons i també a temperatures sota zero pel resistent que es torna amb el fred.

A més el paper d'alumini és molt utilitzat per a protegir productes peribles i per a ampolles i llaunes. Fins i tot val per a cascs de vaixell a causa de la seva resistència a la corrosió de l'aigua.

característiques

• És de color blanc

• Lleuger, dúctil i mal·leable

• Inoxidable

• Bon conductor de calor i electricitat

• Material metàl·lic

• Resistent a la corrosió

• No és tòxic

• No és magnètic

METALLS

TITANI

Element metàl·lic de la primera sèrie de transició, de nombre atòmic 22 i símbol Ti, que pertany al grup IVB de la taula periòdica. Té un pes atòmic de 47,90.

utilitats

S'utilitza per a construir fusellatje d'avions, coets i llançadores espacials per la seva densitat i resistència mecànica.

Els seus aliatges són dures i resistents. El carbur de titani s'utilitza en la fabricació d'aletes de turbines en la indústria aerospacial i en eines de tall.

CARACTERÍSTIQUES

• Més resistent que l'acer

• Gran resistència a la corrosió

• Mal·leable i dúctil

• Poca resistència mecànica

• Extremadament fràgil en fred

METALLS

2.3. ULTRALLEUGERS

MAGNESI

Element metàl·lic pertanyent a la família dels alcalinoterris, situat en el grup II A de la taula periòdica i de símbol Mg.

UTILITATS

S'empra en llums llampec i en pirotècnia per la seva combustió gairebé explosiva. S'usa com reductor per a obtenir altres metalls. Forma aliatges ultralleugers per la seva densitat extraordinàriament baixa.

S'utilitzen en la fabricació de bicicletes, automòbils i motocicletes de competició.

Segons la seva composició l'aliatges es classifiquen en: aliatges per a fundició i aliatges per a forja.

CARACTERÍSTIQUES

• És de color blanc

• Lleuger i poc dúctil

• Conductivitat elèctrica moderada

• Duresa mitjana

• Important component de la clorofil·la

METALLS

3. METALLS: FÈRRICS

EL FERRO

INTRODUCCIÓ

És un metall de color gris, dúctil, mal·leable, tenaç i magnètic, conegut des de la prehistòria i el més utilitzat per a ús industrial, gairebé sempre amb cert contingut de carboni i en forma d'aliatges amb altres metalls, acers i fundicions.

El Ferro és el principal metall utilitzat en la indústria moderna. Representa un 5% de l'escorça terrestre encara que des del punt de vista de l'explotació només tenen interès els llocs on el acumulament d'aquest metall va des del 20 al 65 per cent.

La localització i les característiques químiques influeixen decisivament en la viabilitat del contingut del ferro, que fan de la roca un jaciment explotable.

Encara que s'exploten alguns jaciments amb continguts d'un 30%, la majoria de les mines importants tenen continguts d'aquest element que excedeixen el 50%.

ARQUEOLOGÍA

L'Edat del Ferro es va iniciar en el s. XIIIaC. en Pròxim Orient durant la invasió dels pobles del mar. Durant un temps, els hitites de Anatolia van monopolitzar la producció i distribució de ferro. AL caure l'Imperi hitita, la civilització del ferro va passar a Europa.

En Occident el seu ús es generalitza a partir del 800 a. C. de la mà de celtes i fenicis. En la primera Edat de Ferro o de Hallstatt/, d'influències cèltiques, la metal·lúrgia del ferro convivia amb la del bronze. La població vivia dintre de fortificacions i les inhumacions es feien en túmuls.

La segona Edat del Ferro o de La Tène, a partir del 500aC., va conèixer un actiu intercanvi dels pobles de Gàl·lia, Itàlia, el Danubi i Grècia. Les ceràmiques i els productes metàl·lics contenien una gran decoració. Els poblats s'instal·laven en les planes.

METALLS

En el s. IIIaC. comencen a circular monedes. En la península Ibèrica es distingeixen l'art cèltic, de Castella, Portugal i Galícia, i el d'influència de La Tène en la zona mediterrània.

ARTE

Els inicis de l'arquitectura del ferro coincideixen amb el començament de la industrialització de les manufactures metàl·liques.

Les primeres realitzacions van tenir un caràcter enginyer (pont sobre el Severn, en Coalbrookdale, 1775-1779) i, només amb posterioritat, van començar a utilitzar-se jàsseres, columnes i arcs de ferro en estructures arquitectòniques (saló Carré del Louvre; coberta del Teatre francès de París, de V. Louis, 1786). A principis del s. XIX, es va emprar l'armadura de ferro en la construcció de naus febrils, de blocs de cases i de mansions (pavelló real de Brighton, de J. Nash, 1818).

A la meitat del mateix segle, la producció industrial de cristall i d'elements arquitectònics de ferro va permetre als constructors i arquitectes utilitzar de forma innovadora la combinació estructural d'aquests dos materials.

L'arquitectura en ferro va arribar la seva plenitud amb l'obra de G. Eiffel, constructor de ponts, de viaductes i de la torre que duu el seu nom. En Espanya, el iniciador d'aquesta tendència va ser I. Rodríguez Ayuso (antiga plaça de les Vendes, Madrid, 1874).

ARTE DECORATIVO

La metal·lúrgia del ferro, descoberta pels pobles indoeuropeus, es va difondre per Europa a principis del primer mil·lenni. Els pobles cèltics, etruscos i ibèrics van sobresortir en la realització d'objectes forjats, com armes, utensilis agrícoles i arnesos.

El treball artístic del ferro va arribar un gran auge durant l'Edat mitjana: el desenvolupament del martinet hidràulic, de la tècnica de l'estampat, del burinat en fred i de les labors de xapat va possibilitar la creació de notables treballs decoratius (farratges romànics, reixes gòtiques, balustres renaixentistes).

METALLS

Durant el s. XIX, les restauracions empreses per Viollet-li-Duc van propiciar el redescobrimient de les antigues tècniques de forja, aplicades de nou pels artistes modernistes a l'arquitectura i a les arts decoratives (són de destacar les decoracions florals realitzades per V. Guimard per a les entrades del metre de París i els reixats, baranes i altres elements decoratius dels edificis d'Antoni Gaudí). En l'escultura contemporània, el ferro ha estat molt utilitzat per artistes com P. Gargallo, J. González, I. Chillida, A. Calder, etc.

METALLS

4. METALLS IMPORTANTS PER LA SOCIETAT

4.1. L'OR

L'or és un metall groc, el més dúctil i mal·leable; és un element simple pertanyent al subgrup I B de la taula periòdica (tercer període de transició), el seu símbol és Au, el seu nombre atòmic 79 i massa atòmica 196,97.

HISTÒRIA I ECONOMIA

Pel fet de trobar-se en estat nadiu i presentar una adequada mal·leabilitat, l'or va ser un dels metalls més utilitzats ja des de la més remota antiguitat.

En diversos jaciments arqueològics s'han trobat multitud de joies de distintes grandàries i figures que pertanyen al Neolític, i ja en el s. II aC. va començar a utilitzar-se l'or com patró d'intercanvi, en forma de lingots i discos segellats. No obstant, alguns jaciments, com els de Núbia (Egipte) i els de Tarsis i l'Índia, es van esgotar amb rapidesa, pel que les monedes d'or van ser més aviat escasses, a excepció de les quals fabricaven perses i macedonis.

L'Imperi romà va ser també deficitari del preuat metall, mentre que àrabs i bizantins van poder seguir encunyant moneda. Cap al s. XIII i durant tota l'Edat mitjana, Occident va encunyar de nou monedes d'or (ducats i florins, principalment), adquirint el metall de les mines de Sudan i de Guinea, però la seva relativa escassesa va fer que fossin més abundants les monedes de plata.

El descobriment d'Amèrica va portar a aconseguir un flux extraordinari del preciós metall, que va passar aleshores a tenir un paper de considerable rellevància en l'economia europea. La posterior troballa de nous jaciments (Califòrnia, Austràlia, Sud-àfrica, entre altres) va fer augmentar la producció d'or fins situar-lo en primer lloc entre tots els minerals. A principis del s. XIX, encara que posteriorment va ser reduint-se fins ocupar en l'actualitat el cinquè lloc.

METALLS

Diversos factors van contribuir a convertir l'or, durant segles, no només en la més adequada mercaderia d'intercanvi sinó fins i tot en el patró internacional i en la reserva oficial de cobertura de l'emissió de paper moneda. Entre aquests factors destaquen la seva relativa escassesa, la seva homogeneïtat, la pràctica indestructibilitat dels seus aliatges i la considerable estabilitat del seu valor. De lliure encunyació en la majoria de països fins el s. XIX, es va convertir a partir d'aleshores en un monopoli, coincidint amb la Revolució Industrial i, especialment, amb la seva estesa qualitat de reserva en l'emissió de paper moneda.

En l'actualitat, la demanda d'or s'orienta a la monetització, al atesorament i a determinats usos industrials.

La producció majoritària es troba en les mines de la República de Sud-àfrica, des d'on arriba als mercats internacionals, que, tradicionalment, se situen en les ciutats de Nova York, Londres, Zuric i París. Cap citar altres centres productors, com Canadà, que el seu oro és absorbit gairebé en la seva totalitat pel mercat d'EEUU, i l'antiga Unió Soviètica, la producció de la qual pansa en part als països occidentals amb la fi primordial de cobrir la seva deficitària balança de pagaments.

En les últimes dècades, en gairebé tots els països l'emissió de moneda ha superat amb escreix les seves reserves reals d'or, fins el punt que aquestes no cobreixen ni tan només el 50 % de la moneda circulant. Per aquesta causa, i també per altres factors (com el fet que l'or circulant en el mercat negre arriba a fins un 25 % del total), el valor de l'or sofreix considerables fluctuacions, i això malgrat els nombrosos acords pendents a estabilitzar l'estructura financera internacional.

MINERIA

En els jaciments primaris, l'or nadiu es troba en filons d'origen hidrotermal, cristal·litzat en el sistema regular, formant octàedres i rombe dodecàedres, o en forma de grans, acompanyat de quars o pirita, principalment.

A causa dels fenòmens de meteorització dels jaciments primaris, i per transport i sedimentació posteriors, l'or es troba també en els cridats jaciments secundaris, amb molta freqüència en les sorres dels rius, on es troba associat a altres minerals com el granat i el corindó, prenent aquí forma de pipetes i constituint els denominats plaers.

METALLS

Els jaciments primaris es localitzen en els Urals, en Bangalore (Índia), a Austràlia, a Zimbabwe i, a EE UU, en els estats de Califòrnia, Colorit i Nevada, principalment. Però el jaciment més important del món és sens dubte el de Witwatersrand, en el Transvaal (Rep. de Sud-àfrica).

Quant als jaciments secundaris, destaquen els de Alaska, Xinesa, Sibèria i Califòrnia. Si bé en èpoques passades va revestir especial importància la troballa de pipetes en els jaciments secundaris, en l'actualitat la major part de l'or s'extreu dels jaciments, en els quals les modernes tècniques extractives permeten beneficiar el metall encara que es trobi en molt baixes proporcions.

El procés consisteix en la trituració dels minerals i l'enriquiment del producte per mètodes de flotació.

Posteriorment, es provoca una amalgama amb mercuri, de la qual se separarà l'or per destil·lació. Els minerals de molt baix contingut i els residus de la amalgamació segueixen altre procés, consistent a tractar amb cianur sòdic la polpa concentrada del mineral, de manera que es forma aurocianur de sodi, del com es desplaça el metall tractant-lo amb zinc i eliminant després les traces d'aquest amb àcid sulfúric.

La plata es troba gairebé sempre presenti en l'or no purificat, pel que aquest deu sotmetre's a un procés electrolític per a arribar a una major puresa. L'excessiva tovera de l'or obliga a usar-lo en aliatge amb altres metalls, en una proporció que depèn de la seva finalitat. Així, l'aliatge d'encunyació conté un 90 % d'or i un 10 % de coure; en l'or de 18 quilats, aquest està present en una proporció del 75 %, juntament amb la plata (del 10 al 20 %) i el coure (del 15 al 5 %). En joieria s'utilitzen diversos aliatges, entre elles el cridat or blanc, que conté un 50 % d'or i un 50 % de plata, platí o níquel.

METALLS

4.2. LES MONEDES

Ja des del seu origen, les monedes es van fabricar amb metalls preciosos o si més no, amb metalls apreciats per la societat com: l'or, la plata, el bronze o el coure. En general, se'ls donà una forma circular, de disc, i a ambdues cares de la peça s'hi van imprimir els símbols i els emblemes de la societat o comunitat humana que les utilitzaven.

Amb el desenvolupament de la civilització, la forma i la producció de monedes es va anar perfeccionant i en les col·leccions numismàtiques se'n conserven algunes que són veritables obres d'art.

Les monedes no són només simples monedes per a joiers, que moltes vegades fan d'una simple moneda una magnífica joia femenina.

El què compta en una peça monetària, no és, precisament, el valor intrínsec del petit disc metàl·lic, més o menys preciós: un duro de plata, per exemple, no valia per si sol, en realitat, cinc pessetes, sinó menys; només el seu valor nominal, o sigui el seu valor simbòlic, equivalia a cinc pessetes de gènere.

L'ús de l'or i la plata en la fabricació de monedes és degut, senzillament, a que aquests metalls són materials de un aspecte força agradable, difícils de fer-se malbé amb el pas del temps, i per tan, de difícil falsació.

Si en algun moment de la història l'or passés a ser tan abundant com les pedres, ja no seria un metall preuat i per tan no serviria per a la fabricació de monedes.

METALLS

5. ELS METALLS EN LA SOCIETAT

Els metalls tenen una gran importància per a la nostra societat desenvolupada d'avui. Sense els metalls ni els recursos minerals segurament que no podríem gaudir de molts dels luxes dels quals podem disposar sense cap mena de dificultat.

Molts dels invents més importants que hem descobert gràcies al desenvolupament de la humanitat no s'haurien pogut dur a terme sense l'existència dels metalls. No cal anar gaire lluny per trobar algun exemple ben clar:

MITJANS de transport: no podríem fer grans desplaçaments, perquè sense cotxe, autobús tren... les nostres capacitats de moure'ns se'ns reduirien al mínim.

ELECTRICITAT: potser no ho sembla a simple vista, però cal recordar que els fils conductors de dins els cables elèctrics són metalls i que sense llum elèctrica ens costaria molt de viure igual que ara, més aviat, seria impossible.

HABITATGES: és cert que podríem construir els habitatges amb pedres i/o fustes, però sense l'ajut d'uns aparells constructors metàl·lics (grues), ens resultaria gairebé impossible de fer edificis alts com ho són els gratacels.

ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ: ja que la seva producció sense metall no seria possibles de realitzar, ja no cal pensar amb com ens ho faríem per tal de que la informació ens arribés.

METALLS

OPINIÓ PERSONAL DEL MATERIAL

La realització del capítol ha estat interessant ja que la majoria de les coses no les sabia i que des del meu punt de vista no eren uns materials imprescindibles per la vida quotidiana.

Al acabar tot els capítol he obtingut un major coneixement de l'origen i aplicació dels materials que m'envolten i un canvi d'opinió respecte a la gran importància dels metalls dins de la nostra societat.

FUSTES

PRESENTACIÓ DEL CAPÍTOL

En aquest capítol tractarem el material de la fusta però amb un aire més d'aplicacions que els metalls.

Per començar farem una introducció del material i n'explicarem com l'obtenim i d'on.

Dividirem el capítol amb deu sub-apartats:

La fusta dins el món de l'arquitectura

Edificis religiosos

La fusta que ens envolta

La fusta i el transport

La fusta i la enginyeria

Vaixells

L'art en fusta

A cada un dels apartats hi haurà una explicació de la relació que hi ha entre la fusta i el tema que s'hi escaigui.

Per acabar el capítol hi haurà una valoració o opinió personal sobre la fusta igual que en el capítol anterior.

FUSTES

INTRODUCCIÓ

FORMACIÓ DE LA FUSTA

La fusta és la part de l'arbre que serveix bàsicament per fer de conductor de la sàvia de l'arbre des de les arrels fins a les fulles. A part d'aquesta funció en té algunes altres de secundàries com serien la força mecànica que produeix a l'arbre i la funció d'emmagatzematge que fa de les substàncies nutritives procedents de les fulles.

La fusta mentre està subjecte a l'arbre viu, es va renovant a partir d'una capa situada entre l'arbre viu i l'escorça. Aquesta capa va produint cèl·lules llenyoses noves que al final són el què constituiran el nou tronc.

Arriba a un punt que la part més interior de l'arbre queda morta (tronc interior) i és per això que segons els anells que té un arbre podem dir “quants anys té?” i també és per això que com més ample té un arbre el tronc, més “vell” és.

LES MARQUES DEL CREIXAMENT

Cada arbre, té una forma determinada degut a les circumstàncies que han ocorregut al llarg del seu creixement. Un exemple molt clar és la forma que tenen les branques, segons si ha tingut o no un motlle o una forma de la qui pogués adaptar la forma.

En la base dels troncs és molt normal de trobar-hi deformacions degut als alts i bruscos canvis climàtics i fins i tot s'han donat casos de trobar pinyes dins d'alguns troncs de pins a causa d'alguna escletxa en el seu tronc.

FUSTES

1. LA FUSTA DINS EL MÓN DE L'ARQUITECTURA

REFUGIS PRIMITIUS

Totes les estructures de cases de fusta actuals estan basades, tan tècnicament com estructuralment, amb les cabanes antigues dels homes primitius.

Els diversos procediments que es feien servir per fabricar una petita construcció habitable depenien directament de les eines que tenien, si eren més o menys sofisticades.

La varietat de habitatges construïts a partir de simples troncs units entre si amb fibres vegetals, parla per si sola de la solidesa del seu disseny i de la seguretat les seves estructures. És provable que en la història de la construcció representin una forma de construcció barata i eficaç.

LAS CASES DE PINS

Hi ha testimonis arqueològics que demostren que les construccions a partir de troncs de fusta amb la finalitat d'habitatge ja es van posar en pràctica en el Neolític. Alguns escriptors romans, deixen per escrit que a Alemanya, ja existien algunes construccions de base quadrada fetes de fusta. La abundància de boscos de coníferes al nord d'Europa, fan que sigui en aquestes zones un dels materials més apreciat de l'època.

Hi ha dades que ens diuen que prop del s. IV dC. A Escandinàvia, les cases de troncs disposats vertical i/o horitzontalment ja es construïen.

El principal inconvenient d'aquestes construccions era la seva dificultat de protegir-los del temps, ja que els racons queden descoberts de troncs i és molt fàcil de que el fred hi pugi penetrar.

Amb el desenvolupament de les tècniques d'assecatge i amb l'establiment de les serradores, es va fer molt més fàcil de construir a partir de la fusta i poder així fer-ne un gran ús.

FUSTES

EDIFICACIONS SOBRE PILONES

L'evolució de l'arquitectura sorgeix a partir d'una etapa primitiva, passant per una fase de construccions populars, aconsegueix nivells de grans realitzacions en quant al desenvolupament de les seves tècniques.

Encara s'utilitza una tècnica que data de l'edat de Pedra: construccions sobre els arbres. Avui dia encara es porten a terme a països com Nova Guinea i Malàsia. Tot i que existeixen unes eines molt rudimentàries, les estructures de les edificacions són molt més complicades del que ens pensem.

Una tècnica que està representant un gran canvi és la prefabricació. En algunes parts d'Àsia i Àfrica els sostres de les cases són construïts anteriorment i un cop feta la casa es col·loquen a sobre.

La construcció sobre columnes sobre terra firma és una tradició suïssa procedent de la vall del Valais. La van dur a terme a causa de la gran humitat que tenen al seu país, era per tan una manera d'aïllar-los de la humitat.

LES ESTRUCTURES EUROPEES DE ROURE

A Europa i Gran Bretanya, l'ús de fustes en la construcció es remunta en els temps de l'Imperi Romà. En alguns pobles d'Itàlia van existir nombrosos pobles amb cases totes fetes de fusta.

Els principis bàsics de construcció en fusta d'Europa es remunten segurament a l'edat de Bronze. Unes grans formes estructurals limitades per la falta de eines capacitades per dur e terme certs treballs.

Els fusters anglesos medievals van inventar una estructura especial que permetia augmentar la planta dels edificis, a la qual se la va anomenar estructura en rotllana.

FUSTES

2. EDIFICIS RELIGIOSOS

ARQUITECTURA EN ESGLESIES OCCIDENTALS

Hi ha diversos països del nord d'Europa que tenen un ric patrimoni d'esglésies fetes de fusta de prop del segle VI o anteriors.

Les grans extensions de boscos a Europa van fer possibles aquestes construccions.

Les esglésies dels nous colonitzadors americans establerts a Nova Anglaterra van ser construïdes amb les mateixes tècniques emprades a Europa. Els constructors de l'època van haver de resoldre diversos problemes estructurals de les diverses edificacions eclesiàstiques.

LES CÚPULES DE KHIZI

A Europa occidental és on els boscos tenen més varietat de fustes i per ta on és més fàcil de trobar-ne de diferents tipus.

L'església de Santa Sofia, a Novgord, va ser construïda a l'any 989 utilitzant gairebé exclusivament fusta de roure.

Les escasses eines que posseïen els fusters van fer que les esglésies d'aquest tipus fossin força escasses, però van adquirir una gran destresa de aquestes eines.

Les esglésies de prop del segle XVI, estan fetes només de fusta i la seva principal característica és el teulat. En els teulats de l'època, es feien formes de cúpules acabades amb punxa, se les anomena cúpules de Khizi.

FUSTES

3. LA FUSTA QUE ENS ENVOLTA

ELS MOBLES MÉS SIMPLES

A partir de la fusta, que totes les civilitzacions poden aconseguir fàcilment, poden fabricar simples mobles. Moltes vegades les formes d'aquests mobles no són procedents de cap idea dels humans, sinó de la forma original del tronc. Els tronc i les arrels que sobresurten del terra són acuradament polits per tal d'utilitzar-los com a cadires ben confortables.

L'angle format per les branques dels arbres amb el seu tronc s'aprofita de diverses maneres. Algunes de les seves utilitats són: com a estructura de diversos mobles simples com cadires, llits...

Normalment s'utilitzava un tronc ample de fusta per fer-ne tamborets de tres potes. Els cofres i les arques de cedre índies són també molt primitius.

PARETS, SOSTRES I TERRES.

Com que vivim, treballem... dins estructures amb parets, sostre i terra és normal que ens preocupem de la seva imatge. A part de tots els objectes ornamentals que podem tenir-hi addicionals, la fusta segueix essent el material més agradable per als nostres ulls.

Des de l'antiguitat, tots els països del món que posseeixen boscos accessibles per a l'extracció d'arbres en la construcció, els terres es cobrien amb taules de fusta.

La fusta ens resulta atractiva tan per la seva textura com per el seu color. Quan les parts estructurals de la casa es posen en mans d'artesans que treballen fusta, a part de fer la seves funcions primordials, es converteixen en autèntiques obres d'art.

MOBILIARI ORIENTAL

A la Xina la fabricació de mobles es converteix en gairebé una part de l'art. Els xinesos han dominat des de l'antiguitat les diferents tècniques de treballar la fusta.

FUSTES

La major part de fusta que podem trobar a la Xina, són fustes precioses. Com que el cost de la fusta era elevat i la mà d'obra barata, tots els mobles vells o trencats, se n'aprofitava la seva fusta per fer-ne de nous.

Una de les majors curiositats de els mobles xinesos són les tècniques d'embalatge. No utilitzaven claus per unir les peces i poques vegades feien servir cola. Seguien un procediment que consistia en una complicada unió estructural de les diverses parts del moble.

FUSTES

4. LA FUSTA I EL TRANSPORT

TRINEUS DE PATÍ

En les zones nevades del nord d'Europa, els nadius, van haver-se d'enginyar un medi de transport que els permetés transportar les seves pertinències o les seves peces de caça.

En les transcripcions artístiques de l'època, podem trobar-hi alguna representació del que podria ser un trineu amb una planxa lliscant situada a la part inferior d'aquest per tal de que així pogués lliscar fàcilment per la neu.

Actualment els trineus són el medi de transport més comú a les regions nòrdiques. Fets de fusta i arrossegats per gossos o rens, són un transport molt versàtil i adequat tan a la neu com al gel.

LA RODA

Restes arqueològiques trobades a diferents jaciments en demostren que la roda va ser inventada ja fa més de 5.000 anys.

Les rodes més antigues que ens han arribat avui dia, són les que s'utilitzaven en les carretes de bous per transportar matèries. Solen està fetes de fusta massissa o bé per tres o més taulons de fusta subjectats amb claus.

Amb l'invenció de la roda, fan fer una gran progrés tan en el transport de passatgers com en el transport de mercaderies. La carreta va ser un dels seus grans invents seguit directament del carruatge.

LA AERONÀUTICA

La fusta va ser el material base dels primers aeroplans. Ja que era una matèria econòmica, fàcil de manejar, de baixa densitat, rígida i fàcil de fer-li reparacions. L'estructura externa també era de fusta abans i desprès de la Primera Guerra Mundial.

FUSTES

Des dels temps de Leonardo da Vinchi tots els prototips voladors estaven fets de fusta. Però a partir del 1910 les estructures eren molt més complexes i van passar a ser veritables muntatges de l'enginyeria del temps.

FUSTES

5. LA FUSTA I LA ENGINYERIA

L'APROFITAMENT DE L'ENERGIA

Les primeres estructures preparades per aprofitar la força de l'aigua o el vent, deriven del segle I aC. a Grècia i les de Xina són una mica més posteriors. Es dedueix que ambdues provenen d'un precursor comú d'Orient.

Els rudimentaris molins de vent de tipus horitzontal apareixen prop del segle X, a Pèrsia, però el seu gran desenvolupament va tenir lloc a Europa durant el segle XII.

La roda hidràulica inicialment només aprofitava la força de l'aigua per moldre gra, com a molí fariner, però ràpidament el seu ús es va estendre per moure bombes, molins de minerals, maquinària tèxtil, molins de pólvora...

CONSTRUCCIÓ DE PONTS

L'idea de construir pont sorgeix de la bàsica imatge d'un home creuant el riu per sobre d'un tronc d'un arbre caigut. Això va ser un gran progrés per l'home de cara a obrir-se-li grans vies de comunicació cap a altres parts del món.

És molt difícil trobar ponts fets de fusta de l'antiguitat ja que degut al seu gran ús i el seu desgast i a les temperatures climatològiques. Però hi ha fotografies, escrits i pintures que demostren la seva existència.

Les seves estructures han estat molt diverses, tan podien ser molt simples com extremadament complicades.

FUSTES

6. VAIXELLS

Des dels seus orígens el transport per rius o mars ha estat molt important en el desenvolupament de la societat, tan com a mitjà de transport com a eina de càrrega.

La seva matèria principal de construcció sempre ha estat la fusta degut a la seva baixa densitat i la capacitat de flotació dins l'aigua.

Des dels temps més remots, l'antiguitat, els vaixells o les petites barques han sigut usades també com a mètode de obtenció de menjar, en la pesca.

Els vaixells que han existit des de l'inici dels temps han tingut unes estructures molt diferents les unes de les altres però amb moltes coses comunes.

Per exemple podríem dir que les canoes utilitzades a l'antic Egipte i els grans vaixells que feien llargues rutes, tenien moltes coses en comú com seria la seva estructura que ajudava a la fusta a ser més flotant. Però també hi ha grans diferències en l'aspecte maquinari, la manera en que feien que el vaixell es mogués.

FUSTES

7. L'ART EN FUSTA

MÚSICA

Milers d'instruments utilitzats al llarg de la història han estat des de sempre fabricats de fusta. Tan podien ser instruments de vent, de percussió o de teclat que el seu principal material era la fusta.

La fusta es un material emprat degut a la seva poca dificultat de ser treballat i també degut a la seva bona sonoritat.

La música ha estat sempre molt lligada a les religions o a l'oci però no cal oblidar que tots els objectes estan fets d'un material i que en el cas dels instruments és majoritàriament la fusta.

ESCULTURES

Per els escultors moderns l'ús de la fusta en les seves obres ha resultat un mètode molt eficaç per trencar motlles. Era un material utilitzat des dels orígens de les civilitzacions en aquest camp i per tan un material admirable.

La seva dificultat alhora de ser treballat no és pas un gran inconvenient del material i és perfecte perquè l'artista pugi anar consolidant la seva obra a mida que el va realitzant.

ESPORTS

En els objectes utilitzats per realitzar els diversos esports el material de la fusta hi és força emprat.

HOCKEY: el “stick” utilitzat en aquest esport és un pal pla, corbat de la punta per tal de poder colpejar la pilota amb força facilitat.

LACROSSE: per poder resistir el gran esforç que requereix el joc sempre s'ha utilitzat la fusta com a material de fabricació per tal de que aguanti aquesta resistència.

TENIS TAULA: la pilota lleugera no produeix un xoc gaire fort a la pala, per tan la fusta és un gran material, ja que és lleuger i resistent per l'activitat que s'ha de realitzar.

FUSTES

OPINIÓ PERSONAL DEL MATERIAL

Al realitzar el capítol he pogut comprovar que la fusta és un bon material per segons quines aplicacions, però que no té un ús molt freqüent en l'actualitat.

Amb anterioritat, creia que la fusta és i era més important del que en realitat és i que en molts aspectes hi ha materials que la superen.

PLÀSTICS

INTRODUCCIÓ DEL CAPÍTOL

El capítol constarà de una introducció, com en tots els anteriors, on s'explicarà què és un plàstic.

Està dividit en deu punts:

Inicialment: la cel·lulosa

El plàstic i els elefants

La resina dels escarabats

Cucs de seda

Mitges de seda

El plàstic a la guerra i a la cuina

Arbustos

Ecoplàstics

Plàstics a l'Amèrica Llatina

Al final hi ha exposada la meva opinió sobre el material.

PLÀSTICS

INTRODUCCIÓ

La paraula plàstic prové del llatí plasticus i aquesta del grec plastikós. Aquesta paraula significa matèria orgànica amb gran plasticitat que es degrada al cap de milers d'anys.

PLÀSTICS

1. INICIALMENT: LA CEL·LULOSA

La història del plàstic es remunta a l'any 1862. Quan a la Gran Fira Internacional de Londres, Alexander Parkes va mostrar el seu descobriment.

Va descobrir un material orgànic derivat de la cel·lulosa, que sotmès a la calor podia ser modelat de múltiples formes i, una vegada refredat, mantenia l'estructura que se li havia donat.

Parkes va demostrar que aquest nou material, tenia totes les propietats del cautxú, a més baix cost.

La seva aventura, que aleshores va ser coneguda com la Parkesina, no va resistir a la realitat de la producció industrial a causa del alt cost de les matèries cosines necessàries per a produir-la.

Aquest primer pas cap al plàstic, un deixeble de Parkes, Daniel Spill, va presentar la Xilonita el 1867.

PLÀSTICS

2. EL PLÀSTIC I ELS ELEFANTS

Una explicació de la història del plàstic no pot deixar d'esmentar els elefants... i els afeccionats al billar.

Em les boles de billar, s'utilitzava com matèria primera l'ivori, el qual ocasionava que la matança d'elefants fora cada vegada major. Buscant un substitut del marfil, John W. Hyatt, l'any 1869, va trobar la solució al desenvolupar el Cel·luloide.

La caiguda accidental d'una ampolla de col·lodió al laboratori de Hyatt, li va mostrar que estant líquid formava una pel·lícula consistent i flexible. Hyatt va començar, aleshores, a produir boles de billar.

Però, els aficionats al billar van trobar problemes en les seves caramboles. Doncs el xoc de les boles, a causa de la volatilitat del material, podia produir explosions.

En direcció a la seva ajuda l'arbre del llorer, a través del càmfora, per a fer del Cel·luloide, el primer termoplàstic de la història.

Va ser amb això que es va produir la primera pel·lícula fotogràfica i les primeres pel·lícules animades.

PLÀSTICS

3. LA RESINA DELS ESCARABATS

Al començament del segle XX era freqüent la utilització d'un vernís, conegut com shellac, que s'obtenia de la closca d'una espècie d'escarabats.

Al 1907, fa 92 anys, un químic novaiorquès, Leo H. Baekeland va desenvolupar la que vindria a ser la primera resina completament sintètica, feta per l'home.

Buscant un substitut per el shellac, ja que la seva demanda s'havia disparat davant la creixent necessitat d'aïllants per als cables elèctrics, Baekeland va descobrir la Bakalita, que va ser anomenat "el material dels mil usos" per les seves excel·lents propietats.

En el desenvolupament industrial de l'època va trobar en la bakalita, un aliat excepcional per a múltiples usos en les orígens de les indústries de l'electricitat, l'automòbil i el telèfon.

De la mateixa manera, la indústria militar va veure en la bakalita un important material per a nous desenvolupaments en la fabricació d'armaments.

PLÀSTICS

4. CUCS DE SEDA

L'afany per imitar als laboriosos cucs de seda va dur, al 1891, a Louis Bernigaut, a desenvolupar un procediment per a produir seda sintètica i va descobrir el rayon.

Poc després, en 1900, un assidu visitant dels bars francesos, el científic suís, Jacques I. Brandenberger, a l'enfrontar el problema d'una ampolla de vi que es vessava sobre unes estovalles, assumeix el repte de buscar un material que al ser col·locat sobre una tela permetés impedir que accidents no es repetissin.

El seu treball va esdevenir en l'aparició de la viscosa. El treball amb aquest material ho va dur al desenvolupament del celofan (cel·lulosa transparent), que es vengué com a material per a empaquetatge.

Els seus costos eren tan alts que era usat per a embolicar els més fins perfums francesos.

El seu ús com material d'empaquetatge es va popularitzar, el 1926, quan científics de Dupont van desenvolupar una versió a prova d'humitat.

PLÀSTICS

5. MITGES DE SEDA

Als anys 20, la investigació científica al voltant dels polímers es va desenvolupar notablement.

Wallace Carothers, enginyer químic de Dupont basat en la investigació sobre polímers va desenvolupar el neopré, el primer cautxú sintètic.

Posteriorment, va reprendre el somni de Bernigaut, de fabricar una seda artificial i allí va aparèixer La Fibra 66, que més tard adoptaria el nom de nylon.

Va començar el seu ús en la fabricació de pèls o fibres per a raspalls de dents, fins obtenir una àmplia acceptació del públic, en els anys 30 i 40 amb les mitges de seda.

També, en els anys 20, Waldo Semon, de B.F. Goodrich, intentant adherir cautxú a un metall va descobrir el PVC i va donar així inici a una nova varietat d'usos de polímers en hivernacles, sostres per a vehicles i discos de llarga durada.

PLÀSTICS

6. EL PLÀSTIC A LA GUERRA I A LA CUINA

En els laboratoris de Dow Chemical, el 1933, Ralph Wyiley, va desenvolupar accidentalment un nou tipus de plàstic, que va ser conegut com saran i que utilitzat primer per a propòsits militars, va resultar ser el millor company de les mestresses en la protecció dels aliments.

Més endavant, al 1938, Roy Plunkett, de Dupont, va descobrir el teflon, que fins avui està present en les cuines de milions de llars en el món.

Per aquesta mateixa època, químics de la Imperial Chemical Industries, I. W. Fawcett i R. O. Gibson, provant productes químics a altes condicions de pressió, van desenvolupar el polietilè.

D'ampli ús durant la Segona Guerra Mundial com aïllant en cables elèctrics i en aplicacions de radar, va passar a convertir-se en el plàstic més popular i és, actualment, el de major consum en el món.

PLÀSTICS

7. ARBUSTOS

Un inquiet enginyer suís, George de Maestral, meravellat amb els centenars de partícules que s'adherien a qualsevol cosa que entrés en contacte amb un card, va decidir replicar en el seu laboratori aquest fenomen.

A partir del nylon, va desenvolupar, el 1957, el velcro, que vindria a tenir importants aplicacions en la indústria i en la vida quotidiana.

Als anys cinquanta i seixanta van ser testimonis de la més àmplia popularització dels plàstics. No va haver sector de l'activitat productiva, ni de la vida diària en els quals els plàstics no fessin la seva aparició.

El desenvolupament de materials expansibles com la lycra, van tenir i tenen notable influència en la indústria de la moda.

La medicina, la indústria aerospacial, la construcció i la indústria electrònica s'han servit dels materials plàstics per a fer productes d'alta resistència, durabilitat i sota cost.

Des dels anys setanta el plàstic és el material de més venda en el món.

PLÀSTICS

8. ECOPLÀSTICS

Els vuitanta i els noranta han estat assignats per una creixent preocupació mundial pel medi ambient. I el plàstic ha estat sempre enmig del debat.

La preocupació per temes com el reciclatge i la generació de polímers biodegradables es constitueixen en un dels centres d'atenció de la indústria.

Segueixen desenvolupant-se noves fibres i resines.

La innovació és el motor de la indústria del plàstic.

Cada vegada més sorgeixen noves aplicacions i maneres de substituir altres materials pel qual ha demostrat ser el més resistent, durable i menys costós.

PLÀSTICS

9. ELS PLÀSTICS A L'AMÈRICA LLATINA

Si bé en la primera meitat del nostre segle hi va haver alguns desenvolupaments industrials incipients en la indústria del plàstic a Amèrica Llatina, la veritable arrencada de la mateixa se situa en els anys cinquanta i seixanta, quan sorgeixen les quals avui són les més importants empreses del sector en la regió.

Amb el pas dels anys s'ha construït una de les més vigoroses activitats manufactureres en una cadena productiva que des de la petroquímica, fins l'elaboració de béns intermedis i finals de plàstic, es projecta com una de les més promisories en creixement per als pròxims anys.

En els noranta, Amèrica Llatina ha donat un gran salt en el consum de resines plàstiques, el que la converteix en un dels més atractius mercats en el món en desenvolupament.

PLÀSTICS

OPINIÓ PERSONAL DEL MATERIAL

El material plàstic crec que és molt important en la societat ja que segur que cada dia tenim entre les mans més de deu objectes fets de plàstic o bé amb alguna de les seves parts fetes d'aquest material.

Personalment la opinió que tenia del plàstic és la mateixa que en tinc ara.

CERÀMIQUES

PRESENTACIÓ DEL CAPÍTOL

En aquest capítol parlarem de la història de la ceràmica des dels seus orígens fins a l'actualitat. El capítol està dividit en vuit grans etapes subdividides en petits grups.

Dins de cada etapa històrica hi ha explicades les característiques de la ceràmica de l'època i la seva major utilitat. Les diferents parts del capítol són:

1. PREHISTÒRIA

2. EDAT ANTIGA

Egipte

Grècia

Roma

Ceràmica Púnica i Ibèrica

3. MÓN ISLÀMIC

Pèrsia

Àsia Menor

4. EUROPA

França Renaixentista

Holanda

Regne Unit

5. CERÀMICA PRECOLOMBINA

Mèxic

Amèrica Central

6. EXTREM ORIENT

Xina

Corea

Japó

7. CERÀMICA CONTEMPORÀNEA

CERÀMIQUES

INTRODUCCIÓ

La paraula ceràmica, prové del mot grec keramicos, la qual significa: cosa cremada. Popularment s'utilitzava el mot per designar conceptes usats en la construcció com ara: totxana, teula, paviment... Pel seu sol significat ja engloba tot tipus de materials els quals s'hagin de sotmetre una cocció prèvia.

CERÀMIQUES

1. PREHISTÒRIA

És difícil dir quan es descobreix el procés de la ceràmica, és a dir, el modelat amb fang, l'assecat i la cocció. Per tal d'arribar a fer peces modelades amb ceràmica.

A través de les restes arqueològiques que s'han trobat, hem pogut conèixer com es feien aquells gerros i com amb tan pocs recursos els homes prehistòrics modelaven.

Amb l'aparició del foc, els homes del neolític van observar com enduria el fang prop d'aquest, va ser llavors quan podem dir que van descobrir la ceràmica.

És en el neolític quan l'home nòmada es torna sedentari, cultiva i practica la ramaderia, i comença a aparèixer la ceràmica. Amb anterioritat ja van ser elaborades diverses figures modelades amb fang les quals tenien fins religiosos i màgics.

Les tècniques que es feien servir eren bàsiques, a partir de pessigar el fang o bé fent-ne rotlles.

Aquesta ceràmica prehistòrica era molt poc cuita, per tan era molt fràgil. Per tal de superar aquest i altres problemes van fer que els gerros fossin impermeables fregant-los superficialment amb pedres fines o bé amb fustes dures.

La decoració d'aquesta ceràmica estava feta amb punxons o bé amb els dits. Els dibuixos amb motius geomètrics eren els més utilitzats en la seva decoració. Ja feien ús també de diferents pigments, vermells i crema, procedents de la mateixa terra. Les formes típiques eren la calciforme i la campaniforme.

És de suposar que les ceràmiques eren cuites a la mateixa foguera del menjar o bé en una de semblant només per les ceràmiques. Cuites al foc de terra aconseguien unes temperatures molt baixes, prop dels 600ºC, però suficient per aconseguir que el fang es tornés negre.

Es creu que l'evolució d'aquestes fogueres únicament utilitzades per coure ceràmiques el va perfeccionar i va poder fer que arribes a temperatures més elevades i fer-lo més precís.

CERÀMIQUES

2. EDAT ANTIGA

EGIPTE

Entre l'any 5.000 i 4.000 aC a Egipte la ceràmica ja era utilitzada com a element decoratiu. Per la seva realització s'utilitzava el fang que hi havia prop del Nil.

En les primeres dinasties del Nil, les formes eren molt més cilíndriques. A l'hora de decorar-les es feien servir pigments blancs i òxids de ferro.

Durant el Regne Antic es va començar a treballar amb el torn, cosa per la qual va fer que es separessin meticulosament uns tipus de fang d'uns altres. Això va donar lloc a que les escultures a les parets fossin més fines i més ben acabades. Durant aquesta època es va utilitzar un material compost, fet a partir de sorra de quars i una matèria alcalina que feia de fondent. D'aquest material se'n van fer petits objectes els quals un cop cuits al forn sortien brillants i d'un color turquesa, si en la pasta hi havia coure, o d'un color violat, si aquest contenia magnesi. Aquesta pasta s'anomenava pasta egípcia.

En el Regne Mitjà es va fer un gran ús del torn que es feia girar amb la mà. La decoració dels objectes eren dibuixos geomètrics o formes florals, i estaven pintats amb pigments blaus, blancs, vermells i negres.

En l'últim període les formes ceràmiques es van anar tornant més complexes i es va començar a utilitzar el vidrat de plom.

Quan els romans van conquerir Egipte a l'any 30 aC van imposar en totes les terres del Nil els seus propis mètodes de treball.

CERÀMIQUES

GRÈCIA

La ceràmica grega adquireix un gran desenvolupament artístic. Els ceramistes de l'època van crear algunes ceràmiques de formes perfectes en les quals hi ha pintats temes decoratius de gran importància i bellesa.

Les decoracions ceràmiques seguien uns estils de formes geomètriques molt semblants als que es feien servir en l'antiguitat. Prop del primer mil·leni aC hi ha signes que fan creure una evolució i perfecció del torn per aconseguir un millor acabat a les peces ceràmiques.

Els dos centres ceràmics més importants eren Atenes i Corint.

Les ceràmiques gregues tenen dos signes distintius: la forma i la decoració. Cada peça de ceràmica té una utilitat diferent i alhora té el nom relacionat amb aquest ús.

Algunes peces ceràmiques de l'època són:

NOM DE LA PEÇA	UTILITAT A LA QUE ERA DESTINADA
Àmfora	Conservar begudes
Cràtera	Fer barreges
Lékytos	Utilitats funeràries
Skypos	Ús similar al d'una tassa
Kylix	Ús similar al d'una tassa
Kyatos	Ús similar al d'una tassa
Kantaros	Ús com a un càntir
Rhyton	Ús semblant al d'un got

Al principi de la decoració es feien amb línies i cercles de colors foscos sobre un fang de color vermell o terrós. Més endavant s'hi anaren introduint més elements geomètrics i finalment els elements figuratius (animals, figura humana...).

A partir del segle V i VI aC, les tècniques utilitzades en els tallers grecs es van estendre per bona part de Magna Grècia i Apila, però les formes, les decoracions i els temes decoratius variaven segons les religions del lloc.

CERÀMIQUES

ROMA

Els romans no van contribuir tan com els grecs en el fet de donar-li a les ceràmiques un valor artístic. Es veia reflectit en la manera que tenien de decorar les ceràmiques.

Durant l'època de l'Imperi el fang era més conegut com a material de la construcció. En l'ús domèstic els materials que s'utilitzaven eren l'or i la plata.

La ceràmica romana era molt fina i les formes eren molt semblants les unes amb les altres ja que moltes eren reproduïdes a partir del mateix motlle. També va ser molt utilitzat el torn.

La ceràmica aretina (procedent del lloc on va ser fabricada per primer cop, Arezzo)Va ser molt coneguda en tot l'Imperi romà de l'època. Va servir de model fins al segle IV dC per a molts ceramistes. Estaven envernissades amb un vernís de color corall. Les ceràmiques eren decorades amb punxons. També rebien el nom de terra segilada.

Durant l'Ipmperi Romà es va fer possible l'evolució de la producció de ceràmiques en sèrie. Va ser així com es va fer possible cobrir les necessitats de demanda.

CERÀMIQUES

CERÀMICA PÚNICA I IBÈRICA

Ceràmica Púnica

L'art púnic imita els estils de les cultures més geogràficament properes, reproduint-ne unes còpies molt perfectes i elaborades, però hi van incloïen aquestes reproduccions l'escriptura, una de les seves característiques en aquest tipus d'art.

Les peces de fang cuit són molt més freqüents en la zona de la necròpolis i són potser una de les representacions més importants de la seva reproducció artística. Algunes d'aquestes figures poden representar al difunt al qual acompanyaven al sepulcre. Altres vegades podien ser simples objectes ornamentals que formaven part del sepulcre. En aquests casos les formes de les ceràmiques volien representar les mans com a símbol de la ofrena feta per la persona difunta.

Ceràmica Ibèrica

L'art ibèric s'exten des d'Andalusia fins al Mediterrani i tota la zona oriental de la Península, fins al sud de França. Es treballava amb el torn , ja que produïa una ceràmica més elaborada. Els motius decoratius d'aquesta eren pintats i cuits en forns de camera. Aquestes característiques les compartien amb diversos centres ceràmics, en la realització d'utensilis domèstics de emmagatzematge i en les ceràmiques de taula.

A Andalusia les ceràmiques es decoraven amb formes d'animals i amb motius vegetals. S'utilitzava la policromia i la aplicació de bandes vermelles en els plats i urnes. La ceràmica del Sud-est de la península tenien formes variades i la decoració no és tan policroma. En el segle IV aC es va introduir plats adornats amb peixos. L'estil figuratiu més important es representa a Elche, en el segle II i I aC. En la seva ceràmica hi ha aus i figures femenines.

A Llevant les figures es representes en els barrets de copa i en els rosetons amb temes geomètrics a l'interior dels plats. A Barcelona i Girona, es realitzaven ceràmiques grises imitant la ceràmica grega (segle IV aC).

A Lleida i Tarragona hi va aparèixer el torn als segle V aC, les ceràmiques no estan decorades amb temes pintats i la composició divideix la superfície de la ceràmica.

CERÀMIQUES

3. MÓN ISLÀMIC

PÈRSIA

Pèrsia ha estat sempre un centre privilegiat en la producció de ceràmiques. La decoració anomenada Minani és típicament persa. S'assembla a la miniatura degut a presència de personatges i a la delicadesa del dibuix. Es creu que l'origen d'aquestes ceràmiques va ser durant els segles XII i XIII a Rayy, Kashan i Sava.

El gust tan perfeccionista i el gran coneixement alhora de fabricar les ceràmiques queda manifestat a través de la decoració de les peces. Feta a partir de aplicacions planes d'or i, a partir del segle XIII els varen envernissar a partir de la tècnica del gra d'arròs. Tècnica procedent de la porcellana xinesa que exercitava una gran influència sobre la ceràmica persa durant els segles XVVI i XVIII.

CERÀMIQUES

ÀSIA MENOR

Sota el domini de Insk, nom actual de la antiga Nicea, a Àsia Menor, s'agrupa un conjunt de ceràmiques produïdes entre els segles XV i XVII a Síria, a Turquia i a Anatòlia, i procedent, potser, de Damasc, de Constantinoble i de Kutayeh.

Nombroses rajoles per revestiments, plats, gerros amb nansa i làmpades de mesquites decorades amb arabescos i motius florals, així com clavells, tulipes i petúnies. Aquests adornaments realitzats inicialment en blau sobre un fons d'esmalt blanc o conservats en blanc en un fons blau es van prendre més tard múltiples colors gràcies a la aplicació d'una certa tonalitat de vermell tomàquet, molt peculiar. Els colors sobre l'esmalt normalment són amb relleu.

CERÀMIQUES

ESPANYA

Tan sota l'ocupació mora com desprès d'aquesta, Espanya ha estat també una important àrea de producció de ceràmica.

Màlaga, a partir del segle XIII, València, durant els segles XIV i XV, van tenir un gran nombre de centres de ceràmica. Les seves peces enllustrades, van ser exportades per tot Itàlia. Una de les obres més cèlebres és l'atuell conegut amb el nom de “Gerro d'Alhambra”, que té més d'un metre d'altura i va ser fabricat a Màlaga al segle XIV. Està adornat amb animals i inscripcions ornamentals fetes de llustre daurat sobre un fons blanc.

La ceràmica de Paterna s'inspira majoritàriament en temes populars, circumstàncies que inciten a equipar-la amb la ceràmica italiana arcaica. El dibuix està perfilat amb magnesi i el seu color és verd, a vegades blau, aplicat sobre un esmalt blanc.

La civilització de influència islàmica es caracteritza també per l'afició a utilitzar peces de ceràmica integrades en les obres arquitectòniques.

A Pèrsia, es poden contemplar un gran nombre de monuments, palaus i mesquites revestides de ceràmica.

A Espanya, a partir del segle XIII, els terres estan freqüentment recoberts de plaques ceràmiques. En un principi van ser disposades en mosaics formant dibuixos, i més endavant, formant fileres de rajoles. Eren estampades i tractades.

Les fonts d'inspiració de la ceràmica islàmica no pot ser clarament delimitat per la història o la arqueologia.

CERÀMIQUES

4. EUROPA

FRANÇA RENAIXENTISTA

La “mayólica” va ser adoptada per tota Europa com una expressió del Renaixement. La seva tècnica i estil s'extenen durant el segle XVI i sobretot surant el segle XVII.

A França, al llarg de l'Edat Mitjana i fins al segle XVI, els ceramistes continuen aplicant tècniques i procediments que daten encara de la època de l'Imperi Romà. El fang estampat o decorat a la amb motius de relleu eren envernissats amb plom.

Al 1512, s'inicia a Lyon la fabricació de mayólica, fabricació que seguirà més endavant a Nimes i Montpelier. Els primers ceramistes de mayólica cuita a alta temperatura van ser italians emigrants de Faenza. Al 1545, Masseot Abaquèsene, un dels primers mestres ceramistes francès va fundar a Rouen un obrador on hi treballaven operaris francesos i italians.

Un obrador o un ceramista ocupen un lloc de excepció en la història de la ceràmica francesa: el obrador del Château d'Orion i Bernard Palissy.

CERÀMIQUES

HOLANDA

La producció de Deft, el centre ceràmic més important d'Holanda, està relacionat directament amb el coneixement i la afició per les arts orientals i més especialment per les seves porcellanes.

La producció no era suficientment abundant com per satisfer la demanda que n'hi havia procedent de tot Europa. Aquest va ser el motiu pel qual els artistes de Deft es van posar a fabricar un material molt semblant a la porcellana.

El fang utilitzat de color beix clar i de grans petits, és molt més lleugera. La decoració estava feta amb pinzell. El traç era destacat amb una barreja d'òxid de ferro, magnesi i residus blaus.

En un principi els colors eren aplicats sobre un esmalt cru, i més endavant, a partir de l'any 1725, es pintava sobre l'esmalt cuit que li permet així la seva apariència daurada.

CERÀMIQUES

ANGLATERRA

El Staffordshire és un regió anglesa privilegiada per la seva gran producció ceràmica. És rica en terres de bona calitat i també en combustible (fusta i carbó). També es beneficia d'una excel·lent xarxa de comunicacions que afavoreix el comerç.

Altres regions han donat també obres de gran valor, però aquesta és la única d'haver disfrutat d'una activitat ininterrompuda.

Al segle XVI i durant tot el segle XVII, els ceramistes anglesos produeixen unes lloses amb esmalt d'alta calitat. L'aplicació de l'esmalt sobre l'estany va ser només una aplicació temporal.

Durant l'Edat Mitjana, la ceràmica recoberta de plom era decorada amb incisions o amb motius amb relleu.

CERÀMIQUES

5. CERÁMICA PRECOLOMBINA

MÈXIC

La varietat de producció en la zona mesoamericana queda il·lustrada per obres asteques i per creacions maies.

El què crida l'atenció de la ceràmica asteca, és la relació tan directa que té amb la música. Estàtues buides amb picarols a l'interior, instruments semblants a la ucarïna, flautes i xiulets... També es van trobar diverses classes de pipes fetes de ceràmica.

La majoria de les peces eren fabricades per modelat, en canvi les figures eren modelades.

Al nord-est de Mèxic, les ceràmiques d'època clàssica i postclàssica, són de caràcter escultural, expressiu i narratiu.

CERÀMIQUES

AMÉRICA CENTRAL

Les ceràmiques de l'Amèrica central es distingeixen per la seva policromia molt destacada.

Les decoracions estilitzades, moltes vegades amb relleu, són majoritàriament de color vermell i negres sobre un fons clar, normalment blanc o groguenc.

No se sap del cert quan data aquesta ceràmica, però sembla relativament recent.

CERÀMIQUES

6. EXTREM ORIENT

XINA

La ceràmica xinesa és originària prop de l'any 3.500 aC. Les primeres produccions eren negres, de base rodona i amb decoració cordada.

La ceràmica xinesa era molt emprada e l'hora de fer peces funeràries.

Les creacions es realitzaven en torns i a mà, tot i que també es feien servir motlles. Les seves formes eren basades en les formes dels bronzes.

Els vidrats podien ser de dues classes: als compostos de plom i els compostos de sodi.

Les peces que creaven tenien el cos rodó que contrastava amb la lleugeresa del seu coll llarg i prim. Estaven decorades amb incisions impreses o pintades.

Els vasos i les tasses es decoraven amb flors de lot i dracs.

També es feien peces de porcellana blanca amb motius blaus.

CERÀMIQUES

COREA

L'inici de la ceràmica coreana es remunta als temps prehistòrics. Es produïa una ceràmica funerària amb vitralls verds o castanys.

En el segle VIII el budisme es va transforma en la religió majoritària del país i va potenciar la ceràmica coreana. Es creaven urnes de ceràmica per tal de posar-li les cendres del difunt.

Del segle VII al XIX, les creacions eren fetes de fang vermellós i la ceràmica vidrada de color vermell i castany.

Durant la invasió japonesa de Corea es van destruir molts forns i molts ceramistes van passar a ser presoners japonesos.

CERÀMIQUES

JAPÓ

La primera ceràmica japonesa, va ser originària l'any 2.000 aC. Presentava una decoració estirada amb dissenys de cercles i motius estrictes.

La fabricació de mils de figures funeràries, va fer que s'adoptés una de les tècniques més senzilles per el seu modelat.

Un dels temes utilitzats va ser el cavall, dones vestides, ocells i animals domèstics entre d'altres.

Utilitzaven per la cocció un forn llarg amb pendent, d'una sola cambra.

A Iga es feia un ceràmica amb fang gruixut utilitzada per tasses i plats per prendre el te.

CERÀMIQUES

OPINIÓ PERSONAL DEL MATERIAL

Les ceràmiques han tingut un paper molt rellevant al llarg de la història. No n'han fet un gran ús per la vessant tecnològica, però si en la vessant domèstica.

Actualment té una utilitat més decorativa que amb anterioritat, però és força utilitzada com a material de decoració.

VIDRE

INTRODUCCIÓ AL CAPÍTOL

Aquest és l'últim capítol del treball i tracta del vidre i la seva història. Té una estructura igual als altres capítols.

Primer una introducció.

Un subapartats divideixen el capítol:

Origen del vidre i la seva evolució

Origen de l'evolució de la matèria primera

Els vestigis més remots del vidre procedeixen d'Egipte

VIDRE

INTRODUCCIÓ

És una paraula procedent del llatí vitreum que vol dir objecte fet de vidre.

El vidre és la matèria amorfa que no té una estructura cristal·lina i, per tant, amb les partícules que la formen ordenades a l'atzar.

VIDRE

Orígens del vidre i la seva evolució

Molts autors de l'antiguitat van escriure sobre vidre. Plinio el Vell (23-79 dC.), per exemple, va narrar en la seva Història Natural que el descobriment d'aquest material va tenir lloc a Síria, quan uns mercaders de natrón, probablement en ruta cap a Egipte, preparaven el seu menjar al costat del Riu Belus, a Fenícia. Al no trobar pedres per a col·locar les seves olles, van posar trossos del natrón que duien com càrrega, i al matí següent van veure com les pedres s'havien fos i la seva reacció amb la sorra havia produït un material brillant, vítreo, similar a una pedra artificial. Tal va ser, en síntesi, l'origen del vidre.

Estrabón (58 a.C.-25 dC.), per la seva banda, en la seva Geografia descriu amb admiració un sarcòfag de vidre, i assegura que en un punt localitzat entre Tolemaida i Tir s'extreia la sorra apropiada per al vidre.

El grec Heródoto (484-410 aC.), considerat com el "Pare de la Història", relata la manera que els etíopes embalsamaven als seus morts per a col·locar-los en sarcòfags de vidre.

Eliano, escriptor grec del segle III, narra les condicions que Jerges, el fill de Darío, va descobrir el cos d'un cap assiri en un taüt de vidre.

Salomó, en els seus Proverbis, va condemnar al que mirava el vi a través d'un got de vidre, i també en l'Antic Testament es troba esmentat el vidre en la Història de Job: "No es compara l'or i el cristall, ni es canvia per atuell d'or fi. Corals i cristall no mereixen ni esment, la saviesa val més que les perles".

Totes aquestes al·lusions resulten molt posteriors a l'època que va començar a fabricar-se el vidre, i en la seva majoria van passar de generació en generació per transmissió oral abans de ser perpetuades per l'escriptura. De manera adjunta, dits testimoniatges constitueixen la versió dels vencedors, la qual cosa els atorga un cert grau de dubte quant a la seva veracitat.

Igualment qüestionables són les investigacions històriques del segle XIX sobre el món antic, ja que en elles preval una visió romàntica i poc científica sobre els orígens de la cultura occidental.

VIDRE

És per això que quan es dóna l'inici a una investigació relacionada amb les civilitzacions pretèrites, se suscita el problema que les fonts històriques varien molt en la qualitat de la informació que ofereixen.

Entre els textos antics abans esmentats, ressalta per la seva importància la Història Natural de Plinio el Vell, escrita en el primer segle després de Crist. En ella s'ofereixen bones evidències sobre la regió geogràfica en la qual va poder haver estat descobert el vidre i sobre la manera accidental que tal episodi va ocórrer.

No obstant, els detalls del descobriment narrat per Plinio són poc confiables, ja que per a aconseguir el punt de fusió del natrón que va donar per resultat la formació del vidre.

Si en els aspectes físics es poden suscitar dubtes, pel que fa a la informació sobre els fenicis existeixen veritats indiscutibles. Per un costat, ells van ser els comerciants per excel·lència de l'època, ja que al mancar de recursos naturals en les seves terres, van buscar en el comerç altra forma de supervivència. Inclusivament demanaven permís als egipcis per a comprar i vendre lliurement en les seves costes, duent després els productes d'aquest imperi als ports de tot el Mediterrani.

Els fenicis no només intercanviaven objectes en els seus viatges, sinó que també propagaven la ciència, els coneixements i costums de tot el món conegut. Molts eren els productes que comercialitzaven, entre ells el natrón.

Aquest material era summament apreciat perquè s'emprava tant per a la condícia de les dents com per al bany. A més, al ser dissolt en aigua funciona com desengrasant, pel que s'utilitzava per a netejar. Els egipcis, per la seva banda, ho aprofitaven constantment en el procés de momificació.

És probable que a més del natrón, els fenicis comercialitzessin objectes de faiensa i vidre, els quals eren fabricats a Egipte. Els artesans d'aquest imperi eren famosos en tot el Mediterrani per imitar gairebé a la perfecció, amb dites materials, les pedres precioses i semiprecioses.

VIDRE

Orígens i evolució de la matèria primera del vidre

Per a l'estudi dels orígens del vidre, hem de remuntar-nos al Mitjà Orient, cap a la cambra o cinquè mil·lenni anteriors a Crist, i a l'àrea geogràfica que va des d'Egipte fins la conca mesopotàmica, on van aparèixer per primera vegada les societats estables. Allí, amb motiu del descobriment de les tècniques d'utilització dels fiqui'ls, es van imitar ràpidament en ceràmica objectes similars als elaborats en metall.

Aquest fet va derivar en el descobriment de vernissos alcalins, que juntament amb la fregida de plom van ser les substàncies més empleades per a tornar impermeables els recipients d'argila. La producció més antiga d'aquest tipus de gots o recipients, va tenir lloc a Egipte, en Uadi Hammamat i en Badari, centres localitzats molt prop de jaciments de sílex i esteatita.

Del perfeccionament en els treballs de ceràmica es va derivar el gust per decorar les rajoles i confeccionar artesanies de composicions vítries (coneguda com faiensa egípcia), la tècnica de la qual va ser desenvolupada a Egipte.

El vidre va sorgir posteriorment com resultat de les experiències adquirides amb el processament dels metalls, ja que per a aquests menesters es requerien, igual que amb el vidre, la construcció de forns capaços d'arribar a altes temperatures i l'experimentació amb fórmules minerals. Les capes de vidre que cobrien les joies, amulets de composició vítria, gots de ceràmica i rajoles, són les manifestacions més antigues que existeixen sobre l'aprofitament del vidre.

VIDRE

Els vestigis més remots del vidre procedeixen d'Egipte

La majoria dels investigadors assegura que el vidre va tenir el seu origen en Mesopotàmia, donant-se suport per al cas en els vestigis oposats en llocs com Tell al Rimah i Aqar Quf, que van ser elaborats, aproximadament, 3500 anys abans de Crist.

No obstant, en el present capítol sostinc que els primers treballs de vidre es van fer a Egipte, considerant l'existència d'uns comptes de esteatita, mineral compost de filosilicat, que pertanyen a la civilització predinàstica Badarian, situada cronològicament entre els 5500 i els 3500 anys abans de la nostra era.

Guy Brunton, el seu descobridor, suggereix que probablement van ser fabricades en el lloc que es van trobar, ja que en zones específiques del Val del Nil existia la matèria primera necessària per a la seva elaboració.

VIDRE

OPINIÓ PERSONAL DEL MATERIAL

El material del vidre ha estat molt utilitzat al llarg dels temps. Ha tingut una gran rellevància però les seves aplicacions no han estat gaire importants en el camp de la tecnologia.

ANEXOS

BIBLIOGRAFIA

TÍTOL: La ceràmica

AUTOR: Fiorella Cottier-Angeli

EDITORIAL: R. Torres

TÍTOL: La Madera

AUTOR: Hugh Johnson

EDITORIAL: Blume

Enciclopèdia Universo

Enciclopèdia Biblioteca de los conocimientos

WEB: http://www.mse.cornell.edu/

WEB: http://www.cercador.com/

WEB: http://www.google.com/

WEB: http://www.grec.net/cgibin/lexicx.pgm/

WEB: http://www.el-mundo.es/traductor/

WEB: http://www.softcatala.org/traductor/index.php

WEB: http://www.diccionarios.com/

WEB: http://www.plastico.com/especial/historiaHTML.htm

WEB: http://museovidrio.vto.com/historia.htm

VALORACIÓ

VALORACIÓ PERSONAL DEL TREBALL

El treball crec que ha estat profitós de cara a que sapiguem més de tots els materials que ens envolten i el seu origen.

La meva valoració és positiva.

HISTÒRIA DELS MATERIALS

- 10 -