Marededéu de Núria

Aquesta obra, es va realitzar en el segle XII o XIII, el material de la qual va ser realitzada va ser la fusta i hi van utilitzar unes formes d'escultura exempta. Les dimensions que hi fa aquesta escultura son:

58Cm x 15Cm x 18Cm.

Marededéu de Núria va ser localitzada a Queralbs (Ripollés).

Aquesta obra, mostra uns certa humanització gràcies a les mans: una reposa sobre l'espatlla i l'altre sobre l'infant. També destaca la policromía, perfectament conservada, i el fet que la Verge no porta toca ni vel, aixó fa que se li vegin els cabells i les orelles, un trot no massa a la imatgeria romànica catalana. Aquest tipus de marededéu deriva directament de l'art copte (egipci cristià) i de l'art bizantí.

Aquesta obra tracta el tema més tractat de la imatgeria romànica es la mare de déu, que sol ser representada com a suport de Jesús infant.

Aquest, generalment, com a les representacions de crist en majestat, beneeix amb la mà

Dreta i amb la ma esquerra aguanta el llibre de la Llei

Aquesta imatge, transmet solemnitat i grandesa i deixa de banda qualsevol sentiment humà. A mesura que el romànic va anar evolucionant, la imatge de la Mare de Déu es va humanitzar fins assumir el seu paper de mare de la humanitat i d'intercessora davant de Déu.

L'origen d'aquest tipus d'imatges s'ha de buscar en la Theotokos copta entronitzada amb el nen assegut en la cama esquerra i en els mosaics bizantins, que també mostren imatges de la Verge amb aquestes característiques.

El prototip va ser pràcticament copiat per l'art romànic per que s'ajuntava al missatge que volia donar.

CONTINGUT I SIGNIFICACIÓ:

durant l'edat mitjana el cristianisme va preferir el símbol, la representació de les seves varietats, i deixà de banda l'expressió dels sentiments i el realisme. Com l'art de Bizanci i l'art copte (dels quals es hereu directe), el romànic es caracteritza pel rigor dogmàtic i per un hieratisme solemne.

L'escultura informava visualment sobre un tema religiós i mirava de provocar el respecte en l'observador i potenciar la devoció i la pregària i defugia qualsevol expressivitat i moviment. Eren figures que es distanciaven voluntàriament de la seva humanitat i potenciaven la frontalitat per evitar distraccions a l'hora de contemplar-les.

Les marededéu acostumaven a ser encarregades per l'església: monjos, bisbes i capellans pagaven les obres i escollien els temes. De vegades, eren regalades per senyors feudals que volien guanyar-se un raconet a la destra del senyor i esperaven que l'església intercedís per ells davant de Crist jutge.

Darrere de cada imatge de la Mare de Déu (les més nombroses de la imatgeria romànica) hi ha una llegenda. Algunes vegades van ser trobades en una font per algú, altres, eren en algun indret amagades fins que van ser trobades per un pastor...

FUNCIÓ:

L'objectiu d'aquesta obra, era per recordar al poble els ensenyaments de l'església. També formava part de la litúrgia, ja que participava en l'ofici de la misa i la duien en processó.

COMPOSICIÓ:

aquesta obra té l'infant a la falda, que es decanta cap el genoll esquerre

com era habitual en aquest tipus d'imatge.

Asseguda damunt d'un tron flaqueijat per uns pilars coronats amb un pom de bola

Te la funció de servir de suport al nen, força lluny encara del paper de mare amorosa que li assignarà l'art gòtic.

La imatge de la Mare de Déu porta una túnica els plecs de la qual s'ordenen seguint un pla predeterminat i sense cap rastre d'espontaneïtat; du un mantell penjat del coll que li cau per sobre de les espatlles. El que es planteja com a decididament inusual en aquesta imatge una mica primitiva es que no du ni vel ni toca i per això hi son visibles els cabells i les orelles.

El nen no porta corona i també mostra els cabells. Va vestit amb una túnica i un mantell disposat a la manera romana i té els peus descalços.

La frontalitat de totes dos figures es molt acusada i el posat presenta un clar hireatisme.

Els rostres

Aquests rostres són esquemàtics i simètrics, amb uns grans ulls ametllats que miren fixament. Les expressions de la mare i el nen són molt similars:

• Mostren un lleu somriure dibuixat en uns llavis massa gruixots.

Tot i aquest hieratisme primitiu, la Marededéu de Núria presenta ja una Humanització en el posat pel fet que descansa una mà damunt l'espatlla del nen (cosa que encara es més poc freqüent en les imatges romàniques catalanes) l'altre sobre la seva cintura.

Aquesta imatge presenta l'atractiu afegit que conserva en perfectes condicions la Policromia

Força antiga,

Tot i que no a

Estat possible

Datarla

Exactament.

La roba que hi ha plasmada es de color vermell i blau i està adornada amb estels daurats.

TIMPÀ DE SANT PERE DE MOISSAC

Aquesta obra, es va realitzar en l'any 1110 i van la acabar en el 1115, l'estil que presenta el Timpà de sant pere de Moissac es un estil romànic amb la tècnica del tall i la pedra com a material. En les seves formes utilitzen el relleu.

La seva localització va ser en l'església de sant pere de Moissac a Llenguadoc.

El conjunt escultòric d'aquesta obra, mostra trets característics que després es van fer habituals a les esglésies romàniques: Crist en majestat, envoltat amb el símbols dels quatre evangelistes, domina l'espai central, mentre que els espais laterals els ocupen representacions d'escenes de l'Antic Testament o, en unes altres esglésies, hi ha representats apòstols o sants.

El timpà s'inspira en los obres del beat de Liébana, profusament il·lustrades. Les miniatures del beat van subministrar a Occident la fórmula iconogràfica per expressar en imatges l'apocalipsi , que presentava la doble dificultat de l'horror que narra i de l'hermetisme amb que es recollit a les sagrades escriptures.

En l'escultura romànica cada personatge es unbicat en un lloc preestablert segons la seva importància. Al timpà de sant Pere de Moissac, Crist, a més d'cupar el lloc central, es desproporcionadament gran respecte a les altres figures, que prenen espais poc rellevants i són executades amb més realisme.

CONTINGUT I SIGNIFICACIÓ:

al territori del que avui es França es va començar a decorar les esglésies amb escultures. L'objectiu no era només embellir-les, sinó reforçar en la ment dels feligresos l'ensenyament religiós i estimular-los l'obediència i la fe. Les imatges de les esglésies tenien molt més afecte sobre els fidels que no pas les paraules dels capellans; per aixó el romànica va ser una forma artística que no dubtava en sacrificar el realisme per tal d'aconseguir un determinat efecte expressiu o per fer més entenedor el missatge que volia infondre.

Per la seva temàtica, l'apocalipsi es revelà com uns del temes més eficaços. Al timpà de Sant Pere de Moissac hi ha representat amb força fidelitat el passatge 4,1-11 de l'apocalipsi de sant Joan, amb el mar de vidre el qual fa referència (que separa els diferents grups d'ancians i forma onades als extrems dels brancals) o a les rodes del foc.

La disposició jeràrquica dels personatges es relaciona directament amb els assumptes celestials, però també amb els humans, ja que en la subordinació de les figures secundàries a Crist hi ha una analogia amb els vincles entre el poble i el senyor feudal.

Aquesta obra va ser encarregada per l'Abat Durand, sobre el mandat que es va iniciar la restauració de l'abadia. El claustre i la portada es van dur a terme segons els designis l'abat Anquetil (1085-1115)

FUNCIÓ:

Per la seva forma i la seva funció, la portalada romànica, que també recorda els arcs de triomf romans, es el símbol de l'entrada al cel i a la casa de déu. Per aquest es decorava amb conjunts escultòrics dedicats a temes que recordaven a qui entrava en el recinte de l'església la importància del pas que estava apunt de fer.

COMPOSICIÓ:

la composició d'aquesta obra avançà la disposició que va ser típica de moltes esglésies romàniques: a la part central hi ha representada la teofania que descriu Sant Joan a l'apocalipsi; els costats es decoraven amb l'escena de l'antic testament, amb passatges de la vida de crist o amb figures de sants. Es pot observar aquesta mateixa disposició al Pòrtic de la Glòria de Santiago de Compostel·la, a Sant Triònf d'Arle i a Santa Fe de Conques. Al mig del timpà de Sant Pere hi ha el Crist en majestat (Mayesta Domini),

acompanyat per la representació dels quatre evangelistes (el tetramorf):

l'àliga per Joan, el lleó per Marc. El brau per Lluc i l'àngel per Mateu; secunden aquest conjunt principal els serafins, molt estilitzats. Formant un marc molt farcit, que s'adapta a la forma del timpà, hi ha deu dels vint-i-quatre ancians de l'apocalipsi, distribüits a cada banda del conjunt, els altres catorze configuren una mena de fris a la part inferior del timpà. La munió de figures de la portalada dirigeixen, sense excepció, el cap vers Déu.

Per sota d'aquest crist hi ha la llinda, decorada amb rosetes les quals alguns autors han volgut veure rodes de foc que simbolitzen el foc infernal ressenyat a l'apocalipsi.

El que mereix una gran atenció es el mainell, amb tres parells de lleones rampants que van ser esculpides en aquesta postura per tal que els espectadors dirigissin la vista cap a munt. Tot convergeix en la figura de la Maiestas Domini, que, per ressaltar el seu poder celestial, té el cap envoltat amb un nimbe.

El ritme es marcat per la terrible quietud del Crist Jutge

Que, en el marc del fort contrast amb les actituds dels altres personatges, exacerba el moviment d'aquest.

La representació de crist, molt més gran que la resta de personatges, es també més plana i menys detallada, com si la seva grandesa no permetés subtileses. En actitud de beneir, la figura divina assenyala amb la mà dreta cap a munt (el cel), mentre que la ma esquerra la té dirigida cap a vall (l'infern).

Els vint-i-quatre ancians, en canvi, tallats en relleu ple, són més expressius i les seves faccions presenten més detalls.

D'altra banda, l'escultor va treballar l'esveltesa de les figures, les va allargar més del que seria normal i les va dotar així d'elegància.

Alhora, però, va crear tensió i una certa violència en algunes escultures a partir de les flexions corporals que es veuen obligades a fer per poder mirar la figura de crist.