FITXA BIBLIOGRÀFICA

Guimerà, Àngel: Mar i cel, 62 edicions, El galliner/ el teatre, Barcelona, 2004.

TEMA DEL LLIBRE

La idea central que l'autor transmet és una observació sobre com dues persones de creences diferents són capaces d'estimar-se, deixant a una banda les seves diferencies, com seria en aquest cas la seva religió i la seva manera de viure.

ARGUMENT

Primer acte

Per a començar es fa una petita introducció situant els fets que desprès marcaran l'obra, l'expulsió dels moriscos.

En el primer acte uns pirates musulmans tenen presos a unes persones cristianes, d'alts càrrecs a Espanya. Els pirates els tenen a tots ells com a un botí, però entre aquest botí hi ha dones, dones que els pirates volen per a jugar i just quant ja estaven a punt de passar-ho bé, just arribà el capità, Saïd, al veure-ho s'enfadà i agafa a una de les dones ferides i se l'endugué per curar-la. Mentre el capità dormia, la noia ja estava recuperada, intentà matar-lo però just en aquell moment va entrar un pirata que evitar que el matés. Després d'estar discutint ell li explicà la seva història de quant era petit i de perquè va acabar exercint com a pirata (a l'obra en aquest moment es pot apreciar un indici de que hi haurà amor entre aquests personatges, Saïd i Blanca).

Ella enfadada torna amb els altres i replica el per què de la seva expulsió.

Els pirates es posen en contra del capità a causa d'un traïdor i avisen de que hi ha terra a la vista.

Segon acte

Els cristians aprofitant aquell mal moment van organitzar un complot contra els pirates per a ells poguer ser alliberats, aconsegueixen matar dos pirates i intenten matar a Saïd però Blanca que l'estima intervé i decideix suïcidar-se clavant-se un punyal al cor si Saïd mor. Al final arriben a un acord però per darrere Saïd es ferit i mort i Blanca com havia dit es clava el punyal i també mor.

ASPECTES INTERESSANTS A RESALTAR

4.1 Què creieu que vol dir el títol de l'obra Mar i cel ?Doneu una resposta argumentada amb exemples del llibre.

El títol de l'obra Mar i cel es una metàfora que fa l'autor amb els personatges Blanca i Saïd.

Blanca és una noia cristiana i Saïd es un pirata musulmà, el mar i el cel són dues coses. També, totalment oposades, però deixat de banda les seves diferencies s'ajunten per un punt infinit, l'horitzó igual que fan Saïd i Blanca, que s'ajunten per un sentiment infinit, l'amor. (aquesta metàfora es pot apreciar al final de l'obra a la p. 101 quant Saïd i Blanca diuen sóc el mar, ets el mar, sóc el cel, ets el cel...)

4.2 Descriu els personatges Blanca i Saïd, fes una descripció física i psicológica dels dos personatges, ajuda't amb exemples del llibre on es pugui exemplificar el que hagis comentat.

Saïd: és un pirata musulmà, un corsari i guerrer (p.24), és respectuós amb les dones però al mateix moment no vol dir que les tingui ben considerades, segons Saïd les dones son com xais inofensius (p.30). Saïd no és un home de paraula, ja que li ha promès moltes coses a Idrsiss però mai no li ha donat res (p.46).

Entre la tripulació es considerat un mal capità i no es d'agradar pels altres pirates el tracte que els hi dona, Joanot diu: és voluble, capritxós i es va tornant perillós (p.39).

Blanca: vesteix amb robes fines però brutes (p.30) i es cristiana. Blanca es a punt de morir(p.39)( senyal de que és una noia fràgil).

Tota la vida ha estat jugant (p.54) obra els ulls al món i se n'adona de que no tot són flors i violes (p.55).

Blanca es una persona pacifista que vol la pau per a tothom i s'apiada de la gent que necessita pietat (p.59).

4.3 Quina situació històrica ens explica l'obra? Ajuda't d'exemples del text.

L'expulsió dels Moriscos ja que l'intent per la seva expulsió no va sortir bé (p. 15).

4.4 com està estructurada aquesta obra? Sabries dir-me el per què? Explica, breument, les característiques del gènere teatral.

Està estructurada per dos actes, compostos per escenes escrites en vers. Té una introducció un nus i un final.

4.5 Quin és el paper que juga a l'obra el personatge de Joanot? Ajuda't d'exemples del text.

Joanot és un personatge capdal en el desenvolupament de l'argument, ja que facilita el triomf dels cristians, però que en el seu moment va decidir donar-los-hi l'esquena i marxar amb els musulmans (p.43).

Joanot és un personatge fals perquè tal i com critica a Saïd per l'esquena, aconsegueix que aquest li oferir-li el segon de bord (p.39-41).

4.6 Podriem considerar l'obra Mar i Cel com a tragèdia romàntica? Per què? Ajuda't d'exemples del text.

Tragèdia: Gènere i obra dramàtica de final catastròfic.

Sí, es una tragèdia romàntica perquè els dos personatges principals moren per amor (p.101).

Un es assassinat i l'altre és suïcida.

4.7 Comenta com és l'estil i el llenguatge utilitzats per Àngel Guimerà en aquesta obra. Ajuda't d'exemples del text.

És un estil fresc i fàcil d'entendre, Àngel Guimerà utilitza el català que parla la gent, per fer que aquesta pugui entendre-ho.

Utilitza lletres repetides per ser cantades i paraules inventades, per tal de que sembli que està emprant una altra llengua (p.17).

BIOGRAFÍA D'ÀNGEL GUIMERÀ

Àngel Guimerà i Jorge va néixer a Santa Cruz de Tenerife el 6 de maig del 1845. Dramaturg, poeta i eminent orador polític. El seu pare, Agustí Guimerà, fill d'una antiga família del Vendrell (Baix Penedès), va anar a les illes Canàries per ajudar a un oncle seu que hi tenia establert, un negoci de vins. Al cap d'uns anys d'estada a Santa Cruz, es va casar amb Margarita Jorge, filla d'una família canària. Quan Guimerà no havia complert encara els set anys, el seu pare va decidir liquidar el negoci i traslladar-se amb la família a Catalunya.

Del 1859 al 1862, va estudiar al Col·legi de Sant Antoni, dels pares Escolapis, a Barcelona, on va aprendre la tècnica de versificar en castellà. De retorn al Vendrell, els germans Ramon i Vidales li van encomanar el seu fervor per la Renaixença i, gràcies a ells, es vincula al moviment literari català. Es reunien a la rebotiga d'una farmàcia de la plaça del Pi, amb joves intel·lectuals (Francesc Matheu, Francesc Ubach i Pere Aldavert, amb qui enceta una amistat de per vida).

El 1870, la família es trasllada a Barcelona i Guimerà va entrar en relació amb l'agrupació "La Jove Catalunya" i va publicar la primera poesia El rei i el conseller, a la revista "La Gramalla". Aquest mateix any, va assistir per primera vegada a la festa dels Jocs Florals.

El 1871 va ser un dels fundadors del setmanari «La Renaixença», que posteriorment, ja convertit en diari, va dirigir fins al 1874.

El 1875 va obtenir un accèssit als Jocs Florals amb Indíbil i Mandoni, i l'any següent va guanyar la Flor Natural, amb Cleopatra; el 1877 va guanyar alhora la Flor Natural, l'Englantina i la Viola, per L'any mil, El darrer plany d'en Claris i Romiatge, respectivament i va ser proclamat Mestre en Gai Saber. Bona part de la seva producció poètica va ser recollida en un volum el 1887, amb pròleg de Josep Yxart i dibuixos de Josep Lluís Pellicer i Antoni Fabrés. El 1920 va publicar el Segon llibre de poesies amb pròleg de Lluís Via.

Atret pel teatre, el 1879 va estrenar la seva primera tragèdia en vers, Gala Placídia, seguida, el 1883, de Judith de Welp , obres que se situen dins la tradició del romanticisme històric.

El 1884, va a viure amb la família del seu amic Pere Aldavert, amb la qual conviurà fins a la mort.

El 1886, va estrenar El fill del rei , que el consagra com a autor teatral i li va obrir les portes dels escenaris estatals. Dos anys després, Mar i cel , que va obtenir un èxit sense precedents, va ser traduïda a vuit idiomes, va iniciar la projecció internacional de l'autor. Aquesta obra va iniciar l'etapa de plenitud de Guimerà, que es va estendre fins al 1900, i en la qual va estrenar les seves obres més representatives: Maria Rosa (1894) i Terra baixa (1897), i La filla del mar (1900), repetidament portades al cinema, i que recullen amb trets realistes els homes i els conflictes de la Catalunya coetània. Les tendències romàntiques s'hi mostren més matisades i hi ha constància de les seves inquietuds socials.

Manelic, el protagonista de Terra baixa, encarna les virtuts de l'home que ha crescut enmig de la natura i s'enfronta amb una societat egoista i corrumpuda. Dins una òptica conservadora, va tractar ja aquest tema a La festa del blat (1896), en la qual un anarquista deixa els seus ideals en entrar en contacte amb un món rural i arcaic.

El 1889 va presidir els Jocs Florals de Barcelona i va ser elegit president de la Lliga de Catalunya. El seu catalanisme és explícit en dos monòlegs, Mestre Oleguer(1892) i Mort d'en Jaume d'Urgell (1896), recreació de dos episodis històrics amb inquietuds contemporànies.

Unes altres obres escrites durant aquests anys, d'una qualitat desigual, són Rei i monjo (1890), La boja (1890), L'ànima morta (1892), Jesús de Natzaret (1894), Les monges de Sant Aimant (1895) i Mossèn Janot (1898).

A partir del 1900 va intentar connectar amb els nous corrents sense tenir en compte, com diu Carme Arnau, que "amb el seu esforç, ha assolit una personalitat i una universalitat indiscutibles". En aquesta nova etapa escriu drames realistes i cosmopolites, d'escassa autenticitat, que va assenyalar una ràpida davallada en la seva producció: Arran de terra (1901), La pecadora (1902), Aigua que corre (1902), La Miralta (1905), entre d'altres.

Va produir encara obres de qualitat, com Sol, solet (1905), amb què va retornar al drama realista de temàtica rural, i L'aranya (1906), d'arrel naturalista.

Els gustos modernistes s'evidencien en La Santa Espina (1907), La reina vella (1908), Titaina (1910), Sainet trist (1910) i La reina jove (1911).

En el trienni 1913-1915, Guimerà veu estrenades en versió cinematogràfica Terra baixa (Marta of the Lowlands), La festa del blat i Maria Rosa, però en endavant, la filmografia basada en obres d'Àngel Guimerà continua fins a arribar a una vintena de versions.

El 1916, el govern francès li atorga la Creu de la Legió d'Honor.

Després d'uns quants anys de silenci, va reprendre la seva activitat amb Jesús que torna (1917), condemna no argumentada de la guerra, i Indíbil i Mandoni (1917) que recupera la temàtica dels anys de joventut.

Els darrers anys del segle XIX, Guimerà havia assolit el cim del seu prestigi. Va tenir un paper important en la política del moment: va ser portador del Memorial de Greuges a Madrid, va intervenir en l'Assemblea de la Unió Catalanista de Manresa (26 de marc del 1892); va ser elegit el 1894 president d'aquella entitat i va presidir també l'Assemblea de Balaguer. Com a president dels Jocs Florals, el 1892, va començar el seu discurs amb "Catalunya no ha mort", que va ser àmpliament comentat per la premsa de 'època i va tenir un fort ressò popular. Va ser elegit president de l'Ateneu Barcelonès (1895), on va pronunciar en català, fet insòlit a l'època, el seu discurs inaugural. Els seus discursos polítics, pronunciats arreu de Catalunya, van ser recollits en el volum Cants a la pàtria , publicat el 1906, i dedicat al seu amic Pere Aldavert.

El 1909, en rebre un homenatge de la multitud, la seva figura era ja més representativa que combativa. Àngel Guimerà va estar acompanyat a la tribuna pels senadors, pels diputats a Corts i pels directors dels diaris de tot Catalunya.

Va ser membre numerari (1911) de l'Institut d'Estudis Catalans.

Del 23 de febrer al 3 de març del 1924, l'actor Enric Borràs va fer una curta tanda de funcions per acomiadar-se del públic català abans d'embarcar cap a Amèrica. Es van representar, entre d'altres, Terra baixa, Mar i Cel i Mossèn Janot. Aquestes van ser les darreres vegades que Guimerà va sortir a l'escenari reclamat pels aplaudiments entusiàstics del públic.

Va morir a Barcelona, al seu domicili del carrer Petritxol, el 18 de juliol del 1924. Sobre l'enorme concurrència popular a l'enterrament de Guimerà, Josep Maria de Sagarra escrivia:

«La gent no anà a l'enterrament del mestre, ni per ésser visita, ni per curiositat, com s'esdevé en molts enterraments espectaculars, sinó obeint una necessitat i un imperatiu que tothom duia al cor i als quals hauria estat una vergonya i una infidelitat d'oposar-s'hi.»