PRÒLEG

L´any 1954, l´Editorial Moll, va poder dur a terme el seus Quaderns Raixa per prohibició de la censura, inicià en lloc d´ells una col.lecció de llibres, la Bilioteca Raixa, que encara avui va aportant nous títols a la producció catalana. El llibret que la iniciava es titulava El que s´ha de saber de la llengua catalana. Els Jocs Florals de la Llengua Catalana van ser un elements d´unió entre els catalans de l´interior i els de l´exili, i de divulgació a la nostra llengua a Europa i a Amèrica.

El llibret tracta dels conceptes de llengua i dialacte, de la unitat de la llengua i la riquesa dialectal en català i en castellà, i de les particularitats específiques del parlar de les Illes Balears.

LLENGUA O DIALECTE?

"Mallorquín"---"dialecto que se habla en las islas Baleares, y es una de las variedades del catalán". Per evitar que gent poc informada pogués interpretar que el mallorquí era "dialecto" perquè no arribava a "lengua", en la darrere edició del diccionari acadèmic s´ha donat aquesta definició: "Malloqín: variedad de la lengua catalana que se en la isla de mallorca".

Així, doncs, queda clar que el dialecte no és un sub-idioma, una cosa inferior en dignitat a l´idioma, sinó la forma especial que l´idioma té en una área geogràfica determinada. I els subdialectes no son dialectes inferiors, sinó varietats d´un mateix dialecte.

Una llista de vintparaules indica clarament que la vocal llatina final que no fos la A, en passar al castellà s´ha conservat, i en el català s´ha perdut. Fets diferencials importants :

1) La conversió del grup llatí ct en ch (castellà) i en t (català).

2) La conservació de la l inicial llatina en castellà i en la seva conversió en ll en català.

Totes les paraules d´una comarca, si no són barbarismes innecessaris o deformacions incorrectes, tenen dret a esser usades en la llengua literària, encara que en la col.loquial siguin própies de regions perifèriques o distintes del català central.

Una de les coses que més retreuen els anticatalanistes baleàrics és que usem els articles el i la en lloc de es i sa.

Posar-nos en l´actitud dialectalista de limitar-nos a escriure tal com parlam a Mallorca, té una serie d´inconvenients:

1) Que a Menorca i Eivissa no parlen ben igual que a mallorca.

2) Que a Mallorca mateix hi ha diferències entre el parlar dels diversos pobles.

3) Que tenint un segle i mig de literatura acreditada, el fet de tancar-nos dins el llenguatge de les Illes significaria renunciar a grans autors.

4) Que no som el començament del camí de la restauració de la nostra llengua, sinó que ja la teníen conseguida quan vingué el col.lapse de guerra i la postguerra.

EL PARLAR DE MALLORCA

"Mallorquí"--- és una madalitat del català, importada en aquesta illa per vassalls del rei Jaume I que la conquistaren en el segle XIII i per successius repobladors procedents de Catalunya.

1) Els dialectes catalans.

El domini lingüistic català es presenta dividit per una linia que marca una separacó clara en dos dialectes: oriental i occidental. És cataà oriental la parla de les de Girona i Barcelona, i occidental la parla Lleida, mentre Tarragona queda repartida entre els dos dialectes.

El primer fenomen vocàlic diferenciador és el resultat català de la e tancada del llatí, uns altres dos fenòmens fonètics son els de les vocals a/e, o/u en posició àtona. Tambe a sectors occidentals i orientals del català, les formes de l´infix -isc- apareix a l´Est amb e, a l´Oest amb i.

Léxistència de la persona 1 del present d´indicatiu dels verbs regulars en -ar i en -ir. I aquest cinc tipus caracterizen cinc dialectes fonamentals:

A) Desinència zero: dialectes insulars --------- jo entr.

B) Desinència -e: dialecte valencià ------------- jo entre.

C) Desinència -o: dialecte occidental ---------- jo entro.

D) Desinència -u: dialecte oriental. ------------- jo entru.

E) Desinéncia: -i dialecte pirenaico-oriental -- jo entri.

2) Antecedents lingüistics en la història balear.

A) Pre-romanisme.

No sabem res de la llengua que parlaven els primers habitants d´aquestes illes. Consta que a determinades èpoques es desemvoluparen a Mallorca i Menorca cultures relacionades amb antigues civilizacions mediterrànies i que a Eivissa va florir la cultura púnica. Tot això no ens aclareix res, tampoc no ens diu gran cosa la toponímia. El nom antic d´Eivissa, Ebusus, i el topònim eivissenc Tagomago, semblen atribuíbles als fenicis o als seus derivats els cartaginesos. A Menorca mateix són pre-romans el nom del puig més alt, El Toro, i el de l´antiga alqueria i avui ciutat d´Alaior, segons Coromines.

A Mallorca la toponímia pre-romana té un volum bastant considerable: Alaró, Artà, Inca,..., i sobretot molts de noms acabats en -er àton, com Bóquer, Búger.

B) Romanització.

Roma obté Mallorca i Menorca per conquista;Eivissa es converteix en ciutat federada amb Roma per un pacte, després de pertànyer a Cartago durant 400 anys. Amb la colonització romana s´introdueix a les Illes el llatí vulgar.

Del llatí pre-català de les Balears, conservat pels mossàrabs, queden mostres relativament abundants en la toponímia.

Una sèrie de topònims molts típics del mossàrabs balear és la dels acabats en -atx, -itx i -utx. Un altre indici de llenguatge mossàrab és la presència de la -t- intrevocàlica i de la -o àtona a final de paraula.

C) Arabització.

Molts topònims baleàrics duen marcat el seu origen aràbic en l´element inicial bini, que significa 'fills'.

Un altre grups nombrós de topònims àrabs és el format pels que tenen l´element inicial al- o au-, que representa l´article semític.

3) El català parlat a les Balears.

Per comprendre la posició del català insular en relació al continental, interessa saber, primerament, la procedència dels qui repoblaren les Illes després de la conquista feta pel rei Jaume I. La majoria dels qui apareixen en el llibre (Llibre del Repartiment) procedien de la zona oriental, en proporció molt més petita apareixen els procedents de la zona occidental. A Mallorca existeix un fenomen fonètic que discrepa del català oriental i concorda amb l´occidental: la distinció de les vocals o i u àtones.

El parlar de les Balears i Pitiüses s´agrupa bàsicament amb el de la zona oriental de Catalunya. Trobam aqueta simatria de fets:

A) Confusió de la a i la e àtones en el so de e-neutra.

B) Confusió de la o i la u àtones en el so de u, a Menorca i Eivissa.

C) Present d'indicatiu dels verbs incoatius, amb l'infix -eix- i no -ix-.

D) Tendència a canviar en -i- els morfemes derivatius en -a- i -e- del subjuntiu.

E) El "ieisme" en els mateixos casos en què es troba ieisme a una gran part de la Catalunya Vella.

4) Els subdialectes insulars.

A) El Mallorquí.

El mallorquí mostra, en conjunt, un caràcter més conservador i més autòmon, en fonètica com en morfologia i en sintaxi.

a) Conserva la o a`tona sense tancar-la en u.

b) Es conserva el so de e-neutra tònica.

c) Pronúncia mediopalatal de les oclusives velars.

d) La a tònica té un matís palatal que l'acosta al so de la é.

e) L'obertura molt perceptible de la o tònica,a certes localitats arriba a obrir-se tant que resulta quasi una a velar.

f) El grup ua àton es monoftonga en o, tant és final com si és medial.

g) Una altra caracteristica és la pronúncia e tancada la e àtona, en certs mots derivats i en certes formes tòniques corresponents tenen e o ç.

h) El mallorquí conserva un fet sintàctic molt antic: la construcció, consistent a situar el pronom personal de tercerapersona complement indirecte darrere del directe quan aquest és un dels pronoms el, la, els, les.

B) El menorquí.

Tancament de la o àtona en u, principals diferències que Menorca presenta. Tractament del grup àton ua, el menorquí segueix l'exemple de Mallorca: monoftonga el dit grup, però pronunciat u en lloc de o. La i dèbil entre vocals es perd en menorqui modern.

C) L'eivissenc.

Respecte a la fonètica, a Eivissa trobam la dualitat de pronúncia i ç.

El diftong ua, l'eivissenc de la capital el manté intacte. Conservació de totes les formes personals del pretérit perfet simple dels verbs.

5) El lèxic.

Les paraules són elements necessaris per a la llengua, les paraules poden posar-se sense que la llengua perdi la seva estructura característica. No es pot canviar el sistema fonològic ni el seu caràcter.

L'estructura d'un idioma no es desfà encara que perdis vocables ni encara que hi entrin vocables estranys,d'altres idiomes.

En una regió predominarà un nom, i en una altra el mateix concepte tindrà distinta denominació.

Un grup de paraules especialment caracteristiques de les Balears és el format per un parell de dotzenes d'arabismes que no existeixen en el català continental. Menorca posseeix aproximadament cinc dotzenes de mots típics d'origen anglès. L'eivissenc posseeix en general vacables de procedència valenciana.