• Què sabem de l'autor.

Jesús Tuson i Valls (Valencia 1939) Lingüista. Estudià filologia romànica (hispànica) a la Universitat de Barcelona, on es doctorà el 1975 amb un estudi sobre l'ambigüitat en el llenguatge, i actualment és professor de lingüística a la mateixa universitat. Algunes de les seves publicacions són: Teorías gramaticales y análisis sintáctico (1980), Aproximación a la historia de la lingüística (1982), Lingüística. Una introducción al estudio del lenguaje, con textos comentados y ejercicios (1984), El luxe del llenguatge (1986), Mal de llengües (1988), El llenguatge i el plaer. Incursions lingüístiques en terra literària (1990), El llenguatge (1994) i L'escriptura. Una introducció a la cultura alfabètica (1996).

• Resum de cada capítol.

Capítol 1.

Fa un anàlisi sobre la forma en que diem una frase fixant-se en els judicis de fet, els judicis de valor, els estereotips. Analitza el punt de vista egocentrista i les causes que comporten al prejudici lingüístic.

Capítol 2.

Els grans filòsofs també han tingut errades a l'hora de parlar deixant entre verure els seus prejudicis. Esmenta alguns prejudicis de Dante. Ens mostra com abans es consideraba el francès la millor llengua. Nomena opinions de diversos personatges sobre les llengües. Diferències entre poble culte i poble salvatge.

Capítol 3.

Es presta especial atenció als prejudicis populars. Ens els explica i argumenta de tal manera que demostra que només són prejudicis.

Capítol 4.

Esmenta els efectes les prejudicis de valor fets pels cultes. Consideració del Pemi Màxim com a prejudici lingüístic. El francès torna a aparèixer com a llengua superior. Explicació de les diferencies entre llengua i dialecte.

Capítol 5.

Ampla explicació sobre la consideració d'un idioma com internacional, de comunicació i de progrés. Explicació de llengües amb estat i sense estat i relació establerta entre llengua-poder.

• Exercicis recomanats.

PRINCIPI.

L'autor ens explica que escriure aquest llibre no ha sigut pas agradable i compara quan un ecòleg parla de coses agradables i quan en parla de coses que no li agraden de la seva professió. L'ecologia i la llengua tenen molt a veure ja que són delicades i si no les defensem poden morir. Les llengües són innocents i ho ignoren tot sobre l'agressió, no tenen institucions per a la seva defensa, desconeixen els conflictes ja que no tenen voluntat. Hi ha, però, qui les defensa fins al punt de creure que és la seva bandera. L'ecologia té molts punts en comú amb la llengua ja que si no la defensem la podem perdre perquè ella no es pot defensar tota sola.

CAPÍTOL 1.

Els judicis de fet es poden comprobar, són judicis fets amb una base. Es poden sotmetre a prova pública, hi ha, però, judicis que impliquen l'experiéncia comuna de fets. La comprovació dels judicis de fets és competència dels especialistes (judicis científics). En aquests judicis no hi ha lloc per a opinions personals.

Els judicis de valor, en canvi, donen indicis sobre els gustos personals, l'educació, manies, creences. Aquests judicis projecten el nostre autoretrat ja que expressen les pròpies actituds davant el món, dels esdeveniments i de la gent. Els judicis de valor són o negatius o positius. “Opinions que presenten trets essencials de les persones i dels grups humans”.

Estereotip significa marca sólida. És la perpetuació d'una imatge simplista de la categoria d'una persona, una institució o una cultura. El concepte d'estereotip sol ser negatiu i s'oposen a un raonament crític per la nostra part o per part d'altres de noves experiècies. Aparéix ple de prejudicis, és irracional, a menys que es pugui demostrar. Són les manies classificatòries, la necessitat de viure amb etiquetes ben enganxades.

L'etnocentrisme és l'hàbit d'examinar els demés grups socials des d'el punt de vista de la pròpia cultura ( considerar com a superior de la pròpia etnia). Per tant, els àmbits poderosos promouen la defensa i la consideració de la propia cultura com a superior, influit en les opinions de les persones.

D) Què és un lingüista?

Són persones que es dediquen a l'estudi de les llengües. N'hi ha de diverses classes. Per un costat estan els lingüístes que es dediquen a comptar i recomptar fonemes i morfemes, regirar estructures sintàctiques i disseccionar els mots per tal de trobar-hi sentits amagats. D'altres, però, volen anar d'impurs per la vida, abraçant llengües i parlants i que la lingüística s'ocupa també del món i de la gent que i viu. El lingüista podrà argumentar contra la ignorància i la barbàrie. N'hi ha opinions de lingüístes que prenen forma de judici de valor.

Són les llengües considerades internacionals, aptes per a la literatura, la redacció de lleis i per al comandament dels exèrcits. Són les llengües que molta gent coneix, que tenen uns requisits amples de diversitat de lèxic. Es tracta d'un prejudici lingüístic ja que manifesta un racisme aplicat a les llengües i als seus parlants.

És la consideració que es fa de la llengua, considerant-la el centre de totes les coses. Pot portar a l'exaltació de la propia llengua, la qual es veurà obligada a acomplir funcions per a les quals no estava preparada.

Estendard és una bandera de guerra, bandera d'una corporació, i estàndad és un model, una norma, un patró a seguir.

Autoprejudici és la minusvaloració que fan els parlants que han abandonat una llengua determinada. Autoodi o deslleialtat lingüística són dos sinónims d' autoprejudici.

Segons l'autor prejudici lingüístic “és una desviació de la racionalitat que té la forma de judici de valor emès bé sobre una llengua, o bé sobre els parlants d'una llengua, generat directament, sigui per la ignorància, sigui per la malvolença, ajustat a estereotips maniqueus i dictat pel neguit que ens preodueixen les diferències”.

El secessionisme lingüístic consisteix en l'acció de separar-se d'un Estat una part del seu territori per la llengua. Acte d'abandonar una llengua.

Egocentrisme és exaltació exagerada de la propia personalitat i etnocentrisme és la consideració de que la propia raça és superior.

Si apliquem tots dos conceptes a la llengua tindrem com a resultat que la nostra llengua és la més important, serem monolingüístes, refusant les altres llengües considerant-les inferiors i refusant, així, altres cultures. Sens dubte, ens porta al prejudici lingüístic.

Galileu va defensar les idees de Copernic. Aquest deia que el Sol era el centre de l'Univers i la Terra gira al voltant del Sol.

Aquí, l'autor vol establir una relació Galileu- Ptolomeu amb egocentrisme. Ptolomeu explicava que la Terra era el centre, afirmació que ve a relacionar-se amb l'egocentrisme. Només la nostra llengüa és la més important. Galileu defensaba que la Terra no és més que una petita part d'un espai immens, l'Univers. Aquesta idea ve a relacionar-se amb la idea de que hi ha milers de llengües més que nosaltres desconeixem i que no podem fer prejudicis sense conoixer-les. L'autor clama a Galileu perquè és la idea que vol transmetre.

CAPITOL 2.

Adoració a la propia raça, poble. considerant la llengua pròpia com la correcta i discriminant les altres.

Són els inconvenients lingüístics, les desvantatges o dificultats que ofereix una llengua.

En èpoques pasades es considerava que tota llengua és bona si els savis de la gramàtica així ho avalen; prejudici que és ben viu encara als nostres dies.

Si considerem aquesta idea i a més que hi ha gramàtiques que no acepten els dialectes, trobem que hi ha discriminació. Només s'és fidel al model de llengua establert sense l'acceptació de noves.

Dante, en un article seu, es refereix a les variants itàliques i la parla de la gent de Roma, Spoleto, Toscana, Génova... Els critica dient que si uns parlen com nenes, d'altres diu que parlen amb to molt greu...

Dante arriba a la conclusió de que cap d'aquestes llengües no té cap mèrits perquè hom pugui fer-la servir com a intrument preferent de la literatura.

Dante critica i parla de llegues aspres, femenines; prejudicis que encara avui continuen.

El francès es considerat llengua apta per a instruir i convèncer, llengua apta per a les ciències. El francès ordena els elements de l'enunciat per determinació creixent. Considerada la successora del llatí “si mai el llatí deixés de ser l'idioma comú dels savis europeus, la llengua francesa aura de tenir l'honor de la preferencia”.

El xovinisme és l'odi a l'estranger i la frese anterior reflexa aquesta idea.

Poble salvatge: considerat així el poble que usa habitualment articulacions rudes (poble salvatge i incivilitzat).

Poble culte: el que té més coneixements, té una base sòlida de coneixements i cultura.

- Deixonne, valora que les altres llengües són enriquidores però considera que la seva (el francès), és la millor.

- Rousseau, va crear la separació de llengües del nord (aspres, cridaneres i clares) i llengües del sud (eloqüents, vivaces i fosques). Segons ell el francès, l'alemany i l'anglés, que són llengües del nord, són fredes. I l'àrab, que és llengua del sud, és una llengua per parlar dels misteris sagrats i donar les lleis al poble.

- Saussure esmenta que el clima i les condicions de vida poden arribar a influir en la llengua. Les llengües dels lapons i dels finesos eres més vocàliques que l'italià, segons ell.

- Boas qüestionava la idea de Saussure i deia que les llengües de la llibertat eresn les llengües sonores i harmonioses, les llengües del sud, nascudes de les passions.

- Humboldt deia que la facultat humana del llenguatge s'ha desenvolupat de forma progresiva i que cal reconèixer diferències de grau entre les llengües.

És la idea de considerar una llengua bona i altres de dolentes.

Joan Solà ens fa veure que la característica d'uns textos, dels que parla, es limiten a l'acceptació o la defensa de la reclusió del cátala a la vida familiar i al terreny de la poesia. Aixó vol dir que alguns autors accepten que la seva llengua no pot servir per a l'expressió pública ni per a la ciència. S'accepta l'emmudiment. Els propis parlants assumeixen que la llengua seva no és apta i no l'usen en segons quins aspectes.

Una bandera és respectada i assumim que és així, no ens fiquem amb ella ni la considerem apta o no per a segons quins actes. En canvi, una llengua sí, ens permetem el luxe de considerar-la bona o no, adequada o no per a segons quines coses. La bandera no es pot canviar, és aquesta i punt, i l'uses com a tal. En canvi, amb una llengua ens permetem la llibertat d'elegir si és apta o no ja que la podem utilitzar o no.

CAPÍTOL 3.

Els prejudicis més populars són si hi ha llengües fàcils o difícils, llengües suaus o aspres i llengües amb molts parlants i amb pocs parlants.

L'autor diu que els que titllen una llengua de difícil no són especialment proclius a aprendre-la, persones monolingüistes.

El fonocentrisme entra dins l'egocentrisme. Amb el fonocentrisme convertim en punt de referència absolut els patrons fonètics que ens són familiars. L'egocentrisme és l'exaltació de la pròpia personalitat. Tot queda relacionat de manera que exaltes la pròpia personalita i només aceptes els sons que et són familiars.

L'autor considera que tots tenim cordes vocals que produeixen el to de les veu, més agut o més greu, segons cada persona. Les llengües, en canvi, no tenen cordes vocals ni res, són sistemes d'abast dels parlants.

L'autor ens presenta unes dades estadístiques que tenen a veure amb la realitat, però poc ja que els enquestats són persones de carrer, de ciutat, que traballen i tenen la seva rutina. Per tant no es pot considerar amb aquestes enquestes si una llengua té molts o pocs parlants. Una llengua és el patrimoni d'un poble, és pert dels seus senyals d'identitat i aixó és l'únic important.

CAPITOL 4.

Els judicis de valor que fan els cultes són més subtils. Els intel·lectuals critiquen, denuncien, però són opinions que no són prou matisades.

Els savis són humans com tothom però ells diuen alguna cosa i té valor, en canvi, si jo dic alguna cosa no em faran cas. Els savis tenen major influència, per aixó són savis i es consideren les seves dites com a correctes.

Els lingüistes no haurien de cometre mai l'error d'identificar una llengua amb el seu diccionari. És a dir, que quan un lingüista analitza una llengua no la ha de mesclar amb la seva, no la ha de comparar sino que l'ha d'analitzar de forma objectiva. Per tant, si no ho fa així, mostrarà prejudicis.

Sí. Contribueix clarament als prejudicis ja que gairebé sempre recauen els premis en les llengües conegudes, trobam sempre que unes llengües són valorades perquè tenen literatura de prestigi mundial i d'altres són ignorades o menystingudes.

Som analfabets en el sentit de que no parlem altres llengües, tenim una llengua ramànica la qual considerem única i millor sense donar pas a unes altres, per tant, som uns analfabets. La llengua ha estat duran molt de temps només parlada i no pas escrita, és per aixó que som hereus dels parlants, no dels escriptors. I, per tant, considerats analfabets.

L'autor aconsella que estiméssim, sense restriccions, les formes variades d'una parla, defensant tots els registres lingüístics.

S'entén per dialecte una varietat d'una llengua, al costa d'altres varietats. És la parla caracteritzada per particularitats locals, especialement abundants i marcades. I s'entén per llengua la que és oficial d'un estat.

CAPÍTOL 5.

És el considerat apte per a totos els àmbits. Considerat internacional perquè tothom o un gran nombre l'entén, de comunicació perquè té un ampli vocabulari i lèxig amb unes normes estrablertes, i de progrés perquè és un idioma cada vegada parlat per més gent.

És un mètode de consens i garanteix, amb l'adhesió mental d'un poble, períodes molt més llargs de domini econòmic.

Per exemple, l'assimilació que et farà prendre un professor en ensenyarte una llengua.

Les llegues amb estat són les considerades de tothom. Hi ha dues variants: d'una banda els estats que només tenen una llengua i de l'altra, els que n'inclouen més d'una.

Les llengües sense esta són les que abasten només uns fragments del territori. Són llengües de majoria aclaparadora.

La relació entre llengua i parlant és que sense parlant no hi ha llengua. Són els parlants els qui donen cos a una llengua.

La relació entre llengua i poder és que els estats no són molt amics de la diversitat de llengües, clar, no et diran que deixis de parlar una lluegua, simplement et parlaran dels avantatges internacionals d'una llengua oficial, de la llengua de “tothom”.

FINAL.

D'aquesta manera, amb aquests prejudicis i la promoció de la desigualtat, les llengües poden morir.

Dins una mateixa llengua hi ha diferències qualitatives que, portades a l'extrem, comporten al racisme. No hi pot haver diferències a l'hora d'ensenyar una llengua segons de la classe social de la que vens, no es pot modelar una parla segons la classe treballadora. Cal conèixer noves llengües, aixó ens aportarà una gran riquesa lingüística que no em pas de menysprear. Hi ha moltes llengües diferents de les quals no coneixem res, i és per aquest fet pel qual no hem de refusar altres llengües. Hem de defugir dels prejudicis, del meniqueisme, dels esquemes bipolars i hem d'apostar per l'igualitarisme i una nova educació integradora en que sigui superada la tolerancia. Haurem de lluitar contra les persuasions dels qui aposten per una sola llengua. Una nova educació lingüística.