La lluita per la democràcia a Espanya

• Introducció

2 Tema

2.1-. democràcia i dictadura

2.2- la lluita per la democràcia

2.3- el bienni reformista

2.4 el bienni negre

2.5- el front popular i la sublevació militar.

3- Lectures addicionals “interessants”

• Tema

4.1- consolidació del règim Franquista

4.2- La situació internacional i canvis socials

4.3- La crisi del Franquisme

• Conclusió

• Autoavaluació i opinió personal

Que “bé” s'està ara a Espanya, eh?

Dons això mai havia sigut així. Avanç a Espanya s'hi vivia una forta pressió social, econòmica... per culpa de que?... D'una dictadura.

És possible que la qüestió que en aquestos moments et passa pel cap és la següent: Què és una dictadura??

Es un fet que s'imposa a la societat per algú

FONT: Júlia Díaz

La “culpa” de que Espanya ara siga un estat democràtic sols la tenen les distintes lluites produïdes al pas de l'historia en contra d'aquesta dictadura.

Això donà lloc a la creació de una constitució, la actual.(1978)

Avanç hi havia una dictadura en el Sr. Franco al poder. Governador de un país aïllat internacionalment, on el ciutadans eren estaven .restringits a la seva llengua, els seus costums i baix una intensa llei. La dictadura va ser el resultat d'una guerra civil(1936-1939) que va aniquilar la 2ª República(1931-1939) i les reformes democratitzades que va impulsar.

. Espanya es un estat democràtic perquè nosaltres ( sols els majors de edat) poden triar quin es el partit polític pel que es declinen, llibertat d'expressió i decisió, drets a l'ensenyança, a la seguretat social...En aquest treball el que s'hi pretén es fer-hi un anàlisi de els distints fets que han ocorregut durant la lluita per la democràcia.

DEMOCRÀCIA I DICTADURA

Durant l'època de dictadura a espanya tots els propòsits de lluita van ser en busca de una democràcia.

Podríem definir el terme dictadura com: es una de les diverses formes de constitució política que adopten els estats en distints períodes de la seva historia.

Espanya va estar sotmesa a un dictadura ben forta, la del general Francisco Franco.Bahamonde(1892-1975) Que com tota dictadura establia una sèrie de normes i lleis( per dir-lo suaument).

Les diferencies entre dictadura i democràcia en 4 conceptes bàsics podrien ser: DEMOCRÀCIA----Respecte el dret al vot, s'hi

Estableix el sufragi universal.

Existeixen els partits polítics i

Així l'opció a l'opinió.

Existeixen els drets als treballadors

i els mitjans de comunicació

No estan censurats.

DICTADURA----- No s'hi pot votar, ni existeixen

Els partits polítics, els treballadors no

Tenen drets, i tot es troba censurat.

Mentre que el general Franco dominava el poble sols podia parlar fent ús del referèndum nacional, es una consulta ocasional i només per a els majors d'edat ( els 21 anys en aquella època ).

La convocatòria significava una intensa funció de propaganda i de pressió sobre els ciutadans, que podien ser multats si no votaven.

L'any 1931 s'hi instaurà a espanya un intent de avançar cap a la democràcia; la II República. Un règim democràtic.

L'any 1978, tres anys després de la mort de Franco es va instaurar a espanya la constitució del 1978, la que mantenim fins ara.

Al 1931 Espanya es va dividir en dos bàndols irreconciliables, que després de revolucions i lluites, acabaren enfrontant-se mútuament a una Guerra Civil. La catàstrofe haguera sigut menor si no haguera hagut a cada bàndol milions de persones.

Avui sols es parla de que ne Espanya havia una República de pau i de llibertat en un petit grup de enemics que no volien la República.

No hi ha un lloc a L'Espanya actual per a parlar “d'altra República”, la del caos i la falta de llibertat pera mitja població.

No hi ha lloc a Espanya per parlar de futur que hi hauria si haguera guanyat el Front Popular, que va ocórrer durant va governar? Avui s'oculta.

Vam fre una activitat a classe on ens vam preguntar que passaria si en aquestos moments implantaren una dictadura a espanya.

Les respostes van ser ben diverses. Hi havia gent que pensava que res canviaria, i els més coherents van explicar el següent:

• Si hi hagués un dictadura a Espanya no tindríem dret a escollir un religió o creença, tampoc podríem continuar en la nostra escola progressista ni estudiar en línia en valencià, no podríem fer moltes de les coses que ara fem...

LA LLUITA PER LA DEMOCRÀCIA A ESPANYA

La democràcia es una conseqüència d'un procés històric.

El poble Espanyol lluitava per un poble més just. Per això s'hi crea una República que el que volia era solventar els problemes de duia Espanya fa molt de temps, i instal·lar un règim democràtic.

Les lluites i sublimacions continues van crear a poc a poc una situació de caos que va desembocar en una catàstrofe anomenada Guerra Civil.

Aquesta va ser fruit d'un cop d'estat contra la República, i ni va triomfar ni fracassar. Aleshores Espanya es va dividir en 2 bàndols; els que recolzaven la reforma (feixistes), i els progressistes , els que no la recolzaven.

El franquisme va imposar una dictadura molt estricta i difícil de boicotejar. L'única manera era la que va passar, en la mort del General i la posició del rei entre altres .

He recol·lectat una sèrie de dades importants de els diferents fets que van ocorrer en eixes dates.

Bienni Reformista

Bienni negre

II República

Dictadura Franquista

Guerra Civil Espanyola

II Guerra Mundial

• I Referèndum

• II Referèndum

• Mor Franco i termina la dictadura

• S'hi crea una constitució la del 1978 ( l'actual).

EL BIENNI REFORMISTA(1931-1933)

La II República es el principal referent democràtic de la nostra historia recent.

Aquesta va ser proclamada al 14 d'abril del 1931, mentre que el rei Alfons XIII, s'exiliava. Amb açò s'hi posava fi al règim liberal instituït al 1975, la lluita del qual s'hi intentà resoldre amb la dictadura del general Primo de Rivera, que no va aconseguir els seus propòsits. La República es va haver d'enfrontar a als problemes causant diferents reaccions davant grups conservadors com revolucionaris.

La República volia que el poble pogueren manar en els seus drets , així que volia imposar una democràcia per a que tots segueren iguals.

Als orgues del govern s'instal·laren intel·lectuals de classe mitja inclòs de la classe obrera.

El bienni reformista va ser l'època en la es va intentar solucionar els problemes.

Aquest bienni va ser encapçalat per Manuel Azaña, President del govern de la República entre el 1931-1933.

El primer govern de la República va haver de enfrontar-se a un munt de problemes i buscar solucions ràpidament, a través de la constitució de 1931. Els problemes eren de tot tipus :problemes socials, regionals, religiosos, polítics i militars.

SOCIALS: Reforma agrària. Es va crear un sistema on el poble baix pogueren viure sense problemes en l'oligarquia. Com a reacció el poble de dretes es va organitzar per fer caure la II República. Les corts elegides al juny del 1931 va actuar ràpidament i aprovaren la constitució republicana, en la que s'hi feia una declaració àmplia dels drets dels ciutadans , entre els quals no hi havia sufragi universal. Aquest permetia votar a dones també, i proclamava l'aconfessionalitat de l'estat , en al que es prometia fer una regulació amb una legislació laboral.(assegurances).

Els partits de dretes va intentar boicotejar-la fent mítings i campanyes; el sector més ràdical de el moviment obrer la va criticar per considerar-la poc reformista.

REGIONALS: Per desbancar el sistema centralista de la monarquia es possibilita per mig de la constitució que hi hagueren regions autònomes “Diverses províncies limítrofes, amb característiques històriques, culturals i econòmiques comunes acordaven organitzar-se en regió autònoma per formar un nucli politicoadministratiu dins de l'esta Espanyol”.

RELIGIÓS: El govern de la República va encarar amb reducció d'una de les qüestions més delicades referides a la constitució d'un estat democràtic com va ser la separació de l'estat i l'església. Aquesta separació es va concretar en lleis com la del divorci, la del matrimoni civil i la secularització dels cemneteris. Es va proporcionar un element de cohesió sobretot per l'expansió d'ensenyament públic.

POLITIC: Les forces monàrquiques van confluir en el partit d'acció espanyola. Es van crear partits feixistes i també el catolicisme polític va donar lloc a un gran partit de masses. La dreta va començar a organitzar-se en diversos àmbits. Les reformes iniciades pel govern va generar una reacció de dreta: Que començà a organitzar-se en distints àmbits.

El primer va ser les forces monàrquiques ( Acció Espanyola dirigit per Carlos Sotero, o bé Comunió Tradicionalista Espanyola) aquesta segona creada pels carlistes.

En segon lloc s'hi crearen partits feixistes ( La Falange dirigida per Jose Antonio Primo Rivera )

El catolicisme polític va donar lloc a un gran partit de masses (La CEDA dirigida per Gil Robles).

Els terratinents i els patrons del comerç i l'industrial van crear les seves organitzacions.

MILITAR: El general Azaña va escometre la reforma de l'exercit que donava opció a retirar-se a aquells oficials que no prometessin fidelitat a la República. L'eliminació de l'ascens per mèrits en categories inferiors a la del general i la reducció de la guarnició del Marroc. S'hi va produir una disminució del servei militar i d'oficials. Actitud pròpia de l'oposició al règim.

EL BIENNI NEGRE

LA II REPÚBLICA  
Es va veure obligada a acceptar el nou règim que suposà el adveniment de la II República, en abril de 1931. Dos anys mas tard, passà a anomenar-se Lliga Catalana (Lliga Catalana), integrat a republicans de dretes y sectors catòlics, si bé acreixien ja de vertadera importància política en el àmbit territorial que li era propi.
Baix los governs del anomenat bienni restaurador (o bienni negre), des de novembre de 1933 fins a febrer de 1936, s'alià en la Confederació Nacional de Dretes Autònomes (CEDA). Això lis va permetre gestionar la Generalitat a partir del fracàs de la Revolució de Octubre de 1934 en Catalunya, que havia dut a la presó a los dirigents de la principal organització del àmbit català, la Esquerra Republicana de Catalunya. Novament en l'oposició catalana des de febrer de 1936, la insurrecció militar de juliol d'aquest any, que donà inicio a la Guerra Civil Espanyola, la va dur a la desaparició. Els seus membres, perseguits en la zona republicana, marxaren al exilio o se passaren a las files del general Francisco Franco, qui, a sí mateix, processà a algun de ells por les seves activitats polítiques anteriors al conflicte.

Durant el bienni negre s'hi va prendre una sèrie de mesures es va abandonar l'ampliació de la legislació social al camp. Els propietaris utilitzaren de nou els vells mètodes com la utilització de jornalers portats de fora o amenaçar als treballadors en tirar-los del treball. Aquesta reacció venjativa dels terratinents va agreujar la tensió social i va fomentar el desig de venjança dels treballadors contra els patrons.

L'industrial va sofrir els efectes de la crisi del 1929 es van deixar sentir més tard, ja que va augmentar la demanda de productes de consum. Des de 1933 molts empresaris van tancar les empreses el que provocà un augment de l'atur i reducció de salaris. Tot junt agreujà el conflicte sindical.

Octubre (1934), Revolució de, moviment revolucionari que va tindre lloc en España durant la II República i el qual va ser un desencadenament definitiu va estar motivat el 4 de octubre de 1934 por el nomenament com ministres de tres membres de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes(CEDA) en el govern presidit per Alejandro Lerroux (Rafael Aizpún, en el Ministeri de Justícia; José Oriol Anguera de Sojo, en el de Treball, Sanitat y Previsió Social; y Manuel Giménez Fernández, en Agricultura).

El origen del procés revolucionari va ser el despreci a la actitud política de los distints gabinets presidits por dirigents del Partit Radical (el propi Lerroux, Diego Martínez Barrio y Ricardo Samper). Aquestos gabinets foren formats arrel de la derrota electoral sofria en novembre de 1933 por las forces polítiques de esquerres (los partits republicans pròxims a Manuel Azaña, a sí com el Partit Socialista Obrer Espanyol) que havien governat mentrestant els dos primers anys de la II República i la qual obra reformista va ser rectificada por dits governs radicals.

El 5 de octubre, després de la mencionada entrada de los tres nous ministres pertanyent a la CEDA, en moltes ciutats es convocà com a protesta una vaga general, que va ser seguida de manera desigual. Astúries y Catalunya foren els nuclis més importants del moviment. En Astúries adquirí una importància revolucionaria, arribant els insurrectes a assumir funciones bàsiques del Estat: d'abolició de la moneda i de la propietat privada, control de la producció i absteniments, formació de un exercit proletari. La Aliança Obrera, integrada en Astúries por totes les forces de esquerres (socialistes, comunistes i anarquistes), va dirigir el moviment, que va tindré com centres de irradiació las zones mineres de Mieres, Sama y La Felguera (aquestes últimes dos , pertanyent al municipi de Langreo) i culminà en el domini de casi tota la ciutat de Oviedo, excepte d'alguns focus governamentals com la catedral, el Govern Civil i el cuartell de Pelayo.

El govern envià a Oviedo al general Eduardo López Ochoa, qui entre los dies 10 y 17 de octubre va prendre la ofensiva i aconseguí la rendició de los revolucionaris asturians el dia 19. El general Francisco Franco havia proposat al ministre de la Guerra, Diego Hidalgo Durán, de qui actuava com a assessor, li envià de la Legió i li aconsellà que el tenien coronel Juan Yagüe laduguera a terme, com va ser així, a partir del dia 7. El nombre de víctimes de la revolució de Astúries arribà a 71, però el de represàlia fou molt superior: alguns d'aquells inclòs foren fusellats sense instrucció de causa. Entre los principals detinguts es trobaven els socialistes Ramón González Peña (destacat dirigent miner de la Unió General de Treballadors en Astúries) i Francisco Largo Caballero.

A Catalunya, l'actitud del govern presidit per Lerroux en contra de la Llei de Conrrats de Cultivo, aprovada pel Parlament català, precipità la participació del govern de la Generalitat en el moviment revolucionari. El 6 de octubre, el president Lluís Companys proclamà el Estat Català dins de la República Federal Espanyola. Els dirigents nacionalistes desconfiaven de la Aliança Obrera, que no fou armada i, amés, l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) no s'hi sumà al moviment, el qual facilità la represió de los insurrectes a mans de les tropes del general Domingo Batet: el 7 de octubre el govern de la Generalitat era detingut i s'hi suspenien l'Estatut de Autonomia català. Així mateix resultà empresonat el propi Azaña, que en aquelles dates, sense connexió en la sublimació però acusat de instigador, es trobava a Catalunya.

En tota Espanya moriren 1.335 persones, de las quals més de un milió eren revolucionaris. Molt obrers foren detinguts: es calcula que en total va haver 30.000 presos. La dura repressió debilità l'aliança del govern del Partit Radical con la CEDA. La sol·licitud d'amnistia pera els obrers empresonats fou una de les consignes electorals de la coalició esquerdats anomenada Front Popular, que va vèncer en els comicis de febrer de 1936. Aquestos successos revolucionaris, així com la repressió dels mateixos, es troben entre las causes que acabarien por desembocar si no en la Guerra Civil (1936-1939) sí en la comissió pels dos bàndols d'actes de crueltat, especialment en la reraguarda, durant el conflicte.

CRONOLOGÍA de la guerra civil

14/4/1931 Proclamació del govern d'Alcalà Zamora

08/05/1931 Generalitat de Catalunya

28/06/1931 Primera volta de les eleccions a Les Corts Constituents: Triomf Republicà-socialista .

14/10/1931 Manuél Azaña president del Govern

10/12/1931 Alcalà Zamora president de la República

10/08/1932 Fracàs intent de cop militar

09/09/1932 Aprovació de l'estatut de Catalunya

15/09/1932 Llei de reforma agrària

07/09/1933 Dimissió d'Azaña

19/11/1933 Segona volta de les eleccions a Corts: Triomfen dretes i centres

06/10/1934 Vaga general .Insurrecció de la Generalitat de Catalunya i de les organitzacions obreres d'Astúries

16/02/1936 Tercera volta de les eleccions de les Corts: Triomfa el front popular

10/05/1936 Azaña president de la República.

18/07/1936 Alçament militar

05/09/1936 Francisco Largo Caballero, presidente del Govern republicà

01/10/1936 Francisco Franco Bahamonde es anomenat cap de L'Estat pels generals insurgents.

18/05/1937 Juán Negrín, president del govern república.

01/04/1939 Fi de la guerra Civil.

EL FRONT POPULAR I LA SUBLEVACIÓ MILITAR

. Front Popular, amplia coalició de partits de esquerres que concerniren en aquest nombre a las eleccions de la II República espanyola celebrades al febrer de 1936, i denominació en la que es coneix als últims governs de dits períodes.
El Front Popular fou en gran part fruit de las propostes realitzades per les III Internacional a partir de juliol de 1935, defensades especialment pel dirigent comunista búlgar Georgi Dimitrov, en l'objectiu d'aconseguir la col·laboració entre els partits obrers (tant socialdemócrates com comunistes) i les formacions polítiques burgeses d'esquerres. El frontpopulisme obtindria també la victòria electoral a França en maig de 1936, en el socialista Léon Blum al cap i aconseguiria a si mateix el triomf en Xile des de 1938, permetent el successiu accés a la presidència de Pedro Aguirre Cerda, Juan Antonio Ríos Morales y Gabriel González Videla.

Hi existeixen una sèrie de factors que van conduir ala guerra civil, però el més important i el que més “mal” va crear, va ser , la sublimació Que s'hi realitzà a Espanya i que únicament triomfà a algunes regions com Galícia o Castella, i algunes capitals Aragoneses, Oviedo o Sevilla.

Les regions més prosperes com: Catalunya o el País Basc, s'hi van mantenir lleials a la república. S'incrementaren el nombre de vagues i s'hi donava suport per conveniència. Per tant deduïm que la guerra va ser un cop fallit.

LECTURES ADICIONALS ”INTERESANTS”

 Falange Española, partido político español fundado en 1933, durante la II República, que tres años después proporcionó las bases ideológicas originales al régimen dictatorial del general Francisco Franco.

El fracaso del Estado corporativo del general y dictador Miguel Primo de Rivera (cuyo gobierno tuvo lugar desde 1923 hasta 1930) provocó el nacimiento de grupos totalitarios acordes con el tono político de la Europa de entreguerras (1918-1939). Así, en marzo de 1931, Ramiro Ledesma Ramos publicó en Madrid La Conquista del Estado, en torno al que se formaría el grupo homónimo (también llamado Garra Hispánica), y en agosto Onésimo Redondo fundaba las Juntas Castellanas de Actuación Hispánica y el periódico Libertad. Ambos grupos formaron en octubre de ese año las Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS), dotadas de una ideología basada en un nacionalismo hispánico decididamente opuesto al marxismo, totalitario y antiliberal, que habrían de establecer una organización paramilitar. Contaban asimismo con un cierto antisemitismo y preveían la participación política corporativa a través de un sindicato estructurado por ramas de producción.

Durante los años de existencia de la II República nacerían también otros grupos fascistas: el encabezado por César Albiñana; el tradicionalista, impulsado por Fal Conde desde el carlismo; el monárquico de Renovación Española; y el Bloque Nacional de José Calvo Sotelo (en realidad, posterior a la fundación del falangismo). Como parte de la campaña electoral para los comicios de noviembre de 1933, el 29 de octubre de ese año José Antonio Primo de Rivera, el hijo del fallecido dictador, presentó en el Teatro de la Comedia de Madrid otro movimiento ultraconservador y antimarxista más, el falangista. En el acto le acompañaron el aviador Julio Ruiz de Alda, que en 1926 había participado en el primer vuelo de un hidroavión que cruzaba el Atlántico Sur (a bordo del Plus Ultra, junto a Ramón Franco, hermano del general Francisco Franco, entre otros), y Alfonso García Valdecasas, un diputado fundador de otro grupo político de similar tendencia ideológica, el Frente Español.

Su apellido y su elección como diputado por Cádiz en noviembre de ese año atrajeron en torno a José Antonio Primo de Rivera a un nuevo grupo que, pocos días después, tomó definitivamente el nombre oficial de Falange Española (FE), hizo público su himno (Cara al Sol) y su uniforme (la camisa azul mahón). El 4 de marzo de 1934, en el Teatro Calderón de Valladolid, FE se fusionó con el grupo de Ledesma Ramos y Redondo (las JONS) para dar lugar a una nueva formación política cuyo nuevo nombre fue el de Falange Española de las JONS (FE de las JONS), tomando de éstas su escudo (el emblemático yugo y las flechas de los Reyes Católicos) y su bandera (tres franjas verticales negra-roja-negra, colores asimismo del anarquismo). Los tres líderes (Primo de Rivera, Ledesma y Redondo) pasaron a dirigir conjuntamente el nuevo partido, que tenía unos 3.000 afiliados, un insignificante sindicato (la Central Obrera Nacional-Sindicalista, CONS), una activa agrupación estudiantil (Sindicato Español Universitario, SEU), y unas “fuerzas de choque” encabezadas por el aviador Juan Antonio Ansaldo, que llevaron a cabo a partir de entonces violentos enfrentamientos políticos de carácter callejero contra los militantes de organizaciones obreras. Determinadas ayudas económicas, provenientes de los dirigentes de Renovación Española o del financiero Juan March, apoyaron sus acciones.

La Revolución de Octubre en Asturias y la proclamación del Estado catalán, ambos hechos ocurridos en octubre de 1934, provocaron una fuerte reacción nacionalista. Algunos grupos de extrema derecha, y entre ellos FE de las JONS, cuya Junta Política se creó en ese mismo mes, anunciaron ya su participación en el conflicto civil que intuían muy cercano. En esta reunión, la Junta eligió como jefe único a José Antonio Primo de Rivera y elaboró 27 puntos programáticos, en su mayor parte provenientes del ideario nacionalsindicalista defendido por las antiguas JONS. No obstante, Ramiro Ledesma, que aspiraba a la jefatura, dejó el partido a principios de 1935.

FE de las JONS no obtuvo ningún escaño en las elecciones de febrero de 1936 que dieron el triunfo a la coalición de organizaciones de izquierda denominada Frente Popular. El gobierno surgido de esos comicios la declaró ilegal y sus principales líderes, entre ellos el propio José Antonio, fueron encarcelados. Desde la cárcel, Primo de Rivera ordenó a sus seguidores la participación en el “alzamiento” que trajo consigo en julio de ese año el estallido de la Guerra Civil. El 16 de julio fueron detenidos muchos falangistas que circulaban de noche por las calles de Madrid. El 17 estalló la rebelión y el 18 los falangistas se pusieron a disposición de los sublevados en distintos lugares, como en Sevilla, en Granada, en diversas localidades de Galicia o en Madrid. Los falangistas de Toledo se encerraron en el Alcázar, los de Burgos y Valladolid se dirigieron con las tropas insurrectas hacia la sierra madrileña. Una buena muestra de la vinculación falangista con la insurrección militar es el hecho de que el 20 de julio fuera un miembro del partido, Juan Antonio Ansaldo, quien pilotara el avión que traía a España al general José Sanjurjo, designado el 17 de julio para encabezar la sublevación militar, y que se estrelló poco después de su despegue.

La situación de los falangistas era, sin embargo, muy débil. Sus principales líderes estaban encarcelados o eran fusilados en la zona republicana. En la zona sublevada, Onésimo Redondo falleció el 24 de julio en un oscuro episodio cuando se enfrentaba en la provincia de Segovia a soldados republicanos. No pocos pensaban que en realidad estaban apoyando el regreso a la monarquía o a una dictadura militar. Pero el general Franco, principal dirigente militar y político de los sublevados, intuyó que FE de las JONS podía suministrar la base ideológica a su rebelión. Y el 19 de enero de 1937, en un discurso que le preparó su cuñado Ramón Serrano Súñer, se manifestó como un nacionalsindicalista. Mientras tanto, Manuel Hedilla había sido elegido sucesor de José Antonio (fusilado en noviembre de ese año). Pero Franco decidió la integración de todos los grupos políticos (sobre todo falangistas y carlistas) en una única organización.

Todo se precipitó cuando varios falangistas asaltaron la sede del partido en Salamanca para exigir la dimisión de Hedilla, resultado de lo cual hubo dos muertos. En consecuencia, el 19 de abril de 1937 Franco promulgó el decreto integrador (el denominado Decreto de Unificación) por medio del cual se creaba Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (FET y de las JONS), de la que el general y máximo dirigente de los sublevados se constituiría en jefe único. Hedilla se opuso, pero fue condenado a muerte y, tras recibir el indulto, encarcelado.

DURANTE EL FRANQUISMO

Algunos falangistas, como José Antonio Girón o la propia hermana de José Antonio, Pilar, aceptaron la nueva situación. A cargo del partido único quedaron una organización femenina (la Sección Femenina), otra juvenil masculina (el Frente de Juventudes), el SEU, los servicios sociales (Auxilio Social) y la estructura corporativa sindical. En estas instituciones, refugio de la parafernalia fascista, los militares no fueron más que pequeños burócratas. El propio nombre de Falange fue poco a poco sustituido en la década de 1940 por el de Movimiento Nacional, y el régimen acabó por convertirse en lo que se conoció como nacionalcatolicismo.

Ya durante la transición española a la democracia, tras la muerte de Franco en noviembre de 1975, se legalizaron los grupos escindidos del falangismo español: FE de las JONS auténtica y FE independiente, ambos sin importancia política alguna en la organización del nuevo Estado democrático.

Fuero de los Españoles.

FRANCISCO FRANCO BAHAMONDE, Caudillo de España, Jefe del Estado y Generalísimo de los Ejércitos de la Nación:

Por cuanto las Cortes Españolas, como órgano superior de participación del pueblo en las tareas del Estado, según la Ley de su creación, han elaborado el Fuero de los Españoles, texto fundamental definidor de los derechos y deberes de los mismos y amparador de sus garantías; y teniendo en cuenta, al igual que ocurre en el Fuero del Trabajo, que sus líneas maestras acreditan el valor permanente del ideario que las inspira y gran número de sus declaraciones y preceptos constituyen un fiel anticipo de la doctrina social-católica, recientemente puesta al día por el Concilio Vaticano II y finalmente, dada la modificación introducida en su artículo 6 por la Ley Orgánica del Estado, aprobada previo referéndum de la Nación, a los efectos de adecuar su texto a la Declaración Conciliar sobre la libertad religiosa, promulgada el 1 de diciembre del año 1965, que exige el reconocimiento explícito de este derecho, en consonancia, además, con el segundo de los Principios Fundamentales del Movimiento, según el cual la Doctrina de la Iglesia habrá de inspirar nuestra legislación:

Vengo en disponer lo siguiente:

Artículo único. Queda aprobado, con el carácter de Ley fundamental reguladora de sus derechos y deberes, el Fuero de los Españoles, que a continuación se inserta:

TITULO PRELIMINAR

Artículo 1.º El Estado español proclama como principio rector de sus actos el respeto a la dignidad, la integridad y la libertad de la persona humana, reconociendo al hombre, en cuanto portador de valores eternos y miembro de una comunidad nacional, titular de deberes y derechos, cuyo ejercicio garantiza en orden al bien común.

TITULO PRIMERO

DEBERES Y DERECHOS DE LOS ESPAÑOLES

Capítulo primero

Art. 2.º Los españoles deben servicio fiel a la Patria, lealtad al Jefe del Estado y obediencia a las leyes.

Art. 3.º La Ley ampara por igual el derecho de todos los españoles, sin preferencia de clases ni acepción de personas.

Art. 4.º Los españoles tienen derecho al respeto de su honor personal y familiar. Quien lo ultraje, cualquiera que fuese su condición, incurrirá en responsabilidad.

Art. 5.º Todos los españoles tienen derecho a recibir educación e instrucción y el deber de adquirirlas, bien en el seno de su familia o en centros privados o públicos, a su libre elección. El Estado velará para que ningún talento se malogre por falta de medios económicos.

Art. 6.º La profesión y práctica de la Religión Católica, que es la del Estado español, gozará de la protección oficial.

El Estado asumirá la protección de la libertad religiosa, que será garantizada por una eficaz tutela jurídica que, a la vez, salvaguarde la moral y el orden público.

Art. 7.º Constituye título de honor para los españoles el servir a la Patria con las armas.

Todos los españoles están obligados a prestar este servicio cuando sean llamados con arreglo a la Ley.

Art. 8.º Por medio de leyes, y siempre con carácter general, podrán imponerse las prestaciones personales que exijan el interés de la Nación y las necesidades públicas.

Art. 9.º Los españoles contribuirán al sostenimiento de las cargas públicas según su capacidad económica. Nadie estará obligado a pagar tributos que no hayan sido establecidos con arreglo a ley votada en Cortes.

Art. 10. Todos los españoles tienen derecho a participar en las funciones públicas de carácter representativo, a través de la familia, el municipio y el sindicato, sin perjuicio de otras representaciones que las leyes establezcan.

Art. 11. Todos los españoles podrán desempeñar cargos y funciones públicas según su mérito y capacidad.

Art. 12. Todo español podrá expresar libremente sus ideas mientras no atenten a los principios fundamentales del Estado.

Art. 13. Dentro del territorio nacional, el Estado garantiza la libertad y el secreto de la correspondencia.

Art. 14. Los españoles tienen derecho a fijar libremente su residencia dentro del territorio nacional.

Art. 15. Nadie podrá entrar en el domicilio de un español ni efectuar registros en él sin su consentimiento, a no ser con mandato de la Autoridad competente y en los casos y en la forma que establezcan las Leyes.

Art. 16. Los españoles podrán reunirse y asociarse libremente para fines lícitos y de acuerdo con lo establecido por las leyes.

El Estado podrá crear y mantener las organizaciones que estime necesarias para el cumplimiento de sus fines. Las normas fundacionales, que revestirán forma de ley, coordinarán el ejercicio de este derecho con el reconocido en el párrafo anterior.

Art. 17. Los españoles tienen derecho a la seguridad jurídica. Todos los órganos del Estado actuarán conforme a un orden jerárquico de normas preestablecidas, que no podrán arbitrariamente ser interpretadas ni alteradas.

Art. 18. Ningún español podrá ser detenido sino en los casos y en la forma que prescriben las Leyes.

En el plazo de setenta y dos horas, todo detenido será puesto en libertad o entregado a la Autoridad judicial.

Art. 19. Nadie podrá ser condenado sino en virtud de Ley anterior al delito, mediante sentencia de Tribunal competente y previa audiencia y defensa del interesado.

Art. 20. Ningún español podrá ser privado de su nacionalidad sino por delito de traición, definido en las Leyes penales, o por entrar al servicio de las armas o ejercer cargo público en país extranjero contra la prohibición expresa del Jefe del Estado.

Art. 21. Los españoles podrán dirigir individualmente peticiones al Jefe del Estado, a las Cortes y a las Autoridades.

Las Corporaciones, funcionarios públicos y miembros de las Fuerzas e Institutos armados sólo podrán ejercitar este derecho de acuerdo con las disposiciones por que se rijan.

Capítulo II

Art. 22. El Estado reconoce y ampara a la familia como institución natural y fundamento de la sociedad, con derechos y deberes anteriores y superiores a toda ley humana positiva.

El matrimonio será uno e indisoluble.

El Estado protegerá especialmente a las familias numerosas.

Art. 23. Los padres están obligados a alimentar, educar e instruir a sus hijos. El Estado suspenderá el ejercicio de la patria potestad o privará de ella a los que no la ejerzan dignamente, y transferirá la guarda y educación de los menores a quienes por Ley corresponda.

Capítulo III

Art. 24. Todos los españoles tienen derecho al trabajo y el deber de ocuparse en alguna actividad socialmente útil.

Art. 25. El trabajo, por su condición esencialmente humana, no puede ser relegado al concepto material de mercancía, ni ser objeto de transacción alguna incompatible con la dignidad personal del que lo presta. Constituye por sí atributo de honor y título suficiente para exigir tutela y asistencia del Estado.

Art. 26. El Estado reconoce en la Empresa una comunidad de aportaciones de la técnica, la mano de obra y el capital en sus diversas formas, y proclama, por consecuencia, el derecho de estos elementos a participar en los beneficios.

El Estado cuidará de que las relaciones entre ellos se mantengan dentro de la más estricta equidad y en una jerarquía que subordine los valores económicos a los de categoría humana, al interés de la Nación y a las exigencias del bien común.

Art. 27. Todos los trabajadores serán amparados por el Estado en su derecho a una retribución justa y suficiente, cuando menos, para proporcionar a ellos y a sus familias el bienestar que les permita una vida moral y digna.

Art. 28. El Estado español garantiza a los trabajadores la seguridad de amparo en el infortunio y les reconoce el derecho a la asistencia en los casos de vejez, muerte, enfermedad, maternidad, accidentes del trabajo, invalidez, paro forzoso y demás riesgos que pueden ser objeto de seguro social.

Art. 29. El Estado mantendrá instituciones de asistencia y amparará y propulsará las creadas por la Iglesia, las Corporaciones y los particulares.

Art 30. La propiedad privada como medio natural para el cumplimiento de los fines individuales, familiares y sociales, es reconocida y amparada por el Estado.

Todas las formas de propiedad quedan subordinadas a las necesidades de la Nación y al bien común.

La riqueza no podrá permanecer inactiva, ser destruida indebidamente ni aplicada a fines ilícitos.

Art. 31. El Estado facilitará a todos los españoles el acceso a las formas de propiedad más íntimamente ligadas a la persona humana: hogar familiar, heredad, útiles de trabajo y bienes de uso cotidiano.

Art. 32. En ningún caso se impondrá la pena de confiscación de bienes.

Nadie podrá ser expropiado sino por causa de utilidad pública o interés social, previa la correspondiente indemnización y de conformidad con lo dispuesto en las Leyes.

TITULO II

DEL EJERCICIO Y GARANTIA DE LOS DERECHOS

Art. 33. El ejercicio de los derechos que se reconocen en este Fuero no podrá atentar a la unidad espiritual, nacional y social de España.

Art. 34. Las Cortes votarán las Leyes necesarias para el ejercicio de los derechos reconocidos en este Fuero.

Art. 35. La vigencia de los artículos doce, trece, catorce, quince, dieciséis y dieciocho podrá ser temporalmente suspendida por el Gobierno total o parcialmente mediante Decreto ley, que taxativamente determine el alcance y duración de la medida.

Art. 36. Toda violación que se cometiere contra cualquiera de los derechos proclamados en este Fuero será sancionada por las Leyes, las cuales determinarán las acciones que para su defensa y garantía podrán ser utilizadas ante las jurisdicciones en cada caso competentes.

Fragmento de Recuérdalo tú y recuérdalo a otros. Historia oral de la guerra civil española.

De Ronald Fraser.

En las calles el fermento revolucionario era incesante, algo «alucinante, como un sueño». Así lo recordaba Alejandro Vitoria, tesorero de la juventud socialista, cuando le entrevisté.

«Todos nosotros, sin importar a qué organización pertenecíamos, sentíamos unas ganas tremendas de participar. No recuerdo exactamente cómo fue, pero el caso es que me encontré en una oficina de la Vía Layetana devolviendo boletos de empeño. Las mujeres obreras entraban sin parar, les poníamos el sello en el boleto y salían en busca de sus objetos, máquinas de coser principalmente. Fue un gran momento de mi vida. Me sentía muy feliz. Estábamos derribando los valores del capitalismo burgués...»

En la sede del sindicato cenetista de trabajadores de la madera se decía que el pueblo era el dueño de la situación, que ya era segura la victoria de la causa proletaria. Mientras escuchaba a sus mayores, el joven de 16 años Eduardo Pons Prades se le antojaba que de pronto era fácil alcanzar aquel mundo nuevo, aquel paraíso terrenal del que tan a menudo le hablara su padre. Bastaría con cambiar las banderas, entonar nuevas canciones revolucionarias, abolir el dinero, la jerarquía, el egoísmo, el orgullo; las columnas sobre las que se apoyaba el imperio del dinero. «No era yo solo, joven inexperto, quien así pensaba. Eran también los hombres, los militantes de la CNT que tanto habían luchado en la vida...»

Tampoco eran solamente los anarcosindicalistas quienes experimentaban la sensación de hallarse en plena sacudida revolucionaria. Narciso Julián, el ferroviario comunista madrileño, se sintió arrebatado por aquella oleada.

«Era increíble, era la prueba práctica de lo que uno conoce en teoría: el poder y la fuerza de las masas cuando se echan a la calle. De pronto todas tus dudas se esfuman, dudas sobre cómo hay que organizar a la clase obrera y a las masas, sobre cómo pueden hacer la revolución en tanto no se hayan organizado. De repente sientes su poder creador. No puedes imaginarte cuán rápidamente son capaces de organizarse las masas. Inventan formas de hacerlo que van mucho más allá de lo que jamás hayas soñado o leído en los libros. Lo que ahora hacía falta era aprovechar esta iniciativa, canalizarla, darle forma...»

Por toda la ciudad aparecieron banderas de color rojo y negro, pañuelos del mismo color, pancartas, eslóganes. Casi nadie llevaba sombrero y corbata y la burguesía salió a la calle vestida con la ropa vieja. El mono era la prenda del día. Para ir de un barrio obrero a otro hacía falta tener pases distintos; los militantes anarcosindicalistas que habían ocupado sus barrios no aceptaban más pases que los suyos propios. En el sindicato de trabajadores de la madera, a poca distancia del Paralelo, con sus music-halls, clubs nocturnos y bares, Pons Prades presenciaba cómo los hombres discutían sobre lo que había que hacer.

«“Oíd, ¿qué hay de toda la gente que trabaja en estos nidos de iniquidad?” “Tenemos que redimirla, educarla para que tenga la oportunidad de hacer algo más digno.” “¿Les has preguntado si quieren ser redimidos?” “¿Cómo puedes ser tan estúpido? ¿A ti te gustaría que te explotasen en un garito semejante?” “No, claro que no. Pero después de estar años haciendo la misma cosa, es difícil cambiar.” “Bueno, pues tendrán que cambiar. El primer deber de la revolución es limpiar el lugar, limpiar la conciencia del pueblo...” “¿Y qué me dices de los clientes?” “Oye, tú, ¿es que me has tomado por el profeta Isaías o tratas de llevarme la contraria?”...»

Los líderes libertarios catalanes (la federación local y el comité regional de la CNT) habían decidido, tras la oferta de poder que les hiciera el presidente Companys, que la revolución libertaria tenía que cederle el sitio a la colaboración con las fuerzas del Frente Popular con el fin de derrotar al enemigo. El dilema que se les planteaba (como más tarde escribiría García Oliver, justificando un resultado al que se había opuesto rotundamente) consistía en «colaboración y democracia» por un lado o, por otro, «revolución totalitaria, una dictadura de la CNT». Se había optado por lo primero, olvidando o descartando como muestra de retórica periodística el precepto que la víspera del levantamiento publicara su propio periódico, a saber: que sólo la revolución social podría aplastar al fascismo. Aunque no se notase inmediatamente, los líderes libertarios catalanes habían adoptado de hecho la misma postura que el partido comunista: colaboración, victoria en la guerra primero, «revolución» después... El verdadero dilema -revolucionario-, como pronto se vería, era el concepto equivocado que del «dilema» real tenían los libertarios.

Fuera, en las calles, lugares de trabajo y fábricas, se estaba haciendo la revolución. Recién salido de la reunión de la federación local que había determinado la elección libertaria, Félix Carrasquer, que acababa de ser nombrado miembro del comité peninsular de la FAI, regresó a su barrio de las Corts y se encontró con que la CNT lo controlaba.

«Aunque éramos antiautoritarios, de pronto nos convertimos en la única autoridad que allí había. El comité local de la CNT tuvo que hacerse cargo de la administración, el transporte, los suministros de víveres, la sanidad... en resumen, nos tocó dirigir el barrio...»

En seguida tuvo que poner manos a la obra. El principal hospital de maternidad de la ciudad estaba en su barrio y la Generalitat envió guardias de asalto a él con el fin de que llevasen a lugar seguro a las monjas que hacían de enfermeras en el hospital. A él acudió volando Carrasquer, tras haber llamado a todos los militantes armados de la CNT que había en el barrio y decirles que hicieran bajar a las monjas de los autobuses a punta de fusil y las obligasen a volver al hospital.

«No iba a permitir que 2.000 recién nacidos se quedasen sin que nadie cuidara de ellos. “Estas monjas sólo saldrán de aquí cuando haya enfermeras que las sustituyan.” Que yo supiera, bien podrían ser falangistas, pero tenían que continuar trabajando...»Se hizo cargo de la administración del hospital. No le disgustaba haber abandonado el comité peninsular de la FAI, donde «cada quisque hacía lo primero que se le ocurría, sin ninguna orientación; la misma falta de siempre». Era maestro en una escuela libertaria de su barrio y ahora se instaló en lo que antes era el cuarto del cura del hospital. De noche, desde su cuarto, oía rezar a las monjas. Se reía. Un libertario con otro temperamento tal vez hubiese mandado fusilarlas, pero él sabía que no eran más que unas infelices...

A cada día que pasaba, la ciudad caía más bajo el control de la clase obrera. El transporte público funcionaba, las fábricas trabajaban, las tiendas estaban abiertas, los abastecimientos de víveres llegaban sin novedad, el teléfono funcionaba también, el suministro de agua y gas igualmente, todo ello organizado y llevado, en mayor o menor medida, por los propios trabajadores. ¿A qué se debía que así fuera? Los principales comités de la CNT no habían dado ninguna orden en tal sentido.

CONSOLIDACIÓ DEL RÈGIM FRANQUISTA

La consolidació d'aquest règim va ser un període de transició i modificació de l'estat.

S'hi van fer diverses reformes en tots el sectors; polítics, religiosos, econòmics, inclòs en la vida quotidiana.

La victòria del General Franco va impulsar-lo a fer aquestes reformes:

Va formar un partit únic anomenat FET. es va basar en la Falange Espanyola Tradicionalista. El nou partit creà una simbologia que indicava la mescla de les seves idees polítiques.( salutació en la ma en alt, la boina roja, el “cara al sol”, camisa blava...).

El FET aportà gran nombre de funcionaris. Funcionaris que no gaudien de formació i tenien un alt grau de incompetència, coses que fomentaren , més tard, la corrupció de l'administració. Les condicions de l'ocupació pública van afavorir els qui havien donat suport a Franco. Amb això es va adjudicar la major part de l'ocupació pública als que eren lleials a Franco, mentre que els que pertanyien a la República patien repressió i pèrdua del treball.

La dictadura de Franco també tenia una vocació totalitària i aspirava al control de tota la població. Es per això pel que es va formar distintes organitzacions on ensenyaven a ser militars i falangistes (frente de juventudes) o La Secció Femenina per a les joves.

La dictadura de Franco es va sostenir sobre una repressió implacable i permanent. En aquest període de temps s'hi proclama la Llei de Responsabilitats Polítiques.

Aquesta es basa en la repressió de qui donava suport a la República; es condemnava de manera automàtica a tots els membres de partits revolucionaris, sindicats i l'esquerra liberal.

Tanta gent es trobava condemnada que “les presons es van fer menudes”, Es van omplir de reclusos i van haver d'improvisar camps de presoners amb condicions infrahumanes.

Tant controlat es trobava tot que era necessari un permís especial i les exportacions en el comerç havien de ser subvencionades. Això es va fer de manera tan estricta que hi va fomentar la corrupció, l'escassetat d'aliments, la fam i el contrast de; enormes fortunes i beneficis per als propietaris de bancs i els empresaris.

S'hi creà el mercat negre, aquest era un negoci en els productes que anteriorment el productors havien amagat per “estrapelar” amb ell. Es venia amb el preu més alt. El mercat negre encaria la forma de vida i proporcionava aliments sense cap garantia de qualitat. La meitat de la producció nacional era comercialitzada en el mercat negre.

La vida quotidiana del espanyols va estar marcada pel racionalisme dels productes bàsics.

Son anys coneguts com els anys de la fam i es fomentà el fenomen de l'estrapelo( negoci il·legal). Molts estrapelistes s'enriquiren.

Els salaris també s'hi van veure afectats; durant els primers anys els salaris del treballadors van disminuir un 25% cosa que va produir un empitjorament de les condicions de vida.

La reducció d'ingressos familiars va afavorir l'extensió del treball infantil. I en la situació laboral de les dones va haver-hi un fort retrocés, els seus salaris eren el 40 o 50% més baixos que els dels homes i sovint els reglaments establiren excedències forçoses per matrimoni.

També les condicions dels treballador van empitjorar. I s'hi imposaren nous reglaments per fer més difícil l'accés al mon laboral. Com la de tenir una cartilla professional, en la que els empresaris tenien prohibit contractar a ningú sense al cartilla.

El control de salaris va permetre obtenir al empresaris grans beneficis i acumular un capital important.

L'església tampoc s'hi va quedar arrere. Recuperà i amplià com mai abans la presencia en l'educació secundària (per una major formació). L'ensenyament de la religió es va fer obligatori i els valors religiosos van impregnar totes les àrees i les practiques escolars. Així l'església rebia una compensació per la funció justificadora de la guerra civil.

LA SITUACIÓ INTERNACIONAL I ELS CANVIS SOCIALS

El que va fer possible que la dictadura es mantenia intacta durant 40 anys es per que va saber revestir-se d'elements que van permetre adequar-la també a la societat interior, on es va produir una profunda transformació social. Això contribuí tant a la capacitat repressiva com a la d'assegurar-se importants suports socials.

Durant la segona guerra mundial Franco va intentar donar suport a Alemanya i Itàlia, per obtenir-ne beneficis per tal de recuperar Gibraltar i ampliar el domini del Marroc a costa de França. La derrota de les seves potencies feixistes al 1945 va dur a Espanya a l'aïllament internacional.

Aquest aïllament impedia a Espanya obtenir matèries primeres o petroli, bàsic per a recompondre l'economia.

L'església va ajudar mantenint relacions amb organitzacions democristianes que governaven altres països i va establir relacions amb països hispanoamericans, com Argentina.

Espanya va negociar un pacte en els EEUU En el que Espanya cedia part del seu territori nacional per a ús de l'exercit americà. Espanya va cedir i amb això va sentir-se menys presionada i va fer que abandonarà la política autàrquica. Així i tot Espanya no va ingressar en la Comunitat Econòmica Europea.

El creixement econòmic que estaven vivint altres països es van traduir en un augment d'exportació cosa que contribuir a la importació de matèries primeres i bens d'equip per donar resposta a la demanda.

A partir del anys 50, l'economia va començar a recuperar-se. Tot s'hi va modernitzar .

Els salaris i demés tornava a la “normalitat”, i el benestar econòmic va tornar a

existir-hi.

Es produïren una sèrie de canvis demogràfics: la població agrària va disminuir acosta del creixement del sector secundari i terciari per raó de canvis econòmics. També es van produir importants moviments migratoris a l'interior i cap a l'exterior d'Espanya.

Tanta afluència d'immigrants va provocar una enorme demanda d'habitatges, aleshores la gent vivia en “chaboles” en uns medis infrahumans.

El turisme també va fomentar el creixement econòmic de l'època. Cap als anys 60 el turisme va augmentar considerablement. Açò desavingué un increment de poder adquisitiu de la població , que proporcionava un augment de millora de qualitat de vida al ciutadans.

LA CRISI DEL FRANQUISME

Durat el 1969 fins al 1975 va significar un període de descomposició per al franquisme.

El canvis de l'immobilisme polític va fer engreujar la situació per les tensions al si del mateix règim, per l'augment de la pressió de l'oposició i la decadència física de Franco.

A això es sumen les repercussions de la situació internacional ( al crisi econòmica dels 73) i la transició a règims democràtics en països veïns; tot va originar contradiccions importants desenllaçant en una crisi.

L'església també s'hi va distanciar visiblement de la dictadura, mostrà principis antidemocràtics i autoritaris de la dictadura, que més tard provocaren conflictes entre el règim i l'església.

També s'hi produïren conflictes al àmbit laboral, per solventar-ho el règim va aprovar una Llei de Convenis Col·lectius que permetia als treballadors el negociar sobre els salaris i les condicions de treball, encara que seguia prohibit fer vagues.

Aleshores sorgí CCOO, comissions obreres. Partit sindicalista que defenia els drets dels treballadors, amb aquesta i altres pressions es va aconseguir la lluita contra el franquisme en l'àmbit laboral, demanant llibertat sindical, llibertat d'expressió i dret a al vaga.

Comisiones Obreras (CCOO), sindicato obrero español que comparte con la Unión General de Trabajadores (UGT) el papel hegemónico en materia sindical. Las primeras Comisiones Obreras surgieron clandestinamente en La Camocha (Asturias) en 1958, obra de comunistas y de miembros de los movimientos apostólicos obreros de Acción Católica (HOAC y JOC). La aparición oficial del sindicato se produjo en Barcelona en 1964. Desde su creación siguieron la táctica comunista de infiltrarse en el sindicalismo vertical franquista, y desde allí defender los derechos de los trabajadores. Fueron legalizadas en 1977. Junto con la UGT convocaron la huelga general del 14 de diciembre de 1988 y recientemente la del 27 de enero de 1994. Marcelino Camacho, secretario general desde 1978, fue sustituido en 1987 por Antonio Gutiérrez. Hoy en día sufren una aguda división entre 'oficialistas' y críticos (éstos más ligados al Partido Comunista de España, PCE)

Els estudiants crearen el Sindicat Democràtic Estudiantil, que recolzava les mateixes idees de progrés.

També es creà la Junta Democràtica i La plataforma de Convergència Democràtica. Totes dos volien els mateixos objectius: l'alliberament del presos polítics i el retorn dels exiliats, l'eficaç i ple exercit dels drets humans i de les llibertats polítiques, el ple immediat i efectiu exercici de les llibertats polítiques de les diferents nacionalitats i regions de l'Estat i finalment la realització de la ruptura democràtica amb l'obertura d'un període constituent.

El terrorisme també “s'hi deixà veure” durant la crisi del Franquisme. Aparegué ETA i FRAP (1962 ) i va adoptar la tàctica de L'espiral: “una agressió es contesta amb una altra”.

Més tard en la mort del general Francisco Franco va ser com la guinda del pastís. Va ser proclamat rei Joan Carles.

S'hi feren unes eleccions al 1977 en les s'aprovà la democràcia i la constitució del 78, que com bé ho diu s'aprovà un any més tard. I fins ara vivim baix a aquesta democràcia i sotmesos a la constitució del 78.

CONCLUSIÓ I O.PERSONAL

Tot el que som ara ho devem a totes aquelles persones que lluitaren per fer d'Espanya un país més just.

La lluita per la democràcia ha estat una lluita continua, però difícil ja que lluitar contra una injustícia quant et trobes sotmès a una dictadura no n'és gens fàcil.

Segons Júlia Díaz Fernández, la democràcia es una ideologia més justa per a una societat.

Durant el franquisme no existia una democràcia, estaven baix el domini del General Franco, baix una dictadura feixista, catòlica, i estricta.

Amés aquest general organitzava revoltes, guerres, lluites... i tenia al poble com súbdits al seu servei. Van ser uns anys molt tristos i durs.

El meu besavi va estar empresonat a la presó per anar a lluitar al front durant al guerra civil d'espanya (1936-1939).

Va estar a la presó molt de temps. Mentre; a Sueca (valència) ell tenia una família, una dona i dos filles menudes.

En eixir de la presó es tornà a reunir en la família, i va tindre que cuidar junt a la seva dona de dos netes (la meva mare i la meva tia) per que degut a l'escassesa d'oportunitat al treball els meus iaios van d'haber d'immigrar a Alemanya , en busca de treball (1970 Aprox.).

FONT: Carmen Lledó Lledó

(la meva besàvia)