Literatura


Llengua i Literatura en llengua valenciana


Índex

Edad Mitjana

Les llengües romàniques Pàgina 3

Ramón Llull. Formació de la llengua literaria Pàgina 3

L'expansió territorial cap al sud Pàgina 3

La cancelleria real, factor de cohesió i prestigi Pàgina 4

Nous àmbits d'us Pàgina 4

El nom de la llengua Pàgina 4

El usos socials de la llengua Pàgina 5

Evolució de la llengua Pàgina 5

Una reacció purista: les Regles d'esquivar vocables Pàgina 6

Edat Moderna: Edat Contemporània I

La decadencia Pàgina 6

Intents de minorització de la llengua Pàgina 6

La voluntat de recuperació Pàgina 6

Models lingüistics Pàgina 6

La literatura de l'Edat Moderna: Renaixement, Barroc i Il·lustració Pàgina 7

Edat Moderna: Edat Contemporània II

Procés de normativització lingüística Pàgina 7

Els marcs legals Pàgina 8

La constitució Espanyola (1978) Pàgina 8

Els estatuts d'autonomia Pàgina 9

Les lleis de normalització lingüística Pàgina 9

Edat Mitjana

Les llengües romàniques

Les llengües romàniques son les llengües que deriven del llatí vulgar. Amb la caiguda de l'Imperi Romà, en el S.V, a causa de les invasions dels bàrbars i per la descomposició i corrupció de les institucions romàniques, va començar la diferenciació lingüística, el qual acabarà al segle VIII i es formaren noves llengües anomenades romàniques o neollatines. Els factors que contribuïren a la configuració de llengües diferents dins de la família de les romàniques son:

-El grau d'intensitat de la romanització.

-L'existència d'un substrat prerromà.

-Les aportacions lingüístiques posteriors o superestrat.

-Les aportacions lingüístiques de les llengües veïnes (adstrat).

-Les tendències evolutives espontànies.

Ramon Llull. Formació de la llengua literària

Ramon Llull va naixer a Mallorca 1232, i va morir en 1315, escrigué 243 obres i utilitzà quatre llenguatges diferents per a la seua producció literària: occità (Lírica trobadoresca, quan era jove), llatí, català i àrab. La gènesi de la nostra literatura es degué a l'obra personal de Ramon Llull, aquesta obra esta formada per :

-Prosa filosòfica i doctrinal (Arbre de la ciència).

-Prosa mística (Llibre)

-Prosa narrativa (Blanquema; Llibre de meravelles)

-Obra en vers (Cant de Ramon)

L'expansió territorial cap al sud

En la història de la nostra llengua, un fet important fou la unió confederada entre el comtat de Barcelona i el regne d'Aragó, que amplià el seus territoris conquerint les illes Balears i el Regne de València. La llengua catalana se va extendre en aquestes terres conquistades.

La conquista definitiva del regne de València pels cristians, la realitzà la corona d'Aragó, i fou dirigida pel rei en Jaume I: l'any 1233 conquistà Borriana; en 1238 se li ret la ciutat de València; el 1244 són sotmeses Ondara i Moixent; el 1245, Biar. Entre els anys 1229 i 1245, Jaume I conquistà les illes Balears i València, tot acabant l'expansió peninsular de la Corona d'Aragó, unió dinàstica d'Aragó i Catalunya, dins la qual cada regne conserva la seu personalitat i autonomia. En el cas valencià la conquista fou una iniciativa aragonesa, ja que Aragó buscava tant una un territori on implantar el feudalisme senyorial com una eixida cap al mar obert, en una època en què aquest s'enfrontava amb la força creixent de la monarquia. Després de la conquista vingué la repoblació per catalans i aragonesos, puix que moltes terres seguien conreades pels “moros” que encara no havien partit. A les contrades de l'interior predominà la repoblació aragonesa; a la zona nord, i a la franja marítima, la catalana. En 1305 s'incorporaren a la jurisdicció valenciana Novelda, Alacant, Elda i Oriola, poblades també per catalans, i al segle XIV s'hi incorporà la vall d'Aiora, de població i llengua castellanes. Aquesta repoblació per dos grups de llengua i cultura diferents afermà la dualitat ja al mateix inici del regne.

La Cancelleria Reial, factor de cohesió i prestigi

En el segle XIV i també el XV,en el aspecte de la llengua escrita, el nou model foren els textos redactats a la Cancelleria Reial, l'organisme administratiu i burocràtic dels nostres comtes-reis. El romanç cancelleresc constituí una mena de koiné (llengua estàndard), diferent de la llengua llatina i de l'occitano-trobadoresca. Era la llengua comuna que no coincidia amb cap varietat dialectal, però en què totes les persones cultes es torbaven per a l'expressió escrita.

En el segle XIII la prosa catalana no va presentar gaires variacions dialectals. La llengua catalana destacava per la seva uniformitat, i un dels factors que ho feien possible era la influència exercida pel model de prosa lul·lià. Ramon Llull va deixar de llegir-se, i la seva obra ja no va exercir la influència lingüística anterior. Aquest buit, el va omplir la Cancelleria Reial que, a partir de la segona meitat del segle XIV, va fer possible la continuació de la unitat de la llengua i, en certa manera, la va codificar per mitjà de la redacció de textos oficials. La prosa escrita de la Cancelleria va arribar a ser una mena de model supradialectal.

El llatí va compartint amb el romanç àmbits d'expressió que fins ara li eren exclusius: els culturals i els administratius. A partir de la segona meitat del segle XIV ja es van escriure més documents en la llengua pròpia que en llatí. Aleshores el català supera les funcions de llengua B (considerada socialment inferior i usada només en els àmbits col·loquials) i comença a exercir de llengua A (llengua de prestigi, vehicle de l'alta cultura i també present als àmbits d'ús informals), compartides amb el llatí. Fou el rei conqueridor qui disposà en 1264 que tota la documentació del Regne de València es redactàs en romanç i no en llatí. Però l'establiment definitiu de la institució es va produir en el 1344 amb les Ordinacions palatines del rei Pere el Cerimoniós.

Nous àmbits d'us

Al llarg del segle XIV, el llatí deixà de dominar els àmbits cultes de la llengua escrita i les llengües neollatines s'hi anaren refermant, amb una literatura de progressiva extensió social entre tots els estaments, amb la incorporació de nous gèneres com ara la literatura de ficció, amb traduccions, i la literatura doctrinal, científica, jurídica i comercial.

El nom de la llengua

A pesar de la llarga pervivència de catalanesc com a apel·latiu de la llengua, al costat de vulgar, romanç, etc., ja a mitjan segle XIV apareixen textos en què la llengua es anomenada catalana. Precisament és a València on tenim els primers documents. Al llarg del segle van sorgint, però, certes “divergències” pel que fa al nom, a la fonètica i al lèxic, que no van més enllà de l'afirmació de l'origen dels escriptors. En el registre oral la llengua ofereix més variants que en l'escrit. A més, en els discursos orals de què tractem no es pretenia il·lustrar els fidels. El recursos mes usats eren els exemples, les interjeccions, les onomatopeies, un lèxic adequat (diminutius, frases fetes i refranys, i, si convé, vulgarismes, castellanismes i arabismes) un llenguatge directe i senzill per a una multitud informe.

Nou context sociolingüístic: el procés de castellanització en el període comprés entre el compromís de Casp (1412) i la guerra de les Germanies (1519-1522):

-El castellà va deixar de ser una llengua totalment desconeguda als Països Catalans i que la literatura castellana es posés de moda

-En torn al 1510-1511 el castellà va ser adoptat com a llengua literària, limitada en la generació anterior a uns restringits cercles de les més influents famílies de la noblesa, s'havia estès a tota l'aristocràcia, especialment la promoguda al servei del rei.

-Un altre factor de la castellanització fou la Inquisició castellana (introduïda a 1483 a la Corona d'Aragó) que actuava sempre en castellà.

-El procés de castellanització de nobles i cortesans donà un nou pas (de 1479 a 1516) amb l'adopció del castellà com a llengua familiar i amb l'educació dels fills en aquesta llengua. També acabà afectant el conjunt de les classes privilegiades i, fins i tot, part de la burgesia.

Els usos socials de la llengua

A pesar de l'ambient “polític”, de palau, no favorable, i de la progressiva “moda” literària del castellà, el nostre romanç era l'instrument normal de comunicació en àmbits públics i privats. Això canviarà, però, a partir de mitjan segle.

Evolució de la llengua

La variació lingüística: Els idiomes canvien amb el temps, es renoven incessantment. S'obliden mots i se'n creen de nous; els mots que perduren poden sofrir evolucions semàntiques; la sintaxi segueix els girs variables del pensament col·lectiu. A banda de mirar endarrere, podem girar la vista al costat, dins d'un mateix període (anàlisi sincrònica). Així podrem comparar els diversos registres de l'idioma. Son les dites varietats diafàsiques (variants lingüístiques motivades per les diferents situacions comunicatives).

La dialectalització, el particularisme lingüístic valencià: Les variacions de la llengua no han estat idèntiques en les diverses regions del domini lingüístic. Són les anomenades varietats diatòpiques o geogràfiques, més comunament dites “dialectes”. Ara et presentem les particularitats del valencià:

- En l'apartat fonètic: llançar, nàixer, naixqué, giner, sancer, llançol, atre (altre) redó i la representació ab per en.

-En l'àmbit morfosintàctic: l'alternança de les formes -ea i -esa; la freqüència dels demostratius est, esta, estos i estes; la desinència -e de la primera persona d'indicatiu present dels verbs de la primera conjugació; l'alternança de les formes incoatives -esc i -isc; i les combinacions pronominals li la, li ho, etc., dels acusatius.

-Del camp lèxic: la substitució del mots cuidar, glaç, costuma, paor, i coratge pels coetanis valencians pensar, gel, costum, temor, “ànimo”; la major presència d'arabismes: albarà, alimara, caduf, dula, fer la xala...; els castellanismes o aragonesismes: perro, cego, sinraó, robo, coixo... i dels col·loquialismes pegar, novençà, entropessar, plegar, i altres.

El nom de la llengua. La seua unitat: Normalment les llengües romàniques són denominades pels gentilicis dels territoris on nasqueren: francés, italià, castellà, etc. En el nostre cas, catalanesc o simplement català. Aquestes dues denominacions, a més de romanç, pla, vulgar, llengua catalana i combinacions vàries, foren les usuals durant els segles XIII i XIV, sobretot l'última. Al llarg del segle XV, a més de les anteriors, foren emprades també llengua nostra o nostrada, nostre llenguatge, nostra llengua comuna, comú llenguatge català, llengua valenciana, entre els escriptors valencians.

Una reacció purista: les Regles d'esquivar vocables

Les condicions polítiques a casa nostra impediren que el nostre romanç fos fixat i modernitzat, com ho va ser el castellà per obra d'Antonio de Nebrija.

El mètode de les Regles era contraposar, a les formes “rústiques” que calia rebutjar, les considerades cultes, per tal com “entre persones de bon ingeni fàcilment se coneix dits vocables ésser de l'Empurdà, d'Urgell, de Mallorca, o de Xàtiva, o de les muntanyes o pagesívols, dels quals no acostumen usar los cortesans ne elegants parladors”.

Edat Moderna: Edat Contemporània I

La decadència

La crisi catalana, que esclata a principis del XVI, va molt més enllà; aboca a una alarmant defecció lingüística literària, almenys com a tret general. Tot i que el català conserva la seu condició de llengua oficial fins a començaments del XVIII, el castellà el substitueix ràpidament en funcions de cultura, per una dimissió espontània dels intel·lectuals. Ï així, veiem que la prosa catalana es reclou en els gèneres històrics i devots, i que la poesia, una mica més resistent, es junyeix servilment, sense gaire eficàcia, a la moda castellana, o es depaupera de pur abandó. Cap a finals del segle XVIII, pot dir-se que s'extingeix tota manifestació decorosa.

El procés de substitució de la nostra llengua per altres s'accentuà al llarg del segle XVII. La llengua pròpia era abandonada no com un fet natural, sinó per raons de prestigi social, d'imposició externa o d'esnobisme.

Intents de minorització de la llengua

Amb motiu de l'anomenada guerra de Successió a la Corona d'Espanya, que els països de l'antiga Corona d'Aragó van perdre, el monarca vencedor, Felip V, i els seus col·laboradors i successors van emprendre una sèrie de mesures per afeblir la consciència cultural i política d'aquesta confederació; és la primera etapa de la monarquia borbònica a casa nostra (1707-1808)

Minorització: actuacions tendents a fer disminuir l'ús d'una llengua majoritària en un país mitjançant la imposició d'una llengua forana.

La voluntat de recuperació

No obstant això, a finals del segle XVIII s'entreveuen intents de recuperació de la llengua: diccionaris (de Carles Ros, a València), gramàtiques o instruccions de lectura (Baldiri Reixach, a Catalunya; Antoni Febrer, a les Illes) i molts altres “papers”.

Models lingüístics

L'interès per recuperar la llengua en comportava una “presentació” digna. Els lletraferits, majoritàriament, coneixien només l'ortografia castellana. Era natural que es plantejaren, en un primer moment, “com escriure” en la seua llengua.

Les diverses posicions, doncs, es reduïen a dos: els partidaris d'una “llengua acadèmica” (prenien com a base la tradició literària) i els partidaris del “català o valencià que ara es parla”, no calia una llengua literària comuna, seria arcaïtzant i allunyada de la parla del moment; acceptaven les interferències lèxiques i, les solucions gràfiques del castellà.

Anys més tard sorgí un intent de síntesi, el del grup L'Avenç; la seua proposta esta formulada globalment en tres punts:

-Necessitat d'elaborar un diccionari normatiu i acabar així amb l'anarquia ortogràfica.

-Unificació dels dos models de llengua, el culte i el vulgar.

-Inici d'una depuració gramatical i lèxica.

La literatura de l'Edat Moderna: Renaixement, Barroc i Il·lustració

Decadència: la Corona d'Aragó que en el S. XV té el seu Segle d'Or, en els segles XVI, XVII i XVIII pateix greus crisis polítiques, socials i econòmiques, que s'aguditzen amb la forta repressió duta a terme a partir de la Guerra de Successió (1707) i el Decret de Nova Planta (1715). L'obra literària d'aquesta llarga etapa es correspon amb tres moviments culturals europeus diferenciats: Renaixement (XVI), Barroc (XVII) i Il·lustració (XVIII).

El Renaixement és el període en què s'instal·la l'humanisme sorgit a la Itàlia del S. XIV. És un moviment renovador caracteritzat per l'actitud de valoració de l'home i de la natura i pel retorn a la puresa, l'equilibri i l'harmonia de l'antiguitat clàssica. El gust pel classicisme dugué els escriptors humanistes a usar el llatí en les obres, però defensaren l'ensenyament d'infants en llengua materna. L'humanista més destacat fou Joan Lluís Vives.

El Barroc mostrà la crisi de l'època oposant-se als cànons d'harmonia i bellesa renaixentistes. S'adopta una actitud de desengany i frustració que es reflecteix en el tractament de l'amor, el somni o la mort i un sentiment de fugacitat de la vida, el plaer i la bellesa.

En la il·lustració els escriptors canvien la creació d'obres de ficció per les d'erudició. En les nostres terres, l'impuls il·lustrat es centrà sobretot en la investigació de la història, la llengua i la literatura en el marc d'institucions com la U.V., la Real Sociedad Académica de Amigos del País. Destaca l'obra de Carles Ros i de Joan Ramis.

Durant els segles privilegiades. És per això que aquest període s'ha anomenat “Decadència literària”. Ara bé, els gèneres literaris populars són vivíssims i el poble seguí fidel a l'ús de la llengua que també es mantingué en l'àmbit administratiu fins la prohibició del Decret de Nova Planta. XVI, XVII i XVIII hi ha una minva de quantitat i qualitat en la literatura culta escrita i un progressiu abandonament de la llengua en les classes

Edat Moderna: Edat Contemporània II

Procés de normativització lingüística

Les normes de Castelló: sens dubte, pel que fa al territori valencià, aquest va ser el fet central del procés. Es va prendre la responsabilitat d'una iniciativa que va encaminada a l'establiment d'unes normes fixes que deixen fora del gust o del caprici personal les formes gràfiques del valencià, que faciliten la labor del literat, que unifiquen totes les aportacions a la nostra literatura i que donen la sensació de que el valencià és una llengua ordenada, coherent i apta. En 1932 es va aconseguir arribar a un acord ortogràfic assumit per la pràctica totalitat d'escriptors i entitats culturals.

La codificació al País Valencià: es tracta d'unes normes (les del 32) estrictament ortogràfiques que no fan referència a qüestions morfosintàctiques o lèxiques. Aquestes mancances i imprecisions convenia fixar-les de forma inequívoca. Això reclamava una complementació de la codificació que, atès el context sociolingüístic, havia de continuar sorgint d'autoritats filològiques i gramaticals valencianes, com ja s'havia esdevingut amb les normes ortogràfiques. La mateixa Declaració inicial de les Normes ja ho preveia: “A aquelles autoritats i a la novella generació d'estudiosos pertany la cura i la missió d'anar rectificant i millorant el sistema...”

Els marcs legals

L'estatus legal de la llengua és un dels factors influents en la seua “salut” i, naturalment, en la seua expressió màxima, la literatura. El presentem estructurat en diverses etapes, de fonament clarament polític:

Primera etapa (1901-1930): la llengua segueix sent minoritzada. Ho demostren diversos decrets i reglaments, a més de la vigència d'anteriors prohibicions.

Segona etapa (1931-1939). II República: Un parèntesi esperançador. Dos documents ens ho fan veure:

-Artículo 4º. El castellano es el idioma oficial de la República. Todo español tiene obligación de saberlo y derecho de usarlo, sin perjuicio de los derechos que las leyes del Estado reconozcan a las lenguas de las provincias y regiones.

Salvo lo que se disponga en leyes especiales, a nadie se podrá exigir el conocimiento, ni el uso de ninguna lengua regional.

Articulo 50. Las regiones autónomas podrán organizar la enseñanza en sus lenguas respectivas de acuerdo con sus Estatutos. Es obligatorio el estudio de la lengua castellana, y ésta se usará también como instrumento de enseñanza en todos los centros de instrucción primaria y secundaria de las regiones autónomas.

Constitución de la República (9 de desembre de 1931)

-Article 2. L'idioma català és, el mateix que el castellà, llengua oficial a Catalunya. Per a les relacions oficials de Catalunya amb la resta d'Espanya... la llengua oficial serà el castellà.

Qualsevol disposició oficial dictada dintre de Catalunya haurà d'ésser publicada en ambdós idiomes.

Dintre del territori català, els ciutadans... tindran dret a elegir l'idioma oficial que prefereixin en llurs relacions amb els Tribunals, Autoritats i funcionaris de totes classes.

Estatut d'Autonomia de Catalunya (15 d'octubre de 1932)

Tercera etapa (1939-1975): Dictadura del general Franco: una quarantena difícil. Per a la llengua (i el que representa) tot canvià amb la conclusió de la Guerra Civil (1939). Ja abans (abril de 1938) havia quedat abolit l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i, per tant, l'oficialitat del català.

Quarta etapa (a partir de 1976): la democràcia: retorna l'esperança. Les primeres plasmacions legals de la nova situació són la Constitució (primera llei de l'Estat) i els estatuts d'autonomia.

La Constitució espanyola (1978)

Article 3

-El castellà és la llengua espanyola de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la.

-Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes, d'acord amb els seus estatuts.

-La riquesa de les distintes modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció.

Els estatuts d'autonomia


Estatut català (1979)

Article 3

  • La llengua pròpia de Catalunya es el català.

  • L'idioma català es l'oficial a Catalunya, així com també ho és el castellà, oficial a tot l'Estat espanyol

  • La Generalitat garantirà l'ús normal i oficial d'ambdós idiomes, prendrà les mesures necessàries per tal d'assegurar llur coneixement i crearà les condicions que permetin d'arribar a llur igualtat plena quant als drets i deures dels ciutadans de Catalunya.

  • Estatut valencià (1982)

    Article 7

  • Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà. Tothom té el dret a conèixer-los i usar-los.

  • La Generalitat Valenciana garantirà l'ús normal i oficial d'ambdues llengües, i adoptarà les mesures necessàries per tal d'assegurar-ne el coneixement.

  • Ningú no podrà ser discriminat per raó de la seua llengua.

  • Estatut balear (1983)

    Article 3

  • La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tendra juntament amb la castellana, el caràcter d'idioma oficial. Tots tenen el dret de conèixer-la i d'usar-la i ningú no podrà ésser discriminat per causa de l'idioma.


  • Les lleis de normalització lingüística

    Les lleis de normalització lingüística són un desenvolupament lògic dels estatuts d'autonomia; aquests textos instructius són els primers nivells de concreció del procés de normalització en l'àmbit legal.




    Descargar
    Enviado por:Jose Antono Arnau
    Idioma: catalán
    País: España

    Te va a interesar