BREU HISTÒRIA DE LA LLENGUA CATALANA

1.El naixement de l'idioma

Els primers pobladors de Catalunya parlaven llengües preromanes. El 218 aC les tropes romanes van entrar per Empúries i van començar la dominació de la península Ibèrica que va durar fins al segle V dC. La principal dominació dels romans va ser cultural i lingüística. Anomenen romanització el procés pel qual es produí l'adopció de la llengua i de la cultura llatines per part dels autòctons. Encara que no es va produir cap influència romanitzadora fins a la seva cristianització, cap l'any 1000.

La llengua que els avantpassats nostres van adoptar va ser el llatí vulgar, que era una varietat del llatí; les seves característiques varien en funcions de diversos factors.

L'Imperi romà es va fondre arran de les invasions germàniques al segle V dC, entre les quals la dels visigots. El regne visigòtic va desaparèixer amb l'arribada dels àrabs (711), que van conquerir en pocs anys la Península. També penetraren a la Gàl·lies, on van ser derrotats a la batalla de Poitiers (732) pels francs. La península Ibèrica majoritàriament arabitzada, llevat de la franja nord, on els diferents parlars romànics anaven prenent més forma, com el català.

Els francs van anant guanyant terreny als àrabs, amb la recuperació de Barcelona(801). La frontera entre els francs i els àrabs s'establia al llarg de la línia del rius Cardener-Llobregat-Segre. Al nord de la línia va quedar sota el poder franc, territori anomenat Marca Hispànica. Aquesta Marca és va organitzar en comtats feudals dependents dels emperadors francs fins que els lligams es van trencar.

La independència de Catalunya es va iniciar quan Borrell II (947-992), comte de Barcelona, trenca el lligam de vassallatge amb el rei franc Hug Gapet.

L'any 1137 el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV és casa amb Peronella, filla del rei d'Aragó Ramir el Monjo.

2.L'expansió de la corona catalanoaragonesa (segles XIII-XV)

La confederació catalanoaragonesa va voler expandir-se cap a Occitània, on els comptes de Barcelona posseïen territoris però va fracassar aquest intent i al final es va iniciar l'expansió cap al sud musulmà. Les diverses conquestes i posteriors repoblaments del rei Jaume I el Conqueridor va definir els actuals límits del domini lingüístic, que va acabar amb la repoblació catalana de l'Alguer (1354) durant el regnat de Pere III el Cerimoniós. Paral·lelament a l'extensió territorial del català, s'estengué el domini lingüístic de l'aragonès, la llengua romànica i també l'oficiala la Corona.

El Regne de València van ser tant catalans com aragonesos: els catalans van dominar la part costanera i els aragonesos van controlar la part interior.

Gran part dels musulmans del País Valencià van continuar vivint i parlant l'àrab fins que al 1609 els van expulsar. L'espai que van deixar buits els van repoblar amb gent d'altres zones, la gran majoria parlava castellà i es va produir una castellanització d'algunes viles.

En el segle XIV la Corona va continuar expandint-se cap a la Mediterrània amb la incorporació de les illes de Sicilia (1282) i Sardenya (1354), dels ducats d'Atenes i Neopàtria (1379) i, finalment, del regne de Nàpols (1443).

Llevat de l'Alguer, el català no s'implantà en aquestes terres, per bé que hi tingué una presència destacada com a llengua oficial i de les classes dirigents i va influir en els parles dels seus habitants, amb una presencia important de catalanismes sobretot en el sard i en els parlans de Sicília i Nàpols.

La Corona s'anava convertint en una gran potencia política i comercial. i el català adquiria el rang de la llengua europea de prestigi.

3.El català escrit durant l'edat mitjana

Durant el segle XIII va aparèixer la figura de Ramon Llull (1232-1315), primer escriptor europeu a fer servir la llengua pròpia per a tractar de qüestions científiques, filosòfiques i teològiques. Llull va ser el creador de la prosa en català perquè ell va ser el primer a utilitzar-la per tot, incloent aquelles funcions reservades al llatí.

Ramon Llull va superar gran part de la diglòssia català/llatí. La llengua de Llull va ser el model de referència per als escriptors cultes del moment. Al segle XIV per obra de la Cancelleria Reial, dins la qual pertanyia l'humanista Bernat Metge, van fixar i unificar la llengua escrita catalana.

El segle XV va ser el Gran Segle de la literatura catalana, amb figures com Joanot Martorell i Ausias March. A l'època medieval, la llengua catalana és va estendre geogràficament i a més va ser la llengua nacional d'un Estat poderós.

El SV també va ser l'inici del declivi polític, amb l'elecció de Ferran d'Antequera en el compromís de Casp (1412) com a successor de Martí l'Humà mort sense descendència. El 1479 va tenir lloc la unió dinàstica de la Corona catalanoaragonesa i la castellana. La mort de Germana de Foix, segona muller de Ferran el Catòlic i també la del seu fill va fer que les dues corones estiguessin separades.

4.Els segles XVI, XVII i XVIII

Castella va anant adquirit poc a poc la hegemonia dins el conjunt peninsular; es va produir la progressiva supeditació política, cultural i lingüística de la Corona d'Aragó a Castella.

Al segle XVII la política expansionista i absolutista del comte-duc D'Olivarares va provocar les revoltes de Portugal i de Catalunya (Guerra dels Segadors, 1640-1652), que va acabar amb la independencia de Portugal (1640) i amb la derrota de Catalunya. Aquesta va conservar les seves institucions, però va perdre la part nord del seu territori, cedida per Felip IV al rei francès pel Tractat dels Pirineus (1659). La Catalunya del nord va passar a mans de Lluís XIV de França, el rei del Sol.

Al sud dels Pirineus, malgrat l'erosió que sofria, la llengua catalana va resistir als cops castellanitzadors gràcies a la seva important tradició cultural i literària, com també gràcies a l'oficialitat única del català en els regnes corresponents, com la Generalitat o el Consell de Cent.

La descatalanització de la noblesa i de certs intel·lectuals soscavà el suport social i econòmic de la literatura culta, sostinguda aleshores arreu d'Europa per les corts reials o aristocràtiques.

Des del segle XVI la literatura culta va anant disminuint i sovint va ser de baixa qualitat, sobretot en comparació amb la del s. XV. El castellà va anant guanyant posicions com a llengua principal, per a l'expressió culta i va ser un signe de prestigi, i distintiu de classe, tot això per el poder reial, ja que el rei parlava en castellà.

Fins a principis del segle XVIII, la llengua catalana va continuar essent la llengua parlada per la immensa majoria de la població, monolingüe catalanoparlant.

5.El segle XVIII: de l'opressió política al desenvolupament econòmic.

En el segle XVIII va començar la Guerra de Successió: l'any 1700 va morir sense cap descendència Carles II, darrer monarca dels Àustries hispànics. La Guerra de Successió va crear un conflicte armat entre els partidaris de l'arxiduc Carles d'Àustria i el francès Felip de Borbó. El primer li va fer costat a la Corona d'Aragó, Àustria, Anglaterra, Holanda, Portugal i Prússia; al segon li van donar soport a Castella i França.

Els primers països esmentats intentaven frenar l'hegemonia francesa a Europa, alhora que apostaven pel model d'Estat confederal, enfront de l'Estat absolutista progugnat pels filipiestes. Felip d'Anjou va ser el primer rei Borbó d'Espanya.

A mesura que les tropes castellanofranceses anaven conquerint els territoris de l'antiga Corona d'Aragó, s'hi anaven imposant la llengua, les lleis i les institucions de Castella a través dels diferents decrets de Nova Planta.

La promulgació dels Decrets de la Nova Planta va provocar l'enderrocament de l'ordre constitucional dels antics territoris de la Corona d'Aragó, amb l'abolició de les institucions pròpies: les Corts, la Generalitat i el Consell de Cent.

El 1765 Carles III va imposar el castellà als tribunals i a l'ensenyament essent precisament l'extensió de l'alfabetització un dels factors principals de castellanització.

Encara que el poble no va deixar d'utilitzar la llengua catalana, de fer era l'única que coneixia la major part de la població.

La Renaixença

La renaixença és el moviment de redreçament de la cultura i de la llengua catalana, l'inici del qual es fixa simbòlicament en l'any 1833.

Aquest moviment va rebre influències del romanticisme europeu, que s'emmirallava en l'època medieval, on es van gestar les cultures nacionals.

Un dels objectius de la Renaixença va ser la recuperació de la llengua coma vehicle d'expressió literària i en tots els gèneres. Això es va aconseguir als anys 80 amb els jocs florals, on van apareguer escriptors de la talla de Jacint Verdaguer en poesia, de Narcís Oller en novel·la o d'Àngel Guimerà en teatre.

7.La codificació del català modern

Una de les necessitats que s'havia de fer després de la Renaixença va ser el de normativitzar l'idioma, cosa que altres llengües ja ho havien fet durant la Renaixença però aquí amb les vicissituds polítiques va quedar pendent.

L'idioma havia perdut part de la seva frescor, alterat com estava per la presència del castellà.

Per a recobrar la seva categoria de llengua culta urgia disposar d'una ortografia unitària.

El 1906 es va celebrar a Barcelona el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

Un primer pas que es va fer en aquest congrés va ser el de la creació d'una acadèmia de la llengua.

Aquesta tasca de regulació de l'idioma es va completar amb la publicació de la gramàtica (1913) i del diccionari oficials (1932), obres signades per Pompeu Fabra.

El resultat d'aquesta labor normativitzadora va ser una llengua moderna, apta per a tots els àmbits d'ús i reflex de la unitat dels territoris de parla catalana.

8.El primer terç del segle XX

Tret del parèntesi de la dictadura militar de Primo de Rivera, en el primer terç del segle XX, on va dissoldre la Mancomunitat de Catalunya, fundada y presidida per Enric Prat de la Riba, el català s'usava en tots els àmbits de la vida pública i cultural.

Es pot afirmar que als anys trenta s'estava liquidant la situació de diglòssia heretada de les etapes anteriors.

9.El franquisme

La rebel·lió militar de 1936, va provocar que la guerra civil la guanyes l'any 1939 el general Franco. La victòria feixista va comportar la supressió del règim democràtic i, per tant, l'abolició de l'Estatut d'Autonomia i de les institucions, a més de la supressió de totes les llibertats democràtiques.

Va haver-hi un intent de genocidi cultural, que va comportar la prohibició del català en qualsevol àmbit públic o oficial.

El franquisme va forçar a l'exili 100.000 catalans, entre els quals destacaven escriptors de renom. D'altres van viure a l'exili interior, sovint formant part de sectors resistents que van lluitar des de la clandestinitat per evitar un trencament total de la producció cultural catalana. La població de totes maneres utilitzaven el català en un àmbit familiar o col·loquial.

A finals dels anys cinquanta, l'arribada d'immigració que cada vegada adquiria dimensions desconegudes fins aleshores, amb es desplaçament cap a les zones industrials de Catalunya d'importants masses de població procedent de les zones peninsulars més deprimides.

Un nou factor desestabilitzador va ser el boom turístic dels anys seixanta, espacialment a les Illes.

La televisió també va contribuir a fer que el castellà no fos vist com una llengua estranya ni imposada.

Durant els anys seixanta el règim es va veure obligat a obrir-se i ser menys intolerant amb relació a certes manifestacions culturals.

El moviment de recuperació va tenir més força al Principat que a les Illes o al País Valencià, on sovint l'arrelament de sentiments diglòssics generalitzats va estimular l'abandó per part de les classes urbanes.

10.Situació actual de la llengua catalana.

Amb la mort del dictador va arribar la democràcia. Aconseguint d'aquesta manera una nova constitució espanyola i les institucions que amb el franquisme es van anular, la Generalitat de Catalunya, la Generalitat Valenciana, etc.

En els darrers anys la presencia del català ha augmentant a l'ensenyament, a la vida pública, als mitjans de comunicació, encara que de totes maneres, actualment hi ha més gent que parla castellà que en l'època del franquisme que el parla català estava prohibit.