ÍNDEX

Índex . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1

Biografia i bibliografia de Mercè Rodoreda . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2

Tema principal de l'obra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3

Temes secundaris . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3

Paral·lelisme entre la protagonista i l'època . . . . . . . . . . . . . . . . . 3

Retrat de na Natàlia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .4

Descripció dels marits de na Natàlia . . . . . . . . . . . . . . . . . . .5

Paral·lelisme entre na Natàlia i els coloms . . . . . . . . . . . . . . .6

Significació de l'embut . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6

Llenguatge a La Plaça del Diamant . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7

Opinió personal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8

BIOGRAFÍA I BIBLIOGRAFÍA DE MERCÈ RODOREDA

Mercè Rodoreda i Gurgui
Barcelona 1909 - Girona 1983

Escriptora. Va començar molt jove l'activitat literària amb col·laboracions a diaris i revistes (Mirador, La Rambla, La
Publicitat, etc.) i novel·les de tipus psicològic (Sóc una dona honrada?, 1932; Del que hom no pot fugir, 1934; Un dia de la vida d'un home, 1934; Crim, 1936), producció que després va rebutjar en bloc, a excepció d'Aloma (1938, premi Crexells 1937), novel·la ja plenament reeixida. En aquesta obra s'apunten ja algunes constants de tota la seva producció: temàtica essencialment femenina, protagonitzada per una noia, i acció centrada en unes relacions amoroses, expressada en forma poètica i a la vegada simbòlica.

Trencada la seva carrera per la guerra civil, en acabar-se aquesta s'exilià (París, Bordeus i Ginebra). Va participar als Jocs Florals de la Llengua Catalana i fou nomenada mestra en gai saber el 1949. La seva primera obra de l'exili, Vint-i-dos contes (premi Víctor Català 1957), no va aparèixer fins el 1958; representa un lògic moment de crisi en la seva producció. Superada aquesta, publicà la peça clau de la seva narrativa, La plaça del Diamant (1962), novel·la alhora psicològica, històrica i simbòlica. Després va publicar El carrer de les Camèlies (1966), premi Sant Jordi, i Jardí vora el mar (1967). Ara bé, si totes aquestes novel·les poden denominar-se realistes, amb La meva Cristina i altres contes (1967) evolucionà cap a una narració fantàstica o, més concretament, mítica. Efectivament, aquesta obra s'insereix plenament en un món d'arrels mítiques que fins ara no passava d'ésser una insinuació en la seva producció; desmitificar per posteriorment mitificar ha estat una evolució molt característica de l'autora.

Mirall trencat (1974) és la culminació d'aquesta evolució, ja que es tracta d'una novel·la psicològica encara, però ja mítica,
en la qual els personatges principals d'aquest gran roman fresque assoleixen la immortalitat. El 1979 publica Tots els contes, que incloïa el recull Semblava de seda i altres contes (1978), i el 1980 les proses Viatges i flors, premi Crítica Serra d'Or i premi Ciutat de Barcelona. En la seva novel·la posterior, Quanta, quanta guerra... (1980), premi Crítica Serra d'Or, s'accentua encara més el caràcter mític i simbolista. Pòstumament es publicaren dues novel·les més, la inacabada La mort i la primavera (1986), també premi Crítica Serra d'Or, on l'autora reflecteix tot el seu univers mental; és una obra plena de símbols inconscients i posseeix una gran riquesa de llenguatge, i Isabel i Maria (1991). El 1980 fou guardonada amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

TEMA PRINCIPAL DE L'OBRA

El tema principal de l'obra és la forma de superar les situacions difícils, afrontar-les i seguir endavant per molt difícil que es faci la vida. La protagonista, na Natàlia, ens conta la seva vida i les seves emocions per ensenyar-nos com de difícil pot arribar a ser aquesta quan es mesclen els records i els sentiments antics a la vegada.

Crec que el tema principal és aquest perquè na Natàlia conta com viu la guerra i la fam, la sort que te al trobar com a segon marit a un home capaç de donar-li tot el que vol i treure-la de la desesperació de la fam i la pobresa.

TEMES SECUNDARIS

Els temes secundaris són la submissió a en Quimet quan vol que na Colometa faci tot el que ell vol, la semblança dels coloms amb en Quimet, l'odi que els tenia quan en Quimet era a la guerra i l'afecte que els tenia quan passejava pels parcs i totes les senyores la coneixien com la senyora dels coloms, i els canvis de caràcter que pateix na Natàlia amb el pas de la seva vida.

PARAL·LELISME ENTRE NA NATÀLIA I L'EPOCA

L'obra comença en l'època abans de la proclamació de la República, on na Natàlia era una noia innocent, tímida i reservada. La seva vida era senzilla, sense complicacions. Amb l'arribada de la República, es casa amb en Quimet, el qual sostenia que les dones han de fer tot el que deia el marit i no podien contradir-lo ni en les opinions personals. Era una època en que les dones depenien de l'home, on aquest tenia el poder per sobre de la família. Aleshores, na Natàlia s'adonava de com n'era de dura la vida. Tenia una veïna que l'ajuda en els moments més difícils. Na Natàlia te fills, però uns anys més tard arriba la Guerra Civil i en Quimet ha d'anar-hi. Ella, que havia treballat en una casa netegant, es queda sense feina. Poc a poc es van quedant sense diners i han de començar a vendre tot el que tenien a la casa, fins que ja no queda res. Ella està preocupada pels seus fills, ja que no els pot donar res per menjar; per tant, fa el cor fort i deixa el seu fill en unes colonies durant uns mesos. Amb la mort d'en Quimet s'acaba d'enfonsar, de deprimir-se del tot, fins al punt de voler acabar amb la seva vida i amb la dels seus fills per lliurar-los del patiment i de la fam. Llavors, troba una feina i pot seguir endavant. Es torna a casar i, quan comença a acabar la guerra és quan ella és realment feliç. Durant tota l'etapa de la Postguerra, la protagonista comença a tornar a fer la seva vida com era abans, fins al punt de estimar-se-la de debò.

El fragment proposat es pot situar dins del final de la Guerra Civil i al començament de la Postguerra, perquè la vida de la protagonista torna a mirar endavant, deixant enrera tot el patiment i l'angunia que havien passat tant ella com els seus fills. A més, al fragment posa que “la botiga no era com abans de la guerra, però era una bona botiga...”, així que és impossible que el puguem situar abans de la Guerra Civil.

RETRAT DE NA NATÀLIA

Al començament de l'obra, na Natàlia era molt introvertida, innocent i molt tímida. No era capaç de demanar explicacions perquè pensava que era ella la que s'havia equivocat, com en el cas de quan en Quimet arriba quasi una hora tard quan havien quedat en trobar-se. Fa tot el que li diuen per vergonya a dir que no. Tampoc diu res quan la fa anar amb ell amb la moto i a ella no li agrada gens; no és capaç de dir-li que no vol tants coloms dins de la casa. Amb l'arribada dels nens, de la guerra i de la fam, na Natàlia es va fent més forta cada vegada, fins que, com diu ella, es torna de suro. Un cop acabada la guerra i es casa amb n'Antoni, es torna més sensible: plora de tant en tant, li agrada escoltar el cargol de mar que hi ha a la casa, i ja no és com abans, que no es permetia el luxe de passar-ho bé a la vida, sinó que es trobava cansada contínuament.

El llibre no ens descriu a na Natàlia físicament, però per tot el que diu i les situacions en que l'exposa, m'imagino que na Natàlia era una noia primeta, no gaire alta, amb els cabells llargs, per les espatlles, de color castany fosc, amb la pell clara. Era bastant atractiva, ja que molts homes li anaven al darrera. Quan es molt més major me la imagino amb els cabells més curts i més foscos, encara que en tingui alguns de blancs per l'edat.

Na Natàlia arriba un moment que està tan aclaparada de tot que la vida per a ella no val res, no te menjar ni diners i pràcticament no te ni vida pròpia. Al cap d'uns anys, una vegada ha passat la guerra i s'ha casat amb n'Antoni, s'estima la vida, sobretot al final de l'obra quan allibera tot l'abandonament que duia a dintre feia tants d'anys, i aleshores veu la vida encara més bonica i valuosa, i no vol separar-se de n'Antoni, perquè se l'estima més que mai.

La protagonista, al llarg del temps, passa de ser una noia innocent, infantil i reservada a ser una dona totalment forta i realista, que ho dóna tot pels seus fills i treballa quan es troba sola amb ells. Passa, també, d'estar completament deprimida, trista i cansada, i d'estar preocupada pel que passaria si en Quimet tornes i la veies casada amb un altre, a ser feliç per primer cop en molts anys, d'ençà que s'havia casat amb ell.

DESCRIPCIÓ DELS MARITS DE NA NATÀLIA

El primer marit de na Natàlia va ser en Quimet, un home alt, fort, amb els cabells negres i curts, i els ulls de mico. Va conèixer a na Natàlia en la festa en la Plaça del Diamant i es va enamorar d'ella al moment. Sempre li deia Colometa. Li agradava molt anar en moto i criar coloms. Sempre deia que es faria ric venent-los. Treballava de fuster, però es veu que no li agradava gaire i va agafar el vici de dir que li feia mal la cama; pot ser que al principi li fes mal de veritat, però la resta del temps només ho deia per a que na Colometa s'ocupes d'ell. Era un home que no consentia que la dona li digués el que havia de fer, que li contradigués en les seves opinions i que fes altra cosa que no fos ocupar-se de la casa, dels fills i del marit. En Quimet tenia una mare a la que va presentar a la seva dona, ella tenia la mateixa mentalitat que el seu fill, i esperava impacient el moment en que na Natàlia es quedes embarassada. En Quimet, però, era un bon pare, perquè quan tornava de tant en tant de la guerra estava amb ells de tan en tan i s'acomiadava d'ells amb un petó. També, a pesar del seu comportament, s'estimava molt a na Natàlia, i els portava menjar per a que no els faltés res necessari. En Quimet va morir afusellat en la guerra.

El segon marit es deia Antoni, com el fill de na Natàlia. Era l'adroguer d'on abans anaven a comprar veces per als coloms. Treballava en aquella botiga, i vivia en els pisos de sobre. Ell va donar treball a na Natàlia quan estava passant el pitjor moment de la seva vida. Van passar molts mesos fins que va atrevir-se a demanar-li que es cases amb ell. N'Antoni era un home més major que na Natàlia, amb la cara plena de marques de la verola, amb el cabell castanys. Era un home sensible, bondadós, que es trobava sol i volia casar-se i tenir família per a no morir sol; però no podia tenir fills a causa de la guerra a la qual va anar feia molts anys i que ara no el permetia procrear. S'estimava molt a na Natàlia i li comprava tot el que volia, perquè volia que tan ella com els seus fills fossin feliços.

El que diferenciava a n'Antoni d'en Quimet era que ell permetia que na Natàlia fes allò que volgués, no la feia treballar en les feines de la casa i li consentia que tingues tot allò que volia. Treballava en una botiga fent d'adroguer. En Quimet, en canvi, no era tan responsable, ja que fugia de la feina d'arreglar la casa, i feia el que ell volia, sense preocupar-se de si li agradava a la seva dona. Treballava de fuster i criant coloms. Físicament, en Quimet era més prim que n'Antoni i més jove. N'Antoni era més bona persona, i estava més per la dona. A més, ell havia superat una guerra i li agradava molt estar a casa; en Quimet, en canvi, li agradava sortir i era més actiu. Davant de na Natàlia, n'Antoni era més tímid i més educat que en Quimet, encara que aquest també es solia portar bé amb ella.

PARAL·LELISME ENTRE NA NATÀLIA I ELS COLOMS

El paral·lelisme més important de l'obra és la que hi ha entre els Coloms i en Quimet, el primer marit de na Natàlia. Quan en ell entra en la seva vida, també ho fa un colom ferit. Aleshores, en Quimet li busca una parella i comença a portar a casa moltes parelles de coloms diferent, fan un colomar on hi ha molts covadors, on fan els ous. Però ell i els coloms el que fan és envair la vida de na Natàlia. Els coloms entren a casa seva, ho embruten tot i fan que la Natàlia es trobi cada cop més cansada. Quan en Quimet se'n va a la guerra, els seus fills troben una companyia semblant a la seva amb els coloms, cosa que no li agrada gaire a la seva mare. Ell torna poc sovint, i na Natàlia comença a fer malbé els ous dels coloms, aquests es van tornant insociables i poc a poc van marxant, fins que tan sols queden uns pocs coloms. En el moment que ella s'assabenta de la mort del seu marit descobreix l'últim colom que els quedava mort a terra.

En Quimet tenia el costum de dir-li Colometa; mai l'havia cridat pel seu nom. Quan els coloms envaïen la seva casa es sentia sense llibertat, sense poder respirar tranquil·la, com quan hi havia el seu primer marit. Quan els coloms es tornen salvatges i es van marxant, sentint-se lliures, na Natàlia també s'hi va sentint, sense opressió per part d'ells. Al final de l'obra, les dones del parc la coneixen com la senyora dels coloms; ella parla dels coloms que havia tingut i les dones ho interpreten com que els enyora molt i no deixa de pensar en ells. Però quan parla dels coloms en aquest moment de l'obra no tenen un sentit tan negatiu com havia tingut al començament.

SIGNIFICACIÓ DE L'EMBUT

La protagonista ens diu que l'embut que va dur en Quimet a casa seva va arribar juntament amb l'arribada dels coloms. La significació de l'embut en la novel·la és la següent: la forma de la part superior de l'embut, més ampla, simbolitza la llibertat que tenia aleshores na Natàlia, just quan va conèixer en Quimet. Llavors, l'embut es va estretint i representa l'angoixa i l'aclaparament de la protagonista quan en Quimet està a casa seva, a l'igual que quan els coloms entren dins la casa i l'envaeixen. Després, l'embut es va estretint molt més i es transforma en el tub llarg. Això significa la desesperació de na Natàlia quan en Quimet està a la guerra i ella fa malbé els ous de coloms; es troba cansada de tot i sense il·lusió per a la vida. Finalment, l'embut s'acaba en un forat al final del tub, per on surt tot el que na Natàlia portava a dintre seu des de feia molts anys. Els coloms ja no fan referència a en Quimet i ella és feliç per primer cop, fent la vida que a ella li agrada.

EL LLENGUATGE A LA PLAÇA DEL DIAMANT

El llenguatge de l'obra en general és un llenguatge parlat, informal, que presenta repeticions i moltes conjuncions. Al fragment podem observar que pràcticament totes les oracions que trobem són oracions coordinades copulatives, és a dir, que presenten la conjunció i, com per exemple: “I les venes se'ls apagaven...”, “I deia que sempre...”, “I posava les paperines...”, “i ens despertava i corríem...”, “i entre tots triàvem els llegums i si eren llenties i sortien pedres,...”. Tant el text proposat com el llibre complet està ple d'aquest tipus d'oracions.

Podem observar un exemple de pregunta no introduïda per guió o cometes: “i venien a rebre'm amb els ulls oberts, ¿què portes?”; aquesta pregunta està formulada pels nens, i la resta ho estava diguent na Natàlia. Això pot ajudar a entendre millor el tipus de llenguatge parlat en que està escrit el llibre.

Encara que en aquest fragment no n'apreciem, podem trobar varies repeticions al llarg de la novel·la. Al capítol I trobem repeticions referents a la mare i al pare de na Natàlia: “El meu pare casat amb una altra i jo sense la meva mare que només vivia per tenir-me atencions. I el meu pare casat i jo joveneta i sola a la plaça del Diamant,...”, “La cinta de goma clavada a la cintura i la meva mare morta i sense poder-me aconsellar,...”, “La meva mare al cementiri de Sant Gervasi i jo a la plaça del Diamant...”.

OPINIÓ PERSONAL

Opino que el llibre m'ha agradat molt. No obstant, la primera meitat de l'obra no m'ha agradat tan com la segona meitat, aproximadament a partir del capítol XXX, quan comença a patir perquè no te diners i no pot alimentar als seus fills, quan passen mals moments i na Natàlia vol acabar amb tot, quan es casa amb n'Antoni i poc a poc duu una vida decent, quan la seva filla, na Rita, es casa amb en Vicenç, etc. La primera és un poc més lenta i no hi ha gaire emoció.

L'estructura de l'obra m'ha agradat molt: està molt bé que hagin separat la novel·la en capítols tan curts, encara que n'hi hagi molts, perquè això fa que llegir-la no sigui tan cansat i es pugi deixar de llegir al començament d'un capítol i no enmig d'un capítol molt llarg. El que no m'ha agradat gaire és la forma d'expressió que te l'autora. S'hem fa difícil llegir quan es repeteixen coses, quan contínuament trobem la conjunció i, i quan no hi ha pràcticament cap diàleg en tota l'obra, sinó que ella diu el que diuen els altres directament, sense posar un guió o unes cometes per a indicar que algú altre està parlant. També hem dificulta la lectura moltes paraules que no entenc, i he d'anar contínuament al diccionari.

Si me l'hagués de tornar a llegir ho faria, perquè en el fons m'ha agradat bastant, l'argument és bo i els problemes que planteja són interessants. Especialment m'atreu el fet de poder veure com es vivia unes dècades enrere, com pensaven, i com sobrevivien a una guerra on les condicions eren tan extremes.