ANDREA CAMILLERI, La paciència de l'aranya, Barcelona, Edicions 62 (Col·lecció EL BALANCÍ).

L'escriptor Andrea Camilleri presenta amb La paciència de l'aranya el capítol número vint de la sèrie de novel·les que relaten la vida i les proeses del comissari Salvo Montalbano. La història comença a Vigata, província de Montelusa, Sicília, amb el comissari convalescent a causa d'un enfrontament amb un delinqüent, Jamil Zarzis %d'aquesta manera l'autor enllaça el llibre amb el seu precendent, La captura del Macallè%. Tot i no poder treballar oficialment, els companys de la comissaria el truquen per demanar-li ajuda en la investigació d'un cas estrany; el segrest de Susanna Mistretta. El comissari Minutolo és l'encarregat de portar a terme la resolució del cas, mentre, Salvo indaga pel seu compte; per això sovint s'avança als descobriments dels altres policies. Montalbano revela un conjunt intrigant de secrets sobre la investigació: encara que sembla que el segrest de la noia no té cap sentit perquè la familia està arruïnada, surt a llum un oncle milionari, Antonio Peruzzo, amb una llarga llista d'enemics, víctimes de les seves estafes. Sense cap raó aparent, Susanna és alliberada sense que l'oncle hagi pagat la quantitat desorbitada de diners que demanaven els criminals. Salvo, conscient que Peruzzo també havia estafat fa temps a la seva germana, la mare de Susanna, té un presentiment i continua investigant. Descobreix que han estat la noia i el seu oncle per part del pare, el doctor Carlo Mistretta, els qui han organitzat un segrest fals per tal que Antonio Peruzzo tornés els diners que devia. Encara que aquesta troballa pot ésser una gran empenta per a ascendir de grau; doncs el comissari no té gaire bona reputació com a policia, Montalbano no diu la veritat a ningú. Es limita a parlar amb Carlo i Susanna a fi de comprovar que les seves deduccions eren correctes i, a més, saber quines són les intencions del dos malfactors. Llavors, és el comissari, mentre reflexiona, qui dóna la clau per tal d'entendre el perquè del títol del llibre. Ha fet els càlculs necessaris, ha elaborat pacientment un parany i la presa ha caigut tota sola en l'engany: ha resolt el cas perquè ha tingut la paciència d'un caçador, d'una aranya. Finalment, Salvo no els delata perquè, com que la mare de la noia ja ha mort a causa d'una malaltia, els diners ja no són importants per ningú. És la manera de Montalbano de fer servir la llei. De fet, els valors morals com el sentit de la justícia, la rancúnia, o la por són un dels trets més destacats de les novel·les negres.

Dintre d'aquesta classificació del relat, La paciència de l'aranya és de tipus policíaca i acompleix les característiques pròpies del gènere, com totes les històries de la sèrie d'aventures del comissari de Vigata. El detectiu és el protagonista, això no obstant, es poden diferenciar tres tipus de discurs narratiu. El discurs indirecte, en el qual el personatge està subordinat al narrador, que sap tot el que passa però no és part de l'acció. Els verbs no ténen implicació subjectiva (dir, pensar, voler etc.) i tant el temps com els possessius són de tercera persona. El discurs indirecte lliure és el més abundant. En aquest cas, el narrador i el personatge principal són la mateixa persona o es poden confondre. Fins i tot, Camilleri fa distincions entre els paràgrafs que simbolitzen pensaments i els que narren la realitat actual del personatge fent servir diferents tipografies, la cursiva o la normal. Imita l'estil del diàleg però sense les marques gràfiques (els guionets). A més, els verbs són molt subjectius (estimar, odiar, molestar etc.). Per descomptat, el discurs directe també està present en la gran quantitat de diàlegs que conté l'obra.

Les novel·les policíaques creen un ambient hostil, violent, desagradable i, sobretot, molt rude. Els vocatius i les interjeccions (clac, ring, psè, glaç etc.) són força abundants i també són part del registre dialectal. Quan parla un personatge, o quan ho fa el narrador, la presència de vulgarismes és constant; com les paraulotes i altres expressions col·loquials, per exemple: a fer punyetes, tocar la pera o ser l'intríngulis. A més d'altres marques dialectives com l'ús excessiu dels possessius i els diminutius; la manca de pauses en el discurs %l'autor fa servir la puntuació com si redactés la transcripció d'una conversa, imita l'espontaneitat amb la manca de comes% i l'ús de paraules inventades (tristoia, trencai etc). Tot i aquestes característiques La paciència de l'aranya no té un tarannà realment obscur i violent com la majoria de relats de Camilleri: no hi ha violència explícita de cap tipus, ni assassinats, ni violacions, i els esdeveniments van sorgint molt lentament, sense contratemps. Per aquest motiu crec que la novel·la és adequada tant per la col·lecció de llibres policíacs que va crear Andrea Camilleri, com per la col·lecció El Balancí que, pel que sembla, recull històries de tipus més melangiós que violent.

La traducció de l'obra requereix un gran coneixement de la llengua italiana així com de la catalana i, especialment, del llenguatge dialectal en ambdues. Sens dubte, La paciència de l'aranya té un abast comercial molt ampli. Camilleri és un escriptor amb renom en l'àmbit de la novel·la negra; té més d'una vintena de llibres publicats, i admiradors incondicionals arreu del món. Montalbano és sinònim de benefici segur en vendes.

Com s'ha esmentat anteriorment, el registre de la novel·la pretén ser dialectal. Per tant, com que l'objectiu és que la narració sigui col·loquial, la majoria d'errades morfològiques o sintàctiques poden ésser intencionades. Aleshores, el traductor s'ha servit d'uns criteris adaptats a l'estil de La paciència de l'aranya.

En el llenguatge habitual és comú emprar els temps verbals de manera relaxada dient, per exemple, “sembla que ho sapigués” (pàg. 34, vuitena ratlla començant pel final) o “vull que sapigueu (...)” (pàg. 65, ratlla 27) (BADIA I MARGARIT [1975]). El traductor fa servir formes velaritzades incorrectament perquè són abundants en un registre col·loquial com el que batega a dins del llibre. Hi ha casos de preposicions compostes seguides d'adverbis o demostratius en els quals escriure la a de cap a o fins a és opcional, per exemple: “(...) tot entrant cap dins” (pàg. 78, ratlla 20) o “vaig cap dalt” (pàg. 91, ratlla 14). En aquesta ocasió, ha preferit eliminar les preposicions amb la intenció d'imitar l'aglutinació d'aquestes partícules en el llenguatge oral (J. RUAIX [1998]). En altres circumstàncies, com a l'útima ratlla de la pàgina 19, “una casa fora vila”, la preposició de es pot eludir també, per economia lingüística, perquè fa referència a una designació de lloc. Llevat que la forma acurada sí que inclou la partícula de (J. MASCARÓ [1986]). El traductor ha utilitzat excesivament el plural en formes verbals que no tenen temps i, fins i tot, ni persona, ni mode, per exemple: “hi han” %subjecte singular, ella% (pàg. 133, segona ratlla) o gerundis com “corrents” (pàg. 158, segona ratlla). Són verbs que es propaguen malament per analogia (J.MASCARÓ [1986]) i que, segurament, s'han escrit d'aquesta manera a fi que el lector s'identifiqui millor amb el comissari. En el trànsit del relat, les oracions de verb compost més participi són abundants. La major part acompleixen les regles de concordança quan el pronom feble és de tercera persona %masculí i, especialment, femení% i fa referència al subjecte del participi. Això no obstant, hi ha moments en què es coordinen oracions que tenen aquests trets, però que no totes fan la concordança. Per exemple, a la pàgina 137 en podem llegir tres: “l'han deixada anar?” (ratlla 18), “l'han feta baixar” (ratlla 23) i “l'han fet seure” (ratlla 25). La concordança és optativa (J.RUAIX [1998]), però si s'ha triat fer-la en les dues primeres frases, o fins i tot abans (pàg 106, ratlla 19 o pàgina 125, ratlla 16), tanmateix és convenient fer-la al tercer exemple. Tot i això, no és gens habitual fer una concordança total dels participis en un registre més espontani, per aquest motiu es convinen despreocupadament.

BIBLIOGRAFIA

• A. M. i MARGARIT, Gramàtica catalana, Madrid, Editorial Gredos S.A., 1975.

• FRANCESC DE B. MOLL, Gramàtica catalana, Palma de Mallorca, Editorial Raixa, 1972.

• JOAN MASCARÓ, Morfologia, Barcelona, Enciclopèdia catalana, 1986.

• JOSEP RUAIX, Català complet/2, Moià, Ruaix Editor, 1998.

1