LA ÒPERA

1. Definició:

Òpera és el nom que es dóna a una representació teatral amb música en que la part musical predomina per damunt del text fins a constituir la totalitat de l'espectacle, en alguns casos, o una part molt important. Un fet determinant de l'òpera com a espectacle és amb poquíssimes excepcions, el seu contingut profà i no pas religiós.

La història de la denominada “Gran Òpera” s'inicia a finals del s. XVI, quan es reunien grups d'intel·lectuals del moment (músics, pensadors, literaris, etc.) liderats per el compte Bardi i anomenats “camarada”. Debatien sobre temes de cultura i des d'allà va sorgir l'idea d'aplicar música a textos clàssics, afegint-hi a més, certa representació dramàtica. Com a resultat d'aquelles sessions, neix la primera òpera al 1597, Dafne, representada amb una petita orquestra situada darrera l'escenari, el que ens fa una idea de la importància que se li donava a la orquestra.

2. Tipus d'òperes

Hi ha nombroses varietats d'òpera, des de la qualificada com a seriosa, fins a l'òpera buffa italiana; des de la completament cantada fins a la que empra la fórmula mixta de cant i parla, sigui l'òpera comique, a França, el singspiel alemany, el masque anglès o, a Espanya la sarsuela. De llenguatge comú, de l'òpera en nasqué al segle XIX, l'opereta, gènere molt més lleuger i, sovint, d'ambient cosmopolita, amb extenses escenes parlades, que al segle XX anà derivant cap a gèneres més moderns.

Amb tot, l'òpera continua essent considerada el gènere més important. Molts dels títols acumulats al llarg de la història romanen en forma de simple document en arxius i biblioteques, mentre que d'altres s'han convertit en peces de repertori ineludibles.

La sociologia de l'òpera ha anat variant al llarg de la història. Nascuda com un espectacle de cort post renaixentista, cresqué ràpidament gràcies a les grans possibilitats que li brindava l'estètica barroca que n'aprofita especialment les formules més brillants de l'exhibició vocal i també de la complexitat escenogràfica aparellada amb el concepte de festa barroca i d'arquitectura o art efímer.

L'òpera s'estengué d'una manera fulgurant durant el segle XVIII, i a les acaballes d'aquest període ja no hi havia cap ciutat europea d'una mínima importància que no tingues un teatre on s'oferís aquest espectacle. L'existència de l'òpera, en els primers temps, era un fenomen vinculat a l'existència d'una cort reial o alemanys nobiliària interessada per aquest tipus de representacions. A Catalunya, l'estancament econòmic de les famílies nobiliàries i la manca de poder polític feren impossible la implantació de l'òpera fins a la instal·lació a Barcelona de la cort de l'arxiduc Carles d'Habsburg (1705-11). Més tard però, cap a mitjan del segle XVIII, n'hi hagué prou amb la voluntat d'un capità general de Catalunya, el marquès de la mina, perquè l'espectacle arrelés al Teatre de Santa Creu (1750).

3. Aparició de l'òpera a Florència:

A Florència, a fi del Renaixement, aparegueren les primeres manifestacions d'un gènere musical nou que reunia les arts (poesia, dansa, música) i que exigia ser representada (Dafne, J. Peri, 1594). Monteverdi fou qui va crear el primer tipus d'òpera amb Orfeu (1607) i Ariadna (1608) que foren seguides per òpera històrica (El retorn d'Ulisses a la pàtria, 1641). L'òpera barroca atanyé el seu apogeu amb Cavalli i A. Scarlatti, els quals foren model a tot Europa, especialment a Alemanya. Sens dubte, ja al 1637, Cavalli obre a Venècia el primer teatre públic d'òpera, i aixó, suposa un fet importantíssim a la història de la òpera. El teatre públic facilita l'accés a l'òpera de tot el mon, amb el que canvia el públic, i aquest, a la vegada fara canviar els ciments de la òpera. No serà públic únicament intel·lectual, sinó de tots els estats socials, i no sempre rebien bé els ideals sobre el que es feia a la òpera. Fins a aquell momenr es representaven ideals i textos clàssics procedents de la mitologia grega o romana i el nou públic no coneix forçosament aquests ideals de les primeres obres; prefereixen espectacle: dança, música i històries més properes, amb lo que la òpera evolucionarà en el seu contingut, com es veurà després. L'èxit d'aquestes novetats fa que Cavalli sigui cridat a França per preparar unes festes de Lluís XIV, amb lo que s'exporten a França les noves tendències.

Empesos per els gustos del públic, els músics italians reaccionen al s. XVII contra els models clàssics, suggerint un tipus d'òpera que intercala entre les arias de passatges curts còmics, amb una gran acollida per el públic, cansat ja de la mitologia grega o romana. Aquesta reacció conduirà amb el temps al desenvolupament de la òpera buffa. El model serà introduït a França amb gran èxit igual que a Itàlia. Els compositors inclouran en les seves obres sàtires socials, o vincles amb pensadors del moment com per exempls “Richard-Coeur-de-Lion”, d'André Grètry que inclou idees filosòfiques de Rousseau.

Als inicis del segle XIX coexistien, en Rossini, els estils seriós (Guillem Tell) i còmic (El barber de Sevilla). Cherubini (Medea) i Spontini (La Vestale) restaren fidels a la gran òpera, mentre que Bellini (Norma) i Donixetti (Elisir d'amore) es mostraren sempre partidaris del bel canto. Amb Verdi, l'òpera prengué una amplitud i un impuls dramàtic considerables. D'una vena més realista, Puccini es distingí per la riquesa de l'orquestració. Malgrat l'obra de Mascagni, Leoncavallo i Cilea, i més tard de Busoni (Doktor Faust) i Dallapiccola (Vol de nit), l'òpera entrà en decadència.

4. Monteverdi i el seu Orfeo

Va ser a l'època en què servia a la cort dels Gonzaga a Màntua (1590/1591-1612) quan Monteverdi va tenir l'ocasió d'aventurar-se per primera vegada al món del teatre: com a autor d'insercions musicals previstes en el teatre parlat (pròlegs, entremesos, danses), de música per a ballets i, finalment, de drames totalment cantats. D'aquesta activitat, només han pervingut fins al moment de manera completa La favola d'Orfeo (1607, impresa el 1609) i Il ballo delle Ingrate (1608, però no publicada fins al 1638, amb adaptacions): de l'Arianna d'aquell mateix 1608 només coneixem, en canvi, el celebèrrim Lamento.

Primer exemple de l'opera in musica apareguda a Màntua, L'Orfeo deu el seu naixement a una iniciativa del príncep hereu Francesco Gonzaga. Feia menys de deu anys que s'estaven experimentant -especialment a Florència- exemples de teatre totalment cantat: aquestes proves havien tingut un ampli ressò l'octubre del 1600, quan les grandioses festes nupcials en ocasió del matrimoni de Maria de Mèdici amb Enric IV de França havien donat un ampli espai a aquest tipus de representacions. 

Els invitats a aquestes celebracions havien pogut així admirar la nova manera de fer espectacle: entre ells, hi figurava també el duc de Màntua Vincenzo Gonzaga, emparentat, a més, amb els Mèdici. És més, el seu fill petit, Ferdinando, estudiant a Pisa, havia tingut ocasió de fer representar als carnavals de 1606 i 1607, respectivament, un «abbattimento» i una «commedia» en la modalitat del recitare cantando davant la cort dels Mèdici, que en aquest període solia passar a Pisa els mesos d'hivern. La iniciativa de Francesco Gonzaga es pot interpretar, doncs, com un desig d'emulació de tot el que estaven promovent els Mèdici en l'àmbit teatral i musical.

La realització d'aquest projecte teatral va ser confiat a l'Accademia degli Invaghiti, una societat fundada a Màntua uns cinquanta anys abans sota el patrocini de la dinastia regnant. Era «invaghito» (amb el nom acadèmic de Ritenuto) el comte Alessandro Striggio, que es va prestar a redactar el text literari, que després va ser donat per posar-hi música al mestre de la música ducal, Monteverdi. La representació no va tenir lloc al teatre de la cort, sinó en una sala no gaire gran de la residència dels Gonzaga, preparada per a l'ocasió: a la prima del 24 de febrer va seguir una reposició, l'1 de març de 1607. Només tenim notícia d'alguns dels intèrprets d'aquesta estrena: el castrat Giovan Gualberto Magli (al pròleg representà La Musica, i després Proserpina, i La Messaggera o bé La Speranza), que estava al servei de la cort dels Mèdici i fou cedit per aquesta ocasió als Gonzaga; el tenor Francesco Rasi (amb tota probabilitat féu d'Orfeo), noble d'Arezzo, que, com Magli, era deixeble de Giulio Caccini i s'havia format també, per tant, a l'ambient florentí; un jove sacerdot, potser el pare Girolamo Bacchini (Euridice). La partitura de Monteverdi preveu una orquestra formada almenys per: dos clavicèmbals, dues violes contrabaix, deu violes da braccio, una arpa doppia, dos violins piccoli alla francese i dos ordinaris da braccio, tres guitarrons, cítares, dos orgues de fusta, tres violes de gamba baixes, cinc trombons, alguns orgues portàtils (regali), dos cornetins, dues flautes piccoli, quatre trompetes, de les quals una chiarina i tres sordine.

En ocasió de l'estrena es va imprimir només el text literari d'Striggio (La favola d'Orfeo, Màntua, Francesco Osanna 1607). La partitura de Monteverdi va ser publicada un parell d'anys després (L'Orfeo, Venècia, Ricciardo Amadino 1609: reimpresa el 1615): cosa que va permetre que aquesta òpera obtingués notorietat fins i tot entre els que no havien estat presents a les representacions de Màntua, i també en va facilitar posteriors escenificacions en altres llocs. Sembla que hi hagué representacions successives de L'Orfeo a Torí el 1610 i a Salzburg el 1614. Amb seguretat, però, només tenim notícia d'una representació a Gènova, que va tenir lloc al Teatro del Falcone abans del 1646.

L'argument escenificat per Striggio era el mateix ja utilitzat pocs anys abans en una de les representacions florentines del 1600 de les quals hem parlat: concretament, a L'Euridice d'Ottavio Rinuccini posada en música per Iacopo Peri. Pel que té d'ambient nemorós i no desprovist de remissions als models del teatre pastoral de Tasso (Aminta) i Guarini (Il pastor fido), i respecte al treball de Rinuccini, Striggio dóna al seu text un major pàtina tràgica: el divideix en els cinc actes habituals tancats per cors gnòmics, però l'adapta a la unitat d'acció i de temps, encara que no de lloc. Resulten extremadament significatives (perquè són totalment insòlites en el clima poètic de l'època) les citacions de Dant freqüents als dos actes «infernals» (III i IV).

Striggio aconsegueix, a més, donar a la intriga un aire més dinàmic del que li havia donat Rinuccini: algunes accions i decisions del protagonista són preses en temps real davant els ulls dels espectadors, i no solament narrades; a l'interior dels actes, no hi manquen grans estructures, preparades per fer ressaltar les situacions escèniques. Podem comparar, per exemple, com ambdós resolen diversament una situació crucial, l'anunci de la mort d'Euridice i la reacció d'Orfeo. A Rinuccini arriba d'improvís la missatgera Dafne, que explica com Euridice, mentre dansava i collia flors en un prat, va ser mossegada per una serp verinosa i al cap de poc expirava en braços de les amigues: petrificat, Orfeo queda mut en els primers moments, després deixa anar un lament i abandona l'escena. Serà l'amic Arcetro que ens explicarà després la seva desesperació, i l'aparició ex machina de Venus; li tocarà, en canvi, a Aminta de narrar l'afortunat retorn des de l'Ultratomba al costat de l'esposa rediviva. A Striggio, al contrari, irromp Silvia, que amb la seva arribada torba els divertiments canors d'Orfeo i dels pastors, i abans d'iniciar la pròpia narració comunica la terrible notícia deixant tothom angoixós. Silenciós al llarg de tota la durada de la narració, al seu final Orfeo prorromp en una extraordinàriament patètica al·locució a l'estimada, considerant davant els presents la decisió d'afrontar el descens als inferns. També executat davant els ulls dels espectadors i no narrat a la manera clàssica per un missatger serà l'agitat retorn des del món subterrani, amb la dramàtica pèrdua d'Euridice.

En comptes de la baixada d'Apol·lo i la «beatificació» d'Orfeo, el text literari imprès en ocasió de l'estrena feia acabar l'òpera amb una irrupció de les Bacants, que s'abandonaven a celebracions dionisíaques abans de lliurar-se a la persecució d'Orfeo per castigar-lo amb la mort per les seves afirmacions misògines. La disparitat d'aquestes dues conclusions (final dionisíac del llibret, final apol·lini de la partitura) podria atribuir-se a l'estretor de la sala en què tingué lloc la primera representació i a la impossibilitat de col·locar-hi dispositius de maquinària escènica complicada. Però podria reflectir també una doble solució de cara a dues audiències distintes: la dionisíaca, més sofisticada des del punt de vista cultural, pensada per a l'estrena davant només dels acadèmics; l'apol·línia, més espectacular i moralitzant en sentit cristià (i musicalment no immune de sospites de facilitat), pensada a corre-cuita com a substitució per a la representació una setmana després davant un públic menys seleccionat.

Per la seva banda, Monteverdi no era la primera vegada que assajava les noves tècniques de cant a veu sola amb baix continu. Fins aleshores, però, ho havia fet dins l'àmbit del gènere madrigalístic: els darrers passatges del Quinto libro di madrigali a cinque voci, publicat el 1605, requerien en efecte obligatòriament el baix continu per tal com utilitzaven precisament aquestes tècniques. En aquesta primera prova teatral que feia seguint els recentíssims dictats florentins, Monteverdi va donar un relleu adequat a les parts poètiques estructurades i tancades (les que corresponen a situacions musicals: cants, cors, danses, súpliques), convertint-les en fragments tancats caracteritzats per l'estroficitat -integral o només del baix continu-, escriptura polifònica, refrains instrumentals, formulacions melòdiques perfilades en sentit molt cantable. Per exemple, a l'Acte I els cants i les danses d'Orfeo, dels pastors i de les nimfes s'alineen segons un esquema especular que restitueix la idea d'un brillant quadre vivent festiu a la manera dels intermezzi: en constitueix el focus central l'al·locució d'Orfeo «Rosa del ciel, vita del mondo e degna»; abans i després li fan una corona simètrica bé el cor dansat «Lasciate i monti», bé la invocació nupcial «Vieni, Imeneo, deh vieni».

Totes aquestes estructures es destaquen per damunt d'un stile recitativo que, de manera anàloga a les primeres experiències florentines, es proposa com a ideal una amplificació del declamato que els actors del teatre parlat acostumaven a utilitzar. Per mostrar el contrast entre la felicitat d'Orfeo i dels pastors, i la nova situació de desesperació creada per la terrible notícia, Monteverdi usa quasi tots els mitjans musicals que té a la seva disposició: a la cantabilitat ariosa i estròfica ostentada fins aquí per Orfeo, per les Nimfes i pels Pastors, oposa l'stile recitativo; a la captivadora i fluïda eufonia, un cant despullat, sovint interromput i amb intervals dissonants; és distinta la perspectiva tímbrica amb què es mouen La Messaggera i els altres personatges amb un orgue de fusta i un guitarró en lloc del clavicèmbal, guitarró i viola da braccio que havien acompanyat el Pastor que li havia dirigit la paraula; i oposat resulta, fins i tot, l'ambient harmònic, profundament estrident, ja que que tots ells es mouen sobre dues vies paral·leles i conflictives. Un mateix «ritornello» instrumental connota l'obertura del teló de boca sobre l'escenografia pastoral de l'Acte I, i el retorn al mateix ambient, després dels actes situats a l'Ultratomba (III i IV), al principi del V. «Tacciono li cornetti, tromboni et regali», prescriuen les acotacions corresponents, «et entrano a sonare il presente ritornello le viole da braccio, organi, clavicembali, contrabasso, et arpe, et chitaroni, et ceteroni, et si muta la scena»: és a dir, desapareixen els instruments de vent, de tessitura greu, de sonoritat forta i punyent, que havien fet terrorífica l'atmosfera sonora dels Inferns, i retornen a l'acció els timbres agradables i dolços que s'adiuen millor amb el lluminós món pastoral. Canvien igualment, als cors, les veus agudes de les sopranos, desestimades a favor de les mitjanes i greus, amb els seus colors obscurs, més adequats per associar-los als llòbrecs abismes subterranis. A l'Acte III, Caronte s'oposa al pas d'Orfeo fins i tot a nivell dels acompanyaments: en el seu, l'orgue de fusta, respon «al suono del regale». L'escena d'Orfeo amb Eco, a l'Acte V, implica una distribució també espacial dels grups de baix continu.

En relació a Del Cavaliere, Peri i Caccini, l'stile recitativo de Monteverdi és molt més mòbil i patètic, i recorre a solucions harmònicament i melòdicament també bastant atrevides però sempre amb finalitats expressives. Protagonista de la «favola», en virtut del variat i intens estil de cant amb què Monteverdi musicà la seva part, Orfeo és veritablement una figura del tot rodona, amb notables facetes psicològiques i en condicions de recórrer una paràbola escènica molt variada i articulada: en definitiva, un vertader i ben dissenyat personatge teatral, i sens dubte el primer autèntic protagonista de la història del teatre musical.

5. L'òpera a:

A frança, els compositors els hi agrada alterar el cant amb el ballet. Lully tenia monopoli per a compondre òperes atorgat per Luis XIV, i componia una òpera anual, escenificada amb la magnifisciència pròpia de Luis XIV. Resulta interessant comprovar com un mateix fet cem ès la òpera en si mateix, té diferents èxits entre el públic i molt diferent consideració (com es demostra en els mitjans posats al servei de les representacions, molt superiora a França respecte al resto dels països). Potser es podria dir que la alta societat francesa de la època, tremendament artificiosa i rococó troba a la òpera barroca un fidel reflex de la realitat, agradant-els'hi la òpera molt més que en altres països menys poderosos i menys influenciats per el barroc.

Des d'aquest punt de vista s'ha de citar que un compositor d'enorme fama com va ser Händel especialment a Anglaterra, no va obtindre massa èxit amb les seves òperes, sent totes d'enorme qualitat.

Els compositors de l'època barroca prengueren com a referència Itàlia i trasplantaren a Viena, Munic o Dresden els principis de l'òpera seriosa. Amb Gluck s'elaborà una opera nacional que trobà suport a Viena. Mozart s'orientà tan aviat a l'estètica francesa (Bastià i bastiana, Idomeneu) com a l'estètica italiana (Les noces de Fígaro, Don Giovanni i Cosi fan tutte) o a l'estètica alemanya (El rapte de Serrall i La flauta màgica). La identitat de l'òpera alemanya, establerta pel Fidelio de Beethoven, es confirmà amb weber (Der Freischütz, Euryanthe, Oberon), per l'explosió del fantàstic, de les melodies populars i del color orquestral. Wagner, gran reformador del drama líric, realitzà una síntesi poètico-musical amb la Tetralogia, Tristany i Isolda i Parsifal. R.Strauss continuà aquest llenguatge amb Salomé i Elektra i se'n desféu amb El cavaller de la rosa. El dodecafonisme serví a l'expressionisme d'entreguerres (Moisès i Aaró, de Schönberg; Wozzeck i Lulu, de Berg) i es prolongà desprès de la Segona Guerra Mundial (Els soldats, de B.A.Zimmermann).

En aquesta època de gran artificiositat de la òpera, Alemanya reacciona amb el Singspiel, forma semioperística que agafa característiques de l'home normal en contraposició als caràcters mitològics de la òpera clàssica. Això l'hi fa tenir molt d'èxit , però sorprenentment, només durant un curt període de temps. No està molt clara la explicació d'aquest breu èxit, quan el públic asistent es sentia molt identificat amb els caracters dels personatges, molt més que amb els temes mitològics d'òperes (en sentit estricte) anteriors.

6. Bibliografia:

• Enciclopedia Carroggio.

• Diccionario New Groove.

• Gran Larousse Català.

• Enciclopèdia Catalana.