RESUM DE LA MÈTRICA

EL VERS I LA SEVA MESURA

Un vers és una sèrie de paraules que estan en una mateixa línia determinades per un nombre de síl·labes, accents o altres elements.

La manera de comptar les sil·labes és diferent en segons quins llocs; en castellà o en italià prenen el model del vers acabat en paraula plana (abundància de paraules planes en aquestes llengües), en canvi en català, provençal i francès parteixen com a model el vers acabat en paraula aguda.

En català només s'ha de comptar fins l'última vocal tònica, d'aquesta manera en el vers agut les síl·labes mètriques coincideixen amb les gramaticals, en un vers pla s'ha de restar una síl·laba gramatical i en un vers esdrúixol s'han de restar dues síl·labes gramaticals. Però també hi ha algunes excepcions en alguns mots amb diftong esdrúixols moltes vegades són considerats poèticament mots plans com (família, repugnància...).

També s'han de tenir en compte alguns fenòmens fonètics que alteren les síl·labes del vers i que són resultat del contacte entre la vocal final d'un mot i la vocal següent del mot següent. Són tres:

-hiat: pronunciació separada de dues vocals en contacte. Ex:Ab hom qui haja lo bec groc.

-sinalefa: pronunciació en una sola síl·laba de dues vocals en contacte.

-elisió: suprimir una de les dues vocals en contacte.

També hi ha altres fenòmens poètics que alteren també el nombre de síl·labes:

-dièresi: que consisteix a pronunciar com dues síl·labes les vocals d'un diftong.

-sinèresi: és el contrari a l'anterior, que consisteix a forçar dues vocals que no formen diftong (pietat).

ELS VERSOS CATALANS

Podem diferenciar dos tipus de versos, segons el seu nombre de síl·labes amb cesura o sense (pausa que divideix el vers en dos hemistiquis).

Els d'art menor que consten de quatre a vuit síl·labes i els d'art major que poden ser entre nou i dotze síl·labes. Els versos d'art menor poden ser:

-tetrasíl·lab o quadrisíl·lab: és d'els més curts de la poesia catalana, usat per Jaume Roig a l'Espill.

-pentasíl·lab:aquest vers no ha estat gaire conreat per la poesia medieval catalana.

-hexasíl·lab:aquest vers si que ha estat molt emprat en la nostra història literària,molt usat en la poesia popular.

-heptasíl·lab:aquest és un dels més utilitzats en totes les èpoques.

-octosíl·lab:aquest vers també és molt usat en la poesia catalana.

Els versos d'art major :

-decasíl·lab: és de deu síl·labes que poden ser amb cesura o sense.Hi ha tres modalitats diferents:-4+6 és el model més clàssic de la poesia catalana antiga, exemple:

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,

penatge blanc he vista una garsa,

........

-6+4 és d'origen francès, exemple:

Voleu oir la gesta del pros Bernat,

comte de Ribagorça i de Pallars,

que tingué braç de ferre ab cor lleal?

-5+5 és de procedència castellana, exemple:

Te vull sobre el pit com una corassa,

te vull sobre el cor com místic segell.

El decasíl·lab sense cesura té un accent predominant a la sisena síl·laba o bé a la cuarta i la vuitena. Es tracta d'una adaptació a l'endacasillabo italià. Exemple:

-L'Aurora tem de riure i es preserva

El llamp, el tro, la majestat revelen

-alexandrí és el vers de dotze síl·labes (6+6) és el vers rimat més llarg que utilitza la poesia catalana.

-eneasíl·lab i hendecasíl·lab són molt poc usats.

LA MÈTRICA ACCENTUAL (EL RITME)

A més de les síl·labes també els versos poden ser classificats tenint en compte les síl·labes àtones i les tòniques, així podem distingir petites unitats rítmiques que s'anomenen peus mètrics. Se'n poden diferenciar tres tipus: iambe, troqueu, dàctil, ambfíbrac i anapest.

Aquets cinc patrons són totes les possibilitats de ritmes accentuals en català, però, a vegades resulta difícil diferenciar-los.

LA RIMA

La rima és la total o parcial repetició de fonemes al final dels versos, a partir de la darrera vocal accentuada. Pot ser de dos tipus:

Consonant:apareix quan la repetició dels fonemes és total.

Asonant:es produeix quan la repetició només és en les vocals.

Pot ser també masculina femenina o esdrúixola, és masculina quan l'accent recau en una paraula aguda, és femenina quan l'accent recau sobre una paraula plana, és esdrúixola quan recau sobre una d'esdrúixola.

Pot ser també interna que n'hi ha de diversos tipus, com la lleonina que rima el final del primer hemistiqui amb el final del segon. També pot rimar el primer hemistiqui d'un vers amb el primer del vers següent, el primer hemistiqui amb el segon del següent vers, etc.

Rimes fàcil i rimes riques. Les rimes fàcils són considerades rimes amb molta pobresa poètica ja que s'usen molts mots de la mateixa categoria gramatical, (exemple: tornarà-trobarà, glòria-victòria...), s'usen també mots homòfons com baca-vaca...

Rimes falses: Són rimes que nomès rimen en segons quins indrets de Catalunya on la parla del català és diferent.

Versos sense rima: aquesta modalitat de versos són els versos blancs o versos lliures. Els blancs no rimen però mantenen una regularitat mètrica, una variant d'aquest n'és el vers estramp molt utilitzatzen la nostra poesia. En canvi els versos lliures són els que no segueixen cap regularitat mètrica, on pot existir una rima molt irregularment.

LES COMBINACIONS MÈTRIQUES

Una combinació mètrica és el conjunt de versos enllaçats per la rima, això s'anomena estrofa. Un poema està format per estrofes per un nombre determinat o indeterminat de estrofes.No és una estrofa fins que no hi ha com a mínim dos versos.

Apariat:és l'agrupació de dos versos que rimen en consonant.Té una gran difusió culta i popular, es troba a l'auca, al rodolí, etc.

Tercet:és la combinació de tres versos,els més utilitzats els tercets encadenats (d'origen italià de versos decasíl·labs sense cesura que segueixen el mode ABA BCB CDC... i que rimen consonantment.

Quarteta:és la combinació de quatre versos n'hi a dues: la quarteta integrada per versos d'art menor (heptasíl·labs), i el quartet integrat per versos d'art major, en els dos la rima és consonant i pot seguir un esquema creuat (ABBA) o encadenat (ABAB).

Quintet:és la combinació de cinc versos d'art menor o major enllaçats per rimes consonants diferents.

Sextet: és una combinació de sis versos,d'art major o menor que estan enllaçats per tres rimes consonants diferents.

Comb.de set: són el resultat de fusió d'un cuartet amb un tercet o al revés.

Octava: só la combinació de vuit versos que normalment són d'art major i decasíl·labs (4+6);té diverses variants: la cobla que és la clàssica de la poesia culta medieval usat per caràcter amorós, l'octava reial d'origen italià amb un esquema ABAB ABCC i freqüentment consta de versos decasíl·labs.

Comb.de nou :és el resultat de fusió d'un quintet i un quartet o viceversa.

Dècima: hi diversos tipus però la més perfecta és la espinela composta de deu versos heptasíl·labs amb l'esquema abbaccddc.

Sonet:és d'origen italià,aquesta composició està formada per catorze versos decasíl·labs distribuïts en dos quartets inicials i dos de finals.Aquets poden ser molt variats, pel que fa els quartets la modalitat era encreuada o encadenada (mencionats anteriorment) en canvi en els tercets hi ha una multitud de variants.En alguns casos incorporen una rima rima consonant nova (ABBA ABBA CCA CCA).

Romanç :és una composició poètica d'un nombre indeterminat de versos, la rima és assonant en els versos parells, en els senars queden solts.

VOCABULARI DE TERMES RETÒRICS I ESTILÍSTICS

Al·legoria:és una expressió paral·lela d'una sèrie d'idees reals i d'unes altres de figurades, que es refereixen a una mateixa cosa.

Al·literació:és la repetició d'un mateix so vocal o consonant dins una paraula o enunciat, que fins i tot pot arribar a sonar malament (cacofonia).

Anàfora:és la reoetició d'una o diverses paraules sintàcticament dominants al començament de dos enuciats successius.

Antítesi:és el contrast de dues idees, expressions, o paraules de un significat oposat.

Antonomàsia: és l'ús d'un nom comú o cosa en lloc d'una persona o a la inversa.

Aposició: és la juxtaposició d'una o més paraules de la mateixa categoria gramatical que compleix una funció explicativa.

Apòstrofe:és la invocació durant un discurs d'un esser imaginari o real amb finalita interpel·ladora.

Asíndeton:és l'omissió de conjuncions que fan cambiar el ritme de la frase.

Cacofonia:és el resultat de la repetició d'un so desagradable.

Comparació:és la presentació d'un element semblant a un altre de tal manera que s'entén millor el significat del primer.

Encavallament:és el desacord entre la pausa final d'un vers i la pausa sintàctica,de manera que obliga a que la lectura del poema sigui molt més ràpid.

Enumeració:és la presentació continua d'idees que sempre fan referència a la mateixa cosa.

Epítet:és un adjectiu que diu la propietat d'una cosa, aquesta propietat és essencial de la cosa però és diu per posar enfasis a la frase, ex: la neu blanca, la nit fosca.

Equívoc:és una paraula que té doble sentit, d'aquesta manera es juga amb la interpretació del lector segons la manera que ho hagi entès.

Eufenisme:és la designació d'una cosa molt desagradable dit però molt amablement.

Eufonia:és el resultat acústic desagradable de la repetició de de sons usat també en els versos pobres.

Gradació:és l'enumeració d'estats,condicions maneres d'una cosa concreta de tal manera que es doni un sentit totalitzador de la cosa descrita.

Hipèrbaton: és l'alteració gramatical d'una frase posant els seus components de manera il·lògica.

Hipèrbole:és la deformació de la veritat mitjançant exageració.

Homofonia:és la pronunciació de paraules igual escrites però amb un significat diferent.

Imatge:és la identificació poètica de entre un element real i un de irreal i que els dos estan dins un discurs literari.

Interrogació retòrica:és l'afirmació en forma de pregunta la qual s'obliga una resposta.

Jos de paraules:és la identitat fonètica parcial entre paraules situades en el mateix context amb una finalita de produir sorpresa.

Metàfora:és la identificació poètica entre un element real i un de irreal quan nomès el segon és present en el discurs literari.

Metonímia:és la designació d'una cosa amb el nom d'una altra on tenen les dues unes relacions de causa-efecte,matèria-objecte...

Onomatopeia:és la descripció de sons humans o no, representant amb conjunts de lletres el so.

Oxímoron:és la unió de paraules o idees que s'exclouen entre si.

Paradoxa:és la unió de paraules o idees aparentment contràries que presenten un enunciat veritable malgrat la inversemblança inicial,ex.és quan dormo que hi veig clar.

Paral·lelisme:ës l'ordenació clara de parts de la frase o frases senceres.

Paronomàsia:és la col·locació pròxima dins de la frase de dues paraules semblants.

Perífrasi:és la substitució d'una expressió per unes d'equiavalents amb una finalitat d'ensenyar, humorístic...

Pleonasme:és la repetició d'una paraula o idea per tal de donar enfasis a l'expressió.

Polisíndeton:és la intensificació de l'ús de conjuncions per reforçar l'expressió.

Prosopopeia:és l'atribució de qualitats humanes a éssrs inanimats,ex.l'escombra ballava....

Quiasme:és l'ordenació creuada de parts de la frase o de frases senceres.

Símbol:és la representació d'un concepte per un altre que pot ser evocat a l'anologia

Sinestèsia: és la combinació d'impressions sensorials, de tacte,oïda,olor...

Zeugma:és la contrucció la qual un adjectiu o un verb que concorden amb un mot es refereixen a un altre d'allunyat.

RESUM DE

LA MÈTRICA

CATALANA