Jamás hubo una guerra buena o una paz mala.

- Benjamín Franklin
filósofo, político y físico estadounidense

Argument

Oskar i Emilie Schlinder van emprar, durant la Segona Guerra Mundial, a mil dos-cents jueus en la seva fàbrica de Cracovia i els van salvar així, de morir en els camps de concentració nazis. Van Arribar a l'Argentina el 1949 fugint de les tropes russes i es van instal·lar a la localitat bonaerense de San Vicente. Oskar va retornar a Europa, on va morir en 1974, però la seva vídua viu encara alla, transformada en l'heroïna de l'última pel·lícula de Steven Spielberg. Uns dies abans de la rendició del 7 de maig de 1945 un telegrama del govern alemany va arribar a la fàbrica de Oskar Schlinder a Brinnlitz, Checoslovaquia. Li anunciava l'avanç de les tropes russes, i l'intimava a desfer-se dels malalts i ancians i a traslladar als més joves. Poc després es va produir la rendició i no va ser necessari complir l'ordre, els treballadors van ser deixats en llibertat i el 9 de maig a les dos de l'endema el matrimoni de Oskar i Emilie Schindler van començar la fugida dels aliats " om explicàven que havíem salvat als jueus, que no havíem estat còmplices dels nazis?" s'interroga Emilie molts anys després justificant l'escapada precipitada, ple de contratemps que després de quatre anys els portaria a l'Argentina. Mil dos-cents jueus es van salvar, gràcies a la fàbrica dels Schlinder, de morir en els camps de concentració. Els descendents dels Schindlerjueu (els "jueus de Schlinder", com es diuen a si mateixos els sobrevivientes) són actualment sis mil, més que tots els jueus que viuen en aquest moment a Alemanya., només quatre mil. Quan el 1941 els alemanys van invadir Polònia, Schlinder, igual que altres empresaris i aventurers, va pensar quina seria la millor manera de treure profit de la situació i va instal·lar una fàbrica d'esmaltat a Cracovia, la producció de la qual, seria venuda a la Inspecció d'Armaments de l'exèrcit del Tercer Reich. Schlinder era membre del partit i les seves relacions amb els nazis eren més que bones, compartia amb ells no només negocis, sinó també festes amb dones i alcohol fins i tot abans de la invasió a Polònia. A causa dels freqüents viatges que feia per a veure als seus clients, informava als serveis secrets sobre l'activitat de les bases militars d'aquest país i sobre els alemanys que allí vivien, "Oskar sempre va preferir els bons negocis al treball dur" relata la seva esposa en la biografia que va publicar la revista Cares al setembre de 1993 i després, referint-se a l'empresa de Cracovia: "Amb un nivell de producció acceptable va poder seleccionar després treballadors especialitzats jueus. No els pagava el sou i en canvi d'això dipositava els diners inferiors al salari en les oficines de la SS, a més contribuïa, sense haver-se'l proposat abans, a salvar la vida de molts que estaven destinats a morir en el gueto o, més tard, quan fossin fent-se més dures les persecucions, en els camps de concentració". Les relacions del matrimoni Schlinder no eren bones, de fet no ho havien estat gairebé des del començament, quan es van casar el 1928. Emilie va recordar més d'una vegada la quantitat d'amants que tenia el seu marit, quins eren els seus noms, on les veia, i com des de poc temps després de la seva lluna de mel Oskar va començar a viatjar i a evitar estar a casa. I quan va ser instal·lada la fàbrica en Cracovia, Emilie no va viure al començament, sinó, a Marisch Trubau, en un departament pagat per l'exèrcit, mentre ell vivia a Polònia amb una dels seus amants. Un misteri d'aquesta història, no desbelat per la pel·lícula de Steven Spielberg però tampoc per la pròpia vídua de Oskar Schindler, és quin va ser el motiu que va impulsar a aquest home, en res semblant a un heroi, a salvar la vida d'un miler de jueus arriscant fins i tot la seva pròpia. Emilie dóna una explicació que no buida dubtes: "Les argumentacions que va fer que Oskar creés aquest subcamp tenien a veure amb la producció, amb la necessitat de tenir a aquests obrers especialitzats jueus per poc diners en indústries estratègiques. Oskar garantia la permanència del camp amb regals constants, aliances, pactes i molt conyac". Això contemplan només els beneficis econòmics, però la mateixa dona assenyala a més, que van ser molt fort per al seu marit les imatges que veia diàriament en el gueto de Cracovia i que aquests abusos el van sensibilitzar moltíssim.

El 1942 Emilie es va traslladar a Cracovia i la seva funció va començar a ser l'obtenció d'aliments per a la fàbrica, que aconseguia negociant en el mercat negre. Recorda que mentre la fàbrica creixia i arribava a tenir 1.200 empleats amb assistència mèdica, aliments i sense abusos, els jueus del gueto anaven sent exterminats en els camps de concentració. A pesar dels favors que realitzava al règim, Schindler no va poder evitar que el duguessin a la presó vàries vegades. El 1941 la Gestapo va bloquejar l'entrada de l'establiment a causa de una denúncia sobre les vendes que feia en el mercat negre, i el 1942 va ser detingut per fer un peto a una jueva i infringir la Llei de Raça i Recolonización. En aquesta època van començar les pressions perquè tanqués la fàbrica però, reorientant la producció cap a l'armament bèl·lic, va aconseguir mantenir-la. El 1944, davant l'avanç de les tropes russes, els alemanys van considerar que Cracovia podria caure en les seves mans i van pensar novament a clausurar l'empresa de Schlinder, qui finalment va obtenir l'autorització per a traslladar-la a Checoslovaquia i seguir mantenint la seva llista de treballadors. Cap a Brunnlitz, un poblet de Moravia, es va traslladar primer Emilie, i després la fàbrica en ple. Es produïen només municions i la situació era molt pitjor que a Polònia. ”Brunnlitz va ser l'infern. Aconseguir menjar es va fer gairebé impossible. Per persona donaven un quilo de pa per setmana, un quilo de patates i pràcticament gens de carn recordava Emilie l'any passat en una nota publicada pel matutí (Pàgina12) "Vam acabar aconseguint una mica de menjar a través d'alguns que van tenir actituds més humanes, vam canviar vodka per pa, un veterinari ens passava algun animal per a menjar, però la fam era desesperant. No teníem menjar més que per a 10 dies per mes. Els diners no valien gens i a més les SS ens cobraven una espècie de sou per cada jueu que treballava en la fàbrica. La tensió amb ells va ser terrible. Al voltant de la fàbrica van construir un alambrat electrificat i ells muntaven guàrdia. No podien entrar, perquè el nostre era jurisdicció militar, però allí estaven envoltant i controlant-lo tot." Aquesta situació va durar des de setembre de 1944 fins maig del 45, quan Alemanya es va rendir. Els Schlinder es van fer passar per jueus polonesos, emprats en la seva pròpia fàbrica, per a poder escapar dels russos i van arribar a peu fins la Creu Vermella on Oskar va estar a punt de ser afusellat. De l'arribada de les tropes soviètiques Emilie Schindler guarda també pèssims records: ultratges, violacions, i un odi que no pretenien amagar i que la vídua justifica en l'amasacre que els nazis van fer dels presoners de guerra d'aquest país. Es van salvar gràcies al testimoniatge d'un home que coneixia la història de la fàbrica i es van traslladar a Alemanya sense un centau perquè totes les seves propietats havien estat confiscades. Allí van estar un temps fins que el Joint, una organització jueva a la qual ells havien subministrat informació sobre els camps de concentració entre 1940 i 1944. Els va oferir quinze mil dòlars i la possibilitat de venir a l'Argentina. El van fer i van comprar, juntament amb un grup d'amics jueus, una propietat en la localitat bonaerense de San Vicente. Oskar es va desesperar, va estar molt mal i vivia permanentment pensant en el passat recorda la seva vídua, d'aquells primers temps. Aquesta situació va fer que ell retornés a Alemanya, per a veure si podia muntar allí alguna classe de negoci. Mai va tornar i Emilie va quedar amb unes quantes deutes al seu càrrec. Ell es va tornar a casar a Europa i va rebre distincions del govern alemany, de l'Església Catòlica i d'Israel. Vint-i-cinc anys després d'haver-se'n anat va morir a Alemanya i Emilie va autoritzar que, tal com ell havia desitjat per les seves conviccions cristianes, fora enterrat a Israel.

Els personatges

Steven Spielberg va donar l'oportunitat que Liam Neeson i Ralph Fiennes, aleshores dos desconeguts, es lluïssin, malgrat que estrelles consolidades com Mel Gibson, Kevin Costner o Harrison Ford es van oferir per als papers, abaixant fins i tot els seus 'honoraris' (s'oferien a treballar gairebé de franc).

Spielberg va dir: "No he agafat aquesta oportunitat com un risc. Només vaig pensar que era un rol fantàstic i un guió fascinant. Quan vaig saber que el faria, ja no el vaig tornar a jutjar. El volia comprendre. És molt important intentar sentir com un personatge veu el món, com pensa, com veu la gent..." I el va bordar a la perfecció. A través dels seus ulls tan expressius, podem sentir la passió d'aquest nazi. Una passió que és l'odi: odi vers els jueus i tota persona que no sigui de raça no jueva. Tota la negativitat del personatge (despreci, supremacia, crueltat...) surt a la llum mitjançant l'expressivitat del seu rostre i sobretot dels seus ulls, que encara que els veiem en blanc i negre, continuen sent d'una bellesa espectacular.

Però la interpretació no es limita a això, Ralph Fiennes ens mostra també les contradiccions del personatge: odia els jueus, però alhora se sent atret per una jove jueva, Helen. El personatge que interpreta és un ésser repugnant d'aterradora presència, capaç de congelar l'acció amb només un primer pla i provocar la nostra indignació i el nostre rebuig. Embeth Davidtz, l'actriu que fa de Helen, diu: "Ralph no ha creat un monstre. Només va trobar el nen que hi ha dins l'uniforme nazi. Té un component de sexi!". I Ralph Fiennes ho ratifica: "No vull excusar Goeth, però ell és humà; un nen que volia ser algú, però que va agafar un camí equivocat. Per a mi és un personatge tràgic". I és precisament aquesta vessant humana i la complexitat interior del personatge que allunya Amon Goeth de ser el clàssic dolent o la representació típica d'un nazi.

Tot i que la història se centra en Oskar Schindler (Liam Neeson), Goeth és tractat amb la mateixa importància que el protagonista de la història: les execucions que realitza l'oficial nazi són filmades amb molta precisió i el terror de Krakow sembla que sigui obra seva. Per la seva gran tasca, Liam Neeson i Ralph Fiennes van ser nominats per als Oscar d'aquell any, el primer com a millor actor principal i el segon com a millor secundari. Tot i els 7 Oscar que va guanyar la pel·lícula, els actors es van haver de conformar amb l'agraïment que Steven Spielberg els va llançar des de la tarima ("Thanks Liam, thanks Ralph"), perquè se'n van anar amb les mans buides.

Opinio personal

Realment la pel·lícula segons el meu punt de vista, crec que ès com un documental tràgic de la segona guerra mundial i a la producció de Spielberg no té res a envejar a la realitat, ja que amb un gran guió a pogut retratar tots el factors negatius quasi tots, que la segona guerra mundial va causar però també a través d'enfocar el rodatge a la vida de l'Òskar al final es descobreix que tot i ser un fet a conseqüència d'altres fets més importans, es veu com un nazi de cap a peus, al final com he comentat abans a través de l'home que al principi a ell mateix li podria haver semblat poc, ara viuen més jueus provinents dels que va salvar schindler que no en tota l'Alemanya actual. Continuo creient per això que el nacisme és un fruït del capitalisme de la nostre era perquè totes les guerres provenen d'un afany de riquesa de certs països que acaben provocant un conflicte armat per a veure qui és el que mata més gent. Realment patètic.