BIOGRAFIA

Joan Maragall va néixer el 10 d'octubre de 1860 a Barcelona. Quan va acabar el batxillerat el seu pare va volgué que treballés en la indústria tèxtil que era el negoci familiar, però el seu pare s'hi va resistir.

El seu pare, en veure que el seu fill no s'adaptava bé a l'empresa tèxtil, va deixar que fees la carrera d'advocat, que va començar el 1879. Va escollir aquests estudis en comptes dels de Filosofia i Lletres pel convenciment del poeta que era millor estudiar una carrera amb aplicació pràctica. De tota manera, va estudiar les literatures catalana i castellana i es va apassionar pels autors alemanys com ara Goethe. Werther era en aquells moments la seva obra predilecta.

L'any 1884, quan es va llicenciar en Dret a la Universitat de Barcelona, va iniciar una crisi personal perquè es decidia entre el que li demanava el seu esperit romàntic i la possibilitat d'integrar-se a la vida burgesa, marcada des-de sempre per l'entorn familiar. El seu procés d'integració el consoliden dos fets: l'ingrés, el 1890 al "Diario de Barcelona" i el casament, el 1891 amb Clara Noble, (amb qui va tenir 13 fills). En els anys següents, la feina de periodista es va imposar cada vegada més a la d'advocat. En aquesta etapa, la seva tasca periodística va ser bàsica per al naixement del moviment modernista.

L'any 1895 va publicar el llibre Poesies, que, considerat com a molt innovador, va obtenir una bona crítica. En el llibre, que inclou poemes significatius com L'oda infinita, Paternal i Excelsior, s'hi pot observar el vessant decadentista propi dels inicis del Modernisme, que l'autor va rebutjar posteriorment en favor d'un vitalisme optimista, influït per Nietzsche, pel qual va entendre la poesia com a font de salut i energia. L'èxit va continuar amb l'obtenció de la Viola d'or i argent als Jocs Florals de Barcelona, el 1896, amb El mal caçador.

Maragall havia adquirit sobrenom d'escriptor, traductor i periodista. L'èxit com a articulista va fer que li demanessin que fes articles al "Diario de Barcelona" i, d'altra banda, que també tingués l'oportunitat de fer col.laboracions a "La Renaixença", "La Veu de Catalunya" i d'altres publicacions. A la Biblioteca "L'Avenç" va aparèixer la seva traducció d'Ifigènia a Tàurida de Goethe, que havia estat representada en sessió del Teatre Íntim, sota la direcció d'Adrià Gual, als jardins del Laberint d'Horta. L'escenificació va tenir molta importància perquè la gent dels ambients més benestants de la societat catalana s'adonés de la validesa de la llengua catalana en obres de gran entitat cultural

L'any 1900 va aparèixer a la revista "Catalònia" el primer fragment d'El Comte Arnau i " L'Avenç" li va publicar Visions i Cants, en què el poeta va aportar mites i himnes. En aquest mateix any va fer un viatge a Madrid on va entrar en contacte amb intel·lectuals castellans, amb els quals va mantenir una intensa relació epistolar durant la resta de la seva vida.

Els primers anys del s. XX el nacionalisme es va configurar sobretot en un corrent concret de caire conservador, catòlic i tradicionalista. Maragall s'hi va identificar, no sense una certa resistència íntima, amb aquesta línia ideològica dominant.

Fidel a les seves idees i al seu ofici de periodista, va publicar al "Diario de Barcelona" La Patria Nueva, un article polèmic que li va costar un processament. El 1903 va deixar el "Diario de Barcelona" per discrepàncies polítiques amb la direcció.

El juliol va ser elegit president de l'Ateneu Barcelonès i, en el discurs de la sessió inaugural del curs de l'Ateneu, el setembre, va llegir l'Elogi de la paraula.

El 1905 va reprendre la col.laboració amb el "Diario de Barcelona", tot i que un any més tard va tornar a tenir problemes amb la direcció i va deixar de treballar-hi. Peró, va continuar fent les traduccions de Novalis. En l'àmbit polític, Maragall va refusar l'oferta de ser candidat a diputat a les corts, convençut que el seu camí no era la política.

Uns mesos més tard va intervenir en el Congrés de la Llengua Catalana llegint-hi el discurs En pro de les varietats dialectals. Cal destacar que va conèixer Unamuno a Barcelona i van iniciar una fructífera amistat. Unamuno va dedicar a Maragall L'Oda a la Catedral de Barcelona apareguda a "La Vanguardia" i va traduir per primer cop al castellà La vaca cega.

Va ser membre fundador de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, des d'on va demanar diners per a la creació de la Biblioteca de Catalunya.

A partir de l'any 1907, Maragall va tornar a viure una forta crisi personal, empitjorada pels fets de la Setmana Tràgica, el juliol de 1909. Hi va reaccionar escrivint un seguit d'articles, publicats a "La Veu de Catalunya", dels quals cal esmentar per la seva transcendència La iglésia cremada i La ciutat del perdó, no publicat fins uns anys més tard per consell de Prat de la Riba. Maragall, indignat pels fets, va demanar que la burgesia catalana assumís les responsabilitats que li pertocaven en l'assumpte.

El 1910, ja totalment dedicat a la creació literària, va guanyar, amb el llibre Enllà (1906), el premi Fastenrath, als Jocs Florals de Barcelona. A més, a Caldetes, va acabar la tragèdia en vers Nausica l'única obra de teatre que va escriure.

El darrer any de la seva vida, el 1911, va publicar Seqüències, que conté la tercera i darrera versió del mite del comte Arnau: la de la redempció a través de la renúncia.

Dos dies abans de morir va demanar ser vestit amb l'hàbit de Sant Francesc. Va morir el 20 de desembre de 1911. Les seves últimes paraules foren: "Amunt, amunt!...".

PUBLICACIONS

Obra poètica

ð Poesies. Barcelona: Tipografia "L'Avenç", 1895. // Poesia Completa. Editorial Empúries, 1986, 1a edició.

Inclou el poema La vaca cega (Aparegut abans a "L'Avenç", 15.VIII.1893).

ð Visions & Cants. Barcelona: Tipografia "L'Avenç", 1900. // Barcelona: El Cangur, Edicions 62, 1998.

Inclou entre d'altres:

El comte Arnau (Només hi ha la primera part; la versió completa es pot trobar a El comte Arnau. Barcelona: El Garbell, Edicions 62, 1986, 1a ed. Es va publicar per primer cop a "Catalònia", el 6.I.1900)

La sardana ("L'Atlàntida", 6.V.1899)

El cant de la Senyera (1900)

Els tres cants de la guerra (Entre els quals, l'Oda a Espanya).

ð Les disperses. Poesies originals i traduccions de Goethe. Barcelona: Publicació "Joventut", 1904. // Poesia Completa. Editorial Empúries, 1986.

ð Enllà. Poesies. Barcelona: Tipografia "L'Avenç", 1906. // Barcelona: Textual, Edicions 62, 1989.

ð Seqüències. Poesies. Barcelona: Tipografia "L'Avenç", 1911. // Poesia Completa. Editorial Empúries, 1986, 1a edició.

Inclou entre d'altres:

La fageda d'en Jordà (1908)

Oda nova a Barcelona (1909)

Cant espiritual (1909-1910).



Teatre

ð Nausica. Barcelona: Clàssics Catalans Ariel, Editorial Ariel, 1984, 2a ed.



Escrits en prosa

ð Obres Completes. Volum I. Barcelona: Biblioteca Perenne, Editorial Selecta, 1960

ð Elogi de la paraula i altres assaigs. Barcelona: Les millors obres de la literatura catalana, Edicions 62, 1994, 4a ed.

PREMIS

ð 1881. Flor Natural als Jocs Florals de Badalona amb la poesia Dins sa cambra.

ð 1894. Englantina als Jocs Florals de Barcelona, amb La sardana.

ð 1896. Viola d'or i argent als Jocs Florals de Barcelona, amb El mal caçador.

ð 1904. Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona amb la poesia Glosa. Proclamat Mestre en Gai Saber.

ð 1910. Premi Fastenrath amb el llibre Enllà (1906) als Jocs Florals de Barcelona.

BIBLIOGRAFIA

• Gran Enciclopèdia Catalana

• www.escriptors.com

• www.txec.com

• Literatura Catalana. Antoni Carbonell, Anton M Espadaler, Jordi Llovet, Antònia Tayadella. Ed. Edhasa.

2