PERIODISME

Introducció a l'economia

Segon Capítol

Economia de mercat: l'oferta i la demanda

La paraula “mercat” té una acepció popular perfectament entenedora, associada a les parades de venda de queviures i roba. Els mercats existeixen a tots els països des de temps immemorials. L'activitat de mercadejar, en el sentit de comprar i vendre, però també de buscar nous clients, d'inventar-se nous productes, d'introduir tècniques de producció més eficients, de buscar facilitats de pagament als compradors, etc. ha esdevingut tan extensa i generalitzada als països capitalistes, que hom els identifica com els països d'economia de mercat. Pocs conceptes com aquest són tan il.lustratius de la forma de vida de la nostra cultura, fins i tot de la nostra escala de valors. Segurament, si mai el terme cau en desús, no serà perquè les activitats relacionades amb el mercat vagin de baixa, sinó perquè tot el món haurà adoptat aquest sistema, i per tant ja no serà un terme útil per a distingir uns països dels altres. Fixem-nos, d'altra banda, que la tendència és utilitzar el terme per a referir-se a qualsevol àmbit existencial: no només hi ha “el mercat” total, sinó també el mercat laboral, el mercat financer, el mercat del llibre, el mercat universitari, el mercat turístic. Per no parlar ja de les ciutats amb vocació específicament mercantil: les ciutats de fires i mercats, amb els seus Mercat del Ram, el Mercat de Música Viva o el Mercat d'antiguitats.

Com hem dit anteriorment, el terme “economia de mercat” defineix unes regles de joc: llibertat per a produir, llibertat per a vendre, llibertat per a comprar els que es desitgi i/o pugui. En el marc definit per aquestes llibertats, hom considera que les lleis del mercat són inexorables: les lleis de l'oferta i la demanda.

Les lleis de l'oferta i la demanda, la majoria de nosaltres les va descobrir en edats tendríssimes, jugant a cromos: els cromos escassos eren els més cars, els abundants els barats. L'objectiu era molt clar: completar la col.lecció. Poca cosa més es pot afegir de rellevant.

Una mica més ortodoxament, la demanda d'un producte es pot definir com la quantitat que els consumidors volen comprar-ne; i que, òbviament, és variable, i depèn de diverses circumstàncies. Tant es pot parlar de demanda individual com de demanda agregada; la primera, respondria a les pautes de comportament d'un sol consumidor; la segona, a les de tota la comunitat - autònoma, nacional o internacional. La demanda agregada és la suma de les demandes individuals de tots els membres del mercat. La quantitat total demandada d'un bé depèn, com dèiem, de moltes variables. De la seva utilitat, el seu atractiu, l'existència o no de béns alternatius que el puguin subtituir, de la possibilitat que estigui de moda... i evidentment, del seu preu. La major part d'aquestes variables són difícilment quantificables; el preu, no. Per tant, és fàcil establir que, al marge de totes les altres circumstàncies (variables exògenes), la demanda d'un article qualsevol depèn fonamentalment del seu preu. I, naturalment, la relació entre quantitat demandada i preu és negativa: el mateix article serà comprat més fàcilment com més baix sigui el seu preu.

L'oferta es pot definir com la quantitat d'un bé que els productors posen a la venda. Depèn, també, de molts factors: de la capacitat de producció, de si la collita ha estat molt o poc abundant (pels productes agraris, evidentment), del cost i la dificultat de la producció... i naturalment, del seu preu de venda. Prescindint de totes les altres variables (també considerades exògenes), és fàcil establir que, si un producte té un preu més alt, serà objecte de més esforços de producció i venda que si el mateix article va baratet. Per tant, la relació entre quantitat oferta i preu és positiva.

Si la demanda guarda una relació negativa amb el preu, i l'oferta una relació positiva amb el preu, òbviament hi haurà un sol preu que anivellarà l'oferta i la demanda: és el preu d'equilibri.

Aquestes dues evidències ho són pràcticament tot en l'economia de mercat. Exclouen qualsevol necessitat de planificació global relativa al que convé produir, a les quantitats raonables de béns intermitjos que seran necessàries, i, naturalment, exclouen qualsevol limitació a la llibertat del consumidor de triar els béns que més el satisfassin. Els preus de mercat esdevenen la principal font d'informació dels oferents i dels demandants. Si un producte té un preu de mercat anormalment elevat, probablement és indicador d'una oportunitat d'entrar en un negoci lucratiu. En la mesura que sigui interpretat així i nous empresaris entrin en el sector corresponent, la sobrevaloració es corregirà i el preu tendirà al seu equilibri natural. Si el preu és anormalment baix, probablement reflecteix una sobreproducció, que acabarà fent que alguns empresaris del sector tanquin el negoci i es dediquin a una altra cosa. Des de l'altra banda, l'evidència encara és més clara. Si un producte té una demanda tan gran que l'oferta no és capaç de satisfer-la, i hi ha escassedat, el seu preu pujarà. Si la demanda cau en picat, i hi ha excés de producció, el preu baixarà. La interacció entre l'oferta i la demanda a través dels preus fa que el sistema de mercat sigui suficient per a assignar els recursos d'un país, en principi, de manera eficient. Els agents (fabricants, consumidors, professionals dels serveis), actuant en recerca del benefici propi, però amb la informació proporcionada pel mercat a través dels preus, són empesos per una mà invisible envers el comportament econòmicament més desitjable pel país. Això, si més no, és el que l'economia dita positiva pretén demostrar a través dels models matemàtics que centenars d'economistes s'han dedicat a elaborar des de fa cent cinquanta anys.

L'elasticitat de la demanda

Queda molt lluny de la pretensió d'aquest text endinsar-se en el contingut d'aquests models matemàtics, que el lector trobarà àmpliament detallats en qualsevol manual de microeconomia. Si que hi ha un concepte, però, que per la seva recurrència en les discussions de tipus econòmic, sembla imprescindible d'introduir: l'elasticitat de la demanda. Aquest concepte fa referència al grau de sensibilitat de la quantitat demandada respecte del preu. Mesura, per tant, l'impacte que una eventual variació en els preus dels articles tindria sobre la quantitat comprada dels mateixos. Com que el preu es fixa en unitats monetàries i la quantitat de demanda es mesura en unitats físiques, és usual calcular l'elasticitat dividint les variacions percentuals de les dues magnituds: així, l'elasticitat de la demanda del bé X s'obté dividint el percentatge de variació de la demanda de X per el percentatge de variació del seu preu (que cal suposar que n'és el causant). Així, hom pot distingir els béns de demanda elàstica dels béns de demanda inelàstica: els primers mostren una elevada sensibilitat dels consumidors respecte el preu de venda; els segons unes pautes de comportament rígides, que no es veuen afectades per l'encariment o abaratiment del producte. Els primers tenen una elasticitat superior a u, els segons inferiors a u (en termes absoluts). Una elasticitat de demanda igual a u indicaria que els percentatges de variació del preu i la quantita són iguals, per tant, que els consumidors destinen una quantiat monetària constant a la compra d'un article. Un exemple ajudarà a aclarir aquest concepte. Imaginem que els iogurts es venen a dos euros el paquet (de vuit unitats). Imaginem que un comprador entre en una botiga disposat a comprar un paquet, i per tant, disposat a gastar-se dos euros. I suposem, encara, que els iogurts estan d'oferta, i, per un dia, es venen a un euro. Plantegem-nos possibles reaccions del consumidor: a) decideix fer tal com tenia previst: comprar un paquet, i per tant, estalviar un dels dos euros; b) aprofitar la ganga, comprar tots els iogurts de la botiga, i disposar-se a fer una dieta exclusivament de làctics mentre duri l'oferta; c) ja que pensava gastar-se dos euros en iogurts, ho fa igualment, amb l'avantatge d'aconseguir dos paquets en lloc d'un. El lector hauria de preguntar-se quina és l'elasticitat de la demanda en cada un dels casos.

El concepte d'elasticitat és aplicable a moltes magnituds. El que hem descrit en el paràgraf anterior és el d'elasticitat-preu de la demanda; però també podríem parlar de l'elasticitat-renda de la demanda: variacions de la quantitat comprada en relació a variacions de la renda del consumidor. Així, hom podria distingir entre els béns d'elasticitat-renda alta i els d'elasticitat-renda baixa. Els primers evidenciarien una elevada sensibilitat dels consumidors respecte al seu nivell d'ingressos: són béns que els consumidors de renda alta compraran en elevades quantitats, i els de renda baixa pràcticament en prescindiran; o en tot cas, l'augment progressiu de la renda incidirà de forma important en el seu consum. Els segons, es consumeixen en una proporció que no depèn del nivell d'ingressos. Els primers són béns de luxe. Els segons solen ser més primaris.

Anteriorment hem parlat del comerç desigual, en referència a les relacions econòmiques Nord-Sud. Una de les causes d'aquesta desigualtat ha estat l'especialització dels països rics en béns industrials, d'elevada elaticitat-renda de la demanda, i dels països pobres en béns primaris, d'elasticitat-renda baixa. El progressiu augment de la renda mundial, al llarg dels segles XIX i XX, ha provocat que els preus dels primers augmentessin molt més que els segons, d'acord amb els increments de la demanda corresponents. Per tant, la particularitat del patró d'especialització, en el concert del comerç internacional, dóna una explicació plausible a la creixent diferència entre països rics i pobres, basada en el concepte d'elasticitat-renda de la demanda.

Un exemple turístic

Tot i que, deliberadament, aquest text només pretén ser un suport teòric i conceptual, és fàcil imaginar-se que, a aquestes alçades, l'estudiant d'introducció a l'economia estigui reclamant a crits un exemple pràctic per a aclarir les qüestions anteriors. Es proposa, doncs, un exercici, que caldria anar resolent en tots i cada un dels seus apartats. L'autor té la sensació que, si l'estudiant s'hi encalla, probablement serà més per falta de recursos matemàtics que per dificultat intrínseca dels conceptes que es debaten.

Una empresa de línies aèrees fa ofertes de viatges a Cuba. La demanda que té, en relació al preu de les diferents ofertes, és la següent:

preus (en euros): 250 300 350 400 450 500 550 600 650

passatges: 1600 1400 1200 1000 800 600 400 200 0

a) Representeu gràficament la demanda d'aquest producte; de manera que el preu es mesuri en l'eix vertical, i la quantitat de passatges en l'eix horitzontal;

b) calculeu el que facturaria l'empresa en cada cas i determineu els preus que permetrien aconseguir la facturació màxima (en termes de teoria econòmica, la facturació s'anomenta ingrés total);

c) representeu gràficament la relació entre el preu i la facturació, mesurant el preu en l'eix horitzontal i la facturació (ingrés total) en l'eix vertical;

d) calculeu el percentatge de variació del nombre de bitllets demanats en relació al percentatge de variació del preu dels vols, en tots els intervals descrits;

e) adoneu-vos que, el que acabeu de calcular, és precisament l'elasticitat de la demanda; i reflexioneu en el sentit que, l'elasticitat, no només varia d'un consumidor a un altre, o d'un producte a un altre; sinó que, dins del total de demanda d'un producte, hi ha trams de demanda elàstica i trams de demanda rígida, en funció de si s'està en la zona de preus alts o baixos;

f) associeu les respostes dels apartats c i d, en el sentit de buscar relacions entre el valor de l'elasticitat de la demanda i la maximització dels ingressos totals. Treieu conclusions.

Fins aquest punt, l'exercici podria tenir un interès immediat per l'empresa que fa l'experiment. Per a qui l'estudïi amb ulls d'economista, però, el plantejament obra molts nous horitzons. No costa gaire passar de les observacions puntuals a les conclusions generals. Anem, doncs, a extrapolar observacions i a generalitzar l'estudi, sense apartar-nos de l'exemple:

g) suposem que la demanda es comporta de manera totalment lineal per a qualsevol preu entre els 650 euros i els zero euros; ¿quin és el nombre màxim de persones interessades en anar a Cuba? (en altres paraules: quanta gent estaria disposada a viatjar si li regalessin el bitllet?)

h) representeu gràficament aquesta nova situació. Observeu que ara teniu una recta decreixent que talla els eixos de coordenades. No cal dir que només ens interessen les solucions representades en el primer quadrant; els preus negatius o les quantitats de viatges negatives no tenen sentit econòmic.

i) feu paleses les “solucions dels eixos”: és a dir, expliciteu quin és el preu prohibitiu; (l'altre solució a l'eix ja ha estat calculada en l'apartat g: el nombre de persones que viatjarien a Cuba, en cas que hom els hi regalés el bitllet seria 2.600)

j) determineu l'equació que descriu la funció de demanda que acabeu de representar.

(Recordatori: tota equació lineal es pot expressar en la forma y = a + b x; on “y” identifica la variable explicada, “x” la variable explicativa, “a” la solució a l'eix vertical i “b” el pendent de la recta). Solució: Si “p” és la variable “preus”, i “q” la variable “quantiat de passatges demandats”, l'equació sol.licitada és p = 650 - 0,25q; de fet, té més sentit aïllar el terme “q” i escriure q = 2600 - 4p; aquesta resposta té una lectura molt clara: el màxim nombre de gent disposada a viatjar és de 2600 persones; cada euro de més que hom demani als potencials passatgers serà dissuassori per a quatre persones.

La presentació de la demanda en forma de funció lineal permet ara generalitzar els càlculs: per exemple, l'elasticitat de la demanda es pot determinar per a tots i cada un dels punts de la funció, aplicant la definició E = (dq/dp).p/q; només cal adonar-se que, en realitat, les variacions de les quantiats demandades ocasionades per les variacions dels preus no són altra cosa que l'invers del pendent de la recta, és a dir, el diferencial de q respecte el diferencial de p; i, que per que aquestes variacions tingui sentit, les hem de comparar amb el valor absolut de p i de q.

k) A partir de les observacions anteriors, l'estudiant hauria de determinar l'elasticitat de la demanda en diferents punts de la recta; quan p = 250; quan p = 325; quan p = 400; etc.

l) els càlculs anteriors permetran ara matisar les respostes als apartats c i d; l'estudiant hauria de comprovar que el punt de la demanda que fa que els ingressos totals de l'empresa singuin màxims coincideix amb aquell on l'elasticitat de la demanda és igual a 1.

L'estudiant que vulgui aprofundir en aquest apartat de la teoria econòmica hauria d'adonar-se que, un cop definida la funció de demanda, és immediat definir la funció d'ingressos totals i d'ingressos marginals; així, si tenim

p = a - bq (demanda)

obtenim els ingressos totals fent p.q:

IT = aq - bq2

i els ingressos marginals diferenciant IT respecte de q

IM = dIT/dp = a - 2bq

m) Calculeu la funció d'ingressos totals i d'ingressos marginals del nostre exemple. Observeu que l'ingrés marginal és igual a zero en el punt on els ingressos totals són màxims; i que, en aquest mateix punt, l'elasticitat de la demanda és igual a 1.

L'estudiant pot repetir l'estudi de la demanda fet en aquest exemple amb qualsevol altre funció de demanda; només cal que recrodi que, si vol treballar amb funcions lineals, l'equació de demanda sempre prendrà la forma p = a - bq. Alternativament, pot provar d'estudiar els mateixos elements amb funcions no lineals: per exemple, funcions del tipus p = a/q. A poc que ens esforcem a interpretar el sentit d'aquesta darrera l'equació, ens adonarem que aquesta funció és molt més realista: quan el preu del bé s'acosti a zero, la demanda tendirà a ser infinita. És a dir, aquesta equació reculliria, en relació amb l'exemple anterior, un fet fàcilment pronosticable: si l'empresa de línies aèrees esmentada regalés viatges a Cuba, tothom estaria disposat a anar-hi. Amb tot, aquest fenomen tampoc no és generalitzable: si un ajuntament organitza un recital de poesia o un concert de cant coral, la demanda estarà lluny de ser infinita, encara que l'entrada sigui gratuïta.

Com sigui, els exemples són múltiples, i la forma d'estudiar-los dóna molt de sí.

Al final d'aquest capítol se'n proposen quatre més; i ens remetem a qualsevol manual de microeconomia per a continuar i aprofundir en aquest tipus d'anàlisi.

Demanda i oferta: exemples pràctics per a il.lustrar discussions teòriques

1. La següent taula mostra els volums de demanda i oferta d'un producte X, enregistrats en funció dels preus:

Px 25 30 35 40 45 50 55 60 65 70

Dx 1200 1100 1000 900 800 700 600 500 400 300

Ox 400 450 500 550 600 650 700 750 800 850

a) Representeu gràficament els punts anteriors.

b) Determineu entre quins preus es produeix l'equilibri entre l'oferta i la demanda

c) Expliqueu què passa quan el preu és 40, i alternativament, quan és 60

d) Determineu l'equació de la demanda de X, si acceptem la hipòtesi que el comportament dels demandants és lineal en tots els trams.

e) Determineu l'equació de l'oferta de X, si acceptem la hipòtesi que el comportament dels oferents és lineal en tots els trams.

f) Calculeu, segons les hipòtesis anteriors, el preu d'equilibri.

g) Calculeu l'elasticitat de la demanda i de l'oferta en el punt d'equilibri.

h) Si un canvi en una variable exògena fes duplicar la quantitat demandada, per a qualsevol preu,

¿quin seria el nou preu d'equilibri? ¿com seria la nova equació de demanda? ¿i d'oferta? ¿i les respectives elasticitats? representeu gràficament aquesta situació.

2. Si un producte Y té una demanda Qy = 5000/Py

a) Expliqueu què passaria si el producte es regalés.

b) Representeu gràficament la funció de demanda.

c) Calculeu la facturació total de les empreses productores d'aquest article en el cas que el preu sigui

25, 50, 100, 200 i 500

d) Calculeu l'elasticitat de la demanda en cada un d'aquests punts.

3. Si un producte x té una demanda Qx = 800 - 4Px + 0,5 Py

a) Expliqueu quina relació tenen els productes X i Y

b) Representeu la demanda de X si Py = 400

c) Representeu la demanda de X en funció del preu de Y si Px = 200

4. Si un producte X, de temporada, té una oferta Qx = 250; i la demanda és Qx = 1000- 3 Px; i l'administració ha garantit als productors que el preu mínim que cobraran serà de 300 u.m., quant li costarà a l'administració mantenir la seva paraula?

Els models microeconòmics

La competència perfecta

La competència perfecta no existeix en la realitat, però és útil definir-la per a tenir un referent il.lustratiu de com seria el mercat ideal segons la teoria econòmica. Recordem que, per la teoria econòmica ortodoxa, com més forta és la competència millor funciona el mercat com a agent assingador de recursos. Els requisits de la competència perfecta són els següents:

1. Que hi hagi infinitat de compradors; és a dir, que la demanda col.lectiva sigui la suma d'un nombre elevadíssim de demandes individuals, cada una d'elles independent de les altres. Els termes “infinitat” o “elevadíssim” són poc concrets, és clar. La condició, en tot cas, és que el nombre de compradors sigui prou gran com per què la decisió individual de qualsevol d'ells sigui insignificant en termes globals, i per tant no pugui afectar perceptiblement el preu del bé.

2. Que hi hagi un nombre molt elevat de productors o oferents, amb la mateixa condició que per la demanda.

3. Que el producte objecte de l'oferta i la demanda sigui únic i indiferenciable: totes les unitats del mateix han de ser idèntiques, de manera que l'únic condicionant de l'elecció de la compra sigui el preu. Per exemple, les accions d'una companyia que cotitzen a la borsa, o els exemplars d'una edició d'un diari (però en aquest cas, evidentment, no es compleix el segon requisit, de molts oferents alternatius; cada diari és editat per una sola empresa). El mercat de cotxes, en la seva totalitat, no és un mercat de competència perfecta, perquè dos models diferents són, en realitat, dos productes diferents (i, el que és més rellevant, diferenciables per part dels consumidors). Fins i tot, dos models idèntics, amb les mateixes prestacions, si són de marques diferents, no es podrien considerar homogenis.

4. Que hi hagi absoluta transparència informativa; és a dir, que en qualsevol moment, tots els consumidors i productors puguin tenir informació respecte els preus de venda de tots els articles del mercat, es facin on es facin.

5. Que hi hagi llibertat d'entrada i sortida, tant pel cantó de l'oferta com de la demanda; és a dir, que qualsevol empresa pot entrar al sector sense haver de superar traves discriminatòries ni vèncer obstacles artificials posats per la competència, i qualsevol individu pot esdevenir consumidor si així ho decideix. A la pràctica, el món dels negocis està ple de barreres d'entrada; ja siguin legals (sector farmacèutic, bancari, etc.), ja siguin provocats per les altres empreses que ja operen en el sector.

En el nostre món de cada dia, el mercat que s'assembla més al model descrit és el borsari. Hi ha milions de potencials compradors i venedors d'accions i obligacions; no hi ha cap diferència entre dues accions de la mateixa companyia, si tenen el mateix valor nominal; i a totes les transaccions se'ls hi dóna publicitat, podent-se conéixer el preu de cotització a temps real a qualsevol lloc del món.

Segons la teoria, la competència perfecta generaria que, per a cada producte, hi acabés havent un preu únic, que no es mouria mentre no hi haguessin canvis en les pautes de comportament dels consumidors (o en el nombre total de consumidors) ni en els costos de producció de les empreses. Aquest preu permetria que la producció fos correctament remunerada, sense generar beneficis extraordinaris. En el cas que, eventualment, els beneficis fossin molt alts, nous competidors entrarien en el mercat, fent augmentar l'oferta, i per tant, provocant l'abaratiment del preu fins a eliminar els beneficis extraordinaris. I en el supòsit que, en un moment, el preu hagués caigut tant que generés pèrdues als fabricants, algunes empreses es retirarien del mercat; la reducció de l'oferta provocaria un encariment que corregiria el desequilibri. És a partir d'aquesta descripció teòrica de l'equilibri d'un mercat en competència perfecta que els economistes ortodoxos afirmen que l'economia de mercat genera l'assignació dels recurssos més eficient possible.

La mà invisible, la competència perfecta i el monopoli: un viatge curt amb unes alforges molt grosses.

Com es pot explicar científicament l'existència de la mà invisible que fa possible aquesta assignació suposadament òptima? en farem una breu síntesi, per bé que, un cop més, ens cal remetre a l'estudiant de microeconomia a un manual especialitzat.

No costa garie suposar que l'aspiració d'una empresa és assolir el màxim benefici, és a dir, la màxima diferència entre ingressos totals i despeses totals. A mesura que les vendes augmenten, els ingressos totals també (sempre que, per assolir l'augment de vendes, no s'hagi d'abaratir massa el producte; en realitat, l'afirmació anterior només és vàlida quan la demanda és elàstica, en concret, E>1). Igualment, l'augment de les vendes comporta un augment dels costos de fabricació i distribució. L'empresari tendirà a fer el major nombre possible de vendes sempre que els ingressos assolits amb la darrera unitat venuda siguin superiors als costos generats per la fabricació i distribució d'aquesta unitat. En el moment que deixi de ser així, procurarà estabilitzar la producció. Aplicant el concepte de “marginal” a la idea d'ingressos i costos, podem afirmar que les empreses tendiràn a produir en aquell punt on els ingressos i els costos marginals s'igualin. No cal dir que aquesta explicació es pot fer des de la perspectiva d'abstracció de la teoria econòmica, però que seria inútil pensar d'aplicar-la sobre la lògica de la presa de decisions de cada una de les empreses: la idea de poder disposar d'una funció matemàtica d'ingressos i de costos, en la quotidianetat del món empresarial, no té cap sentit. Això no obstant, si la teoria és prou sòlida com per a fer una descripció del que, tanmateix, les empreses acaben fent, siguin les que siguin les seves variables significatives, ja ens va bé. El resultat seria aquest: en l'equilibri de la llei de les grans xifres, els ingressos marginals i els costos marginals s'acaben igualant.

L' afirmació anterior permet fer una darrera consideració: la comparació de l'eficiència de l'assignació de recursos entre un mercat de competència perfecta i un que estigui dominat per una sola empresa (monopoli). En el primer cas, cada una de les empreses que participen en el mercat és, relativament parlant, tan insignificant, que no té la menor opció de fixar un preu de venda del seu producte diferent del preu general: són empreses “preu acceptants”. En conseqüència, els seus ingressos marginals són constants, i, de fet, iguals al preu de venda. Per tant, aquestes empreses vendran tant com puguin, mentre el cost marginal sigui inferior a l'ingrés marginal, i doncs, al preu. Si el cost marginal és, a partir d'un cert moment, creixent, deixerà de tenir sentit incrementar la producció quan la magnitud del cost marginal coincideixi amb el preu; l'equilibri general, doncs, aplicat a l'empresa que opera en un mercat de competència perfecta, es tradueix en el fet que el seu volum de vendes farà igualar el cost marginal al preu.

En canvi, una empresa que monopolitzés les vendes d'un producte, podria fixar lliurament el preu del mateix: per tant, la condició d'equilibri segons la qual el cost marginal i l'ingrès marginal s'ajusten, es pot complir en situacions en que aquest cost marginal sigui molt inferior al preu; depenent, principalment, de com sigui la demanda del producte. En definitiva, i comparant les dues situacions, és segur que un mercat de competència perfecta acaba obligant a les empreses a ajustar molt més el preu que no pas un mercat monopolista.

Tercer capítol

EL SECTOR PÚBLIC

Les falles del mercat

A finals del S. XIX i al primer terç del S. XX, molts economistes, els de l'escola neoclàssica, afirmaven que el sistema de mercat lliure garantia l'assignació més eficaç possible dels recursos d'una societat. Per tant, el millor que es podia fer, des del govern de l'Estat, és deixar que l'economia anés sola, de la mà dels homes de negocis i dels consumidors. Tota intervenció pública en l'economia que anés més enllà de garantir la lleial competència era indesitjable.

Avui, una posició tan poc matisada com aquesta seria considerada radical. Hi ha un ampli consens en favor de l'afirmació que el mercat té falles i limitacions, i en que correspon al sector públic corregir-les. Evidentment, el debat es centre llavors en el grau d'intervenció òptim. I és clar, hi ha importants discrepàncies entre els liberals i els intervencionistes. Val la pena fixar-se que, en aquest context, el concepte “liberal” equival a partidari de més mercat, i per tant, és propi d'una postura conservadora; mentre que, originàriament, la paraula “llibertat” anava associada a la revolució, i per tant, era un concepte propi de l'esquerra. Recordem que la consigna que es cridava en plena Revolució Francesa era “llibertat, igualtat i fraternitat”. En la terminologia política i periodística, el pensament econòmic de la dreta avui es defineix com a neoliberal, i el de l'esquerra com a progressista. Per alguna raó poc clara, el “neo” no s'identifica amb cap novetat, però en canvi dóna un toc inequívocament pejoratiu. El terme “progressista” ve del concepte de la progressivitat fiscal; com que la intervenció pública té uns costos, va inevitablement associada al pagament d'impostos; l'esquerra, igualitarista per definició, és partidària que els més rics paguin impostos més alts que els més pobres. Els impostos, per tant, no hauríen de ser estrictament proporcionals a la renda, sinó progressius: com més alts siguin els ingressos de les famílies, més forta la pressió fiscal que han de suportar. En qualsevol cas, no és clar que cap dels dos mots, ni el “liberal” ni el “progressista”, siguin, etimològicament parlant, els més escaients. Però és el que hi ha.

Fem un breu recompte de les possibles falles del mercat. Fàcilment n'identificarem més de mitja dotzena:

1. Hi ha béns que no són d'ús individual sinó públic.

2. Hi ha béns que, en el procés de producció, o en l'acte de consumir-los, generen externalitats.

3. Hi ha situacions on que la pròpia dinàmica del mercat és perversa perquè afavoreix la creació de monopolis; i les situacions monopolístiques són precisament el contrari del mercat competitiu.

4. A vegades, l'equilibri (entre l'oferta i la demanda) triga molt a arribar, i la gent no pot esperar que es produeixi sense morir-se d'inanició.

5. Hi ha mercats, com el laboral, que no poden tenir el mateix tractament que els mercats d'altres béns.

6. Hi ha situacions en que tot un sector econòmic pot esdevenir massa vulnerable davant la internacionalització dels mercats.

7. L'eficiència no és l'únic criteri a adoptar en l'escala de valors de la societat.

Analitzem amb un cert detall cada una d'aquestes qüestions.

Béns d'us individual i béns d'us públic

Tot el que s'ha afirmat respecte la demanda i l'oferta és aplicable als béns o serveis d'ús individual: roba, electrodomèstics, productes alimentaris, bicicletes, classes de ioga... en tots aquests casos, la decisió de consumir o no consumir, o el fet d'estar disposat a pagar més o menys, no pot recaure sobre ningú més que el propi individu o la seva família. Altres béns, però, no són d'ús individual, sinó col.lectiu: un far que il.lumini la costa o assenyali uns esculls perillosos; la xarxa de carreteres; tots els béns associats a la defensa del país; els equipaments escolars; i un llarguíssim etc. de béns i serveis, no són concebibles sinó és en termes comunitaris. No és possible fer recaure sobre un mariner ni la decisió respecte la conveniència d'instal.lar un far, ni el cost econòmic del mateix. Per tant, el mercat, per si sol, no solucionaria el problema dels vaixells que s'embarranquen als esculls del Cap de Creus; cal la intervenció d'una entitat que, en representació de la col.lectivitat, assumeixi la responsabilitat de construir el far i tingui els mitjans per a fer que el finançament sigui a càrrec de totes les persones de la col.lectivitat. Evidentment, només es podrà fer si hi ha un fons comú: una aportació de tots els individus, en una o altra mesura, en forma d'impostos. En realitat, la política fiscal és això: l'establiment d'un sistema pel qual tothom paga impostos al fons comú, i la gestió d'aquest fons de manera que satisfassi al màxim les necessitats col.lectives dels contribuents. No és gaire diferent de com funciona l'organització d'una excursió col.lectiva, en la qual cal fer una contribució prèvia per a llogar l'autocar i reservar les places d'hotel.

El cas del far és clar. Probablement, el de les carreteres també. Però evidentment, en molts altres casos hi ha disparitat d'opinions. No tothom és favorable al manteniment d'un exèrcit i d'un arsenal armamentístic a càrrec de l'erari públic; la defensa és, evidentment, un afer col.lectiu, però la mateixa existència d'exèrcits pot ser discutible. Encara és més difícil consensuar opinions respecte escoles, hospitals, o mitjans de comunicació. Aquests serveis, ¿han de ser públics o privats? inevitablement, aquesta pregunta genera un debat sobre l'eficiència d'un tipus o altre d'hospital, sobre la llibertat d'elecció de metge, sobre la qualitat de l'escola pública i privada, sobre la igualtat d'oportunitats, sobre el dret dels pares a triar el tipus d'educació que volen per els seus fills, etc. Fins i tot queda obert el debat sobre si l'eficiència i l'equitat són compatibles o no. En general, la ideologia de dretes es decanta per prioritzar la llibertat d'elecció (posició liberal) i la d'esquerres per prioritzar la igualtat d'oportunitats per a fer la societat més permeable (posició progressista). En el darrer capítol d'aquest llibre ens extendrem sobre aquestes qüestions.

Externalitats

Alguns béns i serveis són d'us individual, però la seva producció o el seu consum generen efectes sobre el conjunt de la societat o sobre el medi ambient. Aquests efectes s'anomenen, en termes econòmics, externalitats. Les externalitats poden ser positives, si hom considera que són favorables a la societat o al medi; però poden ser també negatives. Exemple d'externalitat positiva: la instal.lació d'una acadèmia d'idiomes en un poble petit pot satisfer les necessitats particulars dels habitants de la població, i pot ser rendible per qui la fa; però a més a més, contribueix a generar una cultura d'internacionalització que pot aportar riquesa humana i/o econòmica al poble. En aquest cas, el mercat, a més d'haver funcionat correctament en la intermediació entre l'oferta i la demanda, hauria tingut uns efectes benefactors per la societat.

Exemple d'externalitat negativa: l'empresa contaminant. Els costos de producció que l'empresari comptabilitza inclouen la transformació de la matèria primera en producte acabat, però no la pol.lució que genera en l'entorn, la neteja dels residus que genera, la porqueria que acaba anant a parar a l'aire o a l'aigua dels rius o dels aquífers. Si ningú no ho impedeix, el mercat pot permetre el manteniment d'una empresa lucrativa per el fabricant, interessant per els consumidors, però molt negativa pel conjunt de la societat. Aquest fet justificaria, de nou, la intervenció del sector públic regulant els límits de la contaminació, o obligant a l'empresa a internalitzar els costos de la contaminació. O, en darrer terme, a fer pagar entre tots els contribuents la depuradora necessària per a reciclar els residus productius.

El mercat pervers

En determinats sectors, les empreses han de tenir un volums tan grossos, per a ser viables, que necessàriament n'hi ha d'haver poques. És el cas de les empreses concessionàries d'autopistes, o les elèctriques, o les que gestionen la xarxa ferroviària d'un país, o les de telecomunicacions. És possible que aquestes empreses siguin privades, i que es moguin per criteris de mercat; però en aquest cas, la competència entre elles es reduirà a unes poques societats. Com més escàs sigui el nombre d'empreses competidores, més fàcil és que es posin d'acord entre elles per aplicar, per exemple, preus abusius. Si hi ha una conxorxa entre totes les companyies telefòniques per apujar les tarifes, el consumidor es veurà sotmès a una tirania perversa. I si no hi ha la conxorxa, pot ser que la competència entre companyies acabi eliminant les més febles, donant peu a un monopoli que pot ser encara més abusiu. Aquest perill podria justificar que el sector públic intervingués en aquests sectors. La intervenció podria ser en molts sentits: nacionalitzar les empreses, regulant tarifes màximes, fomentant la competència, o fent lleis antimonopolis. En tot cas, és clar que el mercat pot tenir un funcionament pervers, en alguns casos.

El retard temporal de l'equilibri

Els economistes solen dir que el paper és sòlid, que ho aguanta tot. Un teòric potser es quedarà satisfet si el seu model d'equilibri general, basat en un sistema d'equacions, li dóna un resultat satisfactori. Potser el seu raonament matemàtic el portarà a afirmar que el sistema d'economia de mercat és el millor dels possibles. Ara bé: l'equilibri general també es podria definir com aquella situació en la que ningú no passa gana. I llavors resulta que el mercat no proporciona mai l'equilibri general.

La teoria diu que quan hi ha un excés d'oferta en un sector, els preus dels articles corresponents baixen; llavors, alguns empresaris, veient minvar els seus beneficis, es desplacen espontàniament (amb la intervenció providencial de la mà invisible) cap a altres sectors, i així es restableix l'equilibri, via preus, entre l'oferta i la demanda. Però, ¿que se'n fa dels treballadors de les empreses que es reconverteixen? ¿què se'n fa dels llocs de treball indirectament vinculats a la producció dels articles que es troben en declivi de la demanda? ja diuen que la gana esmola l'enginy, però, ¿quants mesos de gana hauran de passar abans que el seu enginy, amb el permís del mercat, els permeti resituar-se en una altra situació on l'equilibri els faci un foradet?

Per raons purament humanitàries i de solidaritat, doncs, cal posar uns límits a l'acció del mercat. En realitat, l'argument és simple. El mercat és bo perquè estimula la competència; però en tota competició, hi ha guanyadors i perdedors. Un sistema social que condemni els perdedors a l'ostracisme, la marginació i la penúria mai no pot ser qualificat d'òptim.

La visió de la pel.lícula Ça commence aujourd'hui (Bertrand Tavernier, 1998) il.lustrarà millor que qualsevol exposició teòrica l'argument d'aquest subapartat.

El mercat laboral

L'eufòria liberal de molts economistes ortodoxos i l'extensió universal del sistema capitalista han portat el mercat a tots els àmbits de la vida humana. Avui poca gent s'escandalitza de sentir juntes aquestes dues paraules, “mercal” i “laboral”, quan des d'una perspectiva humanista crítica, resulta ben violent admetre que amb el treball de les persones es pugui mercadejar igual que amb les patates o els llapiços. En tot cas, la qüestió laboral afecta essencialment la dignitat humana, tant per el nombre d'hores i d'energies que hom hi esmerça al llarg de la vida, com pel fet que condiciona la pròpia supervivència física dins la societat. Per tant, és molt discutible que un bé com el treball hagi de tenir la mateixa consideració que un altre bé qualsevol; i no sembla molt lògic que les condicions laborals (salaris, horaris, vacances, torns, situació física del lloc de treball, etc.) hagin de dependre del comportament errívol de la mà invisible, que finalment, podria coincidir massa fàcilment amb la mà interessada de l'empresari. Per a tot això, és imprescindible que el tractament de les relacions industrials entre empresaris i treballadors estigui regulat d'una manera o altre; això és el que fa l'Estatut dels Treballadors, delimitant el dret de vaga, de negociació col.lectiva, de representació dels treballadors per part del comité d'empresa, fixant les modalitats de contractes i les seves formes d'extinció, etc. Un altre element limitador del mercat, en el marc de les relacions laborals, és el salari mínim interprofessional. Aquest, fixat per llei, evita que un eventual desequilibri entre l'oferta i la demanda porti a remuneracions salarials excessivament abusives. Però també és cert que, a través de determinades formes contractuals, com la figura de l'aprenent o l'estudiant en pràctiques, és possible que es donin remuneracions inferiors al salari mínim.

Vulnerabilitat de determinats sectors

Hi ha activitats econòmiques d'un país que poden ser vulnerables a la competència exterior, però en canvi val la pena que siguin preservades, fins i tot per motius estratègics, socials o ecològics. Aquest és el cas, claríssim, de les activitats vinculades a l'agricultura i la ramaderia. Fins i tot en el cas que sigui econòmicament més rendible importar els productes alimentaris que no pas produir-los, cal plantejar-se altres qüestions abans d'abandonar als pagesos a la seva sort: la dependència exterior que generaria el fet de deixar de produir; la vulnerabilitat, per tant, davant de qualsevol conflicte, que impediria resistir un eventual bloqueig comercial; la tasca de protecció del medi natural que fan els qui treballen al camp; la seva eficàcia en el combat contra els incendis forestals (els incendis, o s'apaguen durant la primera mitja hora, o esdevenen ecològicament catastròfics i molt difícils de combatre), etc. Raonaments semblants es podrien fer respecte d'altres sectors que puguin ser considerats estratègics: energètic, investigació, etc. No cal dir que, en el món en que vivim, el sector armamentístic té també la consideració d'estratègic.

És perceptible que, en el paràgraf anterior, es barregen arguments econòmics amb arguments nacionalistes. És inevitable: a l'hora de discutir l'eficàcia del mercat i els seus límits, cal, arribats a un cert punt, definir els interessos generals (si és que això és humanament possible); i aquests interessos, inel.luctablement, han d'anar associats a una àrea territorial o a una comunitat política. Per tant, fins i tot en els àmbits on es reconegui nítidament que el mercat fa una funció benefactora i insustituïble, convé aclarir si la competència queda restringida a un àmbit local (nacional o europeu) o no. En aquest sentit, hi ha arguments per a defensar la conveniència del proteccionisme, és a dir, la limitació del comerç internacional, quan es dongui algun d'aquests supòsits:

- les indústries naixents de sectors localment inexistents, que, mentre no arribin a un tamany, un nivell d'eficiència i una experiència mínims, estan en inferioritat de condicions per a competir amb les empreses consolidades d'altres països;

- les indústries que competeixen en sectors on, en altres països, s'utilitza mà d'obra barata, aprofitant unes condicions sociolaborals indignes i intolerables en nacions civilitzades;

- les indústries que competeixen en sectors on, en altres països, s'utilitza una tecnologia particularment contaminant, mentre que en el propi país hi ha una normativa d' exigències de respecte al medi natural molt més exigents;

- les situacions en les que una obertura total al comerç internacional pogués ocasionar un deteriorament insostenible de la balança de pagaments;

- les situacions d'emergència econòmica nacional que exigeixen fer polítiques econòmiques dràstiques, incompatibles amb la llibertat de circulació de mercaderies internacionals; aquest punt serà àmpliament explicat més endavant.

L'eficiència econòmica no és l'únic criteri

En aquest paràgraf es pretén alertar contra la sacralització del criteri d'eficiència econòmica com a argument definitiu favorable al lliure mercat. Alguns exemples il.lustraran de manera molt més contundent que qualsevol teoria:

- Europa importa fruita de Sud Admèrica, per poder menjar tot l'any la fruita de l'estiu. La importació és rendible des del punt de vista econòmic (per això el mercat ho permet); però en canvi, la quantitat d'energia gastada en el transport del menjar és més alta que el propi valor energètic de la mercaderia transportada. Estem davant d'un cas d'eficiència econòmica però ineficiència ecològica. Aquesta contradicció dóna peu a plantejar-se tota l'economia d'una manera ben diferent: substituïnt la comptabilitat convencional, basada en unitats de mesura monetàries, per una comptabilitat ecològica, basada en unitats de mesura energètica. Aquesta qüestió ha atret ja, afortunadament, l'atenció d'alguns economistes crítics, entre els quals cal esmentar com a pioner, al nostre país, el Dr. Martínez Alier.

- L'aigua és un bé escàs que malbaratem perquè el seu preu no reflecteix el seu valor; ara, sotmetre l'aigua a les normes de mercat podria equivaldre a negar la quantitat indispensable als més desafavorits, i permetre que els més adinerats la seguissin utilitzant per a regar els camps de golf. La solució, econòmicament eficient, ¿seria socialment tolerable?

- Hi ha algun estudi que correlaciona negativament la democràcia amb el creixement econòmic. ¿Hem de sacralitzar el creixement econòmic fins al punt de qüestionar-nos si

val la pena tenir democràcia?

Les polítiques públiques i l'Estat del Benestar: vegi's capítols quart i cinquè d'aquests apunts.

Quart capítol: la política econòmica

Objectius de política econòmica

Arrel del desgavell econòmic del període d'entreguerres, caracteritzat a Europa per l'exacerbació dels egoismes nacionals i el proteccionisme, i als EEUU per la provada manca de capacitat del mercat per a resoldre la recessió, es feu palesa la necessitat de definir uns objectius i uns instruments de política econòmica. Avui ningú no qüestiona que l'Estat té una certa responsabilitat en la gestió de la política econòmica, per bé que hi ha discrepàncies respecte de la magnitud d'aquesta responsabilitat i dels recursos que cal destinar-hi. És evident que el mercat, deixat a les seves pròpies forces, pot conduir a situacions indesitjables (ho hem explicat en l'apartat titulat “limits del mercat”), però el consens és difícil a l'hora d'avaluar la necessitat de corregir-les. Per tant, definir els objectius i els instruments de política econòmica és un exercici en el qual és impossible ser neutral, i a poc que es volgui passar de grans principis a proposicions una mica concretes, és imprescindible fer judicis de valor. Al cap i a la fi, definir objectius és precisament això, explicitar una escala de valors. Anirem veient que, a més, no tots els objectius es poden aconseguir alhora, sinó que sovint són incompatibles en el temps; per tant, més enllà de llistar-los, el gestor de la política econòmica ha de fer una tria de prioritats.

I, encara, una altra advertència: els objectius no poden ser immutables; amb el pas del temps, algunes fites històriques poden ser assolides i superades, i en canvi poden aparèixer noves necessitats socials. Per exemple, al llarg del S. XX, el principal objectiu de política econòmica perseguit explícitament per tots els governs del món ha estat el creixement. Augmentar la riquesa, augmentar la producció, augmentar el nombre de llocs de treball, augmentar el consum. Sovint, fins i tot augmentar la població (tant a nivell nacional com municipal). Aquesta idea obsessiva estava justificada pel fet que la penúria econòmica dels anys trenta havia estat ocasionada per una minva de totes aquestes magnituds, i en canvi, el benestar dels anys vint anava associat al creixement econòmic. Tornar al benestar exigia, doncs, tornar a créixer, com més millor. Avui sabem que el creixement econòmic té un límit, que no es pot créixer indefinidament; per tant, caldria fonamentar el benestar (el nostre, i el del major nombre de països possible) sobre altres bases, no estrictament associades a l'augment de la producció i del consum. En el segle XXI, la societat occidental haurà d'assumir que el benestar i el bentenir no són sinònims, i que, arribats a un punt, poden ser dos elements incompatibles. Sobre aquesta qüestió i farem una àmplia reflexió en el capítol setè (i darrer) del present text.

En tot cas, els objectius bàsics de política econòmica, tal com els han entès els governs dels països amb economia de mercat al llarg del S. XX, han estat, genèricament parlant, aquests:

Objectius interns

- Assolir un ritme de creixement sostingut de la producció de béns i serveis (PIB). Avui caldria substituir l'adjectiu sostingut pel sostenible, i aquest canvi té profundíssimes implicacions per a la formulació de la política econòmica, com més endavant veurem.

- Assolir una estabilitat de preus que permeti les mínimes variacions en els termes d'intercanvi d'uns productes pels altres; i ensems, que permeti el mantenimient de la capacitat adquisitiva del diner (absència d'inflació). Al llarg de moltes dècades s'ha pogut comprovar que el creixement del PIB era força incompatible amb l'absència d'inflació, per tant, sovint els gestors de política econòmica han hagut d'optar entre prioritzar el primer objectiu o el segon.

- Creació de llocs de treball en la mesura suficient per a permetre la col.locació plena de la població activa. Com que els llocs de treball són per a produir, aquest objectiu és complementari del primer. Més ocupació significa més producció, i l'agument de la producció permet crear més llocs de treball. Evidentment, les variacions en la productivitat (volum de producció per cada treballador ocupat) condicionen aquesta relació.

- Distribució de la riquesa del país amb criteris d'equitativitat, evitant en la mesura del possible les bosses de pobresa i marginació. Aquest objectiu seria prioritari per a sensibilitats d'esquerres i secundari per a sensibilitats de dretes. Per a l'ortodòxia neoliberal, la prioritat és el creixement; si el creixement exigeix competitivitat i la competitivitat fa guanyadors i perdedors, les bosses de pobresa acaben essent un fet residual inevitable del bon funcionament de l'economia.

Objectius externs

- Aproximar-se a una situació d'equilibri en les relacions econòmiques amb la resta del món: és a dir, a la igualtat entre les exportacions i les importacions de béns i serveis, i a la igualtat entre entrades i sortides de capitals (per inversions d'empreses, transferències, etc). La idea segons la qual la situació òptima és tenir un superàvit de la balança comercial com més gros millor és equivocada (o més ben dit, és desfassada, pròpia del mercantilisme del S. XVIII). Exportar molt vol dir produir molt per què consumeixin els habitants d'altres països. Aquesta proposició no té sentit com a objectiu a llarg termini. Pot esdevenir una necessitat conjuntural, sobretot si es parteix d'una situació deficitària; o pot ser una estratègia per a aconseguir divises i destinar-les a comprar empreses a l'estranger; però en tot cas, no és un objectiu en sí mateix. L'obsessió de produir per a exportar més del que s'importa i acumular tresoreria seria l'extrapolació de la mentalitat de l'avar, tan ben caracteritzada per Molière; o encara més, pel mite del Rei Mides, a qui se li va concedir la gràcia de transformar en or tot el que tocava, i en conseqüència es va morir de gana (l'or és força indigest).

- Aconseguir estabilitat financera internacional, i concretament, el manteniment de la paritat de la moneda en relació a les altres divises. Sobre aquesta qüestió ens extendrem posteriorment, però d'entrada cal notar que: a) la depreciació de la pròpia moneda significa pèrdua de poder adquisitiu dels ciutadans del país afectat en relació a la resta del món; b) l'apreciació de la pròpia moneda equival a l'encariment dels productes nacionals respecte els de la resta del món, i per tant, dificultats per a competir amb ells; i c) la vol.latilitat de la paritat crea unes incerteses en el món empresarial que fan la professió sigui encara més arriscada; l'estabilitat financera internacional, si més no, permet eliminar aquest risc afegit.

- Evitar desigualtats econòmiques excessives entre països, per, en la mesura del possible, suprimir tensions regionals i reduir la necessitat de transvasament de treballadors d'un país a un altre. Els moviments migratoris sempre són viscuts de forma traumàtica, especialment per qui els protagonitza -encara que avui, a occident, predomini la preocupació dels habitants residents davant l'arribada d'emigrants, fruit d'una certa xenofòvia creixent, de l'egoisme col.lectiu i d'un desconeixement enorme de la realitat dels països magrebins, i africans en general.

Instruments de política econòmica

Per a intentar assolir els objectius anteriors, hom compta, a més de la suposada eficiència del mercat, amb la inestimable col.laboració de la gestió pública. D'ençà que els principis de la Revolució Francesa triomfaren, la sobirania popular recau en el poble, i aquest delega la tasca de la gestió pública en els governants, elegits democràticament. La divisió de poders fa que la gestió quedi repartida entre el govern i el parlament. Sobre el parlament recau la tasca legislativa, però aquesta es desenvolupa per iniciativa, bàsicament, de l'executiu, i sota les seves directrius. El parlament té la funció addicional de controlar i inspeccionar la gestió dels diferents ministeris, però en la mesura que el president del govern és també el cap de la llista amb més escons al parlament, aquesta funció queda sovint desdibuixada, sobretot en temps de majories absolutes.

Evidentment, una anàlisi detallada dels instruments de la gestió pública ens obligaria a diferenciar entre els diversos nivells d'administració: municipal, comarcal, provincial, autonòmica, estatal i supraestatal. Com que ens centrarem en la gestió econòmica, ens limitarem a l'administració de l'Estat (sense que això vagi en detriment de la possible cessió de competències a àltres àmbits de decisió) i a la supraestatal, que en el cas d'Europa, té una importància creixent.

Els principals instruments de política econòmica general són aquests tres: la política fiscal, la política monetària i la política de canvis. A nivell sectorial, hi ha altres polítiques, que no detallarem: política laboral, industrial, energètica, agrària, pesquera, etc.

La política fiscal

La política fiscal, avui per avui, a Espanya, recau en el govern espanyol. Algunes nacions (el País Basc i Navarra) recapten els impostos per si mateixos, i Catalunya reivindica corresponsabilitat fiscal. Per ara no la té.

La política fiscal consisteix en la recaptació d'impostos i en l'assignació dels diners públics a partides pressupostàries concretes. Gestionar la política fiscal equival, doncs, a tenir la caixa de l'Estat. Per a desenvolupar la política fiscal cal establir les lleis de tots els impostos i elaborar, un cop l'any, els Pressupostos Generals de l'Estat. Els impostos poden ser directes o indirectes. Els primers recauen en les persones o les empreses (que són, tècnicament parlant, institucions amb personalitat jurídica pròpia). Així, tota persona (física o jurídica), ha de pagar impostos pel sol fet de tenir una activitat (laboral, professional o empresarial) que li generi ingressos. Els segons, els impostos indirectes, no recauen sobre les persones, sinó sobre els actes que expliciten una certa capacitat econòmica: els impostos sobre el consum, sobre la compra de vivendes, sobre el valor afegit.

En els països d'Europa del Nord, del Sud i de l'Oest, el total d'impostos que els habitants paguen a l'Estat excedeix del 50% del PIB. És a dir, més de la meitat de la nostra riquesa és assignada al fons comú i administrada pel sector públic (l'Estat Central o alguna altra administració).

L'ús d'aquests recursos no pot ser discrecional; ha de ser debatut al parlament i aprovat per llei. De fet, la Llei dels Pressupostos Generals de l'Estat és la llei més important que el govern ha de dur anualment al Parlament (en el cas espanyol, amb un mínim de tres mesos d'antelació al començament de l'any fiscal; és a dir, com a molt tard, el trenta de setembre), i aquest ha d'aprovar. Si no s'aprova la llei, els pressupostos no poden entrar en vigor. Tècnicament, llavors es prorroguen els de l'any anterior; però a la pràctica, la incapacitat d'aprovar els pressupostos equival a ingovernabilitat de l'Estat. Per això és durant el mes de setembre que es negocien les condicions de cooperació entre el partit governant i els seus socis de govern, i en el seu cas, quan s'escenifiquen les ruptures polítiques, fet que sol comportar la convocatòria d'eleccions anticipades.

En teoria, ni un sol euro pot ser gastat per l'Administració Pública si no ha estat pressupostat. Per tant, tota la política fiscal, i en definitiva, tota la política econòmica, gravita entorn de l'aprovació dels PGE. Aquests pressupostos ténen dos grans capítols: entrades i sortides. Les entrades provenen, gairebé en la seva totalitat, dels impostos (excepcionalment, també de la privatització d'empreses públiques, d'eventuals beneficis d'empreses públiques, o d'altres vendes patrimonials del sector públic al privat). Les lleis sobre els impostos no varïen cada any, evidenment; però la recaptació que generen depèn fonamentalment de la conjuntura econòmica. Per exemple, l'impost de societats obliga a les empreses a pagar a l'Estat el 35% dels seus beneficis; ara bé, els anys de vaques grasses, això pot suposar quantitats fabuloses; i els anys de vaques magres, en què moltes empreses tanquen l'exercici amb pèrdues, aquests ingressos poden ser molt limitats. Això vol dir que els ingressos pressupostats sempre tenen un component d'aleatorietat, i s'estimen sobre la base d'unes previsions que poden complir-se o no. En canvi, les sortides es predeterminen fins a la darrera moneda, amb assignacions concretes als diferents ministeris, departaments, infraestructures, etc. Per tant, a l'hora d'analitzar els PGE cal fixar-se en moltes coses: la distribució per sectors, en percentatge, de les despeses pressupostades, per a veure quines activitats, sectors o polítiques sectorials es prioritzen; però també les previsions d'ingressos, que reflecteixen l'optimisme o pessimisme del govern respecte l'evolució conjuntural; i finalment, l'equilibri o desequilibri entre entrades i sortides, tant a nivell de previsió com a nivell de liquidació.

Fins els anys trenta, hom creia que els pressupostos havien de ser, per anar bé, equilibrats; no era prudent que un govern gastés més del que podia raonablement recaptar. Ara bé: cal considerar que l'Estat no només fa despesa, sinó inversió; que la inversió pot generar riquesa i creixement futurs; i que, en general, els rendiments de la inversió arriben en temps diferits, per la qual cosa és raonable que el seu pagament també es periodifiqui. Exactament el mateix argument que utilitzem per a convercer-nos que, en comprar un edifici, és normal que no el paguem al comptat, sinó que ens endeutem. Per tant, és raonable que l'Estat faci uns pressupostos en els que el conjunt de sortides superi les entrades, si entre aquestes sortides hi ha inversió (fonamentalment, construcció d'obres públiques: ponts, carreteres, hospitals i escoles; i avui, també, instaal.lació de xarxes de fibra òptica, és clar). Aquesta consideració, però, no s'ha de treure de context; ni és raonable que l'endeutament hipotequi futurs pressupostos, ni és lògic que s'hagi de recórrer a l'endeutament per a finançar despesa corrent. A més, cal considerar que l'endeutament té un cost: el pagament d'interessos. Efectivament, l'endeutament del sector públic significa que l'Estat esdevé prestatari; els prestamistes són els estalviadors (persones, empreses o bancs) que volen rendibilitzar el seu capital. En definitiva, persones (físiques o jurídiques) disposades a col.locar els seus estalvis en actius financers (deute públic) a canvi d'uns interessos. L'excessiu endeutament, per tant, provoca a l'Estat el problema d'haver de reservar part dels ingressos recaptats a través dels impostos al pagament dels interessos del deute.

La política monetària

La política monetària consiteix en la delimitació de dues variables: la taxa d'interès i el volum de diner que circula per l'economia. Potser no és tan evident com en la qüestió dels impostos, però una i altra incideixen de manera ben sensible en la butxaca dels ciutadans. La taxa d'interès determina el cost dels crèdits, i per tant la capacitat de consumir a crèdit o de finançar la compra de cotxes i vivendes; també determina els interessos dels comptes corrents, variable molt sensible pels estalviadors, i concretament pels pensionistes que obtenen uns ingressos complementaris gràcies a la rendibilitat del seu capital acumulat. La quantitat de diner que circula per l'economia incideix en la taxa d'interès i també en la taxa d'inflació. Aquesta doble afectació és el que complica les decisions de política monetària. Des del punt de vista del poder adquisitiu dels inversors i de les empreses, com més abundant sigui el diner, millor, perquè més baixos són els interessos del crèdit; però l'excessiva creació de diner fa pujar els preus dels béns, provocant inflació. És el fenomen que, en parlar de la història de la moneda, hem descrit com el senyoratge. La inflació de preus provocada per la falta de rigor monetarista és la versió moderna del cost que els súbdits havien de pagar per les pràctiques de senyoratge dels cabdills de l'edat mitjana. Aquesta falta de rigor es posava especialment de manifest quan algun país emetia moneda per a poder enfrontar les seves obligacions de pagament; això permetia fer uns pressupostos aparentment molt generosos, però que finalment tenien un cost enorme pels propis ciutadans. Aquesta pràctica va ser prohibida als països membres de la Unió Europea per les institucions comunitàries, com a pas previ de la unificació monetària.

Tradicionalment, la política monetària ha quedat en mans dels bancs centrals. El banc central és el responsable de l'emissió de la moneda nacional, i per tant qui té l'instrument per a fixar les magnituds de política monetària. A Europa, però, la creació de l'Euro com a moneda comú ha fet superar aquesta visió nacionalista de la política monetària. Al mateix temps que es descrivia la nova moneda es creava el Banc Central Europeu, institució que regularà l'emissió d'Euros i fixarà els objectius de política monetària. Més endavant analitzarem el seu contingut.

La política de canvis

Consisteix en fixar, limitar o permetre la fluctuació de la cotització de la moneda pròpia en relació a les altres monedes del món. Els països d'Europa han decidit mantenir les paritats de les seves monedes irreversiblement fixes (per ara) una respecte l'altra, des de l'any 99, com a pas previ a la circulació física de l'Euro; però en canvi, la fluctuació respecte el dòlar es absolutament lliure. En altres èpoques, hom ha posat topalls a aquesta fluctuació. Des del segle passat hem assistit a tota mena d'experiments pel que fa a l'adopció d'un sistema o altre. A l'hora de ponderar-los, hi ha una sèrie d'elements que no convé perdre de vista:

a) la moneda és una unitat de mesura, i en aquest sentit, tots els problemes associats a les finances internacionals quedarien resolts si hom emprés la mateixa moneda a tots els països del món, o les paritats esdevinguessin irreversiblement fixades; però això requeriria la formació d'una entitat decisora d'àmbit mundial, de consens, avui per avui, absolutament impossible.

b) si l'autoritat monetària renúncia a la fixació d'un tipus de canvi i no adquireix cap compromís internacional referent al preu de la seva moneda, aquesta puja i baixa de cotització diàriament, reflectint la demanda i oferta de divises del mercat. Al seu torn, la demanda de divises s'explica pel pagament de les mercaderies i dels serveis importats, i l'oferta, pel cobrament de les exportacions de béns i serveis; per tant, en primera instància, els canvis en la cotització reflecteixen el superàvit o dèficit de la balança comercial exterior.

c) A llarg termini, el valor de la moneda reflecteix la seva abundància relativa, en la mateixa mesura que els preus també oscil.len impulsats pel volum de diner en circulació; de manera que la depreciació de la moneda i la inflació d'un país solen anar associats. En comparar l'evolució dels països de dos en dos, sempre veurem que es deprecia la moneda del que té més inflació, i en una proporció semblant (teoria de la paritat del poder adquisitiu). Això no treu que, a curt termini, les oscil.lacions de la cotització poden venir condicionades per decisions d'inversió absolutament especulatives, i per tant, imprevisibles.

d) Si el país decideix fixar i mantenir la paritat respecte d'un altre país o grup de països, la seva política monetària (el volum de diner en circulació i la taxa d'interès) ha de convergir amb la dels seus socis; per tant, un sistema de canvis fixos suposa la renúncia a exercir autònomament i unilateral la sobirania monetària.

e) En sistemes de canvis fixos, és possible que es donguin situacions econòmiques asimètriques entre els socis; en aquest cas, el país en inferioritat de condicions pot negociar una devaluació pactada de la seva moneda. La devaluació fa perdre poder adquisitiu als seus ciutadans, però és un instrument que permet guanyar mercats d'exportació, per l'abaratiment dels productes nacionals. És, per tant, un instrument de política econòmica molt important, i la seva renúncia té un cost no pas menyspreable. L'acceptació d'una moneda compartida amb altres països suposa la renúncia a aquests instrument d'estabilització. També és cert que, com a medecina, té efectes secundaris poc desitjables. Aquesta qüestió serà discutida més endavant, en parlar de la teoria de les àrees monetàries òptimes.

Polítiques anticícliques, de dretes i d'esquerres: veure el cinquè capítol.

Cinquè capítol

Fonaments de macroeconomia

L'estudi dels fonaments de la macroeconomia comença per la descipció de les magnituds que aquesta disciplina fa servir. Intentarem explicar-les a partir dels conceptes que més s'utilitzen en el debat econòmic i en el llenguatge propi dels mitjans de comunicació: creixement, inflació, interès, deute públic, circulació fiduciària, components de l'oferta i la demanda, ocupació.

El creixement

El creixement econòmic ha estat l'obsessió dels economistes, polítics i empresaris d'aquest segle. El terme es refereix a l'augment de la producció, és a dir, del PNB o del PIB.

El PNB és el producte nacional brut, és a dir, el valor, en unitats monetàries, de tots els productes i serveis que les empreses i professionals del país són capaços de subministrar als clients finals en un període de temps establert, usualment l'any natural, a preus de mercat. No és el mateix, òbviament, que la suma de totes les facturacions de les empreses, perquè aquesta suma inclouria molts productes intermitjos, material semielaborat o simples matèries primeres, que canvien de mans moltes vegades abans d'arribar al darrer client. A la pràctica, òbviament, el càlcul del PNB no es fa discriminant els productes que les empreses subministren a clients industrials o a clients finals, sinó sumant el valor afegit de cada empresa del país: és a dir, l'aportació de cada empresa al PNB és la diferència entre el que factura i el que paga per les factures rebudes. A Europa existeix un impost, l'IVA, que obliga a declarar periòdicament la suma de les factures rebudes i de les factures emeses a totes les empreses; la diferència és, precisament, la base imposable de l'IVA (la xifra sobre la qual s'aplica la tarifa de l'impost). Doncs bé, el PNB coincideix amb la suma de la base imposable de totes les empreses de nacionalitat espanyola durant un període concret, normalment anual. ¿per què se'n diu “brut”? perquè inclou la producció de béns d'inversió que tenen per única finalitat substituir altres béns d'inversió caducats, obsolets o fets malbé. Si no els incloguéssim parlaríem de PNN, producte nacional net. La diferència entre les dues magnituds és la suma de les amortitzacions dels béns d'equip que fan les empreses. L'amortització d'un bé és la pèrdua de valor que hom compta que aquest pateix motivat pel seu ús o pel simple pas del temps.

Val la pena aturar-se un moment en aquest punt. La distinció entre “brut” i “net” es refereix, òbviament, a la pèrdua de capital físic fabricat. El producte net és més petit que el brut, perquè descomptem les màquines que s'han fet velles. Ara: ¿què passa amb el patrimoni natural? si la producció es basa en l'explotació abusiva del sòl, en activitats contaminants, en la deforestació, o en la construcció d'hotels i habitatges que esguerren la bellesa paissatgística (i per tant, el seu potencial turístic a llarg termini), ¿en quin apartat de la comptabilitat nacional està recollida aquesta pèrdua? ai las: en cap. Diguem-ho ras i curt: la comptabilitat macroeconòmica no és gens respectuosa amb el medi ambient; però a més, compta com a creixement de l'any el que pot ser gana per a l'any següent. Afortunadament, comença a haver-hi molta bibliografia crítica sobre aquesta qüestió (Martínez Alier, J., Roca, J). Malauradament, els organismes oficials, les institucions econòmiques internacionals i els instituts d'estadística encara no se n'han fet ressò.

Sovint, en lloc de PNB es parla del PIB. És el producte interior brut. És a dir, el mateix que el PNB, però utilitzant el criteri de territorialitat, i no el de nacionalitat, per a establir quina producció és del país i quina no. Dins del PNB espanyol s'inclou la producció de totes les empreses i persones de nacionalitat espanyola, amb independència del lloc on, físicament, s'hagi obtingut la producció. Dins el PIB espanyol s'inclou tota la producció obtinguda en territori espanyol, amb independència de la nacionalitat de les empreses i persones productores.

La inflació

A l'hora de calcular el PNB, i sobretot, d'estudiar la seva evolució per a determinar el creixement del país, és essencial diferenciar entre PNB real i PNB nominal. La distinció és elemental: la valoració dels béns i serveis es fa a preus de mercat. Per tant, la simple variació de preus d'un any a l'altre seria la causant de part de la diferència del PNB d'un any a l'altre, si no es fes la correcció pertinent. Si la correcció no es fa, hom parla de PNB nominal: és a dir, a preus corrents. La correcció consisteix en calcular el PNB d'un any com si s'haguessin mantingut els preus d'un altre, que serveix de referència (any base). Llavors es defineix amb el terme PNB real ( o a preus constants), essent indispensable esmentar quin és l'any base.

Evidentment, la diferència entre el PNB nominal i el PNB real d'un any s'explica per la inflació entre l'any base i l'any en qüestió. Cal tenir en compte, de cara a fer els càlculs, que la inflació és acumulativa. Dos anys consecutius d'inflació del 5% no dónen una inflació bianual del 10%, sinó del 10,25% -és més fàcil veure-ho en tant per u: (1.05 x 1.05) - 1 = 0.1025

Per tant, per passar del PNB nominal al PNB real cal agafar la primera xifra i dividir-la per la unitat més el tant per u d'inflació enregistrada. Aquest denominador té el nom tècnic de deflactor, i en el nostre exemple seria 1.05 (el deflactor d'un any) o 1.1025 (el deflactor dels dos anys). Al final d'aquest apartat hi ha un breu annex d'exercicis de càlcul, proposats a fi i efecte de familiaritzar l'estudiant amb aquests conceptes.

Els deflactors del PNB publicats pels instituts nacionals d'estadística de cada país són els indicadors més exactes de la inflació real, i es calculen a partir de l'increment mitjà dels preus de tots els béns i serveis inclosos en el PNB. El càlcul és, evidentment, molt laboriós. Per a tenir una estimació de la inflació més fàcil de calcular, hom utilitza l'IPC, l'índex de preus al consum. Aquest índex és també una mitjana de preus, però no els de tots els productes del país, sinó d'una mostra significativa (unes quantes desenes de milers de productes de consum). Per a obtenir la mitjana es fa una ponderació dels preus en funció de la part del pressupost familiar que l'adquisició de cada producte suposa per a les famílies del país, de terme mig. Per tant, periòdicament aquesta ponderació s'ha de revisar, d'acord amb els canvis en les pautes de comportament dels consumidors al llarg del temps.

Aquest mètode permet estimar l'índex de preus d'una manera menys laboriosa, i es calcula i publica, a la majoria de països, mensualment. Llavors es defineix la inflació mensual com la diferència entre l'IPC d'un mes i el de l'anterior. Tant és així, que els mitjans informatius no recullen mai el valor de l'IPC sinó només del seu increment percentual. La inflació anual és la variació de l'IPC entre gener i desembre, i la internaual la variació dels dotze darrers mesos.

Hi ha dos tipus de productes que es caracteritzen per tenir uns preus molt volàtils, i per tant, per la seva capacitat d'incidir en la inflació d'un país de manera molt imprevisible. Són els productes d'alimentació frescos (els preus dels quals oscil.len molt, depenent de l'abundància de les collites) i l'energia (especialment, els derivats del petroli). Per això, sovint resulta significatiu calcular la inflació prescindint d'aquests dos elements. Es parla, llavors, de la inflació subjacent. Sol ser més significativa per a explicar la tendència dels preus a llarg termini.

L'interès

De l'interès ja n'hem parlat una mica quan hem descrit la política monetària com a instrument de política econòmica. Mesura, com hem dit, el cost de disposició de diner aliè. De fet, no hi ha una sola taxa d'interès, sinó diverses. La més rellevant és la que fixa el banc central (avui, l'euroibor, determinat pel Banc Central Europeu).

Els banc centrals, a les seves caixes fortes, tenen quatre tipus de béns: el primer, lingots d'or (herència de quan l'or era el patró de canvi internacional). El segon, monedes d'altres països (divises). El tercer, certificats dels crèdits que han cedit als diferents bancs de negocis del seu país (o la seva zona, en el cas dels n països de la zona euro). I el quart, els títols de deute públic que han comprat als governs que els han emès, o simplement, a la borsa, en operacions de mercat obert.

L'or, avui és una relíquia, però té una escassa trascendència des del punt de vista de l'explicació macroeconòmica. De les divises en parlarem més endavant, quan entrem en el terreny de les relacions macroeconòmiques internacionals. En aquest apartat ens centrarem en el tercer i quart elements del que podem trobar a les caixes fortes dels bancs centrals.

El banc central concedeix crèdits als bancs de la seva zona monetària. Al seu torn, els bancs concedeixen crèdits als seus clients (persones i empreses) i els hi mantenen els comptes corrents (dipòsits). Pels bancs, el cost del diner ve determinat pel banc central, que té la prerrogativa de fixar el tipus d'interès bàsic (l'esmentat euroibor). Per tant, els bancs dónen crèdit a un tipus d'interès que és l'euroibor més un determinat marge, i remuneren els comptes corrents a un altre tipus que és l'euroibor menys un determinat marge. La diferència entre aquests dos marges és el que els permet guanyar-se la vida. Intuïtivament, és fàcil endevinar que les baixades de tipus d'interès fomenten la inversió (perquè la inversió obliga, normalment, a endeutar-se), i les pujades de tipus d'interès tendeixen a frenar la inversió i a fomentar l'estalvi.

Hi ha un altre tipus d'interès, diferent del que fixa el banc central, que està molt lligat al quart element de l'esmentada caixa forta del banc central: el deute públic. Aquest mereix una discussió apart.

El deute públic.

El deute públic l'emet l'Estat per a cobrir el seu dèficit: és una forma de demanar crèdit; consisteix en vendre determinats títols de deute per un cert import, i al cap d'un temps tornar l'import més els interessos. Ho fan moltes empreses (emissió d'obligacions), i ho fan, així mateix, les administracions públiques (per exemple, algunes Comunitats Autònomes).

L'instrument més usual del deute públic és la lletra del tresor. Les lletres del tresor són, doncs, títols emesos per l'Estat, d'un valor nominal de mil euros, que tenen un any de vida: llavors, els mil euros són retornats, i la lletra queda amortitzada.

L'Estat espanyol fa emissions de lletres del tresor cada dues setmanes. Les posa a la venda a un preu de sortida inferior als mil euros, i les distribueix en pública subhasta, talment es fa a la llotja del peix. Si hi ha molts candidats a adquirir-les, el preu puja i s'acosta als mil euros; si hi ha pocs candidats, el preu baixa i s'allunya dels mil euros. La diferència entre el preu de venda i el d'amortització és l'interès que obté el prestamista. Per tant, el preu de cotització de les lletres del tresor, i en general, del deute públic, permet calcular una taxa d'interès molt rellevant, en la mesura que dóna la referència del que es pot obtenir col.locant el diner en una actiu financer de màxima seguretat. És obvi, doncs, que hi ha una estreta relació entre el tipus d'interès bàsic (l'euroibor) i el tipus d'interès generat pel deute públic, en la mesura que aquest esdevé un mecanisme d'estalvi-inversió alternatiu a qualsevol producte financer privat que hi hagi al mercat.

A les subhastes de lletres del tresor quinzenals hi poden concórrer, com a possibles compradors, els particulars, les empreses, els bancs, i també el banc central. Per tant, el banc central pot incidir en el tipus d'interès de mercat del deute públic pressionant a l'alça, exercint com a comprador; o pressionant a la baixa, exercint com a venedor (en la mesura que les lletres del tresor es poden revendre a la borsa). Per a ser exactes, doncs, hauríem de dir que els diversos tipus d'interès els fixa el mercat, però que l'autoritat monetària té mecanismes d'intervenció decisius per a condicionar-los.

La circulació fiduciària

La circulació fiduciària és el volum total de diner que circula per un país en forma de bitllets i monedes. Ja hem dit anteriorment que, tant els bitllets com les monedes, les emet el banc central. Ara estem en condicions de precisar que la circulació fiduciària és la contrapartida dels valors que el banc central té a la caixa forta: or, divises, certificats de crèdit i títols de deute públic. Precisament, si el banc central té tots aquests béns (actius) és perquè els ha comprat; i per pagar-los ha fet servir els bitllets i les monedes que, d'ençà llavors, circulen pel país. Aquesta és la clau de la política monetària: per a fer baixar les taxes d'interès cal cedir molt crèdit als bancs, per tal que aquests els puguin traslladar als seus clients; i cal comprar molt deute públic, per tal que la cotització de les lletres augmenti i s'acosti als mil euros, valor d'amortització. Per a fer les dues coses cal disposar de molt diner, que el banc central té llibertat per a crear. Si es tracta de fer pujar l'interès, tot el contrari, i el banc central retira bitllets de circulació (i els destrueix). Aquest raonament també es pot invertir: les operacions de mercat obert (compra i venda de títols públics, augment o disminució dels certificats de crèdit) són els mecanismes que el banc central utilitza per a augmentar o disminuir la circulació fiduciària. ¿Quin és el volum òptim de diner que convé que circuli? cal cercar l'equilibri, tenint en compte, d'una banda, els esmentats efectes sobre les taxes d'interès; i de l'altra, les necessitats de liquiditat del país (el diner és imprescindible per a fer transaccions) i el problema de l'inflació ocasionat, en bona mesura, per l'excessiva liquiditat.

Arribats a aquest punt, cal fer un aclariment: els bitllets i monedes són una part del total de diner que circula; no pas la totalitat. Efectivament, avui tothom té assumit que es pot pagar de moltes altres maneres: amb targetes de banda magnètica que carreguen l'import sobre el compte corrent; amb targetes de crèdit, que permeten disposar de quantitats avançades per les entitats de crèdit; i amb xecs diversos. Per tant, tots els fons dipositats en comptes corrents, d'estalvi, o altres productes financers que són mobilitzables a través de xecs, pagarès, lletres de canvi o targetes, han de ser considerats també, en un sentit més ampli, diner. Els bancs centrals utilitzen l'expressió d'oferta monetària per a referir-se a aquesta magnitud, i fins i tot tenen diverses classificacions de les possibles definicions d'oferta monetària, en funció dels tipus de fons que incloguin. No cal entrar, em sembla, en aquest detall.

Components de l'oferta i de la demanda

Quan parlem de l'oferta, en termes macroeconòmics, ens referim exactament a la producció de tot el país (el PIB o el PNB, segons convingui), que es pot desglossar en els següents components: sector primari (producció agrària, ramadera, pesquera i minera), sector secundari (indústria, energia i construcció) i sector terciari (serveis de tot tipus). Quan parlem de la demanda agregada ens referim a la destinació de tota aquesta producció, i les agrupacions usuals són les següents: consum (compra de béns fungibles i/o d'us domèstic i utilització de serveis), inversió (compra de vivendes noves, instal.lació i ampliació de capacitat productiva de les empreses), sector públic (tot el que tingui cabuda als pressupostos estatals), exportació (tota la producció facturada a clients extrangers) i, en sentit negatiu, importació.

Per tant, la producció d'un país, que a partir d'ara li direm renda nacional, es pot estudiar (i mesurar) des de la perspectiva de l'oferta i des de la perspectiva de la demanda. Naturalment, a la llarga han de coincidir. A l'oferta i la demanda agregades (o macroeconòmiques) se'ls pot aplicar les mateixes lleis que la l'oferta i demanda d'un producte concret: l'excés de demanda fa pujar els preus (ara, doncs, parlaríem d'inflació generalitzada) i estimula, ensems, el creixement de l'oferta; la manca de demanda fa que hi hagi sobreproducció, que la inflació minvi, i que les empreses hagin de facturar menys.

Ocupació

La taxa d'ocupació és el percentatge de treballadors amb contracte més els professionals i empresaris en actiu sobre el total de població activa. Definim la població activa com el conjunt de persones en edat i disposició de treballar. A la pràctica, la població activa es pot determinar de dues maneres diferents: segons la disponibilitat sigui declarada a l'enquesta de població activa, o segons consti en les oficines de col.locació públiques (INEM).

Naturalment, la taxa d'ocupació és el complementari a u (o a cent, si les dades són percentuals) de la taxa d'atur.

És perceptible que la renda del país és igual al nombre de persones ocupades multiplicat per la productivitat per persona. De manera que, a igual productivitat i a igual població, la única manera d'augmentar la taxa d'ocupació es augmentar la renda. En la mesura que assolir la plena ocupació és una de les prioritats de tota política econòmica, s'explica l'obsessió pel creixement de la renda. Cal afegir, a més, que la introducció permanent de noves tecnologies fa augmentar la productivitat; per tant, fins i tot mantenint el nombre de llocs de treball constants, la renda tendeix a créixer. Hom ha acabat assumint que hi ha un ritme de creixement de la renda mitjà, que marca una tendència, que és identificable amb l'augment de la productivitat; i que, per a fer disminuir l'atur, no hi ha altre solució que créixer per sobre la tendència (llei de Okun). Segons les diverses estimacions, aquesta tendència mitjana de creixement, als països occidentals d'economia de mercat, hauria estat de l'ordre del 2 o 2,5% anual, a partir de la segona guerra mundial. Per a fer disminuir l'atur caldria, doncs, que el ritme de creixement del PIB s'acostés al 3% anual; i si es queda per sota del 2%, l'atur augmenta irremisiblement. I tot això, suposant estable la població activa. En els períodes que la població activa creix (per l'evolució demogràfica, o per la incorporació de la dona al món del treball), aquests creixements de la renda encara serien insuficients.

Annex: Exercicis de càlcul bàsic sobre les magnituds nominals i reals

El PNB nominal d'un país és de 250.000.000 $. L'any següent, el PNB ha augmentat fins a 270.000.000 $. Calculeu quin ha estat el creixement nominal en %.

L'índex de preus d'un país és 100. Durant els dos anys següents, la inflació és del 12% i del 9% respectivament. Calculeu l'índex de preus final.

L'índex de preus d'un país és 1000. Durant els cinc anys següents, la inflació anual presenta una mitjana del 5%. Calculeu l'índex de preus final.

El PNB nominal d'un país és de 180.000.000$. Durant el darrer any, la inflació ha estat del 8%. Calculeu el PNB real en preus de l'any anterior.

El PNB nominal d'un país és de 250.000.000$. L'any següent, el PNB nominal ha augmentat fins a 270.000.000 $, i es coneix que la inflació ha estat del 5%. Calculeu el PNB real del segon any i compareu-lo amb el del primer any.

Determineu el creixement real de l'economia, en %, del problema anterior.

El PNB nominal d'Espanya, l'any 98, va ser de 80 bilions de pts. El PNB nominal del 99, va ser de 506.148.200.000 d'Euros. Calculeu quin ha estat l'increment nominal del PNB espanyol entre els dos anys. (Nota: 1 Euro = 166.386 pts)

De l'any 98 al 99, els preus a Espanya van pujar, de mitjana, un 2,5%. Calculeu el PNB real d'Espanya del 99 expressat en pts de l'any 98, segons les dades del problema anterior.

Calculeu el creixement real del PNB espanyol entre els anys 98 i 99.

La següent taula indica els valors, en bilions de pts corrents, del PNB espanyol de la dècada dels 90, i la inflació en percentatge.

Any PNB inflació

91 55 8

92 61 7

93 64 5

94 68 6

95 74 5

96 79 4

97 84 3

98 88 2

99 92 2

• 96 3

Deflacteu el PNB espanyol de 1997 segons la inflació d'aquell any, per tal d'obtenir el PNB real del 1997 segons els preus de 1996.

Calculeu el creixement real de l'economia espanyola entre el 1996 i el 1997

Calculeu la inflació acumulada en els darrers cinc anys

Deflacteu el PNB espanyol del 2000 per tal d'obtenir el PNB real del 2000 a preus de 1996

Determineu el creixement de l'economia espanyola dels darrers cinc anys.

Feu una columna amb les dades del PNB real de l'economia espanyola en base a l'índex de preus de l'any 1990.

Feu una columna amb l'índex de preus de l'economia espanyola, prenent com a índex 100 l'any 1990.

Les idees de John Maynard Keynes

Ja hem parlat abans de J. M. Keynes, funcionari britànic que discrepà obertament del contingut del Tractat de Versalles (contenciós arrel del qual presentà la seva dimissió com a membre del Civil Service, escriví “Les conseqüències econòmiques de la pau” i fou declarat “persona non grata” pel govern del seu país). Doncs bé, Keynes tingué idees realment revolucionàries respecte de la gestió de la política econòmica; fou un economista acadèmic molt influent, escriví una obra cabdal dins la bibliografia de la teoria econòmica (The General Theory of Employment, Interest and Money, 1936) i al final encara li fou atorgat el títol de Lord per sa graciosa Majestat.

Keynes tingué una formació acadèmica, com economista, absolutament clàssica (en la classificació usual de les escoles de pensament, caldria dir neoclàssica; el prefix neo és per a distingir els clàssics de primers del S. XX dels de primers de S.XIX). El seu principal professor, a Cambridge, fou Alfred Marshall, a qui es deu bona part de la teoria econòmica (sobretot microeconomia) que encara avui s'explica a les facultats d'arreu del món.

Però Keynes defensà aviat postulats ben diferents dels neoclàssics. Aquests no tingueren una teoria explicativa de l'atur obrer, perquè considerant que el món del treball és un mercat com un altre qualsevol, aplicaren a aquest mercat les seves idees sobre el mercat en general. Segons ells, el preu del treball tendeix a ajustar-se a un nivell que és favorable a que tothom treballi. En conseqüència, si malgrat tot hi ha atur, es deu a que els obrers, organitzats en sindicats, refusen acceptar un jornal prou baix per assegurar la plena col.locació.

Keynes no acceptà mai que els jornals alts fossin la causa de l'atur obrer, i que rebaixant salaris es pogués arribar a l'ocupació plena. La seva idea era que el diagnòstic dels economistes neoclàssics era equivocat, i que representava la postulació d'una política encara més equivocada. Segons ell, l'atur obrer és la conseqüència més visible de la incapacitat de la població de consumir allò que les empreses estan intentant vendre (insuficiència de la demanda). Per tant, l'escassetat de la capacitat adquisitiva dels salaris no és la solució, sinó l'origen del problema. La solució ha de passar per l'augment progressiu del poder adquisitiu general, i atès que són els grups socialment menys afavorits aquells qui tenen restriccions més peremptòries, la política econòmica ha de conduir a una certa millora en la distribució de la renda.

La identitat estalvi-inversió

Els neoclàssics, estudiant la renda nacional a partir dels components de la demanda i l'oferta, havien arribat a la conclusió que l'equilibri entre una i altra era automàtic; la renda sempre tendeix a l'equilibri. El seu raonament era aquest: pel que fa a la producció de béns de consum, l'oferta sempre va a remolc de la demanda: els fabricants s'atenen a les comandes que reben, tant si procedeixen del sector públic, del sector privat o de l'exterior. Pel que fa a la inversió, els empresaris sempre estan condicionats per l'estalvi: només es pot invertir en la mesura que es troba finançament; i el finançament, en termes macroeconòmics, ha de venir del capital estalviat, és a dir, per la part de la renda que no s'ha destinat al consum. De manera que l'equilibri entre l'oferta i la demanda està condicionat per l'equilibri entre l'estalvi i la inversió; i aquest es produeix inel.luctablament. Efectivament, estalviar consisteix en acumular part dels ingressos i reservar-los per una eventualitat, per un consum futur, o per deixar un patrimoni als hereus; però aquest estalvi, deien els clàssics, es materialitza en béns d'inversió (residències) o en actius financers emesos per empreses que cerquen finançament per a les seves inversions; per tant, tot l'estalvi acaba finançant la inversió corresponent. A més, hi hauria una variable que garantiria la correcció d'eventuals desequilibris puntuals: la taxa d'interès, que quan és baixa fomenta la inversió i quan és alta fomenta l'estalvi. La lliure fluctuació de la taxa d'interès en el mercat financer asseguraria l'equilibri entre l'estalvi i la inversió, i per tant, entre l'oferta agregada i la demanda agregada; en definitiva, asseguraria l'estabilitat del sistema econòmic capitalista.

Keynes no ho veia així; la inversió no estaria condicionada per la taxa d'interès, sinó fonamentalment per les expectatives de beneficis dels capitalistes, i fins i tot per llur estat d'ànim (animal spirits, en deia ell). I l'estalvi seria una magnitud simplement residual, la diferència entre la renda i el consum; sovint, aquest estalvi no serveix per a finançar inversió productiva, sinó que es desvia cap a l'especulació més estèril: adquisició de terrenys, obres d'art o accions a la borsa en el mercat secundari, a uns preus molt més alts que els originals. Per tant, l'estalvi no es concreta en uns diners que acabin utilitzant els inversors per a crear llocs de treball i riquesa, sinó acaba canviant de mans per circuïts diferents i contribueix a inflar una bombolla especulativa, estèril des del punt de vista productiu, i molt perillosa des del punt de vista cíclic, com es va demostrar l'octubre de l'any 29.

El paper del sector públic

Keynes va arribar, doncs, a la conclusió que l'equilibri entre l'oferta i la demanda no estava garantit pel sistema de mercat; o més exactament, que l'equilibri es podia produir en una situació molt allunyada de la plena ocupació. I d'altra banda, va ser testimoni d'excepció de l'enorme atur obrer que es va produir als EEUU i a Europa a la dècada dels anys trenta, anteriorment descrita. La seva interpretació era que la dinàmica del mercat porta a oscil.lacions cícliques de la demanda (motivades, en bona mesura, per la naturalesa dels fenòmens especulatius); i que la intervenció del sector públic era ineludible per a suavitzar aquestes oscil.lacions. Particularment, en la fase recessiva del cicle, calia atemperar la davallada del consum i de la inversió. Per estimular el consum, la única solució era potenciar la capacitat adquisitiva dels ciutadans; per a potenciar la inversió, que aquesta l'assumís el sector públic, subsidiàriament del sector privat. D'aquí es desprenen les dues principals receptes keynesianes per a acostar-se a l'objectiu de la plena ocupació en temps de crisis: una política redistributiva que afavoreixi el consum de les classes populars (les més limitades per restriccions de renda), i una política industrial i de foment d'obres públiques disposada a endeutar-se per a finançar inversió productiva. I d'aquí que la ideologia socialdemòcrata hagi fet seves les propostes keynesianes, traduint-les a un sistema fiscal progressiu, una proposta d'Estat del Benestar generós, i la possibilitat que els pressupostos públics no estiguin equilibrats sinó que siguin deficitaris.

En un exemple un xic caricaturesc, Keynes va arribar a suggerir que, a manca d'idees més brillants, l'Estat es podia dedicar a enterrar pel camp ampolles plenes de diner, a fi i efecte que la gent desocupada es posés a cercar-les; el que compta és que hi hagi activitat econòmica (si pogués ser productiva, millor) i poder adquisitiu. Els ciutadans que es passessin el dia cercant pel bosc i al final trobessin els diners enterrats, ni estarien a l'atur ni els faltaria capacitat de demanda; aquests diners, després se'ls gastarien en béns de consum, i per tant ajudarien a crear riquesa i llocs de treball en altres sectors. L'activitat econòmica té aquesta característica: reverbera. Quan un sector va bé, té efectes (colaterals) sobre els altres sectors molt beneficiosos; quan va malament, tendeix a arrosegar els altres cap a la paràlisi. Per això, quan el cicle econòmic és recessiu, és molt difícil invertir-ne la tendència, i només una actuació molt decidida (i costosa) del sector públic pot aconseguir-ho. (Observi's que aquesta idea absurda d'enterrar diners per a fer moure els ciutadans és, en realitat, una simple acció de política monetària -només que un xic extravagant).

L'Estat del Benestar

La idea de l'Estat del Benestar és fer recaure sobre el sector públic la responsabilitat de garantir a tots els ciutadans unes condicions mínimes de vida que cobreixin, si més no, l'educació bàsica, l'atenció sanitària primària, la jubilació i l'infortuni (malalties i accidents laborals que ocasionin baixes). És, per tant, una idea que inevitablement associem a la Seguretat Social, i que a Europa van començar els alemanys (en temps de Bismark) i els anglesos, d'acord amb el pla Beveridge, el seu principal impulsor. A la segona meitat del S. XX es va generalitzar a tots els països d'Europa occidental, però a finals dels anys 70 es va començar a qüestionar la seva viabilitat, arrel de la crisi econòmica ocasionada per l'encariment del petroli.

La filosofia de l'Estat del Benestar entronca amb els principis dels socialistes utòpics, i també amb la doctrina social de l'Esglèsia. Amb diferències de matís important, però. Discutim-ho sobre un exemple concret. ¿Qui ha de tenir cura dels avis desvalguts? No contestarà pas el mateix un socialdemòcrata i un democratacristià. Pel primer, l'Estat ha de proveir els serveis pertinents: atenció mèdica, serveis domiciliaris, manutenció, despesa farmacèutica, etc. Idealment, tots aquests serveis hauríen de ser públics, és a dir, pagats entre tots a través dels impostos. En cas d'un sistema de finançament mixt, els avis hauríen de contribuir al finançament d'aquests serveis en funció de la seva pròpia renda (no de la dels seus descendents). Els socialdemòcrates no pretenen eximir els fills de la responsabilitat de tenir cura dels seus familiars grans: pretenen que un malalt d'Alzehimer no arruïni la família, i que la dona no hagi d'assumir sistemàticament el paper d'infermera voluntària sense remuneració. Pels demòcratacristians, la responsabilitat envers els avis recau directament sobre llurs famílies. És, talment, el missatge d'abnegació cristiana escampat per la doctrina social de l'esglèsia: ¿on pot estar millor l'avi desvalgut que a casa seva, rodejat per la seva família? Ara bé: la tradició demòcratacristiana té una visió molt concreta de la família, en la qual aquest tipus de responsabilitats recauen indefectiblement en la dona; per tant, aquesta es converteix en la proveïdora domèstica del Benestar. En altres paraules, la dona a casa, que ja té prou feina amb els avis i les criatures, com per sobre anar a treballar a fora. En aquest sentit, la democràcia cristiana no afavoreix la incorporació de la dona al món del treball. I la dona que, malgrat tot, volgui intentar-ho, arrossegarà una jornada laboral doble, difícilment sostenible. Per tant, és innegable que hi ha concepcions molt discrepants sobre el que hauria de ser l'Estat del Benestar entre corrents polítics alternatius, i que no s'han d'analitzar separadament d'altres qüestions fonamentals en l'àmbit de la convivència: com el paper de l'home i la dona en la família i el treball.

¿Què té a veure tot això amb la macroeconomia? és ben clar: més enllà d'aquest debat i del component humanitari de la seva filosofia, és molt important subratllar que l'Estat del Benestar té una gran eficàcia per a contrarrestar la tendència cíclica del creixement econòmic. Una proposta igualitarista, basada en la solidaritat, queda molt bé de presentar; però després esdevé una utopia si no es defensa amb arguments que convencin, econòmicament parlant, a tota la col.lectivitat. En aquest sentit, l'Estat del Benestar esdevé un element clau en les idees de Keynes: una seguretat social que garanteixi que tothom, al marge de la seva situació professional, pot tenir accés als articles i serveis bàsics, és, de fet, una política econòmica estabilitzadora; implica una demanda agregada mínima per part de tots els ciutadans (i per tant, posa un límit a la recessió provocada per caigudes de demanda), i modera el creixement en temps de vaques grasses (pel fet que tota renda està subjecta al pagament d'impostos). Si en l'economia moderna el mal es concreta en períodes de gran abundància i negocis fàcils, seguits de recessions en cadena que deixen a molta gent a l'atur i moltes empreses en fallida, l'Estat del Benestar tendiria a compensar les unes amb les altres, segons la teoria de John Maynard Keynes.

Polítiques actives i passives

La simple existència d'un sistema fiscal progressiu i redistributiu i de l'Estat del Benestar conforma ja una política fiscal, atemperadora de moviments cíclics. Però és una política fiscal passiva, en la mesura que no suposa que el govern hagi de prendre decissions discrecionals sobre la marxa. La Seguretat Social i l'Agència Tributària, un cop constituïts, només cal gestionar-los. Ara bé: les idees de Keynes, i la dels economistes que el van seguir (recolzant-lo, matisant-lo o contradient-lo) pretenien anar més lluny; es tractava de definir unes receptes de política econòmica aplicables a diferents situacions, de manera que permetessin assolir els diversos objectius. El principal, per Keynes, la plena ocupació; pels monetaristes, l'estabilitat de preus; pels teòrics de l'OCDE (l'organització dels països més industrialitzats del món), el creixement; pel Consell d'Assessors Econòmics del President, la posició hegemònica dels EEUU al món; pel economistes de la CEPAL (Centre d'Estudis per Amèrica Llatina), el desenvolupament i la superació de desigualtats; pels socioecologistes, la sostenibilitat.

En aquestes pàgines no es pretén repassar, ni de bon tros, tota la literatura sobre teoria i política econòmica feta per uns i altres; però pot ser útil donar els conceptes claus que permetin veure les relacions de causalitat entre les variables macroeconòmiques implicades en tots aquells objectius. Les explicacions que venen, a partir d'aquest moment, poden ser molt fàcilment ampliables i il.lustrables gràficament amb l'ajut de qualsevol manual de macroeconomia. La nostra pretensió, ara, és fixar les idees cabdals sense necessitat d'haver de recórrer a cap dels models que allí es desenvolupen.

Polítiques de demanda

Seguin l'argumentació keynesiana, qualsevol mesura que fomenti la demanda és bona per a crear ocupació. Recordem que la demanda es composa de consum, inversió, despesa pública i exportacions netes; doncs les actuacions que les impulsin seran polítiques de demanda actives. Fem-ne una llista:

a) per a fomentar el consum: augmentar els salaris, abaixar els impostos al consum (i augmentar, en tot cas, els impostos sobre el patrimoni o sobre les rendes més altes), donar crèdit més barat (és a dir, abaixar les taxes d'interès), generar confiança (per exemple, impulsant la contractació laboral estable).

b) per a fomentar la inversió: abaixar la taxa d'interès, permetre que les empreses amortitzin lliurament els béns d'inversió que comprin, permetent fer desgravacions fiscals per les compres de béns d'equip, etc.

c) per a fomentar la demanda del sector públic: simplement, fent uns pressupostos més expansius.

d) per a fomentar les exportacions: en un context de tipus de canvis fixos, devaluar la moneda pot ser una mesura eficaç, però té efectes secundaris poc desitjables (encareix les importacions, i per tant, té un efecte inflacionista; i d'altra banda, les devaluacions competitives són mesures poc legítimes, en la mesura que perjudiquen els altres països en la mateixa mesura que afavoreixien la competitivitat pròpia). Més aviat és aconsellable la creació d'institucions públiques que ajudin a les empreses del país a establir-se fora o a obrir nous mercats exteriors.

El concepte clau, de les polítiques de demanda, és la seva capacitat reverberadora: el que, en termes tècnics, anomenen l'efecte multiplicador. Totes les polítiques suggerides en les línies anterior suposen un esforç econòmic per part del sector públic: l'Estat ha d'abocar diner a l'economia, sigui per augmentar el sou dels funcionaris, per a costejar desgravacions fiscals o per fer obres públiques; és diner que, finalment, paguem entre tots. La gràcia està en que, per cada euro que el sector públic aboca en l'economia, la renda del país no creix pel valor d'un euro, sinó molt més. L'explicació: la capacitat transmissora dels agents econòmics (i tots som agents econòmics). Si l'Estat decideix fer una carretera, contracta operaris; aquests cobren uns diners, pel seu treball, que es gasten en béns de consum i d'inversió; generen renda en altres llocs; a més, al llarg de la carretera nova sorgeixen estacions de servei, bars, restaurants; després, augmenta la mobilitat dels conductors, que es gasten part de la seva renda al llarg de la carretera. En definitiva, el diner circula, l'activitat es multiplica, la renda que es genera va molt més enllà que el valor monetari intrínsec de la nova carretera.

Polítiques que actuen sobre el mercat laboral

De cara a l'objectiu d'acostar-se a la plena ocupació, i seguint l'argumentació d'alguns economistes postkeynesians (i d'alguns governants que s'han atrevit a passar a l'acció), es poden fer polítiques actives que incideixn directament en el funcionament del mercat laboral: escurçar el temps de treball per persona (reducció de la jornada laboral, impuls de la contractació a temps parcial, augment de vacances, prejubilacions, etc). O bé es pot impulsar directament la creació de nous llocs de treball des del sector públic: treballs relacionats amb l'assistència social, el manteniment del medi ambient, la conservació dels boscos, etc., que són tasques que difícilment el mercat generaria; però que poden ésser molt útils, i per les quals cal una certa imaginació a l'hora de buscar formes de finançament (a mig camí del públic i del privat).

Estratègia anticíclica: “stop & go”

Durant molts anys, els governs europeus, i àdhuc nord-americans, van seguir aquestes receptes que, abusant una mica del terme, hom tendeix a qualificar de keynesianes. És a dir: com que l'estratègia consistia en perseguir un creixement lineal i no cíclic de l'economia, la tàctica era per polítiques d'estímul de la demanda quan el creixement era massa dèbil (go), i polítiques de fre de la demanda quan el creixement era exagerat i desordenat (stop). El creixement desordenat dóna, com a primer símptoma, una inflació excessiva.

Però que va arribar un moment que el creixement era dèbil (fins i tot negatiu), i al mateix temps, la situació totalment desordenada (inflació disparada). Per tant, ni la tàctica de stop ni de go no semblaven indicades. Hom va arribar a la conclusió que l'economia de la demanda era insuficient, o havia arribat al seu límit, i va decantar-se cap a l'estudi de l'economia de l'oferta, com ara veurem.

El límit de les polítiques de demanda

Les polítiques de demanda no es poden aplicar il.limitadament (sinó, ser economista i/o polític seria massa fàcil). Els límits són perceptibles:

1. L'excessiva prodigalitat del sector públic acaba pagant-se. Tots els diners que l'Estat aboca a l'economia han de sortir de les butxaques dels contribuents (si el finançament és a base d'impostos) o dels estalviadors (si l'Estat s'endeuta). En el primer cas, fixem-nos que l'efecte multiplicador de la política fiscal desapareix, perquè la riquesa que es crea per una banda es compensa per la disminució de la renda disponible per l'altra, si als contribuents se'ls colla a impostos. I si el sector públic només fa polítiques de demanda a base d'emetre lletres del tresor, arribarà un moment que l'endeutament l'ofegarà. Quan els estalviadors col.loquen els seus diners en deute públic, ho fan amb la certesa d'obtenir una rendibilitat; els interessos es mengen una part del pressupost de l'Estat de l'any següent. Si el deute públic en circulació és gaire gran, el cost financer acabarà limitant seriosament la possibilitat de seguir fent política fiscal. En altres paraules: la política fiscal, per ser eficaç, també ha de començar per ser sostenible.

2. Quan la política de demanda es basa en l'augment de circulació monetària (o, el que és el mateix, amb l'abaratiment del crèdit), la desproporció entre liquiditat crematística i producció de béns sol generar augments en els preus. És un fet generalment acceptat que la política monetària expansiva genera inflació.

3. Quan les polítiques de demanda impulsen la capacitat adquisitiva dels habitants d'un país, però aquests tenen absoluta llibertat de comprar els productes que vulguin, bona part de la despesa no es farà en béns de producció nacional sinó estrangera; amb la qual cosa, la política econòmica pot resultar ser molt útil per a crear llocs de treball... a l'estranger.

L'economia de l'oferta

Tota l'anàlisi anterior es basa en un supòsit de partida: el que marca l'evolució d'una economia és el comportament de la demanda, i l'oferta sempre va a remolc seu; és a dir, quan les comandes augmenten, hom suposa que les empreses les satisfaran, simplement augmentant la producció; i si les comandes minven, les empreses facturaran menys. Això només podria esdevenir impossible si les empreses arribessin al límit de la seva capacitat productiva, però precisament això només passaria si s'hagués arribat a la plena ocupació, que en definitiva és l'objectiu que es persegueix.

Ara bé: aquest supòsit és discutible. Podria passar perfectament que, si les empreses reben més comandes de les que poden satisfer amb llur capacitat instal.lada i la seva plantilla habitual, reaccionin simplement augmentat els preus. De fet, aquesta resposta seria més fàcil i menys arriscada, sobretot si el mercat laboral està molt regulat i la normativa impedeix contractar i acomiadar treballadors amb tota llibertat. En aquest context, un augment de la demanda provocat per polítiques keynesianes no crearia nous llocs de treball ni faria augmentar la producció: simplement faria que es disparés la inflació.

És a partir d'aquest raonament que alguns economistes, els anys setanta, van teoritzar sobre l'economia de l'oferta: eren les rigideses en el sector de la producció, i particularment en el mercat laboral, el que impedia que l'economia creixés més i es creessin nous llocs de treball. La recepta, per tant, era desregular les condicions laborals, flexibilitzar la contractació, i, en general, liberalitzar més tot tipus de mercats. Era, evidentment, un retorn als fonaments de l'economia neoclàssica. Per això, a aquests economistes se'ls anomena neoliberals.

Tan gran era el seu convenciment que no era possible augmentar la renda sense caure en un procés inflacionari, que van descriure un concepte nou, una mica sorprenent: la taxa d'atur natural, o aquella taxa d'atur per sota de la qual la inflació es disparava, la NAIRU (non accelerating inflation rate of unemployment). Per a portar l'atur a una taxa inferior a un cert nivell (taxa natural), caldria adoptar mesures d'estímul de la demanda insostenibles, que només serien satisfetes pels empresaris recorrent a formes de producció molt més cares (hores extres, intervenció d'empreses de contractació temporal, etc), que, indefectiblement, accelerarien la inflació. Per tant, arribar a la plena ocupació, en el sentit que li donem nosaltres (tothom troba feina) no és impossible, però sí que indesitjable des del punt de vista d'estabilitat del sistema. L'objectiu és situar-se en una taxa d'atur raonable, compatible amb una certa estabilitat de preus. I aquesta taxa d'atur és la NAIRU.

Evidentment, les conclusions a les que arriben els economistes de l'oferta són molt diferents de les que obtenen de la seva anàlisi els economistes més sensibles als plantejaments keynesians; i en aquest moment, es fa evident que un economista no pot ser neutral. Ni els objectius, ni el mètode d'anàlisi, ni els instruments matemàtics ni la modelització són ascèptics: tots estan esbiaixats per la ideologia de l'autor, fet contra el qual cal estar previngut.

Notes sobre la condició cíclica del creixement econòmic

En la base de l'argumentació per a justificar la política econòmica hi ha el reconeixement explícit que l'economia creix a batzegades, alternant cicles expansius amb recessions. Aquest fet és històricament inqüestionable; n'hi ha, fins i tot, constàncies bíbliques (recordem el consell de Josep, penúltim fill de Jacob, assessorant el Faraó d'Egipte sobre la necessitat d'amagatzemar blat en previsió dels set anys de vaques magres que els esperaven). Però, ¿cal deduir-ne que aquesta alternança de períodes de vaques grasses amb vaques magres és una llei immutable? per a respondre aquesta qüestió, en el context de l'Egipte dels faraons, potser caldria sentir l'opinió d'un expert en metereologia, ja que l'economia del país del Nil, cinc mil anys enrera, depenia fonamentalment de l'abundància de les collites, i doncs, del temps. Ara, en els països industrialitzats, els cicles persisteixen, amb independència de l'eventual canvi climàtic. ¿Quina és la raó? Alguns economistes, particularment Schumpeter i Kondratiev, van dedicar moltes pàgines de la seva obra a teoritzar sobre aquesta qüestió. A risc de simplificar excessivament el fenomen, podríem descriure'l de la següent manera: les vibracions dels agents econòmics s'encomanen. Els anys que el consum s'accelera, esdevé relativament fàcil muntar una empresa i fer quartos. S'obren negocis nous i augmenten les plantilles per a poder satisfer les comandes. I, el que potser és més significatiu: els empresaris van a les fires especialitzades i volen comprar-ho tot. L'eufòria els porta a excedir-se en les seves inversions -en termes generals. L'optimisme es propaga, i per la mateixa raó, la cotització dels títols, a la borsa de valors, es disparen. La bonança econòmica estimula el consum, i el creixement del consum fa possible els beneficis empresarials, i doncs, la bonança econòmica. Fins que la naturalesa humana, sempre assedegada de riqueses, estira més el braç que la màniga. Arriba un moment que la bombolla no dóna més de sí. El detonant pot ser a qualsevol lloc: una relació entre la cotització de les accions i el seu valor nominal poc creïble; unes inversions que han provocat un excés de capacitat instal.lada desproporcionada; la simple saturació dels mercats; o qualsevol xoc extern, provocat per causes comercials, financeres o polítiques a qualsevol indret del planeta, que pertorbi d'alguna manera la confiança dels mercats. Qualsevol esdeveniment pot convertir-se en la causa de l'esclat de la bombolla, i llavors arriba la fase recessiva del cicle, que també és encomanadissa: una empresa té dificultats i retarda els pagaments; la seva morositat perjudica a altres empreses; l'antiga eufòria consumista desapareix, i a tot arreu hi ha excés d'oferta; la lluita per la supervivència porta a abaixar preus, i les empreses que no tenien la gestió suficientment racionalitzada han de reduir plantilla, i en alguns casos, plegar; es destrueixen llocs de treball, i la capacitat adquisitiva dels treballadors (i evidentment, dels aturats) minva més i més. Fins que es toca fons, i comencen a obrir-se noves perspectives pels emprenedors en un o altre sector.

L'explicació anterior és molt genèrica, i per tant, deficient. D'altra banda, és molt difícil predir la durada dels cicles, per bé que les anàlisis històriques permeten entrellucar cicles d'uns vint-i-cinc anys bons i vint-i-cinc de dolents, en termes molt generals; i a aquests s'hi sobreposen períodes més curts de relativa bonaça i relativa recessió, sovint inferiors a un lustre de durada. Però el que més sobta d'aquest fenomen, atesa la reiteració amb que es produeix, és la falta de capacitat dels agents econòmics per anticipar-s'hi, o simplement veure'l venir. Si l'excés d'eufòria pot ser un causant del daltabaix, cal acceptar allò que l'home és l'únic animal que ensopega reiteradament amb la mateixa pedra. Si és la cobdícia la que romp el sac, com diuen a la Meseta, caldrà donar la raó a Adam Smith quan assegura que la inestabilitat del sistema econòmic té a veure amb els set pecats capitals.

En tot cas, com que no sembla pas que predicar sobre valors morals i ètics hagi de ser la solució, potser està justificat defensar el creixement de l'Estat del Benestar com a principal antídot contra les fluctuacions cícliques. També podria ser que les inevitables fluctuacions del creixement econòmic fossin una bestreta del problema global de la sostenibilitat mediambiental i social, a la que ens referirem en el darrer capítol.

La integració econòmica

Des d'Adam Smith, entre els economistes està molt extès el convenciment que és bo que els països estiguin integrats econòmicament: és a dir, que tinguin llibertat per a comercialitzar els seus productes i unificar els mercats (integració comercial), i que estableixin un sistema de canvis ordenat, o, si és possible, amb una sola moneda per a tots ells (integració monetària). En general, la tendència a la integració econòmica ha estat imparable. Primer fou l'imperialisme colonialista; després, la progressiva obertura en el context europeu; ja a la primera dècada del segle XX la llibertat de comerç i els moviments reals de béns i de persones eren molt elevats -hom podia anar de Barcelona a Sant Petersburg sense papers. Evidentment, les dues guerres mundials suposaren una enorme reculada, també en aquest terreny. Després del 45, la tendència a la mundialització ha anat de bracet d'una progressiva regionalització: d'una banda, l'economia ha anat trobant progressivament la manera de saltar-se les fronteres nacionals (i en aquest terreny, el paper del GATT, del que més endavant parlarem, ha estat inqüestionable), i de l'altra, grups de països han creat “regions” econòmiques integrades en les que es donaven unes relacions internacionals privilegiades. A partir dels nombrosos exemples històrics, hom pot distingir els següents nivells d'integració econòmica:

1. Club de comerç preferencial: conjunt de països que estableixen uns lligams entre sí que els permeten donar-se un tracte comercial avantatjós; tal com intercanviar-se productes amb taxes aranzelàries reduïdes. Les antigues colònies dels grans països imperialistes han conservat, sovint, aquest status en relació a les metròpolis.

2. Àrea de lliure comerç: zona integrada per diferents països que decideixen abolir tot tipus de restricció al comerç entre ells. Això és el que es va crear entre els sis països signants del Tractat de Roma el 1957 (França, Alemanya, Itàlia, Holanda, Bèlgica i Luxemburg). Aquest tipus d'associacions presenten un problema: la manca d'unificació d'aranzels respecte dels països de fora de l'àrea porten a fomentar les importacions indirectes: si França té uns aranzels més elevats que Itàlia respecte la importació de productes grecs, l'importador francès els comprarà fent-los entrar a l'àrea de lliure comerç per un port italià amb duana italiana. Evidentment, hi ha maneres de controlar i neutralitzar aquesta pràctica: però res tan eficaç com unificar l'aranzel exterior.

3. Unió duanera: precisament, una àrea de lliure comerç amb aranzel exterior comú. Els sis països fundadors de la CEE, més els tres que s'hi afegiren després (Anglaterra, Dinamarca i Irlanda) començaren a unificar els aranzels exteriors a la segona meitat de la dècada dels seixanta.

4. Mercat comú: és una unió duanera on, a més, hom acorda la llibertat de circulació de persones i capitals. Això és el que es feu a l'Europa (ja de dotze membres) mitjançant la signatura de l'Acta Única, el 1987, tot i que el nom ja s'utilitzava (de forma poc precisa) amb anterioritat.

5. Unió econòmica i monetària: suposa l'adopció de criteris de política econòmica comuns, l'objectiu de fer convergir certes magnituds macroeconòmiques, i, el més decisiu, de crear una moneda única i compartida. La Unió Europea ha esdevingut una unió monetària l'u de gener de 1999, procés que s'acabarà de consolidar, segons tot sembla indicar, a mitjans de l'any 2002.

Integració comercial

Els avantatges associats a la integració comercial han estat objecte de molts estudis dins la disciplina de la teoria econòmica: els podem resumir en cinc:

1. Les diferències de recursos naturals, àdhuc climàtiques, fan alguns països més aptes que d'altres per a la producció de determinats articles: la integració comercial permet que la comunitat es beneficïi de l'especialització dels seus membres més ben dotats, produint-se cada bé allà on les condicions són més bones i intercanviant-se després en el mercat únic.

2. El sol fet que la integració permeti no haver d'extremar la diversificació ajuda a que cada país desenvolupi unes capacitats específiques en els sectors on adquireix més experiència.

3. La producció industrial tendeix a generar economies d'escala: és a dir, capacitat de produir amb costos unitaris més baixos com més gran sigui el volum de fabricació. La unificació dels mercats permet augmentar el volum de fabricació de cada indústria, i doncs, la reducció de costos.

4. La preferència per la varietat dels consumidors és una característica de la demanda, que limita la possibilitat d'aprofitar les economies d'escala. L'augment del tamany del mercat és la única solució que permet satisfer simultàniament la tendència a les economies d'escala de l'oferta i la varietat desitjada per la demanda.

5. En la mesura que s'unifiquen mercats es fomenta la competència entre els productors dels diferents països. El pensament ortodox de l'economia de mercat té assumit que l'augment de la competència és desitjable, perquè estimula els empresaris a innovar, a ajustar al màxim els preus de venda i a oferir els productes i serveis de la màxima qualitat, fet que repercuteix positivament en els consumidors (és a dir, tothom).

Contra la integració econòmica hi ha dos tipus d'arguments: el que assegura que la creació de grans mercats supraestatals és perjudicial perquè exclou a tots els països que no s'integren (tot i desitjar-ho, molts d'ells), provocant restriccions comercials a nivell mundial; i el que assegura que la integració econòmica fa incontrolable el mercat per part del sector públic, i per tant, fa inevitables totes les contraindicacions que el sistema de mercat comporta, que ja hem explicitat anteriorment, i sobre el qual caldrà tornar en el darrer capítol.

Pels que defensen el primer argument, el camí no és regionalitzar, sinó mundialitzar (o globalitzar, per a fer servir una paraula de moda, però poc precisa, com després comentarem). Pels que defensen el segon argument, la única manera de posar fre a la ingovernabilitat econòmica mundial és el proteccionisme -o, si més no, un cert grau de proteccionisme, que permeti posar límit a la impunitat amb que les grans empreses transnacionals prenen decisions en funció dels seus únics i exclusius interessos.

Els estudis (teòrics i empírics) que pretenen avalar la integració comercial arriben, en línies generals, a la següent conclusió: la liberalització comercial entre diversos països afavoreix el creixement econòmic del conjunt; ara bé: no es pot garantir que aquesta dinàmica favorable afecti equitativament a tots els països membres, ni tan sols que tots i cada un d'ells experimenti una millora; el que és bo pel conjunt no necessàriament ho és per a totes i cada una de les parts; per la qual cosa, des de l'òptica d'aconseguir el màxim creixement (objectiu que, ja ho hem reiterat, no té per què ser ni l'únic ni el primer), semblaria oportú afavorir la integració, però ensems arbitrar les mesures compensatòries a favor dels sectors i països que més puguin patir les conseqüències negatives de la internacionalització i la competència.

Integració monetària

La qüestió de la integració monetària és més delicada. En primer lloc, perquè encara no s'ha trobat, enlloc, la solució definitiva a l'articulació de les diverses monedes de la comunitat internacional; el patró or, els canvis fixos, els canvis flotants i les bandes de fluctuació són els sistemes que s'han experimentat al llarg de la història. Tots presenten avantatges i desavantatges, i tots s'han revelat insuficients en un moment o altre. I en segon lloc, perquè d'integració monetària plena, com la que ha iniciat la Unió Europea, no n'hi ha hagut mai cap en la història de la humanitat -que no hagi estat precedida d'una unificació política.

Vegem-ho: el patró or fou el sistema vigent entre 1870 i 1914 a Europa; dotà el continent d'una certa estabilitat financera, és innegable; però es crearen problemes associats a la falta de liquiditat (en definitiva, per falta d'or), i a més, qualsevol conflicte internacional podia degenerar en l'amenaça de decretar la inconvertibilitat de la moneda nacional a l'or (com tanmateix succeí el 1914).

Els canvis fluctuants afavoriren la competència deslleial i el daltabaix comercial d'occident entre 1918 i 1939; i tornà a ser una arma de la guerra comercial entre països, quan es restablí el 1973. El sistema, però, té l'avantatge (relatiu) de permetre que cada país tingui autonomia per a dur a terme la política monetària que més li convingui, i pugui coordinar-la amb la política fiscal que estigui fent; en la mesura que no hi hagi entitats supraestatals que coordinin la política econòmica, i que els interessos nacionals divergeixin, aquesta autonomia monetària es revela imprescindible, si es vol evitar caure en el lideratge tirànic del país hegemònic (com succeí amb EEUU entre el 1945 i el 1971, arrel de la conferència de Bretton Woods).

Els canvis fixos introdueixen una rigidesa excessiva, incompatible amb la llibertat financera i l'autonomia de les polítiques monetàries respectives; a més, intentar mantenir canvis fixos contra la tendència del mercat pot desgastar la credibilitat del banc central i esperonar l'especulació contra una moneda, que al final, pot fer inevitable la seva devaluació. La idea és òbvia: si els canvis fixos imposats mantenen una divisa amb una paritat que els agents consideren irreal (per exemple, un dòlar infravalorat) i hi ha llibertat per a fer operacions financeres, és evident que els agents reaccionaran comprant ingents quantitats de dòlars, amb l'esperança que aquest acabi posant-se al lloc que li correspon, i traient partit de la seva apreciació. És particularment rellevant d'adonar-se que, en aquest cas, les expectatives del mercat sempre s'acaben complint: el sol fet que els agents comprin dòlars massivament ja provocarà que la seva cotització augmenti -amb la devaluació de la moneda atacada. El lector observarà que, quan es parla de canvis flotants, s'esmenta que la moneda s'aprecïa i es deprecïa continuament, segons bufa el vent dels mercats; quan es parla de canvis fixos, la volatilitat de la cotització desapareix, però en cas extrem, la comunitat internacional pot pactar la devaluació d'una o diverses de les monedes.

El sistema mixt, amb bandes de fluctuació, tal com es va practicar a Europa entre el 1979 i el 1998, no va funcionar. Mentre els governs dels països de l'eix francoalemany van tenir orientacions polítiques diferents, les devaluacions i ajustos de bandes van ser massa freqüents; i fins i tot quan es van posar d'acord, després d'un període d'estabilitat, el sistema va fracassar arrel de les tempestes monetàries de 1993.

Pel que fa a la moneda única, no tenim cap model històric que ens serveixi de referència. A Alemaya, el marc s'imposà el 1870, quan el procés d'unificació política havia començant el 1834, amb la creació de la Unió Duanera (Zollverein). Als EEUU, el dòlar no s'imposà als 13 Estats fins que aquests no haugeren consolidat la seva unió política (i encara llavors, durant anys, coexistiren diverses monedes, totes anomenades dòlars, emeses pels bancs centrals dels respectius Estats). El nou marc alemany, de 1990, es creà un cop la reunificació alemanya era ja un fet. La situació d' onze països, disposats a compartir una moneda, sense haver fet encara cap pas significatiu de cara a una eventual unificació política, és inèdita. I segurament, la seva trascendència és molt més política que simplement econòmica. De fet, més enllà dels possibles efectes sobre el PIB dels diversos països, si l'euro com a moneda única i compartida és un instrument que ajuda a la pau i a la convivència, benvingut sigui l'euro. Des d'una perspectiva economicista, tot el que podem fer és remetren's a la teoria sobre les àrees monetàries òptimes.

Teoria de les àrees monetàries òptimes

Que dues places comercials properes, fins i tot que dos països veïns, vegin avantatges en el fet de tenir una mateixa moneda, és evident. Que dos països allunyats geogràficament i comercialment no hi trobin cap avantatge particular, sembla obvi. A partir d'aquesta constatació trivial, la teoria de les àrees monetàries pretén delimitar en quines condicions els avantatges de tenir una moneda única superen els eventuals desavantatges. En primer lloc, doncs, cal clarificar quins són aquests -uns i altres.

Compartir moneda suposa estalvis certs: en primer lloc, hom s'estalvia de canviar de moneda cada cop que travessa la frontera, que fa una importació o una exportació. Operacions que, cal no oblidar-ho, tenen un cost econòmic (comissions, diferències entre el canvi comprador i el venedor, i la pròpia gestió administrativa). En segon lloc, hom s'estalvia incerteses i disgustos: quan hi ha diverses monedes, i la seva paritat és inestable, l'èxit o el fracàs de les operacions comercials depèn, massa sovint, de la cotització de la moneda en el moment del pagament; i aquesta, des de la perspectiva del comerciant, és poc més que el producte de l'atzar. Evidentment, el risc es pot cobrir a través de mecanismes financers sofisticats: assegurances de canvis o contractació de futurs; però, si més no, aquestes possibilitats encareixen els costos de l'operació; i a més, cobreixen el risc de pujades i baixades intempestives de la moneda, però no poden fer res contra una sobrevaloració o infravaloració persistent d'una divisa. En tercer lloc, facilita la comparació de preus entre articles procedents de diferents països, fet que potencia la competència. En quart lloc, imposa l'existència d'un banc central comú a tots els països de l'àrea monetària, independent, per tant, de cada un dels governs, i amb necessària autonomia per a fer la política més adient per a l'estabilitat de preus, amb independència de les necessitats puntuals de cada país i de cada govern (vegi's que, aquest argument, pot ser considerat favorable a la integració monetària, o bé contrari, segons quines posicions es pretengui defensar). I en cinqué lloc, en consonància amb l'afirmació anterior, permet garantir una lluita unificada i solidària contra la inflació, en tots els països de l'àrea. Addicionalment, i pel cas de l'Euro, podríem assenyalar l'avantatge associat a una eventual fortalesa de la moneda europea que foragités el dòlar com a divisa de referència a l'hora de pagar, i també de fixar els preus, dels productes negociats en els grans mercats internacionals (com el petroli).

El principal desavantatge de la moneda única és l'obligada renúncia a la possibilitat d'utilitzar el tipus de canvi com a instrument de política econòmica; concretament, la renúncia a la devaluació com a recurs per a millorar la competitivitat internacional, per part dels països que es troben en un inferioritat de condicions. La devaluació mai no és grata a ningú; el país que devalua la seva moneda pateix una davallada del seu poder adquisitiu; però pot ser la medecina necessària per a fer front a situacions doloroses, provocades per xocs asimètrics. Els xocs asimètrics són fenòmens de qualsevol tipus que tenen repercussions econòmiques desiguals en els diferents països; per exemple, un eventual encariment del petroli afecta de forma ben diferent a aquells països que en són productors dels que en són importadors nets. O els canvis en l'orientació de la demanda dels consumidors poden ser perjudicials a alguns països i favorables a d'altres. Evidentment, els xocs asimètrics tendeixen a ser més petits entre els països que tenen economies molt integrades (amb una elevada xifra de transaccions comercials entre ells), i són més improbables en els països d'economies molt diversificades; un país que s'hagués especialitzat en un sol producte seria enormement vulnerable, i qualsevol xoc que afectés el seu sector seria un xoc absolutament asimètric que el perjudicaria més que a ningú.

De manera que la devaluació és un mal menor, un darrer recurs que poden aplicar els països en dificultats econòmiques per a superar la seva situació; i la renúncia a la possibilitat de devaluar és particularment arriscada pels països tancats i poc diversificats; per la mateixa raó, un àrea monetària, per ser òptima (o acostar-s'hi), hauria d'englobar a països amb economies molt obertes i molt diversificades; i a més, aquests països haurien de tenir mecanismes alternatius per a compensar els eventuals xocs asimètrics, si malgrat tot, aquests es produeixen. Els mecanismes alternatius de compensació poden ser fiscals (un sistema que permeti transferir fons de les zones riques a les pobres, o compensar aquelles afectades negativament per un xoc), o poden consistir en la simple mobilitat dels factors: un sistema que permeti augmentar les inversions en els països menys desenvolupats, o desplaçar treballadors de les zones amb menys possibilitats d'ocupació a les zones més pròsperes. Òbviament, la mobilitat internacional del treball està condicionada per barreres culturals (començant per l'idioma) i pot comportar dificultats socials (tant pels que protagonitzen la migració com pels que la veuen venir, atenent a l'escassa tolerància de la condició humana), i per tant, polítiques. Europa, sense anar més lluny, és una àrea monetària que, des del punt de vista de l'obertura comercial i la diversificació productiva, pot ser qualificada de quasi òptima; però que, pel que fa a la mobilitat dels treballadors i els mecanismes de compensació fiscals, té serioses limitacions.

Sisè capítol

ElS DEBATS ECONÒMICS D'AVUI.

Creixement i sostenibilitat

En parlar dels fonaments de la política econòmica i la macroeconomia, hem començat per a definir els objectius que es tractava d'assolir; allò que, en termes mediàtics, s'acostuma a definir com els objectius generals del país. Aquest concepte és, probablement, molt equívoc; els objectius d'uns i altres col.lectius no tenen per què coincidir, i, en tot cas, alguns objectius alternatius poden ser incompatibles. És més, m'atreviria a qualificar l'expressió objectius generals del país de feixista. És massa semblant a allò de unitat de destí en el que és universal. La definició de les prioritats es mou en el terreny de la subjectivitat, i ha d'anar necessàriament lligada a una escala de valors, perfectament discutible. Al llarg del S. XX, però, ha semblat haver-hi un gran consens entorn de “l'objectiu nº 1”: créixer. El creixement econòmic, mesurat a través de l'evolució del PIB, pareixia ser la mesura de l'encert o el fracàs dels governs, les polítiques i els països. Talment el creixement econòmic fos l'aproximació més palpable i fefaent de la felicitat. I, en la mesura que el bon comportament del PIB anava associat a més ocupació i un nivell de vida més alt, realment era una aproximació correcta, sobretot per les generacions que havien passat estretors. Avui, l'academicisme de la teoria econòmica ortodoxa encara no s'ha replantejat aquest punt de partida crucial. A tot estirar ha admès l'adjectiu de “sostenible” per a qualificar, seguint els dictats de la moda, el creixement desitjable. No cal dir, però, que en el món de l'economia real, el de la quotidianetat de les empreses i els negocis, el concepte de sostenibilitat no és present en el patró de comportament, ni preval com a criteri a l'hora de prendre cap decisió.

Tanmateix, la idea de la sostenibilitat és inherent al desitg de perpetuació de l'espècie; encara diria més, és una prolongació intergeneracional de l'instint de supervivència. Si el nostre model econòmic i la nostra manera de viure no són sostenibles, estem condemnant els nostres fills i néts a la més absoluta incertesa. Per tant, en començar aquest tercer mil.lenni, i un cop assolits a Europa uns nivells de vida i un benestar econòmic inèdits en la història de la humanitat, és lícit -i moralment obligat- preguntar-se: el creixement econòmic sobre el que es sustenta aquesta confortabilitat i aquest benestar, són realment sostenibles indefinidament?

La limitació dels recursos

Per a contestar la pregunta anterior cal recapacitar un moment sobre l'element clau de l'activitat econòmica: aquesta consisteix en produir i consumir; però produir no és altra cosa que utilitzar recursos (naturals o derivats) i transformar-los; i, tant l'acte de produir com el de consumir generen residus. És evident, doncs, que la sostenibilitat es basa en un cert equilibri entre la naturalesa i l'activitat econòmica, o més generalment, entre la renovació dels recursos naturals i el seu consum causat per l'activitat antròpica.

Aturem-nos un moment en aquest punt. Què són els recursos naturals? la terra, l'aire, l'aigua, el subsòl que ens forneix metalls i d'hidrocarburs, els boscos d'on surt la fusta, l'escalfor i la llum del sol. D'aquests recursos, uns són il.limitats (l'energia solar), altres són limitats però es renoven de manera natural (els boscos, l'aigua, l'aire, la matèria orgànica del terra), i altres són no renovables (hidrocarburs). Podem afirmar que l'activitat humana és sostenible en la mesura que el ritme de consum dels recursos renovables no sigui superior al ritme de renovació; i que el ritme de consum dels no renovables sigui inferior a la possibilitat de buscar-ne substituts. A aquests dos elements cabdals, caldria afegir-n'hi un tercer: que la velocitat d'abocament de residus no depassi la capacitat d'assimilació de la biosfera. Aquests tres, i no cap altre, hauríen de ser els criteris per a avaluar si el creixement econòmic és ambientalment sostenible o no.

Ho és?

Els hidrocarburs

Comencem per aquests, doncs són els més evidentment no renovables. Avui per avui, el petroli i els seus derivats i el gas són la matèria primera bàsica de bona part de la indústria i la locomoció. Una part substancial d'aquests recursos és reciclable: la que no pateix el procés de combustió en el seu ús. És el cas dels plàstics, la fibra acrílica, etc, que poden ser reutilitzats, sempre i quan hom inverteixi suficients esforços en el reciclatge per a fins industrials o domèstics.

Ara, tots els derivats dels hidrocarburs utilitzats com a font d'energia són, per definició, impossible de reciclar: es converteixen en energia precisament en ser cremats: i la combustió és una reacció química irreversible, que a més, desprén residus contaminants absolutament inutilitzables per l'espècie humana (no pas per la flora).

Per tant, el creixement, i fins i tot el manteniment de la capacitat de locomoció basat en el consum de petroli, és, a la llarga, insostenible. La qüestió rau en la capacitat de trobar energies alternatives. A hores d'ara ja sabem que els automòbils elèctrics o moguts amb energia solar són susceptibles de ser utilitzats massivament. La seva comercialització extensiva depèn només del seu cost comparatiu amb els automòbils tradicionals, i en definitiva, de la disposició de tota la indústria de l'automòbil convencional a fer la reconversió. Aquesta reconversió, per tant, es farà, sense cap mena de dubte, quan les reserves de petroli estiguin a les acaballes. És molt difícil predir quants anys falten per arribar a aquest punt: poden ser vint o poden ser cent, depenent, entre altres coses, del nivell de penetració de l'automòbil de carburant als països més poblats, com la Xina i l'Índia, on, avui, el seu ús és encara molt minoritari. En tot cas, sembla que, per aquesta banda, la possibilitat d'utilitzar energies alternatives solventerà el problema de l'escassedat de recursos.

L'altre problema associat a la locomoció motoritzada és el de l'emissió de gasos. Aquí, el perill pot venir per dos fronts: la contaminació urbana, que pot generar transtorns respiratoris i problemes cardiovasculars, i d'altra banda, un eventual canvi climàtic provocat per l'efecte hivernacle. Respecte del primer, ja hi ha evidència empírica d'alteracions puntuals de la salut en grans ciutats, com a Mèxic D.F, París o Londres; en tot cas, són fenòmens transitoris que van associats a unes determinades condicions metereològiques: no es pot parlar de catàstrofe generalitzada, sinó de molèsties, greus però puntuals. Respecte del canvi climàtic, és molt difícil fer previsions, perquè la parametrització del clima es fa des de temps relativament recents, i les observacions, en aquest terreny, requereixen una cronologia molt dilatada. Tampoc no és evident que, a escala planetària, hi hagi d'haver una gran diferència entre combustir totes les reserves de petroli en cinquanta anys o bé en cent.

Per tant, pel que fa als hidrocarburs, el principal recurs no renovable, no es pot pronosticar que el creixement econòmic sigui insostenible, però tampoc no es pot garantir el contrari. I val la pena començar a dir que no ser catastrofista no és equivalent a ser optimista: hi ha un raonable grau d'incertesa pel que fa al futur. En altres paraules: que no es pugui demostrar científicament que anem a mal borràs no vol dir que no hi anem; en tot cas, els símptomes més aviat conviden a ser pessimista. Si se'm permet la metàfora: és com si ens fes mal el costat dret de la panxa, anéssim al metge i ell fes la prova típica de l'apendicitis: una bona apretada sobre el punt on hi tenim l'apèndix intestinal, per, a continuació, afluixar la pressió de cop i volta; i nosaltres fessim un crit de dolor. El metge no podria tenir la certesa absoluta sobre el fet que aquell apèndix està a punt de reventar-se, però tampoc no tindria temps, ni, probablament, consideraria necessari buscar més proves d'evidència o demostracions científiques. Arribaria a la conclusió que cal operar, i actuaria. Doncs, de la mateixa manera que els metges no esperen a tenir la demostració científica de les malaties per a fer diagnòstics, seria una mesura de prudència diagnosticar un probable canvi climàtic causat, segons tots els símptomes, per l'excessiva emissió global de CO2. I, per descomptat, com més ràpidament cremem els hidrocarburs més curt serà el període d'adaptació al què ens vingui al darrera, sigui el que sigui; tant si el que ve és una reconversió industrial per adaptar-nos a fonts d'energia alternatives, com si es tracta d'alteracions climàtiques contra les quals ens hem de prevenir, com si és una dràstica restricció de disponibilitat energètica.

L'aigua

L'aigua és, no cal dir, un recurs natural renovable. Però limitat. En aquest cas, la sostenibilitat passa per no consumir-la més depressa que la capacitat que té de renovar-se; però també, i potser sobretot, per no alterar el cicle natural que en permet la renovació suficient. M'explico: l'aigua que cau del cel, en forma de pluja o neu, omple el cabal dels nostres rius i pantans. També rega els boscos, camps i prats i alimenta les capes freàtiques. Després de successius avatars, que poden incloure girar les turbines de les empreses productores d'electricitat, esbandir la nostra ronya i anar canonades avall arrossegant la porqueria del clavegueram, acaba al mar. Amb una mica de sort, depurada (apuntem, encara que sigui de passada, que també el destí dels llots de depuradora és incert i problemàtic). L'evaporació de l'aigua de mar i la formació de núvols, en tot cas, és el fenomen depurador per excel.lència, i el que permet que l'aigua pugui començar un nou cicle, per fortuna dels terrícoles.

L'escassedat d'aigua ha estat, és i serà un dels grans problemes de la humanitat. El nostre país ha viscut períodes de restriccions. Els països del sud de la Mediterrània han viscut llargues èpoques de fam per culpa de la sequera des de temps immemorials (recordem els set anys de vaques magres de la bíblica història d'Egipte, a la qual ja hem fet referència anteriorment). L'augment de la població mundial, multiplicada per quatre només en el segle XX, fa témer que la situació pot empitjorar molt en l'esdevenidor. Els hàbits de consum, molt propensos a malgastar-la progressivament, agreugen el panorama. Amb tot, hi ha elements que conviden a l'optimisme; això sí: només en la mesura que la humanitat sàpiga reaccionar positivament davant les propostes sostenibilistes. Mirem-ho:

De la gran quantitat d'aigua que hi ha al planeta, els que vivim en terra ferma n'aprofitem una mínima part; només aquella que passa pels rius, els llacs i els aquífers, que sumen un paupèrrim 0,5% del total (i a sobre, molt mal repartida geogràficament). I el principal problema és que, normalment, cada litre d'aigua té un sol i únic us -si és que no es malbarata directament. L'aigua que raja per l'aixeta la volem verge (dins del cicle present, és clar), i quan s'escola pel sobreixidor la donem per irrecuperable. Fins i tot per netejar wàters fem servir aigua impol.luta, i sovint, en quantitats exorbitants. El simple fet de reutilitzar l'aigua de la rentadora per a regar, o la que s'escola pel forat de la dutxa per a la neteja del sanitari, permetria multiplicar el rendiment de cada litre d'aigua. Aquest plantejament, però, només és viable en la mesura que aquests elements es tinguin en compte a l'hora de construir els habitatges.

Pel que fa a l'ús industrial, les tesis sostenibilistes són clares: cada indústria hauria de depurar l'aigua que utilitza abans d'abocar-la al riu o al sobreixidor. Els usos successius d'aigua tractada permetrien multiplicar la disponiblitat d'aigua pel nombre de vegades que es repetís el succés i solucionar definitivament el problema de l'escassedat. Evidentment, això té un alt cost crematístic, i per tant se'n ressentiria tota l'economia: si entre tots hem de pagar l'autèntic cost de la producció industrial (internalitzar els costos de contaminació), el nostre poder adquisitiu baixarà, i per tant, el nostre nivell de vida també. Ara, el que és evident és que les restriccions d'aigua, o la sequera persistent, són molt pitjors. Per tant, caldrà triar entre reduir el ritme de vida...o reduir la qualitat de vida!

Heus aquí la gran paradoxa: fins ara hem associat poder adquisitiu a nivell de vida, i nivell a qualitat. A partir d'un cert moment (que s'està acostant a marxes forçades), la civilització occidental s'ha de fer càrrec que els dos conceptes són diferents, i, en molts casos, incompatibles. No crec que es pugui demostrar mai que consumisme i felicitat vagin agafats de les mans; però s'acosta el moment en què el consumisme pot impossibilitar l'equilibri ecològic, i per tant, la vida.

Un exemple del que estic dient és el dels camps de golf. El golf és un esport noble, d'un cert status social, i associat massivament a un cert nivell -qualitat- de vida. Ara bé, mantenir un camp de golf en bones condicions requereix el consum d'aigua equivalent a la que gasta una població de cinquanta mil habitants. Si l'aigua segueix essent un bé escàs (i ho serà cada vegada més), caldrà triar entre mantenir el camp de golf o mantenir la població de cinquanta mil habitants sense restriccions d'aigua.

Com he apuntat, la limitació de l'aigua com a recurs natural obligarà a replantejar-se certes pautes de consum i a pensar formes imaginatives de reutilitzar-la; però el problema és molt més complex: el propi règim de pluges és una variable més de l'eventual canvi climàtic, i, per tant, sensible als problemes de la deforastació; i l'erosió del sòl, associat també a la deforestació, pot dificultar la capacitat d'aprofitar l'aigua de pluja.

Així, doncs, en realitat parlem de tres problemes:

1. El consum excessiu d'aigua, degut a la falta de sensibilització: no hi ha suficient consciència que sigui un bé realment escàs (i particularment en la nostra situació geogràfica)

2. La falta d'infraestructures i mecanismes per aprofitar l'aigua disponible.

3. La pròpia disponiblitat d'aigua, que és sensible a moltes variables, i que a més, estan correlacionades entre sí: la deforestació fa que el sol sigui més erosionable, i per tant, que l'aigua de pluja passi de llarg més depressa i forma més difícilment aprofitable; la contaminació industrial i ramadera, que afecta les capes freàtiques, condiciona també l'aprofitabilitat; el mateix règim de pluges és sensible a la massa forestal total; i aquesta, evidentment, es veu sotmesa a la voracitat de moltes activitats econòmiques (agricultura, indústria del moble i la fusta), o simplement, amenaçada per la simple presència de l'home (urbanització de zones rurals, incendis forestals, etc).

Aquest tercer problema és doncs, molt més complex, i requereix una visió absolutament global, holística, del fenomen. Estem parlant de l'equilibri ecològic en el sentit més ampli de l'expressió.

L'aire, els boscos, la terra

Tots aquests recursos són renovables, com l'aigua mateix. I com ella, la seva capacitat de renovar-se i de seguir-nos subministrant tot allò que necessitem (fusta, béns agraris i ramaders, energia hidràulica) depèn d'un equilibri ecològic molt complex. Ni el consum ni la renovació no es poden mesurar amb un simple paràmetre que quantifiqui els moviments d'aquests recursos en mètres cúbics per segon. Fins i tot els especialistes ténen dificultats a l'hora de fer-se càrrec de la globalitat dels fenòmens: hi ha el cicle de l'aigua, les cadenes tròfiques, la capacitat d'autorreproducció dels boscos cremats, els efectes de l'erosió natural, la violència d'alguns fenòmens metereològics... i tots ells estan interrelacionats a través de moltes variables. El que és absolutament evident és que el principal perill per a l'equilibri ecològic és l'activitat humana. Especialment, des que la seva obsessió pel creixement (econòmic) l'ha convertit, amb molta diferència, en el principal depredador del planeta. Arribats a aquest punt, cal fer un aclariment respecte el posicionament ecologista; l'excessiva simplificació dels enunciats (i dels titulars dels diaris) sovint porta a idees confuses. L'equilibri ecològic no consisteix en vetllar per la preservació d'unes quantes papallones exòtiques o per uns llangardaixos de llengua bífida de l'illa de Komodo; o, en tot cas, aquest no és l'objectiu principal; l'equilibri ecològic pretén que els cicles naturals de la biosfera es puguin repetir indefinidament en unes condicions que siguin compatibles amb la major part dels éssers vivents (si és possible, per a tots), i particularment, pel gènere humà. Cal acabar amb la vella idea que l'ecologista s'estima més les granotes i les libèlules que no pas les persones, i que sobreposa la preservació d'espècies en perill d'extinció a la solució de la fam al món (dels humans). El que passa és que la biodiversitat és una condició necessària per a l'equilibri ecològic.

El sol i el vent

Aquests són els recursos realment il.limitats; si algun dia la tecnologia ens permet utilitzar massivament l'energia solar, la eòlica, i la nuclear de fusió per a satisfer les nostres necessitats industrials, domèstiques i de locomoció, semblaria que el problema energètic hauria quedat ja definitivament solventat. Això no vol dir que s'haguessin resolt tots els problemes de la sostenibilitat: seguiríem tenint el problema de l'aigua i dels boscos, el risc del canvi climàtic, el destí errívol dels residus, els llots de depuradora i els purins, per esmentar-ne uns quants. Per tant, ni en el més favorable dels casos podem afirmar que, gràcies a la tecnologia, algun dia el creixement serà definitivament sostenible, al ritme que sigui. Per tant, en qualsevol cas, però ara peremptòriament (en la mesura que aquestes tecnologies no estiguin globalment disponibles) cal plantejar-se actuacions alternatives. Avui per avui, les alternatives passen pel fre del creixement, l'estalvi de recursos i el canvi en les pautes de consum. Creixement que, d'altra banda, està desbridat, no té cap meta clara a llarg termini, i és també socialment insostenible.

¿I si el creixement fos insostenible?

Si tanmateix el creixement econòmic (en definitiva, la base de la forma de vida occidental) es caracteritzés per la seva insostenibilitat, tal com molts símptomes fan pensar, ¿quines conseqüències comportaria? ¿se n'aniria el planeta a fer taps, com diuen els més pessimistes?

La resposta és rotunda: no. El planeta terra té molts recursos per a sobreposar-se als transtorns ecològics, fins i tot els provocats per l'extraordinària voracitat depredadora de l'espècie humana. Simplement, la terra es desempellagaria de nosaltres. La falta de recursos naturals i el desequilibri ecològic provocat per l'abocament de residus seria causant de malaties, fam i misèria, que afectaria els humans més que ningú. La població quedaria delmada, i per tant, el principal agent depredador perdria capacitat d'incidència. En el límit, un desequilibri ecològic excessiu aconseguiria acabar amb l'aventura de la humanitat damunt la capa de la terra, però això, des d'un punt de vista planetari, sobretot a escala geològica, seria una incidència minúscula, i més aviat una bona notícia. No hauríem d'oblidar que els homes, comptant des dels més primaris, no portem ni quatre milions d'anys pul.lulant per la capa de la terra; menys de deu mil des que hem començat a ser depredadors; i uns tres-cents des que ens hi hem posat de valent. Les bactèries porten trescant tres mil cinc-cents milions d'anys, i pel camí s'hi han deixat molts col.legues que no van saber adaptar-se als canvis climàtics. Sense anar més lluny, l'aparició d'oxigen a l'atmosfera va ser un accident provocat per un desequilibri ecològic, que en el seu moment va ocasionar un holocaust entre les espècies que ens precediren.

Potser, arribats a aquest punt, seria convenient recordar una particularitat del nostre planeta: la Terra està rodejada d'una atmosfera excepcionalment estable, pel que fa a temperatura i composició. I el fet és sorprenent, atès que un dels seus components, l'oxigen, és altament reactiu; sembla ser que l'única explicació plausible que fins ara s'ha pogut donar, en relació a aquesta estabilitat, és que els éssers vius han tingut l'oportuníssima habilitat bioquímica d'anar proveint, a través de les deixalles de la seva activitat metabòlica, els ingredients necessaris per a compensar aquella activitat reactiva. De manera que, per seguir vivint al planeta, nosaltres necessitem estabilitat atmosfèrica; i per a gaudir d'aquesta estabilitat, l'atmosfera ens necessita; però no específicament a nosaltres, sinó a qualsevol tipus d'esser viu. Si més no, això és el que es desprèn de la Teoria Gaia, suggerint que la Terra i la vida no són dos sistemes complementaris, sinó parts d'un sol sistema. Aquesta teoria fou proposada el 1969 per James Lovelock i Lynn Margulis; recents estudis fets per Rafel Simó i Carles Pedrós-Alió sobre les variacions dels compostos de sofre emesos pel plancton marí, descrits en un article publicat a la revista Nature (25-XI-99), semblen recolzar aquesta teoria. De manera que, si l'activitat humana acaba descompensant aquest equilibri màgic que, excepcionalment, es dóna en el nostre planeta des de fa milions d'anys, el més probable és que, simplement, la Gaia Terra es desampallegui impunement de nosaltres, per molestar.

Algú podria qualificar aquesta resposta de frívola (i ho és, des d'un punt de vista antropocèntric); i evidentment, d'alarmista: “no serà tant!”, diria. Bé, el fet és que ja és així. No a Europa, ni als EEUU ni a Canadà, és clar. Però sí a molts altres països. Només cal donar una ullada als informes que anualment publica el PNUD (l'organisme de les nacions unides pel desenvolupament) per a fer-se càrrec del nivell de malalties, fam i misèria que hi ha a la major part del planeta, i de les morts que ocasionen. És clar, falta demostrar que aquest conjunt de desgràcies tinguin res a veure amb el creixement, presumptament insostenible, dels països rics; potser més aviat es deu a l'endarreriment d'aquests països en relació al món occidental, capitalista i industrialitzat.

El drama és que els dos fenòmens (el creixement occidental, capitalista i industrialitzat i el subdesenvolupament) són les dues cares de la mateixa moneda. I per tant, la sostenibilitat ambiental no està deslligada de la sosteniblitat social. Vegem-ho.

Desenvolupament i subdesenvolupament: dues cares de la mateixa moneda.

Abans de començar voldria fer palesa la meva incomoditat respecte dels termes desenvolupament i subdesenvolupament; només s'ajusten a la realitat en termes de progrés industrial i de volum de despesa (i malbaratament); en termes culturals i humans, l'associació inevitable entre països rics i desenvolupats, d'una banda, i la de països pobres i subdesenvolupats, per altra, és un greu error, fruit de la ignorància i la prepotència occidental.

En tot cas, la qüestió cabdal és que el creixement econòmic dels països rics és incompatible amb una millora substancial de les condicions de vida dels països pobres, generalment parlant. I no només això, sinó que és condició sine qua non que els del tercer món segueixin sotmesos en la misèria perquè el món ric segueixi essent-ho -i pugui seguir assolint nivells desitjats de creixement econòmic. D'entrada, per una simple qüestió associada a la disponibilitat de recursos: com que els països de l'OCDE consumeixen béns naturals a un ritme molt superior a la capacitat que ténen aquests de renovar-se, en el territori geogràfic ocupat, cal que importin aquests recursos d'altres països on el consum sigui molt més baix. En altres paraules, si es generalitzés la despesa per energia i habitant a la que estem acostumats els europeus, a escala planetària, la fallida seria immediata. Per tant, el desenvolupament “mundial”, tal com l'entenem a Occident, és una fal.làcia. Des d'aquest punt de vista, l'aspiració permanent que la nostra economia “vagi bé” s'aguanta sobre una visió insolidària de les relacions internacionals. Però això no és sinó una observació genèrica, tot i que esgarrifosa, del problema, tal com estan les coses avui. Encara resulta més punyent observar com s'ha arribat a aquesta situació de desigualtat entre els uns i els altres -el Nord i el Sud.

Acumulació primitiva de capital

En descriure el procés de formació del capitalisme, ja hem explicat que la revolució industrial, en el moment de crear les indústries de producció en sèrie, va provocar situacions d'explotació inhumana dels obrers. Potser no som prou conscients que el nostre benestar i la nostra confortabilitat actual no serien possibles si, en alguns moments de la història, no s'hagués produït aquest fenomen de creació d'excedents i d'apropiació (de dubtosa legitimitat) dels industrials emprenedors, sobre les esquenes de la misèria dels treballadors. Ara, tirania per tirania, els excedents es van quedar al país. Si més no, l'enriquiment -per feixistoides que fossin els mètodes dels propietaris- va permetre la reinversió, la multiplicació de la producció, i a la llarga, l'accés dels treballadors al consum massiu. Avui les classes mitjanes representen la major part de la població occidental, i tenen un nivell de benestar impensable en qualsevol altre moment de la història.

Els països endarrerits estan, en molts casos, en situacions comparables a les que estava Occident durant els S. XVIII i XIX; salaris baixos, seguretat social inexistent, explotació infantil, jornades laborals decimonòniques, etc. La diferència, però, és que els explotadors no són empresaris endèmics, sinó empreses transnacionals, de capital occidental (en sentit ampli; normalment, europeu, americà o japonès). I per tant, la plusvàlua que l'empresa obté sobre l'esquena dels treballadors autòctons se'n va, íntegrament, cap a Occident, en forma de dividends pels accionistes, o en forma de productes a preus molt competitius que nosaltres comprem al supermercat, encantats de trobar gangues tan increïbles. Aquesta situació, a més, sol anar acompanyada d'una dubtosa coartada moral per part de les transnacionals: “pitjor estarien si nosaltres no els donéssim feina”. En definitiva, els països on les multinacionals instal.len les seves plantes, viuen, per passiva, una mena de revolució industrial, però que no els servirà pas per a accedir a una societat industrial com la nostra.

Punt de partida

Als països del tercer món podria haver-hi, és clar, empresaris autòctons. Però les infraestructures materials no ho solen permetre. Els empresaris occidentals solen ser continuadors d'empreses familiars, o bé dirigents a qui s'ha mantingut en els primers vint (o trenta) anys de vida, se'ls ha pagat l'educació, els estudis universitaris i els postgraus corresponents. En tenir un punt de partida molt més baix, però estant des de bon principi sotmesos a la competència de les riques i ben constituïdes empreses del Nord, és molt difícil que els emprenedors dels països pobres puguin crear les seves pròpies empreses.

Deute extern

Ja hem explicat com es va generar l'enorme endeutament dels països del tercer món, i molt especialment d'Amèrica Llatina. Les elevades taxes d'interès i l'augment de la cotització del dòlar a la primera meitat de la dècada dels vuitanta (quan el nominal dels préstecs era més alt) va ocasionar que els fluxos financers a retornar fossin desproporcionadament més alts que els que se'ls havia deixat. Avui, retornar íntegrament els seus deutes esdevé una tasca impossible per la major part d'ells; per tant, estan en mans dels creditors; sovint, aquests aprofiten les circumstàncies per a imposar condicions abusives en les relacions comercials, o per dictar les polítiques econòmiques que han de dur a terme llurs governs, o encara per aconseguir concessions i comprar recursos en situacions avantatjoses. S'arriba llavors a la paradoxal circumstància que els països pobres es venen el poc que tenen (recursos naturals, a vegades associats a patrimonis culturals o mediambientals valuosos) per a pagar uns deutes, fet que els inhabilita de forma irreversible pel desenvolupament econòmic. D'altra banda, el deute viu d'aquests països circula com un actiu financer més en els mercats de capitals de les grans places financeres, amb les corresponents oscil.lacions de cotització. Quan un país endeutat experimenta una millora econòmica (fet ja de per si força improbable) augmenta la cotització del corresponent actiu financer. En altres paraules, el que els creditors esperen cobrar de la part viva del deute augmenta, i els deutors segueixen collats fins a l'asfíxia.

Exportació de residus

Un altre aspecte d'aquesta dominació del Nord sobre el Sud, i que posa de manifest que el nostre creixement només és sostenible sobre la base de la injustícia i desigualtat, és l'exportació de residus als països pobres. Aquest fenomen té múltiples facetes: des de les proves nuclears que els governs occidentals van fer lluny de casa seva fins a la instal.lació de fàbriques contaminants als països on la legislació és menys restrictiva en aquest aspecte (o inexistent; o on els governants i funcionaris són més fàcils de subornar, perquè determinades pràctiques pròpies del món dels negocis també s'han exportat). Ben mirat, tampoc no cal anar tan lluny a buscar exemples: a Catalunya s'engreixen porcs holandesos que retornen al seu país per passar pel tràmit de l'escorxador; així, nosaltres ens quedem els purins i ells els pernils.

Deteriorament dels termes d'intercanvi

Ja hem fet referència a aquest punt, en definir el concepte d'elasticitat-renda de la demanda, distingint entre els béns industrials i els primaris. La idea és molt senzilla: a còpia de temps, els preus de les sabates, de les neveres i dels tractors han pujat molt més depressa que el del sucre, la fruita o els llegums; de manera que l'agricultor que necessita comprar-se maquinària agrícola ha de treballar moltes més hores, per a poder-se-la pagar, avui que fa trenta anys. Com que les sabates, les neveres i els tractors es fabriquen al Nord (o en empreses instal.lades al Sud, però de capital del Nord), i la fruita, els llegums i el sucre es produeixien majoritàriament al Sud, el comerç internacional sempre ha afavorit els rics i ha perjudicat els pobres. Oi més si tenim en compte els augments de productivitat d'un i altra tipus de producció, molt més ràpid el de la indústria pròpia dels països del Nord.

La fixació dels preus, en aquest cas, no ha estat fruit de les suposadament immutables lleis de l'oferta i la demanda: els mercats de productes bàsics són controlats extensament per les grans comanyies agroalimentàries, que monopolitzen la demanda; per tant, la situació real és l'oposada a la de la competència perfecta, caracteritzada per la gran quantitat de potencials compradors. Són aquestes poques però potents empreses les que fixen els preus, i els productors locals no tenen més remei que acceptar-los si no volen perdre els clients. I, com ens assenyala irònicament Ramon Folch, d'això encara hi ha qui té l'agosarament de dir-ne economia de mercat, corolari del sistema capitalista. És en aquest sentit que es pot afirmar que el comerç és injust, perquè cada hora de treball d'una persona del Nord s'intercanvia per un nombre progressivament més elevat d'hores de feina d'una persona del Sud.

Val a dir, en aquest sentit, que el potencial financer de les grans companyies transnacionals és enorme; entre altres coses, perquè el seu capital està participat per milions de petits estalviadors que canalitzen els seus estalvis a través dels fons d'inversions o fons de pensions; els partíceps, normalment persones previsores i ben intencionades que només pretenen fer-se un raconet per quan siguin grans, estan posant, entre tots, una gran quantitat de diner en mans dels agents que gestionen aquests fons; i indirectament, en mans de les companyies que els rendibilitzen; recursos financers que, finalment, signifiquen poder de decisió (sobre la tria dels proveïdors, sobre els preus, sobre les condicions de subministrament). La mundialització econòmica ha fet que cada acte econòmic individual que fem els ciutadans insignificants del Nord tingui una repercussió social, sovint impensable, a l'altra cara del planeta.

Xoc de cultures

Hi ha el perill de confondre les tesis sostenibilistes amb una posició retrògrada de conservacionisme fonamentalista, de rebuig a tot tipus de progrés tecnològic o industrial. En realitat, són coses ben diferents. De fet, les preocupacions mediambientals són molt més pròpies del món ric i industrialitzat que no pas dels països pobres, on tenen problemes més peremptoris a resoldre. Precisament per això, la instal.lació d'indústries en el seu territori, o l'adopció d'alguns elements de la vida occidental, en dífícil convivència amb llur cultura ancestral, fa que la seva situació mediambiental estigui molt més deteriorada. Per entendre'ns, els hem exportat les begudes refrescants enllaunades quan encara no tenen un sistema de recollida d'escombraries que impedeixi que les llaunes acabin empastifant-ho tot (i no cal dir que estan més lluny que nosaltres de tenir solucionat el problema del reciclatge de les llaunes). Aquest fet resulta especialment preocupant en la mesura que va acompanyat de la imposició de valors (sic) culturals propis d'Occident, transmesos implacablament a través dels mitjans de telecomunicació, desgraciadament de masses.

El tercer món no és la selva verge, el desert infinit o les platges tropicals banyades pel mar d'aigues clares; el tercer món està infestat de rates, deixalles per tot arreu, aigües contaminades, ciutats sorolloses i barraques inhabitables (cada una amb la seva antena de televisió).

Això no vol dir que tots els problemes ambientals dels països del Sud estiguin ocasionats pel model de creixement econòmic dels països del Nord: ells també tenen problemes endèmics. Sense anar més lluny, l'agricultura tradiconal de moltes comunitats autosuficients de l'Àfrica subsahariana, o de l'illa de Madagascar, és terriblement nociva, ambientalment parlant. I no pas per la utilització abusiva d'adobs químics, precisament; sinó perquè es basa en el sistema de cremar el bosc per guanyar hectàrees cultivables, perforar immediatament el camp per a plantar-hi les llavors (no sempre de les espècies més adients), sense haver tan sols llaurat ni adobat. D'aquesta manera, en tres collites s'exhaureix la capacitat productora de la terra, havent-ne tret una rendibilitat miserable amb molts esforços, i previa deforestació.

Frustració

És evident que el que Occident entén per “nivell de vida” és, sobretot, nivell de consum; en definitiva, poder adquisitiu. Però és també evident que el consum no és per a totes les persones ni per a totes les cultures el primer element de l'escala de valors. Precisament, la principal crítica que des de la cultura del sostenibilisme es fa a la macroeconomia tradicional dels països de l'OCDE està relacionada amb el còmput de la renda per càpita com a principal -gairebé únic- indicador del nivell de “desenvolupament”. En la nostra cultura, la idea que els diners fan la felicitat està molt extesa. Segurament, el nostre problema és que ens ho creiem. Però el problema mundial és que, amb la difussió aclaparadora de la nostra cultura a través d'uns mitjans que arriben a tots els punts del planeta, acabem imposant la nostra escala de valors a totes les altres cultures; i, en la mesura que algunes d'elles estan molt lluny de poder assolir nivells de confortabilitat i consum comparables amb els occidentals, la frustració és total.

El plantejament sostenibilista proposa utilitzar altres indicadors, diferents de la renda per càpita, com a indicadors i mesuradors de la qualitat de vida: paràmetres que permetin mesurar la salut i la sanitat, l'alfabetització i l'educació, l'esperança de vida, etc. Aquests indicadors sempre seran dubtosos elements de valoració de la felicitat humana: els somriures són de franc, i les riqueses materials generen enveges i enrabiades. És segur que hi ha àmplies zones del planeta, molt pobres en comparació amb el nostre país, on els habitants viuen més i millor, sobre la base de la tranquil.litat i els bons aliments (sans i nutritius, que no pas gastronòmicament fastuosos). Però a còpia de tenir accés a productes televisius elaborats als EEUU, acabaran desitjant el cotxe de luxe, la casa amb jardinet i el camp de golf, encara que no necessitin cap d'aquestes coses (i abans, mai no les haurien desitjat, per inimaginables).

Per a poder seguir alimentat el creixement de la nostra economia, els exportem productes que no ens han demanat, els fem veure tot el que nosaltres tenim, i els convencem que és fantàstic consumir tot allò que ells mai no podran aconseguir. I a sobre, aquest “marketing” el fem d'una manera tan competitiva (competint amb nosaltres mateixos, vull dir) que ens estressem fins a l'angina de pit.

Escassa autonomia

Sempre es podria dir que ells tenen els seus propis governs, i la seva capacitat de decidir lliurement el seu destí. No cal burxar gaire per adonar-se, però, que llur marge de maniobra és molt estret. Primer, perquè també a nivell polític i institucional hi ha una relació de força entre el primer món i el tercer món; la força del creditor respecte el deutor. Però també perquè en els països del tercer món la propietat de la terra (factor clau de riquesa) sol estar molt concentrada; la cobejança de les indústries transnacionals de capital occidental, especialment del sector agroalimentari, fa dels terratinents dels països del tercer món peces molt valuoses. Els interessos d'aquests terratinents, d'altra banda, són fàcils de ser satisfets per aquestes transnacionals; de manera que molts d'ells acaben essent aliats del gran capital. Com a efectes colaterals, els indígenes no propietaris acaben essent despullats, sovint, dels més elementals dels seus drets.

Exportació d'armament

Aquest és l'element més esborronador de tot el dossier de les relacions Nord-Sud. L'element de partida és la imprescindible modernització constant de les indústries d'armament dels països rics per a defensar la seva hegemonia militar i geoestratègica. Lògicament, aquesta modernització només és viable en la mesura que hi hagi un impuls del sector públic a la producció, i altrament, un mecanisme per anar buidant els magatzems plens d'artefactes “obsolets”. Obsolets en el sentit de no ser d'útlima generació, però no pas en el sentit de tenir capacitat de matar. ¿Com es buiden el magatzems? col.locant els estocs a qui els demani, si cal, bé de preu. ¿Qui els demana? Els països en situació bel.ligerant no productors d'armes. És a dir, els països del tercer món -si convé, degudament atiats per les consignes dels serveis d'intel.ligència dels països rics. Aquesta constant modernització permet que els governs de les grans potències, de tant en tant, puguin enlluernar l'opinió pública local amb demostracions de força i eficàcia tècnica sorprenent, fent blanc en objectius militars seleccionats, minimitzant els efectes colaterals (només uns quants centenars de morts civils); enlluernament que permet, al seu torn, aconseguir el recolzament popular per l'augment de la dotació pressupostària a la partida d'armament. Tot està molt ben travat. El fet que les exportacions d'armes tinguin com a destinataris països on el respecte als drets humans sigui àmpliament qüestionat, segons algunes organitzacions no governamentals internacionals, fa que aquest problema sigui especialment dramàtic. I la opacitat amb que els governs dels països rics es mouen, en aquest terreny, els fa particularment sospitosos d'encobrir uns interessos d'una mesquinesa inenarrable.

Mercat-v-sostenibilitat

En definitiva, el sistema d'economia de mercat s'ha imposat com el millor dels sistemes possibles, si es tractava d'aconseguir el màxim creixement econòmic; però resulta que aquest creixement és insostenible, tant en termes mediambientals (pel balanç de recursos gastats/renovats) com en termes socials (per les extraordinàries desigualtats que provoca). El concepte “insostenible” no és un concepte estrictament moral (que també); és un concepte, a la curta o a la llarga, físic. Quan els recursos s'hagin esgotat ja no caldrà parlar de l'ètica del consumisme: s'extingirà per inanició. I quan la tensió social Nord-Sud sigui excessiva, ja no caldrà fer apologia de l'equitat: els murs de contenció s'esfondraran, i aneu a saber el que ens espera. El sostenibilisme, avui, proposa revisar el concepte de mercat, eixamplar l'horitzó de les seves mancances, i corregir-ne, mitjançant l'actuació dels poders públics, totes les seves perversitats. Però res no s'aconseguirà sense una certa complicitat social; en definitiva, sense una tasca prèvia de sensibilització. És imprescindible, en la mesura que tota proposta sostenibilista condueix, finalment, a un canvi en les pautes de consum i en les formes de vida. Elements per prendre consciència dels perills i les perversitats del model insostenible i la voracitat del mercat no en falten: si el botó serveix de mostra, aquí hi ha tres exemples que ens resultaran familiars:

Avui, a Vic, es poden comprar pomes procedents de Nova Zelanda més barates que les procedents de Lleida. ¿Com ha vingut aquesta poma des de Nova Zelanda? ¿en vaixell? ¿en avió? ¿quan costa transportar-la? ¿qui ha collit aquesta poma? ¿en quines condicions? ¿quan ha cobrat pel seu jornal?

La necessitat d'aconseguir marges comercials suficients fa que en tota l'activitat mercantil s'extremi l'economicisme. També en relació a les activitats ramaderes, agrícoles i de les indústries alimentàries. La lògica dels beneficis dicta la gestió a l'hora d'abocar adobs i insecticides, manipular genèticament les llavors i les plantes, reutilitzar subproductes per a alimentació animal, desfer-se dels envasos, subministrar antibiòtics i productes de dubtosa composició per a engreixar el bestiar, i un llarg etc. ¿Sabem el que mengem? ¿Hi ha garanties suficients sobre els controls de toxicitat? ¿Sabem els efectes sobre la salut que ens produiran a còpia d'ingerir-los, potser a vint anys vista?

GLOBALITZACIÓ I ANTIGLOBALITZACIÓ

Sobre la globalització s'han dit i escrit tantes coses que es fa difícil treure'n l'entrellat. Intentaré sintetitzar la meva posició a partir de les següents preguntes: a) què és?; b) quins efectes provoca?; c) quins arguments tenen els antiglobalitzadors?

A. Què és. Per començar, no tothom està d'acord en què és i què no és la globalització. El concepte més extens i més recurrent, consisteix en identificar-la amb una expansió del sistema econòmic capitalista a nivell mundial. És a dir, això que ja existeix als països occidentals des de fa més d'un parell de segles, l'economia de mercat, amb la globalització està arribant a tots els racons del planeta. El fet, natural degut a la facilitat de transportar i vendre productes a qualsevol lloc, s'accelera amb la implantació d'empreses transnacionals que estableixen les seves plantes de producció allà on els convé (cercant la mà d'obra més barata, o els recursos productius més abundants), i obren oficines comercials urbi et orbe. La possibilitat de moure diners amunt i avall per tot el món, sense fronteres que posin traves, i a la velocitat del fax o del correu electrònic (és a dir, literalment a la velocitat de la llum), fa que el finançament de totes aquestes activitats no sigui cap problema. A més, l'augment de l'economia especulativa, és a dir, dels moviments de diners que no estan lligats a cap activitat productiva, sinó a la simple compra i venda d'accions i altres actius financers, fan que qualsevol esdeveniment d'un país tingui efectes en les borses i les economies de molts altres, sovint de forma imprevisible. Aquests fenòmens són els que, correntment, són identificats amb la globalització.

Val a dir que aquesta visió pot ser considerada com a reduccionista. Jo crec que una anàlisi seriosa dels problemes del nostre segle hauria de contemplar molts altres aspectes de la globalització que sovint es menystenen. El que hem dit fins ara només fa referència a problemes comercials i financers, és a dir, econòmics. Però la facilitat de comunicacions internacionals, tant per la televisió via satèl·lit com per Internet, ens porta també a una uniformització cultural, que ens permetria parlar de la globalització de l'educació, de les escales de valors, de les preferències pel consum, del vestir, de l'estil de vida. Si això és així, serà pertinent recordar que tota l'activitat humana sobre la capa de la terra té efectes sobre el medi ambient; per tant, la contaminació atmosfèrica, l'escassetat d'aigua, la reducció de la massa forestal, l'extinció d'espècies i l'eventual canvi climàtic també són producte de la mundialització. En aquest sentit, jo diria que caldria ampliar el concepte de globalització a tots els camps de la nostra biosfera, i allunyar-nos d'enfocaments estrictament economicistes. No estem parlant només de creixement econòmic: estem parlar, sobretot, de si el model econòmic (amb creixement o sense) és sostenible, i això des d'un doble vessant: mediambiental i social.

B. Els efectes. La globalització amplia a tot el món els efectes que l'economia de mercat ja havia provocat als països capitalistes (o els que ja fa temps que pateixen els països colonitzats per països capitalistes). Això té coses bones i coses dolentes. Les bones: des d'un punt de vista econòmic, és difícil pensar en un sistema que permeti assolir més eficiència en l'assignació de recursos que un sistema de mercat competitiu; per tant, com més s'expandeixi el capitalisme, millor funcionarà l'economia (contemplada des d'una visió ortodoxa, o clàssica, i que ho valora tot a partir de les magnituds del Producte Interior Brut). És a dir, crec que la globalització serà favorable al creixement del PIB mundial. Les dolentes: el mercat també té falles, i molt grosses. Esmentem breument les més significatives: El mercat garanteix la producció eficient de béns d'ús privat, però per si sol, no garanteix la producció adequada de béns i serveis públics; sovint obvia els efectes contaminants dels processos de producció (o de consum); en determinades ocasions, afavoreix la creació de monopolis, que acaben essent la perversió total de la lliure competència; ignora les penúries de les persones, els treballadors, els sectors o els països més vulnerables, desafortunats o febles; crea desigualtats socials; i tendeix a potenciar una escala de valors on, al final, es confon l'èxit en la vida amb l'èxit en els negocis. Totes aquestes falles del mercat són prou conegudes i acceptades per la major part dels teòrics i pels governs. Precisament, l'acció política consisteix en prevenir, contrarestar i lluitar contra els desequilibris provocats per les falles del mercat; i el programa polític es considera més de dretes o més d'esquerres en funció del compromís del govern a favor de la llibertat de mercat o a favor de la intervenció per a corregir-ne els excessos.

Quin és el problema de la globalització? Que com que la instauració de les lleis del mercat és a escala mundial, ja no hi ha partit polític, ni govern, ni Estat que tingui capacitat per a corregir les falles d'aquest mercat. L'absència d'un govern mundial amb prerrogatives per actuar en l'àmbit econòmic, social i mediambiental, i per posar en fila a les empreses transnacionals, ens fa a tots més vulnerables i fràgils contra la inclemència de les lleis de l'oferta i la demanda. La creixent desigualtat entre països rics i països pobres n'és la conseqüència més directa. I la immigració, l'aspecte que a nosaltres se'ns fa més perceptible.

C. Arguments dels antiglobalitzadors. Si el que pretenen els diversos col·lectius que s'han alineat amb el moviment antiglobalitzador és evitar la globalització, tenen la batalla perduda. El fenomen és, al meu entendre, inevitable, i oposar-s'hi no té gaire més sentit que presentar una esmena a la totalitat contra la llei de la gravetat. Ara, si el que pretenen és neutralitzar els seus efectes més perversos, crec que tenen tota la raó del món. El capitalisme salvatge del S. XIX va fer molt mal als treballadors que el van patir. Per sort, gràcies a la lluita dels moviments obrers, i en general, a les forces d'esquerra, l'Estat va anar assumint competències que van permetre limitar en bona mesura els abusos que el capitalisme permetia. L'economia mixta d'alguns països que seguien el model proposat per la socialdemocràcia del centre i del nord d'Europa va permetre assolir un meritori compromís entre l'eficiència econòmica i el benestar dels ciutadans. Doncs es tracta d'això: a nivell mundial, el control de les barbaritats del mercat està en un estat embrionari. Cal inventar i desenvolupar mecanismes de participació ciutadana, de control polític, i de redistribució de recursos públics, que facin a escala mundial el que els Estats fan a escala nacional. No és fàcil, no tothom ho veu de la mateixa manera, i no tothom té els mateixos interessos; ara, el principal problema dels antiglobalitzadors és que en nom de reivindicacions assenyades es cometen actes de violència; i el més lamentable de tot plegat, és que, en nom de l'ordre, les autoritats dels Estats afegeixen llenya al foc autoritzant actes de repressió més violents, encara.

El que ens pertoca, doncs, és treballar perquè el seny i el diàleg guanyin terreny a la confrontació, i perquè les institucions internacionals avancin en la línia proposada. Això és el que espero, pel bé dels nostres fills i néts.

52