Música

Instruments medievals

Compartir 1 Me sirvió 0 No me sirvió

Els instruments medievals

Definicions

1. CORDÒFONS

1. 1. El llaüt: Instrument antic de cordes pinçades. Deriva d'un instrument àrab anomenat 'ud, que s'assembla a la guitarra moresca. La caixa del llaüt, té l'aspecte de mitja pera. El claviller està dividit en compartiments (trasts) com la guitarra. L'instrument clàssic està muntat amb cinc dobles cordes i una de simple. La música per a llaüt està escrita en un sistema que consisteix a representar la posició dels dits damunt del diapasó.

1. 2. El saltiri: És un instrument molt antic del grup dels cordòfons, amb teclat, en el que les cordes són pinçades. Té una caixa de ressonància triangular o trapezoïdal que té de set a deu cordes. A partir del s. XVI es posava damunt d'una taula i les cordes eren percudides amb martellets. Al sud d'Europa preferien el saltiri trapezoïdal amb tres o quatre cordes per nota, en canvi els del nord tendien pel triangular i senzill o doble corda. El saltiri no té gaire repertori, ja que es feia servir en ocasions de demanda.

1. 3. L'arpa: És un dels tipus d'instruments de corda més antic. En l'època dels joglars, tenia aproximadament la mateixa forma que ara, però en més petit. Té una sèrie de cordes de diferents longituds i tensades damunt d'un marc més o menys triangular. Quan polses les cordes, vibren i cadascuna fa un so. La caixa de ressonància està al mateix marc. L'arpa més moderna ja és molt més complerta, té de 46 a 47 cordes (sis octaves i mitja), està en Si major o Do bemoll major i té set pedals. En canvi les arpes més antigues (la dels egipcis) tenien de set a vuit cordes.

1. 4. Viola de gamba: És de la família d'instruments d'arquet. Té sis cordes afinades amb els mateixos intervals que el llaüt. El diapasó, el té ample i dividit en trasts i té calats en forma de C. Les violes més petites s'aguanten damunt dels genolls i les més grans entre els genolls (per això es diu viola de gamba). L'arquet s'aguanta amb el dors de la mà girat cap a baix i la tensió dels crins es pot canviar o controlar pels dits de l'instrumentista. Els principals tipus de violes són: el paradessus de viola, el tiple de viola, el contralt, el tenor, el baix i el contrabaix o violó. La viola es fa servir molt en polifonia.

1. 5. Rabec: Instrument d'arc. D'origen popular, s'en fabricaren de diverses mides —per bé que sempre més aviat reduïdes— i formes. Actualment es conserva viu en algunes àrees rurals de Castella i Cantàbria. Generalment consta de dues cordes, encara que també en pot tenir tres o, fins i tot, quatre. Té algunes petites perforacions circulars escampades per la superfície de la pell o xapa de la tapa de ressonància. Derivat del rabb àrab, fou conegut també per la música culta europea. Utilitzat per a acompanyar el cant o altres instruments, es tocava en posició vertical, reposant sobre la cama de l'instrumentista. En altres representacions, però, aquest sostenia l'instrument a la part davantera de l'espatlla, de manera similar al violí.

1. 6. Viola de roda o organistrum: Instrument de corda fregada. Consta d'una caixa de ressonància en forma de vuit, amb una maneta que fa girar una roda de fusta adjacent al pont. Accionada per la mà de l'instrumentista, la maneta posa en moviment la roda que frega continuadament les cordes tot produint el so. La llargària de les dues cordes melòdiques —generalment afinades a l'uníson— es modifica mitjançant unes tangents que, mogudes des d'un teclat col·locat en un lateral de la caixa, trepitgen les cordes de forma semblant a com ho fan els dits en un violí o una guitarra. Els bordons, de nombre variable, estan afinats en quintes i octaves, passen sobre ponts independents situats a cada cantó del pont principal i sonen constantment en moure la roda.
Els seus orígens es troben en l'organistrum, instrument del segle IX, de mida més gran, que tocaven dos intèrprets alhora. Al llarg del segle XIII reduí les seves dimensions, i al XVII es considerà un instrument dels músics ambulants. Durant el set-cents l'aristocràcia francesa l'utilitzava juntament amb la musette, i Haydn i Mozart l'inclogueren en alguna de les seves composicions. Actualment la viola de roda es continua tocant com a instrument folklòric en alguns països d'Europa, especialment França i Hongria.

1. 7. Trompeta marina: Instrument de corda, de considerables dimensions, que consisteix en una caixa de ressonància llarga i estreta, triangular o en forma de trapezi, de fons bombat, amb mànec i una sola corda, que es toca amb arc. L'instrument reposa per la part inferior a terra, mentre el claviller ho fa sobre l'espatlla esquerra de l'intèrpret, el qual amb el dit polze de la mà esquerra no trepitja la corda completament sinó que tan sols la pressiona per tal d'obtenir els harmònics naturals, similars als de la trompeta, en fregar la corda amb l'arc en aquell punt. Aquest fet ha permès als estudiosos justificar el primer mot del nom amb què es coneix aquest antic instrument (l'origen del segon terme, però, és més difícil d'esbrinar). Si bé hi ha fonts iconogràfiques que el situen ja als segles XV i XVI, fou al XVII i al XVIII que esdevingué popular.

2. AERÒFONS

2. 1. Orgue portàtil: És un dels instruments més populars del s. XIII fins al s. XVI. És lleuger de pes perquè es pugui portar i per poder tocar i caminar alhora. L'instrumentista amb la mà esquerra, manxa amb un supletori fet de pell de xai i fusta, mentre que amb la mà dreta toca un teclat d'unes dues octaves aproximadament. Com que amb una manxada només tria aire per una nota, es feia servir per tocar música monòdica. Els tubs estan posats en dues rengleres i van de més curts a més llargs. Quan toques les claus deixen passar l'aire i depèn de si manxes més fluix o més fort pots aconseguir diferents sons.

2. 2. Orgue: Instrument polifònic de vent, proveït d'un o més teclats, el so del qual és causat per tubs labials o de llengüeta.L'aire necessari per a fer-los sonar és aportat a través d'un mecanisme que està sota el control de l'organista.

2. 3. La flauta de bec: Tenen un bec amb un forat d'un prim canal que forma un filet d'aire, del qual l'instrumentista ha de posar el bec entre els seus llavis tal com ho faria en un simple xiulet. El tub de la flauta té forats per poder canvia r la seva llargada i fer diferents notes. Els exemplars més antics de flautes no tenen embocadura. A l'època medieval, la flauta de bec tenia sis forats, més endavant a l'època clàssica ja en tenia vuit. Actualment hi ha cinc tipus de flautes: el sopranino en fa, el soprano en do, el contralt en fa, el tenor en do i el baix en fa i finalment el flabiol. També hi ha el flautí i la flauta travessera.

2. 4. Xirimia: Instrument de la família de vent-fusta de llengüeta doble que presenta un interior cònic acabat en un pavelló obert. Les xeremies agudes eren d'una sola peça, mentre que les bombardes, que posseïen alguna clau a l'extrem inferior protegida amb un barrilet, eren fetes de diverses peces. La seva longitud, sobretot en les xeremies soprano, que feien uns 65 cm, era més gran que la necessària per a arribar a l'afinació cercada. La longitud addicional corresponia al pavelló, dotat d'uns forats de ressonància que elevaven la fonamental produïda al tub sonor. Excepte en els models més greus, totes les xeremies portaven la llengüeta mig amagada dins la pirueta, una mena d'embut on el músic recolzava els llavis i que ajudava a emetre les notes. Els conjunts d'instruments forts de ministrers, anomenats 'cobles de ministrers' a la Península Ibèrica, s'incorporaren plenament des del final del segle XV a la polifonia religiosa associant-se a les capelles de cantors de les institucions religioses. Aquest ús religiós de l'instrument es mantingué durant tot el XVII, i amb la pràctica de la policoralitat s'empraren cors exclusivament instrumentals en moltes de les obres. Encara vigent al segle XVIII, la xeremia anà desapareixent lentament i mai de manera definitiva, i fins al segle XIX fou emprada en músiques paralitúrgiques, com processons o passaclaustres. En l'àmbit de la música popular donà lloc a instruments derivats o emparentats, com és el cas de les tarotes a Catalunya.

2. 5. Cornamusa (sac de gemecs): Instrument de vent, anomenat també bot, botet o sac de gemecs, consistent en un bot de pell que serveix de dipòsit d'aire i al qual s'adapten diferents canons o tubs, un dels quals serveix per a insuflar l'aire amb la boca i els altres per a produir sons, bé una melodia, bé un so continu que fa d'acompanyament. És constituït per tres elements bàsics: el sac, el grall i els bordons. El seu origen és desconegut però l'ús d'un odre com a dipòsit d'aire per a fer sonar instruments ja era conegut a la Grècia clàssica. La seva existència, però, no està realment documentada fins a l'època romana (segle I dC). Tot fa pensar que arribà de l'Àsia, potser de l'Índia, i ràpidament s'estengué per la conca mediterrània, on encara perviu. El bordó aparegué a la fi del segle XIII. La seva evolució fou paral·lela a la de la música de l'Edat Mitjana europea, època en què l'instrument es féu d'ús comú primer entre els joglars i els trobadors i després, com a instrument popular, entre els pastors. Al segle XVI tingué un gran prestigi a les corts i les ciutats lliures, si bé mai no perdé el seu caràcter popular, ni tan sols quan la musette féu la seva entrada a la cort de França al segle XVII. El seu so característic fou imitat o suggerit de manera estilitzada en la música culta a partir del segle XVIII. Si bé fou instrument solista des del Renaixement, en la cobla de ministrils s'acoblà amb altres instruments. Al principi del segle XIX encara pervivia la cobla de tres quartans, que amb el temps es convertí en la cobla actual, integrada per tres músics que tocaven el sac de gemecs, la tarota i el flabiol i el timbal. Actualment és un instrument tradicional que es conserva amb diferències morfològi ques importants i amb noms diversos (gaita, musette, cabrette, zampogna, doudy, union pipe, mezouej, crutiupanga i d'altres) a l'Europa central i oriental, el nord d'Àfrica, Àsia i alguns països d'Amèrica.

2. 6. Cromorn: Instrument de vent-fusta, de llengüeta doble amb càpsula d'aire, que consisteix en un tub estret i cilíndric, corbat en el seu extrem (en forma de J), amb vuit forats per als dits i d'altres de ressonància.Els models grans posseeixen, a més, una o més claus protegides per una fontanella. La seva llengüeta no toca directament els llavis, sinó que està protegida per una càpsula amb una obertura per on bufar, de manera que vibra només sota el control de la pressió de l'aire. Els cromorns formen una família de sis membres, amb mides que van des dels 32 cm del sopranino fins als 120 cm del gran baix. Les fustes més emprades en la seva construcció foren l'arç i el boix. El final del tub, un cop tornejat, es corbava al vapor i s'expandia pel seu extrem per augmentar-ne el so. A causa del tub cilíndric no pot octavar (canviar d'harmònic), i per tant la seva extensió es limita a poc més d'una octava. De so característic, obscur i nasal, fou el primer instrument europeu que interposà una càpsula d'aire rígida entre la boca i la llengüeta.

3. IDIÒFONS

3. 1. Sonalls: Joguina sonora de percussió, idiòfon d'entrexoc per sacseig. Consta d'una cavitat globular amb un mànec o agafador, a l'interior de la qual hi ha petites peces que xoquen contra les parets en ser sacsejades. La cavitat pot ser esfèrica o oval.

3. 2. Campanes: Instrument de percussió format per una cavitat en forma de vas invertit, d'amplària creixent devers la boca o obertura, el qual es percut amb un batall —interior o exterior— o amb un batedor independent.Les vibracions sonores es produeixen, principalment, a les vores o boca de la campana. Antigament també era anomenada nola, cloca o seny. En la classificació Hornbostel-Sachs, idiòfon de percussió directa. Generalment és de bronze, però també pot ser de ferro o d'altres metalls, per exemple d'argent, o d'altres materials com ara fusta o terra cuita. La qualitat i el gruix del metall o material del qual està feta, així com la seva forma i mides, són determinants en la seva afinació i en la producció dels sons harmònics. Bàsicament, la campana es pot fer sonar de dues maneres: balancejant-la de manera que, en moure's, el batall la percudeixi; o bé, suspesa en posició fixa, percudint-la amb el batall (accionat manualment o mecànicament).

3. 3. Pandereta: Instrument de percussió que consta d'un marc circular de fusta que subjecta una membrana o pell tensada per una cara.En la classificació Hornbostel-Sachs, membranòfon de percussió directa, amb marc i una sola membrana, que es complementa amb una part idiòfona per sacseig. Al voltant del marc de fusta hi ha diverses petites ranures laterals amb sonalls, és a dir, amb unes petites planxes o discos de metall, que sonen per entrexoc per parells, els quals estan travessats per un filferro que els subjecta al marc. Al mateix marc acostuma a haver-hi un forat circular de subjecció, per al dit polze de l'instrumentista. El so es produeix en copejar amb una mà directament la membrana o bé el marc, per sacseig o en fregar, amb un dit lleugerament humit, la superfície de la membrana.

4. MEMBRANÒFONS

4. 1. Timbal: Instrument de percussió de so indeterminat, del tipus tambor amb dues membranes.En la classificació Hornbostel-Sachs, membranòfon de percussió directa del grup dels tubulars cilíndrics de dues membranes. El timbal consisteix en un tambor de doble membrana de mides molt diverses que oscil·len entre 30 i 50 cm de diàmetre. El so és produït per dues membranes de pell tesades i fixades a pressió damunt un bastidor cilíndric, que fa també de caixa de ressonància. En els de fusta, les dues membranes es mantenen fixades als extrems del cos de l'instrument pressionant-ne els riscles amb l'ajut de dos cèrcols, lligats l'un amb l'altre amb una corda que, a tal fi, té unes anelles de tensió, de cuir, que permeten aconseguir el so més convenient. El so es produeix en percudir la membrana superior amb dues baquetes. L'instrument sol anar penjat al coll de l'intèrpret, que acostuma a situar-se'l a l'altura de la cintura, la qual cosa li permet fer-lo sonar mentre es desplaça.

4. 2. Tamborí: Instrument de percussió de so indeterminat. Consisteix en un tambor cilíndric, de dimensions petites, l'alçada del qual sol ser igual o lleugerament superior al diàmetre. El so és produït per dues membranes de pell o de material plàstic tensades, muntades i fixades a pressió damunt el bastidor, que fa també de caixa de ressonància. Solen ser colpejades amb una baqueta amb el cap ovoide o esfèric. Conegut des de l'època medieval, per la seva mida —que permet subjectar l'instrument penjat al coll i tocar-lo amb una sola mà— ha estat associat sovint a altres instruments com la flauta o el flabiol, tocats tots dos pel mateix intèrpret. S'ha fet servir gairebé sempre en la música a l'aire lliure. Ha estat principalment usat en l'acompanyament de danses i cançons o en alguns actes processionals, però també s'ha emprat com a instrument cortesà, per a marcar el ritme en els balls i ensenyar-ne els passos. Penjat al coll de l'instrumentista, descansa damunt de l'avantbraç i hom sol percudir-lo amb una baqueta de fusta de cap ovoide. La caixa sol ser de fusta de lledoner flectida, d'una sola peça, amb dues membranes de pell, lligades amb un cordill enganxat als riscles, amb anelles de pell per tensar-les. Generalment duen també un bordó entorxat de budell o de seda a la cara externa d'una o d'ambdues pells, que poden tibar-se amb una clavilla de fusta inserida en el cos de l'instrument