LA INDÚSTRIA TÈXTIL

El procés industrial tèxtil és bastant complex a causa de la quantitat d'operacions de transformació que requereix la primera matèria fins a convertir-se en un producte acabat (peça de roba).

Històricament, la industria tèxtil ha evolucionat de manera ininterrompuda d'acord amb tres etapes clarament diferenciades:

L'obtenció artesanal de fils i teixits.

La creació de les primeres fàbriques tèxtils arran de la revolució industrial.

La transformació tecnològica actual.

L'OBTENCIÓ ARTESANAL DE FILS I TEIXITS

En l'antiguitat, els fils s'obtenien amb dos estris molt senzills: el fus de mà i la filosa.

El fus de mà, instrument que serveix per cargolar el fil que es va formant, consisteix en una vareta de fusta de doble con, que té a la part més gruixuda un anell de fusta, cuir, pedra o metall que actua com a volant.

Les fibres de lli, cotó o llana es posen a l'extrem d'un pal, que s'anomena filosa, que la filadora recolza per un extrem a la cintura quan fila dreta o caminant, o recolza a terra al seu costat quan està asseguda.

Amb els dits de la mà esquerra va estirant les fibres de la filosa i les ordena fins a formar-ne un fil uniforme, que torça quan comença a filar, mentre subjecta l'extrem a la part més llarga del fus.

Amb el fus de mà només es pot filar d'una vegada una longitud màxima d'1,30 metres.

Aquest sistema de filatura és intermitent; a la primera etapa es fa l'estirat i la torsió, i a la segona part s'hi enrotlla el fil.

La teixidura primitiva consistia en un bastidor on se subjectaven els fils en sentit longitudinal (ordit) amb una certa tensió, s'hi entrecreuaven uns altres fils amb l'ajuda d'una agulla o punxó (passsada) i s'ajustaven unes passades amb les altres amb una pinta rudimentària.

A l'Edat Mitjana ja es filava amb l'ajuda d'un torn, i els telers tenien un plegador per enrotllar els fils de l'ordit i un altre plegador per el teixit. La trama s'entrecreuava manualment i se seperava l'ordit en dues sèries de fils.

LA CREACIÓ DE LES PRIMERES FÀBRIQUES TÈXTILS

El 1764 James Hargreaves, va inventar una màquina que va anomenar spinning-jenny, que permetia que un sol operari accionés 16 fusos a la vegada. S'havia aconseguit un avenç important, encara que era necessari preparar el material en forma de metxa per substituir l'antiga filosa.

La millora d'aquesta màquina va anar a càrrec de Samuel Crompton, que hi va afegir un tren d'estiratge i un carro mòbil, i va anomenar la nova màquina mulu-jenny.

El 1733 John Kay va inventar la “llançadora volant”, un artefacte que permetia passar el fil de la trama d'una banda a l'altra del teler amb la intervenció d'un operari.

La llançadora, actualment en desús, ha estat el símbol de la teixidura i la seva invenció va significar un gran avenç en la producció.

Amb aquestes innovacions es van crear les primeres fàbriques, que van sorgir de l'agrupació de les màquines en un mateix local.

Gràcies als avenços tecnològics de final del segle XVIII la indústria tèxtil experimentà una demanda de productes cada vegada més gran, per la qual cosa necessitava solucions pràctiques per incrementar la producció.

L'aplicació de la màquina de vapor de James Watt va oferir la primera solució pràctica al problema de la força motriu. S'iniciava una de les etapes més importants de l'època actual.

Les indústries tèxtils es van muntar en edificis construïts expressament amb aquesta finalitat, amb una especialització del treball que va originar una concentració de treballadors que formaven la classe dels obrers assalariats.

Els suburbis de les ciutats es van transformar en sòrdides aglomeracions industrials i van obrir excepcionals perspectives de creixement, impensables per a l'economia artesanal del passat.

LA TRANSFORMACIÓ TECNOLÒGICA ACTUAL

Des de final del segle XIX fins a mitjan segle XX, els canvis tecnològics experimentats per la indústria tèxtil no van ser gaire espectaculars: les fàbriques que treballavan amb màquines de vapor es van transformar quan es va començar a utilitzar l'energia elèctrica. Però a partir dels anys 50 les innovacions tecnològiques van avançar considerablement, mentre irrompien en el mercat les noves fibres sintètiques, que no requereixen el procés de filatura.

Les màquines dedicades a la preparació i la filatura de les fibres naturals, construïdes amb tecnologia mecànica avançada, permetien grans produccions amb poc personal.

A les modernes factories de teixidura s'ha passat dels antics telers de llançadores, la velocitat dels quals no superava les 200 passades per minut, a les modernes màquines per teixir amb inserció de la trama amb pinça, projectil, llança o aire, a velocitats que superen les 450 passades per minut. Sofisticats sistemes de control impedeixen l'aparició de defectes en els fils i teixits i asseguren una correcta manipulació del producte.

La indústria tèxtil, que es basava primerament en l'ocupació de molt personal, depèn actualment de tècnics en constant reciclatge per atendre les constants innovacions.

PROCÉS INDUSTRIAL TÈXTIL

El procés que segueixen les matèries tèxtils és diferent segons l´origen, encara que poden coincidir en algunes fases.

Aquest procés implica els pasos següents:

1.- Obtenció de la fibra.

2.- Eliminació d´adherències en el cas de les fibres naturals.

3.- Ordenació de les fibres de la manera més paral.lela possible.

4.- Filatura pròpiament dita, és a dir, obtenció del fil.

5.- Teixidura del fil (obtenció del teixit) o enllaç amb un mateix fil en el gènere de punt.

6.- Tintura, estampació i acabament del teixit que s´està tractant.

LES FIBRES

Les fibres tèxtils són matèries primeres aptes per ser transformades en fils; d´aquests, mitjançant un procés de lligat, obtindrem diferents tipus de teixits per a la fabricació final de peces de roba.

S´han de distingir dues formes diferents de fibres:

• Les fibres contínues com la seda, l´acetat o la raió de viscosa.

• Les fibres discontínues com la llana, el cotó o la fibrana de viscosa.

Les fibres contínues són llargues, contràriament a les fibres discontínues que fan de 3 a 20 centímetres,

Cosa que permet emprar-les en aplicacions diverses.

Podem classificar les fibres segons el seu origen.

• Fibres naturals

• Fibres artificials

• Fibres sintètiques

OBTENCIÓ DE LA FIBRA I ELIMINACIÓ DE RESIDUS

El procés, exposat breument, de l´obtenció de les fibres naturals, és el següent:

- Cotó. La recol.leció del cotó es fa quan les càpsules estan madures. La fibra es recol.lecta juntament

amb la llavor i, per separar-les, es procedeix a l´operació de desgranament o esborrament, per tot seguit premsar-lo i embalar-lo per enviar-lo a la filatura.

Llana. Generalment l´esquilada de les ovelles es fa durant la primavera, que és quan la llana es troba en millors condicions. Antigament es feia amb tisores; actualment es fa amb màquina elèctrica, que estalvia patiments a l´animal i aprofita una longitud màxima de fibra.

La llana de cada ovella es manté unida a causa de la quantitat de greix que s´adhereix a les fibres. Cada unitat rep el nom de velló. És necessari fer una selecció de la llana per eliminar la de qualitat inferior (baix ventre, garres).

Després de seleccionar-la, es neteja per eliminar els sòlids que té adherits (terra, cascàrries) i els greixos (suarda i lanolina). Després d´un procés d´assecament, la llana ja està preparada per la filatura.

Com a fibra animal també hi ha la seda, utilitzada a la Xina fa 4.000 anys. És un filament natural que segreguen les larves del cuc de seda. És l´única fibra tèxtil que la naturalesa produeix ja en forma de filaments. El filament s´obté de descabdellar els capolls que elaboren les larves.

Altres fibres animals són les que provenen dels pèls de les cabres, dels conills, dels camells, de les llames, etc. Les fibres animals estan formades per substàncies a base de proteïnes.

Lli. El lli, pel fet de procedir de la tija, requereix operacions diferents de la resta de les fibres. Un cop tallat, se l´ha de sotmetre a l´enriuament per tal de separar la fibra de l´escorça i de la part llenyosa de la fibra. Es completa amb l´operació anomenada espassament.

Altres fibres vegetals són el cànem i el jute, les quals s´obtenen igualment de la tija de la planta; l´espart, i l´atzavara -que s´obtenen de la fulla- i el coco, que prové del recobriment filamentós de la closca del fruit del cocoter.

FIBRES MINERALS

L´amiant és una fibra mineral que prové de la descomposició de certes roques. És incombustible i inatacable pels àcids, fet que explica que es fes servir per confeccionar vestits de bombers, mànegues, etc.

Altres vidres minerals són el vidre i els minerals dúctils.

FIBRES QUÍMIQUES

Són les produïdes per l´ésser humà en sotmetre a accions químiques determinats productes de la naturalesa.

Artificials.- La viscosa és la primera fibra artificial obtinguda a partir de la cel.lulosa de la fusta de certs arbres. Va ser inventada pel comte Chardonnet i la seva producció comercial es va iniciar l´any 1911 als EUA. L´any 1924 va adoptar el nom de raió -raig de sol. Una altra fibra artificial és la fibrana.

Sintètiques.- La poliamida és la primera fibra sintètica obtinguda de materials derivats del petroli o del gas natural. Es va comercialitzar a partir de 1939 amb el nom de niló. Va representar una revolució en el camp tèxtil per la seva durabilitat i elasticitat.

Altres fibres sintètiques obtingudes a partir de combustibles fòssils són el polièster o tergal, l´acrílica o acrilan i l´elastà o lycra.

No hi ha gaires productes tèxtils que es facin només amb un sol tipus de fibra. Totes les peces de vestir han de dur enganxada o cosida l´etiqueta obligatòria de conservació i composició del teixit, la qual ens servirà de guia, així com un número o una lletra que indiqui la talla de la peça. Hi trobem també assenyalats els procediments per rentar, eixugar, assecar, planxar i, en alguns teixits, també una indicació sobre la conveniència o no d´utilitzar lleixiu.

En l´etiquetatge de composició i conservació figurarà també la marca comercial, la identificació del fabricant i la composició del teixit, que normalment s´expressa amb percentatges de major a menor presència de fibra.

PREPARACIÓ PER A LA FILATURA.

L´aspecte definitiu d´un fil dependrà de tres condicionaments:

• de la naturalesa de la fibra (utilitzada sola o barrejada)

• de la seva torsió

• dels diferent aprest, com la brillantor, el tacte i l´aspecte que s´hi vulgui donar

Cotó. La primera operació que es fa quan el cotó arriba a la fàbrica consisteix en l´obertura de les bales a les màquines anomenades obridores. Es desfan els flocs de fibra molt atapeïts i es col.loquen en capes per obtenir una mescla homogènia de les fibres.

El batanatge continua la disgregació i la neteja iniciades en les obridores gràcies a la distribució de les fibres, superposant-les i estirant-les.

El cardatge separa unes fibres de les altres per treure´ls les impureses i iniciar-ne el procés de paral.lelització. A la sortida de la carda el cotó s´ha convertit en una cinta amb totes les fibres uniformement distribuïdes en la seva longitud. La següent operació consisteix a passar-les diverses vegades pels manuars per tal d´estirar la cinta i continuar la paral.lelització de les fibres. En els cotons de molta qualitat es fa també el pentinament, per aconseguir una major regularitat i puresa.

Finalment, a les metxeres s´aprimen les cintes i es deixen en condicions per a la filatura.

Llana. El procés de la llana difereix del cotó perquè abans del cardatge requereix l´operació d´ensimatge. Aquesta operació consisteix a untar amb greixos les fibres per evitar que s´electritzin en els òrgans operadors de les màquines. Després del cardatge es procedeix al pentinament. De vegades és necessari un repentinament i altres passos de preparació per a la filatura.

Lli. El lli requereix un pentinament a fons, després del qual està preparat per passar l´aprimament de les metxes i la filatura.

OBTENCIÓ DELS FILS AMB SELFACTINA.

No hi ha una clara diferenciació entre la filatura de la llana i la del cotó, tot i que las màquines que filen requereixen l´adequació a cada fibra.

Fins a principi de segle les metxes es convertien en fils amb la màquina de filar anomenada selfactina, una versió millorada de l´antiga mule-jenny.

La selfactina consta d´una part fixa que suporta els cilindres d´estiratge i les bobines d´alimentació, i d´una part mòbil (el carro) que roda sobre carrils i porta els fusos giratoris. El carro es desplaça amb un moviment de vaivé longitudinal amb un recorregut aproximat d´1,60 m. Quan es posa en funcionament, els cilindres i els fusos giren i torcen els fils alhora que l´estiren. En el desplaçament màxim del carro hi ha una longitud de fil preparada per enrotllar-lo. Abans es produeix una aturada breu, que té com a finalitat despendre dels fusos les espires que hi puguin haver quedat enrotllades, operació que es realitza

amb uns girs en sentit contrari. Enrotllat el fil o plegat a la fusada, gràcies a un enginyós dispositiu, la màquina inicia un nou recorregut.

Atès que la selfactina, per a la intermitència del treball que realitza no permet una elevada producció, ha estat gairebé totalment reemplaçada per les modernes màquines de filar contínues.

LA FILATURA AMB MÀQUINES DE FILAR CONTÍNUES

La funció de la contínua de filar és la següent: agafa la metxa, l´estira fins el calibre de fil que es vol i, alhora, hi aplica la torció suficient perquè el fil adquireixi la consistència definitiva.

La contínua de filar consta d´un bastidor anomenat fileta, on es col.loquen els rodets de metxa, i d´un sistema d´estiratge consistent en alguns aparells de cilindres que estiren la metxa fins que s´aconsegueix el gruix que es vol. El fus és l´òrgan que recull el fil després de l´estiratge, a la vegada que li imprimeix una torsió definitiva, gràcies a la velocitat de gir del fus i a un simple dispositiu constituït per un cèrcol i un corredor (anella) que es munta sobre el primer. El cèrcol és concèntric amb el fus i el corredor en girar al voltant del cèrcol acompanya el fil abans d´enrotllar-lo en el fus.

Una màquina contínua de filar està formada per un nombre variable de fusos que oscil.len entre cinc-cents i vuit-cents i que actuen simultàniament.

Per obtenir fils més resistents es procedeix en molts casos a la reunió de dos o més fils amb una nova torsió. Aquesta operació de plegament de caps es fa a les contínues de retòrcer, molt semblants a les de filar però sense el tren d´estiratge. Aquesta operació és pràcticament l´única que s´aplica a les fibres contínues com a preparació abans de la teixidura.

PREPARACIÓ DEL FIL PER A LA TEIXIDURA

Obtingut el fil a la contínua de filar en forma de fusades, es procedeix a enrotllar-lo en uns cons i a esporgar-lo (eliminació de defectes) i a nuar-lo i a soldar-lo per evitar qualsevol protuberància. És convenient fixar o tractar amb vapor els fils de la llana o estam quan surten de la contínua de filar, ja que a causa de la torsió que han rebut, tenen tendència a enrotllar-se sobre ells mateixos i formar cargolins.

L´operació de fixació es fa en unes cambres adequades. Se sotmet el fil a l´acció del vapor saturat sense arribar a mullar-lo. És una operació delicada que té com a finalitat evitar defectes posteriors (canvi de colors).

En tots els sistemes de filatura es porten a terme controls de numeració o títol del fil obtingut, la torsió, la resistència, etc.

SISTEMES D'OBTENCIÓ DEL TEIXIT

El fil correspon a l´estructuració tèxtil monodimensional. El pas següent correspon a la construcció de la tela, en la qual es materialitzen dues dimensions: amplada i llargada.

Fonamentalment s´apliquen dues tecnologies per a l´obtenció d´un teixit a partir del fil: entramat dels fils en un teler i enllaçat dels fils per aconseguir el gènere de punt.

Per obtenir els teixits entramats es requereixen prèviament les operacions d´ordissatge i, en molts casos, en un encolatge dels fils que han de formar la secció longitudinal del teixit.

Ordir significa reunir en un recipient anomenat plegador la totalitat dels fils que han de formar la llargada del teixit, disposats equidistants els uns dels altres i amb la mateixa tensió. En cas que s´hagi d´ordir amb fils sense doblegar, sol ser convenient encolar-los per evitar que es desfibrin en l´operació de teixidura. L´encolatge consisteix en l´addició de cola o fècula al fil, l´assecament i l´enrotllament de la tela al plegador destinat al teler. L´última operació de preparació de la tela per a la teixidura consisteix a passar tots els fils per a les corresponents malles dels lliços, cosa que permetrà la formació dels diferents lligaments en el teixit.

EL TELER

En el bastiment del teler se situen dos grans rodets: el primer és el que conté l´ordit, que es desenrotlla progressivament per després intercalar-hi en sentit horitzontal i reiteradament un fil que constitueix la trama; l´altre rodet, o plegador, situat a la part anterior, rep i enrotlla la tela que es va formant. La intercalació de la trama s´aconsegueix aixecant alternativament amb el lliços el fil de l´ordit de manera que formin un angle díedre. Per aquesta obertura , anomenada calada, hi passa o bé la llançadora, que diposita la trama o passada en els telers convencionals, o bé la pinça, projectil o dispositiu adequat a les modernes màquines de teixir.

Amb els recursos convencionals, la velocitat màxima dels telers lleugers cotoners eran de dues-centes passades per minut, mentre que els pesats telers de llana no superaven les cent-vint passades.

Actualment, la tecnologia moderna aconsegueix arribar a velocitats superiors a 450 passades per minut i, en algun cas, les màquines de teixir amb inserció de trama per sistema hidràulic (una gota d´aigua a pressió s´encarrega de desplaçar la trama d´un costat a l´altre del teler) permeten teixir filaments continus a velocitats superiors a 950 passades per minut.

El camp tecnològic per obtenir diferents estructures de teixits als telers és limitat: segons els diferents ordres en la manera d´enllaçar l´ordit amb la trama, segons els fils que s´utilitzen a les passades, segons les diferents matèries tèxtils utilitzades, segons si hi va un o més colors, podem obtenir teixits nous i diferents, prou sofisticats i innovadors per a les contínuament canviants modes actuals.

Una segona tecnologia per a l´estructuració de teixits sense la utilització del teler consisteix a enllaçar un o més fils per formar-ne bucles mútuament encadenats. El resultat són els anomenats gèneres de punt, calceteria o tricot.

Les màquines de tricotar operen amb agulles, passadors i platines amb les quals es fan minucioses operacions que imiten la labor manual del ganxet.

Les modernes màquines circulars de gènere de punt, de gran producció (en alguns casos més d´un metre per minut), fabriquen teixit tubular continu, amb múltiples aplicacions.

TINTURA, ESTAMPACIÓ I ACABAMENT DEL TEIXIT

El procés d´elaboració d´un teixit no acaba amb la teixidura; encara cal sotmetre´l a les operacions d´acabament. L´enginy humà ha sabut afegir harmonia i art a la tela ja estructurada, amb tant d´èxit, que ara resulta un pas obligat del procés industrial tèxtil. Generalment es busca una presentació millor, però de vegades s´afegeixen qualitats funcionals al teixit, com ara un tractament antiarrugues o un d´impermeabilització.

Els tractaments clàssics del cotó, que fins fa pocs anys era la fibra dominant, consistien en el blanquejament, mercerització i aprestatge, a més del tenyit i estampat. Modernament s´hi ha incorporat els tractaments tèxtils basats en la impregnació amb compostos resinosos. Amb aquests productes s´aconsegueixen teles que repel-leixen la brutícia i la humitat, resistents a les arrugues i altres característiques funcionals.

La tintura o tenyida dels teixits consisteix a acolorir el material tèxtil (fibra, filatura o teixit) per inmersió en un bany que contingui una dissolució de substància colorant que n´impregni totalment el teixit que s´hi submergeix. Això requereix uns amplis coneixements químics, ja que ha de resodre dos problemes principals: la fixació sòlida del colorant sobre la fibra i la consecució dels colors desitjats.

Els primers colorants utilitzats s´extreien dels animals o de les plantes. Els fenicis tenyien de porpra les teles amb una substància que extreien d´uns mol.luscs; l´indi blau, que va ser utilitzat uns 2000 anys aC, procedeix d´una planta originària de les Índies Orientals.

Actualment el laboratori químic proporciona els colorants que s´utilitzen en la indústria. Alguns es fixen directament a les fibres i, per aquest motiu, s´anomenen substantius; d´altres, anomenats adjectius, només s´adhereixen a les fibres gràcies a una altra substància anomenada mordent.

Els últims avenços tecnològics han donat com a resultat l´obtenció sintètica de colorants. L´estructuració molecular d´aquestes substàncies s´orienta cap a la consecució de la unió de dos grups atòmics: el cromòfor, portador de les característiques tintòries, i el cromogen, portador del color.. En el si de l´estructura molecular del colorant sintètic s´han resolt els dos problemes principals que ha d´afrontar la tecnologia de la tintura: l´acoloriment i la seva fixació.

L´estampació consisteix en la impressió de dibuixos sobre la superfície dels teixits. Les modernes màquines d´estampació operen de manera contínua: el teixit cru (color natural) passa per un gran tambor giratori juntament amb un altre teixit que actua de coixí; al voltant del tambor estan col.locats els cilindres gravadors, cada un dels quals porta el corresponent cilindre per tenyir submergit, a mitges, en un recipient que conté la substància colorant.

Cal preparar prèviament els clixés de coure amb els respectius dibuixos d´impressió aconseguits per fotogravat, així com la composició dels diferents colors convenients per a cada estampació. Les teles estampades requereixen una fixació del colorant abans de l´acabament (vaporatge).

Els antics egipcis ja practicaven l´estampació manual amb planxes o motlles, tècnica que es va introduir a Europa a l´Edat Mitjana.

LA INDÚSTRIA TÈXTIL ACTUAL

Les modernes factories tèxtils, que abracen des de l´obtenció de filatures i teixits fins als processos d´acabament, són indústries que es remodelen constantment. La vertiginosa velocitat dels canvis imposats per la moda, la utilització de diverses matèries impensables fa pocs anys, la introducció de tecnologies noves i més perfectes, obliguen a canvis constants. En aquest sentit, els ordinadors han entrat amb molta força dins el procés del tèxtil, garantint-ne una fabricació ràpida, acurada i eficaç.

La tecnologia moderna no s´encarrega només dels índexs de producció, sinò també del control de qualitat dels productes obtinguts durant el llarg procés de fabricació.

La mà d´obra poc qualificada ha desaparegut gairebé completament de les fàbriques actuals i ha estat substituïda per tècnics que ha estat sotmesos a un reciclatge constant per poder atendre com cal les innovacions contínues que el sector experimenta.

Si el valor afegit a qualsevol producte tèxtil és el disseny de la textura i la confecció de les peces, el seu valor intrínsec exigeix el treball en equip de persones altament qualificades per innovar, superar i modificar els esquemes vells.

L´exigència actual del mercat tèxtil és la d´un àmbit cada vegada més gran amb tendències i gustos diferents, que es converteix en un món apassionant per la seva capacitat d´innovació i de creativitat.

REFRANYS I FRASES FETES REFERIDES AL MÓN TÈXTIL

La llana ben rentada, és mig acabada.

La llana ben cardada, és mig filada.

Peça ben ordida, és mig teixida.

Anar per llana i tornar esquilat.

Qui fila massa prim, se li pot trencar el fil.

No hi fila gaire.

Soroll de telers, soroll de diners.

Tenim tela per estona.

No s'han de perdre passades.

Tela marinera.

UN VAPOR LLANER

Vapor era el nom popular que es donava a les fàbriques de teixits que funcionaven gràcies a màquines de vapor. Els vapors, situats dins els nuclis urbans, foren com una institució en la societat sorgida de la industrialització. S'hi realitzava el procés de trasformar la matèria primera en un producte manufacturat. Consistia en una o més naus industrials on, a més de l'espai per a les màquines tèxtils hi havia la màquina de vapor que transformava en força motriu el vapor produït per les calderes; aquesta força motiu era transmesa a les màquines a travès dels embarrats.

Aquest tipus de fàbrica s'extengué pel Vallès Occidental, des de la segona meitat del segle XIX. Les ciutats de Terrassa i Sabadell foren els nuclis principals, i donàren feina a milers d'obrers. Entre els anys 1908 i 1914 les fàbriques utilitzaren el carbó procedent del País de Gal.les ( Gran Bretanya ), i més tard d'Astúries i dels lígnits catalans.

A partir de 1914 l'electricitat va anar adquirint protagonisme com a font d'energia i va desplaçar progressivament la màquina de vapor.