Índex:

1-. La indústria química 1

2-. Operacions bàsiques a la indústria química 1-4

2.1 Preparació de les substàncies reactives 1-2

2.1.1 Desintegració de substàncies sòlides 2

2.1.2 La mescla 2

2.2 Separació de les substàncies 2-3

2.2.1 Sistemes tèrmics 2-3

2.2.2 Sistemes mecànics 3

2.3 La reacció de substàncies 3-4

2.3.1 Els reactors que funcionen per càrregues 3-4

2.3.2 Els reactors en procés continu 4

2.3.3 Els reactors en procés semicontinu 4

2.4 Envasament de productes 4

3-. La indústria tèxtil 4-9

3.1 Les matèries primeres 4-6

3.2 La filatura 6-7

3.2.1 El procés en màquinas de filar cotinues 6

3.2.2 El bobinatge 7

3.3 El tissatge 7-9

3.3.1 Operacions prèvies 7

3.3.2 El teixit 7-9

3.3.3 El repàs 9

4-. Els residus industrials 9-10

4.1 Residus contaminants del sòl 9

4.2 Residus contaminants de l'aigua 9-10

4.2.1 La depuració de l'aigua 9-10

4.3 Residus contaminants de l'aire 10

Bibliografía 11

1.0 La indústria química

La indústria química du a terme aquells processos on és necessari transformar les matèries primeres en substàncies de naturalesa diferent.

Aquestes transformacions es duen a terme generalment mitjantçant reaccions químiques. Una reacció química és la combinació de diferents substàncies per obtenir-ne una de nova. Hi ha productes però, que per a la seva obtenció no necessiten una reacció química, sinó que només cal barrejar diferentes substàncies, sense necessitat que reaccionin, o bé simplement cal separar les impureses que duen les matèries primeres.

Processos i productes:

• Elaboració de pesticides i adobs que permeten que els nostres cultius siguin el màxim d'eficaços.

• Conservació dels aliments que permeten guardar els excedents procedents de l'agricultura, la pesca i el bestiar. També poden obtenir productes alimentaris.

• Productes cosmètics que influeixen directament en la higiene de les persones.

• Material fotogràfic i de reprografia com ara líquids reveladors, paper fotogràfic amb blanc i negre i en color o les tècniques de les fotocòpies.

• Indústria petroliera per obtenir productes derivats del cru del petroli.

• Productes farmacèutics dels quals és ben coneguda la seva importància per a la salut.

• Els productes per a automòbils i altres vehicles amb l'obtenció del cautxú per a les rodes, plàstics, etc.

• Productes per a la indústria tèxtil amb l'aportació de noves fibres molt més resistents que les naturals, tints per a l'estampació de la roba i el fil.

• Obtenció de pasta de paper, pintures, coles i adhesius que es troben aplicats en moltes activitats.

• Metal·lúrgia i construcció amb l'obtenció de productes metàl·lics fèrrics i productes no fèrrics.

• Processos de reciclatge de materials i de depuració de residus, activitats cada vegada més importants si volem conservar el nostre entorn natural.

2.0 Operacions bàsiques a la indústria química

L'obtenció de productes químics es divideix en tres etapes: la preparació de les substàncies reactives, la separació o reacció de les substàncies i l'envasat de productes obtinguts en la reacció.

Parlarem de la velocitat de reacció, que és la quantitat de producte que es forma per unitat de temps i depèn de dos factors principals: la temperatura i la mescla íntima de les substàncies que han de reaccionar.

2.1 Preparació de les substàncies reactives

Cal que les substàncies estiguin molt juntes perquè la velocitat de difusió sigui ràpida. Cal preparar les substàncies abans de fer-les reaccionar. Les operacions més corrents son la desintegració i la mescla.

2.1.1 Desintegració de substàncies sòlides

Per aconseguir que les substàncies sòlides estiguin molt juntes cal que la seva superfície de contacte sigui molt gran. En les substàncies sòlides s'aconsegueix amb la desintegració. La desintegració s'aconsegueix amb la trituració. Es duen a terme les següents operacions: trossejament, trituració i mòlta.

· El trossejament, per obtenir trossos d'uns 3 cm.

· La trituració, per obtenir gruixos que poden anar de 3 a 9 mm (gravetes).

· La mòlta, per moldre les gravetes fins a formar una farina de partícules que poden tenir una mida de 100µm.

En els líquids, l'augment de la seva superfície s'aconsegueix en polvoritzar el líquid amb discs o difusors.

Als gasos, també és necessari subdividir-los per obtenir una major superfície de contacte, ja que aquests tendeixen a travessar els líquids en forma de bombolles. Es passa el gas per un gran nombre de filtres porosos que reduiran el volum de la bombolla.

2.1.2 La mescla

Parlarem de l'agregació que consisteix en unir íntimament i de manera homogènia aquestes substàncies.

• En el cas d'agregació entre gasos es fan servir ventiladors i propulsors.

• Quan es tracta d'agregar un gas a un líquid es fa servir el mètode d'absorció, que consisteix en la penetració d'una substància en el si d'una altra al nivell molecular.

• Quan es tracta d'un gas amb un sòlid es procedeix a la divisió molecular per mitjà d'una sublimació gasosa.

• Per a l'agregació entre líquids es fan servir aparells amb dispositius remenadors. Els remenadors de líquids porten dues pales per homogeneïtzar la mescla amb diferents velocitats: una pala pot anar entre 30 i 150 rpm i l'altre entre 400 i 2500 rpm, que serveixen per homogeneïtzar la mescla i per disminuir el volum del líquid, respectivament.

• Entre líquid i sòlid poden fer dissolucions amb o sense aportació de calor, a base d'un remenador mecànic. Un altre sistema és el bombeig per evitar que la part sòlida es dipositi en el fons del dipòsit.

• El procés d'agregació entre sòlids que es fa servir és el de barrejar constantment la mescla per mitjà de tambors mescladors.

2.2 Separació de les substàncies

Els dos sistemes més importants són els sistemes tèrmics i els sistemes mecànics. El sistema que s'ha d'escollir està molt lligat amb el tipus de substància que s'ha de separar.

2.2.1 Sistemes tèrmics

Hi ha diferents mètodes de separació.

• En el cas dels líquids podem fer servir el sistema de vaporització que és la separació de les mescles líquides per escalfament dels seus components sempre i quan aquests tinguin diferents temperatures d'ebullició. Només si el dissolvent es pot desaprofitar.

• La destil·lació és la vaporització d'una mescla de líquids amb la condensació dels vapors que surten de la vaporització. La substància menys volàtil passa pel condensador i és recollida en el col·lector.

• Quan s'han de separar mescles líquides formades per substàncies que tenen els punts d'ebullició molt próxims, el procediment que es fa servir és el de la rectificació que consisteix en repetir moltes vegades el procés de la destil·lació fent que els líquids i gasos vagin a contracorrent.

• Quan interessa separar substàncies sòlides molt solubles en un líquid calent, peró que al mateix temps una d'elles és molt soluble amb un líquid fred, podem separar les substàncies per cristal·lització, així quan refredem la solució la substància menys soluble precipitarà en forma cristal·lina i per filtració podrem separar-la de l'altra.

• L'absorció és la captació d'un gas per mitjà d'un líquid. Quan un gas és molt soluble en un líquid, fem circular de dalt a baix el líquid absorbent i de baix a dalt el gas que s'ha d'absorbir dins unes columnes.

• L'adsorció és la captació de gasos o impureses dissoltes en un líquid per mijtà d'un sòlid. L'absorbent té la particularitat de poder-se regenerar i així permetre la recuperació del gas. Per mitjà del carbó actiu podem extreure de l'aire contaminat el monóxid de carboni.

2.2.2 Sistemes mecànics

• La decantació és la separació per gravetat de la matèria sòlida suspesa en un líquid. El decantador és una sèrie de dipòsits que es van omplint de líquid. Aquest cau pel sobreeixidor i deixa en el fons part de les partícules sòlides.

• La filtració és la separació mecànica de mescles de sòlids i líquids amb l'ajut d'un filtre que reté la substància sòlida. La força que actua és la caiguda de pressió entre l'entrada i la sortida del filtre.

• La centrifugació és la separació de substàncies sòlides amb líquids o líquids amb líquids. Les mescles es posen dins un tambor que es fa girar i que provoca una força centrífuga de valor molt més gran que el de la gravetat.

2.3 La reacció de substàncies

Quan per a l'obtenció d'un producte químic cal variar la seva estructura molecular o trencar els enllaços atòmics existents en la substància de partida i crear nous enllaços per formar la nova substància, llavors cal realitzar una reacció química, com ara les fermentacions. Els responsables d'aquestes reaccions són microorganismes.

Les reaccions es duen a terme en uns aparells o instal·lacions anomenats reactors. La necessitat de millorar els rendiments ha portat a l'evolució dels reactors: des de la simple caldera amb remenador que només permetia un funcionament discontinu de reactor o funcionament per càrregues, a desenvolupar reactors de funcionament continu i semicontinu.

2.3.1 Els reactors que funcionen per càrregues

Es barregen des del començament totes les substàncies que formen part de la reacció, durant el temps necessari perquè es produeixi la reacció química.

Els seus avantatges els fan encara competitius:

• Es poden obtenir productes en quantitats petites.

• La seva capacitat d'adaptació permet obtenir productes totalment diferents.

• Quan les substàncies reaccionants o matèries primeres no permetin la seva mobilitat.

El desavantatge més important és que quan es càrrega i descarrega no produeix la consegüent pèrdua d'energia en l'escalfament i en el refredament per a cada nova càrrega. Aquest tipus de reactors només permeten reaccions entre substàncies líquides o sòlides.

2.3.2 Els reactors que funcionen en procés continu

Els reactius s'introdueixen contínuament en l'espai de reacció juntament amb altres components i també el producte final surt d'una manera contínua. Un avantatge molt important d'auqest procediment és que permet un alt grau d'automatització. Però té com a desavantatge principal el seu elevat cost econòmic. L'espai de reacció està format per un tub de longitud superior al seu diàmetre. La mescla entra per un dels seus extrems i varia la seva composició al llarg del seu recorregut; el producte final surt per l'altre extrem.

2.3.3 Els reactors que funcionen en procés semicontinu

Quan un reactor està alimentat per càrregues i dóna un producte continuadament, parlem de reactor semicontinu.

2.4 Envasament de productes

L'envasament és un factor important en un producte, ja que ha de garantir-ne el transport, l'emmagatzematge i la conservació. L'envàs dependrà de l'estat físic i de la perillositat del producte.

3.0 La indústria tèxtil

La indústria tèxtil és l'encarregada de fabricar fils, teixits de tota mena i roba de vestir.

3.1 Les matèries primeres

Les fibres són substàncies sòlides i flexibles de forma prima i de llargària limitada; les seves dimensions comprenen entre 10 i 400 mil·lèsimes de mil·límetre de gruix i entre 10 i 400 mil·límetres de llarg. La fibra de cotó té 34-42 mm de longitud i unes 15 mil·lèsimes de mm de diàmetre.

S´han de distingir dues formes diferents de fibres:

·Les fibres contínues com la seda, l´acetat o la raió de viscosa.

·Les fibres discontínues com la llana, el cotó o la fibrana de viscosa.

Podem classificar les fibres segons el seu origen.

·Fibres naturals

·Fibres artificial

·Fibres sintètiques

Els filaments són com les fibres però de llargària il·limitada. El cuc de seda produeix un filament molt llarg i molt fi : més de 3000 metres i menys de 5 mil·lèsimes de mm de gruix.

Obtenció i eliminació de residus:

El procés, exposat breument, de l´obtenció de les fibres naturals, és el següent:

·Cotó. La recol.leció del cotó es fa quan les càpsules estan madures. La fibra es recol.lecta juntament amb la llavor i, per separar-les, es procedeix a l´operació de desgranament o esborrament, per tot seguit premsar-lo i embalar-lo per enviar-lo a la filatura.

·Llana. Generalment l´esquilada de les ovelles es fa durant la primavera, que és quan la llana es troba en millors condicions. Antigament es feia amb tisores; actualment es fa amb màquina elèctrica, que estalvia patiments a l´animal i aprofita una longitud màxima de fibra.

·La llana de cada ovella es manté unida a causa de la quantitat de greix que s´adhereix a les fibres. Cada unitat rep el nom de velló. És necessari fer una selecció de la llana per eliminar la de qualitat inferior (baix ventre, garres).

Després de seleccionar-la, es neteja per eliminar els sòlids que té adherits (terra, cascàrries) i els greixos (suarda i lanolina). Després d´un procés d´assecament, la llana ja està preparada per la filatura.

·Com a fibra animal també hi ha la seda, utilitzada a la Xina fa 4.000 anys. És un filament natural que segreguen les larves del cuc de seda. És l´única fibra tèxtil que la naturalesa produeix ja en forma de filaments. El filament s´obté de descabdellar els capolls que elaboren les larves.

·Altres fibres animals són les que provenen dels pèls de les cabres, dels conills, dels camells, de les llames, etc. Les fibres animals estan formades per substàncies a base de proteïnes.

·Lli. El lli, pel fet de procedir de la tija, requereix operacions diferents de la resta de les fibres. Un cop tallat, se l´ha de sotmetre a l´enriuament per tal de separar la fibra de l´escorça i de la part llenyosa de la fibra. Es completa amb l´operació anomenada espassament.

·Altres fibres vegetals són el cànem i el jute, les quals s´obtenen igualment de la tija de la planta; l´espart, i l´atzavara -que s´obtenen de la fulla- i el coco, que prové del recobriment filamentós de la closca del fruit del cocoter.

Algunes fibres artificials i sintètiques:

Són les produïdes per l´ésser humà en sotmetre a accions químiques determinats productes de la naturalesa.

Artificials.- La viscosa és la primera fibra artificial obtinguda a partir de la cel.lulosa de la fusta de certs arbres. Va ser inventada pel comte Chardonnet i la seva producció comercial es va iniciar l´any 1911 als EUA. L´any 1924 va adoptar el nom de raió -raig de sol. Una altra fibra artificial és la fibrana.

Sintètiques.- La poliamida és la primera fibra sintètica obtinguda de materials derivats del petroli o del gas natural. Es va comercialitzar a partir de 1939 amb el nom de niló. Va representar una revolució en el camp tèxtil per la seva durabilitat i elasticitat.

Altres fibres sintètiques obtingudes a partir de combustibles fòssils són el polièster o tergal, l´acrílica o acrilan i l´elastà o lycra.

No hi ha gaires productes tèxtils que es facin només amb un sol tipus de fibra. Totes les peces de vestir han de dur enganxada o cosida l´etiqueta obligatòria de conservació i composició del teixit, la qual ens servirà de guia, així com un número o una lletra que indiqui la talla de la peça. Hi trobem també assenyalats els procediments per rentar, eixugar, assecar, planxar i, en alguns teixits, també una indicació sobre la conveniència o no d´utilitzar lleixiu. En l´etiquetatge de composició i conservació figurarà també la marca comercial, la identificació del fabricant i la composició del teixit, que normalment s´expressa amb percentatges de major a menor presència de fibra.

Per a l'obtenció del fil cal sotmetre-les a un seguit de transformacions. Això s'anomena filatura.

3.2 La filatura

La filatura és el procés industrial que permet l'obtenció del fil. El fil és el resultat de la unió de multitud de fibres que són sotmeses a torsió perquè quedin unides les unes amb les altres i formin un fil de longitud infinita.

L´aspecte definitiu d´un fil dependrà de tres condicionaments:

·De la naturalesa de la fibra (utilitzada sola o barrejada)

·De la seva torsió

·Dels diferent aprest, com la brillantor, el tacte i l´aspecte que s´hi vulgui donar

·Cotó. La primera operació que es fa quan el cotó arriba a la fàbrica consisteix en l´obertura de les bales a les màquines anomenades obridores. Es desfan els flocs de fibra molt atapeïts i es col.loquen en capes per obtenir una mescla homogènia de les fibres. El batanatge continua la disgregació i la neteja iniciades en les obridores gràcies a la distribució de les fibres, superposant-les i estirant-les. El cardatge separa unes fibres de les altres per treure´ls les impureses i iniciar-ne el procés de paral.lelització. A la sortida de la carda el cotó s´ha convertit en una cinta amb totes les fibres uniformement distribuïdes en la seva longitud. La següent operació consisteix a passar-les diverses vegades pels manuars per tal d´estirar la cinta i continuar la paral.lelització de les fibres. En els cotons de molta qualitat es fa també el pentinament, per aconseguir una major regularitat i puresa. Finalment, a les metxeres s´aprimen les cintes i es deixen en condicions per a la filatura.

·Llana. El procés de la llana difereix del cotó perquè abans del cardatge requereix l´operació d´ensimatge. Aquesta operació consisteix a untar amb greixos les fibres per evitar que s´electritzin en els òrgans operadors de les màquines. Després del cardatge es procedeix al pentinament. De vegades és necessari un repentinament i altres passos de preparació per a la filatura.

·Lli. El lli requereix un pentinament a fons, després del qual està preparat per passar l´aprimament de les metxes i la filatura.

3.2.1 El procés de la filatura amb máquines de filar contínues

La funció de la contínua de filar és la següent: agafa la metxa, l´estira fins el calibre de fil que es vol i, alhora, hi aplica la torció suficient perquè el fil adquireixi la consistència definitiva.

La contínua de filar consta d´un bastidor anomenat fileta, on es col.loquen els rodets de metxa, i d´un sistema d´estiratge consistent en alguns aparells de cilindres que estiren la metxa fins que s´aconsegueix el gruix que es vol. El fus és l´òrgan que recull el fil després de l´estiratge, a la vegada que li imprimeix una torsió definitiva, gràcies a la velocitat de gir del fus i a un simple dispositiu constituït per un cèrcol i un corredor (anella) que es munta sobre el primer. El cèrcol és concèntric amb el fus i el corredor en girar al voltant del cèrcol acompanya el fil abans d´enrotllar-lo en el fus.

Una màquina contínua de filar està formada per un nombre variable de fusos que oscil.len entre cinc-cents i vuit-cents i que actuen simultàniament.

Per obtenir fils més resistents es procedeix en molts casos a la reunió de dos o més fils amb una nova torsió. Aquesta operació de plegament de caps es fa a les contínues de retòrcer, molt semblants a les de filar però sense el tren d´estiratge. Aquesta operació és pràcticament l´única que s´aplica a les fibres contínues com a preparació abans de la teixidura o tissatge.

3.2.2 El bobinatge

El fil és enrotllat en tubs de cartró o de plàstic de forma troncocònica. Cada volta del fil en el tub rep el nom d'espira. Les fusades plenes són transportades a la bobinadora, on es passen a una bobina per disposar d'un fil més llarg. La bobina és l'últim procés que es farà abans d'encaixar les bobines i vendre-les a les teixidories.

3.3 El tissatge

El tissatge és l'operació de lligar els fils per formar un teixit. Existeixen tres tipus fonamentals de teixits: el teixit pla o de calada, els de gèneres de punt y els no teixits. El teixit pla, consisteix en uns lligaments formats per dues sèries de fils ; les sèries formen 90º entre elles i s'enllacen per sobre i per sota una de l'altra formant una tela. En els teixits de punt, el lligament està format per un fil continu que s'enllaça amb ell mateix fent bucles. En el cas dels no teixits s'uneixen les fibres mitjançant un tractament tèrmic.

3.3.1 Operacions prèvies

L'ordit, l'encolatge i el passat i nuada són les operacions prèvies abans de poder teixir el fil per obtenir la tela de roba.

• L'ordit. Aquesta operació consisteix en reunir una sèrie de fils ordenats, plegats de manera paral·lela i amb una llargada preestablerta damunt d'un o de diferents plegadors. La màquina que s'utilitza per reunir els fils és l'ordidor. El qual consta bàsicament d'una fileta i d'un capçal plegador.

• L'encolatge. Quan els fils són sotmesos als encreuaments per efectuar el lligament, entre ells es produeixen grans fregaments que poden portar al trencament del fil. Per evitar-ho, el fil és impregnat d'una pel·lícula de cola que lid óna més resistència. La màquina que es fa servir per encolar el fil rep el nom d'encoladora.

• Passat i nuada. L'operació de passar consisteix en fer passar cada fil del plegador d'ordit a través dels diferentes dispositius del teler. La nuada es el procés de lligar els fils del plegador noi amb els del final de l'altre.

3.3.2 El teixit

és el moment de fer el lligament dels fils per formar la tela. El teixit consisteix en una làmina de fils entrellaçats a partir dels fils que provenen del plegador amb un fil situat transversalment que s'anomena trama. La màquina utilitzada per a aquesta finalitat s'anomena teler.

Teler: En el bastiment del teler se situen dos grans rodets: el primer és el que conté l´ordit, que es desenrotlla progressivament per després intercalar-hi en sentit horitzontal i reiteradament un fil que constitueix la trama; l´altre rodet, o plegador, situat a la part anterior, rep i enrotlla la tela que es va formant. La intercalació de la trama s´aconsegueix aixecant alternativament amb el lliços el fil de l´ordit de manera que formin un angle díedre. Per aquesta obertura , anomenada calada, hi passa o bé la llançadora, que diposita la trama o passada en els telers convencionals, o bé la pinça, projectil o dispositiu adequat a les modernes màquines de teixir.

Amb els recursos convencionals, la velocitat màxima dels telers lleugers cotoners eran de dues-centes passades per minut, mentre que els pesats telers de llana no superaven les cent-vint passades.

Actualment, la tecnologia moderna aconsegueix arribar a velocitats superiors a 450 passades per minut i, en algun cas, les màquines de teixir amb inserció de trama per sistema hidràulic (una gota d´aigua a pressió s´encarrega de desplaçar la trama d´un costat a l´altre del teler) permeten teixir filaments continus a velocitats superiors a 950 passades per minut.

El camp tecnològic per obtenir diferents estructures de teixits als telers és limitat: segons els diferents ordres en la manera d´enllaçar l´ordit amb la trama, segons els fils que s´utilitzen a les passades, segons les diferents matèries tèxtils utilitzades, segons si hi va un o més colors, podem obtenir teixits nous i diferents, prou sofisticats i innovadors per a les contínuament canviants modes actuals.

Una segona tecnologia per a l´estructuració de teixits sense la utilització del teler consisteix a enllaçar un o més fils per formar-ne bucles mútuament encadenats. El resultat són els anomenats gèneres de punt, calceteria o tricot.

Les màquines de tricotar operen amb agulles, passadors i platines amb les quals es fan minucioses operacions que imiten la labor manual del ganxet.

Les modernes màquines circulars de gènere de punt, de gran producció (en alguns casos més d´un metre per minut), fabriquen teixit tubular continu, amb múltiples aplicacions.

Tintura i/o estampació del teixit:

El procés d´elaboració d´un teixit no acaba amb la teixidura; encara cal sotmetre´l a les operacions d´acabament. L´enginy humà ha sabut afegir harmonia i art a la tela ja estructurada, amb tant d´èxit, que ara resulta un pas obligat del procés industrial tèxtil. Generalment es busca una presentació millor, però de vegades s´afegeixen qualitats funcionals al teixit, com ara un tractament antiarrugues o un d´impermeabilització.

Els tractaments clàssics del cotó, que fins fa pocs anys era la fibra dominant, consistien en el blanquejament, mercerització i aprestatge, a més del tenyit i estampat. Modernament s´hi ha incorporat els tractaments tèxtils basats en la impregnació amb compostos resinosos. Amb aquests productes s´aconsegueixen teles que repel-leixen la brutícia i la humitat, resistents a les arrugues i altres característiques funcionals.

La tintura o tenyida dels teixits consisteix a acolorir el material tèxtil (fibra, filatura o teixit) per inmersió en un bany que contingui una dissolució de substància colorant que n´impregni totalment el teixit que s´hi submergeix. Això requereix uns amplis coneixements químics, ja que ha de resodre dos problemes principals: la fixació sòlida del colorant sobre la fibra i la consecució dels colors desitjats.

Els primers colorants utilitzats s´extreien dels animals o de les plantes. Els fenicis tenyien de porpra les teles amb una substància que extreien d´uns mol.luscs; l´indi blau, que va ser utilitzat uns 2000 anys aC, procedeix d´una planta originària de les Índies Orientals.

Actualment el laboratori químic proporciona els colorants que s´utilitzen en la indústria. Alguns es fixen directament a les fibres i, per aquest motiu, s´anomenen substantius; d´altres, anomenats adjectius, només s´adhereixen a les fibres gràcies a una altra substància anomenada mordent.

Els últims avenços tecnològics han donat com a resultat l´obtenció sintètica de colorants. L´estructuració molecular d´aquestes substàncies s´orienta cap a la consecució de la unió de dos grups atòmics: el cromòfor, portador de les característiques tintòries, i el cromogen, portador del color.. En el si de l´estructura molecular del colorant sintètic s´han resolt els dos problemes principals que ha d´afrontar la tecnologia de la tintura: l´acoloriment i la seva fixació.

L´estampació consisteix en la impressió de dibuixos sobre la superfície dels teixits. Les modernes màquines d´estampació operen de manera contínua: el teixit cru (color natural) passa per un gran tambor giratori juntament amb un altre teixit que actua de coixí; al voltant del tambor estan col.locats els cilindres gravadors, cada un dels quals porta el corresponent cilindre per tenyir submergit, a mitges, en un recipient que conté la substància colorant.

Cal preparar prèviament els clixés de coure amb els respectius dibuixos d´impressió aconseguits per fotogravat, així com la composició dels diferents colors convenients per a cada estampació. Les teles estampades requereixen una fixació del colorant abans de l´acabament (vaporatge).

3.3.3 El repàs

Tots els trossos que surten dels telers passen per un control de qualitat en la secció de repàs. Aquí la roba és desenrotllada de noi i es fa passar per la màquina de repassar.

4.0 Els residus industrials

Els residus industrials són substàncies que provenen d'una activitat industrial i són rebutjades i abandonades perquè no són útils.

4.1 Residus contaminants del sòl

La indústria, amb les emissions de fums, provoquen una acidesa quecrema els terrenys fèrtils i genera residus sòlids.

4.2 Residus contaminants de l'aigua

4.2.1 La depuració de l'aigua

La depuradora és una instal·lació que té com a objecte reduir les concentracions de substàncies no desitjables per sota dels valors fixats per les normes de qualitat. En la depuradora es tracten les substàncies que estan en suspensió vertadera, col·loïdals i en solució. Això s'aconsegueix amb la combinació de diferents tractaments físics, químics i/o biològics.

El funcionament d'una depuradora d'aigua consta de les fases següents:

• Emmagatzemament de l'aigua. El tractament comença en el bombeig de l'aigua tèrbola del riu. L'aigua és desviada dels rius a través d'un sistema de col·lectors, que la bombegen a una cota que li permeti emmagatzemar suficient energia potencial per circular pels diferents elements de la planta depuradora sense necessitat d'utilitzar energia nova.

• Eliminació dels sòlids en suspensió. L'eliminació de matèria flotant per separació mecànica es fa per mitjà de reixes i tamisos que van des de malla gruizuda a malles d'algunes centèsimes.

• Predesinfecció. Es fa una primera destrucció dels microorganismes mitjançant reactius químics com ara el clor o l'ozó.

• La floculació. Quan el volum de les partícules és massa petit el procés de separació és precedit d'un tractament, ja sigui fisicoquímic o biològic, de coagulació-floculació, que consisteix en la formació de partícules fent servir uns reactius de coagulació que formen flòculs que se separen per mitjà de la sedimentació o de la filtració.

• La sedimentació. Tots els flòculs formats s'aniran dipositant en el fons del dipòsit per descens gravitacional. Aquesta operació es coneix amb el nom d'espessiment.

• La filtració. La finalitat de la sedimentació és la clarificació de l'aigua. Per clarificar es fan servir filtres de sorra o de carbó activat.

• La desinfecció. Abans que aquesta aigua torni a entrar en contacte amb el riu és desinfectada de noi, ja sigui amb ozó o amb clor.

4.3 Residus contaminants de l'aire

La indústria i els processos de combustió són els principals generadors d'emissions contaminants a les grans ciutats i nuclis urbans. Provoquen l'efecte hivernacle i la luja àcida, redueixen la quantitat d'oxigen a l'atmosfera, perjudiquen la salut dels éssers vius… Una prova evident és que aquestes emissions és converteixen en olors que ens són desagradables. La indústria química va des de les plantes de fertilitzants, de cuirs, tintures, manufactures de plàstics, producció de detergents, olis, productes farmacèutics, etc. La indústria paperera emet fums sulfurosos, i la indústria del petroli amb els seus processos d'injecció de vapor, processos a altes temperatures i emmagatzemament de substàncies, són fonts importants d'olors desagradables. La indústria de la pintura, amb tota la seva gamma de dissolvents, olis i greixos que fan servir, també ajuden a incrementar el nombre de males olors. La indústria metal·lúrgica és una gran emissora de fums i substàncies nocives. També la indústria metal·lúrgica no fèrrica, emet gasos fluorurs, partícules sòlides, sulfur d'hidrogen. Per reduir l'olor dels processos químics es fan servir diferents procediments: per via química es fa un rentat a base de reactius químics; pel mètode d'incineració, amb carbó activat, que gràcies a la seva gran superfície molecular té la facultat d'adherir molècules gasoses; per mitjà de sistemes biològics; amb ozó; etc.

Bibliografia:

Tot, excepte l'apartat tèxtil -encara que algunes coses sí- està extret de:

Tecnologia Industrial I per Batxillerat. Tema 5, crèdit 3. Editorial: McGrawHill

Joseph, Hoyos, Garravé, Vila

La gran majoria de l'apartat tèxtil està com a ampliació, i està estreta de:

www.rincondelvago.com/html/fotocopiadora/download.php?zip=indutexti.zip

La il·lustració que apareix en l'apartat 4.2 pertany al llibre ja esmentat, la qual es troba a la pàgina: 347.