INDEX

L'origen de l'imperialisme, en realitat, es remunta a l'antiguetat. Un exemple d'imperis són el Romà o el d'Alexandre el Gran. Aquestos imperis es caracteritzaven per l'expansió d'un poble que creixia desmesuradament el qual dominava altres pobles creant un sistema de control unificat.

Però l'imperialisme europeu de l'era moderna (1400-1750) es caracteritzava per ser una expansió colonial en territoris d'ultramar. Ja no era un poble que dominava als altres, sino unes quantes potències que competien entre si per establir el seu control sobre el sud i sudest d'Àsia i el continent americà.

A partir de 1870 va haver una extraordinària acceleració del procés d'expansió colonial per part de les grans potències europees. Això va tenir com a resultat el repartiment quasi complet, entre aquestes potències, del territori africà i de les zones d'influència sobre els estats asiàtics.

1.-Etapes de l'imperialisme

L'imperialisme es dugué a terme amb una rapidesa relativament alta, degut a l'afany europeu de colonitzar noves terres. Tot i això, s'hi poden diferenciar diverses fases:

• La primera, comença cap a 1830. Abans, l'imperialisme no havia seguit uns patrons fixos per a l'ocupació del territori, i aquesta es duia a terme aleatòriament. La veritat és que l'afany expansionista derivava moltes vegades dels interessos dels europeus ja establerts a les colònies del seu país; i va ser quan els colonitzadors britànics a Austràlia s'aventuraren encara més al territori en busca de terres i recursos i el francesos hagueren de colonitzar tota Argèlia quan la inestabilitat de la zona suposà una amenaça per al seu primer assentament.

• El segon periode, entre 1880 i 1914, fou durant el qual es colonitzà Àfrica i diverses regions asiàtiques i del Pacífic. Aleshores era quan l'Imperi Britànic estava en la seua major expansió i era el més ampli i amb més diversitat geogràfica. Va ser en aquest periode quan es celebrà la Conferència de Berlín (1885) entre totes les potències colonials i en el qual s'acordà que, quan un país prenguera possessió d'un territori africà, tindria que comunicar a la resta dels signataris de l'Acta de la Conferència que ell havia conquerit aquest territori; i fou aquest motiu el que impulsà a les potències europees a la colonització desmesurada del continent, donada la seua facilitat.

• El final de l'equilibri de poder en Europa i les guerres mundials del segle XX marcaren també el final del colonialisme modern. El desenvolupament de la conciència nacional de les colònies, la decadència de la influència política i militar d'Europa i l'esgotament de la justificació moral dels imperis contribuiren a una ràpida descolonització a partir del 1945. Aquest periode de descolonització durà unes tres dècades.

2.-Condicions de l'imperialisme

• Condicions demogràfiques: Europa tenia massa població. En 1914 eren aproximadament 450 milions de persones. Aquest fet provocà que entre 1870 i 1914 hi hagués una forta migració cap a les colònies.

• Condicions econòmiques: Els països desenvolupats es veieren moltes vegades en dificultats econòmiques, com per exemple el 1873, amb una crisi econòmica general. La conseqüència fou la tornada al proteccionisme i la busca d'eixides i nous mercats. També hi hagué juntament amb la crisi una manca de matèries primeres, i per això sorgiren les colònies amb finalitats productives. Per exemple Bèlgica explotà moltes mines en el Congo, França buscava seda a l'Orient (la va trobar) i Anglaterra, en busca de cotó, obligà als Egipcis a plantar-ne. Aquestos anys són els de prèstams de capital a altres països que no en tenen, com els europeus al Japó.

• Condicions polítiques: En alguns casos, l'expansió és purament per prestigi polític, i per la busca de territoris necessaris per al control, ja que existeix una rivalitat entre els països europeus molt gran.

• Condicions tècniques: Tingueren una gran importància, sobretot en el desenvolupament dels transports i de la navegació a vapor en concret. També foren molt importants la superioritat de les armes europees.

3.-Causes de l'imperialisme

La causa que justificava l'imperialisme era, bàsicament, l'afany de conquerir grans extensions. Però les raons per les quals els estats han aspirat a crear imperis durant la història són de diversa índole, i podrien classificar-se, en termes generals, dins de tres grups: econòmiques, polítiques i ideològiques. No obstant això, podem distingir quatre teories segons l'element o motiu al que es done més rellevància:

• Els motius econòmics

Els interessos econòmics són els més habituals quan es tracta d'explicar aquest fenòmen. Els defensors d'esta concepció sostenen que les nacions es veuen impelides a dominar-ne altres per a expandir la seua economia, adquirir matèries primeres i mà d'obra, o per a donar eixida als excedents de capital i producció. La teoria més notable que vincula l'imperialisme amb el capitalisme és la de Karl Marx. Lenin, per exemple, considerava que l'expansió europea del segle XIX era la conseqüència inevitable de la necessitat de les economies capitalistes europees d'exportar el seu excedent de capital. De la mateixa forma, els marxistes contemporanis expliquen l'expansió dels Estats Units en el Tercer Món basant-se en imperatius econòmics.

• Els motius polítics

Altres autors es fixen en els condicionants polítics i opinen que la raó principal per la qual els estats tendeixen a expandir-se és el desig de poder, seguritat i avantatges diplomàtics respecte a altres estats. Segons aquesta corrent, l'objectiu de l'imperialisme francés del segle XIX era recuperar el prestigi internacional de França després de la humililació que suposà la derrota en la Guerra Franco - Prusiana. En aquest mateix sentit, l'expansió de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) en l'Europa de l'Est a partir de 1945 pot explicar-se com una mesura de seguretat: la necessitat de protegir-se davant una altra possible invasió des de la frontera occidental.

• Els motius ideològics

La tercera explicació es centra en los mòbils ideològics i morals. D'acord amb aquesta perspectiva, alguns països es veuen impulsats a extendre la seua influència per a difondre els seus valors polítics, culturals o religiosos. Un dels factors que propiciaren la constitució de l'Imperi Britànic fou la idea de que era responsabilitat de “l'home blanc” civilitzar als pobles `primitius'. L'expansió alemana que tingué lloc durant el govern d'Adolf Hitler es basava en gran mesura en la creença en la superioritat inherent a la cultura alemana. El desig dels Estats Units de “protegir al món lliure” i l'interés de l'antiga Unió Soviètica per “lliberar” als pobles de l'Europa de l'Est i del Tercer Món són també un exemple d'aquest tipus d'Imperialisme.

• Els motius externs: la resposta a condicionants externs

Per últim, altres teories expliquen l'imperialisme basant-se en les circumstàncies polítiques de les nacions més dèbils, en lloc d'emfatitzar els mòbils de les nacions poderoses. La interpretació que ofereixen assenyala que és possible que les potències més fortes no tinguen intenció d'expandir-se, però que es veuen obligades a fer-ho degut a la inestabilitat d'altres nacions; els compromisos amb els imperis del passat són la causa de noves accions imperialistes. La conquesta de la India empresa per Gran Bretanya i la colonització russa d'Asia central en el segle XIX són exemples clàssics d'aquest tipus d'imperialisme. Igualment, Àfrica es trobava en aquell final de segle, amb uns governs pobres, quasi inexistents. Aquesta fou la facilitat que tingué Europa per a invadir Àfrica. I encara que India i Xina s'oposàren fermament a les potències europees, no tingueren èxit i acabaren claudicant.

4.-Potències imperialistes

Les potènces europees més importants en matèria de terres conquerides foren les següents:

• Anglaterra, que tenia tot Canadà, Índia, Austràlia, Nova Zelanda, Birmània i algunes illes Centreamericanes, sense contar la Guaiana. A més, el seu propòsit va ser conquerir tota Àfrica, començant per Egipte i avançant cap al sud i, excepte un petit territori, ho van aconseguir.

• França posseia Indoxina i Nova Caledònia al Pacífic, la Guaiana a Sud-Amèrica i Madagascar a Àfrica. No obstant, també va voler la seua part Africana i es proposà conquerir el continent d'oest a est. Però passà allò lògic, que topà amb l'imperi Anglés, i es quedà allí.

• Alemanya ocupà Togo, el Camerún, Namibia i Tanzania.

• Bèlgica s'apropià del gran territori del Congo en Àfrica.

• Portugal amplià les seues bases del sud del continent africà i va ocupar Angola i Moçambic.

• Itàlia i Espanya foren menors: Eritrea i Somàlia per a Itàlia, i Guinea i xicotets territoris del Sàhara per a Espanya.

5.-Colònies

Àfrica i gran part d'Oceania foren les zones objectiu. ¿Per què? Doncs per què els recursos minerals d'Àfrica són els més importants del món. A més, els colons feien treballar als indígenes per a poder explotar aquestes riqueses. Encara que els misioners estaven en contra de l'esclavitut, no tingueren massa èxit i el tràfic de negres fou una cosa quasi normal per aquella època. Es menyspreava a les tribus perque es creia que eren inferiors i que no sabien organitzar-se com a tribu. Els “civilitzats” deien que tot allò no era res més que barbàrie. Però això no acabava ací. Per a ells els negres no eran més que animals que eren dotats amb la paraula. Solament pel fet de viure en una civilització diferent a la seua eren considerats “no-humans”, o millor dit “sub-humans”.

6.-Formes de colonització

Existien diverses formes justificables de portar a terme l'organització política d'una colònia, segons allò que aquesta aportara o signioficara per a la metròpoli:

• Colònies estratègiques: Foren les predominants fins al 1870. Tenien una funció militar, com el control de certes zones marítimes o terrestres o la defensa del propi país. Les més importants eren Gibraltar i Xipre.

• Colònies de poblament: Eren les colònies principalment utilitzades per a l'habitatge de colons blancs procedents de la metròpoli, que havien emigrat per motius polítics o com a conseqüència de la superpoblació. El govern el compartien els colons blancs amb els indígenes, encara que aquestos últims estaven un poc relegats a les decisions dels colonitzadors. Les més relevants eren Canadà, Austràlia i Algèria.

• Colònies d'explotació o de mercat: Es constituiren amb funció comercial i com a fonts de matèries primeres per a la metròpoli, i solen estar explotades per companyies privades, les quals compten amb l'ajuda del seu govern per defensar els seus interessos. La metròpoli solia enviar un governador amb alts funcionaris civils i militars. Els càrrecs més baixos els ostentaven els indígenes. La major part de les colònies africanes eren d'aquest tipus.

• Protectorats o colònies de control polític: Sorgiren a partir de 1870. Eren colònies que en el moment de ser ocupades ja tenien un govern indígena ben organitzat. El territori seguia habitat per indígenes, i la metròpoli mantenia el govern existent, però el manipulava com volia, és clar, en benefici propi. (Índia).

A banda de l'organització política i l'ús principal de les colònies, totes tenien com a funció l'explotació econòmica, i aquesta tenia diverses formes de dur-se a terme:

• Mitjançant l'explotació de la terra, ja fóra per plantacions, unes enormes explotacions de terra controlades per blancs on treballaven els indígenes (normalment eren de café, té, sucre, cotó, etc.) o per mitjà de la mineria, per la qual els blancs obtenien les mines i les explotaven fins al seu esgotament (solien ser d'or, plata, diamants, etc.)

• Utilitzant el sistema duaner, el qual obligava a la colònia a comerciar única i exclusivament amb la metròpoli; així s'obligava a vendre les matèries primeres, ben barates, a la metròpoli i aquesta venia a la colònia les manufactures.

• El no establiment d'indústries, perquè així la metròpoli continuara sent la més rica i industrial.

• La creació de l'estricta infraestructura necessària per facilitar l'explotació (ferrocarrils, carreteres, ports, etc.)

Damunt, la majoria de les voltes s'aplicaven aquestes quatre mesures conjuntament per explotar molt més la colònia i els seus habitants.

7.-Conseqüències de l'imperialisme

Positives:

Cas de tenir-ne, sempre estarien relacionades en temes d'estricta ampliaació o exportació d'allò que hom enten per “civilització”. En general, els països colonitzadors, duien als colonitzats els avenços, la tecnologia o les infraestructures habituals a l'Europa moderna: construcció d'hospitals i implantació de mesures sanitàries (vacunació) que solucionaren moltes epidèmies, extensió de l'ensenyament mitjançant la construcció d'escoles primàries i creació d'infraestructures (ferrocarrils, ponts, carreteres, ...)

Negatives:

Per contra, o a canvi, el cost que aquests fets positius tingueren per als països colonitzats fou molt més elevat i, en gran mesura, desproporcionat. En la relació que l'imperialisme plantejà entre metròpolis i colònies, questes darreres s'emportaren la pitjor part i pagaren a un preu molt elevat els possibles beneficis. De fet anys més tard, anirien llevant-se de damunt aquesta relació i buscant com fóra la independència.

BIBLIOGRAFIA