GEORGE ORWELL

Homenatge a Catalunya

Capítol I

George Orwell vivia a les Casernes Lenin rebent instruccions per anar al front.

La vigília del dia en què va allistar-se a les milícies, va veure a un milicià italià dret davant la taula dels oficials. Li va inspirar una simpatia immediata, va tenir-hi una conversa molt breu però d'alguna manera van arribar a intimar ja que les circumstàncies s'ho valien. Va ser una imatge que no podrà borra del seu record.

El record predominant d'aquell període de guerra eren les banderes roges a Barcelona, en general, les ciutats grises colpides per la guerra.

El desembre de 1936, fa set mesos, Orwell va venir amb la idea d'escriure articles periodístics, però immediatament es va allistar a l'exercit, semblava que era l'única cosa que es podia fer. Els anarquistes encara tenien el control de Catalunya.

Per estrangers com en George l'aspecte de BCN resultava espalmador i aclaparador: una ciutat on manava la classe obrera. Gairebé totes les esglésies havien estat saquejades.

La gent es tutejava, no existien cotxes particulars, d'alguna manera “s'obligava” a utilitzar transport públic(pintats amb vermells i negres).

A la Rambla els altaveus bramaven cants revolucionaris tot el dia i part de la nit. En aparença no hi havia classe rica.

Orwell notava q la gent tenia ganes de lluitar per alguns arguments que creien que mereixia la pena de lluitar.

La ciutat tenia un aspecte ruïnós (brut, miserable...)

Hi havia una greu escassetat de pa i aliments bàsics, no obstant la gent semblava decaiguda o enfonsada pel context on es trobaven, sinó el contrari. A més hi havia feina per a tothom.

La gent tenia fe en la revolució i en el futur, el sentiment d'haver entrat bruscament en una era d'igualtat i llibertat.

Les Casernes Lenin eren un bloc d'esplèndids edificis de pedra, amb un picador i uns patis empedrats enormes. Tots els cavalls havien estat enviats al front, així q la quadre era buida.

Tota la Caserna es trobava en un estat caòtic. De mica en mica anaven assortint d'uniformes els reclutes.

El segon dia d'haver ingressat a la Caserna comença el que en deien “instrucció”. Al principi no hi havia ordre de cap mena, la disciplina era inexistent.

El tinent era un jove socialista sincer i ardent. Les instruccions no eren molt útils. Hi havia una manca important d'armament.

George esmenta que considera els espanyols com a persones molt generoses.

Van rebre l'ordre d'anar al front amb només dues hores d'anticipació. El tren havia de sortir a les vuit.

El tren sortir de Catalunya arrossegant-se cap a l'altiplà d'Aragó a la velocitat dels temps de guerra: a menys de vint quilometres per hora.

Capítol II

La companyia de Orwell fou enviada en camió a Siétamo, i desprès cap a ponent, a Alcubierre, que es trobava immediatament darrera el front de Saragossa.

Feia un fred bestial, el xofer del camió es va perdre(per la espessa boira). Era de nit quan arribaren a Alcubierre.

Estaven a prop de la línia de foc. Hi havia molta pobresa en els pobles aragonesos.

Encara no tenien els fusells, cosa tant primordial en una guerra, l'armament. A la línia de foc no hi havia gaire activitat.

A George no li va sorprendre per res els primers feixistes que veia, ja que els trobava gent molt corrent.

El matí del tercer dia que eren a Alcubierre van arribar els fusells, eren molt antics, a part de molt mal conservats.

Els hi van fer un entrenament ràpid de com es carregava , etc. Es van distribuir els cartutxos i van emprendre la marxa cap al front, uns quatre quilometres de distància.

Al cap de la columna de soldats , Georges Kopp.

Orwell era prou gran per recordar la Guerra Gran, cosa que la resta de companys seus no. Estava més preocupat pel fred que no pas per l'enemic.

Ell sentia com un horror en veure la mena de gent que tenia al voltant, tenien aspecte de xusma. Els defensors de la República eren una colla de criatures.

Estaven situats als cims de cada pujol. Al barranc que tenien darrera s'havien anat acumulant les escombraries.

Havien passat tres mesos a la línia. El capità es deia Levinski, però l'anomenaven Benjamí.

Williams, el seu cunyat i George van llençar-se corrent cap a el refugi que semblava més habitable. A la tarda van fer la seva primera guàrdia.

Pel que Orwell sabia de la guerra de trinxeres, els feixistes haurien sigut a cinquanta o cent metres, però en realitat eren molt més lluny.

Els nous sentinelles van iniciar una fusellada terrible al descobrir la posició de l'enemic.

Per primera vegada George dispara contra una persona. Ara que havia vist el front se sentia profundament disgustat.

Capítol III

En la guerra de trinxera hi ha cinc coses importants (per ordre d'importància):

La llenya, el menjar, el tabac, les espelmes i l'enemic.

La veritable preocupació per els dos exercits era la lluita contra el fred.

En el temps que va ser a Espanya, Orwell va veure molt pocs combats. Van estar al front d'Aragó des del gener fins el maig, i entre gener i març, va haver una tranquil·litat absoluta. Per març va haver-hi combats molt durs pels voltants d'Osca, però per aquest temps George estava ferit i declarat inútil.

Només una vegada va prendre part en un combat cos a cos.

Al cim de cada pujol feixista o lleial hi havia llur bandera i procurant que els soldats no es quedessin glaçats.

A la dreta de la seva posició hi havia un post del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) i al front esquerra una posició del PSUC i al davant d'aquests petits grups feixistes.

La vall també els quedava a la seva dreta.

Osca era la ciutat de Robres, en poders dels lleials.

De nits, i quan hi havia boira, sortien patrulles cap a la vall que els separava dels feixistes.

Fins el tercer o quart intent Orwell no va aconseguir arribar a les línies enemigues. Desprès d'això el van fer caporal (cabo).

El clima que es vivia a les trinxeres en aquell moment era en unes condicions precàries, horroroses marcades sobretot pel fred, més que la fam o qualsevol altre factor. La higiene i la escassetat de roba feia que la situació fos més incòmode encara.

Els feixistes van arribar a acostar-se molt i se'n van adonar gràcies a un sentinella molt sobresaltat per la situació.

Orwell es trobar acorralat per un grup de feixistes que l'apuntava amb metralladores. Fereixen a muler. Llavors van citar la contrasenya “Catalunya heroica”

Capítol IV

George portava tres setmanes al front d'Alcubierre. Enviats per Anglaterra per l'ILP, eren uns vint o trenta homes. L'Orwell i Williams van ser enviats a unir-se a la posició de Monte Oscuro .

En aquesta zona també podíem trobar posicions de POUM al cims de l'esquerre de la posició de Orwell, i a la seva dreta es trobava un post del PSUC. Les tropes del govern portaven allà des de l'agost del 1936.

Constava de trenta anglesos i dotze espanyols, el front estava tranquil, però tenien els enemics feixistes davant, havien d'estar alerta.

Lluitaven contra els feixistes, evidentment el temps no havia canviat i continuava fent molta fred, per sort s'acostava la primavera.

A part del fred eren molts pocs homes i això feia que les guàrdies fossin mes dures i més llargues. La fam començava a preocupar-los i també la manca d'aigua.

A Monte Pocero van disparar poc, diguéssim que no va haver gaire acció, però quedava recompensat amb la proximitat que tenien a l'enemic a Monte Oscuro.

Un simple megàfon també servia com a arma, ja que a partir de insults i atacs verbals podien, si més no ho intentaven, atreure l'enemic, en aquest cas, els feixistes.

Van rebre la notícia de la caiguda de Màlaga, durant tota la nit van ser atacats per els feixistes. Aquesta nit inacabable i esgotadora van patir una sola baixa.

A la caiguda de Màlaga on la població civil va ser perseguida i metrallada al llarg de cent cinquanta quilòmetres.

A mitjans de febrer van sortir de Monte Oscuro els hi van enviar juntament amb les tropes del POUM per unir-se a l'exercit que assetjaria Osca.

Capítol V

A l'est d'osca, a mil dos-cents metres de l'enemic, els feixistes es van veure obligats a replegar-se a Osca. De batalles no en hi havia, però com sempre la gran batalla era el fred que se'ls hi clavava als ossos i la rutina que començava a ser agovian per un cúmul de motius: guàrdies, patrulles, excavacions, pluja, fang, vent...

Durant el mes de març amb el cel ben blau, i net però unes fortes ventades; eren semblants al que estava acostumat George a Anglaterra.

Les condicions de vida eren molt dolentes (com es normal en una guerra), l'aigua era bruta, evidentment la higiene era un luxe, no una prioritat, etc.

Orwell des del seu punt de vista ens diu molt sincerament que allò no era una guerra sinó una pantomima (Gesticulació i capteniment teatral expressant sentiments fingits/ Representació escènica muda que es basa en el gest i en l'expressió corporal.)

No van haver moltes batalles.

Tenien una mena de casa, bé, La Granja que els servia de magatzem i de cuina, era una espècie de “cuartel general” .

Patrullaven les nits esperant els feixistes. Entre les línies de batalles havia horts abandonats, on podien recollir-ne algun aliment, com per exemple alguna patata. Però d'aquests hortets també en treien provisions els feixistes de manera que anar a recollir aliments en aquesta zona era mot arriscat. Les dos bàndols freqüentaven la zona.

Durant alguns dies van ser de calma, això era degut a que s'acostava una batalla, els anarquistes van atacar la carretera de Jaca, tot i això els anarquistes no estaven molt revolucionats, tot i la seva condició i feien accions de poca repercussió.

Durant aquelles sis setmanes només va haver un atac important, contra una de les fortaleses dels feixistes però van fracassar.

Més tard les tropes d'una milícia (l'exercit regulat) va atacar per sorpresa els feixistes, però la traïció del seu propi capità els va portar a la trista derrota a Siétamo.

Seguien en condicions molt lamentables, ara l'escassetat ja no discriminava res, els hi faltava de tot.

A finals de març George va tenir un petit problema amb la seva mà i va tenir que ingressar uns deu dies a l'Hospital de Monflorite, llavors va ser ingressat a Barcelona on va estar-hi molt bé.

El poble de Monflorite era una meravella, però estava ocupat i destruït per els milicians.

Osca era el mercat de tota aquella gent, però des de feia vuit mesos que hi havia una gran barrera entre Osca i el poble.

La gent a Espanya en aquell moment no s'interessava per la religió, hi havia més influència de l'anarquisme.

Orwell va tornar al Front i van recular una mica els feixistes, els anarquistes en ajudaven atacant la carretera de Jaca

Cada home tenia una tasca a fer, es trobaven en un refugi, Torre Fabián,. Ens vam enfrontar contra els feixistes i en van sortir amb un augment de baixes. Van estar uns quants dies lluitant al front, mentre a l'altre banda d'Osca havia la batalla dels anarquistes.

La Torre Fabián també s'utilitzava de cuina, va ser bombardejada amb canons, russos segurament. Tenien els feixistes a dos-cents metres i es van produir moltes baixes, però sent sincers ells s'esperaven acabar pitjor.

Capítol VI

Atac contra el reducte feixista, aquest atac sorpresa, el tenien que dur a terme una nit.

Simultàniament les tropes de xoc havien d'assaltar la posició feixista del costat.

Aquella nit plovia, i seguidament d'en Jordi i en Benjamí i George, van prendre la marxa cap al seu objectiu (acostar-se al parapet), ho fan en la foscor.

El parapet feixista estava a uns cent cinquanta metres. Anaven avançant sense fer soroll per no ser descoberts, però el fang no els ajudava ja que era sorollós de lliscar-hi, sense que els sentissin Van seguir avançant i a uns cinquanta metres del parapet hi havien filferrada feixista i els van tallar, van arribar a la filferrada interior a vint metres dels feixistes, continuaven avançant cautelosament i a grapes.

En Jordi va tirar la primera granada, i van tenir una resposta enfurismada de vint fusells feixistes, granades... les granades era el més terrible ja que els queien per tot arreu.

En Jordi i uns altres companys de Orwell van quedar ferits. Van aconseguir que els feixistes s'allunyessin una mica i així podré aconseguir munició d'aquelles barraques.

La meitat dels nostres fusells s'havien convertit en inservibles. Anava amb ells un irlandès , Patrick O'Hara, tenia experiència en primers auxilis.

L'altre posició feixista els van atacar amb una colla de cent a dos-cents homes. Ells van posar una barricada de sacs. Amb aquesta batalla van aconseguir que els feixistes reculessin temporalment.

En Paddy Donovan (segon Benjamí) els hi va donar ordres de retirada, llavors van saltar el parapet, van tornar a l'altre parapet.

Els feixistes havien tornat a ocupar la posició amb una força més nodrida, part dels homes de la companyia de Orwell estaven desapareguts, en intentar de buscar-los van rebre una pluja de bales i van decidir deixar-ho corre. Més tard van saber que en Jordi i Hiddlestone havien estat portats a infermeria.

Desprès de tot es van adonar que l'acció havia estat un èxit, havien obligat a els feixistes a retirar les tropes.

Capítol VII

Per sort per al nostre protagonista George Orwell, comença el bon temps, si més no ja no fa aquella fred que se li calava als ossos.

Arriben una secció d'andalusos al front , eren de gran utilitat per la seva facilitat per cargolar cigarrets.

Les condicions climàtiques continuaven sent extremes ja que dos anglesos arriben a morir a causa de una insolació.

Van construir unes plataformes entre les branques dels àlbers així tenien una línia de foc mes coberta.

Els anarquistes haurien sofert greus pèrdues, i no van aconseguir tallar completament la carretera de Jaca. Els desertors explicaven que a Osca hi havia una gran quantitat de municions però poc aliment.

El mes de juny, el govern portava tropes del front de Madrid i concentra a trenta mil homes contra Osca, però la ciutat va resistir.

Havien passat cent quinze dies al front i George fa una gran reflexió sobre la seva experiència al front: s'havia allistat a les milícies per lluitar contra el feixisme, però s'havia limitat a existir com un objecte passiu.

Aquell temps havia estat aïllat per el sistema de milícies, que en el front d'Aragó no fou alterat radicalment fins al juny de 1937

A l'Aragó es trobaven entre desenes de milers de persones, la majoria d'origen obrer. L'atmosfera era socialista.

Haurien viscut en una comunitat on l'esperança era més normal que el civisme. Les milícies espanyoles van ser una mena de microcosmos d'una societat sense classes.

El vint-i-cinc d'abril, una altra secció els rellevà, van lliurar els seus fusells i van emprendre la marxa cap a Monflorite. Van dormir unes hores en una pallissa de Monflorite , van saltar a un camió de matinada, per agafar el tren a les cinc a Barbastre i eren a Barcelona a les tres de la tarda de dia 26. I llavors començà el daltabaix.

Capítol VIII

Arribada a Barcelona després de tres mesos i mig al front.

Els oficials del nou Exercit Popular, pul·lulaven en nombre sorprenent.

Els primers dies George va descobrir que hi havia dos fets que eren la clau de la resta:

• El poble havia perdut bona part del seu interès per la guerra.

• La normal divisió de la societat entre rics i pobres s'estava tornant a establir.

A Catalunya el mes de febrer, s'havia produït una onada d'entusiasme per la primera campanya pro Exercit Popular. Cada vegada resultava més evident que el domini obrer era una causa perduda. Mentrestant, estava en marxa una propaganda sistemàtica contra les milícies de partit i a favor de l'Exercit Popular.

Fins el mes de juny van arribar molt poques tropes de l'Exercit Popular al front d'Aragó.

De mentre les milícies defensaven la línia de foc, l'Exercit Popular feia instrucció a la reraguarda.

Cada cop les diferencies entre classes socials eren més notables. El nostre protagonista va recorre a tots els luxes que es va poder permetre, i no li costa res de reconèixer-ho. Amb esforços va poder comprar-se un revòlver i estava fent els tràmits `per abandonar les milícies del POUM i allistar-se a qualsevol altre unitat que el portés al front de Madrid. Per poder-hi anar es va allistar a la Columna Internacional.

Es va adonar que sota l'aspecte superficial de la ciutat hi havia una gran rivalitat política

A Catalunya no hi havia altre poder que el PSUC i els seus aliats liberals però contra aquest poder hi havia la CNT. En diversos llocs les forces de la policia armada havien atacat les fortaleses anarquistes.

A Puigcerdà, un grup carrabiners havia rebut l'ordre d'ocupar la duana, controlada pels anarquistes, l'Antoni Martín (anarquista conegut) morí en l'acció.

Ja feia temps que els membres de la CNT i els de la UGT s'assassinaven entre ells. Però cap a finals d'abril, Roldán Cortada, membre de la UGT, fou assassinat presumptament per algú de la CNT. L'endemà com a revenja va ser liquidat un membre de la CNT.

S'atansava el Primer de maig i és parlava d'una manifestació monstre en la qual prendrien part la CNT i la UGT. L'aspiració era unir els dos blocs en una poderosa coalició. Però finalment res d'això va ocorre.

Capítol IX

El 3 de Maig, baixant per la Rambla Orwell va veure uns joves amb fusells, eren anarquistes. Uns guàrdies civils armats s'havien aturat davant la Telefònica, on la majoria dels treballadors eren de la CNT. Volien assaltar l'edifici, però es va produir un combat en el que van assassinar alguns anarquistes.

Van marxat cap a l'Hotel Falcón que era on es reunia bàsicament el POUM.

La guàrdia civil havia atacat a la Telefònica. Es feia fosc i començaven a tenir gana per lo que Orwell i un company van decidir anar a l'Hotel Continental.

Més tard ens van informar que el cap de la policia, responsable de l'atac a Telefònica, havia estat arrestat, bé, més aviat destituït

Al matí, es van començar a fer dos barricades, una davant l'Hotel comitè Local i l'altre davant l'Hotel Falcón. Els carrers estaven totalment controlats i es tenia que anar amb molt de compte per no ser disparat o arrestat.

És va trobar amb en Kopp, el qual és va fer càrrec de la situació els hi va dir que havien de defensar els edificis del POUM en cas de que fossin atacats.

Cap el 5 de maig, va començar a canviar la situació, es va començar a enviar el missatge de que tothom tornes a la feina, això en principi tindria que ser un retorn a la “normalitat”.

Pel que va sentir George, els membres de la CNT només volien dues coses:

• que els retornessin a la Telefònica

• que els guàrdies civils fossin desarmats

La generalitat no va cedir a l peticions de la CNT. El govern Valencià va enviar sis mil homes per ocupar BCN.

La Generalitat estava a punt de declarar el POUM fora de la llei i d'implantar l'estat de guerra.

La situació només empitjorava... Finalment el govern no va declarar la guerra al POUM.

El divendres les coses varen començar a tornar a la normalitat.

A la Telefònica hi assetjava la bandera catalana en comptes de l'anarquista, suposava una derrota per els obrers. Aquell vespre varen arribar les tropes valencianes i van portar l'armament que hi havia a l'edifici del POUM.

Acabada la lluita, els anarquistes varen deixar els presoners, però la guàrdia civil continuava retenint els presos polítics, en aquests cas, els anarquistes, i molta altre gent que eren totalment innocents. Les coses es van anar tranquil·litzant.

Capítol X

Desprès de la lluita a Barcelona, ja es podia imaginar el tipus de govern que regiria; una dictadura feixista, però potser ho dirien d'una altre manera, amb la finalitat que no quedes tan brusc.

Van rebre la notícia que havien detingut a Bob Smille pel fet de anar armat amb l'únic objectiu de anar a una conferència.

Va començar la batalla, l'acció es trobava a Jaca i Orwell era al front on més pacifica estava la situació, però de totes maneres va acabar ferit per una bala. La bala li va travessar el coll.

El doctor li va subministrar morfina i el va enviar a l'Hospital de Siétamo. Va passar sis dies hospitalitzat a Lleida amb molt bon tracte, afortunadament. El van traslladar a l'Hospital de Barbastre on no va tenir el mateix grau d'atenció. George va voler preguntar al doctor el seu diagnòstic, segons el doctor, Orwell no recuperaria la veu. Cosa que es va demostrar com a errònia, ja que en pocs dies ja la va recuperar. Va ser traslladat a BCN amb tren, tot i això la direcció va ser Tarragona.

A Tarragona Orwell va pensar en els grans errors que cometien els Hospital, diguéssim, que va comprovar el mal nivell de sanitat en que es trobava Espanya, no en totes les regions, però si en la majoria.

Tothom va quedar sorprès de la gran millora de George, ja que es tractava d'una ferida molt delicada i de difícil recuperació. Els que el coneixien admiraven la seva sort.

Capítol XI

Ha caigut el govern de Largo Caballero i els comunistes gaudien del poder. Hi havia un clima de conspiració i rumors sobre que el govern de Negrín-Prieto planejava arribar a negociar amb l'enemic.

Cau Bilbao i el govern no ho impedia. La CNT insinuava que un partit planejava un cop d'Estat i que Catalunya tenia tots els números per ser envaïda. Torna al front, aquest cop els refugis eren soterranis. Hi havia policies d'incògnit que anaven detenint a tots els sublevats que podien.

No era fàcil descriure l'atmosfera de malson d'aquella època, l'especial inquietud creada pels rumors que canviaven cada dia, pels diaris censurats i per la presència constant d'homes armats.

Escassejava l'aliment i les monedes. Per l'ambient que hi havia es temia que tornessin a reviure els combats de carrer .

George Orwell es trobava en el Sanatori Maurín, un dels que formaven part del POUM, allà cada matí es sotmetia a un tractament elèctric al braç per tornar-lo a tenir al cent per cent.

Amb això George volia anar a Anglaterra perquè estava cansat de l'ambient de guerra.

Al cap de poc temps es va voler preparar per tornar a lluitar, però finalment no els van cridar o requerir.

Una nit en que Orwell va dormir a l'hospital de Montsó, on li havien fet la revisió pel tribunal mèdic. Al llit del costat hi havia un guàrdia d'assalt, ferit d'un ull. Va ser molt amable, aquella era una situació molt irònica ja que si fossin al carrer tindrien que estar barallant-se o directament enfrontant-se a un tiroteig un contra l'altre.

Al final George va aconseguir la seva llicencia amb la qual podia tornar lliurament a Anglaterra.

Orwell va trobar l'Espanya que volia veure a Barbastre o Lleida, silenciós i tranquil, no l'ambient de guerra que havia viscut.

En arribar a BCN es va dirigir al hotel Continetal a veure la seva dona però vam anar a fer una volta i em va explicar que el POUM s'havia suprimit.

A partir d'aquell moment el POUM era il·legal i els seus membres començaven a ser fusellats. No es podia tenir cap noticia d'això perquè cap diari de Catalunya informava dels fets només a partir dels diaris de València.

La policia comença a fer detencions sense autoritzacions i feien que les noticies no arribessin al front. Llavors la seva dona em va explicar que havien detingut a en Kopp a l'hotel Continental. No havien detingut a la dona de Orwell per fer-la servir d'esquer contra ell, però el que si van fer va ser registrar-ne l'habitació. Així que l'única sortida que tenia Geroge era amagar-se i planificar la sortida d'Espanya. Finalment la dona d'Orwell marxa a un hotel i ell es busca una pensió.

Capítol XII

La ciutat de Barcelona estava molt controlada; sobretot qualsevol entitat o zona que estigues relacionada amb el POUM. Orwell va anar a uns banys públics, cosa que en aquell temps ja era una situació extrema, i per tan alarmant. Era moments de anar amb molta precaució amb cada acció que es fes. George Orwell va rebre noticies sobre Smille, havia mort. Més tard va saber que la causa era una apendicitis. Va reflexionar sobre aquesta trista mort per malaltia a la presó.

En Kopp va estar en vivint en molt males condicions a causa d'una detenció injusta. George el va voler ajudar anant a buscar el coronel que comandava les operacions d'estrangeria a l'Estat, per donar una prova que demostrava la innocència d'en Kopp, ja que havien estat amagades per la pròpia policia. Tot semblava anar bé fins que el coronel va preguntar a qui servia el senyor Kopp, Orwell va contestar que al POUM, igual que ell. El fet que en aquell temps el POUM estava tan mal vist va fer que canviessin radicalment les coses. Finalment va aconseguir que el coronel parles amb el cap de policia però de totes formes no li van donar la llibertat a Kopp. Pocs dies avanç havien escorcollat casa seva, destrossant tot el que podien; tot i això la seva dona va romandre sense moure's del llit.

El visitaven sovint i li donaven diners però un bon dia també els i van prohibir.

Van viatjar amb tren; la primera nit el van perdre, l'endemà van viatjar es va retarda el tren i durant aquesta estona George va escriure una carta al ministeri de guerra narrant la trista i injusta història d'en Kopp. En canvi ell va rebre noticies que en Kopp havia desaparegut en una presó secreta.

Finalment passaren la frontera. Es baixaren a Banyuls on residien pacíficament.

Encara hi havia gent que es preguntava d'on venien i a qui servien, però aquesta situació els afavoria perquè a Perpinyà eren totalment partidaris del govern.

Van decidir anar a França i desprès a Anglaterra, però Orwell no tornarà a dormir tranquil, sempre li quedarà l'angoixa i el temor de despertar-se un dia amb el soroll de les bombes.

Apèndix I

Ara que ja em vist una vivència en primera persona sobre la guerra, el punt de vista humà; ara veurem el punt de vista únicament polític.

Orwell no es que estigues totalment a favor del POUM, però així lluitava contra el feixisme, això era l'únic que importava.

La democràcia no guanyava terreny a Espanya sinó el contrari el guanyava la dictadura, era un país sublevat. Si no hagués estat per les ocupacions espontànies, Franco no hagués trobat resistència.

La zona més afectada per la guerra va ser Catalunya. Espanya, en general s'havia anat decantant cap a uns ideals més aviat rojos; la raó principal era que la majoria de la població (excepte grups reduïts de revolucionaris) volien evitar la revolució a Espanya. La arma més eficaç contra la revolució era la ignorància, sens dubte, d'aquesta manera s'aconseguia que els fets que succeïen en el moment no tingués repercussió a nivell internacional.

La guerra era una lluita triangular, la batalla contra França havia de continuar però el govern esperava a cobrar el poc poder que restava a les mans dels sindicats.

Els afectes més terribles de la guerra van ser principalment que la premsa d'esquerres era tan enganyosa com la de la dreta.

A totes les guerres passa el mateix.

Pel que fa a l'aspecte periodistes, els treballadors de d'aquest ofici solien utilitzar els medis per malparlar a l'enemic, com solien fer els comunistes.

Orwell acceptava el punt de vista comunista.

Al capdavall , valia la pena guanyar la guerra encara que es perdés la revolució. Finalment va començar a dubtar si la política comunistes duria a victòria. Així ho veu Orwell encara que li agradaria equivocar-se.

Apèndix II

Mai serà possible obtenir una versió completament real sobre els fets q ocorrien a Barcelona perquè no existien els documents necessaris.

Primerament, a Catalunya ja feia un cert període de temps que es notava una ambient carregat de tensió, es podia respirar.

La causa quasi immediata de fricció fou l'ordre de lliurar les armes per organitzar una força policíaca armada. La guàrdia civil va atacar edificis, obrers i evidentment això va provocà revoltes

Segonament es van dissoltes milícies, suprimien el POUM i es va enderrocar el govern del Largo-Caballero

Tercerament, Orwell opina que la lluita era una cosa que la gent esperava, en el sentit de que es veia a venir.

El POUM animava a continuar les barricades. El poble no cometia els seus actes amb intenció revolucionaria. Les barricades es feien bàsicament per oposar-se a la policia.

La premsa antifeixista estrangera aixecava una gran polseguera però només un bàndol va ser escoltat, per això la lluita a BCN fou presentada com una insurrecció deslleial dels anarquistes...

El conflicte fou el resultat natural de l'ordre que el Govern donà als anarquistes de lliurar les armes.

Finalment se acceptar una visió de que no tenim influencia per res a fora de les nostres fronteres.

GEORGE ORWELL

Homenatge a Catalunya

• Resum del llibre per capítols

• Capítol I

• Capítol II

• Capítol III

• Capítol IV

• Capítol V

• Capítol VI

• Capítol VII

• Capítol VIII

• Capítol IX

• Capítol X

• Capítol XI

• Capítol XII

• Apèndix I

• Apèndix II

• Context Històric

• Biografia

• Cronologia