HISTÒRIA MODERNA UNIVERSAL

Primer Quadrimestre

Des de mitjans del S.XV es comencen a produir una sèrie de canvis a nivell polític, demogràfic, econòmic, social...

A nivell polític es concretaren a una tendència general del reforçament de l'autoritat del monarca. Les causes del reforçament han tingut diversos debats. Des que Mousnier i Hartung presentaren un congrés titulat “Problemas referentes a la Monarquia absoluta”. El monarca per reforçar el seu poder va:

• Reduir els obstacles que s'oposaven al seu reforçament.

• Crearen mitjans d'acció que afavoriren el reforçament de l'autoritat.

El monarca es planteja la necessitat de reduir el poder dels nobles, perquè les grans famílies nobiliàries suposaven un obstacle per al reforçament del poder del monarca. Això ho aconsegueix:

• Mitjançant la violència

• Amb aliances matrimonials, perquè permet a la corona incorporar una sèrie de territoris importants.

Una segona fórmula es l'arraconament dels òrgans representatius com:

• Les corts (espanya)

• El parlament (Anglaterra)

• ......

Feien frenar el poder del monarca. El monarca fa que es convoquen en menys presencia, per reduir la seua importància.

Una altra forma és controlar els grups socials, que per la seua riquesa dificulten el seu poder, com la noblesa o l'església. Per la noblesa van dictar una sèrie de lleis que reduïren el seu poder. El cas de l'església es llevar-li propietats i interferir en els nomenaments eclesiàstics. (A Espanya regalisme, a Àustria josefisme....)

Els monarques també volien controlar les ciutats, perquè tenien un gran poder polític. Per això arraconaren alguns privilegis i nomenen a aquelles persones que estan al front de la ciutat.

Els monarques creen una sèrie de mitjans d'acció:

• Materials

• Ideològics

Un mitjà es el de consolidació i l'especialització del rei. (controlen els membres del consell reial i redueixen el número de membres).

Un altre Mitjà es la multiplicació dels representants del poder. Nomenen servidors fidels en cada delimitació territorial (Espanya regnes). Així hi ha un augment considerable en el nom de funcionaris. Per a reclutar eixa burocràcia es a partir de:

• La venda de càrrecs

• Universitat de dret

Una altra forma és intentar obtindre recursos regulars (aplicació d'impostos)

Un altre mitjà és la creació d'un exercit permanent, per tant de no dependre de les milícies senyorials (nobiliàries). I perquè així li aporta un instrument important de cara a la política internacional.

L'exercit experimenta una triple evolució progressiva (s'accelera en el S.XVII). Roberts diu que el S.XVII és el de la revolució militar. Té una tendència a què l'exercit siga permanent (en l'època moderna són mercenaris).Parker considera que els primers exèrcits permanents comencen al S.XVI i Roberts pensa que comencen al S.XVII per la necessitat de defendre les fronteres dels països baixos. Tots els autors coincideixen en el fet de que es generalitzen en la guerra dels trenta anys (1618-48). Una segona evolució que es produeix és que els exercits són més nombrosos.

El procediment habitual per a reclutar era la concepció de patents per nombrar capitans, i aquestos reclutaven als demés. Majoritàriament eren mercenaris, però també es reclutaven a rodamonts, delinqüents....

Les transformacions de l'exercit afectaren:

• La cavalleria.

• La infanteria.

• L'artilleria.

• En la infanteria utilitzaven armes blanques, la pica. Cada vegada s'utilitzava més armes de foc (arcabussos..) que portaven els cavallers d'un rang menor.

• En la cavalleria la tendència fonamental va ser que cada vegada era més lleugera i la substitució dels terços progressivament al batalló (integrat per 150). Eren més mòbils. Les armes que utilitzaven eren la llança i el sabre.

• En l'artilleria es va introduir el canó en la pròpia batalla.

La diplomàcia es renova. Anteriorment es nomenava a una persona per fer la missió i després tornava al seu país. Després es van implantar sobre el S.XVI progressivament com a seus permanents. La diplomàcia adquireix molta importància. Més encara al S.XVIII Roden diu que és el segle de la diplomàcia.

Els mitjans d'acció ideològics estan conformats per una sèrie d'autors que escriuen a favor de l'autoritat del monarca i el defenen.

• La figura més significativa del S.XVI és Maquiavelo (1469-1527), la seua obra més coneguda és el príncep, es va publicar en 1513. Estableix la separació radical entre la política i la moral. Per a ell la condició fonamental per a un príncep és la virtut, que és l'energia desenvolupada pel príncep per poder aconseguir la glòria. Apareix la idea de la fortuna, exigència, necessitat.... Amb Maquiavelo desapareix la idea de príncep medieval (moderat, just...) per a ell el príncep és capaç d'aconseguir els seus propòsits.

• En el S.XVII els defensors es classifiquen en dos grups:

• Racionalismes (contracte).

• Tradicionalistes (origen diví de la monarquia, inspirant-se en la bíblia).

- La idea del contracte ja va estar exposada per Grocio i per Bodin, però és fonamental Hobbes l'autèntic creador de la idea del contracte. Hobbes viu entre (1588-1679). Planteja el problema del poder:

• La seua concepció filosòfica el món.

• La revolució de 1640 que es un enfrontament entre el rei i el parlament.

Ell elabora les seues reflexions polítiques:

• De cive (1642)

• Leviatahn (1651)

En elles parteix de l'existència d'un estat natural en el qual els homes viuen lliures de vinculacions de poders superiors. Ell considera que l'home és roí i que tots els homes intenten aconseguir el seu profit imposant-se a la resta. Això provoca que els homes tinguen por els uns dels altres i així s'arriba a l'anarquia. En mig de la situació d'anarquia hi haurà un desig d'aconseguir la seua pròpia conservació, la pau i la seguretat. Això és lo que lis farà fer un contracte que crea l'establiment d'un poder superior. Ell opina que quan ho fan perden els seus drets naturals, que són absorbits per l'estat. Que té un poder absolut.

La idea del contracte és una idea de cessió de drets per part de l'individu. En favor del poder absolut. La seua idea és molt diferent de la que serà futur.

- La teoria bíblica prové de Bossuet (filòsof) (1637-1704). És defensor de l'origen diví de la monarquia. Diu que l'autèntic rei és Deu i que el monarca és el representant de Deu en la terra.

Considera que la monarquia és la millor forma d'estat, no ho argumenta, perquè el seu poder que prové de Deu no necessita argumentació. Ell pensa que el rei no ha de donar compte als súbdits. I que els súbdits no poden fer res més que fer lo que demana. En tot cas alguna súplica que no condicione la seua obediència en el futur. Diu que no ha de ser un poder arbitrari, sinó que l'estat ha d'estar sotmès a la raó.

El S.XVII es classificat com el segle de l'absolutisme segons alguns autors, com Naef. Considera que el reforçament del monarca, en cada país evoluciona d'una manera diferent. Koenigsberger divideix tres tipus de països:

• Països que si que es reforça el monarca (França, Lluís XIV)

• Països que es reforça el poder del parlament (Anglaterra)

• Països que viuen una situació oscil·lant, moments que es reforça el monarca i altres moments el parlament. (alguna estats italians i alemanys).

MONARQUIA HISPÀNICA

Isabel i Ferran es casaren a l'any 1469. La butla papal, la qual, permetia el casament fou falsificada.

Estaven en contra (enemics del matrimoni):

• Lluís XIV, rei de França.

• Enric IV, rei de Castella.

• Joana “La beltaneja”

• Els nobles de Castella.

A favor estava la família pròpia dels trastàmara.

Hispània:

• Citerior (més prop de Roma): Corona d'Aragó.

• Ulterior (més lluny de Roma): Corona de Castella.

Una causa del matrimoni va ser per tenir suficients tropes per lluitar contra els francesos. Tenia tres pretendents:

Després hi ha una guerra civil (1460-1479) entre Isabel i Joana “la Beltraneja”. En 1479 puja l tron Ferran com a Ferran II. Per tant n'hi ha una unitat dinàstica (sols del reis), però continuaven amb la política anterior. No hi ha uniformitat governamental. Cada regne tenia la seua política independent de la resta.

Consell d'Aragó, reunió parcial entre els diferents consells dels regnes per “ajudar” econòmicament, militarment, al rei o monarca.

En 1492 hi ha una expulsió dels jueus. En el S.XIV la seua situació és difícil per que els predicadors deien que la pesta negra era un càstig diví per que n'hi ha via jueus. En 1391 hi ha atacs contra els jueus, tant per la corona de Castella, com per la corona d'Aragó. Davant aquesta situació molts jueus en batejaren i es converteixen al cristianisme. L'actitud en un primer moment dels reis catòlics era de tolerància. Però van vore que molts conversos requeien a actes jueus. Per això van crear el tribunal de la Santa Inquisició. Es demanà al papa en 1478 i la butla papal ho va permetre en 1483 (sols a Castella).

El sistema de govern era polisinodial, és un sistema amb diversos consells. La inquisició és un element de control , per a perseguir als conversos que fan pràctiques judaiques. Posteriorment en 1484 la inquisició passa també a la corona d'Aragó. La inquisició es converteix en una de les poques institucions comunes entre els dos regnes.

La inquisició fa dos mesures:

La pressió va augmentar i culmina amb un decret firmat el 30 de març de 1492, l'expulsió definitiva dels jueus. La major part dels jueus van exiliar-se. No se sap molt bé quants jueus es van anar, ni quants vivien abans. Baer diu que n'hi havia 200.000 i que es van anar 150.000. Els llocs de destí es coneixen perquè Bernàndez ho va estudiar:

• Els del centre de Castella es van anar a Portugal.

• Els del Nord de Castella es van anar a Anglaterra i als Països Baixos.

• Els que residien en la corona d'Aragó es van anar a Turquia, a Itàlia i als Balcans.

Amb aquesta expulsió es volia aconseguir la unitat religiosa. Però encara no ho aconseguiren per que quedaven els mudèjars. Els jueus eren molt importants econòmicament i els mudèjars eren camperols... Des del punt de vista econòmic va ser pitjor l'expulsió jueva.

En 1516 Ferran mor i Isabel en 1504. El cardenal Cisneros fa una regència. (1516-1517) Carles primer es formà als països baixos. Arriba a finals de 1517. Carles I no va causar al principi una bona impressió perquè:

• No parlava el castellà .

• No coneixia el govern de Castella.

• Es va rodejar de consellers flamencs.

A Castella no li agradà i les principals queixes recaigueren sobre els flamencs. En les corts de Valladolid en 1518 els procuradors aprofiten per queixar-se. En l'any 1519 va morir Maximilià d'Àustria, “Felipe el Hermoso” en 105 (el seu fill) També va morir i la successió requeia en Carles I. El fet que fora també emperador, per als castellans plantejava una sèrie de problemes:

Quan va arribar aquesta informació van sorgir queixes. Però els consellers volien convocar corts per sol·licitar un subsidi per a pagar el viatge de Carles. Les corts es convocaren l'un d' abril de 1520 a Santiago. En les corts hi havia tres estaments.

• Eclesiàstic (Màximes dignitats, bisbes, arquebisbes.....).

• Militar (Podien acudir tots els membres de la noblesa nascuts a Castella).

• Real (Representants de les ciutats, viles...)

Van ser convocades per celebrar l'un d'abril i es negaren a concedir el servici. El rei va traslladar la convocatòria en la Corunya el 20 d'abril. Els procuradors ho acceptaren en aquest curt termini de temps. Finalment el servici mai es va arribar a pactar perquè va haver-hi un alçament anomenat les comunitats (moviment urbà), la causa va ser pel mal govern de Carles. L'inicià els membres del patriarcat urbà amb la simpatia de la noblesa i el clero. Però la cúpula de l'organització va plantejar:

• La necessitat d'una reestructuració política del regne. Per tal d'aconseguir més poder en les corts. Volien estar en el mateix “plànol” que el rei. Al mateix nivell.

• La necessitat d'anular els privilegis fiscals (provoca un disgust als privilegiats).

• Es va desviant a un moviment antisenyorial.

Això fa que la noblesa se situe en el bàndol de l'emperador, hi ha dos bàndols:

• Emperador

• Comuners.

Geogràficament el moviment afectà la zona central. Esclata a Segòvia i es van sumant totes les regions castellanes. La situació es va radicalitzant perquè van cremar Medina del Campo (perquè no volien deixar les armes). A partir d'ací se sumen un sèrie de ciutats. Un exercit comuner dirigit per Juan de Padilla, va anar a Tordesillas per buscar el recolzament de “Joana la boja”. Ella no el recolzà. A partir d'ací tota la noblesa se situa en el bàndol de l'emperdador.

La batalla de Vilallar suposà una derrota del moviment comuner. I van executar als principals organitzadors:

• Padilla

• Bravo

• Valdonado

Va anar seguida per la rendició de les ciutats excepte Toledo, dirigit per Maria Pacheco. Va resistir fins 1522. Ací torna Carles i fa una gran repressió. Això provocà:

El moviment de les comunitats ha sigut per a alguns historiadors la primera revolució de la història moderna. És un moviment dirigit per la burgesia (encara dèbil).

En el cas valencià l'arribada de Carles I va estar ben acollida, per la seua inexperiència. Els primers moments es van caracteritzar per una debilitat política, perquè a Carles I no li va donar temps de jurar els furs. La mort de Ferran el Catòlic va ser aprofitat pel municipi valencià per poder aconseguir el poder que tenia abans (la seua iniciativa) Intenten buscar una fórmula, un sistema per a l'oligarquia. El rei enviava El CEDA (una relació de 12 ciutadans i 12 cavallers per sorteig (es feien boletes de cera amb un paper amb el nom dins) es donava a 4 ciutadans i dos cavallers el càrrec de jurat (control total). Volien canviar el sistema perquè la intromissió del rei era menor. En 1516 Carles mana una CEDA i el consell general fa cas omís perquè utilitzaven el sistema que es feia avans (per 12 districtes, parròquies). Des d'un primer moment la reacció de Carles I no va actuar d'una manera dura, perquè encara no havia jurat els furs. Aquest sistema es repetia fins 1519, que empitjora, perquè esclata un moviment anomenat les germanies. Van facilitar alguns aspectes:

• L'armament del poble en totes les cases per fer front a la pirateria turca.

• Incidència de la pesta en l'estiu de 1519. La reacció del govern municipal va ser de fugir per a no contagiar-se.

• Quan Carles I ix cap Alemanya provocà un sentiment de relaxació.

• La tardor de 1519 els principals dirigents del moviment organitzaren una ambaixada per a sol·licitar a Carles I que acceptara les germanies.

Ells pretenien una major participació dels gremis en el govern. Ells volien:

• 2 ciutadans

• 2 cavallers

• 2 Gremis, un artesà i un artista (notaris, mercaders, apotecaris i cirurgians)

El rei escriu al virrei de València, ordenant-li que l'elecció de jurats fora com sempre. Però el 20 de maig de 1520 es va a realitzar segons el procediment dels agermanats (té força el moviment).

Es produí un motí per a pressionar sobre l'elecció. Estaven en els agermanats:

• Burgesia

• Baix clero

• Artesans

En l'altre bàndol:

• Els cavallers

• Aristocràcia

• Els vassalls mudèjars

Els agermanat protagonitzaren una guerra santa. Van batejar als mudèjars (per la força). En un primer moment els agermanats van tindre victòries. En 1520 començaren a tindre derrotes i augmenta la radicalització del moviment. Comencen a sorgir discrepàncies entre els membres agermanats. Ocasiona que els agermanats es varen rendir en novembre de 1521, davant el virrei:

• Desarmament dels agermanats.

• Admissió dels nous jurats assignats pel virrei.

Desprès van continuar alguns focs de resistència dirigit per Vicent Peris, però va morir i van acabar. Xàtiva durant un temps va estar dominada per un personatge, anomenat l'encobert. Es feia passar per un net dels reis catòlics, fill de Joan. Demanat els seus drets de successió a la corona. Però el moviment acabà en 1522 i va haver-hi una repressió amb dos etapes:

Simultàniament del principi de les germanies, va sorgir un moviment paregut a mallorca, començaren a realitzar-se reunions secretes buscant una major participació dels gremis en el govern. El principal representant era Joan Crespí. Demanava a la cúpula del govern atorgat de valència (als 13 de valència) una copia de les ordenances que havien fet els valencians, per intentar fer-ho. El virrei de mallorca té coneixement de les reunions. Va fer un colp força detenint als principals dirigents. Això ocasionà que la majoria dels gremis i agermanats foren destituint al virrei amb un antic privilegi, segons el qual no poguera ser virrei de mallorca si no era natural d'allí. Van fer també una junta dels 13 integrat per

• Camperols

• Artesans

• Apotecaris

• Cirugians

Poc a poc anaren prenent tota l'illa. Perquè per part del govern no varen fer res fins que Carles I arriba a Castella. Que va organitzar un exercit (800 soldats) contra els agermanats, que es varen rendir en 1523, però no per la força de les armes, sinó per la moderació del bisbe de mallorca. La posterior repressió no va ser tan dura. Es rendiren el 8 de març de 1523. Representa el final de totes les oposicions a Carles I. A partir d'aquest moment hi ha una major fidelitat, acompanyada per una lenta hispanització de Carles I. En 1518se li demana que es casara amb Isabel de Portugal. I es casà amb ella. La cort era itinerant, però s'implantaren a Madrid en 1561. La família resideix principalment a Castella i va tindre els fills allí. Va fer també una exigència que demanaven, que era que aprenguera el castellà. Carles abdicà en 1555 i es va retirar a 1556 a Juste (Extremadura). Això són signes d'una hispanització.

En el regnat de Felip II hi havia un problema. El morisc. A partir del S.XVII hi ha una major intransigència, perquè es produeix un augment progressiu del poder de l'islam. En el cas de Castella la nova política ja ocorreix en 1502, en el regnat dels reis catòlics. Hi ha un decret que deia que o be es batejaven o eren expulsats. El problema es planteja a partir de 1525 en la corona d'Aragó. Els mudèjars passen a moriscos al estar batejats al cristianisme. Els moriscos continuaren amb els seus costums. On plantejaven un major problema era:

• En el regne de Granada: Un problema era el de seguretat. Augmentaren els atacs de la pirateria turc-bereberebisca. Els moriscos col·laboraven amb la pirateria. Constituïen un grup molt nombrós, compacte, econòmicament poderosos. En granada el treball de la seda fina que exportaven a Itàlia era la que les donava els recursos. Estaven en la zona d'alpujarras. La corona els castigà

• Augmentant en Granada els impostos de la seda

• Disposició de 1559 que se li obligava als moriscos presentar a la corona els títols de propietat de les terres. Els que no tenien títols devien pagar unes taxes a la corona.

Això deteriorarà la relació. En 1560 la relació empitjora, ja que augmenten els atacs de la pirateria turc-berberisca, i augmenta la col·laboració dels moriscos. En 1566 Felip II dictà un decret on es plantejaven exigències:

• Obligava a aprendre Castellà als moriscos i al terme de tres anys es prohibia la seua llengua.

• Obligava canviar els seus cognoms per cognoms cristians.

• Se'ls obligava a canviar la seua manera de vestir.

• Prohibició de la utilització dels banys.

• Abandonar les cerimònies religioses.

Per a ells les mesures eren molt dures, tot el ressentiment esclatà en un alçament en la nit de Nadal en 1568 a alpujarras. S'alçaren 960.000 persones. Els exèrcits estaven ocupats en assumptes exteriors, i no podien fer front al moviment. Pogueren en gener de 1570, dirigits per Don Juan d'Àustria. Aplacaren el moviment i deportaren als moriscos de granada i els separaren per tot Castella, per tal que no pogueren constituir un grup nombrós.

• Al regne de València: El problema es presenta per la creació de les germanies. Em el decret de 1525 Carles I fa que els batejos siguen vàlids. Ells continuaren també amb les seues costums. El problema era doble:

• Col·laboraven amb la pirateria turc-berberisca.

• Problema demogràfic, ja que en l'època de 1509 la corona era conscient que la població morisca era la tercera part de la població, i creixia més ràpidament que la població cristiana. Això va estar defès per Lapeyre, estudis. Estudis recents de Cassey i de Barcelò demostren a través de registres parroquials on es detecta que la població morisca creixia més ràpidament. Perquè l'edat del casament dels moriscos era als 18 anys i dels cristians als 20. La natalitat també era major. Felip II nomena virrei i arquebisbe a Joan de Ribera amb la missió de que s'ocupara amb el problema morisc. Com a virrei va estar tres anys i com arquebisbe va estar fins 1611. Durant aquest temps hi ha un augment del catecisme dels xiquets moriscos, moltes campanyes d'evangelització... A partir de 1526 es planteja l'expulsió, però no s'aconsegueix. En 1582 tampoc i després de la expulsió en 1609, Joan de Ribera s'havia convençut que convertir als moriscos era impossible i es va inclinar també per l'expulsió.

En l'any 1578 va morir el rei Sebastián de Portugal, sense descendència. La successió recaigué en el seu oncle/avi, el cardenal Enric, però era ja major. Durant aquest temps reclamaren el tro:

• Felip II

• La duquessa de Bragança (casa de bragança, procedia d'una rama il·legítima del rei de Portugal).

• Antoni Priot de Crato

Els drets més legítims corresponien amb els de Felip II, va haver de fer ús de:

• La diplomàcia

• La propaganda

Va buscar la col·laboració de juristes i teòlegs espanyols perquè defensaren el seu dret. També va buscar la col·laboració de l noblesa i als col·laboradors lis envia catres amb adulacions. Va buscar també la col·laboració del jesuïtes (era una ordre amb una gran influència econòmica i política).

En l'any 1580 va morir el cardenal Enric, davant això la massa del poble no volia un poder espanyol. Però els van trair els grups privilegiats i els mercaders. El cardenal Enric va crear un consell de regència, tres van ser guanyats a la causa de Felip II i tingueren molta importància perquè immobilitzaren l'exercit. Finalment la qüestió se solucionà bèl·licament. Les corts es convocaren en 1581 en Thomar, imposaren una sèrie de condicions:

• El càrrec de virrei recaigué per un portuguès o be per algú de la família reial.

• Els principals càrrecs havien de recaure sobre portuguesos.

• Es va establir que la defensa havia de recaure sobre un exèrcit portuguès.

• Per a la resolució dels problemes portuguesos, s'havien de resoldre per consellers portuguesos.

• El comerç colonial es tenia que quedar abans que estava la monarquia. Per evitar una intromissió per part d'Espanya en brasil.

Les alteracions d'Aragó en 1588. En el regne d'Aragó existia una figura anomenada Justícia Major d'Aragó. Les seues decisions no es podien apel·lar , ni el rei podia intervenir. El problema es planteja quan en 1588 Felip II va enviar a un representant especial perquè controlara els assumptes aragonesos, es deia el comte d'Almenara i era de Castella. Els furs d'Aragó deien que no es podia nomenar cap funcionari que no fora natural d'Aragó. Això anava contra els furs. Va causar un malestar. Antonio Pérez, que va ser durant molts anys secretari de Felip II, va estar empresonat a Madrid perquè es van descobrir les seues conspiracions junt amb la princesa de Eboli contra Felip II, en dos fets:

• Revelació dels països baixos.

• Col·laboració amb els contraris que la corona fora ocupada per Felip II.

En l'any 1590, Antonio va aconseguir fugir de la presó, amb la finalitat de ser jutjat per la justícia major d'Aragó. El van empresonar, i va dir acusacions sensacionalistes contra Felip II. Deia que volia acabar amb els furs aragonesos. Antonio aconseguí que la seua situació acabara identificant-se amb l'assumpte de les llibertats d'Aragó. Felip II encarregà al tribunal de la inquisició de Saragossa, per acusar-lo d'heretgia, perquè el jutjara la inquisició. El van acusar de traïció a la monarquia. Tot això provocà que quan a Antonio Pérez en 1591 se li intentava traslladar a la presó de Saragossa es provocà un motí, assassinaren al comte d' Almenara. Va tornar a la presó de Justícia Major d'Aragó. Hi hagué un segon intent i va passar lo mateix. Felip II dirigí cartes als nobles indicant-los que estava disposat a enviar un exèrcit. Els rebels persuadiren per a que se lis concediren armes en la diputació, també persuadiren a Juan de Lanuza, era el de justícia major. Va declarar que la invasió d'un exèrcit seria un contrafur. Varen fer un consell de guerra. La noblesa no recolzà el moviment sols:

• El duc de Vilafermosa.

• Comte d'Aragó

A finals d'octubre de 1591, envià un exèrcit de 14.000 homes. Arribaren en novembre. Antonio Pérez va fugir a França i els rebels es van dispersar. Els rebels pensaren que es podia arribar a un acord. Però la situació va ser molt dura.

• Va ordenar la decapitació del Justícia major d'Aragó.

• Els dos membres de la noblesa anaren a la presó i van morir.

• S'aconseguí el perdó excepte a 22., que es consideraren els màxims dirigents, els van cremar en un acte de la inquisició.

Antonio Pérez recolzat pel rei de França estava amenaçant d'una invasió. Hi hagué corts en tarazona, varen ser aprofitades per Felip II per posar imposicions:

• El càrrec de Justícia Major d'Aragó seria dictat pel rei.

• El rei es reserva la voluntat de nomenar virreis que no foren d'Aragó.

• Les corts estaven distribuïdes per quatre braços per establir un servei. A partir d'ací es podia establir per la majoria del braços.

Això ocasionà un reforçament de l'autoritat del monarca. L'acceptaren perquè temien a la invasió francesa.

HISTÒRIA ECONÒMICA

El S.XVII està considerat el segle de crisis:

• Demogràfiques

• Socials

• Polítiques

• Econòmiques

• ....

Els arguments que utilitzen els historiadors per argumentar la crisis, indicadors:

• Indicador econòmic, mitjançant els preus.

• Arribada del tresor americà, el qual baixa. En 1020, l'arribada descendeix fins1860, que torna a pujar.

• Ruïna del comerç general, el qual també decau.

• Indicador de la indústria, en les quals disminueix la demanda.

• Agricultura, la qual sofreix continus alts i baixos

D'altra banda els historiadors comenten que s'acaba el procés d'expansió que es desenvolupa al S.XVI.

• Països on afectà la crisis: Espanya, Itàlia i Polònia. S'afonen inevitablement.

• Països menys afectats: Amb un creixement escàs, França, Escandinàvia i Europa Central.

• Alguns països sofriren el cas contrari com el cas d'Anglaterra i Holanda, que adquiriren un gran dinamisme.

La conclusió en l'actualitat es podria dir que va ser una crisis de diversos tipus (epidèmic, de guerra..), no afectaren a tots els països per igual, ni tampoc al mateix temps, però que d'alguna forma van produir un retrocés o al menys no van produir un avanç.

Durant molt de temps es va produir una gran atenció a les causes ja nomenades, però en l'actualitat lo que va posar l'accent al canvi va ser el fet de l'economia.

Demografia

En la demografia es va produir una crisi degut a l'elevada mortalitat. Però a nivell general europeu s'havia produït un estancament, la població en 1700 seria més o menys la mateixa que en 1600. Resulta per l'increment demogràfic en algunes zones, el descens demogràfic en altres zones i l'estancament demogràfic en altres.

Le Roy Ladurie va dir que on la inversió demogràfica fou major va ser en:

• Europa Central, sobretot a Alemanya, pel fet que durant 30 anys (1618-1648), va ser el camp de batalla de la guerra dels 30 anys. Sobre esta zona es van a produir una sèrie d'epidèmies de pesta. Les més greus en 1628,1635,1638. Estos factors provoquen una perduda del 40% de la població.

• La zona mediterrània. Les zones més afectades són:

• Itàlia, fonamentalment la zona Nord. Al S.XVII passà de 13 milions a 11 milions.

• Espanya, la més afectada es la zona de Castella. Hi ha una perduda de la quarta part de la població.

• Europa Oriental. La més afectada va ser

• Europa Oriental, la part més afectada va ser Polònia, que Kula ho estudià. A Rússia la població va augmentar.

• L'Europa Nord Occidental:

• Anglaterra Augmentaren

• Zona de la Bretanya Francesa la

• Holanda població

Les causes per les quals es produeix el descens demogràfic van ser:

• Incidència de la pesta. En el S.XVII es un fenomen constant la pesta bubònica. Es produïa en el temps estival. Per protegir-se es tallava el contacte amb les zones afectades. La pesta podia portar-se fins a una tercera part de la població en algunes zones. La pesta passà per tot Europa.

Només tenim referència de l'avaluació de les víctimes per part dels coetanis, i ells exageraven molt.

• Altre factor és la fam. Durant tota la E. Moderna la vida depenia de les collites. Hi hagué anys com 1597, o el període entre 1629-1631 on hi ha males collites generalitzades. També entre 1648-1650 i entre 1660-1668. En la segona meitat dels S.XVII les collites comencen a millorar. Les causes de les males collites:

• Males condicions climatològiques, des de mitjans dels S.XVII hi hagué un refredament del clima fins a mitjans del S.XIX. Hi ha gelades i anys amb sequeres seguides de pluges torrencials.

Les conseqüències demogràfiques de la fam no són tan dramàtiques que la pesta, però provoquen:

• Un augment de la mortalitat

• El període de males collites retardava la nupcialitat, això ocasionà menys natalitat.

• Altre factor es la guerra. Tampoc és un factor esporàdic, sinó que es constant es el S.XVII. La guerra dels 30 anys involucra a casi tots els països europeus. Conclou en 1648 amb la pau de westfàlia, però Espanya i França continuen fins a la signa de la pau dels Pirineus en 1659. A partir de 1661 comença l'imperialisme de Lluís XIV, també involucren a molts països. Acaben en 1697 amb la firma de ryswich. Però en 1702 comença la guerra de successió espanyola que afectà també a molts països. A nivell intern també hi ha una sèrie de revoltes:

• A Anglaterra hi ha una revolució en 1640. Comença la revolució anglesa, una guerra civil en l'interior.

• A França a partir de 1648 hi ha un moviment nomenat la fronda.

• En la Monarquia hispànica durant la dècada dels quaranta, es la revolta de Catalunya, la revolta portuguesa, de Sicília i Nàpols.

Alguns autors consideren que per si mateixa estos factors no poden explicar l'evolució de la demografia del segle, sinó que cal tindre en compte factors exògens de la crisi. Junt a aquestos apareix el bloqueig Maltusià. En el sentit de que en el S.XVII la població creix molt per damunt del recursos existents, i que cal adequar la població als recursos. En el S.XVII s'aconsegueix mitjançant una elevació de l'edat l'accés al matrimoni. Va ser un mètode inconscient. Es comprova que en el cas de França l'edat mitja d'accés al matrimoni passa de 16 en el S.XVI a 25 en el S.XVII. En el cas d'Anglaterra l'edat mitja era de 27 anys en el S.XVI i en el S.XVII passa a 29. Això provocà una disminució de la natalitat.

Tots estos factors expliquen el fet que en el S.XVII hi haguera un estancament de la població.

Agricultura

També en l'àmbit de l'agricultura hi havia una crisi. A partir dels informes dels coetanis, però també en els països de l'Europa catòlica , mitjançant el delme. També hi ha un descens en la producció, atribuït a factors del S.XVIII:

• Climatològics, va ser un segle amb un mal clima. En el S.XVIII l'agricultura progressa encara que hi ha mal clima.

• Estancament de la tècnica. Les tècniques noves s'instal·len en algunes zones.

• Crisi demogràfica, que causa menys ma d'obra.

• Inversions

El paisatge agrari Europeu del S.XVII es pràcticament igual que en el S.XVI. Hi ha canvis en el S.XVIII i sobretot en el XIX.

Les zones més afectades són:

• Itàlia, en algunes zones. En el S.XVI hi ha un augment de la població i de la demanda. Sobretot de cereals. Això dona lloc a què en zones concretes es destinaren al cultiu de cereals per a l'exportació (sobretot exportaven a valència). Era a Sicília i Sardenya, on abastien a tot el mediterrani. A Sicília es talaren oliveres per fer més cereals. Va sorgir un grup d'agricultors per fer cereals. En el S.XVII, sobre 1620, la població en les zones de demanda de cereals, hi ha un descens de la població i per tant, la demanda també descendeix. Provocant una ruïna als exportadors de cereals.

• Europa oriental. També em Polònia hi havia una situació similar que a Sicília, hi havia grans territoris dedicats a l'exportació en el S.XVI a Anglaterra i Holanda. A partir de 1620 descendeix la demanda. Les causes són:

• Creixement de la població

• Perquè en les zones on s'exportava el cereal, augmenta la producció.

En l'Europa Oriental continuava la servitud. Els senyor volien incrementar les seues exigències. Això provocà l'anomenada “la segona esclavitud” en l'Europa oriental.

• Alemanya. Perquè va ser un camp de batalla, això provocà:

• Disminució de la població, reduint la ma d'obra i per tant, reduint la producció. Abans de la guerra la superfície del guaret era d'1/3 de la terra. Al final de la guerra la superfície del guaret va ser la meitat de la superfície cultivable.

• Afectà també a la ramaderia, això provocà una menor possibilitat d'abonament de la terra, provocant una disminució del rendiment.

• Zona central de Castella. Hi ha un cicle d'enfonsament, comença en 1560 i es va estendre fins a finals de 1720/1736. Les causes són:

• En l'època de Felip II va encomanar unes relacions topogràfiques. Molts territoris estaven despoblats. Hi hagué un descens de la producció, per la disminució de la població.

• Els rendiments eren decreixents, no hi ha noves tècniques, disminueix la ramaderia, esgotament de la terra,

• França. A finals del S.XVI hi ha un màxim de producció, no es va superar fins 1720. Hi ha un estancament

Hi ha dos zones on progressa l'agricultura:

• Països Baixos. Des de el S.XVI hi ha una agricultura destinada a la comercialització. Augmenta en el S.XVII. Hi ha una major ramaderia, provocant un major abonament i fertilitat. Això permetia tindre excedents de Formatge, mantega... S'introdueixen plantes farratgeres i s'instal·la un sistema de rotació amb, plantes farratgeres, flors, tabac, cereals... també s'introdueixen cultius industrials. El més important el cànem i el llúpol. L'agricultura intensiva exigia fortes inversions:

• Per l'abonament de la terra.

• Polders (aterraments). Consisteix en guanyar terra al mar.

• Anglaterra. L'agricultura anglesa també prosperà, com a conseqüència d'imitar les tècniques introduïdes als països baixos, sobretot en el cas de la ramaderia. Es tradueix en la necessitat de cultivar plantes farratgeres. També s'inicia un procés de cultiu rotatiu. L'augment de la ramaderia provocà l'augment de l'abonament. Les plantes farratgeres depositaven substàncies químiques que afavorien la fertilitat de la terra. També es produeix un factor per la diferenciació regional de l'agricultura. Es reservaven per al cultiu les terres més fèrtils, i la indústria i la ramaderia a les terres menys fèrtils. També un tercer element és el procés de cercament de les terres, era més favorable per al sistema de rotació. L'últim factor es que es va produir al llarg de S.XVII un canvi en l'estructura de la propietat de la terra. En el context de la revolució anglesa de 1646, que s'aboliren les relacions feudals en el camp. La revolució acaba i es produeix la reestructuració en 1660. Les relacions al camp les dominaven els grans propietaris i els arrendataris (membres de la burgesia), després estaven els treballadors rurals pagats per la burgesia. Hi ha una societat al camp de tipus capitalista. Això se situa en la base de la posterior revolució agrícola del S.XVIII.

Indústria

Els canvis més significatiu vas ser:

• Alguns canvis tecnològics.

• Alguns canvis en l'organització industrial.

• Canvis en la localització geogràfica de la indústria.

En el S.XVII no es pot parlar d'una ruptura significativa de canvis radicals, la revolució industrial es produí en el S.XVIII. Però el període anterior a la revolució industrial es una etapa que es coneix com protoindustrialització. En aquesta etapa ja es posen els fonaments per aconseguir dos objectiu fonamentals:

• Reduir els costos de producció

• Augmentar la producció.

Això s'aconsegueix amb la introducció d'ingenis que s'apliquen en els sector industrial tèxtil. El més important va ser un telar inventat per Lee. El telar s'inventa en 1598, el sistema que existia era un sistema gremial, per això va resultar difícil la seua acceptació. Però a mitjans del S.XVII se sap que s'introduí a Anglaterra i Holanda.

Hi ha uns canvis en la organització, tendeix a fugir de l'organització gremial. Això s'aconsegueix per 3 fórmules:

• S'intensifiquen relacions entre els mercats.

• Posen en contacte els diferents estadis de la producció.

Hi hagué un canvi en la localització de la indústria, sobretot s'imposen Anglaterra, Holanda i França (en menys mesura). Se situaren al cap de la situació industrial. Això provocà conseqüències menys en els llocs que eren tradicionalment productors, Alemanya, els Països Baixos o Espanya (sobretot a Castella). En les zones tradicionalment productores les conseqüències no van no van ser excessivament crítiques, perquè adoptaren mesuren.

Anglaterra i Holanda estaven produint uns tèxtils anomenats New Draperies de poca qualitat i es venien a preu més baix. Per això Els llocs tradicionalment productors s'especialitzen en aspectes que no podien competir els anglesos i holandesos.

• En les zones com Castella eren de millor qualitat. Per això fan una reconversió en la producció de més qualitat.

• Flandes comença a oferir un nou tipus de teixit amb llana, seda, lli...

• Venècia s'especialitza en un procés de filat de la seda.

• En la zona del centre d'Alemanya s'especialitzen en el cotó.

Els països més afectats van ser:

• Itàlia. Va decaure la indústria on havia destacat. Les causes van estar estudiades per Cipollo, ell diu que va ser per:

• L'existència d'una forta organització gremial.

• Forta pressió tributària

• Forts impostos

• Salaris elevats

• Forta competència d'Anglaterra i Holanda

• Zona de Castella. Des de 1580 s'inicia un procés de desindustrialització. Des del S.XVI la indústria estava basada en la llana i va decaure per:

• Organització gremial.

• No s'adopta una política proteccionista

• Escassa renovació industrial.

• Alemanya, busca una solució. Consisteix en la diferenciació regional de l'agricultura. La producció industrial que s'havia produït en les ciutats es desplaça al camp. Aquest trasllat té dos aspectes molt positius per als comerciants:

• Ja no estan observats per les normes del gremi.

• Les poblacions dedicades a la ramaderia tenien més temps lliure que podien gastar en realitzar activitats addicionals. Com era una activitat addicional els comerciants podien pagar una preus més baixos.

Kriedte en el llibre “feudalismo tardio y capital mercantil” exposava que Laydene és una ciutat holandesa que fa els New traperi. Anglaterra imita les tècniques de Laydene i també porta la indústria al camp. Laydene no la traslladà al camp i s'anà enfonsant, mentres que Anglaterra no.

Comerç

En el comerç europeu, no s'introdueixen rutes comercials noves, del S.XVI al S.XVII s'intensifiquen les relacions i introdueixen la comercialització de productes que per el seu volum no podien se comercialitzats. El problema fonamental va ser la guerra per dominar el comerç, entre Anglaterra, Holanda i França.

El liderat comercial el manté Holanda, Amsterdam és el principal centre de distribució comercial fins 1672, perquè en aquest any, Lluís invadix Holanda per aconseguir l'egemonia comercial, no ho aconsegueix, però Holanda se'n va.

El liderat d'Holanda fins 1672 té diversos factors:

• La construcció del fluit, una embarcació amb una capacitat de càrrega que era aproximada del doble de capacitat de les embarcacions que s'utilitzaven. Necessitava la meitat d'homes per portar-la i el seu cos de construcció era la meitat que el cos de construcció de les demés.

• La creació en 1609 del banc d'Amsterdam, en el temps es converteix en un banc de crèdit a un baix tipus d'interès. Els comerciants holandesos per “prontopago” podien obtenir productes a un preu més barat.

Les conseqüències d'aquestos factors van afavorir que Holanda estiguera al capdavant del comerç. França i Anglaterra volen llevar-li l'hegemonia a Holanda.. Anglaterra per a fer-ho utilitza dos vies:

• Per la via pacífica, amb la redacció d'actes de navegació. La primera en 1651, amb la finalitat de preservar, les embarcacions i les tripulacions angleses, el comerç a les colònies.

• Via bèl·lica. Són constants les guerres entre Anglaterra i Holanda. Sobretot eren importants entre 1652-1654, 1665-1667, 1672.

França sobretot des de que Colbert, es nomenat ministre d'economia, intentarà trencar l'hegemonia francesa, bàsicament es per la via bèl·lica. França en 1672 invadix Holanda, vol destituir-la, però no jo aconsegueix, però va acovardir als comerciants holandesos, provocant l'hegemonia anglesa. Durant el S.XVI l'àmbit colonial va estar dominat per:

• Espanya (A Amèrica)

• Portugal (Brasil, Xina i Índia)

Portugal té un problema, perquè crea factories en la costa, mai penetra en l'interior, per la seua debilitat econòmica. A principis del S.XVII comença l'expansió Holandesa, comença a perdre factories. Les més importants són les factories de Goa (en Índia) i Macao (A Xina).

El cas espanyol a Amèrica és un intent per preservar per a ell el comerç. Però la pressió dels anglesos i holandesos es forta. La penetració es farà major en el S.XVII. Se firma la pau de westfàlia en 1648, Espanya està obligada a firmar una altra pau, la pau de Münster en Holanda, reconeix la independència d'Holanda, que també es converteix en el principal centre de redistribució comercial. A finals del segle, davant de les guerres colonials, Holanda es retira i el seu lloc l'ocupa Anglaterra. Durant tot el S.XVIII Anglaterra dominà el comerç.

L'intent de solucionar la crisi ve per la ma del mercantilisme, política econòmica de l'estat de tipus proteccionista. Pretén elevar a la seua màxima potència el poder de l'estat. Es considerava necessari aconseguir un abastiment independent de l'exterior (política proteccionista). Per altra banda es considerava que la principal font de la riquesa es la moneda, per això s'intenta aconseguir la major quantitat de metalls preciosos. Hi havia que importar lo mínim i exportar lo màxim. I limitar la dependència de l'exterior. Heckscher diu que per aconseguir el propòsit se desenvolupa una política en diverses direccions, serien cinc:

• Política demogràfica: Als estats amb política mercant, els interessa l'augment demogràfic, per una major ma d'obra i per l'enriquiment de l'estat, per pagar impostos,

• Política unitària: Tendeix a una reestructuració econòmica, que intenta coordinar als diferents sectors de producció en vistes d'afavorir l'exportació dels productes.

• Política de producció: S'intenta afavorir la producció mitjançant la concepció de privilegis, monopolis, excepcions fiscals...

• Política comercial: Per afavorir el comerç exterior, sobretot en els colònies, i obtindre una balança de pagaments favorable.

• Política dels diners: Consistia en intentar acaparar els màxims metalls preciosos, per tots els mètodes possibles, guerra, pirateria...

Alguns historiadors distingeixen tres tipus de mercantilisme:

• El mercantilisme Anglès

• El mercantilisme Holandès

• El mercantilisme Francès

Mercantilisme Holandès

El mercantilisme holandès s'ha qualificat per un model liberal. Es basa en diversos factors:

• Creació de companyies comercials en col·laboració de l'estat. La major força la tenen la companyia de les índies occidentals i orientals. L'estat donava el monopoli a les companyies d'un determinat producte o d'una determinada zona.

• La construcció del fluit, una embarcació amb una capacitat de càrrega que era aproximada del doble de capacitat de les embarcacions que s'utilitzaven. Necessitava la meitat d'homes per portar-la i el seu cos de construcció era la meitat que el cos de construcció de les demés.

• La creació en 1609 del banc d'Amsterdam, en el temps es converteix en un banc de crèdit a un baix tipus d'interès. Els comerciants holandesos per “prontopago” podien obtenir productes a un preu més barat.

Tots aquestos factors convertiren a Holanda en una gran potència comercial.

Mercantilisme Anglès

És un mercantilisme mixt, perquè l'estat donava llibertat als comerciants per comerciar amb Europa, però controlava el comerç amb les colònies, mitjançant les actes de navegació, que exigien que els vaixells que transportaven les mercaderies foren anglesos. També mitjançant la creació de companyies comercials a les que lis proporcionava el monopoli dels productes o el comerciar en una determinada zona. Hi havia dos tipus de companyies comercials:

• La societat reglamentada: Funcionava de manera que cada comerciant aportava el seu propi capital, feien els seus propis negocis i per a ells eren els beneficis, però tenien que amoldar-se a condicions de preus i de qualitat.

• La societat per accions: Els que aportaven els capitals eren accionistes, hi havia un repartiment dels beneficis. Aquest tipus era més fort econòmicament, i era més important. Hi havia diferents grups:

• Companyies de les índies orientals

• Companyies de les índies occidentals

• Companyies d'Àfrica

• Companyies de Moscòvia

Mercantilisme Francés, Colbertisme

La diferència es el fet que en el cas d'Anglaterra i Holanda, lo que més s'incentivava són les relacions amb les colònies, i França incentivava tots els aspectes, encara que l'agricultura passa a un segon plànol. En el cas de la indústria volien desenvolupar-la, protegir-la i reglamentar-la. Per això es creen manufactures privilegiades, sobretot de barrets, tapissos, panys.. i lo que es fa es incentivar-la reduint la número de dies de festa. Una altra mesura es la persecució dels ociosos, també es va protegir la producció intentant exportar-la al interior i tractant d'evitar la importació, aplicant forts impostos duaners. També amb la creació de companyies comercials, amb un intent d'incentivar el comerç. Estaven:

• Les companyies de les índies orientals, que tenien el monopoli a Àsia

• Les companyies de les índies occidentals, que tenien el monopoli d'Amèrica.

• Les companyies del Nord, que tenien el monopoli amb el bàltic.

• La companyia del llevant, que tenien el monopoli del mediterrani oriental.

Alguns autors parlen d'un cert fracàs del mercantilisme Francés, degut a que no arriba al nivell d'Holanda i Anglaterra. El fracàs no es pot parlar per l'organització de Colbert, sinó per l'oposició que trobà amb la burgesia a l'hora de que invertira en el comerç o en la indústria. Perquè la burgesia invertia en l'adquisició de terres, per poder aconseguir un títol nobiliari. També era molt difícil fer front a Anglaterra i Holanda.

Les crisis socials

La crisi social es el resultat d'una suma de factors:

• L'avanç del procés de refeudalització en l'Est d'Europa.

• La polarització social.

• La gran freqüència en la que es produeixen revoltes populars durant el s. XVII.

• Intensificació del bandolerisme.

La noblesa va incrementar els drets sobre el camperolat, reduït a unes condicions de servitud cada vegada més dures. A principi de segle es considerava per part de Knapp que la progressiva reducció dels poders militars dels nobles, els hauria espentat a realitzar una altra activitat, l'agrària. Hui en dia es pensa que és per la disminució de la demanda de cereals a l'Europa occidental. En aquest cas els sentors per evitar ser afectats augmenten la pressió del camperolat per 2 vies:

• Augmentant el número d'hores i dies de treball dels camperols.

• Es tendeix a incrementar la reserva senyorial i es tendeix a reduir els lots camperols.

Kula diu que aquest procés provoca un procés de ruralització progressiva. Diu que si els camperols tenen menys ingressos, les destinaran a les primeres necessitats, provocant repercussions negatives sobre el:

• Comerç. Que estan situades

• Manufactures. A les ciutats.

Provocant un empobriment i una decadència de les ciutats a l'Europa Occidental, durant el S.XVII.

La polarització provoca:

• Que un sector de les classes mitjanes s'enriquira, aprofitant l'empobriment dels camperols, per adquirir terres i intentar aconseguir un títol nobiliari. Reflexa l'escassa valoració de les activitats comercials de l'època.

• Que un sector de les classes mitjanes s'empobrira per l'evolució econòmica del segle. La reacció són les revoltes, molt abundants durant el S.XVII.

Kamen en el seu llibre “el siglo de hierro” classifica tres tipus de revoltes:

• Revoltes urbanes

• Revoltes camperoles

• Bandolerisme

Aquesta classificació ha estat molt discutida per molts autors, pel fet que rarament es poden dissociar, perquè s'estenen de la ciutat al camp, i també perquè consideren que el bandolerisme és un fenomen permanent, i no una revolta. Altres autors diuen que la revolta més comú es l'agrària. Això ho diu Zagorin, estableix un sèrie d'elements que per a ell han d'estar en qualsevol revolta agrària:

• Que la participació social fora exclusivament camperola.

• Que l'espai geogràfic ha d'estar restringit en l'àmbit cultural

• Que les diferències foren un reflex dels interessos exclusivament camperols.

• Que la ideologia estiguera basada en el costum, sense connotacions polítiques.

Hilton analitzant les diferents revoltes populars, diu que rarament es pot considerar una revolta camperola, perquè:

• Per la categoria dels participants. Normalment s'incorporen altres sectors, com artesans, baix clero...

• Per l'àrea d'influència. Encara que una revolta s'inicie en el camp, se sol extendre a la ciutat.

El S.XVII es un segle de dificultats, per la incidència de la pesta, fam, guerra... Que incidien més en les capes socials més pobres. Aquestes capes socials podien reaccionar mitjançant la submissió o mitjançant la revolta. Hi ha un denominador comú. La causa és un factor de caràcter permanent, però el detonant es per un caràcter conjuntural (incidència de la fam, pressió de l'exercit...).

El Bandolerisme

El bandolerisme es un dels problemes socials (en alguns països) més greus durant el S.XVII, era una manifestació de caràcter delictiu. Estava en les zones més fàcils per fugir de la justícia.

• En les zones boscoses, muntanyenques.

• En les zones propers a la frontera.

Hi ha diversos tipus:

• Bandolerisme aristocràtic, per guanyar posicions de poder.

• Bandolerisme popular, resultat de la misèria. A València esta present des de mitjans del S.XVI, però en el S.XVII s'aguditzà. Estava integrat per quadrilles, solien tindre el recolzament de les ciutats i d'alguns alts càrrecs, per això era més difícil fer-li front.

A l'Europa occidental, les zones més afectades serien

• La zona dels Pirineus.

• La zona Oriental de França.

• En la conca mediterrània, fonamentalment en

• Itàlia.

• Catalunya.

• València.

• Andalusia començarà en el S.XVIII

En Les zones de l'Europa oriental, la zones més afectada seria

• Rússia: Molt relacionada amb el procés de refeudalització. Eren considerats com herois, perquè lluitaven per una lluita social. Era contra els recaptadors d'impostos, mercaders...

Segon Quadrimestre

LA FRONDA

La fronda és un moviment que es produeix a França en 1648-1652. Hi ha diferents interpretacions, en principi la historiografia tradicional considerava a la fronda com un moviment poc seriós, però la fronda era molt poc coneguda per la historiografia tradicional, perquè Lluís XIV va ordenar destruir tots els documents públics entre 1648-1652.

Bouset diu que aquest moviment es com una gran revolució. En el S. XVIII Voltaire comparava la fronda amb la Revolució Anglesa. L'opinió general dels autors del S.XVIII era que la fronda havia sigut un moviment que no havia tingut cap raó profunda, en realitat era un moviment per l'ambició d'alguns de la noblesa i que va ser aplacada.

A partir de 1789, es començà a vore en la fronda un moviment precursor de la Revolució Francesa, comencen a buscar-se noves fonts documentals alternatives per investigar el moviment.

En el S.XIX hi ha dos línies d'investigació:

• Historiografia Liberal: Representada per Aulaine. Distingia dos etapes

• Període Parlamentari

• Fase aristocràtica

• Línia democràtica: Representada per Capafigne. Insisteix en el paper jugat per les capes populars.

En el S.XX Normand qualifica a la fronda com una temptativa de revolució burgesa. Lavisse la interpreta com una lluita contra l'autoritat reial. Més recentment Porshnev diu que la fronda fou en un primer moment una temptativa de revolució burgesa sense cap participació de la noblesa. Indica que a partir de 1649 es quan començà a participar la noblesa. Però la fronda coincideix amb la decapitació de Carles I d'Anglaterra. Això va provocar la traïció dels parlamentaris, segons qualifica Porshnev. Els burgesos s'uneixen al rei i firmaren la pau, per temor de la burgesia perquè no passara lo mateix a França.

Segons alguns autors la traïció no significà la desaparició de la fronda. A partir de 1649 s'inicià una segona etapa anomenada “la fronda dels prínceps” i protagonitzada per membres de la noblesa. Segons Pors només volien la destitució del ministre Mazzarino, no lluitaven per un canvi polític.

Acaraven pagant les conseqüències de la fronda les capes populars i ho demostrà amb la presentació de testimonis de l'època, que fan comprendre la duresa dels testimonis. La fronda coincideix amb brots epidèmics i de fam, per males collites. Conformen allò que s'anomena les mortalitès (acció conjunta de la fam i de la pesta).

Precondicions de la fronda

Mousnier considera que la primera precondició va ser la guerra, pel fet que França va estar immersa en una guerra civil entre 1617-1624. A partir de 1624 França va col·laborar amb els enemics d'Espanya. A partir de 1635 França declara la guerra amb Espanya. La guerra acaba en 1648 en la pau de Westfàlia, però Espanya i França no signen la pau i continuen lluitant fins a la firma de la pau dels Pirineus en 1659. França està marcada per la guerra, que plantejà una sèrie d'exigències, com els diners. Provoca l'augment d'una sèrie d'impostos, el que més va pujar va ser el de la talla, que proporcionava a la corona un milió de lliures, en 1635 dos milions i en 1648 quatre milions. També augmentà el Taillón, la sal i les ajudes que augmentaven els impostos de primera necessitat.

Amés d'augmentar els impostos, la població va estar obligada a l'allotjament dels soldats, també estaven obligats a organitzar soldats ben armats i cuidats. La relació era especialment greu perquè requeia sobre la població amb dificultats econòmiques, provocades per un segle amb mal clima, que provocava males collites. També incideixen epidèmies de pesta, l'acció conjunta de la fam i la pesta provoca les mortalitès, que va ser molt considerable en la dècada dels 30, però també entre 1648 i 1652. També hi hagueren conseqüències econòmiques encadenades.

• Reducció de la població.

• Menys ma d'obra, provoquen menys producció, i menor demanda dels productes manufacturats.

• L'activitat comercial disminueix.

• Es produeix per causa de la pesta, es prohibia el comerç de les zones afectades.

• Des del punt de vista social, hi ha malestar.

• Augmenten els motins.

• Augmenten els robatoris.

A nivell general hi ha inquietud. També hi ha factors que torben l'ambient a França.

• Les constants conspiracions que es produeixen sobretot des de la mort d'Enric IV, 1610 i la fronda en 1614, les conspiracions estigueren produïdes per membres de la noblesa o pels prínceps, per interessos egoistes, però també perquè deien que el rei violava les lleis fonamentals.

• Descontent dels funcionaris, estaven exempts de pagar determinats impostos, però en aquestos moments la corona els obliga a pagar els impostos.

• Per que la corona va posar a la venda una gran quantitat de càrrecs públics, això ocasionà un descens del prestigi d'eixos càrrecs.

• En l'any 1604 s'imposà la paulette, una prima que havien de pagar els funcionaris per poder transmetre el càrrec als seus fills, la quantitat havia de ser renovada cada 9 anys. Cada vegada que calia renovar-ho volien augmentar la prima.

• Descontent en les províncies. Al llar del segle s'acumulaven privilegis, sobretot en el fiscal, però ara la corona exigia a les províncies el pagament dels impostos. Això augmentà el descontent.

• Descontent en els municipis. També tenien privilegis, també fiscals, que la corona no respectà i exigia el pagament dels impostos.

Pràcticament tots els sectors podien recórrer a la revolta pel descontent.

La situació que indicava Mousnier es va agreujar quan en 1642 va morir Richelieu i en 1643 va morir Lluís XIII. Lluís XIV tan sols tenia 5 anys, la regència va ser assumida per Anna d'Àustria, la seua mare, aconsellada per un primer ministre anomenat Mazzarino. A l'igual que Richelieu es va plantejar la necessitat de derrotar a l'Espanya dels Habsburg, per heretar l'hegemonia espanyola. Això li obligà a augmentar els impostos per poder lluitar contra Espanya.

En 1648 en aquest context, tocava renovar la paulette, una prima que els funcionaris havien de pagar per poder transmetre el càrrec als seus fills, calia renovar-la, i es produeixen friccions entre la corona i els funcionaris perquè volien augmentar el preu. La corona obligava als funcionaris a cedir el sou de quatre anys, excepte als de París, per tal poder continuar amb els seus privilegis. La mesura va provocar un descontent en els funcionaris. Sol·licitaren el recolzament dels membres del parlament de Paris. Conjuntament elaboraren un conjunt de 27 capítols, pretenien fer una reforma fiscal i política, per reduir l'absolutisme de la corona. En aquest context en 1648, en Agost, l'exèrcit Francés guiat per el Compte Lens, obtingué una important victòria en la batalla de lens front a Espanya.

La regent intentà aprofitar el prestigi per donar un colp de força per acabar amb el moviment dels funcionaris, va detindre a dos dels més significatius funcionaris de Paris. Aquesta reacció provocà una insurrecció a Paris organitzat per la burocràcia i s'uniren membres de les classes mitjanes (bàsicament mercaders i artesans), la regent va alliberar als jutges. Aquesta situació va ser aprofitada per a presentar-li els 27 capítols. Els més destacats demanaven:

• La supressió de la figura de l'intendent, tenia moltes funcions, las més important la del manteniment de l'ordre públic.

• La reducció de la talla i demés impostos.

• La prohibició de que el rei fera nous impostos.

• Exigia que ninguna persona podia ser castigada ni empresonada, sense que se li aplicaren les mesures que tenia la legislació.

La regent va estar obligada a cedir les condicions, però en 1649 organitzà un exèrcit guiat per Mondè per posar setge a Paris, durà deu setmanes per inanició. Durant les deu setmanes van sorgir divergències entre els sublevats, lo que ocasionà es que acceptaren firmar un tractat de pau amb la corona, en 1649, la pau de Rueil. Però aquest tractat no significà els final de la fronda, perquè hi ha una segona etapa protagonitzada per la noblesa, s'anomena la fronda dels prínceps. No tenien un programa polític coherent només volien la destitució dels ministre Mazarinos, però s'acolliren també les masses populars, protagonitzant revoltes fiscals, les més importants en:

• Normandia.

• Aquitània.

• Provença.

Tots aquestos moviments eren l'expressió del descontent, va anar reduint-se a partir de juliol de 1652. Lo únic que impedia als nobles no anar-se era que Mazzarino no va estar destituït fins a octubre de 1652, quan ho va fer la regent. Poc després entren a Paris la regent i Lluís XIV, però en febrer de 1653 tornen a cridar a Mazzarino com a ministre. Es produïren insurreccions, les més significatives van ser en dos ciutats, Aix i Bordeus.

La caiguda de la fronda va ser en 1653, la fronda va ser un fracàs, ja que una vegada acabà el moviment, totes les reformes que es van proposar van ser anul·lades. La causa del fracàs es perquè:

• El moviment va mancar d'unitat. En cap moment els parlamentaris i la burgesia s'uniren a la noblesa. No hi ha un bloc comú.

• El moviment mancava d'un líder, d'un estratega que poguera aglutinar a tots els descontents, com en el cas d'Anglaterra Cromwell, que si que ho aconsegueix.

• El moviment va mancar d'un necessari programa polític coherent.

La fronda va ser un fracàs. A partir de 1653 hi ha un progressiu reforçament del poder del monarca, culminà en 1661, quan mor Mazzarino i Lluís XIV governa sense la necessitat d'un primer ministre.

REVOLUCIÓ ANGLESA 1640

Dinastia dels Estuard

Jacobo I

Carles I Isabel I

Carles II Jacobo Maria-Guillem Enriqueta

Maria Anna Jacobo Guillem III

Eduard

Revolució Gloriosa

Diferents interpretacions del moviment

Per intentar explicar la revolució han sorgit moltes interpretacions des del S.XIX. Gardiner en 1886 interpretà el moviment com una revolució puritana que aspirava a introduir canvis en la religió. Clarendon en 1888 interpretà el moviment com una gran rebel·lió contra uns reis impopulars, Macaulay en 1894 interpretà el moviment com el primer enfrontament amb la llibertat i la tirania reial. Engels en 1882,Hill en 1940 i Tawney en 1946 representen la historiografia marxista e interpreten el moviment com una revolució burgesa que lluitava contra el sistema feudal. Trebor -Roper interpreta el moviment com una revolució de la desesperació protagonitzada pels elements més retrògrads de la societat que intentaven donar marxa enrere de la història. Stone passant revista a totes les opinions diu que en totes elles hi ha un cert grau de veritat, però per a comprendre la situació cal partir de dos suports bàsics

• Quan sorgeix la revolució s'inicia primer la dissolució del govern i després la guerra i no a l'inrevés.

• La seua opinió es que va ser més que una revolució en contra d'un rei popular, perquè es produeixen canvis

• En l'organització política.

• En l'estructura social.

• En el control de la propietat

Precondicions

Hi ha tres tipus

• Precondicions socials

• Precondicions religioses

• Precondicions polítiques

Precondicions socials: Al principi del XVI Anglaterra era un país escassament poblat, l'economia estava basada en l'agricultura de consum. En el S.XVI se comencen a introduir noves tècniques, hi ha més atenció de la ramaderia, hi ha una rotació del cultiu... tot això provoca un canvi en la propietat agrària. Sobretot la principal característica és la mobilitat social provocada pel canvi de la propietat de les terres per dos factors:

• Desamortització dels bens eclesiàstics, fet per la corona entre 1536-1552.

• La venda massiva de terres per la noblesa per causes diverses.

• Per falta d'hereus.

• Per fer front als gastos per arribar a la cort.

• Per la concessió de lots.

Lo que va afavorir la demanda va ser produïda per lo que diu Stone “la inflació d'honors” el desig de la burgesia de comprar terres per aconseguir un títol nobiliari, les terres van estar adquirides per un sector anomenat gentry, grup social entre la burgesia enriquida i la xicoteta noblesa. La terra va passar en una part important a la gentry, es un factor favorable perquè es produïsca la revolució.

Condicionaments religiosos: El seu punt de partida es pel desig d'Enric VIII de separar-se de Catalina d'Aragó, per a casar-se amb Anna Bolena, per poder aconseguir descendència masculina. Enric VIII volia crear una església nacional que aglutinara al poble al voltant del rei, però aquest primer intent no va tindre èxit, per les oscil·lacions religioses que es produeixen . A Enric VIII el succeeix Eduard VI, protestant, va perseguir als catòlics, després Maria Thudor va ser catòlica i va perseguir als protestants.

Això provocà una anarquia religiosa. Isabel I a partir de 1558, comença a governar i vol reforçar l'església anglicana, va aconseguir gelar les passions religioses. Però no es va mostrar suficientment per satisfer els desitjos religiosos, espirituals de la població, perquè el clergat anglicà era escàs i tenia una escassa formació. Poc a poc augmentaren el seu número i milloraren la seua formació. Però sorgiren dos grups d'inconformistes

• Hi havia una minoria catòlica formada pels membres de la noblesa, els cavallers i a aquestos se sumaven els seus vassalls.

• Els puritans, integrat per gent de la gentry i per la burgesia enriquida. Els puritans volien purificar l'església, millorar la qualitat del clero, reduir el seu poder i l'economia de l'església, volien moralitzar l'església.

La importància del sorgiment del puritanisme es que va ressorgir un sentiment de rectitud, i va proporcionar un líder, es Oliver Cromwell, que va sorgir d'una família puritana.

Precondicions polítiques: Hi ha una tendència per part de les monarquies per crear una sèrie d'organismes o instruments per reforçar l'autoritat del monarca. A Anglaterra es creen una sèrie d'institucions i mecanismes.

• Consell privat, actuava com un alt tribunal i tenia funcions de caràcter judicial, estava encarregat de jutjar totes les qüestions que li estigueren sotmeses, podia dictar sentencies excepte la de pena capital.

• La cambra estrelada, va funcionar com un alt tribunal de seguretat de l'estat, s'encarregava de reprimir les conspiracions i les revoltes. Es va convertir en un dels organismes més temuts.

• També estan el tribunal de l'alta comissió, el tribunal del nord...

Amés d'això els monarques redueixen el poder dels sectors que reduïen el seu poder. En el cas de l'església mitjançant desamortitzacions, en el cas de la noblesa es per la concessió d'una gran quantitat de títols, per descendir el seu prestigi. Aquest intent d'Absolutisme va fracassar a Anglaterra per una sèrie de carències.

• La corona no comptava amb una aportació financera que li permetera fer front a despeses sense comptar amb el parlament. La corona tenia ingressos propis com els seus territoris o impostos com la purbeyance, un impost per fer front als gastos de la cort. El warbship gravava els bens dels menors d'edat dels pares dels quals foren cavallers. Hi havia també monopolis duaners, però la corona no tenia ingressos suficients i va haver de recórrer a

Manipulacions monetàries

Venda de càrrecs

Venda de títols

• Un segon obstacle va ser que no contava amb una burocràcia forta, per comprar els càrrecs.

• Per la carència d'un exercit degut a les dificultats del seu manteniment.

Amb els bens desamortitzats de l'església els vengueren per poder crear un exercit. A partir dels 40 una part s'utilitza per la creació d'un exercit. En 1551 la corona llicencià l'exercit com una mesura d'austeritat, pels gastos que comportava l'exercit. La corona tan sol va poder comptar amb una milícia i una guàrdia militar reduïda. No estigueren en condicions de fer front a qualsevol moviment que feren els seus súbdits, sense comptar amb la col·laboració d'una part dels súbdits. Hi hagué debilitats perquè en el S.XVI entre altres coses, per el

• Dret comú, consisteix en el fet que a Anglaterra no existia una constitució escrita.

• Per l'existència d'un parlament amb dos prerrogatives. Sense el seu consentiment no es podia imposar ninguna contribució extraordinària i perquè es consideraven que les lleis aprovades pel parlament eren més importants.

Tota aquesta situació es la que va patir Carles I quan arribà en 1625. Els quatre primers anys estigueren caracteritzats per friccions amb el parlament.

• Per la política religiosa de la cort (Carles I estava casat amb una catòlica).

• Per la quantia dels impostos.

• Una altra causa es lo que el parlament considerava “la incapacitat de Buckingham”, s'ocupava de la política exterior, el parlament pensava que era incapaç de realitzar-la be.

En 1628 la corona va sol·licitar al parlament un suport econòmic per fer front a la política exterior, això va estar aprofitat per la cambra dels comuns, que ho aprofità per presentar-li un document al rei. Era una petició de drets en el qual es declarava il·legal l'exacció d'impostos, sense el consentiment del parlament. També es declarava il·legal l'empresonament de qualsevol persona sense que se li feren les mesures prescrites per la legislació. També es considerava il·legal l'allotjament de soldats en cases particulars. La cambra dels lords es va sumar a la petició. El rei es va veure obligat a firma-ho. Era lo que en l'actualitat es una moció de censura. Estava contemplat en les lleis. Si es planteja es perquè hi ha un ambient subversiu, la primera manifestació subversiva va se l'assassinat de Buckingham en 1628. En el mateix parlament es van criticar durament les innovacions episcopalistes i absolutistes

Buckingham va ser una persona designada pel rei, lo que suposa una oposició de la política de Carles I, que li plantejà una disjuntiva.

• Sumar-se al parlament.

• Fer un colp d'estat al parlament, prescindint d'ell.

El 10 de març de 1629, Carles I, va dissoldre les cambres, s'inicià una etapa anomenada la crisi constitucional anglesa. Es plantegen 3 objectius.

• Aconseguir la pau amb l'exterior, per poder aconseguir prosperitat interior.

• Creació d'un exercit permanent per assegurar la seua posició de cara a la política exterior.

• La consolidació del poder del rei en l'interior mitjançant la reducció de les divergències religioses a Gran Bretanya, Escòcia e Irlanda. A Anglaterra la majoria era anglicana, A Escòcia hi havia una majoria de presbiterians i a Irlanda hi havia una majoria de catòlics.

Per portar en davant la política buscà el suport de Strafford per a la política i el suport de Laud per a ocupar-se de les qüestions de tipus religiós.

La política des del punt de vista religiós s'intentà recuperar el poder polític i de prestigi dels bisbes, augmentar el poder de l'església i els seus ingressos. En el pla social també s'intenta posar fre a la mobilitat social per enfortir el poder dels nobles. Es talla amb la concessió de títols per augmentar el seu prestigi. Esta política de la corona i el comportament de la noblesa van jugar un paper molt important avivant entre els membres de la cambra baixa l'hostilitat i el recel front a la cambra dels lords. Des del punt de vista econòmic es crearen nous impostos, es revitalitzaren altres, va plantejar problemes el ship money, impost que pagaven algunes ciutats portuàries per mantenir la marina reial. S'intentà augmentar el número de ciutats per pagar l'impost i donar-li una vigència anual. Tot això provocà un augment de la pressió fiscal, augmentà el descontent perquè en la dècada de 1630 es produeixen:

• Males collites

• Crisi de la indústria drapera des de 1620

El detonant de la revolució va ser que per l'intent d'unificació religiosa. Carles I va fer el prayer book a Escòcia en 1637. Això suposava la introducció d'una litúrgia molt pròxima a la catòlica, s'afirmava l'organització episcopal i es declarava la institució divina del govern monàrquic. Els nobles i els presbiterians s'uniren signant un acord pel qual es comprometien a lluitar contra qualsevol innovació religiosa, l'acord es el covenant. Aquest fet significa per part d'Escòcia un enfrontament amb Anglaterra. Carles I es travava sense

• Homes, perquè Anglaterra no tenia un exèrcit.

• No tenia diners ni recursos per a imposar la seua política.

Es veu obligat a convocar en el mes d'abril de 1640 al parlament, davant aquesta convocatòria, la cambra dels comuns li exigeix que tenia signar la pau amb els escocesos. El rei dissol les cambres per això es coneix com el parlament curt.

Poc després es produeix la invasió de les tropes escoceses pel Nord d'Anglaterra i Carles I convoca en novembre de 1640 al parlament per una altra volta. En aquesta ocasió s'anomena el parlament llarg. Hi ha una oposició de les dos cambres i fan detenir a Laud i a Strafford. En 1641 el parlament va abolir la cambra estrelada, el consell del Nord i el tribunal de l'alta comissió. El parlament aboleix els mecanismes que es crearen per enfortir el poder del monarca.

Per una altra banda el parlament declarà il·legal el ship money i altres impostos. Van dir que les cambres no es podien dissoldre sense el seu consentiment. El parlament li presentà un document, la gran amonestació, un document on se declaraven il·legal tots els actes de govern de Carles I i exigir-li el nomenament de ministres amb el recolzament del parlament.

En les circumstàncies on es trobava únicament es pogué aconseguir els seus somnis autoritaris mitjançant les armes, en 1642 començà la guerra civil amb dos etapes.

• 1642-1647, la més llarga.

• 1648-1649.

Esta guerra es una guerra civil entre

• La noblesa, recolzà al rei i defensà la monarquia absoluta.

• En l'altre bàndol se situava la gentry puritana i la burgesia, defensaven el parlamentarisme.

En aquesta guerra la cavalleria del rei s'imposà a la milícia mal organitzada del parlament. Però fa dos solucions per millorar l'exèrcit i la seua posició en la guerra

• En 1643 firmà un acord amb els sediciosos d'Escòcia a canvi de respectar el covenant.

• Reorganització d'un nou exèrcit a través de la formació militar dels anomenats Irorsides, dirigits per Cromwell, única formació militar que havia donat rendiments positius.

Cromwell va nàixer en una família puritana de la gentry. Té una educació puritana. Ell organitza una cavalleria organitzada, dirigida a partir de la qual es forma el New model army, format per la gentry, la petita burgesia, campesins i els artesans. Lluitaven per un doble ideal

• Imposar el puritanisme

• Imposar el parlamentarisme

S'imposà al rei en les batalles de Marston Moor en 1644 i en la de Naseby en 1645. En aquesta ocasió Carles I es empresonat en Hapton Court. El triomf va ser per Cromwell i del seu exèrcit, buscà la col·laboració del rei demanant-li

• Una major tolerància, que siguen menys fortes les seues postures religioses.

• Acceptar el parlamentarisme, un bicameralisme actiu amb predomini dels comuns

Això són les proposicions de Newscastel en 1647. En un primer moment el rei acceptà les proposicions, però va fugir a l'illa de wight. Això significà l'inici d'una segona guerra (1648-49). Cromwell s'imposà en la batalla de Preston en 1648. En aquesta ocasió Cromwell donà un colp d'estat al parlament.

• Va depurar als membres més moderats.

• Exigí a la resta una sèrie d'exigències

• La compareixença del rei davant un alt tribunal de justícia.

• La declaració de que el poder suprem de la nació requeia en la cambra dels comuns.

A Carles I l'alt tribunal li va fer un judici on se li declarà traïdor i la seua pena va ser la decapitació, li tallaren el cap en el mes de gener de 1649. Anglaterra va ser una República, el poder executiu requeia per un consell d'estat integrat per 41 membres, estava liderat per Cromwell. També s'aboleix la cambra dels lords.

S'inicia una etapa anomenada l'etapa de la revolució parlamentaria 1649-1660. El primer problema va ser que a Escòcia es proclamà rei Carles II (fill de Carles I), després de la decapitació de Carles I, a canvi de que acceptara el covenant. Això suposà un enfrontament bèl·lic entre

• Escòcia i Carles II

• Cromwell

Cromwell aconseguí imposar-se en la batalla de Dumbar en 1650 i en la batalla de Worcester en 1651, després d'aquesta victòria Carles II va fugir d'Escòcia i se'n va anar a França. Això provocà un augment del prestigi de Cromwel, enfront del qual el parlament només podia oposar una actuació desacreditada, sense força ni suport en el país. Cromwell va dissoldre el parlament en 1653, també va dissoldre el consell d'estat i va substituir la cambra dels comuns per el barebone, una assemblea molt reduïda, integrada per puritans. També va substituir el consell per un consell de caràcter militar. Eren generals de l'exercit. El consell d'oficials va redactar un document conegut com instrucció de govern en 1653, pel qual s'establia el govern d'un lord protector de la República, assistit per un Consell d'Estat i un Parlament triennal. Això es coneix com el protectorat, significà una carta legal per fer la dictadura de Cromwell.

Això es una dictadura que va aconseguir mantindre per una banda

• Per les seues dots de governant

• Per la seua actitud moderada i afortunada en la política exterior.

En 1658 el seu fill Ricard Cromwell el va substituir, però

• Ja no tenia el recolzament del oficials.

• L'opinió política veu la necessitat de restaurar la monarquia.

En 1660 es produeix la restauració de la monarquia per part de Carles II. Es l'etapa de la restauració. El problema fonamental es el de la successió, perquè no tenia fills i la successió havia de recaure al seu germà Jacobo, que era catòlic. Es restaurà el parlament i en 1678 es feren eleccions, els membres que varen ser elegits exigeixen a Carles la

• Declaració d'exclusió, es pretenia excloure a Jacobo de la successió.

• Exigència a Carles de la imposició del Habeas Corpus, la defensa de les llibertats individuals en front a la justícia.

Al voltant d'això l'opinió política del país es va dividir en dos sectors.

• Country party, aquest sector amb el temps donarà lloc als whigs. Plantejaven la necessitat de que el parlament havia de decidir ell els dos problemes, sobre la declaració d'exclusió i la imposició del habeas corpus.

• Court party, donarà lloc als tories. Defensaven el dret diví de la monarquia i no volien que el parlament decidira sobre els dos problemes.

Finalment davant les friccions, Carles II va reunir al parlament. En lo que era l'exclusió de Jacobo, va ser votat favorablement pels comuns mentres que la cambra dels lords no vol la seua exclusió. Davant aquesta fricció va dissoldre les cambres en 1679. Va governar sense les cambres fins a la seua mort en 1685. A la mort de Carles II hi ha un intent per part del duc de Monmooth de pujar al tro, perquè era un fill il·legítim del monarca, però finalment el rei va ser Jacobo.

Lo primer que va fer va ser la supressió del habeas corpus, per augmentar l'absolutisme. Això provocà un descontent. En 1688 tingué un fill que va ser batejat al catolicisme. Això va suposar la possibilitat que la seua filla, Maria, que estava casada amb Guillem d'Orleans, que era protestant, governara. El descontent pel bateig tant pels tories i els whigs va fer que cridaren a Guillem i Maria, on en 1689 varen ser proclamats reis amb la condició que acceptaren una declaració de drets. Suposava crear una monarquia parlamentaria, això es coneix com la revolució gloriosa. Algunes de les peticions de la declaració de drets va ser

• Es declara il·legal suspendre lleis.

• Es declara il·legal que el rei augmente els impostos sense el consentiment del parlament.

Es la defensa per part del parlament per les seues prerrogatives.

REVOLTES DE LA DÈCADA DELS 40 EN LA MONARQUÍA HISPÀNICA

En tot el regnat de Felip III hi havia una situació financera molt difícil, de fet en 1598 ja casi tots els ingressos previstos estaven compromesos prèviament. En 1607 es va arribar a una situació en la que tots els ingressos previstos estaven compromesos prèviament, perquè es produeix una suspensió de pagaments i buscaren la pau amb els Països Baixos. En 1598 es produeix la pau amb França. En 1604 es va pactar la pau amb Anglaterra, en el tractat de Londres i la pau amb els Països Baixos es produeix en 1609, se signà la treva dels 12 anys.

Això va ser per no fer més gastos, però augmentà per conflictes en algunes zones. En 1618 casi tots els ingressos previstos estaven compromesos prèviament. Amés en 1618 es produeix la rebel·lió de bohèmia que marcà l'inici de la guerra dels trenta anys, provocant un augment de gastos. En 1619 el president del consell de Castella plantejava la necessitat de que els regnes d'Aragó, valència i Castella havien de contribuir més als gastos de la monarquia. Aquesta necessitat era el principal problema quan en 1621 expirà la treva dels 12 anys per

• Continuar amb la pau

• La guerra

En març de 1621 va morir Felip III i Holanda i Espanya iniciaren la guerra. Per part d'Olivares això significà la necessitat d'organitzar nous exercits. En els primers dies del regnat es va fer la Junta de Reformació,, la seua funció era analitzar els problemes e intentar trobar solucions. En 1622 es va crear la Junta Gran de Reformació, estava presidida pel propi rei. En aquesta junta es plantejà l'abolició de l'impost dels milions, impost de Castella dels aliments. Es plantejà a canvi del compromís de Castella a mantindre un exèrcit de 30.000 soldats.

Això va ser rebutjat per les corts, però la proposta formava part d'un programa de reforma molt ampli. Per això Olivares va fer el pla unificador, la seua primera expressió va ser en 1624, el gran memorial, és un document presentat al rei. Li planteja al rei una sèrie de condicions.

• Que el rei siga rei d'Espanya, sense diferències de divisions. Que Felip IV siga el príncep més poderós del món. Per això plantejà que la formula seria la unificació de les lleis d'Aragó, Portugal... a les de Castella.

• Planteja de quina manera deu fer el projecte. No te que estar subjecte a opinions, que el rei ho realitze a soles, perquè podria ocasionar un rebuig. El rei a de tindre perspectiva del projecte.

Per fer el seu objectiu ha de realitzar tres camins, i que encara que son camins diferents, es poden ajudar l'un a l'altre.

• Ha d'unificar els regnes buscant matrimonis entre els de Castella i altres regnes. També amb una admissió als oficis i dignitats de Castella, que es puguen tindre càrrecs importants encara que siguen d'un altre regne.

• Es planteja que tenint la força armada, es negocie pressionant als regnes de la corona d'Aragó.

• Planteja la necessitat de provocar tumults i revoltes en altres regnes. Amb aquest pretext intervindrà l'exèrcit imposant-se.

La seua consideració final es que sinó podia realitzar-ho mitjançant les mesures més suaus, s'havia d'imposar per la força. Aquest era un projecte a llarg termini per aconseguir la unificació i exigia l'elaboració de la unió d'armes, per aconseguir un exercit amb una força comuna de 140.000 homes, distribuïts en funció de la població de cada regne. Això era un projecte a curt termini.

Els 140.000 homes havien d'estar repartits pels diferents regnes. Se li demanà a Catalunya 16.000 soldats, a Aragó 10.000 soldats, a València 6.000, a Castella i les índies 44.000 a Portugal 16.000, a Nàpols 16.000, a Sicília 6.000, a Milà 8.000, a Flandes 12.000 i conjuntament entre les illes del mediterrani i atlàntic 6.000. La idea es va plantejar anteriorment per Espinola, però no la va portat a terme. Significava, segons Eliot, l'inici de la familiarització dels regnes. Els impediments dels privilegis i els furs de cada regne farien més difícil aquesta empresa. Però amés exigia trobar el moment oportú per a mostrar el seu projecte. En la tardor de 1625, quan una flota anglesa atacà Cadis, Olivares ho aprofità per acabar de redactar el document. El 4 d'octubre va manar a quatre regents del consell d'Aragó per als diferents regnes

• Catalunya

• València

• Mallorca

• Aragó

Els va enviar per a que explicaren el significat del projecte i per a convèncer-los sobre la necessitat de realitzar-ho. El discurs de cada regent explicava els compromisos exteriors i senyalen que la unió dels regnes podria protegir a atacs exteriors. Però augurant el fracàs dels regents, Felip IV va convocar als regnes d'Aragó, Catalunya i València a corts generals, que es celebraren a Monzón (Osca). Els representants de Mallorca s'integraren en la de Catalunya. Una vegada en Monzón, el rei es va reunir per separat en cada regne, en aquestes corts es rebutjaren el reclutament d'homes, no volien realitzar-ho. Olivares només va poder aconseguir

• En el regne de València va aconseguir un subsidi d'un milió de lliures per mantindre 1000 soldats per 15 anys. Va aconseguir la sexta part de lo que Olivares pretenia.

• En Aragó va aconseguir el doble d'aquesta quantitat.

• Catalunya no va donar ni homes ni soldats.

Olivares era molt optimista, el 25 de juliol de 1626 va declarar oficialment inaugurada la unió d'armes. Amb això es pretenia aconseguir un sanejament de l'economia castellana, però va fracassar per la decisió de fer la guerra de Mantua-Monferrato, una guerra de successió que li plantejà molts gastos. Espanya intervingué en aquesta guerra i en aquest any la flota de les índies va ser capturada pel pirata holandès Piet Heyn. Conjuntament aquestos dos fets van provocar un agreujament de la situació financera.

Davant la guerra dels trenta anys Olivares planteja, com diu Eliot “la imperiosa doctrina de la necesidad” . Al llarg de la dècada dels trenta els nobles van estar sotmesos a peticions de donatius voluntaris. Es pressiona als sectors socials privilegiats, se lis exigí la organització de tropes militars a la costa. En valència es comencen a organitzar soldats mercenaris per lluitar a l'estranger, però en la majoria de casos, els nobles deien que no podien pagar degut a l'empobriment.

Aquesta política es dirigí als territoris més privilegiats de la corona. A Castella se li convocà corts en 1623,1629 i en 1632. De Castella es volia nou milions de ducats a pagar en tres anys. Carregà les tintes sobre altres regnes però això no vol dir que no li demanaren a Castella. Va pagar 400.000 ducats anuals aconseguit per la creació de nous impostos en

• El sucre

• El paper

• La xocolata

• La pesca

• El tabac

En aquest intent d'aconseguir diners, en 1631 es creà l'impost anomenat “la media annata”, un impost que requeia sobre els ingressos que es pagaven quan una persona obtenia el primer any que ocupava el càrrec. En 1631 també es va imposar un nou impost sobre la sal. En 1632 s'obtingué un breu papal que concedia aplicar un impost al clero. Per altra banda s'imposà un donatiu voluntari a la noblesa. Cada noble devia atorgar 15.000 als nobles i 150 als cavallers. Però la resposta a aquesta forta pressió fiscal provocà

• En Biscaia, en la tardor del 1632 provocà revoltes l'impost de la sal.

• Catalunya en 1632 es negà a col·laborar, convertint un problema fiscal en un problema polític.

• En Portugal les majors exigències fiscals provocaren en 1637 les algaradas de Euora. (ciutat on es produïren els moviments).

• En Aragó hi ha una conspiració fracassada per el duc de Hijar.

• Front aquesta situació en el cas valencià, segons Casey e el llibre “El regne de valència al S.XVII”, diu que el país valencià, era un escull en la tempesta, que no va fer res.

Es vistes d'aquesta situació lo que s'anava a produir en la dècada dels quaranta, com a reacció a la política d'Olivares van ser una sèrie de revoltes

• Catalunya

• A Nàpols i Sicília

• València

• Successió de Portugal

Catalunya

En 1635 França va declarar la guerra a Espanya, davant aquesta declaració, Catalunya es va convertir en un punt important estratègicament, pel territori. En 1626 i 1632, Catalunya no va participar en les corts. Aquesta situació es repeteix en els anys successius. Olivares escrigué a Santa Coloma, virrei de Catalunya, demanant-li consell. En 1639 quan es preparaven les campanyes militars, Olivares va elegir Catalunya com a front per a combatre a França per obligar a Catalunya a col·laborar. Amb el motiu de la batalla de Salses, en 1639, Catalunya va reclutar lleus i en l'hivern de 1639 es va allotjar en el territori 9.000 homes, això vulnerava els furs catalans.

Això provocà un descontent i va augmentar quan els soldats protagonitzaren alguns excessos. A principis de 1640 va exigir el reclutament de noves tropes i noves mesures per l'abastiment. Per la seua negativa va ser detingut un membre de la diputació de Catalunya i dos membres del consell municipal de Barcelona. Això provocà que una massa de camperols, procedents de Girona i de més zones, anaren a Barcelona en maig i s'uniren als segadors. Conjuntament protagonitzaren el “corpus de la sang”, ocuparen la ciutat, mataren al virrei Santa Coloma i van intentar fugir. Això provocà una radicalització. Té diferents vessants.

• Amb contingut polític

• Amb contingut social, camperols pobres contra les oligarquies urbanes i bandolers, delinqüents... contra els sectors d'ordre públic.

Els principals dirigents, que eren Pau Claris i Francesc Tamari es mostraren incapaços de controlar el moviment i per controlar-lo van buscar la col·laboració de l'enemic del rei, el rei de França. Catalunya se situa a partir de Gener de 1641 dins del govern Francés. Això no solucionà el seu problema, perquè el rei de França, Lluís XIII, també va utilitzar Catalunya com un lloc d'operacions. Això va concedir a Felip IV el recuperar el principat, a mitjans de 1651 es va organitzar un exèrcit dirigit per Juan José d'Àustria, fill il·legítim de Felip IV. L'exèrcit posà setge a la ciutat de Barcelona, Catalunya va sol·licitar ajuda francesa, però no es produí. En octubre de 1652 Catalunya es va rendir acceptant la sobirania de Felip IV i acceptant a Juan José d'Àustria com a virrei, però amb la condició de que acceptara els furs catalans.

Portugal

Simultàniament es produeix un moviment que culminarà amb la separació de Portugal en 1640. L'augment fiscal dels 30 va provocar un descontent a Portugal, però l'element que ho provocà va ser que va sol·licitar de la noblesa portuguesa l'organització de lleves per acabar la rebel·lió catalana. Aquesta fet va ser el detonant per a que a Don Juan de Braganza molts nobles li demanaren que estiguera com a successor, davant aquesta pressió Don Juan de Braganza sempre va mostrar en contra, sempre es va negar a ser rei. Però quan Felip IV va demanar les lleves, va acceptar ser rei de Portugal el 1 de desembre de 1640, amb el nom de Joan IV rei de Portugal.

Don Juan de Braganza comptava amb el recolzament de

• La noblesa

• La massa del poble

• Jesuïtes amb gran influència en tots els aspectes.

Això significà un enfrontament bèl·lic que es prolongà fins 1668. Felip IV mor en 1665, i el seu successor, Carles III era molt xicotet encara per a encarregar-se de la corona, la seua regència va estar assumida per la seua mare, Mariana d'Àustria, que es veu obligada a signar la pau amb Portugal en 1668, reconeixent la independència portuguesa.

Aragó, Nàpols i Sicília

En 1661, a Aragó el duc de Nochera, virrei d'Aragó, es expulsat perquè estava en contra d'Olivares i va mostrar simpatia per la revolta a Catalunya. En 1643, hi ha un allotjament de tropes a Saragossa. Això provocà una reacció pareguda que a la de Catalunya, amb l'assassinat de soldats. En l'any 1648 es va descobrir una conspiració. El seu cap era el duc de Hijar, que pretenia declarar-se rei d'Aragó independent.

Entre 1647 i 1648 es produeix a Sicília un moviment, que comença sent un motí de subsistència, però deriva a un moviment polític, qüestionant la corona espanyola. Però les tropes espanyoles aconseguiren frenar aquest moviment per la força. A Nàpols en 1647 s'inicia un moviment similar que a Sicília també començà el moviment per un motí de subsistència però va derivar a un moviment polític. Es creà un líder popular, Massaniello, que pretenia convertir a Nàpols en una República Napolitana amb la influència francesa. S'iniciaren negociacions amb Mazzarino, però les tropes espanyoles aconsegueixen imposar-se.

València

Al regne de València entre 1646 i 1648 es produeix una situació que Cassey comenta com la crisi del 1646-48. Molas el qualifica com una situació prerevolucionària. La causa de la situació sorgeix per

• La pressió fiscal

• Desgast de l'alçament de lleves

• Problemes amb l'oligarquia

Hi pamflets protestant sobre la situació. Es difongueren en 1648 i es col·locaren per

• Universitats

• Porta de catedrals

• Places de mercats

Hi ha també una crida per a fer un alçament, però no es produeix cap alçament perquè la reacció del compte d'Orpesa, virrei de València, va ser molt hàbil, desactivant la situació tan conflictiva.

Les revoltes de Catalunya i Portugal provocaren la caiguda d'Olivares en 1643, però Felip IV li buscà un retir honrós, argumentant que era per motius de salut. El va precedir Haro. Després de la situació que pateix Espanya amb enormes gastos, es veu obligada a plantejar-se la política exterior. Els dos fronts eren

• França

• Holanda

Es buscà la pau amb Holanda, el tractat de münster en 1648 on es veu obligada a donar la independència holandesa. En el cas de França no van firmar la pau, continuaren fins a 1659, amb la pau dels Pirineus.

LES RELACIONS INTERNACIONALS

En la trajectòria de les relacions internacionals del S.XVII hi ha dos etapes amb un període intermig

• La primera etapa coincideix amb la primera meitat del segle, encara es manté l`hegemonia espanyola, però aquesta hegemonia es recolza en la casa d'Habsburg, la casa d'Àustria i es recolza també a Polònia, conjuntament constitueix lo que s'anomena la diagonal de la contrareforma.

• La segona etapa coincideix amb la segona meitat del S.XVII, es una etapa d'hegemonia francesa. Però també té recolzaments a Suècia i Turquia, que constitueixen lo que s'anomena el triangle hegemònic.

• Després hi ha un breu intermig, que anirà des de la signatura de la pau de westfàlia en 1648, que estableix un sistema d'equilibri entre els estats europeus, que no hi ha una potència hegemònica, fins a 1661 que s'inicia l'imperialisme de Lluís XIV.

En la primera meitat del segle hi ha una hegemonia espanyola, però es una hegemonia fictícia, que es va vore afavorida per una sèrie de factors.

• Perquè el S.XVII comença la generació pacifista del barroc que durà fins al 1618, perquè comença la guerra dels 30 anys. Abans si que es produïren enfrontaments, però no amb tanta categoria i envergadura.

• Un altre factor es que quan comença la guerra dels 30 anys, al principi Espanya té algunes victòries durant els primers anys. Però a l'any 1635, a partir de que França declara la guerra a Espanya, comença a sofrir una sèrie de derrotes. Comença a retrocedir aquesta hegemonia a partir de 1630.

Hi ha diferents cites que son especialment fonamentals.

• A principis del 30 hi ha una reducció de l'arribada de metalls preciosos que provenen d'Amèrica.

• Pel fet de que en 1635 en el context de la Guerra dels 30 anys, França li declara la guerra a Espanya, i comença a sofrir una sèrie de derrotes.

• La signatura de la pau de Westfàlia, que estableix un equilibri entre els diferents estats europeus, aconsegueix que no existiria ninguna potència hegemònica.

• Espanya i França lluiten fins 1659, en la pau dels Pirineus, aquest es el fi de la seua hegemonia.

Aquesta hegemonia serà arreplegada per Anglaterra i Holanda en l'àmbit marítim i en l'àmbit continental sobretot per França. Aquesta hegemonia s'eixirà a partir de 1661 quan comença l'imperialisme de Lluís XIV, que se saldarà positivament fins 1668, on s'organitza una lliga contra Lluís XIV, es la lliga d'Ausburgo. Aquesta lliga intentarà frenar l'hegemonia francesa i esta al capdavant Anglaterra i Holanda. Intentaran tornar al sistema d'equilibri i no s'aconseguirà fins a principis del S.XVIII, per la signa de tres paus successives.

• La pau d'Utrecht-Rastadt en 1713-14, que serà la pau que posa fi a la guerra de successió a la corona espanyola, entre Felip d'Anjou i Carles III, que va començar en 1702.

• La pau de Passarowitz en 1718, que posa fi a una guerra Austro-Rusa contra Turquia.

• La pau d'Estocolm-Nystad en 1721, que posa fi a un enfrontament entre Suècia i Dinamarca.

Això es mantindrà sense grans canvis, l'equilibri i aquesta situació fins a la revolució francesa. Pel que fa al sistema polític vigent en l'àmbit de les relacions internacionals en el S.XVII combinava tres conceptes

• Equilibri, significa que no existeix cap potència hegemònica.

• Europeu. Se qualifica europeu perquè es fa coordinant els esforços dels països europeus i només s'impliquen països europeus.

• Laic, es perquè al S.XVII hi ha una evolució cap a un procés de secularització en les relacions internacionals. Això fa que les motivacions que mouen les guerres poc a poc deixaran de ser motivacions religioses.

En aquest procés de secularització també hi ha diferents cites.

• En 1635, perquè França li declara la guerra a Espanya. Però lo que resulta significatiu es que per a lluitar contra Espanya s'alia amb potències protestants, en l'època produí un gran impacte reflectit en la publicitat, ja que França era catòlica. Aquesta publicitat ha estat estudiada per Jouer en l'arreplegada del fort impacte que es produeix. Aquest fet també ha estat estudiat i arreplegat per Deveze, amés diu que primen les raons d'Estat per damunt de lo religiós.

• La pau de Westfàlia, perquè per a fer els acords no es tingueren en compte les motivacions religioses, es relegaren a un segon plànol.

• El sistema d'aliances al S.XVII. Es produeixen una sèrie d'aliances, segons Asley que van tindre un denominador comú, per la finalitat d'acabar en l'hegemonia d'Espanya, en la primera meitat del segle i amb l'hegemonia francesa en la segona meitat.

Els mitjans d'acció dels Estats de cara al desenvolupament de la política exterior són

La propaganda. L'opinió pública fins al S.XVII es va mantindre al marge de les decisions internacionals. Però a partir del S.XVII hi ha un desig per intervindre, comença d'una manera clandestina a través de pamflets. Són els antecedents de les publicacions de caràcter permanent. Les publicacions de caràcter permanent son setmanals, es difonen en els països europeus durant la guerra dels 30 anys.

Les finances. El problema fonamental dels països europeus es que tenien dificultats financeres que augmentà en el 30 pel descens de l'arribada de metalls preciosos d'Amèrica. Aquesta situació comença a millorar als 80 com a conseqüència de l'arribada d'or en les mines de gerais, que comencen a sufragar les coaccions contra Lluís XIV.

Les forces armades. En les forces armades del S.XVII ha estat qualificat per Roberts com el segle de la revolució militar. Els elements són la suma d'una sèrie de factors, com el volum humà dels exèrcits. Quan comença la guerra dels 30 anys Wallernstein aconsegueix reclutar a 100.000 homes. En la dècada dels 30 Adolfo de Suècia reclutà 170.000, però l'exèrcit més gran es el que va organitzar Lluís XIV, amb 250.000. també hi ha una tendència a que els exèrcits siguen permanents i una substitució dels terços pel batalló. També hi ha progressos en les armes com l'espasa, la pica i armes de foc com l'arcabús, el fusell de pedra o el canó (connectat per les millores en la metal·lúrgia).

La diplomàcia. No era nou, existia al S.XV en els estats italians. La importància del S.XVII es que es tendeix a crear-se progressivament com a seus permanents. La diplomàcia adquireix molta importància. Més encara al S.XVIII Roden diu que és el segle de la diplomàcia. Un aspecte important es que en la segona meitat del segle es resoldran per via diplomàtica assumptes a França.

ABSOLUTISME IL·LUSTRAT

El terme absolutisme il·lustrat fou encunyat pels historiadors alemanys del S.XIX, per assignar el sistema de govern d'alguns monarques europeus a partir de la segona meitat del S.XIX. Son en definitiva de la tradició de l'afirmació absoluta del segle anterior, sobretot per Lluís XIV, però anava a incidir ara l'esperit del pensament il·lustrat, però únicament en aquells aspectes que servira per a reforçar l'autoritat del monarca. Aquest absolutisme es molt complex.

• Apareix vinculat al subdesenvolupament econòmic. En el sentit de que es dona en aquells països menys desenvolupats econòmicament. S'utilitza una fórmula per a traure als països del retràs econòmic.

• També apareix vinculat a la filosofia a dos nivells.

A nivell personal: Estos filòsofs de la il·lustració buscaran tindre relacions personals amb el monarca. Als monarques també els interessa. Hi ha una relació entre Frederic II i Voltaire, per exemple. De totes formes té una importància perquè influeix en el pensament dels monarques, perquè senyala els objectius que ha de complir el príncep il·lustrat.

A nivell general: Es considera que la seua funció era la potenciació de l'estat, que es mesurava en funció de la riquesa de l'estat. Una major riquesa aportaria un augment en la felicitat dels súbdits i també un augment del benestar. Però amés els súbdits al tindre més benestar podrien adquirir més bens de consum i també l'estat podria fer front a les necessitats.

Dins de l'absolutisme el factor econòmic es molt important, però l'home tindrà que contribuir i actuar sobre els diferents factors econòmics amb una voluntat transformadora per a millorar-los. Per tant l'actuació dels monarques son portades a terme en tots els àmbits.

L'agricultura s'intenta millorar. Sempre es mira als països més desenvolupats com Anglaterra o Holanda. S'implanten sistemes de rotació, una major atenció a la ramaderia, innovacions tècniques per poder aconseguir una major rendibilitat de les terres, s'imposen tècniques per a la extracció de minerals, millora de la indústria i millora del comerç. Això proporcionava a nivell personal una major i millor alimentació que provocava un augment demogràfic, que era rentable per pagar impostos.

Es considerava que l'home hauria de tindre un major coneixement per poder actuar així. Consideraven que havien d'estendre el saber. S'imposa en molts països l'obligatorietat de l'ensenyament primari, per reduir la ignorància i perquè així serien més feliços. Eixa voluntat transformadora repercutiria a l'àmbit social, perquè també tendeix a igualar a tots els súbdits, això repercutiria negativament sobre els sectors privilegiats com la noblesa i l'església, perquè volien reduir els privilegis. També afectà a l'església perquè els monarques intentaren controlar a l'església i volien intervindre en els assumptes eclesiàstics. Això es deia a Espanya regalisme, a França gal·licanisme i a Àustria josefisme.

Dins d'aquesta línia els autors utilitzen accepcions per a introduir als països.

• Accepció ampla. S'inclouen a Prússia de Frederic II, La Rússia de Catalina II, Àustria baix el regnat sobretot de José II, l'Espanya de Carles III, Portugal durant el període en què va ser ministre Pombal, i per alguns autors també la França de Lluís XV i Lluís XVI.

• Accepció restringida. Per a Naef serien Àustria, Rússia, Prússia i també inclou alguns estats alemanys i alguns estats italians.

FRANÇA AL SEGLE XVIII

En 1715 mor Lluís XIV, al seu testament va dir que mentres Lluís XV fora menor d'edat governaria un consell de regència presidit per Felip d'Orleans. Felip d'Orleans va aconseguir que el parlament anulara el testament i que el designara a ell. Va actuar entre 1715 i 1723. El regnat de Lluís XV s'estén entre 1723-1774, al 1723 tenia 13 anys i era dèbil de caràcter, va ser sempre dèbil de caràcter, això va fer que actuara molt influït per una sèrie de ministres i una sèrie de favorites.

Durant tot el seu regnat va empitjorar les finances a França per una sèrie de factors

• Per la política exterior, la guerra.

• Per la mala gestió dels fons públics.

• Pels enormes gastos cortesans, que incloïen la pensió d'una sèrie de ministres i favorites. Sobretot destaca els gastos per a la Marquesa de Pompadour.

• Per la per persistència de la injustícia fiscal, que suposava el fet de que la fiscalitat recaiguera sobre les populars. La burgesia contribuïa molt per davall del que podia.

• Lluís XV hereta una situació de Lluís XIV de deutes.

La principal tasca va ser buscar solucions, en funció dels diferents ministres, s'ha dividit el seu regnat en cinc etapes. Cada etapa està dirigida per un primer ministre.

La primera etapa s'estén des de 1723 fins 1726, es l'anomenada etapa curta, va estar presidida pel ministre Borbón. Vol fer la imposició de la cinquantena, un impost que recau sobre tots els bens.

La segona etapa s'estén des de 1726 fins 1743, presidida pel ministre Fleury,

• Va intentar l'estabilització de la moneda.

• La supressió de la cinquantena a canvi de la restauració d'altres impostos.

• Va fomentar l'estalvi públic per aconseguir un pressupost equilibrat.

• Va demanar una “donació” voluntària al clero, encara que sempre era baix pressió, volia elevar la seua donació de 2 a 3'5 milions.

En aquesta mateixa etapa Orry va ser nomenat per fer reformes de caràcter fiscal i econòmiques, va estar des de 1730 fins 1745.

• Va fer una política proteccionista.

• Va crear noves indústries privilegiades

• Va construir carreteres i ponts.

Orry va actuar inspirat per la política del colbertisme, fent mesures encaminades per a millorar el comerç.

En la tercera etapa es considera que Lluís XV va fer una política més personal, però molt influïda per la seua dona Maria Leczinska i la seua favorita la Marquesa de Pompadour. Aquesta etapa va durar des de 1743 fins 1757 i el ministre va ser Machault. Machault va imposar el vigèsim, aquest impost volia que afectara a les propietats, als càrrecs i als oficis, pretenia que afectara també al clero i a la noblesa. Va trobar una gran oposició.

La quarta etapa s'estén des de 1758 fins 1770El primer ministre va ser Choiseul. En aquest període els problemes que es plantegen són fonamentalment tres.

• La reforma de l'exèrcit, s'intenta millorar la disciplina.

• Millorar l'artilleria, es modernitza.

• La reforma de la marina, es milloraren la flota i els ports.

Tot això estava destinat per millorar França en la política exterior. En aquesta etapa hi ha una condemna dels jesuïtes, que van ser expulsats. Simultàniament els jesuïtes van estar expulsats d'Espanya, Portugal... Perquè van aconseguir posicions de poder en tots els llocs i van aconseguir una gran influència social i política. El problema fonamental va ser que era l'única ordre que tenia el vot d'obediència al Papa. Això suposava un problema per la tendència a la intervenció d l'estat en assumptes religiosos. Tots els països busquen un pretext per a la seua expulsió. El cas de França va ser que en la dècada dels quaranta, un membre dels jesuïtes, Lavalette, es traslladà a Martinica, a una casa propietat dels jesuïtes. Però en eixa època la casa estava molt endeutada. Lavalette va fer una gran quantitat de terres destinades al sucre, treballada per ma negra, per al comerç cap a Europa. Això va anar be fins a la dècada dels 60, que es va produir la seua ruïna comercial. Lavalette devia diners a comerciants, com no podia pagar, anaren els comerciants a la companyia de Jesús.

Els jesuïtes van dir que ells no tenien la culpa, sinó que va ser un dels seus membres. Això anà als tribunals que van dir que calia examinar les constitucions de la companyia de Jesús. Es disposà que mentres examinaven les constitucions es tancarien tots els col·legis jesuïtes de França. En 1762 el parlament va declarar que la companyia de Jesús era inadmissible per la seua moral, i que havien de ser expulsats. Els jesuïtes van voler llevar-se les acusacions. AL final Lluís XV va intervindre, i per un decret de 1764 va abolir la companyia de Jesús i en 1767 van ser expulsats els jesuïtes.

En aquesta etapa hi hagué també una etapa parlamentaria. Per a entendre-la cla considerar que ells actuaven com

• Un tribunal de justícia

• Funció de control de l'estat.

A França els membres eren rics, s'havien succeït per membres de la mateixa família i tenien una gran influencia, també estaven exempts en el pagament d'alguns impostos. Des de principis del regnat es negaren als assumptes fiscals, a l'any 1765 el rei va amonestar als membres del parlament de Bretanya. La reacció dels parlamentaris de Bretanya va ser la de dimitir en bloc, feren lo mateix solidaritzant-se els parlamentaris de Paris i Roven. Això provocà la caiguda de Choisel en 1770. La solució va quedar aplaçada fins a l'altre ministeri.

La cinquena etapa es caracteritza pel descens de la popularitat de Lluís XV. S'estén des de 1771 fins a 1774. Va cridar a Maupeou perquè resolguera la revolta dels parlamentaris i per una altra banda a Terray perquè s'encarregara de les finances.

En el cas de la revolta parlamentaria en 1771 va abolir a tots els parlamentaris i va crear un parlament dividit per sis tribunals. En els membres dels tribunals hi ha jutges pagats i nomenats per la corona. Pel que fa a les finances, Terray va portar a terme una política que va intentar fer una millor redistribució de la càrrega tributària, això provocà una oposició dels sectors privilegiats. En 1774 va morir Lluís XV i no es va fer.

Lluís XVI va actuar molt influït per la seua dona Maria Antonieta i les seues ties. Baix aquesta influència va buscar com a primer ministre a Maurepas. Maurepasva buscar com a ministre d'economia a Turgot, que va actuar molt influït per l'escola fisiocràtica on era president Quesnay. Defensava la teoria de que l'agricultura és la principal font de riquesa. Turgot va intentar augmentar la producció agrícola, va distribuir llavors, va introduir la creïlla com a cultiu domèstic...

Per altra banda va intentar afavorir la distribució dels cereals. Per això va adoptar la concessió de la lliure circulació dels cereals i va abolir la taxa dels cereals en 1774. La finalitat d'aquestes mesures va ser millorar la distribució dels cereals, però van aconseguir totalment lo contrari, perquè l'eliminar el preu màxim dels cereals i com hi havia poca producció, van acaparar els cereals per a vendre'l a un preu màxim quan la necessitat fora màxima.

Això va estar precedit per la guerra de les farines a França, per les dificultats de l'abastiment. Turgot en 1776 va decretar els sis edictes, una sèrie de mesures que impedien, sobretot a la noblesa i l'església acaparar els cereals. També adoptaren mesures per a disminuir el seu privilegi. Tot això va provocar la destitució de Turgot en 1776 per la forta pressió. Va ser substituït per Clugny, però en el mateix any de 1776 va ser substituït per Necker. La mesura que va adoptar va ser el recurs a la sol·licitud de préstecs. Això lo únic que va provocar va ser que a llarg termini augmentara l'endeutament perquè havien pagar interessos. Eixa política provocà una forta oposició i en 1781 va dimitir.

Va ser substituït per Calonne, en 1788 va proclamar que la situació de França era de bancarrota. En juliol de 1788 es convoquen els Estats Generals i a partir d'aquest moment, tots els greuges esclataren en 1789, que provocà l'inici de la Revolució Francesa. El rei es va posar al costat de la noblesa i l'església i amb l'esclat de la Revolució Francesa va caure L'antic Règim.

ANGLATERRA AL SEGLE XVIII

En Anglaterra hi ha tres forces en la participació política:

• Monarquia.

• Parlament.

• Partits polítics.

El paper de la monarquia en el segle XVIII va estar determinat per les conseqüències de la revolució gloriosa de 1688-89. I que estableix una monarquia moderada pels trets del parlament. El cap de l'executiu encara és el rei, però no podia incorporar modificacions sense l'aprovació del parlament. A més en el S.XVIII el parlament anirà adquirint una major participació degut a l'orientació que la dinastia dels Hannover donarà a la seua política, pel fet que els Hannover van a intentar donar una política expansionista, imperial. El parlament, més concretament la cambra dels comuns, la que deu votar els subsidis que es concedeixen a la corona per realitzar la política exterior, va augmentar el paper del parlament. Al S.XVIII el rei encara presidia el consell de ministres però poc a poc este paper és assumit per un primer ministre que té la funció d'informar al rei de lo que es produeix. Això provoca una dissociació entre el poder teòric (que serè més gran) i el poder real.

En el cas d'Anglaterra el fet que augmente el poder del parlament i del consell provoca una major eficàcia. El parlament està integrat per la cambra dels lord i la cambra dels comuns. Els representants de la cambra dels lords eren elegits pel rei, els membres de la cambra baixa eren elegits per eleccions mitjançant districtes electorals de

• Els contats

• Les ciutats, municipis

La diferència es que en el cas dels contats només tenien dret a vot els propietaris més rics, però en les ciutats i municipis era molt variada. Hi ha ciutats en les que podien votar tots els ciutadans i hi havia ciutats on només votaven els cent més rics, el vot era públic, en veu alta, per això hi havia una gran pressió dels propietaris. Però sobretot en els contats Williams diu que una vegada eren elegits els membres, la corona posava a disposició la possibilitat de tindre càrrecs en la casa real, en les colònies... Això diu Williams que provocava un efecte màgic, en el sentit de que condicionava les seues posicions posteriors.

Els dos partits polítics que existeixen a Anglaterra eren els whig i els tory. Estos dos patits conjuntament havien portat la revolució, són els que van cridar a Guillem d'Orange i a Maria. Precisament el triomf d'eixa revolució lo que anava a fer era que els partits polítics se situaren en la posició de continuar amb les mateixes idees que tenien en la revolució, i això era complicat. Si els tory havien elegit a un altre rei, els era difícil continuar amb la seua teoria de l'origen diví de la monarquia. Els whig eren l'oposició a la corona i eren parlamentaris, però ara se situen al costat de la corona. Esta oposició entre els partits es manté fins 1714, però lo que passa es que s'anomenen

• Whigs als que estan al costat de la corona.

• Tory els que estan en l'oposició, els que la situació econòmica no havia afavorit.

Jacobo tenia una filla que es diu Maria, que es casa amb Guillem d'Orange, també té una altra filla anomenada Anna. El problema es que no tenen descendents, per això en 1761 es firma l'acta d'establiment, que pretenia evitar l'accés de la corona dels Estuard, per la seua defensa del catolicisme, de l'absolutisme. L'acta d'establiment disposava que no poguera accedir al tro ningú rei catòlic. Com no tenen descendència el regnat passà a la reina Anna, regnà entre 1702-1714, durant aquest període

• Se signa la pau d'Utrech.

• Es produeix la unió entre Anglaterra i Escòcia.

Es produeix la unió personal amb un mateix rei, però tenen el seu propi parlament. Escòcia va reivindicar en 1703 la seua independència, però Anglaterra va respondre amb l'amenaça de l'importació dels productes escocesos, que era molt important. Este fet va ser aprofitat a Anglaterra, perquè en 1706 es obligada a Escòcia a unir-se. Desapareix el parlament escocès, però 16 membres de la cambra dels lord i 45 de la cambra dels comuns escocesos se'n van al parlament anglès. Escòcia acceptà la unió amb una condició.

En 1714 mor la reina Ana, havia tingut 17 fills, però ningú va sobreviure. A partir de 1714 s'incorpora a la corona la dinastia dels Hannover.

Jacobo I

Enric Carles I Isabel - Federico V

Carles II Sofia - Ernesto

Jacobo II Jordi I

Guillem - Maria Anna Jordi II

Federico - Augusta

Jordi III

En 1714 s'incorpora la dinastia dels Hannover. Jacobo III tenia alguns partidaris (jacobites) i volia aconseguir el tro, però va fracassar. En un primer moment regna Jordi I i Jordi II. Jordi I entre 1714-1727 i després el succeeix Jordi II entre 1727-1760. Va caracteritzar als dos reis la seua mediocritat, que va afavorir al parlament. El règim parlamentari durant el S.XVIII estava controlat per la cambra dels comuns i dins de la cambra dels comuns el partit whig va portat el parlament. Les primeres realitzacions van ser:

• En 1716 l'acta del secteni, on s'establia que les eleccions es realitzaren cada set anys en el parlament, per fer-ho amb una major continuïtat.

• El consell del rei es substituït per un consell més reduït anomenat “El gabinete”, estava presidit per un primer ministre, el rei deixa de presidir-ho. El primer ministre tenia la funció d'informar al rei de lo que ocorria.

• Es va produir una avanç del sistema parlamentari. Però no es pot dir democràtic perquè

• No tots tenien dret a vot

• Les eleccions estaven manipulades pels grans propietaris.

• Es districtes territorials s'organitzaren amb Isabel I en la meitat del segle XVI, no totes les ciutats tenien dret a elegir als representants per al parlament. Només les més importants. Quan arriba al S.XVIII moltes ciutats que tenien dret a elegir representants havien perdut importància i havien conformat els “Burgos podrits”. I ara no podien elegir representants ciutats que havien agafat importància.

La corrupció parlamentària havia adquirit un màxim en l'etapa de Walpole, primer ministre entre 1715 i 1717. Però Walpole va portar endavant una política de signe pacifista, mentres que els Hannover volien una política exterior expansionista. Això provocà la destitució de Walpole en 1717, va ser substituït per Stan Hope. Stan Hope va portar una política exterior expansionista. Va envair territoris de Suècia. Això provocà gastos enormes i un endeutament. El mateix Stan Hope va crear una companyia comercial, la Souith sea company, que actuava amb col·laboració de l'estat. Però en 1720va tindre una fallida la companyia per la febre especulativa. Això provocà la caiguda de Stan Hope en 1720.Torna Walpole, que continuà amb una política pacifista, orientada per afavorir als comerciants. Això provocà a nivell polític una crisi moral perquè provocà una desil·lusió, falta d'expectatives...

Esta crisi va fer que un sector s'oposara a la política de Walpole, s'anomenà “Els patriotes”, estaven encapçalats per Pitt. El desenvolupament de l'acció dels patriotes va estar afavorida per la creació a Anglaterra d'una postura religiosa que estava encapçalada per Wesly, era el modernisme. Esta postura exaltava el patriotisme. Finalment en 1742 va ser destituït Walpole i va ser nomenat Pitt. En 1760 mor Jordi II i el succeeix el seu net Jordi III. Jordi III estava educat de la superioritat de la corona sobre el parlament. Al voltant de Jordi III va sorgir un altre partit, els amics del rei, que va posar en perill l'evolució parlamentaria. La política de Jordi III va tindre una forta oposició encapçalada per Wilkes, que tenia un diari, es canalitza la seua oposició a través de la premsa.

Des de 1770 Jordi III va cridar com a primer ministre a North, de la cambra alta. Va ser primer ministre entre 1770 i 1782. Jordi III va portar a terme una política sense contar amb el parlament. Fins i tot els whigs no anaren a les sessions del parlament. Esta política personal va anar endavant per una sèrie de victòries militars en la política exterior, sobretot en l'àmbit colonial. Però això canvià en 1782, quan es produeix la pèrdua de les tretze colònies que després serà els EUA. Això provocà la caiguda de North i es crida a William Pritt (fill), que tornà a un règim parlamentari normal. William Pritt afavoreix als comerciants i als homes de negocis.

L'evolució d'Anglaterra va ser que el monarca va perdent força, el resultat és un model atípic perquè el rei no tenia poder per a introduir reformes des de dalt.

1