Època minoica (2100 - 1600 aC)

Cap a l'any 3000 aC comença l'edat de bronze a Grècia i a les illes. Correspon a aquesta etapa la civilització minoica (2100 aC, bronze mitjà). El nom de minoica procedeix de Minos, rei llegendari de l'illa. Tenia un gran poder naval, fet que es coneix com a “talassocràcia”. Aquesta civilització, que era poderosa, va ser destruïda, no se sap si per un terratrèmol, cap al 1700 aC. Va tornar a néixer amb més força i va aconseguir la seva màxima esplendor. D'aquest període es conserven signes jeroglífics i documents escrits en Lineal A; una escriptura no desxifrada. Retien culte a la deessa mare de la naturalesa. El palau de Cnossos, construït sense muralles de defensa, era el centre cultural i polític de l'illa. L'arqueòleg Arthur Evans va ser qui el va desenterrar.

L'historiador Tucídides ens diu que Minos posseïa una esquadra naval amb què dominava el mar grec i exercia el seu poder sobre les Cíclades, i que mantenia el mar net de pirates, a fi que li arribessin millor els tributs. D'aquest gran poder que exercia Creta sobre les illes n'és una prova la llegenda de Teseu i el Minotaure.

Teseu i el laberint

A l'illa de Creta vivia un monstre, anomenat Minotaure, que tenia cap d'home i cos de toro; era fill de Pasífae, esposa de Minos, i d'un toro enviat per Posidó. Minos, avergonyit en veure el monstre, va ordenar a Dèdal que construís un immens laberint, del qual era gairebé impossible sortir, i hi van tancar el Minotaure. Teseu, fill del rei d'Atenes, s'oferí voluntari, i amb l'ajut d'Ariadna, princesa de Creta, va aconseguir matar l'animal i sortir sa i estalvi del laberint.

Època micènica (1600 - 1200 aC)

Cap a l'any 1600 aC va entrar a la península grega un grup de pobles indoeuropeus. Entre aquests pobles destaquen els aqueus, que es van situar al peloponès i van fundar els regnes aqueus de Micenes, Tirint i Pilos.

El regne de Micenes va donar nom a aquesta etapa. La influència de Micenes en el continent grec i en el mar Egeu va ser cada vegada més acusada, mentre que el poder polític i econòmic de Creta va entrar en decadència.

Els micènics constituïen un poble guerrer, el desenvolupament cultural del qual era inferior al de la població mediterrània sotmesa. Van aportar una organització patriarcal en el qual el genos o gran família d'un mateix llinatge era el puntal de la societat, tant en l'aspecte polític com en el religiós. La seva economia es basava en l'agricultura i en la ramaderia i les principals fonts de riqueses eren els cereals i la cria d'ovelles. El treball del camp era realitzat per esclaus i homes lliures. Complementaven la seva economia amb el comerç pel Mediterrani, coneixien el teler i els metalls i van introduir el carro de guerra tirat per dos cavalls.

Els grecs micènics van assimilar molt aviat la cultura minoica, gràcies a les incursions que van realitzar a l'illa de Creta, atrets per la riquesa dels minoics. Són una prova d'aquest fet les joies m armes i ofrenes trobades a les tombes de la família reial de Micenes per Schliemann, el qual havia localitzat anteriorment l'antiga ciutat de Troia, a Turquia, seguint la informació que li proporcionaven els poemes homèrics.

El sistema polític micènic era organitzat en una monarquia presidida per un rei de qui depenien uns príncpes. La seva funció seria actuar com a delegats territorials en el regne de Micenes.

L'escriptura Lineal B fou descoberta durant aquesta època, i van ser desxifrades per Ventris i Chadwick l'any 1953.

Època fosca (1200 - 800 aC)

L'edat fosca: la caiguda de Troia i la davallada del món micènic

Homer ens parla d'una gran coalició de pobles micènics que van enviar les naus contra Troia. Es creu que el motiu pel qual es va originar la guerra de Troia va ser la competència comercial dels troians amb els mercaders micènics. Troia era una ciutat pròspera pels seus ramats i permetia controlar el comerç marítim entre la mar Egea i la mar Negra.

Segons Homer, la causa de la guerra de Troia fou la venjança del poble micènic com a resposta al segrest d'Helena, esposa del rei d'Esparta, portada a terme pel troià Paris.

Les restes arqueològiques permeten situar la caiguda de Troia en el segle XIII aC.

La civilització micènica va tardar encara unes quantes dècades a debilitar-se demogràficament i econòmicament.

Aquesta situació la van aprofitar els doris per anar-s'hi introduint fins que van acabar expulsant-ne els micènics. El dori era un poble bel·licós que, procedent del nord-oest del país, va entrar per Tessàlia i Beòcia, i es va situar a la regió de la Dòrida, des d'on va avançar cap al sud de l'Hèl·lade fins que va arribar al Peloponès. Actualment, guanya terreny la hipòtesi basada en la revolta de les poblacions semilliures i esclaves, sotmeses per la noblesa micènica.

Aquest període comprèn des del 1200 aC fins el 800 aC. Va ser una etapa de grans canvis : es van destruir les ciutats fortificades : l'escriptura sil·làbica va desaparèixer; els pobles indígenes es van fusionar amb els invasors o bé van emigrar cap a les illes de la mar Egea o l'Àsia Menor; es van emprar armes de ferro, desconegudes per la cultura micènica, que emprava el bronze…

Des del punt de vista polític, el règim monàrquic va deixar pas a l'aristocràcia. Un consell format pels aristòcrates intervenia en les decisions del rei. Amb el pas del temps, els nobles acabarien desbancant el poder reial.

En aquest marc sociopolític, es va organitzar la polis o ciutat estat, entitat d'una extensió geogràfica reduïda, formada pel nucli urbà, amb l'àgora, temples per celebrar el culte als déus, acròpolis, muralles, etc., i pel territori d'extramurs. El poble, demos, format per homes lliures, participava de la vida política quan els nobles el convocaven a l'assamblea.

L'economia es basava en l'agricultura i la ramaderia. Practicaven la pirateria i el comerç, i mantenien relacions comercials amb els fenicis, de qui obtenien metalls i matèries primeres. Els grecs van treure la utilitat de l'alfabet fenici per a les transaccions comercials i el van adaptar al seu sistema lingüístic.

Època arcaica (800 - 500 aC)

Comprèn des de l'any 800 fins al 500 aC. Va ser una etapa de greus crisis polítiques i socials, en què es va consolidar l'estructura de la polis.

Els règims aristocràtics volien mantenir el poder polític i dificultaven l'accés de les classes populars al govern de la ciutat. L'augment de la població i l'escassetat de terres cultivables, a més de les lluites polítiques, van causar la crisi.

Durant dos segles (750-550 aC), les colonitzacions van ser un alleujament passatger de la greu situació de Grècia : els emigrants, a la recerca de noves terres, es dirigiren cap a Sicília, la mar Negra i el nord d'Àfrica. El comerç i la indústria van prosperar. S'encunyaren monedes d'or i de plata, i es va deixar enrere l'antic sistema d'intercanvi. En algunes ciutats, la prosperitat del comerç va permetre l'aparició d'una nova classe social que, basada en el poder econòmic, lluitava per fer-se una posició en l'organització política de la polis. Això provocà conflictes que van desembocar en la tirania. El tirà era un personatge que assolia el poder amb el suport de les classes més pobres, i també dels artesans i dels comerciants, lluitava contra els nobles i preparava el terreny per a la democràcia.

A Atenes, al segle VII aC, un noble atenès anomenat Ciló, va intentar establir una tirania, però va fracassar. Després d'aquest intent, Dracó va ser nomenat legislador extraordinari per revisar les lleis i la constitució. El codi de Dracó és famós per la seva duresa, però no va resoldre la crisi social.

Es va haver d'arribar a Soló per trobar un intent de reforma i conciliació. Aquest eupàtrida moderat va alleujar la difícil situació econòmica que patien els atenesos i va reformar la constitució de manera que tots els ciutadans poguessin ser elegits per als càrrecs polítics segons la seva posició econòmica i no pel seu llinatge. Això va fer disminuir el poder de l'aristocràcia.

Després de Soló, l'Àtica restà dividida en tres bàndols conflictius: la muntanya,a la costa i la plana.

Pisístrat, amb el supor dels habitants de la muntanya, que era la zona més pobra de Grècia, aconseguí implantar la tirania i seguí una política força pròspera. Protegí el comerç i la indústria, promogué la cultural i afavorí l'embelliment de la ciutat d'Atenes. Finalment, la tirania va continuar amb el mandat dels seus fills: Húpies i Hiparc. Després de l'assassinat d'aquest últim, Hípies seguí una política opresora, circumstància que va precipitar-ne la caiguda. Dos anys més tard, Atenes s'encaminava cap a la democràcia.

Època clàssica (500 - 328 aC)

A Atenes, al final del segle VI aC, Clístenes, de família aristocràtica però d'idees moderades, elegit arcont l'any 508 aC, va portar a terme unes reformes que van representar l'inici de la democràcia atenesa.

Clístenes va crear deu noves tribus amb caràcter territorials, basades en el naixement. El primer que va fer va ser dividir l'Àtica en tres zones, ciutat, costa i interior, cada una de les quals es dividia, al seu torn, en deu districtes, tríties, amb un nombre determinat de demos o municipis.

Les guerres mèdiques

Van tenir lloc durant la primera meitat del segle V aC. Les va iniciar el rei persa Darios amb la finalitat de castigar la revolta de Milet, una ciutat jònica sotmesa a l'Imperi persa, que s'havia rebel·lat contra el seu domini, ajudada per Atenes i Erètria.

Darios va fer dues expedicions. La primera va fracassar a causa d'una tempesta. En la segona, els atenesos van derrotar els perses a la badia de Marató, sota el comandament del general atenès Milcíades, els perses van perdre 6.400 homes i els atenesos només 192.

En morir Darios, el seu fill Xerxes continuà la guerra. Va guanyar la batalla de les Termòpiles, en la qual lluitaren perses i espartans, dirigits, aquests darrers, per Leònidas. Els espartans van ser sorpresos per la reraguarda i van morir lluitant. La Grècia central va quedar indefensa i Xerxes avançà sense trobar resistència. La ciutat d'Atenes, davant el perill persa, va evacuar la població a Salamina.

A Salamina, el general atenès Temístocles va aconseguir la victòria per a Grècia, gràcies, en part, a l'embús dels mateixos vaixells perses, que eren tan nombrosos que no van poder maniobrar lliurement (480 aC).

A Beòcia, les tropes gregues, sota el comandament del rei espartà Pausànies, van derrotar l'últim reducte de l'exèrcit persa en la batalla de Platea (479 aC). Finalment, els perses van ser perseguits fins a les costes de l'Àisa Menor, on van tenir llo els últims combats i on els grecs van aconseguir la victòria final.

Les reformes de Pèricles. El segle d'or atenès

El general Pèricles governà la polis atenesa a partir del 461 aC. Fou elegit estrateg per l'Assamblea quinze vegades. Amb ell culminà la democràcia, ja que va donar plens poders a l'Assamblea i al Consell, i va oferir la possibilitat que un major nombre de ciutadans accedís a les magistratures més altes. Establí una modesta retribució per a aquells ciutadans que formaven part d'un jurat o eren membres del Consell.

Van ser molts els intel·lectuals i artistes que van viure en l'Atenes del segle V aC: el filòsof Protàgores, que ensenyava que “l'home és la mesura de totes les coses”; Fídies, escultor del Partenó; Heròdot; Sòfocles; Eurípides; Sòcrates.

Després de les guerres mèdiques, Atenes es convertí en la primera potència naval. Aquesta situació desembocà en la creació d'una coalició de ciutats, anomenada lliga de Delos, de la qual Atenes era el cap. La lliga pretenia defensar les ciutats aliades d'un potencial perill persa. Cada ciutat pagava un tribut i Atenes els ajudava. En temps de Pèricles, es reconstruí l'Acròpolis, que estava em ruïnes des de l'època de les guerres mèdiques. Les despeses es carregaren en els tributs de la lliga. Aquest fet, afegit a altres abusos, va provocar que algunes ciutats volguessin separar-se de la coalició, però Atenes no ho va permetre i les va reprimir amb duresa. Aquest fet va representar un punt negre en la història de la democràcia atenesa.

La resta d'estats grecs, sobretot Esparta, no va acceptar la superioritat atenesa, i es va originar una gran rivalitat entre les dues ciutats més importants de Grècia: Atenes i Esparta.

Les guerres del Peloponès

Un conflicte sorgit a l'illa de Corcira va desencadenar la guerra del Peloponès entre els atenesos i els espartans. Atenes era superior a Esparta en forces navals i, a més, disposava de recursos humans i monetaris suficients per poder emprendre la guerra.

La primera part de la guerra es va desenvolupar a l'Àtica, amb resultat favorable a Atenes. Va ser dirigida per Pèricles, el qual va morir l'any 429 aC, víctima de la pesta, epidèmia que va causar moltes baixes entre la població atenesa.

A la mort de Pèricles, es va posar en evidència la decadència de l'esperit de lluita dels atenesos, que amb tanta valentia havien defensat anys enrere la seva pàtria contra els perses. L'escenari de la guerra es va traslladar a Sicília, on el general Alcibíades va fracassar en la seva estratègia militar: la flota atenesa va quedar bloquejada a la badia de Siracusa i van matar o van vendre com a esclaus els soldats que van fugir per terra. Esparta va vèncer.

En la tercera fase de la guerra, les ciutats jòniques es van rebel·lar contra Atenes. Amb el suport d'Esparta, i sota el comandament del general Lisandre, van obligar Atenes a rendir-se sense condicions. Els atenesos van haver d'enderrocar les llargues muralles del Pireu, lliurar la flota als espartans, permetre el retorn dels desterrats polítics, pactar una aliança amb Esparta i acceptar-ne el domini.

Es va instal·lar a Atenes un govern oligàrquic, anomenat dels trenta tirans, amb la finalitat de revisar la constitució. Va fracassar per la seva duresa i, després d'una guerra civil, el 403 aC, la democràcia s'hi va restaurar.