Segons la teoria de Maurice J. Summerfield, la guitarra elèctrica deu descendir dels instruments romans tranbur o cítara, portats a Espanta pels romans aproximadament a l'any 400 d.C. Aquesta teoria s'oposa totalment a la convencional, que diu que l' antecessor de la guitarra es el ut, instrument portat a Espanta pels moros després de l' invasió d' Espanya durant el segle VIII.

Hi ha evidencies de que un instrument de Quatre cordes semblants a la guitarra va ser tocat pels Hitites ( els que van ocupar la regió ara conescuda com Àsia Menor i Síria) a proa de l'any 1400 a.C. Aquest instrument es caracteritzava pels seus costats suaus i corbs (una de les primeres característiques bàsiques de qualsevol instrument identificable com antecedent de la guitarra). Els grecs també van fabricar un instrument semblant que després va ser modificat pels romans. Ambdues versions sembla que no tenen costats corbs. El que es interessant aquí es aquesta cítara romana que va aparèixer a Espanta segles abans de la invasió morisca.

A pesar de tot això, s'ha interpretat que el primer instrument precedit de la guitarra que va aparèixer a Espanta el va fer només de aquesta invasió amb l'introducció de l' ut aràbic al sud. Però amb la introducció de la cithara romana segles abans, podem dir que a pesar de l' influència de l' ut al desenvolupament de la guitarra no es el seu antecedent. D'acord amb aquesta teoría la guitarra espanyola va derivar del tanbur dels Hitites.

En canvi, es possible que després de l' arribada dels moros a Espanya, la cítara romana i l' ut aràbic s' haguessin mesclat e influenciat mútuament durant varis segles. Però no hi ha una documentació específica entorn això, podria ser que els constructors de les ut i citares haguessin vist el treball dels altres, extés a través de les presentacions dels trobadors viatgers.

Per l'any 1200 d.C. la guitarra de quatre cordes havia evolucionat en dos varietats:

La guitarra morisca, que tenia un fons arrodonit, un pal ampli i varies incisions a la tapa per a la sortida del so, i la guitarra llatina, que s' assembla més a la guitarra moderna amb un sol bec i un pal més estret.

A finals del segle XV la vihuela va néixer afegint dobles cordes e incrementant el seu tamany. Era un instrument de corda polsada amb un pal més llarg (la longitud vibrant de les cordes era de 72 a 79 centímetres) amb deu u onze trasts i sis ordres. La vihuela es va convertir en l' instrument preferit de la Cort Espanyola i Portuguesa y va mantenir la seva popularitat fins a finals del segle XVII, quan els instruments orquestrals i de teclat es van tornar més populars.

Encara que la guitarra va existir simultàniament durant aquest període, la vihuela i el llaüt la van seguir fins a finals del segle XVII, quan es van afegir bastants cordes al llaüt i era molt difícil de tocar i afinar. Per altre part, la vihuela va ser reemplaçada lentament per la guitarra de cinc o sis cordes (les quals tenien set o nou cordes respectivament: una corda aguda simple i tres o Quatre ordres de cordes). Va ser probablement la adicció del cinquè ordre a finals del segle XVI el que va donar a la guitarra més flexibilitat i ámbit sonor, i així va aprofitar el potencial repertori que l' hi havíen legat els seus antecedents.

A finals del segle XVIII i principis del XIX, algunes guitarres utilitzaven sis cordes simples i van utilitzar unes barres de reforç a baix de la tapa harmònica. Aquestes barres van ser afegides per reforçar l' estructura i van permetre aprimar la tapa per obtenir una major ressonància i una millor distribució del so al llarg de la tapa harmònica. Altres desenvolupaments contemporanis inclouen l'ús d'un pal reforçat i elevat utilitzant fusta, i la aparició d'un mecanisme de cargol metàl·lic en lloc de les clavetes de fusta per afinar. (Es important destacar que el trast elevat ha tingut un gran impacte a la tècnica de l' instrument perquè les cordes estaven massa lluny de la tapa harmònica de manera que hi havia que posar un dels dits de la mà dreta per que funcionés com a suport als altres). Aquestes guitarres eren reconegudes inconfundiblement com les primeres guitarres clàssiques.

Al començament del segle XIX, als treballs dels espanyols Agustin Caro, Manuel Gonzalez, Antonio de Lorca, Manuel Gutierrez i altres constructors europeus incloent a Rene Lacote i a Johann Staufer trobem les característiques dels precursors més directes de la guitarra clàssica moderna. Johann Staufer, de Viena, té una reputació llegendària. La seva botiga va aprendre a construir guitarres C.F. Martin, que després es traslladaria als Estats Units i la seva firma segueix construint guitarres avui dia. També va desenvolupar el trast elevat, a petició de Luigi Legnani, el guitarrista i primer intèrpret dels concerts de Paganini. Els seus altres avenços a la construcció de la guitarra inclouen un pal ajustable i reforçat amb acer i les clavetes de cargol sense fi que encara s'utilitzen a les guitarres més modernes.

Prop del 1850, la guitarra es va preparar per desenvolupament més important que hagués tingut des dels seus començaments: el treball de Antonio Torres Jurado. Amb el recolçament de Julian Arcas i les seves pròpies i brillants intuïcions, Torres va refinar els suports estructurals de la guitarra incloent set vares esteses baix la tapa harmonica. Va augmentar també el tamany de la capsa de resonancia i l'amplada del pal. Aquestes innovacions van influir a la millora del volum del so i la resposta en els baixos així com el descobriment d'una tècnica per la mà esquerra per enriquir del repertori. Ara la guitarra estava preparada tant per a les demandes del solista com per les del conjunt instrumental.

Encara que han hagunt més descobriments a la construcció de la guitarra, des de mitat del segle XIX la nostra guitarra moderna conserva la majoria del que va ser descobert fa quasi 150 anys. Ningú pot dir que hagi arribat a la fi de la seva evolució, però fins al moment la majoria de les millors guitarres des de el punt de vista del volum, projecció, transparència i bellesa del to han sigut construïdes pels grans guitarristes Torres, Ramirez i Arias a partir de la segona meitat del segle passat.