TEMA 12

ESPANYA: DE

COMENÇAMENTS DEL

SEGLE XX AL FINAL DE

LA GUERRA CIVIL

ÍNDEX

1.- Alfons XIII i la crisi de la restauració (1902-1917).........................pàg. 3

2.- El començament dels anys 20..........................................................pàg. 4

3.- La dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) ................................pàg. 4

4.- La II República Espanyola...............................................................pàg. 5

4.1.- La constitució republicana del 1931...................................pàg. 5

4.2.- Les reformes de la república d'esquerres (1931-1933).......pàg. 5

4.3.- La república de dretes (1934-1936) ...................................pàg. 6

4.4.- El Front Popular i l'alçament militar (1936) ......................pàg. 7

5.- La Guerra Civil Espanyola (1936-1939) .........................................pàg. 8

5.1 L'alçament militar.................................................................pàg. 8

5.2 Les Dues Espanyes................................................................pàg. 8

5.3 La Guerra...............................................................................pàg. 8

5.4 La intervenció estrangera......................................................pàg. 9

5.5 Conseqüències de la Guerra Civil.........................................pàg. 9 1.- Alfons XIII i la crisi de la restauració (1902-1917)

Alfons XIII (fill d'Alfons XII) va jurar la Constitució el 1902 i es va convertir en Rei d'Espanya. El seu regnat va ser prou inestable (hi hagueren fins a 38 crisis ministerials i fins i tot 2 presidents de govern assassinats). Cap al 1923 el propi Rei va permetre que un militar establira una dictadura (Primo de Rivera) i la monarquia va concluir l'any 1931 amb la proclamació de la II República Espanyola.

El regnat d'Alfons XIII es va caracteritzar, en els seus inicis, pels intents de reforma del sistema, tant per part dels conservadors (Maura), com dels liberals (Canalejas). Posteriorment els dos partits van trencar amb la tradició del “torn pacífic”, entre altres coses perquè els dos partits es van descompondre internament i això pràcticament posà fi al sistema de la Restauració.

Aquest és un període de creixement econòmic en benefici de la burgesia, però també de desenvolupament de sindicalisme (anarquista, CNT, i socialista, UGT). També es començaren a acceptar-se les idees republicanes, així com també l'expansió dels nacionalismes (sobre tot el català).

Entre 1907 i 1909, el president Maura va intentar canviar el sistema canovista; va aprovar lleis per a protegir la indústria i els transports, va crear l'Institut Nacional de Previsió i també va establir l'obligació del descans dominical.

Pel Juny de 1909 Maura va ordenar la mobilització tant de soldats com de reservistes, per a defendre les places del nord d'Àfrica dels atacs marroquins. Els catalans no van acceptar aquesta ordre i començà, sobretot a Barcelona, uns dies d'extrema violència en els què es va declarar una vaga general i hi hagueren manifestacions antimilitaristes, anticlericlaristes (crema d'esglésies), la ciutat s'omplí de barricades i enfrontaments amb les forces d'ordre públic, a més va alcançar gran magnitud la defensa del nacionalisme i també de les idees republicanes radicals i fins i tot anarquistes. Tots aquests fets son coneguts com “La Setmana Tràgica”.

El Govern va reaccionar amb molta duresa per intentar solucionar el conflicte, van haver milers d'empresonaments i fins i tot 17 persones condemnades a mort. Tant l'opinió internacional com els partits de l'oposició van manifestar la seua contrarietat als fets i van muntar una campanya contra el govern. El propi Rei es va veure obligat a fer dimitir a Maura i nomenar un nou president (Moret). El Partit Radical de Lerroux i el PSOE de Pablo Iglesias van crear una qualissió electoral, l'anomenada “conjunció republicana i socialista” formada per partits no dinàstics o d'oposició, que ja desde el Parlament faran a atacs continus tant contra el Govern com contra l'església.

El 1910 els liberals de Canalejas can substituir a Moret tant de la direcció del partit com del Govern. Les noves lleis del govern, de caràcter més progressista, el van enfrontar amb els grups conservadors i com a conseqüència molts dels seus projectes no van ser duts a terme; a més també es va enfrontar amb el clero què no acceptava el sotmetiment de l'Església a les lleis de l'Estat i a les idees del propi president sobre la llibertat de culte.

Mentrestant, els anarquistes van crear cap al 1910 la CNT (Confederació Nacional del Treball).

L'esclat de la I Guerra Mundial (1914) va generar noves tensions internes en enfrontar-se als “alidòfils”(França) i als “germanòfils”(Alemanya). Tot i això Espanya es va declarar neutral i es va dedicar a fer de proveïdor dels països en guerra.

La burgesia va obtenir beneficis extraordinaris amb aquest comerç però, d'altra banda, l'augment de la producció per a servir als països en guerra va originar en Espanya escassetat de carbó, aliments i altres productes, així com també la pujada dels preus per damunt de la dels salaris, i tot això influirà en l'increment dels moviments obrers (malestar social).

El moviment obrer va esclatar pel juliol-agost de 1917 amb nombroses vagues, com la dels ferrocarrils, va comptar amb la col·laboració de partits polítics com el PSOE, sindicats com UGT i CNT, així com també de nombrosos grups radicals. Aquests fets van acabar amb la intervenció del Govern, amb suport de l'exèrcit reprimint les vagues durament. Entre 1917 i 1923 va haver una autèntica “gerra”, sobretot a les fàbriques de Barcelona, que van començar amb vagues i manifestacions i van acabar amb assassinats de patrons i obrers, és el l'anomenat “pistolisme”, que no conclourà fins a l'intervenció de l'exèrcit i el cop d'estat de Primo de Ribera.

L'acabament de la I Guerra Mundial va suposar la caiguda de les exportacions a Europa, a mes d'una competència més gran per a les empreses espanyoles la qual cosa va concluir a més desocupació, baixades de salari i augment del malestar social.

2.- El començament dels anys 20

Els conflictes van augmentar i com a conseqüència les organitzacions sindicalistes van créixer molt.

La influència de la Revolució Russa es feia notar en les organitzacions polítiques i sindicals obreres. Es va crear un partit nou, el PCE (Partit Comunista d'Espanya).

Als estius de 1918, 1919 i 1920 les collites es paralitzaren per culpa d'unes vagues. Es va viure un vertader ambient de revolució social.

A Barcelona i a la seua àrea industrial hi havia una lluita obrera més massiva.

Davant d'aquestes situacions el Govern i la patronal van endurir l'actitud entrant en violència social. Es van crear diversos sindicats lliures.

3.- La dictadura de Primo de Rivera (1923-1929)

El 1923 el Capità General de la Regió Militar de Catalunya Miguel Primo de Rivera, va donar un cop d'estat amb el beneplàcit del Rei Alfons XIII i va inaugurar un règim de dictadura; el destí de la monarquia espanyola quedava així lligar al dictador i més tard la caiguda de Primo de Rivera arrossegarà tard al rei i a la monarquia.

Amb una ideologia alarmant conservadora el dictador es va plantejar ena sèrie de qüestions que havia de resoldre:

• El gran problema del Marroc.

• El terrorisme.

• L'agitació del proletariat.

• El separatisme català.

• L'anticlericalisme.

• El caos econòmic existent.

• El desordre social.

• La corrupció dels propis polítics.

El règim va tenir una bona acollida al començament i va arribar a comptar amb el suport de l'aristocràcia, la burgesia, l'Església, l'exèrcit, però també d'altres grups com el PSOE i la UGT. Només la CNT i el PCE (Partit Comunista d'Espanya) es van oposar.

Per fer front al terrorisme anarquista o als desordres al carrer va posar fi a la constitució i a les activitats dels partits polítics. Es va condemnar el nacionalisme separatista i es va reprimir l'anarquisme.

Un dels seus grans èxits va ser la pacificació del Marroc i la consolidació del protectorat Espanyol després del victoriós desembarcament d'Alhucemas (1925), i la posterior derrota dels rebels marroquins.

D'altra banda, i des del punt de vista econòmic aprofitant-se de la bona situació dels “feliços anys 20”, va modernitzar la xarxa de carreteres així també com la de ferrocarrils.

Els motius pels quals Alfons XIII va donar consentiment a la dictadura van ser principalment el deteriorament polític, social i econòmic que es va produir a partir de la crisi de 1917 a Espanya; els partits polítics de la restauració (conservadors i liberals) estaven patint en gran declivi polític i eren incapaços de fer front als problemes de l'Estat.

Tot i això, sempre hi va haver oposició a la dictadura, aquesta va augmentar a partir de la crisi econòmica del 29. Els intel·lectuals i els estudiants criticaven la falta de llibertat i la corrupció, va ressorgir amb força el nacionalisme català, el republicanisme, comunistes i anarquistes i la falta de suport de la burgesia catalana i fins i tot de la pròpia església van ajudar a la seua caiguda. El Rei va pretendre tornar a la normalitat constitucional i destituir a Primo de Ribera; aquest després de consultar als caps militar més importants i veure que no comptava amb el seu suport, va dimitir pel gener de 1930. Després d'aquest fet, es nomenaren dos governs consecutius en els quals ocuparen el càrrec de president dos militars, el general Berenguer i l'almirant Aznar. A l'agost de 1930 els republicans signaren l'anomenat “pacte de Sant Sebastià”, amb l'objectiu era derrocar la monarquia. La monarquia, tambalejant-se, va convocar eleccions municipals el 12 d'agost de 1931 en les quals triomfaren els republicans en les principals ciutats, i com a conseqüència d'aquest fet el 14 d'abril es proclamà la II República Espanyola i el rei va abandonar el país.

4.- La II República Espanyola

4.1.- La constitució republicana del 1931

El Govern Provisional sorgit de la proclamació de la República va convocar eleccions a Corts Constitucionals perquè es promulgara una nova constitució que substituira la constitució monàrquica de 1876, les noves corts van aprovar la Constitució de 1931, i van elegir a Alcalà Zamora President de la República i a Manuel Azaña President de Govern. La nova constitució concedia el vot a la dona per primera vagada a Espanya i proclamava en l'article I: “Espanya és una República Democràtica de treballadors de tota classe, que s'organitza en règim de llibertat i de justícia. Els poders de tots els òrgans emanen del poble.(...)”.

4.2.- Les reformes de la república d'esquerres (1931-1933)

El Govern de la República, d'esquerres, va emprendre tot una sèrie de reformes com:

• La reforma militar per a controlar l'exèrcit.

• Mesures secularitzadores, com la introducció del divorci, del matrimoni civil, la supressió de l'ensenyament obligatori de la religió en les escoles, etc. Aquestes reformes van produir la reacció i oposició de l'església i dels catòlics del país.

• Les Corts van aprovar l'Estatut d'Autonomia per a Catalunya, que tindrà Govern Propi en la Generalitat.

• La Llei de Reforma Agrària del 1932: l'objectiu de la qual era fer desaparèixer els latifundis i proporcionar terra als llauradors pebres (jornalers). Es declaraven expropiables, amb indemnització, les grans finques que no eren cultivades directament pels amos i les de regadiu no regades. La reforma afectava, sobre tot, a les grans zones latifundistes d'Andalusia i Extremadura. Per a aplicar aquestes reformes es va crear l'Institut de Reforma Agrària, però tot i això el ritme lent de les expropiacions i la falta de pressupost per a les indemnitzacions als propietaris va convertir la reforma en poc efectiva i en una font de conflictes.

Els grans terratinents, la burgesia financera, els industrials, i també gran part de les classes mitjanes, s'oposaren a moltes de les reformes sobretot anticlericals, i van, fins i tot, crear un estat d'opinió favorable a un cop d'estat.

L'agost de 1932 el general San Jurjo va intentar un pronunciament militar que el Govern va aconseguir dominar.

D'altra banda, les agitacions socials (vagues, atemptats, crema d'esglésies i convents) i un assetjament constant produïren la caiguda del Govern d'esquerres; en concret els successos de Casas Viejas a Cadis van desprestigiar al Govern; en aquest poble els llauradors anarquistes de la CNT van assassinar a dos guàrdies civils i el Govern va ordenar l'arribada de reforços de la Guàrdia Civil i de Guàrdia d'Assalt, per tal de recuperar el control del poble, provocant un bany de sang, eliminant a dinou treballadors i un xiquet.

Tot i això la República també es va guanyar molts enemics perquè molta gent la consideraven massa radical, entre ells, l'església i els terratinents.

4.3.- La república de dretes (1934-1936)

La dreta s'havia organitzat al llarg dels anys anteriors i així, de la ma de Gil Robles va sorgir la CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes), el programa electoral de la qual consistia a prometre desmuntar les reformes més importants de l'anterior govern d'esquerres, especialment la reforma agrària.

L'extrema dreta, a imatge del feixisme italià i el nazisme alemany, es va organitzar entorn de la figura de José Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange, influït per les ideologies feixistes a més de les idees heretades de son pare, com l'Estat nacional sindicalista on la família, el municipi i els sindicats eren els pilars bàsics. El seu pensament tenia tres components: antimarxisme, nacionalisme estatal i totalitarisme antimilitarisme. Segons ell, el seu partit seria una tercera via entre el capitalisme i el marxisme, per tant una utopia; però violenta, reaccionària i antidemocràtica, que en tot moment intentaria desestabilitzar el govern de la república, provocant disturbis al carrer i fins i tot atemptats.

A les eleccions del 1933, les primeres en que va participar la dona, les dretes van concluir unides i les esquerres totalment separades, per exemple els propis sindicats anarquistes CNT FAI menyspreaven la República i demanaven l'abstenció (no anar a votar) el resultat va ser que la dreta va guanyar les eleccions i va formar govern precedit per Alejandro Reoux (radical de centre) i que tenia un fort suport amb la figura de Gil Robles, líder de la CEDA.

La dreta va governar de 1934-1936 en el període que els seus adversaris van anomenar “Vieni Negre”, amb un govern de caràcter ultra-conservador i amb una política de signe contrareformista, destacant la Llei de Reforma de la Reforma Agrària que anul·lava la Reforma Agrària de l'any 1932. Davant d'aquesta mesura els sindicats agraris van convocar una vaga general, que va ser seguida més de dos-cents mil llauradors, front això el govern va desmantellar els sindicats agraris i va detindre més de set mil vaguistes i fins i tot i van haver 13 morts.

Per l'octubre de 1934, van entrar a formar part del govern tres ministres de la CEDA, això entre altres coses va començar un moviment revolucionari capitanitzat pels socialistes que cridaran a la vaga general al país i fins i tot a la insurrecció armada, tot i adonar-se'n que s'estava sublevant contra un govern legítimament elegit. El moviment va fracassar en tota Espanya llevat d'Astúries on en les conques mineres es va produir una autèntica revolució social, totes les esquerres i els anarquistes actuaren units i la repressió per part del Govern va ser brutal enviant l'exèrcit del nord d'Àfrica comandat pel general Franco van morir més de mil persones i empresonades més de trenta mil. Hi van haver execucions sense juí, saquetjos, tortures, etc. Tot això va desprestigiar al Govern.

4.4.- El Front Popular i l'alçament militar (1936)

El govern de dretes es va desintegrar l'any 1936, per diversos escàndols, per la corrupció i per la incompetència del propi govern, i perquè va se incapaç de mantenir l'ordre públic, que va anar deteriorant-se. Els carrers eren prou sovint escenari d'enfrontament entre extremistes d'esquerres i de dreta. El govern havia perdut suport popular entre d'altres coses per: reduir els pressupostos per educació i benestar social, reprimir les aspiracions nacionalistes de bascos i catalans, i seguir aplicant mesures contrareformistes.

Per a les eleccions de Febrer de 1936 l'esquerra es va unir, gràcies a l'habilitat de Manuel Azaña, formant l'anomenat Front Popular. El seu programa electoral era, entre d'altres coses, el què es va anomenar “la llei del pèndol”, és a dir, desfer allò que havia sigut fet per la dreta, entre d'altres coses, amnistia per als empresonats després de la revolució d'Astúries, readmissió dels acomiadats per causes polítiques o sindicals, agitació de la Reforma Agrària, i d'educació i benestar social, etc. En aquestes eleccions les dretes van obtenir 3,9 milions de vots front el Front Popular amb 4,8 milions.

Manuel Azaña va ser nominat president de la república i el nou govern va haver de fer front de seguida a problemes molt grans com: l'agitació en el camp per l'ocupació de terres per part de llauradors revolucionaris a Andalusia, Extremadura i Castella, l'onada de vagues incontrolades a les zones industrials i a les conques mineres, també al fet que als empresaris començaven a tancar fàbriques, tallers i mines. Els enfrontaments al carrer entre falangistes i militants de partits o sindicats d'esquerres va produir atemptats, saquetjos, assassinats, incendis de seus sindicals i d'impremtes de periòdics rivals, a més d'edificis religiosos; tots aquests fets el govern es va veure incapaç de controlar-los.

Per totes parts es sentia la paraula revolució, a la qual uns aspiraven (esquerres) i a la qual altres s'oposaven (dretes). El resultat va ser la destrucció del règim republicà mitjançant un cop d'estat militar.

Després del triomf del Front Popular, els preparatius per a la sublevació militar es van accelerar. El general Mola va ser escollit per a organitzar i atraure's a tots els sectors de dretes. L'Església, atemorida per les mesures del govern (tancament de col·legis religiosos, educació mixta) i per la crema de molts dels seus edificis, va fer que recolzara també als colpistes, i que s'anomenara la sublevació “Croada d'Alliberament”.

El 17 de juliol de 1936 es va iniciar un atac contra el Govern legal de la República, què va ser anomenat pels rebels “l'Alçament Nacional”.

Els objectius de l'Alçament eren: derrocar el govern del Front Popular, suspendre la Constitució del 1931, dissoldre de Corts, detindre, empresonar i, si calia, afusellar a polítics i sindicalistes d'esquerres.

S'organitzà un Directori Militar per tal d'establir una dictadura.

5.- La Guerra Civil Espanyola (1936-1939)

5.1 L'alçament militar

El cop militar, en un principi, va ser un fracàs, perquè molts comandaments militars no s'hi van sumar i les masses populars es van sublevar per tal de defensar la República. Van romandre fidels a la República el 66% de l'aviació, 65% de la marina, el 47% de terra, etc. En el bàndol republicà van quedar pertant uns 116.000 soldats, tot i això, la major part dels oficials es van sumar als rebels, per la qual cosa l'exèrcit republicà va quedar quasi sense comandaments i desorganitzat, va caldre improvisar nous oficials i instruir i armar a les milícies populars, que havien sorgit espontàniament. Aquesta desorganització contrastava amb la fèrria disciplina de l'exèrcit rebel, en especial dels soldats de l'exèrcit d'Àfrica (Legió i Tropes Regulars) comandats pel general Franco; a més, també es van sumar al bàndol sublevat unes 200.000 dones de la Falange i uns 63.000 Carlins, aquests dos ben armats i disciplinats.

5.2 Les Dues Espanyes

La vesprada del 17 de juliol de 1936 es va sublevar la guarnició de Melilla, i es va estendre a l'endemà la rebel·lió a la península i a les illes. La rebel·lió va fracassar en les grans ciutats i en les zones mineres industrials. En un principi els recursos financers van quedar en mans de la República. Des costat rebel “nacional” van quedar el protectorat de Marroc, les illes i zones agrícoles del nord d'Espanya.

En quant a la població de cada zona, podem dir que normalment les classes altes (aristocràcia terratinent, banquers i alta burgesia industrial) a més dels llauradors mitjans i l'Església van recolzar l'alçament. Les classes treballadores del camp i la ciutat van ser el suport i defensa de la República. Les classes mitjanes es van dividir entre els dos bàndols.

Una important majoria apolítica va haver d'ocultar la seua ideologia. Els governs autònoms del País Basc i Catalunya van recolzar la República, entre d'altres coses perquè un dels objectius del rebels era eliminar els estatuts d'autonomia.

En els tres anys de Gerra Civil es va veure implicada tota la societat espanyola. Al territori fidel a la República es va dur a terme una vertadera revolució social, mentre que en va triomfar l'alçament hi va haver una violenta reacció antirepublicana.

Van quedar cara a cara les “Dues Espanyes”, els “feixistes contra els rojos”.

5.3 La Guerra

En un principi l'objectiu principal de l'exèrcit rebel va ser escampar la rebel·lió pel territori peninsular i intentar conquerir la capital, Madrid. Franco, a començaments de 1937, veient que la presa de Madrid per mitjà d'un atac frontal era impossible, va decidir rodejar-la i atacar-la pel sud. Va ser la Batalla de Jalama. Els rebels realitzaren més tard un altre intent per envoltar la capital, serà la Batalla de Guadalajara, que va resultar un fracàs. Vist això, Franco decideix desistir de la presa de Madrid i anar a conquerir poc a poc altres territoris republicans. A finals de 1937 s'havia controlat la zona industrial i minera del País Basc, Santander i Astúries; els republicans van reaccionar contraatacant intentar els Serge de Madrid sense èxit (Batalla de Brunete) i més tard ho tornarien a intentar en el front d'Aragó (Batalla de Belchite).

Serà en la Batalla de l'Ebre on la República realitze l'ofensiva més gran ( juliol 1938) i aquesta batalla va representar una carnisseria per als dos bàndols (més de cent mil baixes). La victòria va ser per a l'exèrcit rebel i com a conseqüència Franco va poder ocupar Catalunya pel gener de 1939.

Tres mesos després, Madrid es rendia i començava un règim de dictadura personal de general Franco que duraria fins a la seua mort el novembre de 1975, o siga, quasi quaranta anys.

5.4 La intervenció estrangera

La Guerra Civil Espanyola hauria durat només uns quants mesos si les grans potències estrangeres no hagueren intervingut, però Espanya va ser el terreny on s'enfrontaren, on experimentaren noves armes els exèrcits de les ideologies totalitàries d'Europa, tant el feixisme italià com el nazisme alemany van donar suport al bàndol sublevat; mentre què el bàndol republicà es va veure privat del suport de les democràcies europees, perquè França tancà fronteres i Gran Bretanya decretà l'embargament contra la República, només l'URRS va ser l'únic suport militar tant d'armes com en assessorament.

Tot i això es va produir una gran onada de “solidaritat internacional” amb el bàndol republicà i milers de voluntaris (idees d'esquerres) de diversos països van arribar a Espanya per defusar la legalitat republicana, van ser les anomenades Brigades Internacionals.

5.5 Conseqüències de la Guerra Civil

Els morts en la guerra són difícils de precisar i les xifres varien de tres-cents mil a un milió, segons qui s'incloga en el recompte.

Morts i desapareguts en combat van ser aproximadament uns cent cinquanta mil soldats, la meitat de cada bàndol, també hi va haver aproximadament uns quatre-cents mil ferits. Execucions de militars d'ambdós bàndols els primers dies de guerra aproximadament uns tres mil. Morts per repressió uns noranta mil assassinats pel sublevats i uns cinquanta mil pel bàndol republicà. Morts per bombardetjos a les ciutats aproximadament uns deu mil civils. Morts per fam i malaltia prop de cinquanta mil. Executats, acaba la Guerra, pels vencedors fins als anys 50 més de quaranta mil. Empresonats en les presons franquistes l'any 30 més de tres-cents mil. Morts en presó per malaltia, tortures o desnutrició uns vint mil.

Exiliats republicans durant i després de a Guerra prop de cinc-cents mil. Van quedar destruïdes el 80% de les vies de comunicació i el 60% de les cases de uns dos-cents pobles i ciutats; es perderen cinc-centes deu tones d'or del Banc d'Espanya.

Van ser destruïdes el 41% de les locomotores, el 40% dels vagons de càrrega, el 71% dels vagons de passatgers. Va ser destruïda el 30% de la marina mercant. Les pèrdues en ramaderia es xifren entre el 30% i el 50%. La producció agrícola va baixar un 21% i la industrial un 30%. La Renda per Càpita (RPC) va passar de més de mil pessetes per habitant l'any 26 a unes set-centes l'any 39.

També es va destruir un nombrós patrimoni historico-artístic i d'arxius.

El 1 d'abril de 1939, Franco va emetre el comunicat del final de la Guerra i començaven aproximadament uns quaranta anys de dictadura i repressió.

9