Catalunya La història

La història

La prehistòria.

La prehistòria de Catalunya, al costat de fenòmens comuns a la resta dels Països Catalans en presenta uns altres d'específics, conseqüència de l'enllaç més directe amb Europa. Hom no coneix pràcticament res del poblament del paleolític inferior. Del paleolític mitjà hi ha la troballa antropològica de l'home de Neandertal, la mandíbula de Banyoles, i diverses coves amb jaciment mosterià: a Capellades, l'abric de Romaní i l'estació Agut; a Moià, la cova de les Teixoneres; a Reus, el jaciment de la bòbila Sugranyes. El paleolític superior és representat per indústries molt semblants a les de les terres de la banda septentrional dels Pirineus: aurinyacià, solutrià i magdalenià, conegudes sobretot a través del grup de coves de Serinyà, del Cau i la de les Goges de Sant Julià de Ramis. L'epipaleolític o mesolític és significatiu sobretot a la cova del Filador de Margalef. Respecte a l'art paleolític, hom ha pogut identificar pintures de l'art rupestre dit dels pintors de les serres, l'exemple més important del qual, a Catalunya, és la balma del Cogul (Garrigues). Hom el pot datar de finals del paleolític o bé ja en ple epipaleolític. Com arreu, el neolític, amb l'entrada a l'economia agrícola i pastoral, representà una transformació important. El més antic, amb manifestacions similars arreu del litoral mediterrani occidental, és el que té com a manifestació més típica la ceràmica impresa, amb la variant dita cardial. Entre les troballes documentades destaca el grup de Montserrat (coves Gran i Freda), que sembla que fou sobretot de pastors (el conreu era secundari) i que visqué durant el quart mil·lenni. La colonització agrícola de les planes i les terres baixes començà amb el segon neolític, identificat a través dels sepulcres de fossa, el representant més meridional de tot un conjunt de civilitzacions germanes de l'Europa occidental (Chassey, Lagozza, Cortaillod). Poc abans del 2000 aC Catalunya entrà en la cultura megalítica, lligada al començament de l'ús del metall (coure). Els monuments megalítics sepulcrals (dòlmens, sepulcres de corredor, galeries cobertes, cistes) i els menhirs es troben sobretot a la meitat septentrional del territori. Un dels elements d'aquest conjunt de megàlits i coves sepulcrals és el vas campaniforme, bé que probablement posterior a l'origen de la civilització megalítica catalana. Poc després de l'any 1000 aC trobem una gran transformació cultural a tot Catalunya amb un nou ritu funerari d'incineració (camps d'urnes), intensificació dels conreus i la ramaderia, i inici de la utilizació del ferro.

Catalunya La història

La història

La colonització grega i la civilització ibèrica.

Durant el s VI aC els grecs començaren a navegar pel litoral català. Els foceus, que acabaven d'establir la base a Massalia (Marsella), fundaren, vers el 500 aC, Emporion (Empúries) i Rhode (Roses), les quals esdevingueren dues de les ciutats gregues colonials establertes més cap a occident. Emporion i Rhode encunyaren moneda, que fou la primera que circulà entre els indígenes, i que imitaren. La influència dels grecs fou molt forta i va provocar, junt amb l'impacte del comerç dels fenicis al sud de la Península Ibèrica, la majoria de les novetats que defineixen la cultura ibèrica, documentada a Catalunya almenys des del s V aC. Durant la segona guerra Púnica Anníbal travessà Catalunya per dirigir-se a Roma. La contraofensiva romana prengué Empúries com a base de desembarcament d'un cos expedicionari (218 aC) que aconseguí d'expulsar els cartaginesos de la Península Ibèrica.

Catalunya La història

La història

La romanització.

Durant els primers temps del domini romà es produïren diverses revoltes indígenes, la més destacada de les quals fou la dels ilergets i altres pobles veïns dirigits per Indíbil i Mandoni. El 195 aC Cató aconseguí el domini definitiu de les tribus indígenes de Catalunya. Però la transformació profunda, la romanització, no arribà veritablement fins cap a la fi del s I aC. Decaigué la cultura indígena i s'anà imposant la manera de viure a l'estil romà: penetració del llatí, sistemes legislatius, moneda unificada encunyada a Roma, economia basada en el sistema de la vil·la rústica, establiment de ciutats de nova fundació o transformació de les antigues, xarxa de vies de comunicació, etc. Administrativament l'actual territori de Catalunya constituí el convent jurídic tarraconense, dins la província dita primerament Citerior, i després Tarraconense. Tàrraco era alhora capital de la província i del convent. Al s III es produí una crisi que somogué tot el món romà. A Catalunya fou particularment aguda a causa de les invasions dels francs i els alamans, invasions probablement unides a convulsions internes d'origen social. Les ciutats més importants foren poc o molt destruïdes, així com gran part de les cases de pagès, les vil·les.

Catalunya La història

La història

La dominació visigòtica.

El 415, Ataülf (casat amb Gal·la Placídia) i els seus visigots, establerts a la Gàl·lia des del 412, travessaren els Pirineus i s'assentaren a Barcelona, on Ataülf fou assassinat l'agost del mateix any. Fou doncs, una dominació visigòtica de curta durada, ja que el seu successor, Vàl·lia, elegit pel setembre, s'establí com a federat dels romans a Aquitània. Els visigots, sol·licitats pels romans per combatre contra els sueus, feren noves incursions a la Península Ibèrica, on s'instal·laren permanentment (456) al nord del Tajo i a la conca del Duero; el 462 Teodoric s'establí al Narbonès. Mentrestant es produí a la Tarraconense una revolta de camperols (bagaudes), els quals foren combatuts des del 441 per generals romans ajudats per un exèrcit federat sueu manat pel seu rei Requiari. Durant l'expansió del regne visigòtic de Tolosa, sota el govern d'Euric, en 470-475, Heldefred prengué Tarragona, que se li havia oposat, i després, altres ciutats marítimes. Després de la caiguda de l'imperi Romà (476), la Tarraconense restà sota el govern d'Euric, rei ja per dret propi; en el seu temps es romanitzaren probablement la Cerdanya i part del Conflent. Fou succeït per Alaric II, contra el qual es revoltà la Tarraconense (496). En les lluites que posaren fi al regne de Tolosa, i que establiren l'anomenat intermedi ostrogot (531-567), Gesaleic, fill bastard d'Alaric, fugí a Barcelona, on fou derrotat per l'ostrogot Ibbas vers el 509. Teodoric, rei ostrogot d'Itàlia, aconseguí de restablir la prefectura de les Gàl·lies i Arle i les províncies hispàniques foren posades sota la seva administració, convertint-se en regent de la monarquía visigoda, en nom del seu net Amalaric; paral·lelament el bisbe Cesari d'Arle impulsà la reunió de concilis a la Tarraconense. Amalaric, ja rei dels visigots, fou atacat pels francs a Narbona, fugí per mar a Barcelona, on fou assassinat (531) pel franc Bessó. Teudis, d'origen ostrogot i antic general de Teodoric, proclamat aleshores rei a Barcelona, mantingué aquí la capital, i tendí, sembla, a unificar socialment i políticament gots i romans. Mort Teudis (548), el seu successor Teudiscle traslladà la cort a Sevilla i fou traslladada poc després, el 554, a Toledo per Atanagild, a la mort del qual (567) acabà l'intermedi ostrogot. En la divisió de la Hispània visigòtica establerta pel nou rei Liuva, que associà al seu germà Leovigild al govern, la Tarraconense restà sota el poder del primer fins a la seva mort (573). Aleshores, Leovigild esdevingué rei únic a Toledo; amb tot, fins a l'acció uniformista de Recesvint, el govern de la Hispània oriental restà en certa manera autònom. Si Leovigild havia intentat la unificació religiosa sota el signe de l'arrianisme, el 589 Recared es convertí al catolicisme, seguit per la gran majoria dels visigots. El monaquisme havia prosperat des de la fi del s IV, i molt sovint els bisbes foren triats entre monjos. En el concili IV de Toledo (633) es manifestaren tendències uniformistes, que en el camp de la litúrgia prengueren com a base la litúrgia tarraconense, la qual s'havia anat plasmant en el període d'ascens cultural d'aquesta província des del començament del s VI fins a mitjan s VII. Poc temps després de l'elecció de Vamba com a rei, el seu general Pau s'apoderà de Narbona, on fou elegit «rei suprem de l'Orient»; fou reconegut pel Narbonès i la Tarraconense fins a l'Ebre, com a reacció contra l'uniformisme de Recesvint. Vamba, però, ocupà Girona i Barcelona i reduí Pau (673) a Nimes. Els bisbes de la Tarraconense i del Narbonès no assistiren als concilis XI (675) i XII (681) de Toledo, al primer dels quals es palesà el fracàs de la unificació litúrgica i el retorn a la varietat, dins la qual les dues províncies esmentades mantingueren una forta personalitat diferenciada, amb una notable unitat interior.

Catalunya La història

La història

La dominació islàmica i la conquesta carolíngia de la Catalunya Vella.

A la mort de Vítitza (710), el seu fill Àkhila, afrontat en la successió del tron a Roderic, es refugià a la Hispània oriental, mentre Roderic governava la resta de la Península Ibèrica. Els partidaris d'Àkhila demanaren ajuda als sarraïns, que derrotaren Roderic i ocuparen els territoris que aquest dominava (711). Després de negociar-ho amb els àrabs, que li oferien el retorn de les seves propietats personals si els entregava el regne, Àkhila abandonà la Hispània oriental, però els seus magnats no acceptaren el pacte i nomenaren rei (713) Ardó, que es mantingué uns quants anys a la Tarraconense oriental i a Septimània. Tanmateix, el 725 `Anbasa completà l'ocupació àrab de Septimània, fet que posà fi al regne visigòtic, tot i que durant un quant temps, sota el domini islàmic es mantingué la població cristiana amb els seus comtes, jutges i bisbes. Tanmateix, hi hagué una forta emigració entre els estaments dirigents, vers el nord o vers Provença i Itàlia. Es produí, així mateix, una certa migració interior, amb una tendència a la ruralització i al desplaçament vers les comarques muntanyenques. Vers el 731, el berber Munusa, probable valí de Septimània, es rebel·là contra els àrabs de Còrdova, però fou sotmès a Llívia pel valí cordovès `Abd al-Ra¤m†n ibn `Abd All†h al-0†fiq§, el qual continuà l'ofensiva musulmana fins a la seva derrota a Poitiers (732) davant l'exèrcit franc de Carles Martell. Però l'acció reconqueridora de la dinastia carolíngia no arribà a ocupar Septimània, i amb ella el Rosselló, fins el 759. Catalunya restava, però, dins l'àmbit de domini àrab. Tanmateix, durant l'assemblea de Paderborn (777) es presentà davant Carlemany el governador de Barcelona i Girona Ibn al-`Arab§, per tal de demanar ajut, en canvi d'una certa submissió, per constituir-se independent alhora de Còrdova i de Bagdad. Interessat, Carlemany penetrà a la Península Ibèrica amb dos exèrcits, un per Navarra, comandat per ell mateix, i l'altre pel Portús o Panissars, al qual s'uní a Barcelona Sulaym†n ibn al-`Arab§; aquests dos exèrcits, que coincidiren a Osca, davant la negativa del valí de Saragossa d'obrir-los les portes i després d'un període de negociacions, emprengueren la retirada, durant la qual sofriren la important desfeta de Roncesvalls. Malgrat la derrota, l'avanç franc continuà i hom creu que el 782 ja havien pres l'Alt Empordà. El 785 els homes de Girona lliuraren la ciutat a Lluís el Piadós, des del 781 rei d'Aquitània. Poc abans del 789 l'Urgellet havia passat al domini franc i, juntament amb la Cerdanya i el Conflent, era sota la jurisdicció d'un comte Borrell, segurament hispanovisigot. A la fi del s VIII la frontera amb els àrabs devia arribar fins a la Tordera i el Montseny pel cantó del comtat de Girona, encomanat al comte Rostany, i fins al Congost, el nord del pla de Bages i Coll de Nargó per la banda dels dominis de Borrell. La contínua penetració franca era, a més, afavorida per les dissensions entre les autoritats musulmanes de l'antiga Tarraconense. Així, Lluís el Piadós organitzà (800) una campanya vers Barcelona que va fracasar. El 801, però, una assemblea reunida a Tolosa decidí una nova expedició a Barcelona i probablement també a Lleida i a Tortosa, per tal d'establir un territori amb sòlides fronteres a l'Ebre i al Cinca. El setge de Barcelona durà tot l'estiu. Caiguda la ciutat, Lluís encomanà aquest comtat a Berà. La frontera degué restar fixada vers el riu Gaià. El 810 Carlemany signà un acord de pau proposat per al-‡akam i la frontera restà estabilitzada. Circumstàncies posteriors no li permeteren grans canvis durant tres segles, fet que determinà la diferenciació entre la Catalunya Vella, reconquerida a la fi del s VIII i començament del IX, i la Catalunya Nova, que ho seria principalment des de la fi del s XI fins a mitjan s XII. Catalunya

La història

La història

La dominació islàmica i la conquesta carolíngia de la Catalunya Vella.

A la mort de Vítitza (710), el seu fill Àkhila, afrontat en la successió del tron a Roderic, es refugià a la Hispània oriental, mentre Roderic governava la resta de la Península Ibèrica. Els partidaris d'Àkhila demanaren ajuda als sarraïns, que derrotaren Roderic i ocuparen els territoris que aquest dominava (711). Després de negociar-ho amb els àrabs, que li oferien el retorn de les seves propietats personals si els entregava el regne, Àkhila abandonà la Hispània oriental, però els seus magnats no acceptaren el pacte i nomenaren rei (713) Ardó, que es mantingué uns quants anys a la Tarraconense oriental i a Septimània. Tanmateix, el 725 `Anbasa completà l'ocupació àrab de Septimània, fet que posà fi al regne visigòtic, tot i que durant un quant temps, sota el domini islàmic es mantingué la població cristiana amb els seus comtes, jutges i bisbes. Tanmateix, hi hagué una forta emigració entre els estaments dirigents, vers el nord o vers Provença i Itàlia. Es produí, així mateix, una certa migració interior, amb una tendència a la ruralització i al desplaçament vers les comarques muntanyenques. Vers el 731, el berber Munusa, probable valí de Septimània, es rebel·là contra els àrabs de Còrdova, però fou sotmès a Llívia pel valí cordovès `Abd al-Ra¤m†n ibn `Abd All†h al-0†fiq§, el qual continuà l'ofensiva musulmana fins a la seva derrota a Poitiers (732) davant l'exèrcit franc de Carles Martell. Però l'acció reconqueridora de la dinastia carolíngia no arribà a ocupar Septimània, i amb ella el Rosselló, fins el 759. Catalunya restava, però, dins l'àmbit de domini àrab. Tanmateix, durant l'assemblea de Paderborn (777) es presentà davant Carlemany el governador de Barcelona i Girona Ibn al-`Arab§, per tal de demanar ajut, en canvi d'una certa submissió, per constituir-se independent alhora de Còrdova i de Bagdad. Interessat, Carlemany penetrà a la Península Ibèrica amb dos exèrcits, un per Navarra, comandat per ell mateix, i l'altre pel Portús o Panissars, al qual s'uní a Barcelona Sulaym†n ibn al-`Arab§; aquests dos exèrcits, que coincidiren a Osca, davant la negativa del valí de Saragossa d'obrir-los les portes i després d'un període de negociacions, emprengueren la retirada, durant la qual sofriren la important desfeta de Roncesvalls. Malgrat la derrota, l'avanç franc continuà i hom creu que el 782 ja havien pres l'Alt Empordà. El 785 els homes de Girona lliuraren la ciutat a Lluís el Piadós, des del 781 rei d'Aquitània. Poc abans del 789 l'Urgellet havia passat al domini franc i, juntament amb la Cerdanya i el Conflent, era sota la jurisdicció d'un comte Borrell, segurament hispanovisigot. A la fi del s VIII la frontera amb els àrabs devia arribar fins a la Tordera i el Montseny pel cantó del comtat de Girona, encomanat al comte Rostany, i fins al Congost, el nord del pla de Bages i Coll de Nargó per la banda dels dominis de Borrell. La contínua penetració franca era, a més, afavorida per les dissensions entre les autoritats musulmanes de l'antiga Tarraconense. Així, Lluís el Piadós organitzà (800) una campanya vers Barcelona que va fracasar. El 801, però, una assemblea reunida a Tolosa decidí una nova expedició a Barcelona i probablement també a Lleida i a Tortosa, per tal d'establir un territori amb sòlides fronteres a l'Ebre i al Cinca. El setge de Barcelona durà tot l'estiu. Caiguda la ciutat, Lluís encomanà aquest comtat a Berà. La frontera degué restar fixada vers el riu Gaià. El 810 Carlemany signà un acord de pau proposat per al-‡akam i la frontera restà estabilitzada. Circumstàncies posteriors no li permeteren grans canvis durant tres segles, fet que determinà la diferenciació entre la Catalunya Vella, reconquerida a la fi del s VIII i començament del IX, i la Catalunya Nova, que ho seria principalment des de la fi del s XI fins a mitjan s XII.

Catalunya La història

La història

Els inicis de la Catalunya comtal.

El territori català fou estructurat en comtats, que responien sovint a divisions administratives visigòtiques del baix imperi, els quals eren regits per comtes amb funcions militars, polítiques i judicials. Per sota d'aquests hi havia els vescomtes, i en un nivell inferior, els vicaris o veguers, amb circumscripcions més reduïdes, i els jutges, especialitzats en l'administració de la justícia. Al costat del comte, el bisbe, ultra la funció eclesiàstica, exercia el control dels funcionaris civils i assumia la protecció d'humils i desvalguts. En aquest temps a la Catalunya sota domini franc hi havia els bisbats de Barcelona, de Girona, d'Elna, d'Urgell, i d'Osona. Paral·lelament hi hagué un important moviment monàstic: a part d'algunes supervivències visigòtiques, trobem noves fundacions com Banyoles i Amer al Gironès, Sant Pere d'Albanyà a l'Empordà, etc. Tots aquests monestirs estigueren sota la regla de sant Benet, d'acord amb la reforma de Benet d'Aniana, i tingueren, a part la funció espiritual i cultural, una important funció de colonització agrícola, amb la repoblació consegüent. Les comunitats d'homes lliures, tant urbanes com rurals, semblen existir, però apareixen mancades d'un estatut jurídic (les urbanes eren probablement representades pel bisbe). El 817 els comtats catalans foren separats en dos grups diferents: Urgell-Cerdanya i Pallars-Ribagorça foren integrats amb Carcassona a la marca de Tolosa, i tots els altres, amb Narbona, a la marca de Septimània. Berà de Barcelona acumulà el comtat de Girona a la mort d'Odiló, i Gaucelm, comte de Rosselló i marqués de Gòtia, el d'Empúries a la mort d'Ermenguer. El 820, esgotada la treva signada amb els musulmans el 817, s'oposaren a Aquisgrà, Berà, partidari de mantenir la pau amb els musulmans, i Gaucelm; decidida la guerra, Berà fou acusat de traïció i, després d'un combat judicial, fou desterrat a Rouen. Els comtats de Barcelona-Girona foren confiats al franc Rampó i a la seva mort (826) fou nomenat Bernat (anomenat després de Septimània), germà de Gaucelm. Durant el seu govern hagué de fer front a la revolta que menaren Aissó, partidari de Berà, i Guillemò, fill d'aquest, que actuaren aliats amb els musulmans (826-827). Aquesta revolta fou la única expressió del pensament indígena sobre el domini franc. Bernat aprofità el prestigi obtingut amb la resistència i obtingué la investidura de diversos comtats de Septimània, de la qual fou anomenat ``duc'' o ``president de la Marca Hispànica'', i ocupà un lloc important dins l'imperi. Tanmateix, la seva aliança amb Pipí i Lluís el Germànic en una fracassada sedició d'aquests contra Lluís (831), féu que tant ell com Gaucelm foren desposseïts dels seus comtats. Els comtats catalans foren governats (832-835) per Berenguer de Tolosa, llevat del d'Urgell-Cerdanya, que ho fou per Galí Asnar a la mort del seu pare, i que el 833 s'apoderà dels comtats de Pallars i de Ribagorça. El 834 aquests comtats passaren a Sunifred, que gaudí d'uns anys de relativa pau. El 835 Bernat de Septimània havia recuperat la investidura dels comtats de Tolosa, Narbona, Girona i Barcelona, mentre que el comtat d'Empúries-Rosselló era des del 834 o 835 en mans de Sunyer I d'Empúries-Rosselló. Tanmateix, el 844, Bernat, desprès d'oposar-se a Carles el Calb, fou assetjat i pres per aquest a Tolosa, i fou executat. Sunifred rebé aleshores tots els dominis de Bernat (llevat de Tolosa, que no pogué ésser expugnada) i el títol de marquès. Bernat de Gòtia, el darrer franc que governà els comtats catalans, nomenat el 865, descurà l'administració i hom cometé abusos que donaren lloc a l'exposició de greuges que el bisbe de Barcelona Frodoí féu al rei Carles el 874.

Catalunya La història

La història

Origen i consolidació de les dinasties comtals catalanes.

Sembla probable que Sunifred i Sunyer d'Empúries-Rosselló morissin a la revolta de Guillem, fill de Bernat de Septimània (848). Aleshores els comtats de Barcelona, Girona, Narbona, Empúries i Rosselló quedaren en mans de Guillem (848-850), de dubtosa fidelitat als francs, mentre que els comtats d'Urgell-Cerdanya foren confiats a Salomó. Un seguit de comtes de procedència franca, Aleran I (850-852), Odalric (852-858), Unifred (858-864) i finalment Bernat de Gòtia (865-878) succeïren Guillem. Mentrestant, altres comtats s'hi anaren separant: el comtat d'Empúries, passà a Sunyer II vers el 862, i el de Girona, a Otger, almenys des del 866. A la mort de Salomó (870) foren nomenats dos fills de Sunifred, Guifre i Miró; aquest nomenament responia a la nova política de Carles i de Lluís el Tartamut de confiar els comtats catalans a indígenes legitimistes de lleialtat provada; alhora s'anava reforçant la tendència hereditària dels beneficis. Així s'establiren definitivament als comtats catalans centrorientals els fundadors de les primeres dinasties comtals catalanes, algunes de les quals subsistiren prop de sis segles. A l'elecció d'Odó, estrany al llinatge carolingi, com a rei dels francs (888), els comtes catalans, habitualment legitimistes, dubtaren a reconèixer-lo, i quan, anys després, Carles el Simple, de la dinastia carolíngia, fou empresonat, els comtes catalans ja no volgueren reconèixer Robert, germà d'Odó, ni Radulf de Borgonya, tot i els seus llargs anys de regnat. Aquesta situació avesà sens dubte el país a la independència de fet, tot i reconèixer el nou rei carolingi Lluís d'Ultramar (936). Vers el 880 Guifre governava ja el comtat d'Urgell-Cerdanya, amb el Berguedà i la Vall de Ribes, i Girona-Besalú-Barcelona; Miró, sota una certa dependència de Guifre, el Conflent-Rosselló-Vallespir; i els germans Sunyer i Dela, Empúries-Peralada; Guifre convertí uns comtats desarticulats en un país vertebrat i coherent, amb una frontera més fàcilment defensable al llarg de la divisòria d'aigües occidental del Llobregat i el Cardener fins a enllaçar amb les serres que limiten el nord de la Segarra i el pla d'Urgell. Es repoblaren i reorganitzaren les zones semidesertes del Solsonès, Berguedà, Osona, Bages i Ripollès. Vers el 880 es fundà Ripoll i posteriorment altres monestirs com Sant Joan de les Abadesses. El bisbat de Vic fou restaurat el 887. La iniciativa de la repoblació, generalment del comte, sovint era també del bisbe o dels tinents de castell, ajudats per les comunitats de veïns o feligresos. Els repobladors procedien majoritàriament de la zona pirinenca, i el procediment fou l'aprisió. La pau amb els musulmans, que durava des del 856, fou interrompuda en 883-884, i posteriorment el 897, quan Llop ibn Mu¤ammad de Lleida atacà el castell d'Aura, Guifre fou ferit de mort. A partir del 885 hi hagué el primer intent d'independització de les diòcesis catalanes de la jurisdicció de Narbona, quan el clergue cerdà Esclua, d'acord amb Ramon de Pallars-Ribagorça (que governava els comtats des del 872, de manera independent), creà el bisbat de Pallars i s'erigí ell mateix arquebisbe amb la tolerància de Guifre; però posteriorment deixà de recolzar-lo i fou excomunicat. Ramon de Pallars-Ribagorça prosseguí el seu govern independent fins a la seva mort (920), quan els dos comtats se separaren definitivament: Pallars gravità vers Catalunya, i Ribagorça, vers Aragó. A la mort de Guifre I els seus comtats foren distribuïts entre els seus fills Guifre (Barcelona-Girona-Osona), Miró (Cerdanya i els annexos de Berguedà i Conflent), Sunifred (Urgell, inclosa Andorra) i Sunyer (Besalú sota la tutela de Guifre II).

Catalunya La història

La història

La persistència de la pressió musulmana.

La persistència del perill musulmà, el retorn dels carolingis al tron de França, la necessitat d'obtenir la investidura d'Osona i Manresa (que Guifre havia ocupat), induïren Guifre II a reconèixer la sobirania de Carles el Simple, que els primers temps es mostrà interessat en el domini dels seus comtats meridionals, als quals féu concessions generoses. Malgrat la seva actitud filocarolíngia, Guifre II tingué una personalitat destacada en relació amb el sobirà i amb els comtes veïns. Es preocupà de la consolidació dels territoris de més enllà del Llobregat i prosseguí l'obra repobladora (Lluçà i Manlleu). A la seva mort (911) la frontera amb els musulmans seguia des del massís de Garraf per la divisòria de les conques de l'Anoia i del Cardener, d'una banda, i del Gaià i del Segre per l'altra, travessava aquest per la Clua i seguia l'alineació muntanyosa des del Boumort a les serres d'Arbe i de Guara. El succeí el seu germà petit Sunyer; sembla que Miró de Cerdanya rebé en compensació Besalú i les valls de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses (913). L'economia d'aquesta època romania a la muntanya, basada en l'intercanvi, però hi hagué ja entrades de moneda als nuclis urbans i llocs fronterers. Sunyer ocupà probablement el Ripollès. En temps de Sunyer, i posteriors, hi hagué molt sovint la coincidència de la dignitat episcopal i l'abacial en una mateixa persona (l'exemple més destacat és el d'Oliba, bisbe de Vic i abat de Ripoll i Cuixà), fet que sembla respondre a una política de la Santa Seu d'elevar el nivell dels bisbes i fer-los més independents del poder temporal. Borrell (947-992), fill de Sunyer, governà els primers anys conjuntament amb el seu germà Miró, el qual sembla que administrava Barcelona i la seva rodalia, mentre que Borrell s'encarregava de la resta (especialment les relacions exteriors i els afers militars). Borrell retornà el Ripollès a Cerdanya, i s'incorporà Urgell a la mort del seu oncle Sunifred. A partir del 950 hi hagué una virada important en la política exterior dels comtats catalans, d'acostament a Roma i a Còrdova, per tal de neutralitzar i equilibrar la influència franca. Es concertaren tractats de pau amb Còrdova, el que donà pas a llargs anys d'estabilitat que permeteren d'avançar extraordinàriament la repoblació. Fou també una època de considerable brillantor cultural: recollida l'activitat científica de Còrdova i conservada la de l'època visigòtica, a través de l'estada del monjo Gerbert, futur papa Silvestre II, a Vic (967-970), es difongué per Europa l'ús de les xifres aràbigues i de l'astrolabi. Vers el 971, Borrell semblà sentir-se segur de la seva posició independent i de l'amplitud territorial de la seva autoritat: fou anomenat ``duc de Gòtia'' i era destacat per damunt els altres comtes; segons el cronista ibn Hayy†n, ``els barcelonins s'havien separat completament del regne dels francs''. De manera semblant actuaven Gausfred, comte d'Empúries-Rosselló, i Oliba Cabreta, comte de Cerdanya-Besalú. Tanmateix, Almansor, en la seva política per a mantenir el predomini de Còrdova a la Península Ibèrica, decidí --sabedor que Borrell no depenia dels francs-- d'actuar contra ell: el 985 el derrotà i el 6 de juliol assaltà la ciutat de Barcelona, que fou saquejada i incendiada, i els seus habitants foren morts o fets captius. El país restà empobrit per les destruccions, per la pèrdua d'habitants i pel terrible drenatge de moneda que representaren els rescats. Amb tot, l'obra reconstructora s'inicià tot seguit. De moment, hom semblà reaccionar a favor d'una represa de la submissió als reis francs, però el canvi de dinastia afavorí l'oblit definitiu de la sobirania franca per part dels comtes catalans. En dos anys (990-992) moriren els tres grans i vells comtes que havien governat tan llargament la Catalunya oriental en un prolongat temps de pau i prosperitat. Oliba Cabreta fou succeït en indivís per la seva muller Ermengarda (que actuà al Vallespir) i els seus fills Bernat (Besalú), Guifre (Cerdanya-Conflent-Capcir) i Oliba (Berguedà-Ripollès). Gausfred donà el Rosselló al seu fill Guislabert i Empúries al seu fill Hug. Borrell deixà Barcelona-Girona-Osona al seu fill Ramon Borrell i Urgell al seu fill Ermengol. Als comtats occidentals, Unifred (després anomenat Bernat), casat amb Toda d'Aragó ja el 916, rebé com a dot Sobrarb i conquerí part de Ribagorça. Al seu costat hi ha el seu germà Miró, que sembla governar la meitat oriental del comtat. Foren succeïts pels fills Ramon II (vers el 950) i Guillem (vers el 954); el primer fou succeït (després del 960) per la seva vídua Garsenda i els seus quatre fills, que van governar tot Ribagorça a la mort de llur oncle Guillem. Vers el 1003 Toda restà sola al govern i poc després s'extingí la dinastia ribagorçana (1017); el comtat passà a Sanç el Major, rei de Navarra. Al Pallars, succeïren Ramon els seus fills Isarn i Llop; el segon es casà amb Goldregot, que governà durant un cert temps i fou succeïda pels seus fills, Ramon, Borrell i Sunyer; heretaren el comtat aquest Sunyer i el seu nebot Ermengol (fill de Borrell), i després (1011) passà als fills de Sunyer, Ramon (que governà el Pallars Jussà) i Guillem (Pallars Sobirà).

Catalunya La història

La història

El predomini del comtat barceloní.

Ramon Borrell actuà amb funcions sobiranes i encunyà moneda amb el seu nom: es casà (abans del 993) amb Ermessenda, filla del comte de Carcassona, seguint la política matrimonial occitana del seu pare. Desprès de diverses incursions dels musulmans, els comtes Ramon Borrell i Ermengol d'Urgell pactaren la pau amb Còrdova. Però quan Sulaym†n prengué aquí el poder, els comtes catalans Ramon Borrell, Ermengol i Bernat Tallaferro de Besalú, reunits a Barcelona (1009) decidiren de respondre a la petició d'ajuda del rival d'aquell, Mu¤ammad, i organitzaren una important expedició a Còrdova, que sortí el 1010 amb nou mil homes. Malgrat les fortes pèrdues, l'anada i el saqueig de la ciutat donà als catalans una sensació de seguretat, i, d'altra banda, la gran quantitat de riqueses obtinguda (aviat seguida pel pagament regular de tributs musulmans) permeté definitivament l'establiment d'una economia de base monetària. Les fronteres tornaren a expandir-se i foren fortificades. Ramon Borrell convingué el matrimoni del seu fill Berenguer Ramon amb la filla del comte de Castella Sanç Garcia, primera mostra de contacte entre castellans i barcelonins. A la mort de Ramon Borrell (1017) governaren en condomini Ermessenda i Berenguer Ramon I. A la seva majoria d'edat (1023) la repoblació i la reconquesta progressaren per la Segarra, l'alt Gaià i la Conca de Barberà. El comte dugué a terme una política de concòrdia entre els diversos comtats; el 1025 concedí la tinença lliure de llurs propietats als possessors de terres franques del comtat de Barcelona, i els féu francs de tota jurisdicció que no fos la seva en un document considerat tradicionalment l'origen de les llibertats barcelonines. L'obra de Berenguer Ramon tingué el suport de la del gran abat-bisbe Oliba, el qual comptà entre els seus mèrits l'establiment, vers 1021-22, i la confirmació, al sínode de Toluges del 1027, de la treva de Déu, implantada a la seva diòcesi de Vic el 1033. A la mort del comte (1035) el comtat de Barcelona i el de Girona passaren al primogènit Ramon Berenguer fins al Llobregat, i des del Llobregat fins a les terres musulmanes al seu fill Sanç, amb capital a Olèrdola; el comtat d'Osona passà a Guillem juntament amb la seva mare Guisla. En la minoria de Ramon Berenguer tingué un paper destacat la seva àvia i tutora Ermessenda, vídua de Borrell. Els darrers anys de la vida de l'abat Oliba foren consagrats els nous edificis de Ripoll (1032), de Vic (1035) i de Cuixà (1038); sota la seva direcció Ripoll inicià el seu ascens cultural i els altres dos centres culminaren un progrés que havia començat un parell de generacions abans. El 1049 Sanç renuncià els seus dominis de més enllà del Llobregat a favor del seu germà Ramon Berenguer. El 1054 Guillem renuncià a favor d'aquest el comtat d'Osona, i el 1057 Ermessenda arribà a una avinença amb el seu nét, al qual, juntament amb Almodis, vengué els drets als comtats de Barcelona, Girona i Osona. El 1064 s'organitzà (1064) una croada contra Barbastre, en la qual participaren també els aragonesos i que acabà amb la presa de la ciutat. Si bé es perdé poc després (1065), la conquesta de la Baixa Ribagorça restà consolidada. Especialment entre el 1058 i el 1072 els comtes feren una sèrie de compres d'heretats i de castells, a la vegada que hom començava a construir vaixells a Barcelona i a noliejar-ne de forasters. A més, l'estructura feudal s'anà travant més sòlidament, de tal manera, que la preeminència del comtat de Barcelona sobre els altres comtats catalans s'accentuà. La promulgació dels Usatges ha estat datada tradicionalment del 1068; tot i que hom ha considerat que es tracta d'una redacció de diverses èpoques, el nucli inicial deu ésser realment del temps de Ramon Berenguer I i d'Almodis (1064 o 1068). Poc temps abans de la seva mort (1076), Ramon Berenguer I s'interessà per la colonització de la Conca de Barberà, l'Alt Camp i l'alt Gaià. Deixà els estats en indivís als seus fills Ramon Berenguer i Berenguer Ramon. El seu co-govern estigué marcat per les discòrdies entre ambdós germans, per a les quals calgué fins i tot la intervenció papal. Després d'una expedició poc fructífera de Ramon Berenguer II Cap d'Estopes a Múrcia, Barcelona, Urgell i Lleida, lluitaren contra Saragossa, cosa que féu allunyar el perill islàmic. A través del matrimoni de Ramon Berenguer II amb Mafalda, filla de Robert Guiscard, el casal de Barcelona s'enllaçava amb les cases normandes de Sicília i Calàbria, novament amb la de Tolosa, i amb la d'Anglaterra, i d'aquesta manera entrava plenament en el joc de la política internacional. D'altra banda, l'experiència marinera dels normands contribuí a l'ensinistrament de les naus barcelonines, com més anava més nombroses. Vers el 1081, el Cid s'oferí a Barcelona per a col·laborar en una empresa dels catalans contra els musulmans, però no arribà a tenir lloc, i passà al servei del rei de Saragossa amb el qual atacà el rei de Lleida, que demanà ajuda als comtes de Barcelona i de Cerdanya. Acudí per Barcelona Berenguer Ramon II, el qual fou derrotat i fet presoner amb molts dels seus (1082). Poc temps després Ramon Berenguer II Cap d'Estopes fou assassinat al pla de la Perxa de l'Astor. El seu fill, de pocs dies, Ramon Berenguer, no podia heretar el comtat fins a la mort del seu oncle Berenguer Ramon. Tot i que aquest mantingué de moment la seva posició a Catalunya, la seva autoritat fou aviat rebutjada als comtats de Carcassona i Rasès, fet que originà la seva pèrdua per al comtat de Barcelona. A partir del 1085 es palesà a Catalunya l'oposició a Berenguer Ramon II, acusat de la mort del seu germà. A partir del 1085, Berenguer Ramon intentà d'apoderar-se de València, enfrontat sempre amb les forces del Cid. El 1090 fou fet presoner, juntament amb 5 000 homes. Alliberats en canvi d'un important rescat, el comte arribà probablement a un acord i casà el seu nebot Ramon Berenguer III amb la filla del Cid. Renascuda l'antiga animadversió contra Berenguer Ramon II, fou sotmès a un combat judicial (1097), i a partir d'aquest moment Ramon Berenguer III governà sol. Abans d'aquests fets, el bisbe Berenguer de Vic havia demanat al papa (1089) el restabliment de la metròpoli de Tarragona, si hom volia mantenir la independència eclesiàstica. El 1091 Urbà II lliurà la butlla de restabliment de la seu metropolitana tarragonina, a la qual foren assignades totes les diòcesis catalanes. Amb l'ocupació dels dominis del Cid (1102) pels almoràvits calgué abandonar tot intent d'expansió vers el sud i fou represa l'acció vers Lleida i vers Ribagorça. El 1105 Balaguer fou assetjada per Guerau II de Cabrera i Pero Ansúrez, avi i tutor d'Ermengol VI d'Urgell, els quals ocuparen la ciutat amb l'ajut del comte de Barcelona. Però Ramon Berenguer el 1107 hagué d'acudir a un atac dels almoràvits i Pero Ansúrez pactà amb Alfons el Bataller d'Aragó, a qui el 1109 féu diverses concessions, fet que marcà la penetració aragonesa vers Lleida. Vers el 1108 els barcelonins havien allunyat el perill almoràvit sense l'ajuda franca que havien arribat a demanar. El 1111 el comtat de Besalú, amb el Vallespir, el Ripollès, la Fenolleda i el Perapertusès, passà per extinció de la dinastia pròpia a Ramon Berenguer III de Barcelona. Aquest, casat en terceres núpcies amb Dolça, hereva del comtat de Provença i dels vescomtats de Millau, Gavaldà i de part del de Carlat, rebé (1112) el títol de comte de Provença, que exercí plenament per cessió de tots els seus drets per part de Dolça el 1113. La unió amb Provença contribuí en gran manera a l'avenç cultural de Catalunya. Ramon Berenguer III prengué aquell mateix any la direcció de l'empresa contra les Balears organitzada pels pisans. L'expedició sortí de Barcelona el juny del 1114 i, després de la presa de la Vila d'Eivissa, assetjaren i prengueren la ciutat de Mallorca (febrer del 1115) i culminaren l'acció amb l'assalt de l'Almudaina el març i el de la Suda el 3 d'abril. La conquesta de Saragossa per Alfons el Bataller (1118) féu augmentar enormement el seu poder i canvià l'aspecte del veïnatge aragonès. Mentrestant (1117) Ramon Berenguer havia augmentat també notablement els seus territoris amb la incorporació del comtat de Cerdanya, amb el Berguedà, el Conflent, el Capcir i el Donasà, per extinció de la dinastia cerdana.

Catalunya La història

La història

La conquesta de Tortosa i Lleida.

Paral·lelament a les tensions entre Ramon Berenguer III i Alfons el Bataller (els quals malgrat tot arribaren a un acord el 1126), el comte, a partir de 1119 havia apresat la repoblació de les Garrigues i del baix Segrià, en un intent de flanquejar Lleida pel sud. D'altra banda, per tal d'afavorir la lluita contra els musulmans, el comte havia facilitat la introducció dels ordes militars, creats de poc, a Catalunya: els hospitalers i els templers. A partir del 1129 el progrés vers el sud fou obtingut gràcies a l'acord entre l'arquebisbe Oleguer i el cavaller normand Roberd Bordet, que adquirí part dels drets rebuts delcomte el 1118. Durant el govern de Ramon Berenguer III, i a causa de la minva dels ingressos en tributs exteriors (especialment de les pàries musulmanes), hagué de crear un sistema d'imposts interiors, potser un dels quals fou el bovatge, introduït el 1118 a la Cerdanya i al Conflent, després que l'assemblea de pau i treva de Girona en fixès les condicions. En assamblees com aquesta sembla que es donà un pas important vers la formació de les corts. Ramon Berenguer III morí el 1131 i deixà els seus estats peninsulars i els drets a Carcassona i Rasès al seu fill gran, Ramon Berenguer, i tot el de Provença, Rodés, Gavaldà i Carladès al fill segon, Berenguer Ramon. Els primers anys del govern del nou comte foren marcats per la pressió d'Alfons el Bataller a les fronteres catalanes, però la derrota del rei aragonès a Fraga (1134) i la seva mort produïren una intensa i complicada crisi al regne aragonès en la qual Ramon Berenguer IV i els seus consellers actuaren amb una gran habilitat. A l'agost del 1137 Ramir II el Monjo concedí la sobirania dels seus estats i la mà de la seva filla Peronella (que tenia dos anys) al comte barceloní i, tres mesos després, tots els drets i prerrogatives que encara havia retingut. El comte continuà la política d'expansió vers les terres musulmanes; després de diverses incursions, convingué amb els genovesos la conquesta de Tortosa. En l'expedició concorregueren, a més, templers i hospitalers, occitans, normands i anglesos, pisans i lorenesos. El papa concedí a l'empresa privilegis de croada; la ciutat es reté el 30 de desembre de 1148, després d'un llarg setge. Bona part de la població musulmana restà al país dedicada a l'agricultura i al treball menestral formant comunitats amb dirigents propis; foren els anomenats eixàrics. El 1149 foren ocupades, el mateix dia, Lleida per les forces dels comtes de Barcelona i d'Urgell (amb l'ajut del comte de Pallars Jussà i del bisbe de Roda) i Fraga (aquesta amb predomini de forces aragoneses), i poc temps després, Mequinensa. Ni Tortosa ni Lleida no foren annexades a cap comtat, i des d'aleshores Ramon Berenguer IV fou anomenat marquès de Tortosa i duc de Lleida. El 1153 fou conquerida Siurana i la resta de les muntanyes de Prades, darrer refugi dels sarraïns a Catalunya. El 1151 Ramon Berenguer IV aconseguí de Castella, mitjançant el tractat de Tudellén, el reconeixement del dret de conquesta sobre València i Múrcia. En aquestes dates i com a conseqüència de la intervenció i les relacions del comte a Occitània fou l'autorització de la fundació de Poblet i la de Valldaura, antecessora de Santes Creus (1150). El comte morí l'estiu del 1162 i fou succeït pel seu fill Alfons (I de Catalunya i II d'Aragó) en tots els seus estats a vuit anys i mig d'edat.

Catalunya La història

La història

Catalunya, centre d'una gran monarquia.

A la mort de Ramon Berenguer III de Provença (1166) els seus dominis revertiren a Alfons I. Aquest establí a Provença el seu germà Pere com a comte amb el nom de Ramon Berenguer, el qual renuncià el comtat de Cerdanya a favor del germà petit, Sanç. Després Alfons tornà a Catalunya, on emprengué la conquesta de les conques del Guadalop, el Matarranya i l'Algars. A la mort de Girard II de Rosselló, Alfons heretà (1172) aquest comtat, i la Vall d'Aran se li sotmeté voluntàriament. Pel tractat de Cazola (1179), renuncià a favor de Castella els drets a la conquesta de Múrcia en canvi de la plena sobirania sobre el Regne de València. Als darrers anys de la vida d'Alfons s'inicià l'endèmica guerra del comtat d'Urgell, així com la qüestió d'Andorra en passar, per casament, els drets dels Castellbò als comtes de Foix, alhora que el comtat de Pallars Jussà s'incorporava a la corona per donació de la seva darrera comtessa Dolça de So (1192). Alfons fou succeït (1196) a Catalunya-Aragó per Pere I el Catòlic, mentre Provença, Millau, Gavaldà i Rodés i els drets sobre Montpeller passaven a Alfons. El regnat de Pere estigué marcat des del principi per l'heretgia càtara, estesa ja al nord de Catalunya en el regnat precedent. Obligat per Roma, ordenà (1198) la persecució dels heretges mentre afavoria alhora llurs caps. La persecució a Occitània provocà l'emigració de burgesos i menestrals a Catalunya, fet que reforçà l'economia urbana en un moment que el moviment municipalista, afavorit pel rei, estructurava el govern de ciutats i viles. Tanmateix, la situació econòmica de la corona empitjorà i Pere hagué de crear un nou impost, el monedatge. El 1209 la comtessa vídua d'Urgell cedí vitalíciament el comtat al rei Pere, per tal de protegir els drets de la seva filla Aurenbiaix, envers Guerau de Cabrera, que adduia drets sobre el comtat. Així mateix, els catalans tingueren un paper important en la resistència occitana a Simó de Montfort, i l'esforç econòmic que aquesta ajuda costà a Pere --a qui havien anat retent homenatge els comtes occitans en canvi de la seva protecció-- accentuà la crisi monetària. El rei també prestà suport a Alfons VIII de Castella davant la pressió almohade, i fou decisiva la intervenció catalana a Las Navas de Tolosa (1212) i en la presa d'Úbeda. L'empitjorament del conflicte occità i el fracàs reiterat de Pere en intentar una solució pacífica conduïren al desastre de Muret (1213), on el rei trobà la mort. Restava com a hereu el seu fill Jaume, infant de 5 anys, que, per designació papal, restà sota la regència del comte Sanç. A partir de les corts de Montsó de 1217 hom considerà que Jaume I iniciava el seu regnat, i per això li fou concedit l'impost del bovatge. L'any següent Sanç renuncià a la regència. D'altra banda, el 1219 es reprengué la guerra d'Urgell amb Guerau de Cabrera, després de l'acabament de les treves pactades a Montsó el 1217, fins a la pau de Terrer (1222), i a la vegada s'inicià una nova pugna feudal entre Guillem de Montcada i el comte Nunó, el qual acudí a Jaume I. A l'assemblea de pau i treva de Tortosa del 1225, reunida per tal de pacificar el país, hom acordà una expedició contra Peníscola amb caràcter de croada, que fracassà. El 1227, amb el pretext d'un atac de represàlia dels musulmans mallorquins contra naus catalanes la tardor de l'any anterior, fou ja determinada l'empresa de la conquesta de Mallorca. Acabada victoriosament la campanya de Jaume I a l'Urgell, on obtení els seus drets sobre Lleida, el 1228 tingué lloc a Tarragona la reunió amb els magnats catalans per a preparar la cort general de Barcelona on s'organitzà l'expedició a Mallorca, que sortí de Salou, Tarragona i Cambrils pel setembre del 1229. La conquesta de Mallorca fou aviat completada amb les d'Eivissa i Formentera (1235). El 1236, un acord amb Ponç de Cabrera resolgué el conflicte d'Urgell. Jaume I decidí aleshores iniciar la campanya que conduí a la conquesta de la ciutat de València el 1238. El 1241, a la mort sense successió de Nunó, els comtats de Rosselló i de Cerdanya foren incorporats novament a la corona. La partició dels regnes feta per Jaume I el 1243 entre els seus fills Alfons, Pere i Jaume provocà entre els catalans fortes protestes per la segregació de Lleida, que obligaren el rei a fixar (a Barcelona el 1244) els límits de Catalunya de Salses al Cinca. Des del 1249 al 1258 fou establerta pel rei l'organització municipal de Barcelona, mentre (1251) els Usatges esdevingueren l'únic text de dret català, el 1258 el rei posà en circulació la moneda de tern, que inaugurà un llarg període d'estabilitat monetària. El 1258, amb el tractat de Corbeil, amb Lluís IX de França, era fixada la frontera septentrional de Catalunya a les Corberes. A la mort de l'infant Alfons, el rei establí (1262) una definitiva partició dels regnes: Pere rebia Catalunya al sud de l'Albera i els regnes d'Aragó i València, i Jaume, les Balears, els comtats de Rosselló i de Cerdanya i Montpeller. La revolta dels nobles, encapçalats per Ramon Folc V de Cardona, esclatà novament davant la convocatòria del rei per a l'ajuda a una acció d'Alfons X contra Granada (1273); el 1274, el mateix comte d'Empúries i el vescomte de Cardona es deseixiren del rei: Figueres fou cremada i destruïda. El rei intentà de reunir corts a Lleida, però no fou possible d'arribar a un acord. Els barons es rendiren finalment i, després de la revolta dels musulmans de València, ja el 1276, tingué lloc a Barcelona el dramàtic episodi del perdó d'Hug V d'Empúries. El mateix 1276 moria Jaume I. Mentre Rosselló i Cerdanya eren separats de Catalunya sota el govern de Jaume II de Mallorca, Pere II de Catalunya-Aragó, retingut per la revolta dels musulmans valencians, s'enfrontà aviat amb els catalans en exigir-los l'impost del bovatge sense haver reunit corts ni jurat les constitucions. La resistència, tant secular com eclesiàstica, fou superada a partir de l'acord amb els bisbes de Barcelona, de Vic i d'Urgell després de la intervenció papal, favorable a Pere (1277-78). Aquesta fou la causa, juntament amb la disputa per l'herència del comtat d'Urgell, d'un nou conflicte entre el rei i la noblesa catalana que esclatà els anys 1277-1278 i 1780. Si bé participaren tots els membres més destacats de l'alta noblesa, els revoltats foren vençuts. Així fou resolt definitivament l'estat de subversió quasi permanent d'una part important de la noblesa catalana, cosa que permeté la preparació d'empreses exteriors: expedicions al nord d'Àfrica, a Sicília i a Calàbria. El rei Pere, que no reconeixia com a rei el seu germà Jaume de Mallorca, arribà a un acord amb ell (a Perpinyà el 1279), pel qual Jaume rebia en feu honrat, sense cap servei, de Pere l'herència del seu pare. L'enfrontament amb Carles d'Anjou, ajudat pel papa, portà a l'excomunicació de Pere i a la proclamació del desposseïment dels seus regnes el 1283. Aquesta situació obligà finalment el rei a reunir a Barcelona la cort de catalans (1283-84) en la qual concedí les constitucions, importants per a l'estabilització i el progrés del règim representatiu, i, als barcelonins el Recognoverunt proceres, que perfeccionava el govern municipal. El mateix 1284, en absència del rei, tingué lloc a Barcelona la revolta popular contra les autoritats reials, el bisbe i l'oligarquia municipal, dirigida per Berenguer Oller, que fou dràsticament sufocada per Pere, en retornar a la ciutat. Investit Carles de Valois, fill segon del rei de França, dels regnes de Pere el Gran per un legat papal, les connivències de Jaume de Mallorca amb els francesos motivaren una expedició de Pere a Perpinyà. Davant la preparació per part de França d'una croada contra el rei català i de la imminent invasió del país a través del Rosselló, Pere el Gran aplegà les seves forces al coll de Panissars. El mateix rei de França Felip l'Ardit dirigí el nombrós exèrcit que el 1285 entrà a l'Empordà i assetjà Girona. Encara que la ciutat fou evacuada finalment pel setembre, la greu derrota infligida per Roger de Lloria a l'esquadra francesa davant Roses i la greu malaltia del rei Felip provocaren la retirada francesa, però els croats foren desfets prop del coll de Panissars pels catalans. El rei Pere organitzà, per tal de castigar la infidelitat del seu germà Jaume, una expedició per apoderar-se de Mallorca, que dirigí l'infant Alfons, i que conquerí la ciutat vuit dies després de la mort del rei (11 de novembre de 1285) a Vilafranca del Penedès. El nou rei Alfons II es trobava amb el gran problema interior de la Unió aragonesa, però, tanmateix, comptava amb la fidelitat dels catalans. Menorca havia estat conquerida el 1287 i repoblada principalment per catalans. A la cort de Montsó del 1289 hom acordà que les lleis catalanes eren superiors a la voluntat reial, i hom creà un organisme delegat de les corts per recaptar el donatiu votat al rei, que constituí l'embrió de la futura generalitat. Les negociacions amb França, iniciades el 1286, acabaren en el tractat de Canfranc (1288); tanmateix, la solució final al conflicte creat per la investidura de Carles de Valois no sembla assolida fins als acords de Brinhòlas (1291). A mitjan 1289 s'havien trencat les hostilitats amb Castella a causa de la proclamació d'Alfons de la Cerda com a sobirà d'aquell regne pel rei Alfons, mentre al sud de Catalunya s'havia encès una veritable guerra civil entre els Entença i els Montcada. A mitjan 1291 el rei morí a Barcelona, i la corona catalano-aragonesa passà al seu germà Jaume, rei de Sicília. Jaume II clogué la llarga època de lluita amb els angevins amb la pau d'Anagni (1295) i la de Caltabellotta (1302); per la primera era concertat el seu matrimoni amb Blanca d'Anjou i alçat l'entredit papal sobre Catalunya-Aragó; Jaume renuncià alhora a Sicília i a les Balears, les quals retornaren a Jaume II de Mallorca, i el 1297 Bonifaci VIII investia Jaume II del regne de Còrsega i Sardenya. Entre el 1302 i el 1311 es desenvolupà en terres de l'imperi Bizantí l'epopeia dels catalans contra turcs i grecs, que acabà amb l'establiment d'aquells en els ducats d'Atenes i Neopàtria. De 1296 a 1304 fou represa la lluita amb Castella, que finalitzà amb l'annexió al Regne de València d'una part del de Múrcia. Durant el seu regnat es consolidà l'habitud de crear organismes delegats de les corts (1292, 1300, 1323), es crearen òrgans d'inquisició contra els oficials reials i d'interpretació de les lleis (1300), fou establerta la reunió triennal de les corts i fou creat l'estudi general de Lleida (1300), que havia d'esdevenir el centre universitari de la monarquia. En extingir-se les dinasties comtals d'Urgell (1314) i d'Empúries (1322), Jaume II vinculà aquests comtats a la casa reial i creà (1324) el nou comtat de Prades per al menor dels seus fills. El 1311, la Vall d'Aran fou retornada a Jaume II per Sanç de Mallorca, que el mateix any havia succeït Jaume II de Mallorca; el 1321, aquest reté homenatge com a vassall al rei Jaume, després d'una llarga època de tensions. La conquesta de Sardenya, amb participació catalana preponderant, dirigida per l'infant Alfons, tingué lloc en 1323-24. Tanmateix, en morir Sanç de Mallorca sense fills (1324), Jaume II no reconegué inicialment el nebot d'aquell, Jaume III de Mallorca, com a rei, i arribà a apoderar-se de Perpinyà (1325); el conflicte es resolgué dos anys després. El mateix 1327 morí a Barcelona Jaume II, que fou succeït pel seu fill Alfons III, dit el Benigne. La protecció d'Elionor de Castella, segona muller del rei (1329), als seus fills, especialment la concessió d'extensos feus a l'infant Ferran, l'enfrontà amb el primogènit Pere. Als darrers anys del regnat d'Alfons aparegueren les primeres manifestacions de les greus crisis cícliques de subsistències, seguides d'epidèmies, que havien d'assolar el país a la fi de l'edat mitjana. El 1336 Pere III substituï el difunt rei Alfons. Ben aviat es féu palès l'antagonisme entre el nou rei i el seu cunyat Jaume III de Mallorca. El 1343 es realitzà un procés contra Jaume que finalitzà amb l'atribució a Pere, per contumància, dels estats del rei de Mallorca, i poc temps després el rei ocupà les Balears. De retorn a Barcelona inicià la campanya de Rosselló i Cerdanya (juliol del 1343), que finalitzà quan Jaume es rendí a Pere i li lliurà els seus comtats en canvi de la seva vida, la seva integritat personal i la seva llibertat de presó. Mentre les forces mercenàries franceses evacuaven el Rosselló, el rei Pere entrava a Perpinyà, on fou proclamada i jurada solemnement la unió del regne i els comtats a la corona catalano-aragonesa. El 1347 fou ``l'any de la gran fam'', que precedí la pesta negra (maig i juny del 1348), durant la qual morí la reina Elionor de Portugal. Del nou matrimoni amb Elionor de Sicília nasqué un fill mascle, Joan (1350), fet que posà fi al problema successori a la vegada que el problema de la Unió havia restat definitivament resolt amb la batalla d'Épila (1348). L'aliança amb Venècia contra Gènova dugué a la important batalla naval de Constantinoble (1352). El mateix Pere hagué d'acudir a Sardenya a sufocar la revolta de l'illa atiada pels genovesos; ocupada la vila de l'Alguer després d'un llarg setge (1354), fou repoblada totalment de catalans. Al nou esforç que representà per al país la guerra dels Dos Peres amb Castella, s'afegiren noves fams i epidèmies, i un terrible flagell de llagostes assolà Catalunya el 1358. Un primer cens molt incomplert (ordenat per les corts de Cervera el 1359 fa pensar que hi havia a Catalunya (inclosa Catalunya del Nord) vora 700 000 h, mentre que el cens de 1365 indica que hi havia una població d'uns 522 000 h, el que suposa un despoblament d'un 25%. El despoblament, que s'accentuà en les generacions següents, és la base de la decadència catalana i donà lloc a importants canvis socials, econòmics i humans: la muntanya i el sector meridional perderen una gran part de la població i tornaren al bosc i a l'erm. El 1369, amb la batalla de Montiel, finalitzà la guerra dels Dos Peres, bé que la tensió continuà amb el nou rei castellà, Enric de Trastàmara. D'altra banda, la petita noblesa catalana s'enfrontà el 1370 a la gran noblesa i arribà a demanar una representació privativa a les corts, possiblement amb l'acord del rei, que cercava de disminuir el pes dels nobles i els barons. El 1374 l'infant Jaume de Mallorca entrà a Catalunya, en un intent de recuperar els estats del seu pare i arribà fins a Barcelona. El continuat esforç bèl·lic féu que el rei demanés constantment ajuda econòmica a les corts; però, per al país, delmat per les epidèmies, les fams i una quasi ininterrompuda lluita de trenta anys, el sacrifici resultava incomportable. El cens del 1378 donà un resultat de 78114 focs (uns 350000 habitants), un 25% menys que el del 1365. A l'Empordà tingué lloc una gran revolta (1384), motivada per l'enfrontament del rei amb el comte Joan d'Empúries, que finalitzà el 1385 amb l'ocupació de Castelló d'Empúries i la incorporació del comtat a la corona. El casament de Sibil·la de Fortià amb el rei (1377) i la influència que tingué sobre aquest, provocaren grans tensions entre Pere i els seus fills Joan i Martí, tensions que marcaren els darrers anys del regnat. Mort el rei a Barcelona (gener del 1387), la reina i els seus partidaris foren processats. El nou rei Joan reuní a Barcelona una assemblea de teòlegs que dictaminà a favor de Climent VII en la greu qüestió del Cisma d'Occident. El 1389 es produí una nova invasió al nord de Catalunya per part dels armanyaguesos manats pel germà del comte d'Armanyac, Bernat, que reivindicaven l'herència de Jaume de Mallorca, però forces catalanes els contingueren i derrotaren posteriorment. L'agost del 1391 i sota la influència dels assalts de les jueries andaluses i de València, es produí també a Barcelona l'avalot del call, que derivà en una revolta de caire social. Joan I morí anant de caça al bosc de Foixà (1396), deixant el país i la casa reial en una difícil situació econòmica, a la qual havia contribuït la seva pèssima administració. Mentre el nou rei, Martí I l'Humà, es traslladava des de Sicília a prendre possessió dels seus nous regnes, hi hagué a Catalunya un intent d'invasió per part del comte Mateu de Foix, que al·legava drets a la successió. El rei intentà de sanejar el patrimoni reial, en part amb la concessió als municipis d'una part de la seva jurisdicció en canvi d'importants sumes, i el 1401 fou fundada la taula de canvi de Barcelona per tal de fer cara a la crisi financera. També el 1401 era fundat l'Estudi General de Medicina de Barcelona i eren posades les primeres pedres de l'Hospital de la Santa Creu. Durant el govern del rei Martí començà a aguditzar-se el problema dels pagesos de remença, i això motivà una proposta reial que anticipava la solució del 1486. En la fase final del Cisma d'Occident es traslladà a Catalunya la cort papal d'Avinyó. L'expedició que aconseguí la pacificació de Sardenya amb la victòria de Sanluri (1409) fou preparada, en part, a Catalunya, però la mort de Martí el Jove, fill del rei, plantejà el problema successori, que no resolgué el nou matrimoni de Martí I amb Margarida de Prades el mateix any: el 1410 moria el rei sense descendència masculina legítima.

Catalunya La història

La història

El compromís de Casp i la nova dinastia dels Trastàmara.

El governador general de Catalunya convocà a Montblanc un parlament alhora que la generalitat designava dotze prohoms per a la direcció dels afers del país. El parlament designà dotze compromissaris (quatre per braç) per a cercar un acord amb els parlaments dels regnes d'Aragó i de València per tal de resoldre el plet successori, i es traslladà a Tortosa. A la reunió de Casp fou elegit rei (juny del 1412) Ferran d'Antequera (compromís de ). Tanmateix, la tensió entre Ferran d'Antequera i Jaume d'Urgell, que també havia pretés la successió, anà augmentant, i aviat esclatà el conflicte armat a Aragó, que finalitzà amb la incorporació del comtat d'Urgell i el vescomtat d'Àger a la corona. Mentrestant, les corts aplegades a Barcelona obtingueren importants concessions: la nul·litat de les disposicions reials contràries als usos o actes de cort, la conversió de la generalitat d'organisme financer en institució cabdal de Catalunya, l'anul·lació dels intents d'endegament del problema dels remences; hi fou acordat també de fer una compilació i versió catalana dels Usatges i Constitucions de Catalunya, l'ús de la llengua catalana en els plets, etc. El 1415 el rei retirà definitivament la seva obediència a l'antipapa Benet XIII i un any més tard arribà a Barcelona. Morí el mateix any a Igualada i fou succeït pel primogènit Alfons. Les relacions entre el nou rei i els braços del Principat, especialment el nobiliari, no foren gens cordials: ja des de la primera cort de Barcelona (1416) es plantejaren els problemes de l'extralimitació del poder reial, de la ingerència de castellans a la casa reial i a l'administració, del manteniment de les lleis de la terra i de les reivindicacions dels remences. La generalitat en sortí reforçada en el seu poder. Aguditzada la crisi de l'economia catalana iniciada el 1420, la cort de Barcelona de 1431 no pogué resoldre els greus problemes (administració de la justícia, dificultats econòmiques, problema remença). La crisi econòmica fou l'origen de la tensió creada, ja a partir del 1425 en algunes ciutats, especialment a Barcelona, entre els ciutadans, d'una banda, i els mercaders i altres estaments inferiors, de l'altra, que demanaven una major representació al govern municipal. A partir del 1433 i, sobretot, del 1438 es produïren greus incidents a Barcelona, on ja des d'aleshores es formà el partit reivindicatiu anomenat, des de vers el 1450, de la Busca, en oposició al de la classe dominant, anomenat la Biga. La política reial, favorable inicialment als nobles davant els remences i a la Biga davant la Busca, a partir del 1445 evolucionà vers una actitud oposada. Finalment, si els buscaires moderats foren afavorits en les eleccions a consellers; la Busca aconseguí també les seves aspiracions quant a la devaluació monetària i a la política proteccionista. Mort Alfons IV a Nàpols el 1458, fou succeït pel seu germà, rei de Navarra, que ja exercia la lloctinència de Catalunya des del 1454, en la qual es guanyà l'animadversió de grans sectors de l'oposició del país.

Catalunya La història

La història

La guerra contra Joan II.

L'oposició a Joan II es concretà al voltant de la figura de Carles de Viana, fill del primer matrimoni del rei amb Blanca de Navarra. Sense autorització reial, el 1460 Carles desembarcà a Barcelona i fou rebut entusiàsticament per buscaires i bigaires. Joan II, que acceptà inicialment la situació, el cridà a Lleida i el féu empresonar (1460). La indignació produïda a Catalunya féu que el rei suspengués la cort, però la generalitat, d'acord amb el Consell barceloní, per tal de fer cara a la situació, creà el Consell del Principat, que convocà parlament per al 8 de gener de 1461. El parlament reclamà de Joan II la declaració de la primogenitura universal a favor de Carles; davant la negativa del rei, el Consell del Principat organitzà un exèrcit que s'apoderà de Fraga. El rei capitulà (febrer del 1461), posà en llibertat Carles i el 21 de juny signà la concòrdia de Vilafranca, que constituí un triomf de la visió constitucionalista i pactista dels catalans: Carles era reconegut com a primogènit i lloctinent perpetu, el rei no podria entrar lliurement al Principat, i hom estructurava el poder a base d'un govern delegat. La mort de Carles a Barcelona el setembre del mateix 1461 comprometé la concòrdia: efectivament, malgrat que aquesta preveia el seu germanastre Ferran com a successor en les mateixes condicions, l'infant no tenia aleshores encara 10 anys i era sota la tutela de la seva mare Joana Enríquez, que aviat començà a intrigar amb elements de la Busca per tal de provocar l'anul·lació de l'acord. El 1462 s'inicià la revolta dels remences dirigits per Francesc de Verntallat, amb l'esperança de trobar el suport reial. El Consell del Principat reclutà un exèrcit per sotmetre els remences, alhora que la reina amb el seu fill Ferran es dirigien a Girona esperant de rebre-hi la protecció d'un exèrcit francès, d'acord amb el pacte (maig del 1462) d'ajuda militar de Lluís XI a Joan. L'exèrcit de la generalitat es dirigí a Girona, que li obrí les portes. Alhora, Joan II s'acostà a Barcelona, que assetjà fins a l'arribada per mar de les tropes del comte de Pallars (octubre). La generalitat havia ofert el mes d'agost la corona a Enric IV de Castella, que l'acceptà i hi envià com a lloctinent Juan de Beaumont, però el seu regnat fou ineficaç i renuncià a la corona catalana (juny del 1463), que fou oferta a l'infant Pere de Portugal, nét de Jaume d'Urgell. El nou rei, Pere IV, desembarcà a Barcelona el gener del 1464 i aconseguí de trencar el setge a què era sotmesa Cervera. Tanmateix, caigueren Lleida i altres poblacions i el seu exèrcit sofrí la greu derrota dels Prats de Rei (febrer del 1465). Les operacions militars continuaren amb èxits alterns, però Pere morí a Granollers el 1466. Poc temps després Tortosa es retia a Joan II. L'elecció de Renat d'Anjou, comte de Provença, nét de Joan I, com a rei, amb vista a afluixar els lligams de Lluís XI amb Joan II, comportà la vinguda de Joan, fill de Renat, com a lloctinent seu amb importants reforços militars, amb els quals entrà solemnement a Barcelona. Dos mesos després infligí una greu derrota a l'infant Ferran. A la mort de Joan (desembre del 1470), fou designat lloctinent el seu fill bastard Joan de Calàbria. Però la retirada de les tropes franceses (1471) tornà a inclinar la balança a favor de Joan II, i en aquesta siuació, exhaust el país, el bisbe de Girona Joan Margarit aconseguí de fer tornar la seva ciutat a l'obediència de Joan II, seguida per la d'altres poblacions. Aquest dugué a terme dues campanyes simultànies, una contra l'Alt Empordà, i una altra contra la regió de Barcelona, ciutat que assetjà. El 16 d'octubre de 1472 foren acordades a Pedralbes les condicions de capitulació, jurades per Joan II, per les quals hom permetia la sortida de Joan de Calàbria, era atorgat el perdó general, i el rei tornava a jurar les constitucions de Catalunya.

Catalunya La història

La història

La difícil recuperació després de la guerra civil.

La capitulació de Pedralbes (17 d'octubre de 1472) no posà fi, tanmateix, a les operacions militars: l'exèrcit francès ocupava els comtats de Rosselló i de Cerdanya. Joan II reaccionà manant una expedició a Perpinyà, on entrà l'1 de febrer de 1473. Tanmateix, i malgrat la pau de Perpinyà. que reconeixia els drets catalans sobre el territori, Perpinyà fou represa pels francesos el març de 1475. Els comtats es mantingueren annexats a França des d'aleshores i fins el tractat de Barcelona del 1493. Mentrestant, el període de les torbacions havia deixat greus problemes socials, econòmics i jurídics, que els darrers anys del regnat de Joan II no pogueren solucionar. Per això, a la mort de Joan II (1479), el nou rei Ferran II (que des del 1474 era rei de Castella pel seu matrimoni amb Isabel, unint així les dues corones hispàniques) fou rebut per les corporacions i els estaments catalans com un messies que havia de resoldre totes les qüestions pendents. Les corts de Barcelona de 1480-81, presidides pels reis, establiren diverses mesures per veure de redreçar la situació, entre les quals, la restitució de béns als qui els posseïen el 1462, la confirmació dels privilegis de Catalunya (constitució de l'Observança), l'establliment de fortes mesures proteccionistes, o la restauració de la percepció de drets senyorials als qui en tenien abans de 1455. Totes aquestes mesures, beneficiaren i reforçaren les classes privilegiades i els productors urbans, però perjudicaren el poble, sobre tot la darrera d'elles, que desencadenà la segona guerra dels remences, i que no finalitzà sinó amb la sentència de Guadalupe, que suposava la desaparició definitiva de l'adscripció forçada a la terra i la desaparició dels mals usos. Tanmateix, la crisi econòmica persistia: el camp havia estat devastat, el tràfic comercial era escàs i forta la penúria monetària; l'emigració es veié agreujada amb la fugida de conversos a conseqüència de la introducció de la inquisició castellana (1487) a Barcelona i, més tard (1492), per l'expulsió dels jueus, i originà una important sagnia econòmica. Vers el 1492, i seguint la tònica de redreçament econòmic iniciada a Europa alguns anys enrera, l'economia catalana prengué un caire de redreçament: recuperació dels comtats de Rosselló i de Cerdanya, introducció de la insaculació a Barcelona (1493-98), seguida d'altres poblacions catalanes, que assegurava el poder d'una oligarquia fixada; recuperació del comerç marítim mediterrani; estabilització dels preus gràcies a la reforma monetària del 1493 (creació del principat); arrencada de l'activitat industrial (sobretot drapera); lleu augment demogràfic. Recuperació migrada, tanmateix, perquè de fet Catalunya retornà a l'economia local, i això precisament en el moment que Castella es llançava alhora a les rutes de Flandes, d'Itàlia, d'Àfrica i del Nou Món, i acabava triomfalment la Reconquesta amb la presa de Granada (1492). També Barcelona havia perdut la seva capitalitat política: Ferran II, monarca itinerant, institucionalitzà definitivament la lloctinència de Catalunya, assessorada per la nova audiència reial, a la vegada que el nou consell reial, dit després Consell d'Aragó, esdevenia l'òrgan judicial i polític de tota la corona catalano-aragonesa.

Catalunya La història

La història

Catalunya dins l'Imperi.

A la mort de Ferran II (1516), el govern efectiu de la corona catalano-aragonesa passà al seu nét Carles I, que no jurà com a comte de Barcelona fins el 1519, a Barcelona, on havia anat a celebrar cort amb els catalans. La seva estada a Barcelona coincidí amb la reunió del capítol del Toisó d'Or, i amb la seva elecció com a emperador, fets que donaren a la ciutat uns mesos de gran esplendor. Tanmateix, la presència de Carles, que restà a la ciutat fins el 1520, no aportà una solució als dos problemes aleshores més candents a Catalunya: la defensa de la costa contra la pirateria i la lluita contra les bandositats nobiliàries que afectaven tota Catalunya. Aquestes aprofitaren, i per tant fomentaren, el descontentament popular latent, estimulat per l'exemple de les Germanies al País Valencià i, després, a Mallorca, i desembocaren en aixecaments urbans locals contra abusos senyorials (Cambrils) i municipals a Barcelona, Lleida i Girona, principalment, que foren reprimits ràpidament. La fidelitat dels catalans a l'emperador fou de seguida donada com un fet. D'altra banda, la col·laboració entre Catalunya i l'emperador esdevingué recíproca en la mesura que la Mediterrània fou un centre d'operacions important a causa de les guerres amb França i amb els turcs: l'activitat de les drassanes persistí, intermitentment, segons les necessitats militars de la política imperial, independentment, però, de tota iniciativa i interessos locals. A més, la progressiva vinculació a castellans del càrrec de lloctinent a partir de la regència del príncep Felip (1543), futur Felip II, dificultà l'entesa entre aquests i les autoritats catalanes. Catalunya tendí a replegar-se en ell mateix, i l'estancament polític general es veié reforçat per les mesures contrareformistes. Però, tot i la pèrdua de la força política, el territori català experimentà econòmicament un procés d'estabilització, si no un lleuger progrés. La població augmentà una mica; el tràfic comercial marítim, que no fou prou potent per burlar el monopoli castellà de les Índies, es veié compensat pel mercat castellà. Això explica l'evident increment gremial amb el conseqüent augment de producció, sobretot tèxtil. Al camp, la nova estructuració creada per la sentència de Guadalupe no havia resolt el problema de la petita noblesa rural, dels pagesos pobres, jornalers, fadristerns o menestrals pobres, que, sobretot des dels anys 1530, cercaren una sortida en el bandolerisme.

Catalunya La història

La història

El redreçament econòmic del darrer terç del s XVI.

El darrer terç del s XVI, un nou tràfic féu possible la represa d'una part de l'antiga activitat comercial catalana, acompanyada d'un evident redreçament cultural. La pau creada a la Mediterrània després de la victòria cristiana de Lepant (1571) afavorí, al seu torn, la represa de la producció catalana, però s'extengué el bandolerisme. Vers el 1592 ja havia cristal·litzat la divisió de Catalunya en els dos grans bàndols de nyerros i cadells (nyerro, cadell). Els intents d'invasió francesa al Rosselló (1597-98) acabaren, finalment, amb el tractat de Vervins (1598), que posava fi a la guerra amb França. Políticament, es refermà la resistència a les ingerències del poder central i a la pressió fiscal, i s'aguditzaren els conflictes de competència entre autoritats reials i catalanes, sovint exterioritzat per simples qüestions de cerimonial. Igualment s'accentuà el sentiment anticastellà, sobretot a causa dels intents de reforma dels ordes religiosos. En definitiva, però, bé que el poder polític s'encarnava cada vegada més a Castella, el retraïment de Catalunya de tota política econòmica i militar imperial la salvà de la gradual decadència econòmica castellana.

Catalunya La història

La història

La crisi de les relacions entre Catalunya i la cort.

Felip III jurà les constitucions a Barcelona el 22 de maig de 1599 i hi celebrà cort, de la qual obtingué el considerable donatiu d'1100 000 lliures en canvi de signar els capítols i les constitucions relacionats amb el funcionament de la generalitat i l'organització municipal de Barcelona. En el curs del seu regnat no es deixaren d'accentuar les tensions entre els catalans i la cort. En dos punts concrets (impostos i bandolerisme) les friccions es posaren en evidència. Una sèrie de factors feien suposar a la corona una Catalunya rica en homes i diners, apta per a una dura política fiscal: la recuperació demogràfica, l'impuls de la producció agrícola, l'increment de la indústria tèxtil rural, i l'estabilitat monetària des del 1617. L'altre punt de fricció, el bandolerisme, persistia com a notable factor d'inestabilitat de la societat rural catalana en la divisió entre nyerros i cadells, bandositats alimentades per una població pagesa pobra, i per una noblesa rural econòmicament feble. Les mesures persecutòries dels lloctinents havien donat resultats minsos i transgredien sovint les lleis i les constitucions catalanes. En general, els greuges que rebien les autoritats catalanes eren constants: la provisió de dignitats de Catalunya en favor de no naturals de Catalunya era objecte de protesta el 1612, les diferències entre monjos de la corona catalano-aragonesa i castellans sovintejaren i Felip III moria en plena disputa entre la generalitat i el lloctinent duc d'Alcalá de los Gazules, un dels més rebutjats. Les relacions polítiques entre la generalitat i el Consell de Cent de Barcelona, d'una banda, i la monarquia, de l'altra, s'enduriren durant el regnat de Felip IV (1621-65). La política imperial que la monarquia mantenia a Europa imposava enormes despeses, però Castella es trobava exhausta, i l'afluència d'argent americà havia disminuït sensiblement. El primer ministre del rei, comte-duc d'Olivares, era partidari d'un programa polític encaminat a obtenir dels regnes no castellans de la corona la màxima contribució en homes i en diners, i el rei, aconsellat per aquest, reuní a cort, a Barcelona, el 1626. La proposta reial de participació catalana en les guerres exteriors hispàniques fou rebutjada amb arguments constitucionals, i els catalans es negaren a concedir el quint, la unió d'armes (participació catalana en la formació d'un exèrcit reial únic i permanent) i el dret fiscal anomenat excusat. El rei, contrariat, abandonà Barcelona. El 1635, França declarà la guerra a Felip IV; un exèrcit reial fou enviat a la frontera franco-catalana i s'imposava la mobilització de la noblesa catalana (usatge Princeps namque) (1637), que aquesta rebutjà per anticonstitucional. L'establiment d'un exèrcit mercenari sobre el país provocà un fort malestar, molt accentuat entre els camperols, obligats a allotjar soldats amb obligacions superiors a les del dictamen dels jurisconsults catalans (1630), a pagar imposts especials per a les despeses de guerra i a veure's sotmesos als reclutaments.

Catalunya La història

La història

La guerra dels Segadors.

La caiguda d'Òpol i Salses en mans dels francesos, accentuà la tensió entre la cort i Catalunya, essent president de la generalitat Pau Claris. Encara que la campanya del Rosselló acabà amb la recuperació de Salses (1640), el rei, temorós de nous atacs francesos, ordenà que l'exèrcit mercenari restés sobre el país, fet que produí greus incidents. Camperols revoltats contra els terços entraren a Barcelona (el 22 de maig) i posaren en llibertat el diputat Francesc de Tamarit, empresonat per l'autoritat reial, i el 7 de juny de 1640, dia de Corpus, grups de segadors entraven de nou a la ciutat i s'originà un motí (el Corpus de Sang), possiblement amb l'almenys tàcita complicitat de les classes populars urbanes. A partir del 7 de juny els esdeveniments es precipitaren. El motí fou seguit d'una autèntica revolta social dirigida contra el règim senyorial català. Paral·lelament a l'aixecament popular, Pau Claris acordava (agost del 1640) una aliança político-militar amb França, amb l'adhesió de la burgesia urbana, descontenta per la pressió fiscal. El setembre de 1640 el rei Felip IV ja ocupava Tortosa, iniciant una duríssima repressió contra el baix poble revoltat. La intervenció militar francesa, però, permeté als catalans d'obtenir la victòria de Montjuïc (gener del 1641) contra les tropes castellanes. En el curs de la guerra les tropes franceses també provocaren greus conflictes i l'administració política francesa creada Catalunya no sempre respectà les constitucions. L'exèrcit de Felip IV dominà Tortosa, Tarragona i Lleida mentre França s'assegurava el Rosselló. Barcelona queia en mans de l'exèrcit de Felip IV comandat per Joan d'Àustria (1652); hom posava fi al conflicte general i les autoritats catalanes restaven novament sota l'obediència de Felip. Catalunya acabava la guerra conservant les seves institucions i les seves constitucions, però el conflicte entre França i Felip IV es resolia amb l'annexió del Rosselló, el Conflent i part de la Cerdanya a França (tractat dels Pirineus). El 1660 França abolia totes les institucions i les constitucions catalanes al Rosselló. Les corts catalanes mai no ratificaren l'alienació territorial.

Catalunya La història

La història

Catalunya després de la pau dels Pirineus.

Publicada la pau dels Pirineus a Barcelona (1660), els catalans sol·licitaren de Felip IV el ple restabliment de llurs constitucions però no assoliren que fos retirada de Barcelona la guarnició forastera. D'altra banda, al Rosselló les constitucions foren aviat abolides, fet que produí conspiracions gairebé permanents per tal de provocar el retorn dels comtats a llur unió amb Catalunya. Només la manca d'interès de la cort de Madrid impedí la veritable reincorporació. El govern de Carles II de Castella i de Catalunya-Aragó assenyalà el moment més baix de la política castellana, coincident amb una profunda depressió econòmica, mentre que a la perifèria peninsular s'inicià una lenta recuperació. La desorientació del govern de la regent Marianna d'Àustria i aquesta inversió del pes específic del centre i de la perifèria foren la causa que, per primer cop, Catalunya mostrés una tendència a intervenir en la política espanyola, que es manifestà en l'ajut prestat a Joan Josep d'Àustria (1668-69), fill natural de Felip IV, en el seu primer intent d'aconseguir el poder.

Catalunya La història

La història

La recuperació de la fi del segle XVII.

El redreçament econòmic causat per l'autonomia monetària de Catalunya i l'estabilització s'inicià durant el regnat de Carles II i assolí una certa consistència vers el 1680. Aquesta recuperació econòmica es féu sentir tant en el terreny industrial com en el comercial i l'agrícola, i afectà no solament Barcelona sinó tot Catalunya. La població, delmada per la pesta de 1650-52, augmentà lentament durant la segona meitat del s XVII. Les guerres contra França de 1683-84 i de 1689-97, amb la invasió francesa que comportà aquesta darrera (Lliga d'Augsburg), i les revoltes de la ruralia catalana contra els allotjaments militars no deturaren aquest procés ascendent de l'economia catalana. Aquests darrers anys, precisament, Catalunya se sentí força vinculada a la dinastia austríaca, especialment davant el problema successori que plantejà la mort de Carles II (1700), puix que la continuïtat de la monarquia plural dels Habsburg tenia com a alternativa la dinastia borbònica, de tradició absolutista i vinculada a França, totalment perjudicial, per tant, en principi, als interessos polítics i comercials de Catalunya.

Catalunya La història

La història

El canvi de dinastia i la guerra de Successió.

Felip V cuità a visitar Catalunya i jurà totes les constitucions que li foren presentades, però a la pràctica es desmentia aquesta actitud respectuosa. Amb la creació de la Gran Aliança de la Haia (1701), l'arxiduc Carles d'Àustria fou proclamat a Viena (1703) com a hereu legítim de Carles II. Catalunya, atreta per la possibilitat de capgirar la seva incòmoda situació dins la monarquia de Felip V, s'adherí a la seva causa en signar el pacte de Gènova. Quan poc temps després Carles desembarcà a Barcelona, fou proclamat rei amb el nom de Carles III (1705). Catalunya el secundà a la guerra de Successió. La proclamació de Carles com a emperador, en morir el seu germà Josep I (1711), refredà l'interès de la Gran Aliança en la seva victòria; el rei, per tal de coronar-se emperador, abandonà Catalunya; dos anys més tard, aquesta fou lliurada a l'ocupació per l'exèrcit de Felip V. Aquest, després de vèncer l'obstinada resistència catalana, especialment a Barcelona (setge de 1713-14) i a Cardona, abolí les constitucions de Catalunya.

Catalunya La història

La història

El decret de Nova Planta.

La conquesta armada de Catalunya permeté a Felip V de subjectar el país a una nova estructura de govern, fortament centralitzada, segons el model francès. Les ciutats rebels, especialment Barcelona, foren severament castigades. Foren abolides les institucions pròpies catalanes i substituïdes per organismes creats segons models castellans o francesos. El 1716 fou publicat el text del decret, dit de Nova Planta (decrets de Nova Planta), que regulava la nova situació de Catalunya.

Catalunya La història

La història

La instauració del règim borbònic.

L'acabament de la guerra de Successió representà la ruptura més radical en la història de Catalunya des de la invasió sarraïna. El 1714 hi hagué una mutació de gairebé totes les institucions: el Consell de Cent fou extingit i la generalitat dissolta. El país fou desarmat, i els castells, enderrocats i hom inicià la repressió, que fou particularment dura amb els eclesiàstics. Les universitats foren suprimides i substituïdes per la de Cervera. El decret de Nova Planta (16 de gener de 1716) imposà al país un nou conjunt institucional, amb un capità general com a autoritat suprema, assistit per l'audiència reial, que conjuntament formaven el real acuerdo, i un superintendent general per a les finances que disposà de les rendes de la generalitat, provisionalment de les imposicions municipals, dels béns segrestats per raons polítiques i de la nova contribució anomenada cadastre. La divisió en vegueries fou substituïda per la divisió en 12 corregiments (a més de la governació de la Vall d'Aran). Per a l'aplicació del cadastre, que era alhora personal i sobre els béns, fou fet un cens en 1717-18 que donà 400 000 habitants. El dret civil fou mantingut, però cap òrgan no fou previst per a la seva evolució. A causa de la rigor de la repressió, el 1719, al moment de la guerra contra França i Anglaterra, sorgí una revolta guerrillera, que es reproduí posteriorment.

Catalunya La història

La història

Les transformacions econòmiques i socials del segle XVIII.

La política proteccionista, iniciada en 1717-18, i la política monetària adoptada des del 1726 contribuïren a millorar la desastrosa situació econòmica. El tradicional mercat mediterrani fou substituït gradualment pel peninsular, amb aspiracions vers el colonial; la indústria de la llana fou substituïda per la del cotó, la qualitat, per la quantitat. A la fi del seu regnat, Ferran VI (1758) autoritzà una Junta Particular de Comerç, que tingué un paper important en l'obertura del comerç amb Amèrica i amb el Llevant mediterrani, en la millora del port de Barcelona i en la renovació de l'ensenyament tècnic. El 1760 els diputats de Barcelona a les corts reunides per Carles III reclamaren les ``llibertats'' perdudes el 1714; sis anys després, coincidint amb el motí de Squillace, aparegueren pasquins subversius a Barcelona. La implantació de les quintes el 1773 produí una commoció a tot el país, especialment a Barcelona, on l'oposició entre el poble i la tropa provocà morts i ferits. L'autorització de comerciar directament amb Amèrica concedida el 1778 als ports de Barcelona i dels Alfacs féu que, a la lenta capitalització que hom anava obtenint amb els avenços de l'agricultura, s'afegís la més ràpida acumulació dels capitals procedents del nou corrent comercial i que s'incrementessin les indústries, especialment la tèxtil. L'exportació beneficià també la indústria del cuir en general, la del vidre i la fabricació d'aiguardents i d'armes, vestuari i guarniments per a l'exèrcit. La població fou avaluada, el 1787, en 814412 habitants, més del doble que en 1717-18. L'escassetat de collites del 1788 general a bona part d'Europa donà lloc a un notable encariment del pa i d'altres queviures, cosa que provocà un greu avalot a Barcelona, conegut amb el nom de Rebomboris del Pa (28 de febrer i 1 de març de 1789), fortament reprimida per les autoritats (6 execucions i 90 deportacions). Aquests fets revelen una activitat subversiva i, en part, anticlerical del subproletariat barceloní, alhora que les classes dirigents tenien una certa influència de la Il·lustració. Altrament, al camp, tant els dirigents com el poble es mantingueren en una actitud més tradicional. Malgrat això, ja des del 1765 el conflicte de la rabassa morta creà tensions entre propietaris i conreadors, tensions que augmentaren des de la sentència del 1778, favorable als propietaris, i des del 1793 tingueren lloc actuacions col·lectives dels rabassaires.

Catalunya La història

La història

De la Guerra Gran a la guerra del Francès.

La guerra declarada entre la Convenció i la monarquia borbònica d'Espanya tingué aviat com a escenari les terres catalanes frontereres entre ambdós estats. Durant uns incidents contrarevolucionaris esdevinguts a l'abril del 1793 a Sant Llorenç de Cerdans, els habitants d'aquesta vila demanaren l'ajuda del capità general de Catalunya Ricardos, acció que marcà l'inici de l'anomenada guerra Gran. En poc temps hom ocupà l'alt Vallespir, l'Alta Cerdanya, i el Conflent, però els francesos recuperaren la Cerdanya i ocuparen Puigcerdà. Aquestes campanyes tingueren un gran ressò popular, sobretot a Barcelona, i foren objecte d'una profusa literatura patriòtica en català, en la qual apareix sovint el clar designi d'obtenir la recuperació del Rosselló i de la Cerdanya. L'exèrcit francès, sota el nou comandament del general Dugommier, inicià, a l'abril del 1794, una ofensiva i derrotà al Voló l'exèrcit espanyol. Ocupada tota la Cerdanya, la Jonquera i Sant Llorenç de la Muga, els francesos planejaren de convertir Catalunya en república o simplement annexar-la. Davant el perill, i a causa de la insuficiència de l'exèrcit, el nou capità general, comte de La Unión, restablí el sometent. Pel novembre, però, el castell de Figueres es rendí sense resistir i Dugommier derrotà La Unión a la batalla de Mont-roig. La gravetat de la situació féu que es proposés la celebració a Barcelona d'una assemblea de diputats de tots els corregiments, que organitzà un important exèrcit de miquelets per tal de dur a terme la contraofensiva. Els francesos, tot i que s'apoderaren encara de Roses (febrer), foren derrotats a Pontós, al Fluvià i a Puigcerdà. La pau fou signada a Basilea (juliol del 1795) i els francesos es retiraren al nord de l'Albera. La guerra Gran, però, havia fet que Catalunya s'hagués hagut de valer per ella mateixa i hagués hagut de tornar a practicar l'ús de les armes. La nova aliança amb la França del Directori i la guerra amb Anglaterra donaren lloc, però, a una forta depressió econòmica. Però amb la pau del 1802 reprengué el desenvolupament de la indústria, mentre noves càtedres (química, botànica, agricultura i mecànica) eren creades per la Junta de Comerç. La política imperial de Napoleó motivà una nova entrada d'un exèrcit francès a Catalunya el 9 de febrer de 1808 sota el comandament del general Duhesme, que, arribat a Barcelona, ocupà per sorpresa la Ciutadella i després Montjuïc. El castell de Figueres fou ocupat poques setmanes després. Proclamat Josep Bonaparte rei d'Espanya a Madrid, per Catalunya s'estengué la insurrecció. Les forces que Duhesme envià per fer cara a la situació foren derrotades al Bruc (6 de juny) i novament a Martorell i al Bruc (13 i 14 de juny). L'arribada de Saint-Cyr amb el setè cos d'exèrcit napoleònic comportà l'ocupació de Roses i les derrotes de Cardedeu i de Molins de Rei, i posteriorment la del pont de Goi, prop de Valls (febrer del 1809). Girona caigué (fou ocupada pels francesos després d'un setge de 6 mesos i mig) el desembre del mateix 1809, i posteriorment Lleida, Tortosa i Tarragona. Després de la presa de Girona el general Augereau fou nomenat per Napoleó governador general de Catalunya, d'acord amb el decret que segregava la zona de l'esquerra de l'Ebre de la corona de Josep I. Augereau, per tal d'atreure's els catalans, publicà una amnistia, repatrià els presoners i declarà el català llengua oficial. Tanmateix la seva política no fou de l'agrat del govern central i aviat fou substituït per Mathieu, que donà un gir marcadament centralista a la seva política. El nou capità general Lacy millorà la situació militar, que donà un tomb amb les derrotes de Napoleó davant el general anglès Wellington i l'esforç que comportà la seva campanya a Rússia. A les corts convocades per la Junta Suprema de Cadis (setembre del 1810) assistiren 19 diputats catalans. Mentrestant, Napoleó annexà, de fet, Catalunya a França (gener del 1812) i el dividí en quatre departaments, establí el règim civil francès i l'administració comuna. Les forces napoleòniques, però, s'anaren replegant durant el 1813, i el govern fou reprès pels militars. Retornada per Napoleó la corona espanyola a Ferran VII, els francesos abandonaren el país el maig del mateix any. L'ocupació francesa, tanmateix, havia contribuït a la presa de consciència col·lectiva: n'és un exemple significatiu l'obra de Josep Pau Ballot, que redactà (el 30 d'agost de 1814) l'epíleg a la seva Gramàtica i apologia de la llengua catalana.

Catalunya La història

La història

La fi de l'antic règim.

Ferran VII, per Catalunya, retornà a la Península Ibèrica (22 de març de 1814). Pel maig abolia la Constitució de Cadis i anul·lava les reformes liberals dutes a terme, instaurant de nou l'absolutisme de l'Antic Règim (1814-20). Aleshores, el liberalisme avançà per la via clandestina, en especial entre la burgesia, fabril i comercial, i entre els grups militars. Al camp, però, on predominava una clerecia tradicional, aparegué un moviment absolutista, el reialista, alhora oposat al liberalisme i a la centralització. Després del pronunciament de Riego que inicià el Trienni Liberal, les tropes liberals, manades per Espoz y Mina, no pogueren aturar els Cent Mil Fills de Sant Lluís (abril del 1823), que, enviats per les potències de la Santa Aliança, restabliren Ferran VII en la totalitat dels seus drets com a monarca absolut. Barcelona fou l'última plaça a caure en mans dels francesos (novembre del 1823). Restablert per segona vegada l'absolutisme, el rei perseguí els liberals, al mateix temps que feia front als reialistes descontents (els malcontents). Aquests es revoltaren al camp i el nou capità general, comte d'Espanya, s'encarregà de la seva repressió i de la persecució dels liberals, instaurant un veritable règim de terror (1827-32). Malalt el rei, i evolucionant el govern cap a formes moderades de liberalisme, s'inicià una política d'atansament als liberals i de vigilància dels voluntaris reialistes, que, des de la mort de Ferran VII, promogueren un nou aixecament, ara en nom del pretendent Carles. Els carlistes constituïren la Junta Governadora del Principat, mentre, a les ciutats, burgesia, menestralia i proletariat es decantaven cap al liberalisme.

Catalunya La història

La història

La revolució burgesa.

Els liberals catalans reberen malament l'Estatut Reial (abril del 1834), de Martínez de la Rosa, carta atorgada, a mig camí entre l'absolutisme i el constitucionalisme. Això i el creixement de la insurrecció carlina llançà el proletariat urbà i la milícia nacional cap a una línia més radical (revolució de juliol de 1835), durant la qual foren cremats un bon nombre de convents. Poc temps després, els fets revolucionaris de Barcelona conduïren a la formació de la Junta Auxiliar Consultiva (10 d'agost de 1835), on predominaven els elements radicals del partit progressista, i que es transformà en Junta Provisional Superior Governativa del Principat de Catalunya (9 de setembre de 1835), que actuà decisivament contra els carlins. Dissolta aquesta Junta, en arribar a Catalunya el nou capità general Espoz y Mina (21 d'octubre de 1835), hom fundà una Junta d'Armament per continuar la lluita contra el carlisme. Mort Espoz y Mina, el substituí Ramon de Meer, que afavorí decisivament el partit moderat declarant l'estat de setge a Catalunya (4 de setembre de 1837), ocupant militarment Barcelona (14 d'octubre) i desarmant la milícia, de predomini progressista. Meer creà el Consell Superior Central de Catalunya (1 d'agost de 1837) per reduir els carlins, que des dels nuclis muntanyencs dels Pirineus i del Maestrat amenaçaven seriosament les viles liberals. A la fi del 1839, els carlins havien deixat d'ésser un perill greu a Catalunya. A les eleccions de gener del 1840, els progressistes guanyaren a les províncies de Girona, Lleida i Tarragona i a la ciutat de Barcelona (encara que no a la província). Pronunciats els progressistes, i arribat el seu cap, Espartero, al poder, amb càrrec de regent, Catalunya visqué una etapa d'aldarulls político-socials: l'època de les «bullangues». La classe obrera iniciava, aleshores, la seva etapa associacionista. A Catalunya la revolució industrial s'havia iniciat als volts del 1832 amb l'aparició de les primeres fàbriques amb màquines de vapor, i es consolidava en la dècada dels quaranta, donant a Catalunya una estructura social ben diferent de l'agrària que predominava a la resta d'Espanya. La burgesia industrial es convertí en classe dominant i hagué de fer cara a les reivindicacions d'una classe obrera naixent. La indústria cotonera, base de la industrialització, era concentrada a la província de Barcelona. A partir del 1835 es començà a difondre el socialisme utòpic, per mitjà del sector progressista i, després, democràtic. L'obrerisme, d'altra banda, visqué anys difícils, car només pogué actuar a la llum pública en les etapes de predomini del partit progressista (1840-43 i 1854-56). Mentrestant, la burgesia industrial s'oposava a la tasca de centralització governativa i a la política lliurecanvista propugnada per Espartero. I el 1840 naixia el partit democràtic, que, prenent caràcter republicà, obtenia audiència en el món obrer i entre la petita burgesia. El 13 de novembre de 1842 començà a Barcelona un aixecament contra Espartero. Hom organitzà la resistència a travès de juntes populars, suportades per elements del poble (la Patuleia. Tanmateix, Barcelona fou durament bombardejada des de Montjuïc (3 de desembre) i ocupada per l'exèrcit. L'any següent, però, la revolta contra Espartero reprengué amb força i es barrejà amb l'aixecament Centralista, que s'esdevingué a Catalunya de forma simultànea a altres punts de l'estat espanyol. El moviment centralista (partidari de la creació d'una junta central represntant de les diferents juntes revolucionàries), era enemic del centralisme. Hom aconseguí de fer caure Espartero, l'enderrocament de les muralles de Barcelona i el restabliment de la milícia nacional. Però el nou govern madrileny dissolgué les juntes revolucionàries i desarmà els milicians: a Barcelona, aquests lluitaren contra els militars (setembre del 1843), en l'eixecament de la Jamànicia, i constituïren una Junta Suprema que reclamava un govern democràtic. Finalment, a mitjan novembre, hom posava fi a la resistència.

Catalunya La història

La història

De la reacció moderada a la República.

Des del 1843 i fins a la Revolució del 1868, exceptuant el període 1854-56 (el Bienni Progressista), els moderats dominaren la política espanyola. El govern assajà de provincianitzar Catalunya, desenvolupant la xarxa administrativa centralista i arraconant el català. Aquesta política centralitzadora provocà el descontentament popular, que cristal·litzà en la insurrecció 1846-48 (la guerra dels Matiners). Durant el breu període en què els progressistes estigueren al poder (a partir del juliol del 1854), a Catalunya es visqué una rebrotada del problema social (conflicte de les selfactines, vaga general del 1855). Tanmateix, bandejats els progressistes del poder, el juliol del 1856, l'obrerisme hagué de tornar a la clandestinitat. Hi hagué catalans que s'integraren a la política madrilenya o optaren per la via del ``pronunciamiento'', com Pi i Margall, Figuerola, Prim. Els intents per destronar la reina Isabel II donaren llur fruit al setembre del 1868. Es formaren a tot Catalunya juntes revolucionàries, moltes d'elles de predomini republicà. Tanmateix, amb un acte de força, es constituí a Madrid un govern provisional que ordenà la desaparició de les juntes revolucionàries i el desarmament de les milícies i els voluntaris. Amb les llibertats democràtiques garantides en la constitució del 1869 (la primera amb sufragi universal), l'obrerisme es reconstituí mostrant-se favorable al repulicanisme federal fins que, a partir del congrés obrer de Barcelona del 1870, començà a difondre's el pensament anarcosindicalista, de base bakuninista. En aquest congrés es fundà la Primera Internacional espanyola, partidària del socialisme col·lectivista, de l'apoliticisme i del sindicalisme. El federalisme es convertí en el corrent ideològic dominant a Catalunya: propugnava la desaparició de l'estat centralista i la creació d'una sèrie de regions federals que coincidien amb les antigues regions històriques de la Península Ibèrica. Federals i obreristes refusaren la monarquia d'Amadeu I (1870-73), i una volta proclamada la Primera República (febrer del 1873) es disposaren a ampliar llurs principis. A Catalunya hom sol·licità en diverses ocasions la proclamació de l'estat federal, l'Estat Català.

Catalunya La història

La història

La Restauració.

Quan el general Pavía dissolgué les corts republicanes, el gener del 1874, l'obrerisme retornà a la clandestinitat, mentre el federalisme perdia un bona part de les forces populars que li havien fet costat. Aquesta crisi del federalisme afavorí l'aparició de grups específicament catalanistes. Un ampli sector de les classes conservadores evolucionà cap al regionalisme; els sectors de la petita burgesia es consagraren a la reivindicació particularista: el 1882 es creava el Centre Català, del qual el 1887 se separà un grup socialment més moderat, dirigit per Guimerà, d'on sortiria la Lliga de Catalunya. A partir del 1890 tingueren lloc les grans manifestacions del primer de maig, organitzades per les societats obreres. Les reivindicacions bàsiques de l'obrerisme (la jornada de 8 hores) no s'aconseguiren, i el 1893 començà una dura etapa de terrorisme (bombes del Liceu, etc), que portà la plana major obrerista al castell de Montjuïc, on tingué lloc un dels processos més ressonants de la història del treball. Una nova entitat, la Unió Catalanista, celebrà a Manresa el seu primer congrés, on hom aprovà unes bases, projecte de constitució per a Catalunya (1892). La rebrotada del particularisme es generalitzà per tot el país i una bona part de la clerecia, abandonant el carlisme, s'integrava en el nou corrent. El Centre Nacional Català, fundat per Prat de la Riba amb els elements disconformes amb l'actitud excessivament platònica i apolítica de la Unió Catalanista, es fusionà amb una entitat creada pels membres de les societats econòmiques (la Unió Regionalista) per constituir la Lliga Regionalista (1901), que havia de dominar la vida política catalana fins a la Dictadura de Primo de Rivera. El renaixement de Catalunya alarmà algunes autoritats monàrquiques, en connivència amb les quals passà a Catalunya Alejandro Lerroux, que dirigí un moviment de base ciutadana oposat al catalanisme i a l'obrerisme anarcosindicalista. El 1905 es creà Solidaritat Catalana (àmplia coalició on figuraren tots els partits de Catalunya --excepte el lerrouxista--), que fou dirigida per la Lliga Regionalista. La Solidaritat obtingué, a les eleccions del 1907, un victòria esclatant, que no pogué aprofitar per les divisions internes en el seu si.

Catalunya La història

La història

La Mancomunitat.

L'oposició a la guerra del Marroc donà lloc a la Setmana Tràgica (1909), que provocà una virada de la Lliga cap a posicions més conservadores. L'estancament de la vida política catalana fou superat per l'actuació d'Enric Prat de la Riba, que proposà crear un organisme que representés, almenys administrativament, el conjunt de Catalunya. Prat de la Riba visità Canalejas (1911), aleshores cap del govern, per tal de lliurar-li les bases de constitució d'aquest organisme, la Mancomunitat de Catalunya, que uniria totes quatre diputacions provincials. Canalejas féu lleialment costat al projecte a les corts, però circumstàncies adverses n'endarreriren l'aprovació fins a la fi del 1913. El 1914 es constituí la Mancomunitat, amb Prat de la Riba com a president. Durant els anys 1914-17 la tasca de la Mancomunitat fou ingent: ensenyament, carreteres, xarxa telefònica, acció agrària i ramadera, adopció de les Normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans als escrits oficials, etc. Durant aquests anys la Lliga Regionalista dominà el terreny polític, especialment a partir del triomf electoral del 1914.

Catalunya La història

La història

De la crisi social a la crisi constitucional.

Catalunya fou el nucli de la segona gran crisi de la monarquia constitucional (juny del 1917). L'encariment del cost de la vida, d'una banda, i, de l'altra, l'expansió industrial promoguda per la Primera Guerra Mundial, així com l'exemple de la revolució russa, estimularen un ràpid creixement dels sindicats obrers. Pel juliol l'Assemblea de Parlamentaris reunida a Barcelona propugnà una reforma constitucional democràtica i una solució autonomista al problema català. La UGT i la CNT secundaren aquest moviment amb una vaga general revolucionària que fou reprimida per l'exèrcit. La Lliga, després d'haver dirigit el moviment democràtic burgès del 1917, pactà amb el règim que volia reformar, i Cambó fou ministre en un govern (1918) de coalició monàrquica, presidit per Antoni Maura. Acabada la Primera Guerra Mundial, i fracassada aquesta primera participació ministerial, la Lliga presentà a les corts un projecte d'estatut d'autonomia que fou rebutjat per tots els caps de l'oligarquia política espanyola. A partir del febrer de 1919 començà un periode de vagues i atem ptats sindicalistes, que provocà un moviment contraterrorista dels patrons, arribant-se a l'etapa més sagnant de les lluites socials a Barcelona. Durant la llarga repressió del governador Martínez Anido, que perseguí la CNT, Cambó tornà a ésser ministre (1921) d'un altre govern Maura de coalició. A l'acabament del 1920, la fallida del Banc de Barcelona consumà la reculada de la banca catalana davant la forana. La manca d'instruments financers propis per a fer el pas cap a la gran indústria fou un dels principals frens de l'expansió capitalista catalana. La Mancomunitat de Catalunya no aconseguí del govern central un augment dels seus migrats recursos, fet que no impedí el desenvolupament d'una important tasca educativa i cultural. La col·laboració de la Lliga amb l'oligarquia central produí, el 1922, l'escissió de la minoria d'Acció Catalana, dirigida per un estol d'intel·lectuals de prestigi, i el naixement del grup ultranacionalista d'Estat Català, de Francesc Macià.

Catalunya La història

La història

La Dictadura.

La burgesia catalana posà les seves esperances en el cop d'estat del capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, i hi arrossegà la Lliga Regionalista, confiant que la Dictadura faria net de l'agitació social i concediria a Catalunya l'estatut d'autonomia que li havien negat els governs constitucionals. La Dictadura (setembre del 1923) restablí l'ordre públic i dissolgué la CNT. El doble terrorisme desaparegué. La UGT, molt feble a Catalunya, fou tolerada. Les vagues promeses d'autonomia política foren oblidades pel cap del govern en fer-se càrrec del poder. La Mancomunitat fou suprimida (1925), i la seva obra, alterada. Des del 1926 es produí un fet nou en l'ordre político-social: la progressiva confluència de l'oposició obrera i de la catalanista, la direcció de la qual passà de la Lliga de Cambó i de Puig i Cadafalch --partit cada cop més dretista-- als grups nacionalistes i republicans, disposats a dialogar i a negociar amb els anarco-sindicalistes. Caiguda la Dictadura, la Lliga entrà per tercer cop en l'últim govern de coalició monárquica, mentre s'organitzava l'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), dirigida per Francesc Macià i Lluís Companys.

Catalunya La història

La història

La Generalitat.

Fou proclamada pacíficament la República Catalana a Barcelona, hores abans que el nou règim s'instaurés a Madrid. Invocant el compromís contret per republicans i socialistes amb els catalanistes en el pacte de Sant Sebastià (1930), el govern de Madrid convencé Macià que reduís la República Catalana a un govern regional o Generalitat, fins que les corts constituents aprovessin un estatut d'autonomia. Tot i la part de tributs que l'estat cedí el 1932 a la Generalitat, ensems amb el traspàs dels serveis d'instrucció, obres públiques, treball, agricultura, justícia i ordre públic, el pressupost del nou govern autònom no permetia una política eficaç de reactivació i transformació econòmica, bé que possibilitava una reconstrucció eficient dels serveis públics i sobretot l'escola. La poesia catalana i, en menor grau, la novel·la, tingueren una segona i més cosmopolita renaixença; la publicació de llibres en català experimentà una forta embranzida. La República tingué la dissort d'ésser instaurada al mateix temps de la gran depressió econòmica mundial del 1929, i així quedà dificultada la realització del programa republicà de reforma social gradual alhora que s'excitava la impaciència de la classe obrera. Això explica, en part, que els anarquistes més irreductibles s'emparessin del poder dins la CNT catalana i que s'efectuessin tres intents d'insurrecció. Al novembre del 1933 les dretes assoliren a Espanya un triomf electoral que facilità la reacció d'empresaris i terratinents contra les moderades reformes de la primera etapa republicana. Des d'aleshores, les relacions entre el govern de la Generalitat i el de la República es deterioraren progressivament en seguir governant a Catalunya el centre-esquerra, mentre a Madrid governava la dreta. La feblesa del marxisme a Catalunya contrastava amb la seva força a d'altres nuclis industrialitzats de l'estat i d'Europa. El caire burocràtic i centralista del socialisme espanyol havia contribuït al seu fracàs entre els obrers de Catalunya. La primera reforma social votada pel parlament català fou la llei de Contractes de Conreu, que fixava el tipus de renda i garantia la l'accés de l'arrendatari a la propietat de la terra que conreava, però la Lliga va aconseguir que fos anul·lada. La sentència i els pressuposts jurídics en què recolzava minimitzaven l'autonomia de Catalunya i reduïen el text de l'Estatut a paper mullat. Les negociacions van continuar però hom temia que a l'octubre següent aconseguís el poder la CEDA, partit centralista i molt conservador, dirigit per Gil Robles, que feia costat als propietaris agraris catalans més intransigents i propugnava l'anul·lació de bona part de l'obra del primer bienni republicà. Això impulsà els partits obreristes i les centrals sindicals a superar llurs divisions i a signar el pacte de l' Aliança Obrera. Però només a Astúries es constituí un veritable front obrer. A Catalunya el moviment era prou important per a pressionar damunt l'Esquerra governant a la Generalitat, alhora que li prestava, però, el seu suport enfront de les dretes espanyoles. Per primera vegada la causa de la igualtat social anava clarament lligada a la defensa de l'autonomia catalana. Al principi de l'octubre del 1934 es produí l'alarma entre les esquerres davant l'entrada de tres ministres de la CEDA en un govern presidit pel radical Lerroux. El 5 d'octubre hom declarà la vaga general i Companys, president de la Generalitat, i el seu govern improvisaren, amb mitjans insuficients i insegurs, un alçament, i proclamaren una república federal. La revolta fou fàcilment reprimida pel general Batet, que empresonà el govern de la Generalitat. Des de l'octubre del 1934 fins al febrer del 1936, Catalunya fou privada del seu Estatut d'Autonomia. Les reformes del període 1931-33 foren violades, minimitzades o anul·lades sota el govern radical-cedista. La victòria del front popular a les eleccions (febrer del 1936) obrí un turbulent període pre-revolucionari a Madrid i a la meitat sud de l'estat. En comparació amb l'onada de terrorisme de dreta i d'esquerra que hom patia a Madrid i a altres llocs de l'estat, el clima social i polític català era relativament tranquil. La depressió econòmica, però, s'agreujava. Des del 1934 afectà no sols ja la construcció i la metal·lúrgia catalanes, sinó també el sector tèxtil, especialment el ram cotoner.

Catalunya La història

La història

La guerra civil de 1936-39.

El 17 de juliol de 1936 s'alçà l'exèrcit del Marroc, i el 18 ho feren també moltes altres guarnicions de l'estat espanyol. El 19 es lluità a Barcelona, i les forces obreres venceren, amb l'ajut de la policia, les tropes aixecades. Les organitzacions obreres pujaren per primer cop al poder. La supremacia de la CNT i la FAI fou total. Els anarco-sindicalistes renunciaren, però, a instaurar llur dictadura a Catalunya i crearen el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, amb participació dels dos partits marxistes i àdhuc de l'Esquerra Republicana, encara que la CNT i la FAI hi predominaven. A la darreria del setembre del 1936 s'inicià el restabliment de l'estructura estatal republicana, en acceptar els anarquistes de formar part del govern de la Generalitat per tal d'institucionalitzar les conquestes proletàries. En canvi de llur incorporació a l'estructura estatal, els anarquistes assoliren d'institucionalitzar la col·lectivització de les empreses industrials importants i la participació dels obrers en la gestió de les altres. Hom intentà d'organitzar, per primera vegada al món, un sistema socialista descentralitzat, evitant, però, la burocratització. El sistema restà deficient, a Catalunya, per manca de la prevista institució financera suprema. A la resta de l'Espanya republicana no es pogué generalitzar la legislació col·lectivitzadora vigent a Catalunya. El 1937 les tensions polítiques foren més profundes a Catalunya que no a la resta de la zona republicana. El Partit Socialista Unificat de Catalunya --resultat de la fusió dels diferents grups marxistes, amb excepció del POUM-- cresqué rapidíssimament; el mateix succeí amb la UGT, que el 1937 arribà a superar la CNT en el nombre d'afiliats. El descontentament per l'augment del cost de la vida i pels retrocessos militars republicans contribuí a l'enfrontament sagnant del maig del 1937, a Barcelona, entre les masses de la CNT, de la FAI i del POUM, d'un costat, i les forces de la policia estatal, el PSUC i l'ERC, de l'altra. El motí, desautoritzat pels caps cenetistes, cessà després de tres dies. Quan, poc després, el cap de govern, el socialista Largo Caballero, es negà a eliminar el POUM i a limitar el poder de la CNT, es trobà en minoria dins el seu consell, i hagué de dimitir juntament amb els ministres de la CNT. El nou govern Negrín obrí una etapa de predomini del PC a València i del PSUC a Barcelona. El POUM fou liquidat, i el seu líder, Andreu Nin, fou assassinat. El cost de la vida es quadruplicà entre el 1936 i el 1938, mentre els salaris només augmentaven dues vegades, com a terme mitjà. La guerra, de fet, ja abans de la derrota republicana, ofegà gradualment la revolució. A l'abril del 1938, en una ofensiva, les tropes del general Franco ocuparen Lleida, arribaren al delta de l'Ebre i tallaren les comunicacions terrestres entre Barcelona i València. Des de l'octubre del 1937 el govern Negrín s'havia establert a Barcelona. Entre el juliol i el novembre del 1938 es produí la batalla de l'Ebre, on restà desfet un gran contingent de l'exèrcit republicà. A la darreria del desembre començà un ràpida ofensiva motoritzada de les tropes del general Franco sobre Catalunya, i a mitjan febrer del 1939 arribaren a la frontera francesa. Un decret del 1938 havia abolit l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.

Catalunya La història

La història

La vida política sota el franquisme.

Tan bon punt les tropes franquistes ocuparen Catalunya començà una duríssima repressió en tots els sentits i que comportà milers d'execucions sumàries, empresonaments de republicans i nacionalistes en nombre difícil de precisar, i milers d'exiliats, preferentment a França i a l'Amèrica Llatina. L'afusellament del president Lluís Companys (1940) fou sens dubte el cas més notable d'aquesta repressió de primera hora. Les noves autoritats, amb la col·laboració d'un sector de la burgesia catalana, suprimiren per decret totes les institucions polítiques i culturals catalanes tant públiques com privades. L'ús de la llengua catalana fou estrictament prohibit i bandejat de l'ensenyament. Entre els exiliats aviat s'organitzaren nuclis de resistència, com per exemple el Consell Nacional de Catalunya (1939); d'altra banda es formaren guerrilles antifranquistes a les comarques pirinenques i a les ciutats principals. Les guerriles anaren minvant l'activitat, bé que aquesta s'allargà fins el 1960 aproximadament. La Segona Guerra Mundial empitjorà molt la situació dels nombrosos exiliats catalans a l'estat francès i a l'Europa central, els quals hagueren de tornar a fugir, o foren empresonats en camps d'extermini nazis o s'allistaren a les forces de resistència aliades. A poc a poc a l'interior de Catalunya començaren a ressorgir cèl·lules d'antics partits i sindicats, en general molt dividits i fragmentats i, no cal dir-ho, perseguits severament per la policia franquista. Tanmateix, la tibant situació sòcio-econòmica interior permeté èxits com la vaga dels tramvies del 1951. Mentrestant, alguns nuclis d'empresaris vinculats a l'antiga Lliga Catalana maldaren per superar una situació caracteritzada per la desaparició de les organitzacions específicament catalanes i llur assimilació a les estatals. Aquests febles intents no evitaren que tota l'economia catalana es convertís ràpidament en subsidiària de l'espanyola i que ambdues es fonguessin. Aquest fet es palesà, per exemple, en la banca, que fou absorbida pels grans bancs estatals. Una altra vegada la recuperació de Catalunya anà lligada fonamentalment a la cultura i a la llengua. La població resistí força bé els programes de castellanització radical, la repressió cultural i àdhuc l'arribada de noves masses d'immigrants castellanoparlants. Solament els nuclis col·laboracionistes es castellanitzaren voluntàriament. Tanmateix, la recuperació cultural transcorregué sobretot al marge dels organismes públics o oficials. Hom féu cursets semiclandestins d'iniciació i de perfeccionament de la llengua catalana. Cresqué el nombre de llibres en català, sobretot traduccions de clàssics universals. A partir dels anys cinquanta i especialment dels seixanta nasqueren o reaparegueren diverses institucions culturals, com Òmnium Cultural (1961), que molt sovint s'hagueren d'aixoplugar en centres i entitats catòlics per tal de poder resistir la repressió oficial . Els premis literaris també fomentaren el conreu literari i aglutinaren els escriptors. El fenomen de la Nova Cançó popularitzà aquesta recuperació fins a convertir-se en una de les vies reivindicatives populars. Aquest redreçament fet a empentes i rodolons fou sistemàticament obstaculitzat per una implacable persecució governamental, que reprimia tant les llibertats democràtiques com les expressions culturals catalanes. Els fets del Palau (1960) i l'afer Galinsoga (1959) palesaren el grau de la resistència nacionalista i la brutalitat repressiva de les autoritats. La depressió econòmica dels anys quaranta i cinquanta donà pas a una expansió entre el 1960 i el 1973 a remolc de la prosperitat europea. El creixement anàrquic de l'economia es reflectí en l'estructura social (arribada de centenars de milers d'immigrants) i urbana de determinats sectors de Catalunya. Entre el 1962 i el 1964 hi hagué una revifalla dels sindicats clandestins, que rellançaren el moviment obrer; la unió entre cristians i comunistes originà el naixement de Comissions Obreres a Catalunya (1964). A la dècada dels anys seixanta començaren a quallar alguns esforços unitaris entre les forces polítiques catalanes. Així, el 1966 fou creat el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), protagonista de la Caputxinada. Pocs mesos després naixia la Taula Rodona, primer organisme unitari de les forces polítiques. A la fi del 1960 fou creada la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya, i el 1970 sorgí l'Assemblea Permanent d'Intel·lectuals, Professionals i Artistes de Catalunya. El 1971 nombrosos partits polítics i forces socials i sindicals fundaren l'Assemblea de Catalunya, que el 1973 absorbí la Taula Rodona. El 1976 fou creada Coordinación Democrática, que connectava tots els organismes unitaris democràtics d'arreu de l'estat, compresos els catalans.

Catalunya La història

La història

De la transició a l'actualitat.

La mort del general Franco (novembre del 1975) permeté un tomb en el panorama polític català. Tot i que el primer govern de la monarquia mantingué una actitud repressiva, la vida política saltà al carrer i féu palesa la profunda crisi econòmica, política i social en què agonitzava el franquisme. Al desembre del 1975 onze partits catalans formaren el Consell de Forces Polítiques de Catalunya. Jordi Pujol (CDC), en nom de tota l'oposició catalana, formà part de la Comissió dels Nou, d'àmbit estatal, que entaulà converses amb el president del govern espanyol A.Suárez. Aquest intentava d'aigualir altra vegada les reivindicacions nacionalistes, mentre que el Consell i l'Assemblea exigien un poder polític i legislatiu com el que tenia Catalunya el 1932. El fracàs d'aquestes negociacions donà pas al president Josep Tarradellas per a crear al febrer del 1977 un òrgan consultiu i assolir el protagonisme de les negociacions amb Madrid, malgrat les reserves d'alguns partits nacionalistes. Tot plegat permeté la reconquesta de noves parcel·les culturals i polítiques, que sovint encara es confonien. L'aparició el 1976 del primer diari en català de la postguerra («Avui») assenyalà un dels moments àlgids d'aquest moviment cultural. Al mateix temps, a les grans ciutats augmentà la sensibilització davant els greus problemes urbanístics, ecològics i de qualitat de la vida. Al llarg dels anys 1976-77 fou celebrat amb gran èxit el Congrés de Cultura Catalana que analitzà l'estat de la cultura catalana i absorbí l'Assemblea d'Intel·lectuals. D'altra banda, pel juny del 1977 foren celebrades les primeres eleccions generals on participaren els partits polítics recentment legalitzats (alguns, com ERC, no foren legalitzats fins més tard). A Catalunya obtingueren majoria els partits d'esquerra i els nacionalistes. Tots ells eren autonomistes, bé que en grau i estratègia diferents. La nova classe política dirigent de seguit defensà les aspiracions catalanes basades en el programa de l'Assemblea de Catalunya. Una gegantina manifestació a Barcelona, l'11 de setembre de 1977, subratllà el suport popular a aquest programa. A partir de les eleccions generals (1977) la lluita política se centrà en la recuperació de la Generalitat com a institució de govern i de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Diputats i senadors es constituïren en Assemblea de Parlamentaris que a través d'una comissió permanent engegà les negociacions amb el govern central. Reconeguda finalment per tots la legitimitat del president Tarradellas, que no tornà a Barcelona fins l'octubre enmig de l'entusiasme popular, el govern decretà al setembre el restabliment de la Generalitat de Catalunya amb caràcter provisional fins a l'aprovació d'un nou Estatut i sota la presidència de Josep Tarradellas. Poc després començaren els traspassos de competències de l'administració central a la pre-autonòmica. L'estiu del 1978 començaren a Sau els treballs per a redactar un projecte d'estatut nou, diferent del del 1932. Aprovat per l'Assemblea de Parlamentaris, per les Corts Generals i pel poble català en referèndum l'octubre del 1979, l'Estatut resultant, sensiblement retallat en comparació al projecte de Sau, entrà en vigor al desembre del mateix any. Al març del 1980 foren celebrades les primeres eleccions autonòmiques de la postguerra. Els nacionalistes de la coalició Convergència i Unió (CiU) assoliren la majoria relativa, però un pacte parlamentari entre CiU, CC-UCD i ERC donà suport a un govern monocolor de CiU presidit per Jordi Pujol. Les eleccions autonòmiques del 1984, del 1988 i del 1992 tornaren a donar el primer lloc a CiU, aquest cop amb majoria absoluta. La pérdua de la majoria absoluta del PSOE en les eleccions generals del 1993 assenyalà l'inici d'un canvi de relació entre el govern central i el de Catalunya. El suport parlamentari a un PSOE desprestigiat que assegurés l'estabilitat necessària per a governar només podia procedir de CiU, per tal com els dos grans partits estatals de l'oposició havien optat per una estratègia d'erosió. CiU decidí, sense entrar en un govern de coalició, donar suport extern al PSOE. D'aquesta manera el govern català obtenia una notable acceleració de traspassos de competències pendents (especialment el desplegament de la policia autonòmica) i la cessió del 15% de l'IRPF. D'altra banda, Catalunya no fou aliena a l'onada de presumptes casos de corrupció ocorreguts durant aquest període a tot l'estat. Així, el 1994 les acusacions al conseller J.M.Culell en provocaren la dimissió, si bé desprès quedà demostrada la manca de proves, i el 1994 el financer Javier de la Rosa fou processat per frau. Les eleccions autonòmiques del novembre del 1995 donaren un nou tombant a la situació política catalana per la pèrdua de majoria absoluta de CiU al Parlament. Jordi Pujol i CiU continuaren governant en solitari a l'espera de l'evolució posterior a les eleccions generals anticipades del març del 1996, per a establir pactes de govern. El PP guanyà les eleccions i, després de llargues negociacions, CiU donà suport al PP i a José María Aznar. Tot i que al setembre del 1996 Aleix Vidal-Quadras deixà la presidència del PP català, A.Fernández Díaz, que el substituí, es mostrà molt crític davant la possibilitat de reforma de la llei de Normalització Lingüística. Pel que fa al PSC, Raimon Obiols abandonà el càrrec de primer secretari, que passà a mans de Narcís Serra. Iniciativa per Catalunya (formació que heredà el capital política del PSUC), patí una greu crisi interna que provocà la sortida dels partidaris d'una unitat ideològica i d'acció amb Izquierda Unida (l'antic soci electoral a nivell estatal d'Iniciativa). Dins ERC augmentà la crisi interna, que desembocà a l'octubre del 1996 en la sortida d'Àngel Colom i Pilar Rahola, els quals crearen el Partit per la Independència (PI). En 1997, els governs català i espanyol arribaren a un acord per al traspàs de competències de l'INEM, segons el qual la Generalitat de Catalunya passava a controlar el seguiment dels desocupats i adquiria la responsabilitat de la formació i les subvencions. El 30 de desembre del 1997, el Parlament de Catalunya aprobà la nova Llei de Política Lingüística que aportà canvis en sectors com el del món del dret, de l'etiquetatge o del cinema.

1

25