HISTÒRIA ANTIGA

Universitat de Barcelona

Facultat d'Història i Geografia

1r. Quadrimestre

INTRODUCCIÓ

CRONOLOGIES I CALENDARIS

La història tal i com la coneixem avui dia s'inicia fa 4.600 milions d'anys amb el naixement del Sol.

Fa 3.000 milions d'anys apareix la primera cèl·lula (origen de la vida).

Fa entre 7.000.000 i 3.000.000 d'anys que apareix l'Australopithecus, primer homínid.

El primer home autèntic apareix fa només 150.000 anys.

La Història Antiga s'inicia fa 5.500 amb la primera escriptura i s'acaba fa 1.500 anys amb la desaparició del món romà.

Nosaltres utilitzem un eix cronològic absolut que pren com a any zero el naixement de Crist. Les dates anteriors son “Abans de Crist” (aC) i les posteriors “Desprès de Crist” (dC).

Hi ha dues menes de cronologies: les absolutes i les relatives.

Les absolutes es basen en un any zero, que és l'origen de la cronologia.

Les relatives es basen en períodes de referència, com ara els regnats dels reis.

CALENDARIS ANTICS

Els egipcis i els pobles mesopotàmics dataven a partir del regnat dels seus reis i faraons. Per exemple, parlem de l'any 1 del regnat de Hammurabi, el 1792 aC. Es tracta de calendaris molt difícils d'interpretar sense la documentació de l'època.

Els grecs utilitzaven una cronologia relativa basada en els cicles olímpics, que eren els quatre anys que hi havien entre la celebració dels Jocs Olímpics. Gràcies a que sabem del cert que els darrers jocs es van celebrar el 776 aC, podem determinar amb facilitat les dates gregues.

Els romans tenien dos sistemes diferents:

Un d'absolut, que utilitzava com a any zero la fundació de la ciutat (Ad Urbe Condita) o bé l'expulsió dels reis i la proclamació de la República (Post Reges Exactos).

I un de relatiu, que era el més comú, que es basava en els consulats. Per exemple, podem parlar de Marco Antonio et Cicerone II (Segon any del consulat de Marc Antoni i Ciceró).

Hi ha un altre calendari antic encara, l'Era Hispànica, que té l'any zero al 38 aC. S'utilitzava només a Hispània i el seu origen és un misteri. L'explicació més probable és que es tractés de l'inici de les campanyes d'August a la Península, que van ser al voltant d'aquella data.

LA COMPARTIMENTACIÓ HISTÒRICA

La compartimentació històrica, o la divisió de la Història en períodes, la va iniciar Kellner (Cellarius) el 1685. Aquest va dividir el temps en tres fases:

• Història Antiga (des d'Adam i Eva fins la caiguda de Roma)

• Història Medieval (des de la caiguda de Roma fins el Renaixement)

• Història Moderna (des del Renaixement fins al segle XVII)

Com que Kellner no coneixia l'existència de la Prehistòria, i la Història Contemporània trigaria encara un segle a començar, va situar l'Edat Antiga com l'època ideal per excel·lència i la seva pròpia època la va anomenar “moderna”. El període intermig, considerat fosc i despreciable, es va anomenar Media Aetas o Edat Mitjana, com si fos una transició sense importància (i això que dura mil anys!).

La Prehistòria es crea cap al segle XIX quan s'estableix que la Història comença amb l'escriptura. Tot i això, s'han trobat evidències de civilitzacions sense escriptura dins de l'Història Antiga. A aquestes civilitzacions se les anomena “protohistòriques, ni prehis-tòriques ni històriques.

Al segle XV els exploradors europeus entren en contacte per primer cop amb altres cultures totalment oposades a la seva, que de seguida qualifiquen de “salvatges” i “primitives”: els indis americans, les tribus polinésiques, els pobles del Carib...

Aleshores els científics europeus comencen a considerar que potser Europa també va travessar per una etapa molt primitiva en els seus orígens remots. És l'origen de les teories prehistòriques.

En aquell moment l'Església sostenia que l'origen de l'home es trobava en Adam i Eva, i que els fòssils d'animals estranys trobats al segle XVIII (dinosaures, mamuts, rinoceronts, tigres dents de sabre...) eren residus del Diluvi Universal. Però al segle XIX Charles Darwin i Boucher de Perthes van destruir la “teoria antediluviana” i van posar les bases de l'evolucionisme i de la Prehistòria que estudiem avui dia.

IMPERIS ANTICS

A l'inici de l'Historia Antiga es distingeixen una sèrie de grans civilitzacions que, al llarg del planeta, van crear una llengua i una cultura pròpies. Les primeres tenen com a característica comuna que van néixer al voltant d'un riu. Així:

• EGIPTE (3500 aC): Nil

• MESOPOTÀMIA (3500 aC): Tigris i Eufrates

• ÍNDIA (2700 aC): Indus

• XINA (1500 aC): Iang-tsé

• GRÈCIA (1800 aC)

• MÈXIC precolombí (1000 aC)

• INQUES del Perú (900 aC)

• ROMA (700 aC)

L'estudi dels imperis antics comença quan, al segle XVIII, el soldà d'Istanbul dona permís als científics europeus perquè excavin a la zona de l'antiga Mesopotàmia i Egipte, que en aquell moment formaven part de l'Imperi otomà. Fins aleshores, les úniques fonts que existien sobre aquestes civilitzacions eren l'Antic Testament i els textos d'Heròdot (450 aC), que narra la guerra mèdiques entre els grecs i els perses.

El 1780 es van iniciar les investigacions. Cap a 1802 es va començar a intentar desxifrar les inscripcions. El 1831 es poden llegir els jeroglífics egipcis gràcies a la Pedra de Rosetta, descoberta pel francès Champollion. i el 1840 es va produir un descobriment fonamental: la biblioteca d'Assurbanipal.

Assurbanipal va ser un rei dels perses la ciutat dels qual, Nínive, va ser destruïda pels hebreus cap al segle VII aC, tal com es recull a l'Antic Testament. En la seva biblioteca es van trobar moltíssimes tauletes de fang amb inscripcions, que, juntes, ocupen més extensió que la Bíblia sencera.

Més tard els europeus van trobar Persèpolis, la ciutat conquerida per Alexandre el Magne. Allí hi havia inscripcions en tres llengües:

• Persa antic (Aquenèida)

• Babiloni

• Elamita

El persa antic encara era parlat activament a algunes zones d'Iràn, i del babiloni procedeixen les llengües accadia i assíria. De l'accadi, a més, procedeix el sumeri. Així, per deducció, es van poder traduir una bona colla de llengües mesopotàmiques.

ORIGEN DELS TOPÒNIMS

Mesopotàmia: ve del grec Mésos (terra), Ho (dos) i Pótamos (rius), que vol dir “Terra entre Dos Rius”.

Egipte: originalment es deia Khemet (País Negre), pel color fosc del fang del Nil. El nom actual ve d'una corrupció grega de Hikuptah, “La Residència del Ka de Ptah”. És a dir Memfis, la ciutat on residia el Ka, i que és la zona de referència que els grecs coneixien com a Aegiptos.

Xina: ve del nom de la primera dinastia regnant, els Qin. Els indús, que eren els intemediaris entre els xinesos i Occident, ho pronunciaven Xin, i d'aquí la Xina, “el País dels Xin”. De totes formes a Occident s'ha anomenat Catai fins fa pocs segles.

Índia: senzillament, “País travessat pel riu Indus”, en grec.

Grècia: quan els romans van arribar a Grècia, el primer poble amb que es van trobar van ser els graikoi, o grecs, que eren poc importants i poc nombrosos. Però els romans van anomenar tot el país Graeci, és a dir, “País dels Graikoi”. De fet, els grecs s'anomenaven (i encara s'anomenen avui dia) Hel·làs, i d'aquí ve l'Hèl·lade.

Roma: hi ha dues teories sobre l'origen del nom. Uns diuen que ve de l'osc Rom, que vol dir “llop”, en referència a la coneguda llegenda de la lloba. Altres opinen que ve de l'estrusc Rumon, “Ciutat del Riu”, perquè els romans primitius i els etruscs feien negocis a través del Foro Boario, un punt per on és possible travessar el riu Tíber a peu. Molt probablement la segona teoria sigui la correcta.

TEMARI HISTORIA ANTIGA

MESOPOTÀMIA I EGIPTE

Egipte i Mesopotàmia son els dos imperis més antics i més importants de la Història Antiga. Tenien característiques físiques diferents:

• Mesopotàmia es trobava en una zona oberta i molt rica i fèrtil, sense cap defensa natural. Per això la seva història està plena d'invasions constants, que van aportar moltíssimes cultures, llengües i civilitzacions diferents.

• Egipte, en canvi, estava perfectament protegit. Al nord, per la mar Mediterrània, al sud per la selva africana, a l'est pel desert d'Aràbia i a l'oest pel desert de Líbia. Va tenir una sola civilització contínua i unida fins durant els seus 3000 anys d'història, amb una llengua i una cultura definides.

MESOPOTÀMIA

Mesopotàmia, que vol dir en grec “terra entre dos rius”, va néixer a la vall que queda entre els rius Tigris i Eufrates. El país es divideix en dues zones, l'Alta Mesopotàmia i la Baixa Mesopotàmia. El delta de l'Eufrates, antigament, estava en contacte amb el mar d'Aràbia. Avui dia els dos rius s'uneixen en un de sol que desemboca en el mar.

Els pobles mesopotàmics van construir els seus imperis en base a la fertilitat de les seves terres, que estaven perfectament regades per una gran xarxa de canals que portava l'aigua arreu i controlava la crescuda dels rius.

A Mesopotàmia es produïa:

• Ordi.

• Oli.

• Sèsam.

• Cogombres.

• Kiwis.

• Dàtils.

No tenien fusta ni pedra, així que construïen amb totxos de fang cuit. La fusta l'importaven del Líban, mitjançant el comerç o la guerra.

Les seves llengües eren totes cuneïformes. Escrivien sobre tauletes de fang sense coure, de forma que desprès afegien aigua i les reutilitzaven. Només escrivien per a les qüestions comercials. Els seus idiomes vénen de tres fonts diferenciades:

• Semita (oriental i occidental)

• Indoeuropeu (possiblement originari de Mongòlia)

• Aglutinats: llengües formades totalment per radicals simples o compostos.

Totes les llengües provenen del sumeri antic. Totes.

El Neolític mesopotàmic

Mesopotàmia és la primera zona documentada on va aparèixer l'agricultura. Segurament va ser cap al 8000 aC, quan les societats caçadores-recolectores nòmades van passar a ser agrícoles i sedentàries. Aquest procés va ser molt lent, va durar uns 3.000 anys, i es va desenvolupar a l'anomenat “creixent fèrtil”, una llengua de terra que s'estén a la zona que ara ocupen Turquia, Síria i Iraq.

Cap al 5000 aC apareix l'escriptura, i les societats evolucionen. Descobreixen la ramaderia, en domesticar els animals que serveixen per menjar: cabres, bous i ovelles. Al tenir aquest animals domesticats, se n'aprofita la pell i el pèl per fer vestits. També per aquest període s'inicia l'edat de ferro.

Jaciments del Neolític al creixent fèrtil:

a) AL-UBAID (el-Obeid):

Al-Ubaid I: Eridú

Al-Ubaid II: Hajji Mohamed

Al-Ubaid III: clàssic

Al-Ubaid IV: tardà

b) UR / URUK

Aquests jaciments presenten mostres de civilització evidents des dels estrats més antics, com si la civilització hagués sorgit de cop. Hi ha dues hipòtesis per explicar això:

que els estrats anteriors no han estat trobats.

Que la civilització va venir a Mesopotàmia ja formada des d'una zona desconeguda.

Al-Ubaid IV

A Al-Ubaid IV ja trobem totes les característiques pròpies d'una civilització en marxa.

En primer lloc, es comença a fer servir el tovot com a material de construcció. Recordem que a Mesopotàmia no hi ha pedra, i que les cases estan fetes de fang cuit. Doncs el tovot és fang amb palla i altres elements afegits que creen un material molt més compacte que permet fer cases més duradores i sòlides.

Es descobreix la cervesa, que serà la beguda nacional mesopotàmica. Es construeixen els primers canals, la qual cosa indica l'existència d'un poder organitzador (un rei o un consell d'aristòcrates). Finalment, trobem evidències de jerarquització de la societat:

• Hi ha una casta sacerdotal que governa

• I un poble que obeeix.

Sabem que els sacerdots eren alhora els governants, però no tenim detalls del culte.

Uruk

A l'Antic Testament es cita una ciutat, Erech. En realitat es tracta de la ciutat-estat d'Uruk (avui Warka), una autèntica metròpoli, amb una gran densitat demogràfica, una muralla de 10 km de llarg i una superfície de 50 hectàrees.

Ja en aquest període hi ha una nucleització de la societat. Les persones s'aglutinen a les ciutats per refugiar-se dels atacs dels pobles nòmades que encara eren caçadors-recolectors.

Sumer

Sumer es la primera civilització autèntica de Mesopotàmia i una de les primeres de la Història. A més, es la primera de la qual tenim informació escrita, donat que s'han trobat moltes tauletes de fang, base de la informació d'aquella època, a la zona de Sumer.

L'economia sumèria es basava en un tipus d'agricultura molt revolucionari: el camp llarg. Consisteix a fer tot de canals al voltant del riu per aprofitar al màxim els recursos i fertilitzar la terra.

L'agricultura era de rotació bianual, ja que la terra es deixava reposar durant any per millorar la seva producció. Els dos terços de la collita eren excedents que no es consumien, la qual cosa demostra l'extraordinària prosperitat de Sumer. Els excedents van provocar l'aparició d'una nova classe social, l'artesanat. Els artesans treballaven sobretot als temples.

La fusta i la pedra eren molt escassos, i s'empraven sobretot per a la construcció d'edificis com ara temples i cases nobles.

El coure i l'estany s'utilitzaven per fer bronze, amb el qual es feien armes molt superiors a les dels veïns.

Sumer també va veure l'aparició de dos productes nous i desconeguts fins aleshores: la farina i les filatures de productes tèxtils. Ambdues coses eren produïdes per dones esclaves.

Els sacerdots tenien tot el poder a Sumer (era un estat-temple teocràtic). Fins fa poc es pensava, gràcies a unes tauletes trobades a Girsú, que tota la terra era propietat dels temples. Avui, però, ja se sap que els temples tenien el 50% de la terra, mentres que la resta eren terres individuals o comunals (pastures).

A Sumer hi havia tres classes socials:

• Lliures

• Semilliures o independents

• Esclaus

La meitat de la població era dependents que treballaven per als temples (agricultors, ramaders, pescadors, artesans). Els sacerdots estaven lligats al temple i es consideraven semilliures. N'hi havia dues categories segons la seva proximitat al déu:

• En (Gran Sacerdot)

• Sanga (Administrador del temple)

Entre la meitat i dos terços de la població eren lliures. Dins d'aquests s'hi troben diverses subclasses en funció de la riquesa:

• Aristocràcia laica (grans propietaris)

• Càrrecs de governació civil (funcionaris)

• Comerciants i mercaders.

Només hi havia dues maneres de convertir-te en esclau:

• Presoner de guerra (la més comuna)

• Per pagar uns deutes

Els reis Enmetema i Urukagina van prendre mesures per erradicar l'esclavitud per deutes cap al 2400 aC.

Religió sumèria

Aquesta religió neix al Sumer Arcaic i perdurarà fins a l'època dels perses, la qual cosa son gairebé 3000 anys de continuïtat (!).

La religió sumèria és sincretista, perquè aglutina diverses atribucions a un mateix déu, tot i que també és politeista. Els déus sumeris són humans amb poder divins com la immortalitat i la força física. El panteó sumeri comptava amb els cinc déus més importants, dividits en tres divinitats masculines i dues de femenines (entre parèntesi, els noms semites):

MASCULINES

• An (Anu) = déu suprem

• Enlil

• Enki (Ea)

FEMENINES

• Istar (Inanna)

• Ninhursag (Nintu)

AN (ANU) era el déu del cel. Està representat pel pictograma “cel”.

ENLIL era el representant dels déus entre els homes. També legitima els reis, i és el déu de l'aire i l'atmosfera. Amb el seu alè atorga vida als homes. Tenia el temple a Nypur.

ENKI (EA) era el déu amic dels homes. El seu nom, etimològicament, vols dir “déu de la terra”, però de fet és el déu de l'aigua. El seu atribut més destacat és la intel·ligència, i és representat per dos raigs d'aigua.

ISTAR (INANNA) és la deessa de l'amor, la joventut i la bellesa. Representa la fecunditat femenina. Però és molt colèrica (per la relació amor-odi).

NINHURSAG (NINTU) és la deessa mare, la fertilitat de la terra.

A banda d'aquests cinc grans, hi ha altres divinitats menors que també eren adorades:

• Dumuzi, que és l'amant d'Istar.

• Ereskigal, que és la deessa dels inferns.

El rei de Sumer s'identificava amb Dumuzi, i cada any passava sis mesos amb la sacerdotessa d'Ereskigal. Aquest ritual representava la fertilitat de la terra.

Respecte al més enllà, la religió sumèria era bastant dura: Era és una fortalesa amb 100 muralles, a l'interior de la qual es troba el palau d'Arallu, on viuen Nergal i la seva dona Ereskigal. El mort ha de suportar un viatge molt dur per un desert, travessar un riu i anar fins a Arallu, on és jutjat. Si el veredicte li és negatiu, es transforma en una ànima en pena.

Accad

El Sumer Arcaic finalitza amb una gran guerra entre ciutats-estat de la Baixa Mesopotàmia. Urukagina (Lagash) es veu atacat per Lugalzagisi (Ur), i d'aquest fet neix la Mesopotàmia unida el 2350 aC, quan el rei Sargó d'Accad (Alta Mesopotàmia) conquereix i domina la Baixa Mesopotàmia. Es creen tres rutes comercials molt importants:

• Assur / Ninive

• Ebla

• Mari

Les ciutats-estat es converteixen en grans regnes i en potències econòmiques.

EGIPTE

Cronologia d'Egipte

El Nil neix al llac Victòria prop del Kilimanjaro, en una regió volcànica. Les cendres riques en potassi arriben al Nil i es mantenen en suspensió a les aigües fins que el riu es desborda un cop a l'any. Aquest procés fertilitza tant la terra que els egipcis no tenen més que posar-hi les llavors i esperar que vinguin les riques collites.

Tota la cultura egípcia es basa en aquesta crescuda anual, de la qual se'n feia responsable al faraó, que era l'elegit dels déus.

Sembla ser que Egipte té les seves arrels més antigues en la cultura africana, i que els primers faraons eren negres. Però de moment això és una hipòtesi que és rebutjada per molts, que consideren Egipte com el bressol de la civilització blanca.

Divisió d'Egipte

Egipte es divideix entre Alt i Baix Egipte, segons la seva posició al Nil:

• ALT Egipte: la vall que queda entre la primera cataracta i la ciutat de Memfis.

• BAIX Egipte: el delta que hi ha entre Memfis i la Mediterrània.

Al sud de la primera cataracta, és a dir, sota l'Alt Egipte, hi havia el regne de Núbia, que també es divideix entre:

• BAIXA Núbia (Wawat): entre la primera i la segona cataracta.

• ALTA Núbia (Kus): la resta del Nil conegut.

Fonts antigues

Les dues principals fonts d'informació que es tenen d'Egipte són, principalment, l'AT i Heròdot. Aquest últim va viatjar a Egipte cap al 450 aC, quan estava sota dominació grega, i escriu el seu llibre Històries en base al que li expliquen els sacerdots egipcis. Però pel que sembla aquests sacerdots li van prendre el pèl perquè la seva obra presenta moltes incongruències.

A l'Antic Testament es menciona freqüentment Egipte, sobretot a les històries de Josep i Moisès.

Hi ha altres historiadors que no són gaire importants, com els romans Dionís (autor de Bibliotheca Historica) i Estrabó (autor de Geographia).

Però la millor història antiga d'Egipte ve de la mà de Manethó, que va ser recollit per Flavi Josep al segle II aC. Aquest era un jueu romà que va escriure una obra, Antigüitats jueves, que volia ser un llibre d'història del poble d'Israel des dels orígens. Per escriure'l va buscar documentació sobre l'estada dels hebreus a Egipte (recollida a la Bíblia) i va trobar Aegyptiaca, una obra que no s'ha conservat fins als nostres dies però que gràcies al testimoni de Flavi Josep coneixem força bé.

Manethó va ser el primer que va escriure la història d'Egipte compartimentada; la va dividir en dos tipus de períodes: els imperis (moments d'unitat del Baix i l'Alt Egipte) i els períodes de transició (moments en que Egipte restava dividida en diferents estats).

Així, Menathó distingeix:

• Imperi Antic

• Primer període de transició

• Imperi Mig

• Segon període de transició

• Imperi Nou

• Tercer període de transició

• Era hel·lenística (època contemporània de Manethó)

A més, Manethó va encunyar el terme de dinastia per distingir els governants d'Egipte; no sabem en quins criteris es va basar Manethó per fer aquesta divisió, però cal recordar que la paraula dinastia no té aquí el mateix significat que a l'actualitat. Una dinastia a Egipte no és necessàriament un període tancat.

• Predinàstic: “dinastia 0”

• Imperi Antic: I-VI

• Primer període de transició: VII-X

• Imperi Mig: XI-XII

• Segon període de transició: XIII-XVII

• Imperi Nou: XVIII-XX

• Tercer període de transició: XXI-XXV

• Baixa època (Era hel·lenística): XXVI-XXX

Aquesta divisió s'ha mantingut vigent fins avui dia; l'egiptologia moderna, però, ha afegit el concepte “dinastia zero” per referir-se a l'Egipte arcaic (o predinàstic). També s'ha allargat la Baixa època fins a la conquesta romana a principis de l'era cristiana.

Orígens de l'egiptologia

El 1799 Egipte estava a punt de caure en mans angleses, així que la Convenció revolucionària francesa va enviar el general Napoleó Bonaparte al capdavant d'un exèrcit per combatre'ls. Napoleó, com a bon il·lustrat, va portar amb ell un estol de científics i investigadors per estudiar les ruïnes que s'anessin trobant. L'objectiu, de fet, era demostrar que els pares de la humanitat no eren Adam i Eva, sinó que les arrels es trobaven a grans civilitzacions com l'egípcia. Dels resultats de les investigacions dels francesos es va escriure Description d'Égypte, una obra de referència. Entre altres troballes, es descobreix la pedra de Rosetta.

Desprès de la guerra napoleònica, Egipte es va tancar als europeus fins que al 1850 el soldà d'Istanbul va donar permís als occidentals; es funda el Museu del Caire i les missions arqueològiques permanents de França, Anglaterra i Alemanya.

La llengua egípcia

Els egipcis, al contrari que els mesopotàmics, van parlar una sola llengua durant tota la seva història: l'egipci. Gràcies als estudis de la pedra de Rosetta fets per Champollion, podem distingir quatre tipus diferents d'escriptura egípcia:

• Jeroglífic: descoberts per Tot, déu de la saviesa, cap al 3100 aC. Els primers eren molt primitius i estaven escrits sobre ós.

• Hieràtic (3000 aC): ve del grec “hyeros” (sagrat) perquè es pensava que només la utilitzaven els sacerdots. És una evolució dels jeroglífics per fer més senzilla, àgils i entenedora la llengua.

• Demòdic (segle VII aC): ve de “demos” (poble), perquè els grecs es pensaven que era la llengua que parlava el poble.

• Copte (segle IV dC): llengua tardana inventada pels cristians coptes. Senzillament és egipci escrit amb l'alfabet grec.

Totes aquestes llengües tret del copte van morir fa segles; per això només va ser possible traduir-les quan es va desxifrar la pedra de Rosetta, que és un edicte sobre un temple promulgat el 169 aC, durant la dominació hel·lenística, i que per tant està escrit en tres llengües: el grec (llengua dels governants), el jeroglífic (llengua del país) i el demòdic (car en aquella època pràcticament ningú entenia ja el jeroglífic).

El jeroglífic era una llengua divina, així que les noms dels faraons, que eren fills dels déus, estaven encerclats per un cartutx que el preservava per l'eternitat.

Els egipcis escrivien sobre pedra i sobre papir, el qual compraven a Biblos.

La llengua egípcia té el seu origen en el tronc camito-semita, d'on venen també el semític i el camític. A l'època preneolítica trobem rastres d'una llengua estranya, anterior a l'egipci, que ha estat anomenada nilòtic.

El sorgiment de l'escriptura a Egipte

En primer lloc es van crear ideogrames, símbols que representen objectes o altres coses. Els ideogrames, amb el temps, van anar evolucionant i es van començar a utilitzar per designar moltes coses:

• Ideogrames senzills (boca)

• Ideogrames d'acció (tocar)

• Ideogrames de realitat (Egipte)

• Ideogrames d'abstracte (cel)

En un moment donat es produeix el fet que hi ha milers d'ideogrames, i escriure'ls es fa molt complicat. Aleshores sorgeixen els fonogrames, ideogrames que representen sons. Hi ha tres tipus de fonogrames:

• Unilíters.

• Bilíters.

• Trilíters.

A partir d'aquí es comença a desenvolupar l'escriptura pròpiament dita. L'egipci, però, conservarà tant els fonogrames com els ideogrames en els jeroglífics (en aquest sentit és una llengua poc evolucionada).

Tant es pot escriure de dreta a esquerra com d'esquerra a dreta com de dalt a baix, no hi havia una norma establerta. Els escrivents ho feien com volien. Per saber la direcció en que s'ha de llegir el text, cal fixar-se en els jeroglífics que representen ocells.

El període de formació de l'Egipte neolític, predinàstic i històric

Egipte neix amb la revolució neolítica. Gràcies al descobriment de l'agricultura i la ramaderia, els pobles es sedentaritzen cap al 5200 aC i s'inicia l'historia egípcia.

• Entre el 5200 i el 4000 aC: NEOLÍTIC (societats agrícoles primitives)

• Entre el 4000 i el 3000 aC: PREDINÀSTIC (societats amb noció d'estat i d'autoritat)

• Cap al 3000 aC: DINÀSTIC o ERA TINITA (Aparició de la I dinastia amb capital a Tinis)

En tot aquest procés es distingeixen moltes cultures que conformen el bressol d'Egipte:

Cultures primigènies (o dels oasis perifèrics del Nil)

• Fayum

• Siwah

• Jarga

Cultures neolítiques del delta del Nil

• Merinde-Beni-Salome

• El-Omari

Cultures predinàstiques

• El-Omari B

• Ma Adi

Cultura de la vall de Deir Tasa

• Badarià

• Nagada I

• Nagada II

• Nagada III (dinastia 0)

Baix Egipte Fayum A (4.400 - 3.900 aC) Merimda Beni Salama (4.300 - 3.700 aC) El-Omari (3.700 -3.400 aC) Maadi (3.400 - 3.200 aC)

Alt Egipte Cultura Badariense (4.400 - 4.000 aC) Cultura Amratiense (4.000 - 3.500 aC) Cultura Gerzeense (3.500 - 3.200 aC) Nagada III (c. 3.200 - 3.000 aC)

El sorgiment de l'estat egipci

Entenem per estat una societat jerarquitzada amb unes lleis i institucions pròpies que regeixen la vida dels habitants del país.

Distingim els diferents períodes culturals egipcis i la seva evolució a través de la col·locació de les sitges de gra i els aixovars de les cases.

Així, a les primeres cultures les sitges estan a dins de les cases i no hi ha aixovars, la qual cosa indica que no hi ha classes diferenciades.

Però a la cultura Ma Adi ja trobem cases uniformes, amb camps treballats de forma independent i les sitges allunyades de les cases, la qual cosa significa que ja existeix un poder que recapta impostos sobre les collites. És més o menys en aquesta època quan el coure arriba a Egipte a través de Mesopotàmia. La ciutat de Biblos actua com a intermediari entre les dues cultures.

A partir del període badarià, apareixen les primeres tombes. Tenen aixovars i plaquetes que serveixen per moldre la malaquita amb la qual els pagesos es protegeixen del sol. S'intueix el poder.

A Nagada I apareix la irrigació, que delata un control sobre el medi. A Gerzeene s'han trobat signes evidents de civilització i d'irrigació expansiva. Es tracta de l'època del faraó escorpí; ja es troben objectes la possessió dels quals indica poder i atribueix autoritat. Això també ens permet saber que ja existien artesans especialitzats.

Els nomos

Nomos és el nom grec amb què es coneixen les ciutats-estat que composaven l'Egipte predinàstic. Cada nomos va adoptar un animal com a tòtem, el qual l'identificava i constituïa la seva insígnia. Per exemple, Edfú tenia el falcó i Mendes el dofí. També trobem divinitats no totèmiques, com Osiris a Àbidos i Seth a Kom Ombo.

Els nomos es formen a partir de Nagada II a tot Egipte, però sempre a prop del riu, mai a la vall. En aquest període comença la cultura calcolítica i l'escriptura pictogràfica. Això permet conèixer els noms dels primers faraons com Narmer.

Finalment, Nagada III és un període de transició que tendeix a la unificació del Baix i l'Alt Egipte.

La cosmologia

La cosmologia és la manera amb que els egipcis explicaven l'origen dels temps mitjançant la mitologia. De fet es tracta d'informació històrica mesclada amb mites i ornaments religiosos. La cosmologia següent procedeix de la ciutat d'Heliòpolis.

La mare fundadora és Num (el Nil), una massa líquida de la que va sortir Re (el Sol). El primer raig de Re (ben-ben) va fer emergir una elevació de terra de dins de Num. D'aquí vénen els obeliscos, que són homenatges als raigs de sol. De la terra sorgí Shu (condició de Sec) i Tefnut (condició d'Humit). De Tefnut van néixer Nut (el Cel) i Geb (la Terra). I d'aquests va néixer dos nois, Osiris i Seth, i dues noies, Isis i Neftis.

Isis i Osiris va formar parella, així com Seth i Neftis. Els primers van tenir con a descendent Horus, el Falcó. Aquests cinc són els protagonistes de la història d'Egipte.

Com que Seth era estèril i no podia tenir fills, va tenir enveja del seu germà Osiris i per despit el va matar, el va trossejar i va escampar els seus trossos per tota la terra. Isis va tenir por que Seth també matés al nadó Horus i el va enviar a Butó, on va ser alletat per Hathor, la Vaca. Isis es va dedicar a buscar les trossos d'Osiris, i els va trobar tots tret del penis, que havia estat menjat per Oxirrinc, el Peix. Isis va ajuntar les parts i va ressucitar Osiris. Però com que aquest havia quedat estèril, es va transformar en el déu dels morts i se'n va anar a l'Inframón.

En saber la trista sort del seu pare Horus va plorar i d'una llàgrima seva van sorgir els homes.

La història real

Pel que sabem, aquesta cosmologia es basa en uns fets reals: els déus representen ciutats que al període predinàstic estaven en guerra. Àbidos era Osiris i Kom Ombo era Seth. Al final la guerra la va guanyar Àbidos gràcies a la seva aliança amb Buto, el tòtem de la qual és Horus. D'aquesta manera Àbidos va unificar l'Alt i el Baix Egipte i va crear la dinastia I, i Seth es va convertir en el déu del mal.

La pedra de Palerm i el primer faraó

La pedra de Palerm és un document gravat sobre pedra que es conserva al museu de Palerm (Sicília). Es tracta d'uns annals sobre tots els faraons d'Egipte. Els primers noms són els d'Osiris i Horus. Després ve Ptah i altres déus. El primer faraó humà és Aha, del qual Menathó ens parla com a successor de Menes.

De fet hi ha diverses versions sobre el primer faraó. Menathó i el pergamí de Torí diuen que va ser Menes, la pedra de Palerm afirma que Aha i la paleta d'Àbidos diu que va ser Narmer. De fet, no hi ha consens sobre el tema. La versió més comunment acceptada és que Narmer i Menes són la mateixa persona, el faraó d'Àbidos que va unificar Egipte, i que Aha seria el seu successor, el segon faraó. Podem considerar que Narmer/Menes és el darrer faraó de la “dinastia 0”, i que Aha és el primer o el segon de la dinastia I.

L'època tinita

Quan es va unificar Egipte la capital es va situar a Tinis (Alt Egipte), per això del període que va des de la unificació fins a la fi de la dinastia II se'n diu època tinita. Tinis és una ciutat bessona d'Àbidos. Com que Tinis estava al Sud, i per evitar revoltes al Nord, el faraó va fundar Memfis i hi va situar un governador delegat. És curiós, perquè les els faraons eren enterrats a Àbidos però es construïen còpies de les tombes a Memfis per recordar que el Nord estava sotmès al poder del Sud.

Les dinasties I i II van governar molts anys, entre 3150 i 2700 aC. Els faraons van ser els següents:

DINASTIA I

• Menes/Narmer (3150-3125 aC)

• Aha (3125-3100)

• Dyer (3100-3055)

• Vadyi (3055-3050)

• Den (3050-2995)

• Adyib (2995-2960)

• Qa (2960-2925)

El fill de Qa, Hotepsejemuy (“que els dos grans estiguin en pau”), trasllada la capital a Memfis per culpa de la tensió entre Alt i Baix Egipte, i dóna lloc a la dinastia II.

DINASTIA II (2925-2700 aC)

• Hotepsejemuy

• Nebre

• Ninecher

• Uneg

• Peribsen - Jasejemuy

• Jasejemuy

Peribsen va usurpar al tro i va tornar a situar la capital a Àbidos. Jesejemuy, el faraó legítim, va fer la guerra amb ell des de Memfis i va guanyar; el seu fill, Zoser va ser el primer representant de la dinastia III. Durant aquesta dinastia II s'estableix el culte a Re, déu titular d'Heliòpolis. També s'imposa el culte al faraó mort, doncs s'han trobat corts senceres immolades amb el sobirà.

L'estat tinita

L'estat egipci de l'època tinita gira al voltant de quatre punts fonamentals:

• La consecució d'un culte nacional que és practicat per tots: Sobek (el Cocodril) i Apis (el Bou). També sorgeix el culte a la serp, missatgera de l'Inframón. Aquests cultes es deuen a raons pràctiques: al Nil hi ha molts cocodrils i convé tenir-los contents; i el bou és l'animal per excel·lència de l'agricultura egípcia.

• La dualitat política: el faraó es trobava a Tinis (Alt Egipte) i mantenia un canceller delegat a Memfis (Baix Egipte). A més, es practicava una política d'aliances tradicionals entre famílies del Nord i del Sud.

• Una gran política bèl·lica agressiva contra Núbia.

• Un comerç molt actiu amb Mesopotàmia a través de Biblos, que proporcionava sobretot coure.

A pesar de la unitat política, les ciutats mantenien els seus prínceps autònoms. Els faraons de la dinastia II els van anar substituint per funcionaris per reforçar el poder central. L'estat s'organitzava com una teocràcia al centre de la qual estava el faraó, l'elegit dels déus. La titulatura imperial es composava de cinc noms:

• Horus: fill d'Horus

• Nesub-biti: rei de l'Alt i del Baix Egipte

• Nebty: el nom del faraó

• I dos més

Els símbols del poder eren una corona formada per:

• Una corona blanca de l'Alt Egipte.

• Una corona vermella del Baix Egipte.

• Una cobra frontal en honor a la deessa Buto.

Ja en aquesta època hi ha una administració sòlida i eficaç, una autèntica burocràcia.

L'intermediari entre el faraó i els buròcrates era el tjaty (primer ministre). Entre altres coses, el tjaty portava els censos de població i de propietat i recaptava els impostos (en espècies, perquè els egipcis mai van encunyar moneda).

Gràcies a aquesta burocràcia tan organitzada, el faraó va poder marginar l'aristocràcia. A l'inici de la dinastia I el faraó havia de comptar amb l'ajut dels 10 Grans del Sud, un consell de nobles. A la dinastia III aquests ja no existien. El poder va ser concentrat a les mans del faraó i recolzat en el poble que l'adorava com un déu.

L'IMPERI ANTIC (2686 - 2173 aC)

L'Imperi Antic està format per les dinasties III, IV, V i VI, i es divideix en tres períodes:

• Esplendor: dinastia III

• Culminació: dinasties IV i V

• Decadència: dinastia VI

Es tracta d'una època de pau i prosperitat. Es construeix molt, sobretot en pedra. Memfis continua sent la capital.

La informació de l'època es basa en el descobriment de la necròpolis de Saqqara.

Memfis

La ciutat de Memfis, capital de l'Alt i del Baix Egipte durant l'Imperi Antic, tenia més de 10 quilòmetres de muralla. De fet, el nom de Memfis significa “mur blanc. El déu titular era Ptah, que la protegia, juntament amb altres déus secundaris com Sacmis (Sekhmet), el fill de Ptah, representat per una pantera. Un altre divinitat important era el Bou Apis.

Memfis va viure un gran esplendor durant aquest període, i es va convertir en una capital absoluta: cultural, econòmica i política, amb una gran extensió i un ambient cosmopolita.

Però aquest ambient fa que el faraó traslladi l'aparell estatal al barri administratiu de Gizeh (Giza).

Els grans faraons de l'Imperi Antic

El primer faraó totalment documentat és Zoser, primer representant de la dinastia III, i per tant de l'Imperi Antic. Zoser es va fer construir la primera piràmide, que era esglaonada. L'arquitecte responsable va ser Imhotep, que després es convertiria en el déu de l'arquitectura.

La triada faraònica més ben coneguda és Quéope (Keops), Quefrén (Kefren) i Micerí, gràcies a les seves famosísimes piràmides, que per cert no van ser construïdes per esclaus com es pensa vulgarment, sinó per treballadors voluntaris i assalariats. Els egipcis no concebien l'esclavisme.

Les piràmides, de fet, tenien una significació política: els faraons, fins a Zoser, depenien de la casta sacerdotal, que era la que governava realment el país. Quéope va voler canviar això i va lluitar tota la seva vida per retallar influència als sacerdots. La gran piràmide és la mostra de tot el poder que va acumular durant el seu regnat.

El seu successor va ser el seu germà Quefrén, però aquest va pujar al tron desprès de moltes vicissituds. Primer va haver un interregne de vuit anys durant els quals va governar Didufri. Un cop assolit el poder, Quefrén va portar fins a les últimes conseqüències la política del seu germà.

En primer lloc, el faraó Quefrén es va nomenar fill de Re. Al nomenar-se fill d'una divinitat, ell mateix s'imbuïa d'una aura divina i a més, de retruc, anul·lava els sacerdots. Després es va fer construir una piràmide, al costat de la del seu germà, no tan gran com aquella. I, per últim, es va fer construir una escultura monumental amb la seva efigie amb cos de lleó (símbol d'autoritat); és la coneguda esfinx. Quefrén va governar durant 25 anys.

A la seva mort el van succeir Hordeyef i després Baufre, faraons dels quals no en sabem absolutament res tret del nom. El successor del Baufre va ser Micerí, l'últim gran faraó de l'Imperi Antic. Aquest va culminar la divinització del faraó fent-se construir la tercera piràmide (la més petita) i pactant amb els sacerdots. Tradicionalment s'ha interpretat aquest pacte com un signe de debilitat per part del faraó, però la realitat és que gràcies a aquesta jugada, els faraons serien sempre considerats fills d'un déu. Micerí regnà 28 anys.

Dinasties IV i V

Shepseskaf, successor de Micerí, renuncia a la costum de les piràmides i torna a ser enterrat en una mastaba com abans de Zoser. Amb això, els sacerdots recuperen tot el poder i tornen a controlar al faraó. Amb ell s'inicia la dinastia IV, que té com a característica l'adopció de Ptah de nou com a déu titular d'Egipte.

La dinastia IV caigué aviat i pujà la dinastia V. Durant aquest període es reprèn el culte a Re i es trasllada la capital a Heliòpolis (“ciutat del sol” en grec. No coneixem el nom egipci). Comença la decadència de l'Imperi Antic.

El faraó i la seva família

La titulatura del faraó durant l'Imperi Antic constava de cinc noms:

Horus (fill del Déu Falcó)

Nebti (fill de les dues senyores: Nejbet i Uto)

Horus d'Or

Nesub-Biti (Aquell que pertany a la Canya [el Baix Egipte] i l'abella [l'Alt Egipte])

El nom del faraó

Així, per exemple, Quéope es diria Horus Nebti Horus (d'Or) Nesub-Biti Kheops.

El faraó podia tenir les esposes que volgués. Es dividien en categories:

• Gran esposa (reina)

• Esposes legítimes

• Esposes secundàries

A més, també podia tenir tantes concubines com volgués (harem reial). Les concubines solien ser nobles estrangeres donades per agradar al faraó o bé les filles dels funcionaris reials.

La reina no tenia un gran paper, tot i que a Egipte la dona tenia molta llibertat i responsabilitat. Però hi ha comptades excepcions, casos en els quals la reina ha d'assumir el poder perquè no hi ha cap altre remei. Aquestes “faraones” són:

• Nicrotis (Imperi Antic)

• Escemiofris (Imperi Mig)

• Aspesis / Hatshepsut (Imperi Nou)

• Tausert (Imperi Nou)

Sense comptar amb Cleòpatra a l'Època Hel·lenística, és clar. Aquestes quatre reines van regnar molt pocs anys, i tota la seva nomenclatura s'escrivia amb gènere masculí, és a dir, que per regnar s'havien de considerar homes. El govern de la dona no estava contemplat. Arribat el moment, totes van ser deposades.

L'administració durant l'Imperi Antic

Per sota del faraó s'hi trobava el visir o primer ministre. Durant les dinasties III, IV i V aquest càrrec se solia donar a algun dels fills secundaris del faraó. A partir de la VI es dona a una persona de confiança però de fora de la família reial. El visir tenia moltes atribucions. Era el cap suprem del funcionariat i el president de la cort de justícia. El seus cos s'enterrava amb els faraons i les reines.

Per sota del visir hi ha els seus ajudants, els caps dels secrets, paraula de la qual ha derivat “secretari”. Aquests estaven al càrrec dels cinc departaments o ministeris:

Cancelleria (presidència)

Hisenda

Corona (patrimoni personal del faraó)

Administració de les aigües (control del Nil)

Administració del culte reial (no es coneixen les atribucions exactes d'aquest departament)

Els següents a l'escala eren els governadors de les províncies, anomenats nomarques (del grec “nomos”, regió). En egipci el seu nom equivalia a “aquell qui obre els canals”. La successió al càrrec de nomarca no estava regulada per l'estat, així que les regions mantenien una certa autonomia. En molts casos els nomarques eren descendents dels prínceps independents que hi havia abans de la unificació.

Per sota dels nomarques hi havia els alcaldes de les ciutats, que eren intendents del nomarques i responien davant d'aquests. Els intendents regien les ciutats amb l'ajut d'un consell de notables format per aristòcrates i mercaders.

L'expansió territorial

Amb la III dinastia s'inicia una gran conquesta que doblarà el tamany d'Egipte durant tot l'Imperi Antic. L'expansió es fa sobretot cap a la Baixa Núbia (Wawat) cap al Sud i cap a la península del Sinaí a l'Est. Sota el regnat de Quéope es va impulsar el culte a la guerra i Egipte va ampliar les seves fronteres fins a la tercera cataracta del Nil:

La decadència

A la VI hi ha una gran davallada en tots els sentits, sobretot política. El faraó Fiope II, anomenat Pepis, governa durant 94 anys (!). Aquest regant tan llarg provoca un desgast molt dur a tota l'administració i deixa el país molt tocat. La prova és que, durant els deu anys següents a la mort de Pepis, es succeeixen multitud de faraons, amb regnats molt efímers i d'una gran inestabilitat. És la fi de l'Imperi Antic i l'inici del primer període de transició.

El primer període de transició (2173-2040 aC)

Després de la mort de Pepis II, es va produir una etapa de caos i descontrol, provocada per diversos factors:

• L'excessiu poder que havien acumulat els nomarques del Sud.

• La independència de Núbia.

• L'atac dels pobles orientals a través del Sinaí.

• La revolta de les classes populars contra els poderosos.

Durant aquest període, hi ha quatre dinasties en joc alhora (!):

La dinastia VII: que de fet són 70 nomarques que es proclamen faraons alhora, i que no tenen poder més enllà de les seves ciutats.

La dinastia VIII: proclamada a Coptos, al Sud, era la més poderosa.

Les dinasties IX i X: situades ambdues a Heracleòpolis, el seus dominis van des d'aquesta ciutat, situada a la plana, fins a Memfis.

Del període de transició ens ha arribat moltíssima informació gràcies al llibre Lamentacions, d'Ipu-Ur, un sacerdot de l'època.

Ipu-Ur explica que tot Egipte va ser colpit per una gran revolució social duta a terme pels pobres i pels mercaders, amb l'objectiu d'eliminar l'aristocràcia i els sacerdots. Es tracta del primer moviment d'aquestes característiques en tota la Història. Pel que sembla la revolta va ser molt dura, però va durar poc. No ens han arribat les conseqüències, que devien ser escasses, perquè la situació no va canviar gens: la noblesa seguia mantenint el poder polític i els sacerdots continuaven dominant la societat.

Els faraons de les dinasties IX i X copien els noms dels faraons legítims de la IV dinastia de l'Imperi Antic, en un intent de legitimar el seu govern.

Finalment, la dinastia XI es proclamada per Mentuhotep II a Tebes, al Sud. Aquest faraó s'alia amb els poderosos clans del Sud i aconsegueix reunificar l'Alt i el Baix Egipte, donant lloc així a l'Imperi Mig.

Dinasties IX/X (Heracleopolitanes) 2160 - 2040 aC 

18 reis d'ordre desconegut, entre ells: Jeti I al IV, Iti, Imutes, Neferkara VIII, Nebkaura i Merikara.

Dinastia XI (Tebana) 2134 - 2040 aC 

Inyotef I....................................................... 2134 - 2118 aC 
Inyotef II....................................................... 2118 - 2069 aC 
Inyotef III..................................................... 2069 - 2061 aC 
Nebhepetra Mentuhotep I............................. 2061 - 2010 aC 

L'IMPERI MIG (2040-1786 aC)

Mentuhotep II és el primer representant de la dinastia tebana i de l'Imperi Mig. Aquest període només tindrà dues dinasties en 300 anys, la XI i la XII, la qual cosa demostra la gran estabilitat que imperarà.

Al principi Mentuhotep només era un nomarca més, però un cop al poder va traslladar la capital al Nord per evitar pagar els seus deutes amb els clans del Sud. Va dur a terme una gran política d'estabilització, consistent sobretot a limitar el poder dels nomarques, els quals, a partir d'ara, seran funcionaris nomenats des de la capital, i no aristòcrates com fins ara. També es du a terme una política de reconquesta, amb la qual Egipte recupera els seus dominis fins a la 1ª cataracta.

Cultura i societat als Imperis Antic i Mig

Els egipcis van considerar l'Imperi Mig com el moment de màxim esplendor de la seva civilització. Realment, aquest període no va ser més que la continuació de l'Imperi Antic, que va ser realment el punt culminant de la història egípcia.

Els egipcis, com ja s'ha dit, no coneixien l'esclavitud, però tenien a molts presoners de guerra treballant com a forçats a les seves obres i a les explotacions agrícoles. De totes formes, eren majoria a Egipte els treballadors lliures i assalariats.

Tampoc existia, durant els Imperis Antic i Mig, la pena de mort. Tots els condemnats tenien dret a un judici, i, en última instància, a apel·lar la clemència del faraó. Aquest dret era fonamental en tots els súbdits, independentment de la seva classe social.

La família egípcia era força lliberal (molt més, per exemple, que la família mesopotàmica), i la dona era igual davant la llei a l'home. El matrimoni era considerat un contracte entre la parella, un assumpte privat que no tenia cap caràcter religiós. Com qualsevol altre contracte, es podia rescindir o trencar (divorci). Si la dona es divorciava o quedava vídua, conservava tots els seus béns privats.

Pel que fa a la cultura, es tracta d'una època molt prolífica de la qual ens han arribat moltes obres, que, malgrat això, deuen ser una minúscula part del total. En aquells temps es creia que la paraula tenia virtuts màgiques, i que en ser pronunciada o escrita es feien realitat aquells fets narrats. Per això tota la literatura és sagrada.

A l'Imperi Antic trobem tres tipus de textos:

• Literatura de caire locatiu - Ensenyançes de Ptahhotep

• Textos sagrats - jeroglífics de la piràmide d'Onos

• Literatura històrica - pedra de Palerm

Les Ensenyances de Ptahhotep es un llibre de màximes morals i consells dedicat al fill de l'autor. Ptahhotep ens parla de les cases de la vida, les escoles egípcies on els fills de l'aristocràcia aprenien el més important. Gràcies a aquesta obra coneixem bé l'educació de l'èlit egípcia.

Els jeroglífics de la piràmide d'Onos, faraó de la V dinastia, així com les inscripcions dels sarcòfags dels faraons de les dinasties VI, VII i VIII son un referent important en el culte dels morts egipci. La pedra de Palerm no és més que una llista dels faraons des de la V dinastia i el relat dels fets més importants (uns annals).

D'aquesta època ens han arribat, també, dos relats famosos:

• La història de Sinué, considerat el clàssic per excel·lència de la literatura egípcia. Està present en diverses èpoques molt allunyades entre sí en el temps. La versió que tenim està sintetitzada a partir de fonts incompletes: Sinué era un comandant que estava fent la guerra lluny d'Egipte a les ordres del faraó Sesostris I. Aleshores es va assabentar que el monarca havia estat assassinat per uns conspiradors, i que aquests també volien la seva mort. Sinué fuig a Assíria I és adoptat per una tribu de beduins, que admira les seves virtuts guerreres. Finalment, el nou faraó reclama Sinué, que torna cobert de glòria a Egipte.

• Els relats fantàstics, que són dos: el conte del nàufrag i El rei Quèope i els mags. En el primer, uns mariners naufraguen en una illa habitada per una serp gegant i màgica, que els ajuda a canvi de que no tornin mai més a aquella illa. En el segon, el rei Quèope s'avorreix i demana als seus mags de la cort que li expliquin diverses històries, a l'estil de les mil i una nits.

A l'Imperi Mig trobem literatura política molt interessant, de caire pessimista. El millor exemple és el llibre Ensenyances del faraó Amenemes I al seu fill Sesostris I. És segur que l'autor no és el faraó Amenemes, perquè aleshores hi hauria alguna referència al complot que va acabar amb la seva vida.

Aquest pessimisme es contagia també a l'art, on destaca el patetisme.

Conservem també molts pergamins que feien servir els estudiants de medicina, el més important dels quals és el pergamí Edwin Smith, un manual de cirurgia molt ben estructurat, complex i racional, sense cap referència a supersticions i molt avançat. La medicina va fer un salt de gegant durant l'Imperi Antic, però després es va estancar i ja no va avançar més.

La fi de l'Imperi Mig i el Segon Període de Transició

La dinastia XII va desaparèixer d'una forma bastant obscura. El seu darrer representant, Amenemes IV, va morir i la seva dona Escemiofris va regnar mentres es buscava un nou faraó, Però sembla que no es va aconseguir i la nació es va sumir novament en el caos. La realitat és que els nomarques havien tornat a guanyar massa poder i autonomia, i de nou Egipte es va fragmentar en una munió de ciutats-estat semiindependents que lluitaven per la supremacia.

Entre el 1786 i el 1582 aC es produeix el Segon Període de Transició, del qual no en tenim gaire informació. Manethó, en aquest punt, comença a desbarrar i afirma que va durar quinze segles (!), quan el cert es que no van ser ni dos-cents anys. Hi trobem noves dinasties:

• La XIII i la XIV són egípcies, contemporànies, i es localitzen una a Tebes i l'altra a Xois. Es caracteritzen pels regnats brevíssims. Es calcula que uns 145 faraons van ocupar el tron entre aquestes dues dinasties.

• La XV i la XVI són estrangeres, i s'ubiquen a la ciutat més oriental d'Egipte, Àvaris.

• La XVII és la que portarà l'estabilitat i iniciarà l'Imperi Nou.

En aquesta època un poble oriental envaeix Egipte pel Sinaí, els hikses. Van ocupar la ciutat d'Àvaris, que van fer la seva capital, i van avançar fins a Memfis. Van proclamar dues dinasties de faraons, la XV (Grans Hikses) i la XVI (Petits Hikses).

Les dinasties XIII, XIV, XV i XVI són contemporànies entre sí.

Dinastia XI (2040 - 1991 aC) 

Nebhepetra Mentuhotep I............................ 2061 - 2010 aC 
Sanjkara Mentuhotep II............................... 2010 - 1998 aC 
Nebtauyra Mentuhotep III........................... 1998 - 1991 aC 

Dinastia XII (1991 - 1783 aC)
 
Amenemes I................................................. 1991 - 1962 aC 
Sesostris I..................................................... 1971 - 1926 aC 
Amenemes II................................................ 1929 - 1892 aC 
Sesostris II................................................... 1897 - 1878 aC 
Sesostris III.................................................. 1878 - 1841 aC 
Amenemes III.............................................. 1844 - 1797 aC 
Amenemes IV.............................................. 1799 - 1787 aC 
Sebeknefrura................................................ 1787 - 1783 aC

Dinastia XIV
	Nehesi Jatira Nebfaura Sehabra Meridyefara Seuadikara Heribra Sanjibra Kanefertemra Neferibra Anjkara
Dinastia XV
	Salitis Bnon Apachnan (Jian) Apophis (Auserra Apepi) Jamudi
Dinastia XVI
	Anat-Her User-anat Semken Saket Uasa Qar Pepi III Bebanj Nebmaatra Nikara II Aahotepra Aaneterira Nubanjra Nubuserra Jauserra Jamura Jacob-Baal Yakbam Yoam Amu (... i d'altres)
Dinastia XVII
	Antef V Rahotep Sobekemsaf I Dyehuti Mentuhotep VII Nebirau I Nebirau II Semenenra Suserenra Sobekemsaf II Antef VI Antef VII Taa I (Senajtenra) Taa II (Sekenenra) Kamose (Uadijeperra)

 

PRÒXIM ORIENT

Cronologia de Mesopotàmia

• L'imperi d'Accad (2335 - 2193 aC)

• Renaixement Sumeri (2193 - 2004 aC)

• Imperi intermedi d'Isin i Larsa (2025 - 1763 aC)

• Període paleobabilònic (1894 - 1700 aC)

• Període de supremacia dels hitites i el regne de Mitani

L'IMPERI D'ACCAD

Les fonts del Imperi d'Accad són de caràcter fragmentat, copies posteriors de textos gravats a monuments dedicats als déus. La llengua és l'accadi, una llengua semita, però es segueix parlant sumeri.

Els documents que han arribat provenen de les ciutats del Sud i són econòmics i administratius. La capital, Accad, encara no existia. La documentació de l'Imperi apareix com a obra d'un sol home: el rei Sargó (2334 - 2284 aC). El seu regne va marcar tota Mesopotàmia. Sobre el seu naixement existeix un text “La llegenda de Sargó” en copies tardanes del segle VIII aC.

Sargó era d'origen humil i no se sap com va arribar a la cort del rei Urzababa, rei de Kish. Sargó va aconseguir ascendir fins a arribar a ocupar un poderós càrrec. Els déus van retirar la seva confiança al rei i es van decantar per al nou rei Sargó (Sharrukin) “Rei legítim”. D'aquesta forma va aconseguir ser el senyor dels quatre punts del món, després es va fundar la nova ciutat d'Accad.

Historia real

Sargó va usurpar el poder del rei i es va legitimar com a monarca.

Lugalziggisi (2350 - 2300 aC) era l'amo de Sumeria, però va ser derrotat per Sargó, que posteriorment va unificar l'alta i la baixa Mesopotàmia. A Sargó se li atribueixen moltes conquestes bastant dubtoses.

Sargó va arribar a conquerir el “Bosc de cendres” (Líban) i la “Muntanya de Plata” (Anatòlia), tot i que no tenim confirmacions arqueològiques.

El final del regnat de Sargó es caracteritza pels moviments separatistes. El rei Sargó el succeeixen els seus dos fills: Rimush i Manishtush, que restableixen l'ordre al regne, i segueixen les guerres del seu pare.

L'apugeu del imperi es data amb el rei Naram-Sin, que fa una política de control de fronteres estricte. La instauració del primer regne té una importància ideològica, perquè es passa d'una monarquia econòmica a una monarquia militar. Predomini dels semites als sumeris, es crea la ciutat d'Accad.

Sargó adopta quatre títols reials:

• Rei de Kish

• Rei d'Accad

• Rei del país

• Rei sense rial

El rei Naram-Sin “l'estimat del rei Sin” es titularà déu d'Accad i senyor de les quatre regions. Aquest rei es presenta com a un déu guerrer.

Els sumeris no tenen exèrcit professional, per tant es veien obligats a fer lleves de soldats-camperols, en canvi els acadis opten per un exèrcit permanent.

Administració del Imperi Accadi

El nucli del imperi arribava des del nord d'Accad fins al golf Pèrsic (Alta i Baixa Mesopotàmia). El govern de les ciutats conquerides estava en mans dels ensins (governadors locals). Els ensins eren triats pel rei, eren uns reis subordinats. Finalment el rei va optar per respectar els ensins.

A la Baixa Mesopotàmia els reis d'Accad, respecten les tradicions locals i a la zona d'Accad el rei controla els temples i insisteix en la seva divinització.

El país d'Elam es mantenen les institucions. A les regions allunyades se li concedeixen autonomies. A les zones més allunyades es construeixen fortificacions militars per tal de controlar les rutes de comerç.

Economia i societat

La propietat de la terra es del rei que atorga territoris als individus del seu regne. El sistema d'explotació de la terra continua com en el Sumer, una gran majoria de gent treballa les terres dels temples i el rei. El pagament de continua sent amb espècies.

S'inicia un monopoli estatal del comerç, mantenir les rutes comercials amb expedicions militars era del tot imprescindible. Hi ha relacions comercials amb l'Índia i els països del Sud.

En un moment determinat es tallen les relacions amb l'actual Iran per raons desconegudes, i es produeix una escassetat d'estany (vital per fer armes).

El fet cultural és l'adaptació de l'escriptura coniforme a la llengua accadia (semita). Equivalència entre els déus sumeris i accadis. Pugen nous déus:

• DAGAN déu de la fertilitat i l'amor

El regne d'Elam fa servir la llengua accadia.

Fragmentació de la dinastia Accadia per problemes interns i per la penetració del poble guti. Moltes de les ciutats ja s'han independitzat com Uruk, Lagash i Ur.

Els guti deixen un rastre de destrucció durant la seva penetració, van dominar Mesopotàmia durant gairebé un segle. Les llistes reials aporten 21 reis gutis, algun d'ells adopten noms accadis. Les ciutats que es van independitzar continuen fora del control dels gutis.

Els guti van controlar Kis i Accad durant un segle, com hem dit abans, però paral·lelament a la ciutat d'Ur ascendeix i apareix el Ur-Nammu, primer rei de la dinastia Ur III o Renaixement Sumeri.

RENAIXAMENT SUMERI

El renaixement Sumeri avarca tota Mesopotàmia, Elam i la ciutat de Biblos. Es una monarquia unitària, el rei rep els títols següents:

• Rei d'Accad

• Rei del Sumer

• Rei de les quatre regions

En aquesta època hi ha una forta centralització i burocratització. Ur-Nammu és una persona constructora i restauradora. Va construir el ziggurat, a part de construir millores com canals d'irrigació, ports, camins i un cadastre. També es va millorar el sistema de pes i mesura. Ur-Nammu es va fer adorar com un déu. Per tal de defensar-se dels enemics es va construir un mur de defensa, “el mur Amorites” per defensar el nord d'Accad i la Mesopotàmia septentrional, tot i construir el mur els amorrites van entrar i el rei es va veure obligat a reforçar la capital.

La desaparició d'Ur III

Els amorrites ataquen pel Nord. El Sur, per l'Est i a l'interior de l'Elam es rebel·la contra el poder. El 2004 aC els elamites destrueixen Ur i s'acaba l'imperi.

Organització del estat

El nou estat és totalitari, el rei es el centre del estat, per sota seu hi ha els ensins que han vist reduït la seva influencia en el poder, ara són governadors del rei. L'imperi d'Ur III ja no es tributari, ara apareixen les províncies. Les figures més importants dels governadors locals són:

• Ensins

• Shagin (comandant militar)

Els càrrecs administratius s'obtenien per arrendament o es podien comprar. Els arxius de la nova formació reial demostrava que el sistema era centralitzat, planificat, unitari i comptabilitzat. El codi legal, que va ser el primer de Mesopotàmia, regulava la societat i l'economia. La centralització es basa en l'economia del país i en l'intervencionisme de l'estat en la vida econòmica.

Els temples estaven controlats pel palau però mantenien el seu poder econòmic. Els mandataris religiosos eren nomenats pel propi rei. Els reis es mostraven molt respectuosos amb els temples.

L'economia generava molta paperassa a causa de la racionalització, els beneficis s'ajustaven a les realitats productives de cada treballador.

El comerç continuava sent un monopoli de l'Estat. Els comerciants particulars (damgar) rebien terres del rei per treure'n benefici i vendre els productes per un valor suficient. Les empreses privades es dedicaven a un comerç menys important, només a nivell local feien tractes.

Societat

El gran nombre de funcionaris era elevat, dins del sistema funcionari hi havia diferents nivells:

• HOMES LLIURES

• ESCALUS

MASDA/MUSKENUM eren col·lectius que perdran drets a favor de les classes acomodades que gaudien de més privilegis.

A la base de la piràmide social hi havia:

• Eren: Contingents d'esclaus als palaus i temples. Grup integrat per els propis esclaus i semi-lliures. No tenien el dret de moure's lliurement, a canvi rebien racions d'aliments i de llana.

• Namra: Eren esclaus, presoners de guerra... No tenien estatut jurídic, eren utilitzats per les feines més dures i pesades.

Els textos d'aquella època estaven en sumeri.

Causes de la caiguda d'Ur III

Existia una profunda crisi interna amb un substrat econòmic. Les terres s'estaven salinitzant i no permetia el creixement del blat, això comportava una reducció del menjar en les classes treballadores.

La caiguda d'Ur significa l'allunyament definitiu de la baixa Mesopotàmia de les esferes del poder.

Després d'Ur III hi ha una forta fragmentació política, Isin i Larsa prenen el relleu polític d'Ur.

Les noves ciutats importants són:

Assiria

Esnunna

Elba

Mari

A la Baixa Mesopotàmia segueix la cultura tradicional però no la política. Les zones perifèriques que estaven situades en llocs pot aptes per l'agricultura vivien dels excedents, però a la llarga van ser les més perjudicades.

La caiguda d'Ur III es la caiguda d'un nació i d'una societat.

PERIODE INTERMEDI ISIN I LARSA (2025 - 1763 aC)

EPOCA PALEOBABILONICA (1894 - 1700 aC) Període Hammurabi = I Dinastia Babilònica.

PERIODE INTERMEDI D'ISIN I LARSA

Aquest període començarà amb la caiguda d'Ur III. Els semites, accadis i amorrites es fan amb tot el control. Els poders es van traslladant al Nord. Comença una època de canvis, la població sumeria abandona el nom i la llengua, que passa a ser minoritària d'una elit del poble. L'accadi es adoptat per tothom i es converteix en babilònic antic.

S'estableix la ciutat-estat (al Regne d'Isin), són hereus del Imperi d'Accad amb elements semites de Síria i Palestina (per exemple els reis porten el nom de Dagan, el déu protector d'Ebla i Mari). Isin controla les ciutats d'Ur, Nippur, Eridiú i Uruk. Lagash i Larsa resten independents.

Isin mantingué l'hegemonia fins que no es va enfrontar al poder del rei Gungunum (1932 - 1906 aC) de Larsa. El substitut del rei Gungunum, segons els textos, Shar puhi va rebre tots els honors reials.

Larsa

Forta expansió per les rutes del comerç, els reis de Larsa van conquerir Ur el 1926 aC. La ciutat d'Ur feia de port de Larsa que li permetia obrir el comerç marítim. Larsa té un ascens comercial i la ciutat d'Isin estava descontenta, Isin controlava el comerç dels rius Tigirs i Eufrates. Es un període de gran conflicte entre aquestes dues ciutats.

Els contactes comercials es fan de regne a regne directament, la ciutat de Larsa comercia amb Dilmun on s'exportaven teixits a canvi de metalls, joies i perles. La ciutat de Mari comercia amb Síria, la ciutat d'Assur té contractes amb Anatolia, la ciutat d'Esmunna mantindrà les relacions comercials amb l'Elam i monopolitzarà el comerç d'estany. Moltes vegades els peatges que pagaven eren abusius i els conflictes entre les ciutats eren freqüents.

Les persones que controlaven el comerç estaven en mans privades i l'estat rebia els ingressos en forma d'impostos.

• TAMKÂRU: Agent del estat, actuaven pel seu propi compte.

• KÂRUM: Associacions de comerciants, s'unien els capitals i compartien el risc. Van arribar a tenir la major part de la massa monetària.

BABILIN-KÀ-DINGIR-ra (1894 - 1700 aC) o PERIODE D'HAMMURABI

Babilònia és el nom grec de Babilin que significa “porta de Déu”. El Déu protector era Amar-Utu, que amb accadi era Marduk, fill dels déus Damkina i Enki. El déu Marduk acaba substituint el seu pare en funcions de sabiduria i protecció als homes. Babilònia apareix citada per primera vegada em temps d'Ur III, on hi havia un ensi de segona categoria. El 1894 aC s'instal·la la dinastia amorrita.

Els reis babilonis van actuar de forma hàbil, van començar fortificant la seva ciutat, posteriorment va annexionar-se les ciutats de Sippar i Kazallu i van erigir un temple, esagila, al seu déu Marduk.

Posteriorment a Babilonia es va aliar amb Uruk i d'Isin, contra la ciutat de Larsa. Just desprès apareix el sisè rei de la dinastia I: Hammurabi.

Hammurabi puja al poder el 1792 aC. El protagonisme polític està ocupat per dues grans potències, el Sud unificada pel rei de Larsa i el Nord apareixen les ciutats de Mari i d'Assur. En un principi aquests regnes eren dèbils i van seguir la política dels sues antics reis. Hammurabi va assumir aliances i esperava que els seus rivals es desgastessin, Hammurabi va assumir amb habilitats aquestes regles.

Durant vint anys es va mantenir una estabilitat política i es van conquerir algunes ciutats, el període de conquestes s'inicia cap el sud el 1757 aC a Sumer i el nord conquista Esnunna i entre el 1757 i 1755 cau Assur. A Mari el 1759 aC li toca el torn.

El regnat de Hammurabi va significar el poder del estat i la privatitzció va anar decreixent. Va unificar l'imperi en tots els nivells, sobretot en política, religiositat i legislativa i va eliminar qualsevol iniciativa política de les ciutats del imperi. Les antigues ciutats-estats es van convertir en capitals de districte, on Babilònia serà l'hereva de les tradicions de Sumer i d'Accad.

El palau és l'única seu del poder, el poder es concentra en mans del rei, sense descuidar que els buròcrates i diplomàtics prenen una gran importància política. El rei té un poder absolut i universal. Es conserva el títol de rei de l'univers i rei de les quatre parts del món.

El sistema administratiu

• ISAKU: Primer ministre, responsable de governadors, alcaldes i funcionaris inferiors.

• SHAPIRU: Prefecte.

• SHADUBA: Arxiver.

• SHANDA-BAKKUM: Tresorer.

A la base socials hi ha un cos de correus i espies.

A nivell local hi havia:

• SHA-NAKKUM: Governadors, aspectes administratius i reclutar tropes pel exèrcit.

• SUQAQU: Caps locals que ajuden als governadors.

Unificació religiosa

Situa el déu Marduk com a cap titular del panteó i déu tutelar de totes les ciutats, intent de divinitzar la figura del rei babilònic.

Unificació legal

A Mesopotàmia cada ciutat tenia el seu codi legal, Hammurabi volia una homogeneïtat jurídica arreu del Imperi. Hammurabi va fer un nou codi que incloïa 282 articles que fan referència a dret penal, processal, civil i administratiu. També es va imposar la llei del talió (“ojo por ojo y diente por diente”).

Les lleis no eren de caire progressista, només es limitaven a sancionar legalment l'ordre establert.

El rei Hammurabi rep el codi del déu Samas (déu de la justícia) segons la representació gràfica del propi codi.

Propietat de les terres

Hammurabi culmina la propietat privada. El palau i el temple continuen sent els grans propietaris de terres. Amb la caiguda d'Ur III les terres del estat passen a mans privades, aquests nous propietaris de terres comencen a enriquir-se i amplien el seu domini al mercat del comerç i compren més terres, els hitites es queden amb les terres físicament.

Estructura social

Hi ha un descens demogràfic durant el període babilònic, les ciutats s'abandonen, l'estat intervenia econòmicament en els sous i el control de preus dels mercats.

A part també controlava les terres conreades i patrocinava les activitats com la construcció de nous canals i carreteres i el control del comerç.

Estructura social:

• Lliures (AWILU): funcionaris, nobles i propietaris de terres.

• Semi-lliures (MUSHKENNU): agricultors, pastors i professions liberals.

• Esclaus (WARDA): treballadors de feines del camp i de palau.

Els semi-lliures eren lliures però no del tot, estaven patrocinats pel seu amo, `amo els concedia la llibertat. Els esclaus no eren res.

En el món babiloni una persona lliure que perdia tota les possessions podia convertir-se en esclau (esclavitud per deutes), també es podia vendre un membre de la família (esclavitud per fiança). La traïció al rei o al estat podia ser castigat amb la pena d'esclavitud.

La dona no tenia vida política. Només la dona de classe alta podia tenir negocis, accions jurídiques i en ocasions jutge o escriba.

Les sacerdotesses Naditu eren filles dels reis o dels nobles. Aquestes dones es convertien en sacerdotesses de per vida quan entraven al temple. Dins del temple poden fer allò que els vingués en gana, una autentica vida de luxe i comoditats. Un cop morta la sacerdotessa el patrimoni passava a la família (les sacerdotesses Naditu es podien casar però no tenir descendència).

DESAPARICIÓ DE BABILONIA

“L'economia era un desastre”

La causa principal de la desaparició de Babilonia era d'ordre intern, l'abolició de deutes entre estat i propietat va provocar una revolta aristocràtica molt important.

El 1595 aC arriben els cassites des de les muntanyes de Zagros. Els cassites són els culpables de la desaparició de Babilonia. La dinastia cassita serà una dinastia de gran continuïtat, durà fins el 1208 aC.

LES CIUTAT PERIFÈRIQUES DE LA CAIGUDA D'UR III

• Elam

• Esnunna

• Assiria

• Mari

- Elam: es feia servir l'accadi i el sumeri en les escriptures reials. Accés al mar per comerciar.

- Esnunna: era capital de districte administratiu durant època d'Ur III. Esnunna s'independitza per poc temps, quan cau Ur III. La ciutat era un important enclavament econòmic.

- Assíria (Assur): el poder reial era la clau de les relacions econòmiques vers Anatòlia (productes com el coure i l'estany). Independent amb la caiguda d'Ur III. Assíria té tres períodes:

• Antic imperi (1814 - 1755 aC) Shamsi - Adad I rei de l'univers i successor dels reis d'Accad. Va incloure ciutat com Mari i Esnunna. El regne estava profundament militaritzat. Sumerització en el camp cultural.

• Imperi Nou (mig imperi)

• Imperi Nou (nou Imperi)

- Mari: era una ciutat molt important econòmicament però el pes polític era quasi nul, tenia un exèrcit molt reduït.

A l'Anatòlia hi havia els hatti que eren un conjunt de pobles que mica en mica es van aglutinant en una ciutat (Hattuses). No es tractava de gent sumèria sinó d'indoeuropeus. Mesopotàmia controlava la perifèria però el poder es començarà a repartir en més regions fins el punt que Mesopotàmia perd el poder polític, la Mediterrània era un comerç molt estable i segur.

Quan cau Babilònia hi ha un buit de poder important, diferents pobles l'ocupen:

• Hitítes

• Hurrites (Mitanni)

• Assiria

• Cassítes

Els cassítes, el poder de Babilònia queda a la perifèria, la dinastia cassíta es manté gràcies amb les aliances amb Egipte, que els permetrà subsistir. Els cassítes van ocupar un tron que no era seu. Els cassites es van continuar amb la política d'Accad i d'Ur III.

KUDURRU = Fita per marcar el terreny.

Mantenien el control de l'agricultura i la burocràcia de la Babilònia cassita. En el camp cultural va brillar de forma excel·lent i admirable.

En aquella temps existien tres tipus de propietat:

• Propietat privada (homes lliures)

• Gran propietat (terres del palau, temple, nobiliari)

• Propietats comunitàries (gens, del llatí)

Exemple de propietat comunitària:

Cap de Família - Muller

(Pater Familae)

Fill casat Fill casat

Fill casat

ELS HITITES

• Imperi Antic (1650 - 1550 aC)

• Mitanni (1550 - 1370 aC)

• Imperi Nou (1370 - 1200 aC)

Reis hitites:

• Hattusilis I (1650 - 1550 aC)

• Mursilis I (1620 - 1590 aC)

• Hantilis I (1590 - 1570 aC)

Els hitites eren nòmades, era un component diferent fins aquell moment, eren indoeuropeus (REGNE HATI = hitites).

INDOEUROPEUS, origen documentat Mongòlia el 5000 aC.

Els hitites practicaven la explotació ramadera sense renovar els recursos. Van introduir el cavall a Mesopotàmia. Els arxius assiris ens parlen de tres grups hitites:

• Luvites (Síria - Palestina, destrueixen Accad)

• Palaites

• Nesites

Els luvites funden tres regnes:

• Kussara

• Kanish

• Hatti (els Hatti es rebel·len contra la pròpia aristocràcia)

Els regnes d'Arzawa (oest) i Kizzuwadna van ser víctimes de l'expansió hitita.

AHIYAWA = aqueus

L'any 1595 aC Mursilis I arrasa Babilònia i roba la figura de l'estàtua del déu protector Marduk. En el regnat de Mursilis I s'incrementa la militarització i es desprestigien els càrrecs de la cort reial.

Amb el rei Hantilis arriba la decadència, es perd la guerra amb Mitanni i la davallada hitita es ja un fet, es perd també el control de les regions perifèriques i l'exèrcit ja no confia en el rei. La davallada hitita l'aprofita un poble estranger, el poble muntanyenc de Gasga.

ELS MITTANI

• Imperi Antic Hitita (1650 - 1550 aC)

• Mitanni (Hurrites 1550 - 1370 aC ocupen tot el buit de poder dels hitites)

• Imperi Nou Hitita (1370 - 1182 aC)

ELS MITANNI = base ètnica dels hurrita.

Els Mitanni ocupen el buit que van deixar els hitites. No s'han trobat els arxius de la capital Wasukkani. El regne de Mitanni l'informació prové d'altres arxius aliens.

Els hitites estaven lluitant contra els gasgan i tenien problemes amb el poder, la lluita pel tron, la successió no estava definida.

Segones esposes
REI
Reina principal

+

Concubines

Fills (filles - Marits)

Fills

L'assemblea general Panku, era on es reglamentava la successió del rei. Amb la reforma de Telepinus, l'imperi hitita ressorgeix i es proclama nou rei a Subiluliumba.

Mitanni s'expandeix fins arribar a causar un problema de caire polític amb Egipte. El faraó d'Egipte Tutmosis I atacant als hiskses arriben fins a Mitanni.

Societat mitanni

• REI

• MILITARS (Aristocràcia militar)

• NOBLES BUROCRATES

La guerra era l'única especialització. Les novetats com el ferro, més dur, i el cavall per tibar el carro de guerra enforteixen l'exèrcit de Mitanni.

El maryannu era l'aristocràcia militar especialitzada en la guerra. Eren mercenaris, estaven amb qui millor els pagava, tenien una gran quantitat de terres.

Els ideals divins desapareixen i sorgeixen els ideals cavallerescos (valent, conqueridor i guerrer).

En època mitanni el camperolat queda marginat i s'empobreix de forma alarmant. Augmenta l'esclavitud per deutes. Hi ha un procés de concentració de terres per part dels maryannu.

Els camperols es veuen obligats a cedir terres als maryannu.

Camperols:

OBSEQUI (Um)

• Propietat (ritual d'adopció)

• Protector (politico-militar / militar)

La fi de Mitanni

El rei Subiluliumba (1370 - 1342 aC) va intentar recuperar el vell model hitita, era un rei guerrer, va eliminar els enemics de la perifèria i va conquerir noves terres. L'imperi hitita creix i els egipcis s'alien amb els Mitanni.

Els faraons d'aquella època (Amenhotep IV i Tutankamon) eren de caire pacifista. El rei Subiluliumba va aprofitar molt be aquesta ocasió. Amb la mort de Tutankamon, la seva dona Anjesenpaton proposa un matrimoni entre el rei hitita i la filla de Tutankamon.

La caiguda dels hitites ve precedida a causa dels anomenats pobles del mar. Aquests pobles arriben com diu el seu nom, del mar. Van provocar un colapse en tota la Mediterrània Oriental. L'any 1182 aC els pobles del mar destrueixen la capital dels hitites, Hattusa. Tan sols Egipte va poder aturar-los.

El rei hitita trenca amb les relacions sumerio-accadiques. Ara el monarca es dedicaria a fer la guerra. Desapareixen finalment les fites divines.

La política del rei era de “protector dels febles”, però a partir d'aquell moment menysprea el poble amb l'ajuda aristocràtica.

REI / SACERDOT CABDILL MILITAR

(Defensor del poble) (Opressor del poble)

A nivell econòmic els hitites estaven condicionats pel terreny i l'aigua no arribava en moltes zones. L'agricultura era de secà i la resta de productes els intercanviaven amb altres pobles. Els camps estaven delimitats en valles. La ramaderia era un factor important, el porc i el bou són dues innovacions dels hitites. Practicaven la transhumància vertical (els animals es desplaçaven a la vall en busca de menjar).

El comerç estava controlat pel estat. Les mines eren abundants perquè la zona hi havia minerals (coure, plata, etc.), la mineria només es treballava quan el camperol no tenia feina la camp.

L'ús del ferro faria que els hitites fossin un camí comercial important en aquella zona.

Pobles que apareixen amb la caiguda de Hattusa l'any 1182 aC

• Anatòlia (Turquia): Aparició dels principats neohitites KARKEMISH, URARTU, FRIGIA, LIDIA (Sardes) “Rei Mides”

• Palestina: Regne dels jueus (Israel / Judà) i fenicis (Tir, Biblos i Sidó)

• Mesopotàmia: Assiria (Imperi Nou) al nord. Regne neobabiloni al sud, rei Nabuconodosor (626 - 539 aC)

• Iran (Elam): Medes (670 - 550 aC). Perses*

* Perses

550 aC: derroten Medes.

547 aC: derroten a Mides..

525 aC: derroten Egipte, la dominació persa sobre Egipte durarà fins l'arribada d'Alexandre Magne.

L'IMPERI NOU (1552 - 1295 aC)

L'Egipte del Imperi Nou arriba amb la desestabilització del Imperi Mig i la fragmentació del poder polític.

HIKSES = són un poble invasor d'Egipte.

L'artífex de la recuperació es el faraó Amosis que expulsa els hikses, és l'inici de la dinastia XVIII. Amosis vol aprofitar que els hikses han deixat un buit de poder per intentar expandir el seu imperi fins a la segona cataracta.

Egipte hi regnava la pau i la tranquil·litat durant el regnat d'Amosis. El déu Amón era qui delegava el poder al faraó Amosis. La capital era Tebes (Temple de Karnak). Amenhotep I (fill d'Amosis) continua la política del seu pare però després de la seva mort es derivaria un problema en la successió del faraó. Un seguit de contrarietats va amenaçar repetidament la dinastia XVIII, i amb ella la monarquia i el propi estat egipci. Així dos “bastards” es van haver de succeir en el tron: Tutmosis I i II, i la continuïtat dinàstica fou seguida per part femenina. La crisis va acabar amb l'entronització d'un altre bastard, un nen petit, que era Tutmosis III (1490 - 1436 aC), i amb la presa del poder per part de la reina regent Hatshepsut, la qual es va proclamar rei amb la col·laboració del totpoderós clericat d'Amón (1490 - 1468 aC). Començava així un coregnat de 22 anys durant els quals Tutmosis III va quedar relegat al paper de rei secundari, i va ser reivindicada la primacia de les dones pel damunt dels homes per regnar, si be calia que aquestes masculitzessin el seu aspecte.

Existien dues maneres per accedir a la reialesa egípcia:

• Naixement = Amón

• Legitimització = Amón adopta la reialesa gràcies a l'ajuda del déu Thot. Via d'accés pels fills bastards (Tutmosis I i II)

DEIR EL-BAHARI = La vall dels reis. Lloc de repós dels faraons del imepri Nou.

La reina Hatshepsut no volia que Tutmosis III fos el nou faraó d'Egipte, i es proclama reina d'Egipte. La nova monarca adopta el protocol masculí (1483 aC). També es crea un nou mite per el naixement de Hatshepsut “es filla del déu Amón i Amosis”.

El regne d'Opone (Punt) era on els egipcis anaven a buscar els productes principals, hi havia una relació comercial. Hatshepsut va ampliar el domini egipci fins la tercera cataracta.

Finalment quan Tutmosis III arriba al poder, la reina Hatshepsut queda en segon marge fins la seva mort.

Tutmosis III fa una política clarament expansionista i s'aniria apropant a Mitanni (17 campanyes) i a la vuitena campanya s'enfronta amb Mitanni que perd de forma clara davant el poder egipci. Mitanni es converteix en estat vassall d'Egipte. Un cop conquerit es crea unes bases per controlar la nova zona conquistada.

Amenhotep II (1425 - 1401 aC) era el primer faraó que inverteix la política egípcia, ara els aliats són Mitanni i els enemics d'Egipte són els hitites. Firma un tractat de pau amb Mitanni.

Faraons de la dinastia XVIII (1552 - 1305 aC)

Amosis Amenhotep I

Tutmosis I Tutmosis II

Amenhotep II Tutmosis III

Amenhotep III Tutmosis IV

Amenhotep IV (Ajenatón) Tutankamon

Amenhotep III (1402 - 1364 aC)

Durant el seu regnat es produeix la màxima esplendor de la cultura egípcia. Política violenta contra el clergat d'Amon. El clergat d'Amon (Tebes) era el més poderós del moment.

Tutmosis IV - Re

Tebes (Amon) - Heliopolis (Re)

Karnak

El faraó volia apartar del clergat els càrrecs de visir i ministre dels béns de la corona.

Amenhotep IV (1364 - 1307 aC)
Nefertiti

Es coronat al temple de Karnak, es casa amb una princesa mitannia. Amenhotep IV era un gran filòsof, que apostà pel monoteisme religiós del déu Atón per evitar problemes i conflictes amb els sacerdots. El faraó va fer construir un temple dedicat a Atón a la ciutat de Tebes i intenta destruir el poder del sacerdot d'Amon prenent-li tots els poders.

Atón era representat per un disc sense ornaments, era un déu abstracte i els seus ideals eren la pau, l'amor i la fraternitat.

Amenhotep IV a partir del quart any del regnat es fa anomenar Ajenatón, deixa Tebes i es fa construir la nova capital Ajetatón “l'horitzó d'Atón”. La família reial adopta noms atonans. El culte d'Amon queda prohibit, i la resta de cultes seran també prohibits. Aquest fet es conegut amb el nom de la revolució amarniana. Malgrat tot el déu Atón no era molt popular entre el poble d'Egipte.

Amb la mort de Ajenatón es planteja un problema dinàstic:

Meritaton
Smenkare (1347 - 1346 aC)

Ankhesenpaaton
Tutakhaton (1347 - 1337 aC)

(Ankhesehamon) (Tutankhamon)

La vídua o la filla de Ajenatón, no se sap de segur, incapaç de dominar la situació va demanar ajuda al rei hitita Subbiluliuma. Aquest li va enviar un dels seus fills, però el príncep hitita va ser assassinat abans d'arribar a Egipte pels enemics de la reina. No sabem que se'n va fer però poc desprès era proclamat faraó un nen de nou anys, Tutakhaton (1347 - 1337 aC) casat amb Ankhesenpaaton, tots dos podien ser fills d'Ajenatón. Els nous monarques van canviar els seus noms per Tutankhamon i Ankhesehamon i van abandonar Al-Amarna (Ajetatón) per tornar a Tebes. Els hitites ja havien declarat la guerra a Egipte, però el general egipci Harmais els va poder aturar. A la mort prematura del faraó Tutankhamon, la seva vídua es va casar amb Ai, un alt funcionari egipci d'edat avançada que es va convertir rei, i a la seva mort el general Harmais va esdevenir nou faraó. Harmais era un militar descendent d'una família aristocràtica de l'Alt Egipte. El faraó Harmais va haver de tornar a aturar un nou atac dels hitites i a l'interior del país va promulgar un edicte per posar fi a la corrupció general que regnava a tot Egipte. Va neutralitzar la revolució amarniana, culte del déu Atón. Harmais no va tenir fills i va nomenar com a successor a Rameses I (primer faraó de la dinastia XIX), un general del exèrcit, d'aquesta manera es posava fi a la dinastia XVIII.

• Ai (1337 - 1333 aC)

• Harmais o Horemheb (1333 - 1305 aC)

Dinastia XIX

Faraons de la dinastia XIX:

Rameses I (1305 - 1303 aC)

Seti I (1303 - 1289 aC)

Rameses II (1289 - 1224 aC)

Mineptah / Merneptah (1224 - 1204 aC)

Amenemes (1204 - 1200 aC)

Seti II (1200 - 1194 aC)

Siptah (1194 - 1188 aC)

Tausert (1194 - 1186 aC)

Durant la dinastia XIX, destaca Rameses II, que va esdevenir un dels faraons amb més longevitat en el seu càrrec, 66 anys concretament. El regnat de Rameses II va ser el de més prosperitat del Imperi Nou, que es pot constatar pels nombrosos temples construïts durant el seu regnat (Abu Simbel, el Ramesseum i l'ampliació de Karnak són els més importants). Rameses II es el faraó que impedeix als hitites dominar Egipte a la batalla de Qades, de resultat indecís. Però davant el creixement de l'amenaça assíria va acabar firmant la pau amb el rei hitita Hattusil III que fins i tot va anar a Egipte per casar-se amb una filla del faraó Rameses II. La residencia del faraó era Pi-Ramesses.

La política exterior al nord es reactiva amb la mort del rei hitita Subiluliuma.

Batalla de Qades (Kadesh)

Rameses II

(Egipte)

No sabem qui va guanyar

Muwatali

(Hitites)

Amb Rameses II l'imperi s'expandeix cap a Núbia. Durant el seu regnat es produeix una persecució contra els atonians i els jueus fugen d'Egipte, en aquell moment els jueus eren esclaus. Els sacerdots d'Amón es convertiran en la classe privilegiada del imperi i condemnen de la memòria els faraons heretges, tan els amarians com les dones. Amb la mort de Rameses II, el seu fill Mineptah el va heretar.

Mineptah (1224 - 1204 aC) va haver de lluitar contra els pobles del mar (Lukka, Libu, Shakalash, Shardana, Tursha, Ajanash = aqueus, filisteus) que eren una barreja de grups ètnics, una munió de pobles diferents.

La dinastia XIX es va extingir entre crisis dinàstiques i usurpacions, fins que es va produir la proclamació de Setnakht, fundador de la dinastia XX (1186 - 1069 aC).

Dinastia XX

Tots els faraons de la dinastia XX s'anomenaran Rameses, eren els Ramèssides.

Rameses III, va aconseguir aturar els pobles del mar i salvar la civilització egípcia d'una destrucció segura. Però els problemes interns com les crisis socials i econòmiques continuaven i es pot documentar la primera vaga dels treballadors i manifestacions d'obrers de la historia.

• LUKKA: Licis

• LIBU: Libis

• SHAKALASH: Siculi

• SHARDANA: Sardi POBLES DEL MAR

• TURSHA: Tirsenoi (etrusc?)

• FILISTEUS: Filistina (Palestina)

Amb la mort de Rameses III, va morir assassinat, comença la decadència política i la corrupció afecta a tots els àmbits socials d'Egipte, de mica en mica s'entra en un procés de fragmentació de poder. Quan mor Rameses XI Egipte ja estava pràcticament dividit en dos estats, al nord el visir del Baix Egipte es va proclamar rei i funda la dinastia XXI (1069 - 945 aC) amb capital a Tanis. L'estat era dirigit de forma civil. Al sud, els descendents d'Herihor formen un estat teocràtic dirigit per la Dinastia de Grans Sacerdots d'Amon, els quals intermitentment usurpaven els títols faraònics. Per exemple quan es van produir el robatori de tombes, el gran sacerdot d'Amon, Herihor, va usurpar la dignitat faraònica del últim faraó del Imperi Nou, Rameses XI.

Aquestes dues línies dinàstiques es van mantenir de forma paral·lela i les relacions van ser difícils.

Divisió d'Egipte

Hi haurà dos monarques:

• NORD (Faraó)

• SUD (Sacerdot) “Gran Sacerdot d'Amon”

Tercer període intermedi (1080 - 664 aC)

El tercer Període Intermedi generalment es subdivideix en tres fases successives:

Època Tanita i Tebana: Dinastia XXI ( Tanis )
Època Líbica: Dinastia XXII - XXIV ( Tanis, Leontòpolis i Sais )
Època Etíop o Kushita: Dinastia XXV ( Tebes )

El tercer període intermedi es fruit d'una crisi política i social que es dóna amb la mort del faraó Rameses XI. A partir d'aquest fet es comença a perfilar un factor comú: la facilitat amb que els pobles estrangers arriben a dominar el país i fins i tot s'autoproclamen faraons creant noves dinasties. Un altre factor important de la crisi va ser la corrupció que va provocar disturbis importants com el robatori de tombes.

Baixa Època (època saïta i domini persa)

• Dinastia XXIV (730 - 715 aC) Bocchoris suprimeix la esclavitud per deutes.

• Dinastia XXV (715 - 656 aC) Napata, faraons-sacerdots. Dominació assíria, principi de la decadència.

• Dinastia XXVI (663 - 525 aC) Psammètic I, època Saita, independència i renaixement del estat egipci. Últim període d'expansió de l'Egipte faraònic. La dinastia saïta té la capital a Sais.

• Dinastia XXVII (525 - 404 aC) Primera dominació persa.

• Dinastia XXVIII (404 - 398 aC) Amirteu posa fi a la primera dominació persa.

• Dinastia XXIX (398 - 378 aC) Neferites I.

• Dinastia XXX (378 - 341 aC) Nectàneb I, segona dominació persa. (ultima dinastia segons Manethó).

Període Ptolemaic o època làgida (332 aC - 30 aC)

Comença amb la conquista de Egipte feta per Alexandre Magne que va acabar amb el domini del imperi persa. Alexandre Magne va actuar com un llibertador, va respectar les lleis i divinitats egípcies. Alexandre Magne va arribar l'any 332 aC, per interrogar-se amb l'oracle del temple d'Amón a Siwa i allà va ser reconegut com a fill de Zeus-Amón i va rebre tots els honors propis d'un faraó. La capital s'establí a Alexandria. Precisament en aquesta ciutat es creu que va ser enterrat en una tomba preparada per el seu general Ptolomeu, el futur rei d'Egipte. El poder polític es concentrava en mans dels reis ptolemaics. Aquests monarques van governar el país del Nil amb mà de ferro i el van defensar dels atacs externs. Tots els reis de l'època Ptolemaica s'anomenen Ptolomeu.

Però aviat una nova potencia començà a expandir-se pel Mediterrani: Roma. Tot i que al principi Egipte havia mantingut òptimes relacions amb aquesta última, es va veure obligada a cedir durant el regnat de Cleopatra VII, d'aquesta manera es va escriure l'ultima paraula del regne faraònic que va durar gairebé tres mil anys. Durant tot el període romà (30 aC - 395 dC), Egipte fou la perla del Imperi. Sota la dominació romana Egipte va patir unes reformes dràstiques. En època del emperador Constantí Egipte va entrar a formar part del Imperi Romà d'Orient.

2n. Quadrimestre

GRÈCIA

Etapes:

• Època minoico-micènica (ss. XIX - XIII aC)

• Època fosca (s. XIII - 800/750 aC)

• Època arcaica (800/750 - 500 aC)

• Època clàssica (ss. V - IV aC)

• Època hel·lenística (ss. IV - I aC)

Grècia està situada al extrem suboriental del continent europeu. Forma una península dins del Mar Mediterrani, és àrida i muntanyosa amb una línia de costa irregular i envoltada per petites illes.

Tota la civilització occidental prové directament de l'obra dels antics grecs, que posteriorment els romans van adaptar per la seva pròpia cultura.

CULTURA MINOICO-MICÈNICA

L'arqueòleg alemany Henry Schliemann va descobrir les restes de la ciutat de Troia l'any 1876. Amb aquest descobriment de la ciutat de Troia (avui en dia a Hissarlik, Turquia) el mite d'aquesta ciutat va passar a ser historia.

Schliemann volia demostrar de forma arqueològica els llocs que la obra de la Ilíada anomenava com Micenes (Agamemnon), Tirint, Pilos (rei Nèstor), Orcomenos i Agros. L'arqueòleg alemany volia descobrir les restes de Micenes amb els tresors que hi havia en aquella zona, un dels descobriments va ser una màscara d'or d'un dels reis de la ciutat de Micenes i la tomba d'Atreu.

MICÈNICS (Aqueus)

Dues civilitzacions prehel·lèniques

MINOICS (Illa de Creta)

L'any 1893 un altre arqueòleg, l'anglès Sir Arthur John Evans, va començar una sèrie d'excavacions a l'illa de Creta que van posar al descobert les restes d'una gran civilització. El propi Arthur John Evans va ser qui va descobrir les restes d'un antic palau, el palau de Cnossos. El palau de Cnossos estava molt elaborat arquitectònicament. Evans també va trobar les restes de dos palaus, el palau de Faistos i el palau de Pilos.

Creta (minoics)

A l'illa de Creta els minoics vivien en pau i harmonia al voltant del seu palau. La principal sala dels palaus minoics era el megaron.

La civilització cretenca o minoica (nom derivat del legendari rei Minos) s'ha dividit, amb criteri cronològic, segons la successió de palaus que han estat excavats. L'època dels primers palaus s'estén entre el 2000 aC i els 1700-1600 aC. La destrucció o abandonament d'aquestes construccions es pogué deure a alguna catàstrofe natural. L'època dels grans palaus o palaus pròpiament dita, es prolonga fins al 1375 aC (destrucció del palau de Cnossos). A aquest període corresponen els palaus de Cnossos (el sobirà dels quals en algun moment imposà la seva hegemonia), Faistos, Hagía Tríada, Mirto i Mal·lia. Així que l'illa es debilità per desastres naturals que es relacionen amb l'erupció volcànica de l'illa de Thira (Santorí), acaba sota el domini dels micènics, amb els quals mantenia relacions des de feia temps

A l'illa van aparèixer restes d'escriptures, aquestes eren com uns daus amb inscripcions jeroglífiques semblants a les d'Egipte.

Existien dos formes d'escriptura:

• LINEAL A, aquesta es la més antiga que es coneix.

• LINEAL B, era la que s'utilitzava en l'època en que Cnossos va ser destruïda. El grec té l'origen en el Lineal B.

La majoria dels símbols del Lineal B es podien percebre com a pictogrames d'animals.

Carl William Blegen, arqueòleg americà, va publicar les taules del Lineal B, fins aquell moment ningú suposava que el Lineal B era grec primitiu. L'any 1953 el britànic Micheal Ventris va aconseguir desxifrar el Lineal B pel mètode combinatori, es pot dir que era grec primitiu tot i que encara no s'utilitzava l'alfabet grec. Així doncs l'alfabet era sil·làbic i tenia declinacions, en total 159 declinacions.

Exemple:

KO-NO-SO

KO-RO (koros)

KO-RWA (kore)

Períodes minoico-micènics

En principi Creta dominava la península grega, es a dir els minoics rebien tributs dels micènics, però aquesta relació s'inverteix a causa de les crisi dels minoics i finalment els micènics dominaran tota l'illa de Creta. Els micènics copiaran els palaus i la cultura dels minoics.

MICÈNIC (Hel·làdic) MINOIC

• Antic (3000 - 2000 aC) - Antic (3000 - 2100 aC)

• Mig (2000 - 1600 aC) - Mig Paleopalacial (2100 - 1650)

• Recent (1600 - 1200 aC)* Neopalacial (1650 - 1450)

- Recent (1450 - 1200 aC)

dominació

micènica

* HEL·LÀDIC Recent I (Micènic Antic) 1600 - 1500 aC

“ Recent II (Micènic Mitjà) 1500 - 1400 aC

“ Recent III (Micènic Recent) A 1400 - 1300 aC

“ Recent III (Micènic Recent) B 1300 - 1200 aC

Durant el Minoic Antic es crea la seva marina minoica i comencen a comerciar amb els pobles de la Mediterrània. Al Minoic Mig Paleopalacial es construeixen els primers palaus però van ser destruïts per un terratrèmol. (El Mite del Atlàntida)

Els micènics

És poc el que se sap dels habitants de Grècia abans de l'arribada dels grups indoeuropeus que genèricament anomenen micènics (o aqueus). Tampoc no se sap la procedència d'aquests, encara que sembla molt versemblant que sigui l'Àsia Menor. Vers el 1580 aC comença el període que els arqueòlegs anomenen hel·làdic recent i que coincideix amb l'hegemonia de la ciutat de Micenes, a l'argòlida. Es tracta d'una cultura de bronze que s'estengué al continent i a les Cíclades (altres centres d'aquesta civilització foren Tirint, Pilos, Orcomen, etc.). Com ja s'ha dit, els micènics conquistaren Creta un cop hagué acabat la puixança de l'època dels palaus. Vers el 1900 aC, una guerra dels Micènics amb Troia, ciutat de l'Àsia Menor amb la qual disputarien el control del comerç o la recerca de metalls a la zona, donà lloc a les llegendes que recullen els poemes homèrics. El món micènic s'enfonsà, tal vegada en plena prosperitat, vers el 1200 aC, enmig de les turbulències produïdes per la irrupció dels pobles del mar (aquí, en concret, els anomenats doris), portadors del ferro.

Sistema administratiu micènic (abans del 1800 aC)

REGNE - CAPITAL

DAMO (damoi) - CAPITAL (província)

Municipal

Dos figures més importants eren:

• WANAX (Basileus) a partir del 800 aC

• RAWATEKA (canceller)

Administració provincial

El korete (jora) era l'administrador politico-militar de cada província. L'ajudant del korete era el porokorete.

Administració municipal

El qasirewe (basileus) era l'alcalde i el seu ajudant era el kerosija.

Aquest sistema era un regim teocràtic.

Exemple, ciutat micènica de Pilos:

PILOS 16 DAMO (8 nord 8 sud)

Les tauletes micèniques ens informaven que hi havia artesans, paletes, treballadors, etc. L'economia era un monopoli del estat. Existia un classe oprimida, eren lògicament els esclaus (doreo, en grec doulos). La terra era propietat del estat.

Divisió de la propietat

- Propietat estatal

- Propietat religiosa (temple)

- Propietat privada (no esta del tot contrastada històricament)

Alhora la propietat religiosa estava formada per:

• KITIMENA (terres controlades directament)

• KEKEMENA (terres controlades indirectament)

Panteó micènic

POSEIDÓ, ZEUS, HARES...

Moltes divinitats micèniques passaven a ocupar diferents llocs, i fins i tot canviaven d'atribucions.

ZEUS

Poseidó - Démeter

Apol·lo

Clergat micènic

Existien dos classes de clergat segons la divinitat:

• Posidajeu (Poseidó)

• Diwyeu (Zeus)

Els sacerdots eren els ijereu i les sacerdotesses eren les yereja.

Economia micènica

L'economia estava basada en la ramaderia, l'agricultura estava poc arrelada a causa del clima, que era sec. Els remats eren del estat i estaven cuidats per pastors, els xais eren engreixats i la llana es treballava al palau, les dones s'encarregaven de la llana, els teixits eren el producte estrella de l'economia micènica. Malgrat tot a l'illa de Creta l'agricultura esta més desenvolupada (blat i ordi) que a la península grega.

EPOCA FOSCA

Desaparició de l'escriptura que anava lligada amb el palau i l'economia. El material més utilitzat durant aquella època era el bronze però aviat es substituirà per un de millor, el ferro. L'any 775 aC a l'illa d'Eubea les ciutats de Calcis i Eretria emprendran la recerca del ferro cap orient i occident.

Orient - Xipre

Occident - Ischia (Itàlia)

Els grecs van arribar al sud d'Itàlia perquè era un territori molt ric en minerals però els grecs es van trobar amb un competidor, els etruscs que controlaven quasi tot el mercat mineral. Apareixen els lefkandi els forns de l'illa d'Eubea entre les ciutats de Calcis i Eretria. El mercat del ferro era controlat per l'aristocràcia. L'escriptura tornarà a aparèixer de nou al món grec cap al 750 aC.

El primer alfabet va ser el fenici, els grecs el van adaptar per formar el seu propi alfabet.

Segons l'Odissea d'Homer, els grecs i els fenicis estaven en contacte comercial des de l'època arcaica.

Les fonts més importants del món grec

HOMER

• L'Odissea

Narren aventures èpiques.

• L'Ilíada

HESIODE

• Teogonia

Narren la vida del camperol (dura i plena de perjudicis)

• Erga (treball i els dies)

Homer

A Homer li atribueixen les obres de l'Odissea i l'Ilíada, abans de ser escrites ja tenien representacions gràfiques. Aquestes dues obres són la culminació de l'èpica grega. Després de la Bíblia l'obra més copiada es l'Ilíada. Homer se'l representava cec, però no es podia demostrar la seva ceguesa. El nucli original de les dues obres potser van ser escrites pel propi Homer però no es segur que se li atribueixin.

L'Ilíada descriu la societat micènica, el panteó, el palau, el rei, etc.

Nou sistema polític segons l'Ilíada.

La monarquia tribal:

• Rei (basileus)

• Tribu (filé) - Nobles

• Fratries

• Clan (oikos, nucli familiar)

Però amb l'època fosca desapareixen el wanax (rei) i el korete.

Queden dos classes d'estructura social:

1.

QASIREWE (municipal) = ciutat/estat

+ IJEREJA (=GERUSIA) Consell d'ancians (nobles)

2.

REI

+IJEREJA (=GERUSIA) Consell d'ancians, tots els caps de la tribu

+ECCLESIA (Assemblea popular)

Al principi de l'edat arcaica les monarquies tribals passen a ser oligarquies aristocràcies (exemple, Atenes)

Atenes, de monarquia tribal a oligarquia aristocràtica

Els reis d'Atenes eren:

• Melant

• Codre

• Teseu

• Egeu

• Timetes

• El mite de Melant i Codre

Els heràclides (doris) expulsen a Melant i Codre, que es refugien a la ciutat d'Atenes. Codre consulta la sibila del oracle de Delfos que prediu que el rei que mori salvarà al seu poble. Codra es sacrifica i salva la ciutat dels heràclides, finalment el poble en el seu honor aboleix la monarquia.

Aquest mite explica el pas de la monarquia tribal a una oligarquia aristocràtica.

• Classes socials

Els nobles tenien la terra, recursos propis i independents, patrimoni solvent i controlaven directament els vassalls. Mentre que el rei per recolzar ha de comptar amb la fidelitat del cap del clan.

La població lliure independent estava formada per:

• Demiurgs (professions liberals)

• Thetes (camperols lliures ?)

• Demos (poble, tribus) = mà d'obra, exèrcit i membres de l'assemblea del poble.

Economia de l'època fosca

La base econòmica era l'agricultura, que estava lligada a dos factors:

• Aparició de la terra per part dels nobles.

• Límit de frontera (en condició de propietat privada)

L'altre factor important era el domini de la Talassocràcia (domini del mar), els micènics comerciaven per via marítima amb els fenicis (Sidó, Tir, Biblos).

Hesiode

Hesiode era un camperol il·lustrat amb una gran cultura, tenia un punt de vista del camperol oprimit.

Dues obres principals:

• TEOGONIA

• ERGA (treballs i els dies)

Hesiode defensa que el món seria just si Zeus pogués aplicar la justícia social.

La Teogonia era un conjunt de relats i tradicions del món antic, Hesiode donava una interpretació uniforme d'aquests relats i tradicions.

Panteó grec

ZEUS HERA

HÈSTIA HADES Déus olímpics.

DEMETER POSEIDÓ

Els déus olímpics eren fruit del matrimoni entre: Cronos (caos) i Gea (terra). El déu Cronos patia perquè tenia por que els seus fills el destronessin i va decidir menjar-se els seus propis fills per evitar-ho. La deessa Gea només va poder salvar el fill petit, Zeus.

Zeus va ser enviat a Ida (Creta), més tard Zeus amb l'ajuda dels titans expulsa al seu pare i el obliga a vomitar els cincs germans. A partir d'aquest moment comença a regnar Zeus, al cosmos.

Els tres mites de la desgràcia humana eren:

• Prometeu

• Pandora

• Races l'home

• El mite de Prometeu.

Prometeu era un tità que es fa amic dels homes, els déus no van acceptar aquesta amistat entre el tità i els humans. Prometeu havia de matar un bou i repartir-lo entre els déus i els humans, els humans es queden amb la major part i els déus enfadats castiguen els homes sense utilitzar el foc, malgrat tot Prometeu porta al foc als homes i els déus enfadats castiguen al tità amb un voltor que li menja el fetge.

• Pandora

Els déus van oferir una caixa de Pandora d'una bellesa increïble, la caixa no es podia obrir perquè contenia una sèrie de desgracies com epidèmies i maldats. Però la caixa es va obrir i l'únic que va quedar a dins va ser l'esperança.

• Races l'home

Parla de la degradació de la societat (races diferents or, plata, bronze, heroi i ferro). La raça d'or significava l'època daurada (joventut eterna). La raça de plata, nens que vivien 100 anys (no reconeixien els déus i Zeus els va castigar). La raça de bronze, homes de gran violència, guerrers que es negaven a conrear la terra i només feien gla guerra constantment. La raça dels herois, generació que va anar a la guerra de Troia. La raça de ferro (època d'Hesiode) època de càstig dels déus, de fatiga i de treball, continuaven sense seguir la justícia social de Zeus.

Teogonia:

• Déus

• Misèria humana

L'Erga era un calendari del camp, d'un camperol de l'època geomètrica. La idea central era la vida d'un camperol, una vida trista i miserable. Els déus, el clima i els homes no ajudaven precisament al camperol. L'única manera de prosperar es el treball, al final si té èxit i es tenaç viurà en riqueses però si no pot acabar en la misèria. Els nobles no complien la llei de Zeus, eren corruptes.

El pare d'Hesiode era un camperol ric, a la seva mort els dos fills Perses i Hesiode es disputen l'herència, al final acaben a judici i amb suborns Perses posa de la seva banda als nobles. Perses amb la fortuna aconseguida viu una vida de luxes fins que s'arruïna i es decideix a viure del comerç, però no té sort i es torna arruïnà, Hesiode ajuda al seu germà però novament no se'n surt i Perses amenaça a portar-lo a judici.

Modes de vida: CAMP (seguretat) Hesiode - COMERÇ (inestable) Perses

Segons Hesiode, la propietat era de forma no dependent. La família era mononuclear, el marit treballava, l'esposa estalviava i els fills no casats ajudaven al camp mentre que les filles no casades ajudaven a casa. Els esclaus feien la feina que ningú volia fer. El model era totalment autosuficient.

Hesiode defensava dos camins, el del treballador i el del gandul. A més critica els poemes d'Homer, i diu que per aconseguir la fama hi ha tres camins diferents: la pietat, portar-se be amb els déus i el treball.

Hesiode no volia destruir l'ordre establert sinó criticar el sistema social, també diu que produeix un canvi en el sistema gentilici (clans), que passa a ser una afiliació ciutadana (amb l'aparició de la polis)

Crisis social del època fosca (stasis)

Es produeix un èxode del camp a la ciutat. La població abandona els valors del camp per els de la polis (guerrer i polític). A partir d'aquell moment es deixa d'obeir el noble per les institucions ciutadanes.

EPOCA ARCAICA

• El naixement de la polis i la colonització del Mediterrani.

• Aparició de nous sistemes democràtics (oligarquies aristocràtiques i tiranies)

• Món colonial grec.

Després del col·lapse del món micènic, es completà la penetració dòria, s'inicià la colonització de les costes d'Àsia Menor, s'introduí l'alfabet i nasqueren les primeres ciutats (polis). Fora d'això, fou un període d'obscuritat (manquen fonts escrites i testimonis arqueològics), que sol anomenar-se edat mitjana grega o període geomètric (per la decoració de la ceràmica més comuna), i que durà fins al 800 aC. Al final d'aquesta etapa prengueren forma els poemes homèrics. El subsegüent període arcaic, que arriba fins al segle VI aC., presencià grans transformacions: generalització de l'alfabet, desenvolupament de les polis, governades per règims primer aristocràtics i després tirànics; necessitat d'emigrar, atesa la pobresa dels recursos, i establiment de colònies des d'Espanya fins a Crimea; naixement d'una economia mercantil, amb l'ús de la moneda; codificacions legals; transformació de la tàctica militar, amb la introducció del hoplites o infanteria pesada; diferenciació de les tres grans famílies lingüístiques gregues (dòric, jònic i eòlic), i aparició d'un sentiment de comunitat cultural per damunt de la fragmentació política (els grecs començaren a anomenar-se a si mateixos hel·lens).

El món grec s'expandeix i es crea la Magna Grècia formada per l'illa de Sicília i el sud de la península itàlica.

Polis

POLIS (concepte abstracte)

- ciutat (asti)

+ CIVILITZACIÓ

- camp (chora)

Les polis gregues eren una institució, un marc de vida ciutadana i ben aviat esdevindran un nou referent polític. Es reforçarà el sistema de les polis cap a Macedònia, Epir i Tessàlia. Tot el que no era una polis es considerava bàrbar.

La polis es convertirà aviat en una comunitat autogestionada, constituint d'un territori, d'un habitat social i central que es la seu de les institucions polítiques, on tots els ciutadans tenen els mateixos drets.

La polis estava dividida en:

• Asti (ciutat)

• Chora (camp)

L'asti era el lloc on es reagrupava la població i on es trobaven les seus politiques (àgora i acròpolis).

• AGORA (civil): on es situaven les principals institucions, les polítiques i religioses.

• ACROPOLIS (militar): seu de protecció de la polis.

Homer ens proporcionava en les seves obres quin era el concepte que ell creia de la polis. Homer afirmava que els cíclops eren bàrbars, salvatges i poc civilitzats, vivien en cases allunyades i es menjaven les persones. En canvi els fracis vivien en comunitat i eren persones civilitzades.

L'autor creia que la polis estava per sobre de les persones i els pensaments.

Concepte de polis, obres d'autors grecs:

• Plató: La República

• Aristòtil: Política (zoon politicon, habitant de la polis)

La definició de polis va aparèixer al segle XIX a partir de les obres dels autors Numa Demis Fustel de Coulanges i Gustave Glotz. El primer autor, Fustel de Coulanges, va publicar la seva obra sobre les polis gregues l'any 1864 a París i Gustave Glotz va publicar la seva l'any 1926. Les dues obres d'aquests autors duien el mateix nom “La ciutat grega”.

Sinecisme

El sinecisme era el procés d'integració de totes les comunitats o nuclis de població en una polis. El sinecisme es produeix per cinc elements concrets:

• Augment demogràfic

• Aparició del santuari extra-urbà

• Base econòmica agrícola (NO ramadera)

• Reforma militar (hoplites)

• Heroi fundador

El procés de transformació va ser ràpid, segurament l'augment de població va ser deguda a la revolució agrícola (de ramaderia a l'agricultura).

Els palaus-temple desapareixen amb els micènics i la riquesa es pot veure en els enterraments (en època micènica els enterraments eren per inhumació i en època fosca els enterraments eren per incineració), però ben aviat la riquesa es veurà en els temples.

Els temples eren un indici de la formació de les polis i alhora d'un òrgan directiu concret. Els temples estaven formats per un altar (figura de la divinitat), un temenos (jardí exterior), la naos i l'epistodomos (on es guardaven els tresors).

El santuari extra-urbà estava construït amb materials nobles i la seva funció era per la comunitat, es a dir, eren edificis col·lectius. Algunes de les polis gregues tenien santuaris extra-urbans dedicats a diferents divinitats. Per exemple, les ciutats de Agros, Samos, Megara, Olimpia i Elea tenien un santuari extra-urbà dedicat a Hera. En canvi Epidaure, Esparta, Quios i Milet el seu santuari extra-urbà estava dedicat a Apol·lo. Poseidó tenia un santuari extra-urbà, a Corint.

En el món colonial el temple extra-urbà també existeix però de forma diferent i la funció tampoc era la mateixa.

(APOIKIA: establiment comercial)

La funció dels temples extra-urbans en el món colonial consistia en:

• Representar la polis mare

• Facilitar el procés d'hel·lenització a les colònies

La ciutat d'Atenes era on residia la deessa Atenea.

La base agrícola motiva el concepte de frontera. La ramaderia crea un concepte de territori que es global. El remat era més important que la terra. Però tot això aviat canviarà, amb la base agrícola la frontera es polititza i el terreny es comença a parcel·lar. Es en aquest moment quan apareixen els temples extra-urbans i es demana la protecció divina. Es fan processons cerimonials cap al temple extra-urba per protegit la chora i renovar el pacte de protecció.

Els déus que protegien a la terra eren:

• HERA: fertilitat femenina

• APOL·LO: fertilitat masculina (bellesa)

Aspecte militar

Falange hoplítica = isonomia (igualtat entre els ciutadans i protecció a la polis)

Noves armes militars

Apareixen noves armes com l'escut (hoplon), la llança i l'espasa. També apareixen d'altres que tenen la funció de protecció com la cuirassa, les gamberes i l'elm.

En època micènica la guerra tenia dues funcions principals: fer botins i el lluïment personal dels guerrers. Però en temps de les polis, la seva funció era la de protecció a la ciutat i de la terra (chora). El santuari extra-urbà era el lloc on es feia el ritual de pas:

EFEB a POLITES = militar

Herois fundadors

Tholos = tombes dels herois, es troben al centre de la ciutat (àgora)

L'aparició de les polis comporta la necessitat de crea un origen mític a la ciutat, algú que legitimés aquest origen, eren els HEROIS, que donaven prestigis a la polis.

La fundació d'una colònia estava formada per la població de la polis (ciutat mare) i liderada per un heroi (Oikistes) que es feia càrrec de la nova colònia. En una colònia grega es podia trobar un urbanisme com el de la polis mare, també hi havia les mateixes funcions com la militar, política i religiosa.

Les polis sovint eren un pou de tensions polítiques, socials i militars, la crisi en la polis s'anomenava stasis.

Al camp hi havia un nombrós grup de camperols que vivien dels préstecs de les famílies nobles. Els camperols patien dos problemes: el clima i la ineficaç terra. Al camp grec la situació era de dependència, durant l'època arcaica es produeix un èxode que comporta el ràpid despoblament del camp. A la polis la situació no era molt millor, no hi havia feina per tothom i el camperol no podia participar en la vida laboral i evidentment tampoc en la política. Les dues principals ocupacions eren: l'artesanat i el comerç.

Els únics que poden decidir en qüestions polítiques eren els nobles (eupatrides), que eren descendents del herois fundadors de la ciutat. Justificaven el seu poder perquè eren els únics a comprendre els déus i a impartir la justícia.

El poder militar de la polis l'integraven els generals i els cavallers, eren l'èlit del exèrcit i la seva riquesa els permetia equipar-se amb tot detall.

La base del poder econòmic eren les terres d'on se'n obtenien ingressos i excedents que els nobles utilitzaven per comerciar. Els més rics utilitzaven la crisi social (stasis) per extorsionar amb préstecs durs als camperols cada cop més arruïnats.

En el camp grec s'introdueixen dos nous cultius:

• La vinya

• La olivera

La vinya i la olivera aviat es convertiran en els dos principals cultius de l'agricultura grega. A la Magna Grècia es plantarà blat i a la península grega vinya i olivera.

L'evolució política en l'època arcaica

Crisi política:

• Legislativa (codi oral)

• Canvis de sistemes polítics*

* De MONARQUIA TRIBAL a OLIGARQUIA ARISTOCRATICA, LEGISLADORS i TIRANIA.

TIRANIA = sistema de govern populista.

En època arcaica.

LEGISLADORS = mediadors de les lleis.

Les lleis no estaven escrites i aquest fet no agradava el poble. En molts llocs com Efes, Focea i Mitiline es produiran revoltes populars i molts aristòcrates seran assassinats. Finalment l'aristocràcia pactarà amb el poble (legislador).

Els legisladors donaran sortida a la nova legislació, el seu nomenament era d'entre cinc i deu anys, el seu poder era absolut i un cop havien complert el seu càrrec s'havien de retirar, però molts no es retiraven i es convertien en tirans.

Els tirans utilitzaven el poble per arribar al poder. Gràcies a molts tirans molta gent va poder millorar el seu nivell de vida i cada cop era més possible el govern del poble “demoscratos”.

El procés colonitzador

En les colònies gregues del Mediterrani es va formar una koiné (cultura grega). El procés colonitzador va tenir dues fases. La primera es va produir durant l'època fosca i la segona durant l'època arcaica. (+ Informació: Mirar la fitxa de colònies gregues)

En un principi els grecs fundaven l'emporion que era un assentament econòmic que posteriorment s'aniria desenvolupant fins arribar a ser una apoikia, una colònia. Les colònies que tenien uns orígens més antics eren més venerades i gaudien d'un cert prestigi envers les altres. Durant aquest període els grecs tindran un competidor dur, aquest competidor eren els cartaginesos previstos d'una gran flota marítima.

EPOCA CLASSICA

• Evolució d'Esparta i Atenes

• Conflictes bèl·lics (Guerres Mèdiques i Guerra del Pel·loponnès)

Esparta

La ciutat d'Esparta apareix mencionada a l'Ilíada, però el seu origen no es micènic. La ciutat apareix al voltant del any 1000 aC, 200 anys després de la desaparició del món micènic. El naixement d'Esparta va lligat als doris, entorn al riu Eurotes. En principi al voltant d'aquest riu hi havia quatre poblats, després es van ajuntar els quatre i van fundar la ciutat d'Esparta. Els poblats primitius eren: Pítane, Mesoa, Cinosura, Limnae i Amicles. Aquestes cinc poblats es convertiran desprès en districtes de la ciutat d'Esparta.

Sistema polític

DIARQUIA = 2 reis

Arquegetes (nom del rei)

L'origen de la diarquia espartana es mític:

Procles = successor (Euripòntides) (fill d'Aristodem)

ORIGEN MÍTIC: ARISTODEM (1r rei)

Eurístenes = successor (Agiades)

(fill d'Aristodem)

Per tant els dos fills d'Aristodem es van convertir en reis. Cada fill representava les dues famílies dinàstiques. Procles la dels Euripòntides i Eurístenes la dels Agiades. Les dues famílies dinàstiques elegien un candidat per ser rei.

Però en realitat l'origen d'Esparta és molt incert. Existeixen quatre teories que expliquen l'organització d'Esparta.

• PARETI: La monarquia venia com a derivació de la divisió dels doris, que eren tres caps però un va perdre el poder i només en van quedar dos.

• GILBERT: Els doris es troben els aqueus en la seva arribada. Un rei era doris i l'altre era aqueu.

• NEUMANN: Els doris s'assenten al Pel·loponès i els dos caps decideixen pactar i cogovernen la polis.

• MOMIGLIANO: Comparació amb l'aparició del senat romà.

Expansionisme militar

Esparta aconsegueix dominar una gran quantitat de territoris gràcies a les guerres.

Guerres messèniques:

• Primera Guerra Messènica (757 - 738 aC)

• Segona Guerra Messènica (684 - 668 aC)

Els espartans van entrar en guerra contra Messènia (antic Regne de Pilos) per dominar la seva enorme riquesa agrícola.

Primera Guerra Messènica: Va durar 19 anys, els messènics anaven aliats amb Agros i Arcaida mentre que els espartans tenien d'aliat a Corint. La guerra la perden els messènics que són convertits en hilotes (esclaus). La primera guerra messènica fomentarà l'estructura econòmica d'Esparta.

Segona Guerra Messènica: Els hilotes es subleven contra els espartans, que no troben cap aliat. Els sublevats hilotes són derrotats per els espartans. En tot el Pel·loponès els espartans no trobaran cap aliat i es tancaran en la seva polis fortament militaritzada.

Esparta només fundarà una colònia, Tarent, que estava formada per els fills bastards de la polis d'Esparta. Durant els segles VII i VI aC Esparta enfortirà el seu sistema oligàrquic. A més ajudaven a les altres polis veïnes per instaurar el sistema oligàrquic i acabar amb la democràcia. Esparta fundarà una aliança, la lliga del Pel·loponès i el cap serà la pròpia Esparta. Els membres d'aquesta lliga actuaran de forma independent i no hauran de pagar cap tribut a canvi.

Legislació espartana

La legislació espartana serà conservadora a causa de les crisis socials (stasis), per sortir d'aquesta tensió es va redactar una constitució amb un legislador, Licurg.

LICURG, era el legislador de la Gran Rhetra (Constitució dels espartans)

Consell d'ancians (gerusia) - jeronts

GRAN RHETRA

Assemblea popular (apel·la)

Els ciutadans espartans pertanyien a dos grups:

• El de les tres tribus (hil·leus, dimans, pamfilis)

• El de les 5 obai (Pítane, Mesoa, Cinosura, Limnea i Amixles)

La gerusia estava formada per 30 membres, 10 de cada tribu que seran 28 més els dos reis en temps de la diarquia. Els jeronts eren elegits per la gerusia, només podien ocupar el càrrec un cop complerta l'edat de 60 anys i el càrrec era vitalici. Tenien competències en el poder judicial i legislatiu. L'apel·la era una assemblea popular on els ciutadans es reunien al exterior, sense la necessitat de reunir-se en un edifici concret. Quan l'apel·la es tornava conflictiva els jeronts la podien dissoldre.

Els efors (inspectors) eren cinc i eren la magistratura més important d'Esparta. Els efors són després de l'elaboració de la Gran Rhetra. Els efors eren com uns alcaldes del barri que gràcies a les guerres messèniques arribaran a ser la principal magistratura espartana. Els efors eren elegits per l'apel·la, les seves funcions eren sobre temes de política local però també podien intervenir en temes de política exterior i fins i tot jutjar als propis reis en el cas que es donés la situació.

Societat espartana

Existien tres classes socials:

• HOMOIOI = ciutadans (HYPOMEION = ciutadans de segona classe, fills bastards fruit de les relacions entre espartans de diferents classes socials)

• HILOTES = esclaus

• PERIECS = estrangers

Els homoioi eren els ciutadans d'origen dòric, eren els ciutadans-soldats que rebien a canvi uns lots de terra (kleros) que eren propietat del estat. Els kleros eren treballats pels esclaus (hilotes). Els kleros augmentaven si els espartans guanyaven més guerres.

En la societat espartana la covardia era un crim, l'espartà covard se li retirava la condició de ciutadà. La població espartana no va ser molt nombrosa a causa de les guerres en que participaven els seus ciutadans.

Ritus espartans

• SYSSITIA (Taula comuna)

• RAPTE ESPOSA

• EDUACIÓ COMUNAL

• CRYPTEIA (Caça d'hilotes)

Syssitia, menjar en comunitat, cada home adult espartà compartia l'aliment amb la comunitat, aquest fet afavoria la solidaritat entre tota la comunitat.

Rapte d'esposa, el marit “raptava” l'esposa com si fos un atac a una fortalesa enemiga, aquest fet es devia a la mentalitat guerrera dels espartans. Les dones espartanes gaudien d'una certa llibertat envers al món grec, l'adulteri no estava penat en els dos sexes.

Educació comunal, educació igual per a tots, desaparició dels vincles familiars i se'n formen de nous com els vincles de solidaritat i formació militar. Els nadons que naixien amb deformitats físiques eren llançats a l'apotetes (un forat) perquè no es consideraven útils per la guerra mentre que els nadons que naixien sense cap deformitat es preparaven amb una educació militar forta dirigida per un tutor cruel i despòtic. També els hi donaven un kleros. La formació de les dones era de caire més cultural però no es descartava la preparació física. Als set anys el nens espartans abandonaven les seves mares per començar l'educació, als vint anys s'entrava a formar part dels ritus espartans i amb 30 anys eren majors d'edat i podien entrar a l'apel·la. Amb 60 anys es podien jubilar.

Crypteia, selecció d'un grup de nois joves que de nit podien matar tants esclaus (hilotes) com volguessin, de dia s'amagaven. Molts d'aquests joves es convertien en la guàrdia reial.

Classes socials

HILOTES, esclaus a conseqüència de la Primera Guerra Mèssenica. Els hilotes treballaven els kleros dels homoioi. La proporció d'hilotes era de 1/10 envers els homoioi (per cada un ciutadà hi havia deu esclaus). Els hilotes rebien un tracte cruel i immoral per part dels seus amos, portaven vestits diferents per poder distingir-los i se'ls fuetejava un cop a l'any a la plaça publica. Els hilotes homes havien d'entregar 70 medimnes de blat (3.677 kg) i les dones 12 medimnes de blat (630 kg) als seus amos.

PERIECS, estrangers establerts a Esparta que es dedicaven a l'artesania. Els periecs vivien en comunitats aïllades dels ciutadans espartans, aquestes comunitats eren governades directament pels efors. Els periecs se'ls considerava ciutadans de segona categoria tot i no rebre el tracte dels hilotes. Els periecs controlaven la tècnica naval i molts posseïen terres de mala qualitat i poc productives. Existia un classe aristocràtica dins les comunitats de periecs.

Tercera Guerra Messènica

L'any 464 aC es produeix un terratrèmol que va afectar la ciutat d'Esparta. El rei Pausames va aprofitar-se dels hilotes per revoltar-se contra els efors però la jugada no li va sortir be. Al final els hilotes van haver de fugir de la ciutat desprès de ser derrotats. A partir d'aquest fet Esparta comença a perdre pes polític i comença una decadència profunda, l'any 371 aC Esparta es derrotada per la ciutat de Tebes (Batalla de Leuctra) i perd el control de la Messènia.

Flota marítima espartana

Esparta necessitava una flota marítima forta per derrotar la seva enemiga, Atenes.

LLIGA DEL PEL·LOPONÈS = Esparta

LLIGA DELICOATICA = Atenes

El navarca era el responsable de la flota marítima. A finals del segle V aC aquest càrrec serà el més important dintre de la magistratura espartana. La magistratura era anual i el seu poder serà tant important que podia permetre's el luxe de no donar explicacions de les seves decisions als caps de govern. Lisandre, serà el navarca més important (408 - 407 aC).

Atenes

La ciutat d'Atenes té antecedents d'època micènica (1500 aC), però la historia d'Atenes es pot reconstruir a partir de l'època arcaica on es troben les primeres restes arqueològiques. Els orígens mitològics no aporten la suficient informació. Atenes apareix en la obra de l'Ilíada.

L'Atenes micènica era una monarquia (“mite de Teseu”), on practicaven el culte a la deessa Atenea. La llista reial d'Atenes no es molt extensa a causa que el sistema polític monàrquic no perdurà gaire en la ciutat.

El càrrec de rei aviat va ser substituït per el d'arcont en època clàssica. Els arconts eren unes magistratures vitalicis i decennals (els magistrats eren escollits cada deu anys). L'arconat anual va a passar a ser el referent polític d'Atenes, el motiu era evitar les tiranies i la monarquia.

Les tres magistratures principals (arconts) d'Atenes eren:

• BASILEUS = religió (culte a les Panatenees)

• POLEMARC = militars (general dels exèrcits)

• EPONIM = poder legislatiu

També es crearan més arconts que fins el moment eren tres (basileus, polemarc i epònim) i passaran a ser nou. (3+6). 6 arconts eren els thesmotetes. Aquests sis arconts (thesmotetes) eren els artífexs de la llei i les seves atribucions eren polítiques, econòmiques i evidentment judicials.

3 arconts 10 Thesmotetes (magistratures)

• 5 arconts, elegits pels eupàtrides

• 5 arconts, tres elegits pels camperols i dos pels demiurgs (professions liberals)

Segons els historiadors, en època micènica el rei va crear tres càrrecs per poder descarregar el seu poder.

Quan els arconts havien acabat el seu cicle entraven a formar part del areopag (consell d'ancians). Per accedir a l'areopag els membres havien de ser magistrats. El nom d'areopag prové del déu Ares, déu de la guerra.

Les funcions del areopag era controlar el sistema polític, el sistema judicial (del qual era el màxim ordre representatiu) i era l'òrgan que representava l'aristocràcia.

L'ecclesia era l'òrgan que representava el poble, aquest òrgan només es reunien quan ho sol·licitava l'aeropag.

Crisis d'Atenes

Atenes patia stasis a causa de tres fets:

• L'aristocràcia concentrava tot el poder, econòmic i polític.

• L'aparició d'un artesanat que s'enriqueix de manera ascendent i se li nega l'accés a l'aristocràcia.

• Un camperolat depenent, que viu de manera miserable i que es veu obligat a demanar préstecs a les classes riques.

Per evitar l'stasis només existien dues solucions una tirania o una constitució (rhetra).

Evolució política d'Atenes

• Conjura Ciló (630 aC), tirania.

• Legislació Dracó (624 aC), lleis molt dures i cruels (= llei del talió)

• Constitució Soló (592 aC)

• Tirania Písistrat

Písistrat (561 - 560 aC)

“ (559 - 556 aC)

“ (545 - 528 aC)

“Pisistratides” (528 - 511 aC)

• Clístenes, pare de la democràcia

CONJURA CILÓ, els aristocràcies i nous rics es recolzaven i amb el poder del poble aconsegueixen una tirania que provoqués l'expulsió dels enemics.

LEGISLACIÓ DRACÓ, Dracó escriu una legislació molt dura i molt repressiva, que el poble atenès no acceptà.

CONSTITUCIÓ SOLÓ, Soló era un aristòcrata que havia estat arcont. Soló va començar a escriure fragments d'una constitució per intentar superar l'stasis. Finalment va ser elegit legislador i va formar la Constitució dels atenesos. La constitució de Soló va intentar solucionar el problema dels nous rics (artesans), va reestructurar les classes socials i va crear les bases d'una aristocràcia censataria. Les noves classes aristocràtiques eren quatre, segons els seus ingressos.

Classes:

• PENTAKOSIOMEDIMNOS (+ 500 medimnes de blat anuals) + 26.265 kg

• HIPPEIS (300 - 500 medimnes de blat anuals) 15.759 - 26.265 kg

• ZEUGITES (200 - 300 medimnes de blat anuals) 10.506 - 15.759 kg

• THETES ( - 200 medimnes de blat anuals) - 10.506 kg

Soló va crear una nova assemblea, la bulé que era un òrgan deliberatiu que estava format per 400 membres de les dues classes superiors (pentakosiomedimnos i hippeis). El poder del areòpag va quedar reduït només als judicials, mentre que l'altre assemblea la ecclesia estava formada per tots els ciutadans (homes) atenesos (els metecs i esclaus no es consideraven ciutadans).

Soló va abolir les hipoteques i la esclavitud per deutes (seisákhteia) també prohibeix els préstecs fets sobre la llibertat del deutor i de la seva família. Les solucions de Soló eren moderades i segons Aristòtil l'any 560 aC a la ciutat d'Atenes hi regnava una anarquia total.

Classes socials (partits polítics)

• PEDIEIS = PEDION (agricultors) el seu líder era Licurg.

• PARALIOI = PARALIA (comerciants) el seu líder era Megacles.

• DIAKROI = DIAKRON (ramaders) el seu líder era Pisístrat.

Aquestes tres classes formaven els tres partits d'Atenes, cada un d'aquests grups representaven una classe diferent que s'agrupaven per defensar els seus interessos.

Tirania de Pisístrat

Cap a l'any 561 aC hi ha una gran crisi entre els dos partits, el de Licurg i el de Megacles, que volien el poder del arcontat. Però per aconseguir el poder del arcontat els dos partits havien de pactar amb el tercer partit, el partit dels diakroi de Pisístrat. El líder del partit diakroi era Pisístrat un militar que tenia clans a favor seu, i va aprofitar-se d'aquesta situació per proclamar-se tirà de la ciutat d'Atenes. Les dues primeres tiranies (la primera del 561 - 560 i la segona del 559 - 556) no van tenir gaire èxit i fins la tercera tirania (545 - 528 aC) no va aconseguir el poder de forma definitiva.

Pisístrat va fer una sèrie de reformes importants:

Funda la colònia de Raikelos (a Calcidia) per donar sortida a l'excés de població d'Atenes i comerciar a la zona de la Calcidia, aquest va ser un acte purament polític.

Explotació de les mines d'or de la Tracia, per enriquir la ciutat d'Atenes.

Reclutació d'un exercit de mercenaris i de la guàrdia personal de Pisístrat.

Crear una xarxa d'aliances amb altres tirans, el de Samos i Naxos.

Confiscació de terres dels nobles dels partits derrotats i ajudes agràries pels camperols.

Construcció de grans obres publiques (construcció del Partenó i temple de Zeus) per proporcionar feina i ingressos a la ciutat.

Fomenta el culte a Dionís i reorganitza les festes de les Panatenees.

Descentralització de l'Àtica, volia que els nuclis de població de l'Àtica es consideressin atenesos (Eleusis, Marató, Platea...) SUBORDINACIÓ LOCAL SUBORDINACIÓ NACIONAL (Atenes)

La ciutat de Corint no li agradava la nova política de l'Atenes de Pisístrat. La política exterior de Pisístrat era populista, volia controlar l'estret dels Dardanels (Sigeu i Quersonés) per obrir-se al comerç del Mar Negre.

El principal problema del regim de Pisístrat va ser els eupàtrides i aristòcrates exiliats. L'any 528 aC mor Pisístrat. Hipies i Hiparc succeeixen el seu pare com a tirà. Hipies va ocupar el càrrec de tirà, mentre que el seu germà Hiparc va ocupar alts càrrecs del govern. Hipies va intentar una reconciliació amb els exiliats, que els permetia reocupar l'arcontat, però els eupàtrides i aristòcrates exiliats no acceptaven el sistema de tirania.

L'any 514 aC es produeix la conjura dels Tiranicides (d'Harmodi i Aristogitó) hi van assassinar a Hiparc. El germà d'Hiparc, Hipies es va revenjar de la mort amb un estat del terror, va aplicar una crueltat màxima a la ciutat d'Atenes. A més el comerç del blat (al Mar Negre) ja no era un valor segur.

L'any 510 aC Clístenes es fa amb el poder a Atenes, derrocant la tirania d'Hipies.

Reformes de Clístenes

• Pas a una democràcia basada en la isonomia (igualtat entre els ciutadans) dins de la nova ordenació de les tribus (phyla).

• Queda integrada la població en 10 tribus (filai) territorials distribuïdes en tres districtes (tritia): costa (paralia), interior (mesogea) i ciutat (asti).

• Cada tribu escull 50 representants al consell dels 500 = bulé (que de 400 passa a 500 membres), l'òrgan directiu de la bulé (pritania) canvia cada 36 dies i té un president, que es renova cada dia.

• L'ordenació en tribus es transfereix al exercit: 10 regiments comandats per 10 estrategues elegits sota el mandat suprem de l'arcont polemarc.

• Es practica l'ostracisme per desfer-se dels mal ciutadans. En l'ecclesia es podia denunciar aquests ciutadans. L'ostraca o ostracon era una pedra on s'apuntava el nom del ciutadà que havia de marxar, si finalment havia de marxar era per un període de 10 anys i se li mantenien les seves possessions i terres.

El poder d'Atenes queda repartit d'aquesta forma:

• BULÉ (legislatiu)

• HELIAIA (tribunal de justícia popular)

• ECCLESIA (legislatiu “del poble”)

El president de la bulé o consell dels 500 tenia tres funcions principals:

• La sessió del dia.

• Convocar una sessió plenària.

• Convocar l'ecclesia.

Institucions d'Atenes

L'aeròpag, el consell d'ancians, tenia cada cop menys poder dins de la reforma de Clístenes que finalment l'aboleix. La funció judicial la ocupa l'heliaia. L'ecclesia apropava les lleis i els ciutadans tenia dret a intervenir.

L'any 508 aC per pressions d'Esparta (contraria a les reformes d'Atenes) es desterrat Clístenes.

Atenes viu una lluita política entre el partit aristocràtic d'Isàgores (oligàrquic) i el partit dirigit per Clístenes. Isàgores puja al poder amb l'ajuda dels espartans i pren mesures de caire antipopulistes. L'any següent, el 507, el poble desprès del setge a l'acropolis on s'havien refugiat l'espartà Cleomenes i el propi Isàgores, crida de nou a Clístenes.

Les guerres mèdiques

• Primera Guerra Mèdica (500 - 490 aC)

• Segona Guerra Mèdica (480 - 479 aC)

En el seu designi d'expandir-se cap a l'oest, els perses s'apoderaren de l'illa de Samos i més tard de la ciutat de Milet (el tirà de Milet era Aristàgores), a l'Àsia Menor. Aquest fet donà lloc a una rebel·lió dels jonis en aquesta regió (499-494 aC), que cercaren la solidaritat dels seus germans de Grècia, que finalment només van rebre el suport d'Atenes i Eretria. Vers el 512 aC Darios passà a Europa travessant el Bòsfor, amb el propòsit de sorprendre per l'oest els seus enemics els escites, un poble establert a la costa occidental i septentrional de la mar Negre. Els grecs se sentiren, així doncs, doblement amenaçats, i més si es té en compte que amb això quedaven tancades les rutes comercials a la mar Negre. Com que Atenes havia ajudat els jonis sublevats, els perses enviaren una expedició de càstig, però els atenesos aconseguiren derrotar els invasors a Marató (490 aC).

A la mort de Darios, Xerxes (486 aC) pujà al tron dels aquemènides, i preparà una gran expedició amb el propòsit de conquerir Grècia, les ciutats de la qual s'aliaren per afrontar una amenaça tan greu. L'exèrcit persa avançà cap el nord irrefrenablement, malgrat el revés que patí a les Termòpiles enfront de la coalició pel·loponesa comandada pel rei espartà Leònides. Atenes, prèviament evacuada pels seus habitants a l'illa de Salamina, fou ocupada sense cap esforç pels perses.

La flota atenesa, sota el comandament de Temístocles i integrada per naus lleugeres i maniobrables, aconseguí destruir la força naval persa de Salamina (480 aC) mentrestant, un exèrcit sota el comandament de l'espartà Pausànies s'enfrontà en terra al general persa Mardoni, al qual derrotà a Platea, obligant-lo a la retirada. El 479 aC l'esquadra grega destruí les restes de les naus perses a Mícale.

Un cop Pèrsia fou vençuda per mar i per terra, les polis jòniques s'aliaren contra Atenes (lliga Dèlico-Atica o Confederació de Delos, 478 - 477 aC), i s'incubà la irreductible rivalitat entre la capital de l'Àtica i Esparta. Atenes reuní un poder i una riquesa sense precedents en la història grega, que culminà durant el govern de l'aristòcrata Pèricles (461-429 aC), en l'època del qual floriren la cultura i les arts, i la ciutat es dotà dels seus més cèlebres monuments, com el Partenó.

La lliga Dèlico-Atica o confederació de Delos va ser fundada entre els anys 478 i 477 aC per Arístides el Just. En un principi aquesta lliga estava formada per més de 200 ciutats excepte les del Pel·loponnès. L'adscripció era lliure i voluntària, però Atenes tenia un paper predominant sobre la resta de ciutats que formaven la lliga. Un dels requeriments de les ciutats-estat era aportar vaixells de la flota a lliga o be pagar tributs en el cas de les ciutats més petites.

La lliga Dèlico-Atica estava dividida en: l'Insular, la Tràcia, l'El·lespontic, el Jònic i el Càdic.

Les Guerres Mèdiques

Evolució de la democràcia atenesa

A la ciutat d'Atenes estaven enfrontats dos partits polítics: el partit democràtic i el partit aristocràtic.

• Partit Democràtic: líders Temístocles i Efialtes.

• Partit Aristocràtic: líders Arístides i Cimó.

El principal problema que es plantejaven els atenesos era la condició d'Esparta, si realment era considerada una aliada (Esparta i Atenes uneixen forces a les guerres mèdiques contra els Perses) o be era una rival en el món grec.

L'ostracisme va afectar a la vida política d'Atenes. L'any 471 aC Temístocles va haver de patir el vot d'ostracisme dels atenesos. Cimó l'any 461 aC va haver de fer el mateix camí. Durant el mateix 461 Efialtes serà assassinat.

Època de Pèricles

Pèricles serà el nou referent de la vida política d'Atenes, que arribarà a la seva màxima esplendor gràcies a ell.

Pèricles aportarà innovacions:

• MISTOFÒRIA (magistratura ciutadana), moltes magistratures eren ocupades per membres de fora d'Atenes i els resultava difícil assistir a la bulé i altres assemblees, per tant se'ls recompensava econòmicament.

• PARE i MARE han de ser atenesos per ser un ciutadà de la polis, aquesta mesura es va aplicar a causa del gran nombre d'immigrants que vivien a Atenes.

• PERICLES reforça la lliga Delico-Atica per beneficiar la ciutat d'Atenes i poder enviar ciutadans a crear noves colònies per poder despoblar el gran nombre d'habitants d'Atenes. També, Atenes es va convertir en la potencia cultural del moment.

• PAU DE CALCIS (449 aC) entre perses i la lliga Delico-Atica, que va continuar amb la seva funció. Els membres de la lliga estaven sotmesos políticament a Atenes, mentre que Esparta no li agradava aquesta situació. Corint i Megara controlaven el comerç de la Magna Grècia i insistien a Esparta a oposar-se a la política d'Atenes.

• CONSTRUCCIÓ de les muralles llargues del port del Pireu fins a la ciutat d'Atenes.

La lliga Delico-Atica atacava aquelles ciutats que s'oposen a Atenes. La ciutat començarà una expansió cap a la Magna Grècia i ocupar les colònies de Corint. Aliança amb Atenes de les ciutats del estret de Messina.

L'any 446 aC Atenes va firmar una treva amb els seus enemics: una treva de 30 anys, Atenes havia d'abandonar les colònies de Corint (Acaïa, Cefalolia i Zacint) però aquesta treva no es va arribar a complir i Atenes no va abandonar les colònies. Aquest fet provocarà la Guerra del Pel·loponnès (431 - 404 aC) entre la lliga Delico-Atica (Atenes) i la lliga del Pel·loponnès (Esparta + Corint).

La guerra del Pel·loponnès

Dues obres bàsiques narren els fets de la Guerra del Pel·loponnès

• Tucídides, “Guerra del Pel·loponnès” (versió historica)

• Xenofont, “Hel·lèniques”

La causa del conflicte, segons Tucídides, era la prepotència d'Atenes.

Principals causes del conflicte:

Proliferació de democràcies (la lliga del Pel·loponnès s'oposava a la democràcia)

Competència directa amb Corint i Megara i les seves colònies de la Magna Grècia, que amb l'entrada d'Atenes veuran reduïda la seva riquesa.

Entrada d'Atenes en el conflicte de Corint i Corciria l'any 432 aC a favor de Corciria.

L'any 432 aC Potidea vol abandonar la lliga Delico-Atica tot i l'impediment d'Atenes.

Decret de Pèricles contra el comerç de Megara, se li nega l'accés a cap port del Egeu.

Els intents de negociació entre Esparta i Atenes per evitar una guerra van fracassar, i comença la guerra entre espartans i atenesos, tot i que els primers no desitjaven la guerra.

Fases de la Guerra del Pel·loponnès:

1a. INICI Mort de Pèricles (431 - 429 aC)

2a. FINS la pau de Nícies (429 - 421 aC)

3a. FINS la capitulació d'Atenes (421 - 404 aC)

Fets més importants de la Guerra del Pel·loponnès:

429 aC: Es declara la pesta a la ciutat d'Atenes mor un terç de la població, el propi Pèricles mort de la pesta. Atenes sufoca la rebel·lió de Potidea.

429 - 427 aC: L'illa de Lesbos abandona la lliga Dèlico-Atica, Atenes envia una expedició i aconsegueix controlar la situació.

425 aC: Derrota espartana a Esfacteria, el polític atenès Cleó refusa la pau dels espartans.

424 aC: Brasides reorganitza l'exèrcit espartà, expedició espartana a Tracia amb la conquesta de les ciutats associades a la lliga Dèlico-Atica, la flota atenesa conduïda per Cleó ajuda a les ciutats aliades.

422 aC: Derrota atenesa a Anfípolis, moren Cleó i Brasides.

421 aC: Atenes i Esparta acorden una pau de 50 anys (pau de Nícies) per la que es restableix el statu quo. Aliança defensiva d'Esparta amb Atenes en front de la creació de la Lliga entre els pel·loponnesos i Agros. L'aliança d'Esparta i Atenes s'empitjora a causa de la política de Alcibiades (adversari de Nícies). Atenes decideix aliar-se amb Agros, Elis i Mantinea, obliga l'annexió de Melos l'any 416 i realitza incursions contra les costes de Laconia.

415 - 413 aC: Alcibiades porta la guerra al mar i ajuda les ciutats Segesta i Selini contra Siracusa.

413 aC: La flota grega es aniquilada al port de Siracusa i l'exèrcit de terra.

412 aC: Esparta rep ajuda monetària de Pèrsia a canvi de renunciar a les ciutats jòniques.

411 aC: Triomf de l'oligarquia a Atenes però l'exèrcit reacciona i es subleva a Samos i aconsegueix restablir la democràcia.

410 aC: Alcibiades derrota els espartans i refusa la pau que li ofereixen.

406 aC: Victoria atenesa a les Arginuses.

405 aC: El general espartà Lisandre aconsegueix la victòria de Egospótamos.

404 aC: Setge i capitulació d'Atenes. Les condicions de pau van ser dures per Atenes, destrucció de les muralles llargues, dissolució de la lliga Dèlico-Atica, obligació de aportar un contingent de tropes a Esparta, entrega de l'esquadra i reconeixement de la hegemonia espartana (Atenes ha d'adherir-se a la lliga del Pel·loponnès). La oligarquia torna a governar a Atenes (“30 tirans”).

Conseqüències de la guerra a Atenes

• Econòmiques (setge a tot l'Àtica)

• Població (no es funden noves colònies)

• Polítiques (fi de la democràcia)

• Comercials (la seva flota es veu reduïda a 12 naus)

Esparta desprès de la guerra es convertirà en la líder del món grec, però els deutes li passaran factura, els espartans havien rebut ajuda econòmica de Pèrsia. Els perses reclamen l'ajuda prestada durant la guerra, Esparta es nega a pagar els seu deute als perses. Les ciutats de Corint i Megara també reclamaran a Esparta l'ajuda prestada.

L'any 371 aC la ciutat de Tebes derrota a Esparta a la batalla de Leucra, els tebans utilitzen la tècnica militar de la “línia obliqua” per derrotar a Esparta, es la primera derrota d'Esparta en una batalla a camp obert. Esparta patirà un fort cop i anirà perdent pes polític i econòmic, serà l'inici de la decadència d'Esparta.

L'hegemonia de Tebes durarà fins al 362 aC quan després de vèncer els exèrcits espartans i atenesos es derrotada a la batalla de Mantinea pels macedonis.

EL MÓN I LA CULTURA HEL·LENÍSTICA

Filip II

Alexandre Magne

Macedònia era un petit regne que ocupava la Pieria, la seva capital era Egas. Els macedonis primitius eren pastors nòmades, el seu producte més important era la cabra. Parlaven un dialecte del grec, barbarejaven el grec (els grecs consideraven els macedonis uns bàrbars). El seu panteó era també el grec, el famós mont Olímp estava al seu regne.

Macedònia era una monarquia tirànica i hereditària, amb una noblesa (hetairoi) i amb una assemblea del exèrcit. L'expansió de Macedònia coincideix amb les Guerres Mèdiques, en aquell moment el rei persa Xerxes necessitava el suport dels macedonis, el monarca persa els va ajudar econòmicament (amb or) i Macedònia es mal vista des de Grècia. Macedònia deixa de ser un poble pastor i passa a ser un estat militaritzat.

La falange macedònia era la més eficaç d'aquell temps, estava construïda pels infants (pastors i camperols) armats amb una llança llarga (sarissa) i un petit escut circular. Als flancs del combat la cavalleria estava formada per nobles i organitzada en ile (regiments).

Filip II

Filip II era el tercer fill mascle de Amintes II i la seva esposa, la princesa Euridice.

El rei per consolidar el seu poder va portar els nobles a la seva cort, va crear noves ciutats amb colons macedonis i va educar els fills del aristòcrates a la cort reial (estaven d'hostatges a la cort). La nova capital de Macedònia era Pella.

Filip II tenia la intenció d'ampliar les fronteres de Macedònia fins al riu Danubi (fins Tràcia). Els pobles de Tràcia eren clans guerrers molts poderosos. El control de Tràcia era vital per dominar el comerç fluvial del Danubi i aturar les incursions dels escites. La política exterior de Filip II a Tràcia era de respecte als diferents clans, el rei macedoni va respectar la moneda i la llengua dels clans a canvi que formessin part del exèrcit de Macedònia.

Filip II volia consolidar el poder reial respecte a l'aristocràcia, el rei era l'única persona que tenia el poder absolut de declarar la guerra o firmar la pau, també era l'únic comandant de les tropes (cap del exèrcit), del poder econòmic personal (propietari de les mines i boscos del regne), propietari agrícola i responsable fiscal (encunyació de moneda). El rei era l'estat.

Al regne de Macedònia no hi havia la figura del sacerdot, el rei era el mediador entre els déus i els homes. La dinastia de Filip II descendia de Zeus, del fill Temenos (Temènides). La reina no tenia cap protagonisme en l'estat, només tenia un paper limitat al costat del seu marit en els actes públics. El rei tenia un harem personal, Filip II va arribar a tenir nou esposes.

Macedònia cada cop prenia més força política, els grecs estaven involucrats en la Guerra del Pel·loponnès i consideraven als macedonis bàrbars i no mostraven cap interès.

L'exèrcit macedoni era tradicionalment de cavalleria i s'havia de renovar amb l'infanteria per combatre millor en cas del conflicte. “Els set companys del rei” eren l'exèrcit d'elit macedoni.

Filip II no volia que els grecs els tractessin de bàrbars, per això va fer reunir a la seva cort els filòsofs grecs més importants de Grècia per integrar-se a la cultura hel·lènica.

Integració al món grec

352 aC: Conquesta de Tesalia pels macedonis, Filip II funda la lliga de Tesalia i es considerat un ciutadà grec.

348 aC: Eubea es separa d'Atenes a petició de Filip II.

346 aC: Pau de Filòcrates.

343 - 342 aC: Conquesta de Tràcia pels macedonis.

A la ciutat d'Atenes els dos partits més importants estaven enfrontats per culpa dels macedonis:

• El partit de Demòstenes era anti-macedoni. “Les Filípiques”

• El partit de Isòcrates era el partit promacedoni.

340 aC: Fundació de la lliga de Grècia (o Hel·lènica) per fer front a l'amenaça dels macedonis, del rei Filip II.

337 aC: Batalla de Queronea, victòria de Filip II sobre els grecs, la cavalleria juga un paper important, el fill de Filip II, Alexandre comanda l'exèrcit que esclafa als grecs. El càstig va ser dur per Tebes. Atenes va firmar la pau amb Macedònia. Fundació de la lliga de Corint (sota l'hegemonia de Macedònia) formada per totes les ciutats gregues excepte Esparta. L'objectiu de la lliga de Corint era oposar-se a Pèrsia i alliberar les ciutats gregues d'Àsia (sota la dominació persa). L'organització de la lliga de Corint estava formada per un consell federal que fixa la seu a Corint i nombre hegemón (cap vitalici de la lliga) al rei macedoni. La lliga de Corint promet respectar l'autonomia de tots els membres i decideix la guerra contra Pèrsia.

336 aC: Filip II es assassinat als 47 anys mentre era al teatre. El rei es enterrat amb tots els honors a l'antiga capital Egas.

Alexandre Magne

Alexandre va substituir el seu pare en el càrrec de rei, era jove i inexpert en política. El nou rei va assegurar el domini macedoni sobre Tràcia i sufoca rebel·lions a Tebes, Atenes (lliga de Grècia) i al Pel·loponnès.

L'any 335 aC Alexandre destrueix Tebes i els seus ciutadans són convertits en esclaus, Tràcia estava ja controlada i pacificada. L'any següent comença la campanya contra Pèrsia, era una guerra de venjança pels grecs i de conquesta pels macedonis, als 32.000 infants, 5.100 jinets i 182 vaixells macedonis s'afegeixen 36.000 soldats grecs. El Maig del 334 aC creuen l'Helespont i aconsegueixen la victoria a la batalla del Grànic sobre els sàtrapes (governadors del rei persa) de l'Àsia Menor. Els oficials macedonis governen els territoris conquerits amb el títol de sàtrapes. El novembre del 333 aC es produeix una nova victòria del exèrcit d'Alexandre a la batalla d'Issos, a la meitat de la batalla el rei persa Darius III abandona les seves tropes.

Alexandre continua conquerint nous territoris: Síria (conquista la ciutat de Tir desprès de set mesos de setge) i Egipte. Alexandre arriba a Egipte l'any 332 aC i expulsa als perses del país, els egipcis el consideraven un llibertador. Els sacerdots egipcis el van reconèixer com a fill de Zeus-Amón i va rebre tots els honors propis d'un faraó.

L'any 331 aC el general i regent d'Alexandre Antípatre ha de sufocar una revolta a la ciutat d'Esparta, els espartans es veuen obligats a ingressar a la lliga de Corint. Al octubre d'aquell mateix any Alexandre guanya de nou als perses a la batalla de Gaugamela, el rei persa Darius III torna a fugir i Alexandre es proclamat rei d'Assíria i rep una entrada triomfal a Babilònia. Alexandre saqueja i crema la ciutat de Persèpolis com a venjança del atac persa al Acròpolis d'Atenes l'any 480 aC.

Alexandre anirà conquerint territoris fins l'extrem d'arribar al riu Indus. L'any 324 aC Alexandre es retira a la ciutat de Babilònia i el 13 de juny del 323 aC mor a l'edat dels 32 anys.

Imperi d'Alexandre Magne

Conquestes d'Alexandre Magne

Amb la mort d'Alexandre Magne es produirà conflicte de successió, ja que Alexandre no tenia cap hereu mascle i si moltes esposes. La seva esposa principal Roxanna li va donar un fill de nom Alexandre (el futur Alexandre IV) però aquest no arribarà a governar mai.

Els principals generals del exercit veien que la successió no estava gens definida i es van atorgar el títol de diàdocs (tutoria sobre un determinat territori). Aquests diàdocs posteriorment es convertiran en els reis dels estats hel·lenístics.

Els estats hel·lenístics

General diàdoc Rei	Territori	Província Romana des de:
Ptolomeu	Egipte (Època làgida).	30 aC
Seleuc	Síria més l'interior (Imperi Seleúcida).	69 aC
Antígon	Grècia (Regne dels antigònides) rei Perseu.	Segle III aC
Àtal	Àsia Menor Mediterrània (Regne de Pèrgam) dinastia dels Atàlides.	Segle II aC

La competència entre els reis hel·lenístics per ampliar les fronteres dels seus respectius regnes provocarà diferents guerres entre els diàdocs.

ROMA

Orígens de Roma

Les fonts literàries han estat depreciades com a llegendes, però s'ha demostrat que tenen una base històrica. També han existit proves arqueològiques.

En l'època d'August, per explicar el origen de Roma s'unien dues llegendes:

• D'origen grec, parla d'Enees, príncep troià que escapa després de la guerra de destrucció de Troia.

• D'origen llatí, de Laci, sobre l'origen de Roma a Ròmul i Rem.

La llegenda del príncep troià Enees parla sobre un guerrer que fuig de la destrucció de Troia i acaba al Laci, on es casa amb una princesa local i funda la ciutat de Lavinium. (Alba Longa).

Romul i Rem són els “principals” fundadors de Roma.

La llegenda de Ròmul i Rem es aquesta:

Amuli encarrega a un pastor assassinar els germans bessons Ròmul i Rem però al veure que es incapaç de cometre aquest assassinat abandona els dos infants en un cistell al riu Tíber, una lloba els cuida fins que un pastor, Fastul els criarà sense dir-los la veritat. Romul i Rem viuen la seva infantesa a la muntanya del Palatí. A partir d'aquesta llegenda al panteó primitiu romà pareixen dues divinitats noves, la lloba i el déu Mart.

Finalment Romul i el seu germà s'assabenten de la veritat i es dirigeixen a Alba Longa per reduir el seu avi Amuli. Però no tornen a Alba Longa sinó que volen fundar una ciutat nova, Romul escull el Palatí i Rem el Llevantí.

Els dos germans es separen, i cada un té la intenció de fundar una ciutat nova però Rem veu volar dotze voltors a la muntanya del palatí i preveu que serà un mal senyal i finalment se'n va amb el seu germà Romul.

Romul fundarà una nova ciutat al Palatí, començaran les disputes entre els dos germans que acabaran amb la mort de Rem.

Orígens arqueològics

Cap el 1200 aC cultures estrangeres arriben al nord de Itàlia, al riu Po, són els etruscs. Més al sud arribarà un contingent, al Laci, el mite els anomenarà sabins. Un nou contingent de població s'assenta al Monte Calvo (llac Albano) i formen una federació amb la capital a Alba Longa, sota el déu protector Júpiter.

Al 1000 aC es troben els primers indicis de població a Roma, la pedra negra (lapis niger) que era una inscripció amb forma cúbica que estava escrita amb un llatí arcaïc. En aquesta pedra apareix el concepte reice (rex, REI) i dóna entendre una forma d'organització monàrquica, la pedra negra podia ser el lloc on va morir Ròmul o Fastul i també podia ser el llocs on s'assentava el propi rei.

Tradicions romanes

Dues tradicions típiques:

• Varró: Fundació de Roma (fusió dels llatins i els sabins) el 21 d'abril del 753 aC (“ab urba condita”) i l'1 d'abril de gener del 509 aC es proclama la República Romana.

• Set reis: la dinastia etrusca i la dinastia llatino-sabina.

Els set reis de Roma eren:

DINASTIA LLATINO-SABINA

• Ròmul del 753 - 715 aC (38 anys)

• Numa Popili del 714 - 672 aC (42 anys)

• Tul·li Hostili del 671 - 640 aC (31 anys)

• Anc Marci del 638 - 616 aC (22 anys)

DINASTIA ETRUSCA

• Tarquini l'Antic del 616 - 578 aC (38 anys)

• Servi Tul·li del 578 - 535 aC (43 anys)

• Tarquini el Superb del 535 - 509 aC (26 anys)

Malgrat tot, molts d'aquests reis no van governar tants anys, al món antic es basava molt en la pròpia antiguitat dels càrrecs per donar-hi un valor històric.

Les fonts atribueixen a cada rei una aportació o responsabilitat d'una de les fases de construcció de la ciutat.

Reis de la dinastia llatino-sabina

Ròmul

Ròmul es considerat el primer rei de Roma.

El nom de Roma se li atribueix al propi Romul però la veritat Roma significa rumon en etrusc vol dir “al costat del riu”. El nou rei va fundar el senat com a òrgan consultiu, els senadors rebien el nom de patres (patricis). També va dividir la població en 30 curies i tres tribus:

• Ramnes (romans/sacerdots)

• Tities (sabins/productors) Són les 3 tribus que formen la ciutat de Roma.

• Luceres (la resta de guerrers)

Romul es divinitzat com a Quirí (déu de l'agricultura), segons les fonts va desaparèixer de cop i presumptament va ser mort per u raig que el va matar al mig del senat.

Numa Pompili

Aquest rei va ser el responsable de la religió oficial, era un sabí i era natural de la ciutat de Cures, estava casat amb Egèria.

Organitza els sacerdocis en:

• Flamines (sacerdots) dels 15 cultes, el més important era el flamen dialis, culte al déu Júpiter. El càrrec era vitalici.

• Augurs eren els responsables dels harúspex (inspeccionar la voluntat dels déus), de la avispicina (inspeccionar el vol de les aus) i de les tempestes (inspeccionar trons i llamps).

• Fetials sacerdots militars, emissaris per negociar la pau o declara la guerra.

• Pontífex màxim, era el cap suprem de la religió romana, controlava un dels dos cultes més antics de Roma (Culte de les vestals i del Salii, del déu Mart).

Numa Pompili va constituir el calendari, en dies Fastos i Nefastos (Fas i Ne Fas).

Anc Marci

Anc Marci era nebot de Numa Pompili, va aplicar una política urbanista important i aviat serà una potencia comercial que la convertirà en la primera de la regió. Segons les fonts, es creà la primera colònia romana, Ostia (però l'origen natural es d'època republicana). També es construeix el Sublici i la muralla.

Tul·lus Hostili

Primer rei a organitzar l'exèrcit de Roma, es el responsable de la destrucció d'Alba Longa (al voltant del segle VI aC). Durant el seu regnat Roma amplia la seva dominació al voltant del seu territori.

Reis de la dinastia etrusca

• Tarquini l'Antic, crea el fòrum.

• Servi Tul·li, fa el primer cens censatari.

• Tarquini el Superb, es l'últim rei de la monarquia romana.

Servi Tul·li era rei de la ciutat etrusca de Vulci. Tarquini l'Antic era un noble de la ciutat de Corint, era d'origen grec ja que els seu pare va fugir de Corint. Tarquini l'Antic es va fer amic del rei de Roma Anc Marci, i aconseguirà desbancar la descendència de Anc Marci i proclamar-se rei de Roma.

Servi Tul·li es l'autor de la primera constitució (aristocràtica) de Roma, va dividir Roma en classes, segons els seu ingressos, en total eren cinc classes. També va organitzar Roma en quatre regions (Suburana, Esquilina, Colina i Palatina) i construeix la muralla. Servi Tul·li mor assassinat.

LA REPUBLICA ROMANA

Tarquini Col·latí es subleva contra el rei Tarquini el Superb i l'expulsa de Roma posant fi a la monarquia romana i proclamant la República el 509 aC.

Segons les cròniques de Cumes, Roma està sota la dominació etrusca i les tensions socials eren preocupants fins al punt que afectaven al propi govern.

Es fa una aliança per derrotar els etruscs, l'aliança estava formada per Porsenna (Clusium), la Lliga Llatina (Arícia) i altres ciutats de la Magna Grècia. Aquesta aliança aconsegueix derrotar els etruscs.

Les dades sobre la proclamació de la República varien bastant. Cap el 505 i 504 aC els etruscos són derrotats a Arícia i el 474 aC es produeix una nova derrota etrusca a Cumes que comporta la desaparició de la cultura etrusca.

Porsenna es convertirà en la protectora de la ciutat de Roma. Els patricis (fills de pares patricii, homes amb un llinatge protegits pel déu Júpiter) es veuran beneficiats pel canvi de règim.

La República Romana un nou sistema de govern

El consell del rei (“Cent Patres”) es convertirà en el senat romà. Abans d'arribar al consolat (dos cònsols) s'havien experimentat altres formes de govern com la dictadura “dicatodor” càrrec anual i el tripartit format per tres pretors que eren els caps de les tres tribus de Roma.

Les primeres magistratures del consolat:

Cònsol - Poder administratiu/legislatiu

Rex Sacrorum - Religió

Magister populi - Cap del exercit

Es van crear noves magistratures per descentralitzar el poder dels cònsols i millorar la forma de govern.

El Cursos Honorum era la carrera política de Roma. Les noves magistratures eren per orde d'importància:

• CONSOL

• PRETORS (urbans i pelegrí) = Jutges

• EDILS = Policia municipal

• TRIBUNAT DE LA PLEBS = Defensor del poble

• QÜESTORS = Administració financera

• CENSOR = Àlbum senatorial (requisits per el cursos honorum, un milió de sestercis i domicili a Roma)

El cursos honorum començava amb la magistratura de Questor, després es podia triar entre Edil o Tribunat de la plebs i desprès es podia a accedir a ser pretor.

A part de les magistratures romanes també es creen noves assemblees.

GRECIA	ROMA
Assemblea dels ancians	SENAT
Assemblea popular	Comitia Tributa (tribus) / Comitia Centuriata (militar)

La crisi social

La crisis social que va patir Roma es va produir en quatre fases, que duren uns 200 anys, del 494 al 287 aC.

La cronologia de les crisis esta poc definida, segons les fonts les coses van anar així:

• 1a crisi al 494 aC: Aventí (Mont Sacre).

• 2a crisi al 450 aC: Llei de les XII Taules.

• 3a crisi al 367 aC: Lleis Licinies-Sexties.

• 4a crisi al 287 aC: Llei Hortensia.

L'any 494 aC es crea una força armada plebeia en forma de comunitat conjurada (lex sacrata) que es retira al Aventí, la muntanya (mons Sacer) sagrada dels plebeus.

Els plebeus només tornen a la ciutat desprès d'obtenir concessions: creació de els Concilia plebis tributa (assemblees tribals dels plebeus), presidits pels tribuns de la plebs. Els Concilia plebis tributa són els responsables de l'elecció dels tribuns de la plebs. Al principi aquests eren dos, però des de el 471 aC ja en són cinc i el 467 aC en són 10.

Els tribuns de la plebs són inviolables i sagrats i tenen les següents funcions:

• protecció de la plebs davant els actes arbitraris dels magistrats (ius auxilli).

• dret de recurs o intercessió (ius intercendi).

• en cas de càstig o arrest protestat per suspendre els actes públics dels magistrats i les deliberacions del Senat (veto), menys en casos de guerra.

Els edils plebeus tenien el control del culte a Ceres, Líber i Liberia (triada plebeia) i dels arxius plebeus.

La llei de les XII Taules (Leges duodecim tabularum), es posen per escrit la legislació que era oral. Per fer això es va crear una comissió de 10 persones (decemvirs), el president era Api Claudi. En aquesta comissió només hi havia tres plebeus. Aquestes lleis eren de dret civil, dret penal i processal, dret públic i sacre. Quedava prohibit el matrimoni entre plebeus i patricis (revocada al 445 aC per la Lex Canuleia).

Les lleis Licines-Sexties, són tres lleis que afecten al poble de Roma. La primera llei es la paritat entre en el consolat (1 plebeu = 1 patrici), la segona afecta el ager publicus fixació de 500 iugades (125 ha) per l'ocupació del ager publicus per evitar d'usurpació per part dels patricis i la tercera llei posava fi a la legislació dels deutes (tipus màxim d'interès i préstecs).

La llei Hortensia (Lex Hortensa) els plebiscits tenen la mateixa categoria que les lleis del senat.

Revoltes d'esclaus

El camperolat romà estava en crisi i depenien dels seus amos. L'ager publicus era el terreny patrimoni del estat romà, estava controlat directament pel senat romà.

El camperolat lliure es veurà desplaçat pel sistema de producció esclavista, els esclaus estaven no es consideraven persones, eren res (coses).

Les revoltes d'esclaus es produeixen en zones on l'agricultura es la principal font d'ingressos, es produeixen sobretot a l'antiga Magna Grècia. L'any 135 aC, Euno (esclau siri) organitza els esclaus dels grans latifundis de Sicília en la lluita per la seva llibertat. Desprès de formar un exèrcit de 20.000 homes es proclama rei., finalment es derrotat pels romans l'any 132 aC. La repressió serà dura i molts esclaus van ser crucificats.

Lluita de classes, conflictes polítics i guerres civils

A partir del segle II aC, es produirà una ruptura aristocràtica i es dividiran en dos grups.

• Populars

• Optimates (“els millors”)

El càrrec de tribut de la plebs serà un dels més importants d'aquell temps i s'intentarà instrumentalitzar. L'any 146 aC l'home fort de roma és Escipió Emilia (“l'Africà”) que derrota definitivament Cartago a la tercera guerra púnica (149 - 146 aC).

Escipió volia ocupar els càrrecs de poder durant més temps del que era legal. Per contrarestar el poder dels Escipions va aparèixer Tiberi Semproni Grac que va ser elegit president de la plebs al 133 aC. Tiberi Semproni Grac va fer una comissió (Tresviri Agris Daudis Adsignandis Iudicandis) pel repartiment de les terres del ager publicus. Cada ciutadà podia tenir 500 iugera (250 ha) i 250 per cada fill, els nous colons rebrien 30 iugera. Només es concedia terres als ciutadans de ple dret de Roma.

El senat romà no li agradava la llei de Tiberi i va subornar un dels 10 presidents de la plebs, a Marc Graci perquè refuses la llei, que malgrat tot es va aprovar.

Per posar en funcionament aquesta llei es necessitaven una important quantitat de diners, la font d'ingressos va ser el testament del rei Àtal III que va deixar el regne de Pèrgam a Roma. Tiberi ordena en l'assemblea popular que s'utilitzin els diners d'Àtal III per fer el repartiment de terres. L'any següent Tiberi volia ser reelegit president del la plebs i el senat no hi estava d'acord, el senat va ordenar assassinar a Tiberi Semproni Grac i als seus partidaris. El seu germà Gai Semproni Grac continuarà la carrera política de Tiberi i al 123 aC arribarà a ser elegit president de la plebs.

Van aparèixer dues lleis noves:

• Lex Sempronia de Provocatione, que prohibia fer judicis sense el consentiment del tribunal de la plebs.

• Lex Sempronia de Repetundis, que va intentar acabar amb els magistrats corruptes.

La principal obra de Gai Semproni Grac va ser la reforma agrària (lex Agraria) l'any 123 aC. Amb la lex agraria es repartien les terres en bloc i es creaven noves colònies (assignació de colons). El senat va veure com els tribuns de la plebs els passaven per davant. L'any següent Gai va ser reelegit i el seu rival (imposat pel senat) Marc Livi Drus el va derrotar amb una estratègia política basada en la demagògia, Gai va acabar suïcidant-se al Aventí.

Amb la mort de Gai les lleis que s'aprovaran del 121 al 111 aC seran dominades pel senat i els seus interessos econòmics.

Apareixeran dos nous personatges Màrius (popular) i Sil·la (optimat). Màrius era defensor de la República Romana (aconsegueix pacificar la zona de Numidia i de la Galia transalpina) i fa les reformes del exercit.

L'any 91 aC Marc Livi Drus, president de la plebs exigeix el compliment de la reforma agrària dels germans Grac, la concessió de ciutadania als aliats itàlics i l'admissió dels cavallers a càrrecs judicials. Però Drus mor assassinat i provoca un aixecament dels itàlics (guerra social) que Roma no aconseguirà sufocar fins concedir la ciutadania romana a tots els itàlics l'any 89 aC amb la Lex Plautia Papiria.

Cronologia:

88 - 84 aC: Primera Guerra contra Mitrídates VI. Mitrídates incita als grecs a revoltar-se contra Roma.

88 aC: Matança de 80.000 romans a l'Àsia Menor. Comença la guerra civil, Luci Cornli Sila es l'encarregat pel Senat de la direcció de la guerra contra Mitrídates, però es destituït pel poble que nomena a Màrius. Sil·la ataca Roma i restableix el domini senatorial. Màrius es desterrat. Sil·la se'n va cap a Grècia i Màrius retorna a Roma i declara enemic públic a Sil·la i desencadena una onada repressiva contra els optimats. Sil·la derrota a Mitrídates i saqueja Atenes.

84 aC: Pau de Dardano, Roma annexiona els territoris conquerits.

83 - 81 aC: Segona Guerra contra Mitrídates, mentre Sil·la torna a Roma i extermina tots els partidaris de Màrius.

82 aC: Batalla de Porta Collina, Sil·la adopta el sobrenom de Fèlix (el afortunat) i assumeix poders excepcionals. Pompeu partidari de Sil·la conquista les províncies de Sicília i l'Africà.

82 - 79 aC: Dictadura de Sil·la, execució de 90 senadors i 2600 cavallers. Lleis cornelianes els tribuns de la plebs perden força política.

79 aC: Sil·la renuncia voluntàriament a la dictadura.

77 - 71 aC: Pompeu lluita a Hispània contra els últims partidaris de Màrius.

74 - 63 aC: Tercera Guerra contra Mitrídates.

73 - 71 aC: Rebel·lió dels esclaus dirigits per Espartac, són derrotats per Pompeu.

70 aC: Consolat de Pompeu i Cras, abolició de les lleis cornelianes.

67 aC: Pompeu es investit amb poders excepcionals. Acaba la guerra contra els pirates que atacaven al trafica marítim.

66 aC: Quarta Guerra contra Mitrídates.

64 aC: Pompeu reorganitza els dominis de Roma en el pròxim Orient.

62 aC: Conjura de Catilina.

60 aC: Primer triumvirat (acord fora de la llei) format per Pompeu, Cras i Cèsar.

L'any 70 aC s'elegeixen cònsols dos individus, Pompeu i Cras, eren dos excel·lents generales. Pompeu va obtenir victòries a l'orient i Cras havia sufocat la rebel·lió dels esclaus, la rebel·lió de Espartac. Dins d'aquesta irregularitat apareix una tercera figura, Juli Cèsar, el seu poder no es de tipus militar, apareix gràcies al seu nombrament com Pontifex Maximums Vitalicius. Cèsar és juntament amb Cras i Catilina del grup dels populars. El resultat es que en l'any 60 aC es produeix un pacte entre els tres de mutu acord que acabaria amb Cèsar al consolat.

Després del pacte es produeix una persecució política en la que s'assassina a un gran nombre de líders de Roma. La conseqüència va ser la renovació del pacte a l'any 56 aC.

Entre l'any 58 i 51 aC va tenir lloc la guerra de las Galies, conflicte en el que l'exèrcit romà estava dirigit per Juli Cèsar. El general dels gals era Vercingetorix. Es posa en pràctica la tàctica militar coneguda com “la terra cremada”. La guerra acaba l'any 51, amb la victòria dels romans. Les victòries del Cèsar espanten al senat romà que el nombrà “Princeps” que en llatí significa; el primer.

Juli Cèsar avança amb l'exèrcit cap a Roma i travessa el riu Rubicó (límit que no podien passar els exèrcits romans), això significa el principi de la 1ª Guerra Civil.

Pompeu evacua Roma fugint cap al Orient amb els principals polítics més significatius de Roma, això significa que Itàlia es queda en mans de Cèsar, a més Cèsar controla la província d'Hispània, i es dirigeix cap al Orient on té lloc la batalla de Farsalia. Pompeu perd i fuig a Egipte. Egipte es l'únic lloc que no controla Roma i allí mor assassinat.

Després del assassinat de Pompeu, alguns partidaris de Pompeu s'organitzen a Hispania i ella són derrotats per Cèsar l'any 45 aC. Després comença la dictadura de Cèsar que es correspon amb els anys 45 i 44 aC. Durant el període d'aquesta dictadura reuneix tots els poders polítics. El seu poder residia en les seves victòries i en el recolzament de la plebs urbana, a la que s'havia guanyat amb les seves festes, banquets, etc. Cèsar es assassinat a la Idus (calendari romà) de Març del any 44 aC.

A la mort de Cèsar, tres individus intentaren proclamar-se com al seu successor:

• Marc Antoni, era l'únic cònsol fins aquell moment.

• Lèpid, era el comandant de la seva cavalleria.

• Octavi, nebot- nét de Juli Cèsar.

Aquests tres personatges realitzaren un pacte l'any 43 aC que formaria el 2º triumvirat, realitzen una llista de proscrits als que es dedicaren a eliminar. Entre ells, el més conegut fou Ciceró.

Posteriorment es van repartir el territori romà en tres parts:

• Orient per Marc Antoni.

• Occident per Octavi.

• Africa per Lèpid.

Octavi tenia a la seva trajectòria política dos ajudants de primera línea, contava amb un militar de nom Agripa i amb un diplomàtic anomenat Mecenes.

La 2ª Guerra Civil es planteja quan després de eliminar a Lèpid, Octavi declara la Guerra a Egipte, l'exèrcit de Marc Antoni s'oposa al de Octavi i es derrotat a la batalla d'Actium l'any 30 aC. Egipte ja forma part de Roma, passa a ser patrimoni personal d'Octavi i amb el temps patrimoni personal del emperador.

L'any 27 aC el senat li concedeix a Octavi el títol honorífic d'Augustus. Fi de la República Romana l'any 27 aC, comença una nova etapa: l'Imperi.