Anàlisi i lectura del film pel que fa a la banda sonora

• Títol: Once upon a time the West (Hasta que llegó su hora).

• Director: Sergio Leone

• Any: 1968

• Banda sonora: Ennio Morricone

• Intérprets: Claudia Cardenale, Charles Bronson, Henry Fonda.

Ennio Morricone

Els seus primers treballs per al cinema daten de 1960 i en la seva carrera, que supera els 400 films, ha escrit obres com La Battaglia di Algeri (1965), Teorema (1968), Two mules for sister Sara (1970), Sacco e Vanzetti (1971), The mision (1986), The untouchables (1987) i Átame! (1990). La seva fama internacinal va trascendir quan va omplir els silencis dels westerns de Leone amb les seves hipnótiques melodies. La col.laboració entre director i músic va ser atípica: Leone donava l'argument dels films a Morricone, aquest composava la música i sobre aquesta, Leone dirigia el seu film, suprimint en moltes ocasions el diàleg a favor de la partitura.

Al llarg del film no trobem monólegs interiors en cap personatge. Això afecta principalment en el sentit que els primeríssims primers plans dels personatges prenen la seva importància com a imatge, amb una càrrega dramàtica important.

Tampoc no trobem cap veu en off que ens narri la història, sinó que aquesta ens ve explicada només pels fets que veiem a la pel.lícula.

Els diàlegs, tot i que no són en absolut abundants, hi són presents al film.

Al film trobem multitud de sons que afegeixen valor dramàtic a determinades accions, com pot ser el só mecànic i potent de la màquina de vapor del tren, que resalta el valor simbólic del tren a la pel.lícula. Apareixen també sons dramàtics, per exemple, a l'escena en que el Bronson pren una trampa als “dolents” mitjançant la Cardinale, exactament quan li trenca la roba.

Dins del film trobem com Leone ambienta les escenes introduïnt o anticipant numeroses accions amb sons de fora de camp. Un exemple clar és l'entrada dins el camp de la imatge de la locomotora, mentre que el so ja havia entrat; i de la mateixa manera, percivim per l'oïda com s'allunya la locomotora, ja que el so varia de volum en funció de la posición dins o fora del camp de l'objecte.

Leone utilitza també els sons com a medis de transició temporals o espaials. De la mateixa manera, la música acompanya a les transicions mitjançant talls simples.

La música està totalment acompassada amb el ritme de les imatges i de la narració en general. Quan la narració demana una partitura alegre, Morricone la hi posa, de la mateixa manera que posa una música lenta i dramàtica quan un duel la requereix, o bé quan la mort d'un personatge carismàtic demana una sintonia triste i melancòlica.

Trobem també una relació entre música i personatge, de manera que amb la aparició (explícita o implícita) d'un personatge apareix també la música que s'hi relaciona. Trobem un exemple en que Leone ens diu que Bronson ha estat present en una escena, però només ens ho diu amb el so de l'armónica que caracteritza a aquest personatge.

El leitmotiv apareix durant tota la pel.lícula, però amb tonalitats diferents, com camuflat. Però apareix clarament a l'escena del duel final, com una partitura amb molta força i contundència. Aquest leitmotiv és en realitat la barreja de les melodies dels dos personatjes que intervenen dins el duel final.

És una banda sonora que realment ajuda a narrar l'història. Morricone li dona a Leone unes melodies que distribueixen clarament a tots els personatges, i els defineix alhora d'una manera que pot passar desapercebuda en cas que un no si fixi realment en aquest aspecte.

El tracte dels “sorolls” es veu molt clarament; s'aprecia com Leone insereix sons off i sons in, com utilitza la música com a medi de transició, o com ambienta les situacions amb sons d'ambient, suaus en uns casos, i potents en altres.

Personalment, em costa de seguir l'estructura musical del film, aquest o qualsevol altre, suposadament per la falta d'experiència i pràctica. Segurament no hauré apreciat realment, en tota la seva magnitud, allò que arriba a significar la partitura en aquest film; em fa falta veure-ho un altre cop.

EMAV Realización 1 23/11/1999