LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA

(1936-1939)

La guerra civil (1936-1939)

El 17 de Juliol la guarnició militar de Melilla se sublevà i el dia 18 aquesta revelió se va extendre desde el Protectorat a la Península. Però com que no arrivà a l´exit d´inmediat, se transformà en una cruenta guerra civil.

Causes

• Els desequilibris socioeconòmics: al camp feia falta una reforma agraria per solucionar el proble del campesins sense terres i també l´excés de terres latifundistes; el que va fer que els campesins les ocupasen i que els terratenients se posasen en contra de la república.

El proletariat industial se concentraba a Catalunya i Cantabria, donant lloc a huelgas i procesos revolucionarios.El fet de que no existira una clase media amb suficient pes,va fer que els burgesos industrials se posasen amb els terratenients del ban conservador.

• Els problemes autonòmics: Catalunya tenia una forta personalitat per les seves peculiaritat lingüístiques i históriques i per aixó el nacionalisme català no anava amb el sentiment centralista del Estat espanyol.

• L´enfrentament ideològic: la República estava asociada amb el laicisme, però tambe amb la violència contra el cler i la crema de convents. La Esglèsia católica s´havia unit als sectors conservacionistes que van rebre la seva benedicció.

Els bans i els seus suports internacionals

Les forces rebels al principi estaven en desavantatge, tenien pocs avions i homes i les zones que van ocupar van ser fonamentalment agràries.

El govern disponia de l'aviació, la marina i les zones industrials, encara que les milícies acceptaven malament la disciplina militar i en ocasions suponien una càrrega.

El ban revoltat va contar amb l'ajuda italiana i alemanya tant en avons com per homes; Hitler va aprofitar aquesta ocasió per a provar l'armament que més tard utilitzaria en la segona guerra mundial. La República va rebre la ajuda de la Unió Soviètica que va enviar material bèl·lic i tècnics i també de les Brigades internacionals. De totes maneres la Societat de Nacions no va voler actuar en favor del poder legalment constituït i es va decidir per la no intervenció.

L'organització política de les dos Espanyes

• L´Espanya republicana: es va caracteritzar per la falta d'un poder que concentrés l'autoritat. Va haver diversos governs presidits per Giral, Largo Caballero i Negrín successivament. El pes de les milicies populars armades i dels poders regionals de distint signe es van fer notar, igual que les diferències entre socialistes, comunistes i anarquistes. Aquests últims van iniciar una colectivizació de terres a Aragó.

• Els militars sublevats: va anomenar el seu alzament com Alzament Nacional, i com nacional es com se va coneixer al ban contrari a la República. Va constituir una Junta de Defensa Nacional formada pels generals Mola, Franco i Queipo de Llano. Alguns successos com la mort de Sanjurjo que anava a ser el cap de la rebel·lió, va fer que Franc fos nomenat generalísim dels exèrcits i més endavant "cabdill". J.Antonio Primo de Rivera va ser afusellat a la carcel d'Alacant, cosa que va ser aprofitada per Franco per a aconseguir el control de la Falange. El govern franquista establí la seva capital a Burgos i mitjançant un rígid control de la propaganda i una política repressiva a tots els quals se li oposaven anà perfilant les bases d'un Estat autoritari.

El desenvolupament de la batalla

Els sublevats van ocupar la meitad occidental espanyola , encara que no la cornisa cantàbrica. Madrid custodiada pel general Miaja va ser mol forta i va rebutjar les campanyes a Jarama, Guadalajara i Brunete. El band nacional va conquerir Màlaga i finalment la cornisa cantàbrica.

Els republicans van tractar de recuperar Zaragoza i Teruel, però els nacionals van continuar avanzant i van aconseguir dividir en dos la Espanya republicana. També va haver la batalla del Ebro que va ocasionar moltes baixes als dos bans.

La Espanya Franquista

Franco concentraba tots els poders: cap de Estat, cap de govern, cap nacional del Moviment i generalísim del exercits: “capdill de Espanya per la gràcia de Dèu”.

Només se va permetre com a grup polític el moviment Nacional, els sindicats no estaven autoritzats, existia una única Organització Sindical que juntava patrons y treballadors i va ser coneguda com “sindicalisme vertical”.

L´Estat franquista era centralista i católic. Les Corts eres consultives i estaven formades per procuradors, homes del Moviment, el alt cler els alts càrregs del Estat i els representants del que anomenàven les “unitats naturals de convivència”(la família, el municipi i el sindicat). Les set Lleis Fonamentals sustituíren la Constitució, algunes com eran falangistes com la de Fur dels Espanyols, altras com la Llei Orgànica del Estat

Van establir el que s´anomenà la democràcia orgànica.

Franco anava a la recerca d´un succesor, per això a la Lley de Sucesió se continuà considerant Espanya com un regne i per aixó Franco s´encarregà de la tutela del príncep J.Carlos, fill de D.Juan i nét de Alfonso XIII que va ser nombrat succesor de Franco a títol de rei. La dictadura de Franco al llarg de 40 anys s´anà desenvolupand fin a ser una dictadura desenvolupadora, mantenit un fort control sota la propaganda i la censura als medis de comunicació, l´educació i les arts.

La postguerra(1939-1973)

• Com que Espanya s´havia declarat neutral a la segona guerra mundial, no va rebre ajuda del pla Marshall ni d´altres Estats, que repudiaven el seu régimen autoritari.

• Els ministres de Espanya provenien de la Falange i la política d´aquest moment va establir una forta represió.

• L´autarquia econòmica: a Espanya van ser anys de pobresa, racionament i també de mercat negre fins que la intervenció directa del Estat a través del INI (Institut Nacional de Industria) va començar una política de reindustrialització i el Institut de Colonitzacióva començar mijores agràries.

• Va ser un periode represiu, amb una Esglèsia trionfant a la guerra civil i una forta censura.

• A 1955 Espanya va entrar a les Nacions Unides.

Desenvolupament i apertura (1955-1973)

Espanya va anar estrenyent llaços amb Estats Units i ingresà a la ONU però encara que ho va provar el Mercat Comú europeu li va negar la posibilitat de entrada.

Els ministres falangistas van ser sustituits oel anomenats tecnócrates, jovens briliants amb una preparació técnica i universitaria que en molts del casos pertenyien al Opus Dei (Obra de Dèu).

Gracies a la apertura a l´exterior i dels tecnócrates va resorgir la industrialització i el creixement ecomómic. Per a lograr aquest objectiu va ser fonamental el Pla d´Estabilització que davaluà la pesseta i intentà reduïr les importacions per a equilibrar la balança de pagaments. La economia se liberalitzà i deixà de dependre exclosivament del Estat, encara que aquest tratzà els plans de desenvolupamentper a potenciar l´industrialització del país, Espanya es va convertir en la desena potència industrial del món encara que el turisme va constituir un altre factor de modernització i font d'ingressos.

La població se trasllada massivament del camp a les ciutats, les quals van creixer de manera considerable; del espanyols que emigraven arrivaven divises que ajudaven a equilibar la balança de pagaments i a més la majoria dels espanyols se encontraven en una situació de bienestar desconeguda fins el moment amb la mijoría de la asistència sanitaria, l´escolarització i l´augment del consum.

La crisi del règim

• La crisi ecoòmica internacional per la pujada dels preus del petroli afectà l´economia espanyola, molt depenent de l´energia exterior.

• L´oposició política i sindical es començar a recompondre en la clandestinitat. El partit comunista havia estat l´únic que havia practicat una oposició regular al règim i el seu cap, Santiago Carrillo va adoptar les tesis eurocomunistes.

• Els sindicats, més actius que els partits polítics, van començar vagues que se van fer més fortes amb la crisi econòmica.

• L´Esglèsia, modernitzada pel Concili Vaticà II, se tornà més crítica amb el règim i alguns dels seus membres va colaaborar amb els sindicats que llavors eren ilegals.

• També va haver una renaixensa de la cultura catalana, sobretot la llengua.

Al país Basc l´oposició va ser molt violenta i als setenta va sorgir el grup terrorista ETA.

Franco va anomenar per primera vegada un president de govern, Carrero Blanco, però ETA va acabar amb la seva vida; la succesió d´aquest càrreg va ser per a Arias Navarro que va legalitzar les asociacions polítiques.

La malaltia i la mort de Franco vann coincidir amb la recrudescència de la crisi econòmica i les vagues, així com el terrorisme etarra i la cridada Marxa Verd que va posar fi al domini colonial espanyol al Sàhara.

La transició i l´Espanya democràtica

Els protagonistes d´aquesta transició, a més dels ciutadans, van ser el rei J.Carlos I que la va encoratjar,i Adolfo Suàrez, cap de govern, que la posà en funcionament.

Els cambis polítics

El primer govern de la Monarquia amb Arias, no suposà ningun canvi, però en arrivar Suàrez tot donà un gir radical. Miranda, el president de les Corts, va aconseguir que els procuradors franquistes permitiran la aprovació de la Llei per a la Reforma Política, que més endavant va ser acceptada pels espanyol en un referéndum. Així les Corts redactàren una Constitució per a els governs democràtics posteriors, aprovada en referéndum i on es recollia el sufragi universal ple, el Estat laic, el reconeixement de les autonomies i la configuració de Espanya com una monarquia constitucional.

També va contribuir a la reconciliació: la amnistia per als presos polítics i la legalizació del Partit Comunista.

Suàrez i el seu partit, Unió de Centre Democràtic guanyà les eleccions legislatives posteriors, però més endavant el seu partit va sofrir una greu crisi interna i Suàrez va haver de dimitir en un dels moments més delicats de la Espanya democràtica i que finalitzà amb un intent de colp de estat.

Calvo Sotelo va succeir a Suàrez al govern, però a les següents eleccions el PSOE de Felipe Gonzàlez va obtenir el trionf per majoria absoluta al 82 fins que al 96 les eleccions van ser guanyades pel Partit Popular de J.Maria Aznar.

La configuració del Estat de les autonomies

Es van alçar les veus que reclamaven el reconeixement de les autonomies que la guerra havia suspès . Van sorgir els “Ens Preautonòmics”: Catalunya i P.Basc.

La Constitució reconeixia el dret a l´autonomia de les nacionalitats i regions del Estat espanyol i a la formació de les Comunitats Autónomes. Els primers estatuts d´autonomia que van reconéixer van ser els anomenats “nacionalitats històriques”, Catalunya, P.Basc i Galicia.

La incorporació de Espanya a les institucions europees

Calvo Sotelo va signar la incorporació de Espanya a la OTAN encara que va ser criticada pels socialistes.

També es va signar el Tractat d'Adhesió a la Comunitat Econòmica Europea, que es va fer efectiva en un any, això va permetre gaudir dels fons estructurals i de cohesió de la Comunitat per a afavorir el desenvolupament de les regions més endarrerides. Des del Tractat de Maastricht, els Estats membres formen la Unió Europea, que pretén arribar a una unitat que vagi més enllà de l'econòmic.

Les oscilacions económiques

La Espanya democràtica ha passat per cicles de depressió econòmica i d'expansió. Van tenir el seu origen en la pujada de preus del petroli que afectà a Espanya per diverses raons:

• La dependència gairebé total de l'exterior en matèria energètica.

• Les indústries espanyoles eren antiquades i poc competitives, empleaven mà d'obra no qualificada. Els socialistes van haver de plantar cara des del govern a la delicada tasca de la reconversió industrial.

• A l'atur producit pel tancament d'empreses va caldre afegir el retorn dels emigrants.

• L'acció sindical, fins aleshores prohibida, va començar a expressar mitjançant vagues les reivindicacions laborals.

La responsabilitat de les forces polítiques, sindicals i patronals es va posar de manifest en la signatura dels Pactes de la Moncloa, que van establir mesures per a sortir de la crisi.

En l'etapa del govern socialista l'economia va entrar en una fase expansiva que es va reflectir en la inversió estrangera i l'especulació en la Borsa. No obstant això, el problema de l'atur no va experimentar millorances.

En l'actualitat, l'economia, sota el govern del Partit Popular, es troba en una fase expansiva que, a més de permetre el compliment dels criteris de convergència amb Europa per a formar part de la Unió Monetària, ha afavorit un augment de la creació d'ocupacions.

Ja en el segle XXI els espanyols ens trobem en un sistema consolidat. Espanya està integrada a Europa i símbol d'això és l'euro, la moneda única que tots compartim; la societat espanyola és plural, oberta i lliure. No obstant això, no es poden oblidar els dos grans problemes de Espanya: l'alta taxa d'atur i la fragilitat del procés de pau al País Basc.