1. CAUSES DE LA GUERRA

En realitat no hi ha una sola causa, sinó moltes. Les Guerres civils no apareixen de bones a primeres, sinó que son el producte d'errades comeses i de molts interessos en joc, ja que la troben com al pas cap a la victòria.

La Guerra Civil espanyola (1936-1939) va arribar com a continuació d'uns forts conflictes social, que van esdevenir en una divisió de l'opinió pública entre els defensors de reformes; la República “Rojos” i els partidaris de que l'estat romani com sempre; “Nacionalistes”.

El govern de la II República, dirigit per Azaña, va intentar sense èxit resoldre els problemes que afectaven de manera directa al país. Però les reformes que volia fer la II República no ajudaven a tothom, com per exemple als grans terratinents, l'església... Que no volien les reformes ja que per si mateixos ja vivien bé. Tot això va esdevenir en unes eleccions al febrer de 1936, que va guanyar el Front Popular (Republicans).

La victòria dels republicans va portar-los a exercir una brutal repressió sobre els rebels. Aquesta repressió va explosionar quan l'Exèrcit, recolzat per diversos sectors de la societat com empresaris, terratinents i l'Església, es van sublevar contra el govern de la II República espanyola per no estar d'acord amb les reformes republicanes. “L'Alçament" de grups militars i polítics de dretes va donar el 17 de juliol de 1936 a càrrec de Francisco Franco, i va esdevenir un cop d'Estat, que en principi va fracassar, però que va portar a un conflicte armat entre les zones favorables als sublevats (zones republicanes) i les fidels al govern de Madrid (zones nacionalistes). Aquest conflicte és el que anomenen GUERRA CIVIL ESPANYOLA.

Per tant podríem dir que causes profundes serien els forts conflictes socials que originen una societat espanyola dividida en dos blocs amb molt de poder i manipulats per les grans potencies europees del moment (Alemanya, Itàlia...). Bàndols que aplicaven una mútua repressió per imposar els seus conceptes ideològics. Com a causa immediata el cop d'Estat produït per Franco i que va ser el culminant per arribar al conflicte armat, “GUERRA”.

Les eleccions de 1931 havien donat el poder a la coalició de republicans d'esquerres i socialistes. Durant dos anys, fina al 1933, el nou govern dirigit per Manuel Azaña va intentar trobar solucions als principals problemes que hi havia al país. No obstant la feina va resultar molt més complicada del que es preveia ja que va ampliar la separació entre dretes, que creien que les reformes eren massa radicals i no calien, i dretes que creien que eren reformes massa moderades i lentes i s'havien d'aprovar el més aviat possible.

Reforma eclesiàstica

L'església lluitava per conservar els seus privilegis també durant la República, però es va veure truncat es va proposar al 1931 un anteprojecte de constitució amb el que s' aconseguiria una gran reforma educativa, concebuda per regenerar Espanya i fer dels espanyols homes lliures, cosa que interrompia l'església a causa del seu poder dominant sobre la societat (ja que comptava amb el recolzament dels poderosos i la fe de molts humils però era també el blanc de l' odi de tots aquells que la consideraven l' aliada del poder i la defensora de l' immovilisme). Per tant el fi de la Reforma era separar l'església de l'estat i crear una escola nova amb la que regenerar Espanya.

La decisió de Republicans i socialistes de reduir el poder de l'Església i dedicar-se incessantment en la promulgació de lleis destinades a acabar amb la influència de l'Església en la societat per medi de l'imposició del matrimoni civil, el divorci, la prohibició de les ordres i ensenyament religiosos a les aules... I una poderosa causa immediata provocada pel comentari d'Azaña : << Espanya ha deixat de ser catòlica>> i que l'església interpreta malament, provoca l'odi i la enemistat dels sectors conservadors. Que s'alien a les forçes guanyadores aconseguint tornar a controlar la educació i els pensaments de les futures generacions.

Reforma educativa

Aquesta reforma estava estretament lligada amb la reforma eclesiàstica, ja que els republicans consideraven que a més de separar l'església de l'estat, també havien de separa l'església i la seva cultura de monopensaments, de l'escola, perquè veien que el fet d'inculcar unes idees catòliques als nens des del començament, era una mena d' instrument per dominar la societat i mantenir el seu control sobre la educació. Per això es va proposar al 1931 un anteprojecte de constitució amb el que s' aconseguiria una gran reforma educativa, concebuda per regenerar Espanya i fer dels espanyols homes lliures. I havien de posar grans esforços ja que Espanya era un país on quasi la meitat de la població era analfabeta, i ell havien de trencar un control molt poderós per crear un modern sistema d'ensenyança laica i liberal, on tothom tenia llibertat d'expressió. L'únic problema i debilitat d'aquesta reforma va ser el fet que en aquell temps el catolicisme era importantíssim per a la societat per tant quasi totes les escoles eren catòliques o dirigides per membres del clergat, per tant a l'hora de tancar-les va plantejar un sever problema en l'ubicació de nous alumnes.

Tot i haver-se plantejat una reforma d'aquestes característiques, l'intent es va veure truncat quan va començar la Guerra Civil. Que va significar la fi dels estudis per a molts nens ( emigracions...) i una nombrosa quantitat de professors exiliats o morts.

Ja havent començat el règim va haver un canvi molt precipitat en l'educació. Si abans durant la República i la Guerra l'ensenyament públic havia estat ben tractat per l'administració, amb l'entrada dels guanyadors la cosa canvia. Primer, perquè l'ensenyament passa a ser controlat totalment pel règim, per la qual cosa la purga de professors es va esdevenir forta. Tanmateix, com que va faltar professorat ( mestres morts, despatxats o exiliats) es varen col·locar persones a les institucions docents amb una preparació escassa o nul·la per ocupar les places vacants. Alhora es va afavorir l'ensenyament religiós, adreçat bàsicament a les classes altes, per sobre l'oficial o públic. Les escoles de capellans o monges van tenir el suport decidit dels ajuntaments i de la mateixa administració. El nivell de qualitat de l'ensenyament, en conjunt baixa. I per completar-ho s'implanta la pressió ideològica entre l'alumnat amb l'assignatura de la Formació del Espíritu Nacional, que transmet la ideologia dels guanyadors.

Reforma regional

El clima de llibertat provocat per la proclamació de la República donaven nous impulsos als moviments nacionalistes.

Històrica i culturalment Catalunya i el País basc eren les dues regions més clarament diferenciades de la resta d'Espanya. Eren les regions més industrialitzades i prosperes desde la meitat del s.XIX. La nova Constitució republicana mencionava la possibilitat de concernir la autonomia a aquelles regions que ho sol·licitessin.

Atenent a les creixents demandes del catalanisme polític, La república va accedir a que se celebres un plebiscit a Catalunya per otorgar a dita regió el seu anhelat estatut d'autonomia. A l'estiu de 1932, l'estatut català es va convertir en llei i es va constituir un nou govern català, la Generalitat. On tant el català com el castellà siguin llengües oficials.

El País Basc també realitzava esforços semblant en la trobada d'un major autogovern però aquí els problemes eren més difícils de superar. La profunda confessionalitat del principal partit autonomista, el PNV, es confrontava amb un govern republicà de mode anticlerical. Això només va servir per posposar la promulgació de l'estatut fins l'octubre de 1936, quant en plena guerra civil, la qüestió es va transformar en una simple necessitat política. A més van haver altres intents d'autonomia a Galícia, València i també a diverses províncies castellanes però no van tenir temps de promulgar-se

Però aquest impuls autonòmic no va durar massa temps , ja que Franco, només entrar a Catalunya (després d'haver guanyat la Guerra Civil) suprimí la llei marc atorgada per la República i per la qual es governava el nostre país: L'estatut d'autonomia, el text legal base de l'autogovern, el qual tant havia costat d'aconseguir. Una de les frases de l'ordre de supressió deia “(...) y es claro que, cualquiera que sea la concepción de la vida local que inspire normas futuras, el Estatuto de Cataluña, en mala hora concedido por la República, dejó de tener validez, en el orden jurídico español , desde el día 17 de julio de 1936.” Era un advertiment del que succeiria temps a venir. Aquesta supressió s'acompanyà de la prohibició de tot allò que tingués relació amb signes i símbols de catalanitat i de partits polítics i centrals sindicals. Un dels efectes visibles de la supressió de l'Estatut, a Catalunya, va ser el canvi d'ordenació territorial, la qual era establerta , des de 1936, en comarques i en agrupacions de comarques, anomenades vegueries o regions. Així, de les 9 vegueries i de 38 comarques en què estava dividida Catalunya es retornà a la divisió en quatre províncies, amb la capital respectiva del mateix nom.

Reforma militar

En front a les aspiracions autonomistes d'algunes regions espanyoles, l'exèrcit es va mostrar com la institució més ofesa per les preteses reformes republicanes. Molts militars de l'exèrcit estaven alarmats davant la perspectiva d'autonomies regionals. La unitat de la pàtria els obsessionava. Espanya havia perdut totes les seves colònies d'ultramar. En els anys 20, les guerres de Marroc amenaçaven les seves últimes possessions. La República es proposava modernitzar aquest exèrcit antiquat i amb excés d'oficials (un per cada nou soldats). L'exèrcit veia les reformes republicanes con profunda desconfiança, però era el projectat estatut d'autonomia català el que els militars conservadors consideraven com la amenaça més immediata.

L'anomenada “Llei d'Azaña” admetia la retirada, amb el sou íntegra, de tots els generals i oficials que no volguessin prestar jurament de fidelitat a la República. En front a les pretensions de la República l'exèrcit va respondre amb les armes. El 10 d'agost de 1932 el general José Sanjurjo, que havia declarat la seva lleialtat al nou govern de 1931, es va aixecar contra la República a Sevilla. El cop de Sanjurjo va fracassar però va exemplificar el creixent descontent dintre del seno de les forces armades. Sanjurjo va ser empresonat, la seva rebel·lió s'havia demostrat prematura perque els grups socials que poguessin haver-la recolzat encara no estaven el suficientment units per oposar-se a la República.

Reforma agrària

Els camperols de tota Espanya esperaven que l'arribada de la República representés el fi de tots els seus problemes. El problema agrari era un dels més complicats, no oblidem que l' agricultura als anys 30 era el principal sector de l' economia del país. Els treballadors del camp, mal pagats i mal alimentats esperaven que les promeses reformes foren dràstiques e immediates. Andalusia era una regió de profunds contrastos socials i econòmics, de latifundis i de grans terratinents. Aquestes desigualtats alimentaven el ressentiment de més de 700.000 jornalers que vivien a la misèria. Les tensions a l' Espanya rural representaven una de les més greus amenaces per la nova República. Però la reforma agrària de 1932, una llei complicada i cautelosa, només va servir per desil·lusionar a molts jornalers e irritar als terratinents. Els jornalers volien apoderar-se de les terres que la República dubtava entregar-lis. Aviat es va comprovar que la reforma era pràcticament impossible, al menys en un tan curt espai de temps. Es va crear un Institut de Reforma Agrària que pugues controlar l'anomenat pla però, a pesar de tots els esforços, davant als 60.000 camperols assentats en noves terres que anualment la Reforma havia projectat, després de dos anys d'actuació només 12.000 estaven realment en dita situació.

Els propietaris i terratinents va començar a alarmar-se, entre els camperols la desil·lusió davant la lentitud de la Reforma Agrària. La fam i la misèria creaven les condicions ideals per la violència revolucionària. Els pobles de Castilblanco, Arnedo i Casas Viejas es van convertir en exponents clars d'aquesta violència.

Les conseqüències polítiques va ser importants. En front la duresa de les mesures preses per la Guàrdia Civil va ser destituït el seu director, el general Sanjurjo, que uns mesos després s'aixecaria contra la República. No obstant, l'episodi de violència definitiu es va produir a principis de 1933 a Casas Viejas (Cádiz). Esgotada la paciència rere la lentitud de la Reforma Agrària els camperols, rera declarar el comunisme llibertari, van assaltar el Quartell de la Guardia Civil, assassinant a varis dels seus números. L'arribada de reforços va permetre reprimir l' aixecament durament. Les autoritats republicanes van ser acusades d' haver organitzat la matança.

La reforma agrària que pretenia canviar l'estructura de la propietat de la terra no va obtenir gaires bons resultats ja que els terratinents s'oposaven amb molta força. El fet de que la República volgués apropar les terres als camperols va provocar la indignació dels grans terratinents ja que no estaven disposats a perdre les seves propietats. Per aquest motiu van deixar de recolzar la República.

Com ja hem anat dient, la Guerra Civil va tenir com a tots els conflictes, dues parts enfrontades que lluitaven pel model de societat que més adient els hi semblava. I aquest també és el cas d'Espanya, on els dos grups socials es van enfrontar per assolir el poder del govern espanyol a més de defendre el seu ideal de nació davant l'oponent.

Uns dels blocs serien els republicans (anomenats també els vermells), recolzats en gran part per grups de composició sindicalista i obrera, pels comerciants, per la petita burgesia, pels socialistes, pels liberals i pels nacionalistes bascos i catalanistes. La causa del recolzament d'aquests diversos grups socials, seria que les reformes proposades pels republicans per millorar la situació espanyola eren beneficioses per a ells. Per exemple la reforma dels Estatuts on es volia donar autonomia a Catalunya i al P. Basc, beneficiava als independentistes bascos i catalans. La reforma agrària beneficiava als camperols, ja que es volien repartir les terres dels nobles i dels grans terratinents, convertint-se en terres no monopolistes.

L'èxit de la ofensiva franquista, va impedir que es posessin en pràctica les mesures que el govern republicà proposava: l' independència d`Espanya i rebuig de qualsevol acord exterior, que el poble pugues decidir lliurement en lo referent al futur del règim, així com la garantia de llibertat d'expressió durant i després de la guerra (condicions proposades per Negrín).

L'altre bloc estava format pels franquistes o nacionalistes. El partit de dretes, que es podria anomenar també el partit sublevat, estava recolzat principalment pels grans terratinents, l'exèrcit, els nacionalisme espanyol i l'església (ja que no acceptaven cap de les reformes que proposava la II República). El mutu recolzament rebut per la Església catòlica i el regim polític instaurat pel general Francisco Franco va rebre el nom de nacionalcatolicisme. Aquesta institució cristiana va recolzar les forces dirigides per Franco durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939), fins el punt d' atorgar a la mateixa la categoria de Creuada. La instauració del regim dictatorial triomfant va estar unida a la hegemonia religiosa i inclòs cultural de l'Església catòlica.

Aquests sectors de la societat, que recolzament la sublevació de Francisco Franco eren privilegiats amb la vida que portaven fins ara, i no volien que les coses canviessin.

Des del primer moment, el territori nacional va quedar dividit en dues zones en funció de l' èxit que van obtenir els militars sublevats. Menys casos aïllats, els militars van triomfar a aquelles províncies on foren més votades les candidatures de dretes, mentre que van fracassar aquelles on la victòria electoral va correspondre al Front Popular.

En un principi, la sublevació va deixar en mans dels rebels Galícia, Navarra, Álava, l' oest d'Aragó, les illes Balears (excepte Menorca) i les Canàries, així com la zona del protectorat espanyol sobre el Marroc, bona part del territori del que avui és la comunitat autònoma de Castilla i Lleó, quasi tota la província de Càceres i algunes poblacions d'Andalusia. El govern republicà conservava quasi tota Andalusia, el País Basc (excepte Álava), Astúries (excepte la ciutat d'Oviedo) i Catalunya, així com la illa balear de Menorca i els territoris de les actuals comunitats autònomes de Cantàbria, Castilla-la Mancha, Regió de Murcia i la Comunitat Valenciana. Durant la guerra el bàndol franquista va estar millor organitzat políticament ja que Franco s'havia proclamat cap d'Estat i gaudia del suport i la propaganda que li proporcionava l'església creant una imatge salvadora de la nació. Gràcies a la seva superioritat militar Franco va aconseguir dividir la zona republicana creant rivalitats entre els militars de carrera com Rojo i els que havien sorgit de les milícies. Per asegurar la seva victòria, gaudia d'una millor organització de l'economia ja que desde la segona meitat de la guerra controlaven els ports i les mines, provocant així el bloqueig dels materials que arribaven per als republicans. A més rebien una ajuda material i econòmica per part de les potències feixistes, Alemanya i Itàlia. Conforme va avançar la batalla, el poder republicà va perdre zones que, desde finals de març de 1939, van passar íntegres a disposició de l'Exercit franquista.

La Guerra Civil va culminar amb la Victoria franquista l' abril de 1939, punt final de la atzarosa experiència republicana i porta d' accés a quatre dècades d' autoritarisme i poder personal a Espanya, ja que la Guerra és guanyada pels sublevats, gràcies a un millor control de la situació.

La Guerra va acabar oficialment l'1 d'abril de 1939. Després de tres any de duració deixava enrera al voltant d'uns 500.000 morts. Durant aquest període molta gent va morir al front de guerra, d'altres van morir de fam i d'altres per les epidèmies que hi havien.

Una altra conseqüència va ser els 450 milers d'exiliats que hi va haver. La majoria dels exiliats eren intel·lectuals, escriptors, artistes i gent amb professions liberals que van haver de marxar cap a Mèxic com Luis Cernuda i als camps de concentració del sud de França on van viure en la més pura misèria passant fam, fred i veient com envellien considerablement.

A més hem de fer referència a la quantitat de gent que va ser empresonada per les seves idees polítiques en acabar la Guerra Civil, d'aquests en diem que eren presos polítics.

Respecte l'economia hem de dir que va empitjorar moltíssim. Es van destruir habitatges, infrastructures, indústries..., es va perdre l'or que hi havia al Banc d'Espanya i el deute extern va augmentar.

Així tots els que van perdre la guerra van quedar desmoralitzats i marcats pel profund sofriment que van patir durant el conflicte. Però la conseqüència més important va ser el que va venir desprès: "La dictadura de Francisco Franco", el guanyador de la guerra.

La dictadura va significar un gran canvi polític a Espanya, la substitució de la democràcia per un règim autoritari en mans de Francisco Franco, "el Caudillo". Franco era considerat "Caudillo d'Espanya per la gràcia de Déu". Segons ell, era la persona adequada per ser el líder carismàtic perquè era qui havia salvat a la societat del terrible comunisme. Des del seu punt de vista, l'Estat Espanyol estava dividit en dos grups ben diferenciats: els partidaris d'Espanya i els Anti-Espanya, és a dir, els vencedors de la guerra i els vençuts.

Aquesta dictadura suposava el fet de que els tres poders, tant el legislatiu, com l'executiu i el judicial fossin concedits a Franco. Aquest tenia la capacitat d'elaborar lleis al seu parer sense fer cap consulta i sense tenir el consentiment del Consell de Ministres i de les Corts.

Amb la instauració de la dictadura es van prohibir tots els partits polítics menys la Falange Espanyola Tradicionalista de les J.O.N.S.

A partir de 1942 el règim va elaborar una sèrie de lleis amb la funció de fer veure que el règim autoritari que s'havia establert tenia un caire democràtic. Algunes d'aquestes lleis són: la Ley Constitutiva de las Cortes que establia unes Corts, però que en realitat no eren democràtiques perquè els seus representants eren escollits per Franco; i el Fuero de los Españoles, una mena de Constitució que no recollia cap de les llibertats pròpies de qualsevol democràcia com són la d'expressió, manifestació i associació.

El règim es basava en una estructura de famílies polítiques que donaven suport al dictador. Aquestes famílies eren els falangistes, l'exèrcit, l'església catòlica i alguns monàrquics carlins i borbònics.

Els falangistes tenien una ideologia feixista però que no és comparable a la de Hitler i Mussolini. El règim de Francisco Franco era semblant en aparença als règims feixistes però en realitat no ho era ja que el Caudillo no tenia una ideologia pròpia sinó que va utilitzar la de Jose Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange, per a fer-la seva i així posar-la a la pràctica en el seu règim. Així la dictadura franquista s'allunya del feixisme pel seu caràcter religiós ja que ni Hitler ni Mussolini creien en cap religió, sinó que els seus règims es basaven més aviat en una qüestió de races.

La seva ideologia diu que Espanya és superior a tot; que no volen a la seva nació aquells que separen l'Estat per tenir una llengua o una cultura diferent a la espanyola; que no són partidaris dels partits polítics perquè són els causants de la separació de l'Estat; que tot individu ha d'estimar la pàtria i obeir l'autoritat i l'ordre; i reconeix la religió catòlica com a única i espanyola.

Els falangistes van crear varies institucions per a poder controlar la societat i l'economia com per exemple el Front de Joventuts, la Secció Femenina o la Organització Sindical. El Front de Joventuts era una organització de nois joves entre 7 i 15 anys que es dedicaven a fer activitats esportives, culturals i sobretot era on aprenien com ser un bon patriota i com s'havia de servir a la pàtria. Una altra organització era la Sección Femenina on s'inculcava a les dones a ser bones mares i dones de la seva casa, així com també les iniciaven en la política nacionalista i els valors tradicionals.

Els militars estaven molt subordinats a les ordres de Franco i eren molt importants socialment perquè eren l'instrument de repressió, un factor molt important dins la dictadura. A més a partir del servei militar obligatori per a tots els joves, es formava ideològicament a aquests. Hem de dir que alguns dels col·laboradors més importants de Franco eren militars, per exemple Carrero Blanco que ocupà diversos càrrecs en el govern perquè era la mà dreta del dictador . L'almirall va ser el primer en assumir el càrrec de president del govern quan en 1973 Franco va decidir quedar-se només amb el títol de cap d'Estat.

Els monàrquics eren els carlins i els borbònics, els quals van ser integrats en la Falange Española Tradicionalista de las J.O.N.S. per a que hi participessin en el partit. Els carlins defenien quatre principis bàsics en la seva ideologia conservadora: Déu, Pàtria, furs, i Rei. Els borbònics també anomenats donjuanistes perquè eren partidaris de Don Juan, recolzaven la monarquia constitucional.

La religió catòlica estava obligada per a tothom ja que aleshores Espanya es definia com a catòlica i donava l'exclusivitat a aquesta religió perquè l'església els havia recolzat a la Guerra Civil. Aquesta va tenir un paper molt important dins el règim de la dictadura perquè va ser l'encarregada d'exercir el control social i la repressió ideològica. Va imposar unes normes de conducta que estaven guiades pels valors tradicionals. Així tota dona havia de dedicar la seva vida a ser mare i a servir al seu marit per tal de fer-lo feliç, lluny de tenir en compte el seu desenvolupament cultural i la seva vida social i professional. Com ja hem dit abans, la Sección Femenina va encarregar-se de que aquests principis fossin posats a la pràctica.

A aquests valors també s'ha d'afegir el puritanisme catòlic que prohibia certes maneres de vestir en les dones i tenia molt en compte la seva manera d'actuar. Per exemple, el ball era considerat un pecat, una infàmia de les noies i una pèrdua de la innocència. D'aquesta manera l'església va dur a terme un rígida censura sobre les activitats lúdiques, socials i culturals per evitar que els espanyols es relacionessin amb d'altres cultures que no fossin l'espanyola ja que era la única acceptada i la superior a totes, i per a potenciar l'ús dels valors típics espanyols.

El Nacionalcatolicisme, la forta unió entre el règim i l'església, també va influir en l'àmbit de l'ensenyament convertint l'escola democràtica i pública que hi havia a la república, en una escola classista i repressiva. Així l'educació va quedar totalment en mans de l'església catòlica.

La repressió durant la dictadura fou molt important ja que per mitjà d'aquesta es va instaurar la por a la població per tal d'evitar qualsevol tipus d'oposició al règim, protesta o manifestació en contra del poder.

Per tal de dur a terme la repressió política, es van fer camps de concentració on hi havien recollits molts dels que havien lluitat per la república. Allà estaven en condicions de vida infrahumanes; el que comportava una mala alimentació, unes condicions higièniques i sanitàries pèssimes i a més havien de patir el maltractament per parts dels falangistes i els jutges militars. Igualment ho passaven els presos polítics.

Aquelles persones que eren detingudes per portar a terme alguna activitat antifranquista eren cruelment torturats. D'aquesta manera podríem dir que la tortura es va convertir en l'element de càstig característic de la nova brigada social o dit d'altra manera, de la policia política. Molts dels que van patir tortures van quedar amb seqüeles físiques i psíquiques, mentre que d'altres van ser directament executats. La jurisdicció militar va legalitzar la repressió política i fins i tot, es dedicava a castigar als vençuts de la guerra i a penalitzar les llibertats democràtiques per mitjà dels consells de guerra, els quals jutjaven als involucrats imposant-los penes de mort i condemnes de presó.

Aquesta repressió fa formalitzar-se amb la Ley de Responsabilidades Políticas, la funció de la qual era castigar aquelles actituds i ideologies contràries al règim. Però la característica més important d'aquesta llei era el seu caràcter retrospectiu ja que també penalitzava aquelles actituds o comportament que s'haguessin produït amb anterioritat.

Lluny de conformar-se amb la repressió establerta fins al moment, les empreses, les escoles i les universitats van fer depuracions de personal deixant als seus llocs respectius a les persones partidàries al règim de Franco.

3.1.4.1. La repressió cultural a Catalunya

Dins de la repressió s'ha de fer referència a la repressió cultural que a Catalunya va afectar en gran mesura des del dia en que es va abolir l'Estatut d'Autonomia i Catalunya passa de ser autònoma a ser una “Cataluña Española”.

Es va començar a practicar una política anticatalanista que va afectar greument a la cultura catalana que es va veure espanyolitzada i allunyada dels seus orígens. Podríem dir que algunes de les representacions més importants d'aquesta abolició de la cultura catalana són la prohibició de símbols com la senyera i els Segadors, i sobretot la prohibició de la mateixa llengua. El català va deixar de ser reconegut com a oficial i fins i tot eren castigats aquells que utilitzessin la llengua en l'àmbit familiar, a l'escola, als rètols de les botigues o en els rebuts domèstics. La repressió va arribar a tal punt que tots els carrers van tornar a ser retolats en castellà i es van eliminar alguns monuments públics que van ser substituïts per la figura de Franco.

Amb la prohibició de la llengua catalana, els representats d'aquesta com eren els escriptors o intel·lectuals, van haver de marxar a l'exili perquè eren molt perseguits per la dictadura