Pintura:

La Gioconda

CATALOGACIÓ:

- Autor: Leonardo Dóna Vinci

- Cronologia: 1503-1506.

DOCUMENTACIÓ GENERAL:

- Tècnica: La tècnica que fa servir Leonardo és la de l'oli. Encara que també fa servir i destaca la tècnica del "sfumato", on el contorn és velat i difuminat, els colors permeten que una forma es vaig convindre amb una altra, deixant així sempre alguna cosa a la nostra imaginació.

- Suport: La pintura està feta sobre fusta.

- Localització: És actual, esta obra es troba en el Museu de Loure a París. Les seues dimensions són de 77 x 53 cm.

• Primera aproximació: En primer lloc, l'expressió entre melanconiosa i somrient, a la qual cosa s'anomena l'enigmàtic somriure de la Gioconda, ha donat per la forma magistral com Leonardo aplica la tècnica del sfumato : les celles, el nas i la boca queden units per la llum i l'ombra que definix els traços facials. Mentrestant, que el front, el pòmul i la barbeta destaquen per la seua llum brillant, la cornisa dels llavis, les aletes nasals i el contorn dels ulls es difuminen donant lloc a una expressió ambigua .

El paisatge de fons està constituït per una naturalesa en moviment: rius que fluïxen, boires i vapors, jocs de llums i vibracions de colors. Res d'açò roman, tot està fonent-se, transmutant-se. És en este efecte on consistix la bellesa: Mona Llisa s'integra i forma part del fons.

L'obertura lleu dels llavis en els cantons de la boca era considerada en eixe període una mostra de l'elegància. Així Mona Llisa té un lleu somriure que ens introduïx en l'atmosfera plàcida, delicada que impregna la pintura entera.

Si mirem acuradament el quadre, veiem que els dos costats no emparellen absolutament, la qual cosa dóna un aspecte de paisatge ideal fantàstic al fons. L'horitzó, en el costat esquerre, pareix estar molt més davall que en el dret. Per això, quan ens vam centrar en el costat esquerre del quadro, la dona, d'alguna manera, pareix més dreçada que si ens vam centrar en el dret. La seua cara, pareix també variar amb este canvi de posició, perquè, inclús ací, els dos costats tampoc emparellen exactament.

ANÀLISI FORMAL:

- Línia i dibuix: Predomini de la corba.

El paisatge mostra la investigació de Leonardo sobre la perspectiva aèria.

- Colors: Els colors que utilitza Leonardo són: de tonalitats grises i blaus per a remarcar llunyania i crear un efecte atmosfèric (part superior de la pintura); foscos de tonalitats marrons verdoses per als cabells i el vestit i clars amb tonalitat groga i brillantor sobretot en la part pectoral de la dona, i en la resta de la pell.

Apareixen tant colors freds com càlids.

- Llum: Contrast entre llum i ombra. Molta claretat i llum brillant en els traços de la Gioconda.

La llum és real, ja que és un retrat d'una dona.

- Composició: En l'obra es podria dir que hi ha una simetria general, encara que la dona està daleada i açò fa que es veja més un lateral que l'altre.

La composició és equilibrada, on el rostre és el vertex d'un triangle en el qual l'eix de simetria està definit per la claredad que il·lumina el front, el pit i les mans.

Encara que amb el que veiem dibuixat ja tenim prou per a deduir la pintura, podríem considerar-la una obra oberta, ja que ens falta una part del cos, les cames, i el paisatge seguix pels dos costats.

Les línies principals són circulars perquè està dibuixant una dona, i l'autor a modelatge molt bé tot el seu cos.

- Temps: El temps que utilitza dóna Vinci és simbòlic.

- Ritme: La pintura esta en repòs, ja que la Mona Llisa està assentada i a la seua esquena hi ha un paisatge que no està en moviment.

- Estil: L'estil que imposa Leonardo en la Gioconda és Renaixentista.

INTERPRETACIÓ:

La funció d'esta obra és purament decorativa, ja que és un retrat, encara que també es podria dir que és de funció expressiva del món individual de l'artista, ja que Leonardo s'entrega al complet a esta obra.

L'expressió enigmàtica de la Mona Llisa, i el seu fascinant somriure, han donat fama universal al retrat. coneguda com “La Gioconda”.

Esta figura d'una dona, vestida a la manera florentina del seu temps i assentada davant d'un paisatge muntanyós, és un cas notable de la tècnica del “sfumato” de Leonardo (que es fa evident en les gases del mantell i en el somriure) de la suavitat i de l'efecte del clarobscur , que és la tècnica de modelar les formes a través del contrast de llums i ombres. En el retrat s'observa que les sensuals mans de la model reflectixen eixa modulació lluminosa de llum i ombra, mentres que els contrastos cromàtics a penes són utilitzatsSegons Vasari, el tema és una dona florentina jovençà, Monna (o Mona) Llisa, que en 1495 es va casar amb Francesco del Giocondo, i per això va ser.

Leonardo amava este retrat, tant que el portava sempre amb ell fins que va ser venut a Francisco I. Des del principi fue una obra molt admirada i copiada, tant que va arribar a ser considerat el prototip de retrat renaixentista. Va arribar a ser encara més famosa en 1911, quan va ser robada, sent descoberta en un hotel a Florència dos anys més tard. És difícil comentar tal treball de forma breu a causa de la varietat i complexitat dels adorns estilístics que el formen.

La grandesa i serenitat que irradien de Mona Llisa no residixen en la seua importància social ni en la riquesa dels vestits o adorns, sinó en la seua profunditat anímica, en la seua pròpia intimitat psicològica, que pareix modelar la seua presència física, al mateix temps que desintegrar-se en l'envoltant naturalesa sense perdre la seua pròpia identitat, creant així una simbiosi perfecta entre l'universal i el particular.

Observem la manera en què va modelar la mà, o les mànegues amb les seues duplicitats minucioses.

Leonardo podia ser tan acurat com qualsevol dels seus precursors en l'observació pacient de la naturalesa; però, al contrari del que estos feien (partien d'una idea preconcebuda de com són les coses), Leonardo les representa tal com les veu, rebutjant qualsevol idea a priori.

Faria falta destacar l'obra en tres aspectes: l'expressió, la tipologia del retrat i el paisatge.

CONCLUSIÓ:

Com ens crida de primer l'atenció en el quadre és que Mona Llisa pareix estar viva i realment pareix canviar davant dels nostres ulls i mirar de forma diferent cada vegada que ens tornem a ella. Inclús en les fotografies del quadre vam experimentar este efecte estrany. Tot açò sona un poc misteriós, i així és; eixe és l'efecte que ha de produir una gran obra d'art. No obstant, Leonardo sabia certament com va aconseguir este efecte, i per quins mitjos.

Feia molt de temps, en un passat llunyà, la gent mirava els retrats amb temor, perquè es pensava que al preservar la imatge, l'artista podria tancar en el quadro, d'alguna manera, l'ànima de la persona retratada. Ara, el gran científic, Leonardo, havia fet realitat alguns dels sons i les pors d'estos primers pintors.

D'esta forma, Leonardo Dóna Vinci, el primer artista que no advoca per una volta als models clàssics de l'Antiguitat, part d'esta però trenca la tradició del Quattrocento florentí inaugurant el camí que prendrà l'art del segle XVI.

És un dels quadros més comentats de la història de la pintura.

El pintor es dedique molt i es va esforçar en esta pintura. Mai sabrem que tipus de fascinació va sentir el pintor per esta dona discreta i desconeguda.

El segle XX ha convertit definitivament "La Gioconda" en una imatge cridanera: Marcel Duchamp (1919) li va afegir un bigot jugant amb la presumpta indefinició sexual del retrat, Jan Voss (1965) la va convertir en contingut d'una llanda de conserves, el mercat la va convertir en un reclam publicitari i, finalment, per mitjà de la manipulació informàtica s'ha convertit el rostre Monna Llisa en autoretrat de Leonardo.