Ramon Balasch, director de Clipmèdia, el gabinet de premsa del Parc Tecnològic del Vallès:

“Em sento més pròxim al periodista que a la direcció del Parc”

Quin és el paper que juga el cap d'un gabinet de premsa a una institució tan particular com el Parc Tecnològic del Vallès (PTV), que es troba entre allò públic i allò privat?

El gabinet de premsa intenta ser una imatge de referència generalment per a tothom però especialment entre el target proper a l'àmbit concret de la institució. Aquí el que tractem són les noves tecnologies, de manera que és aquest sector el que cal que conegui quines activitats fa el PTV. Ens dediquem a oferir informació sobre noves tecnologies i ciència.

Quina és la relació actual del PTV amb els mitjans i l'entorn?

La meva feina és donar a conèixer aquells actes que són organitzats per la direcció del PTV. Hi ha hagut èpoques en que hi ha hagut moltes activitats i hi ha èpoques, com la d'ara, en que no n'hi ha. Tot té una explicació, són raons polítiques. La idea d'aquest Parc no va ser de la Generalitat, va ser d'en Pasqual Maragall quan estava a la Corporació Metropolitana. Era una mena de contrapoder de la Generalitat, un bolet que li havia sortit i que va eliminar. Així, aquest Parc està maleït, entre cometes, per aquesta raó. Ara això s'ha complicat molt més perquè actualment el Consorci de la Zona Franca està en mans del Partit Popular; el vicepresident de la junta d'accionistes és el senyor Lacalle. El plenari del Consorci és l'alcalde de Barcelona, que té una altra tendència política. I l'altre soci, que és el CIDEM, és del departament d'Indústria de la Generalitat, que té un altre color polític. El star system mediàtic funciona a base d'imatges. Si surt el Lacalle, hi ha protestes perquè surt el Lacalle, si surt un socialista, hi ha protestes perquè surt un socialista, i així mai ningú està content. Ens ha quedat només la imatge de la torre de telecomunicacions, i això és difícil de vendre en forma de notícia. Ara per ara l'activitat del parc està saturada.

Això significa que amb el maragme de colors polítics que envolten el parc, el més recomanable és el silenci?

Sí. Abans hi havia moltes més activitats, no hi havia tanta susceptibilitat. Podíem convidar gent a uns esmorzars-col·loqui que tenien molt èxit. Convidàvem gent del Tribunal de la Competència, alts directius de bancs o d'empreses de l'entorn, o polítics com Cristina Almeida. Hi havia un moviment de gent que ara s'ha estroncat. Això no vol dir que no es pugui arreglar a curt termini, però depén de les pautes que marquin els directius i l'equip del Parc.

Aleshores, quina feina pot fer un gabinet com Clipmèdia, quan es dóna aquest silenci forçat?

Una feina de base molt important és la redacció d'informes. És una feina menys vistosa. Es tracta de redactar dossiers de referència per a la premsa, per a les institucions de l'entorn, per les possibles grans empreses que podrien venir al Parc, etc.

Sovint s'afirma que un gabinet de comunicació filtra les notícies i ofereix només el que li interessa al seu representat. Un gabinet informa o ven?

El gabinet és un interlocutor, un intermediari entre el lloc on es produeix la notícia i el periodista que l'escriu. Filtrem notícies perquè els periodistes reben tal allau d'informació que necessiten un filtre. Els periodistes s'han de refiar d'altres professionals, que som nosaltres, que fem de filtre per tal de destriar el gra de la palla. Et poses a la pell del periodista i et preguntes si allò que tens interessarà o no. També es fan molts comunicats perquè ho mana la direcció del Parc, però el que escriu la nota ja sap que allò no funcionarà, que és paper mullat. Hi ha una feina mecànica de fer comunicats d'una manera sistemàtica sobre qualsevol cosa, allò que jo en dic escopir faxos. Jo d'això no en dic filtració, sinó necessitat de comunicar coses.

El seu gabinet està més al servei dels periodistes o de l'entitat que representa?

Jo em sento més pròxim al periodista que a la direcció perquè sé que estar a favor de la direcció d'una manera sistemàtica és perdre el temps. Per deformació professional sé què pot interessar el periodista i sé que la majoria de coses que genera la direcció no són notícia. En canvi per a un director que està fent “no sé què” és molt important allò que està fent. I segur que és important, però no és notícia. Són conceptes diferents. Jo he de mantenir un punt d'equilibri.

Potser cal ensenyar als interessats què és notícia i què no ho és.

El que em toca fer moltes vegades és ensenyar a la direcció a programar activitats que tinguin un caràcter noticiable. Les mateixes coses que es fan poden ser més noticiables o menys depenent de les persones que posis o impliquis en l'operació. Si fas un esmorzar amb Cristina Almeida saps que tindrà una difusió, si el fas amb un senyor que no coneix ningú, en tindrà una altra. Si portes a una persona desconeguda, però la fas presentar per una més famosa, aconsegueixes un efecte de retruc que et beneficia. Tots aquests petits trucs i estratègies per donar a conèixer una activitat, una entitat, una marca o un producte no els tenen presents els interessats en que allò es doni a conèixer.

De tota manera pot resultar difícil difondre informacions relacionades amb les noves tecnologies, les ciències...

Jo m'he especialitzat molt en comunicació científica i tecnològica, que és el més difícil que hi ha a l'hora de vendre. Per exemple, una mol·lècula per curar l'otitis. Hi ha gent que fa la presentació del producte només pensant en els metges. Als hospitals segur que té èxit, però no sortirà als diaris.

Aleshores, aquest gabinet de premsa esdevé una part activa de l'empresa privada a l'hora de vendre els productes?

Un gabinet de premsa, per a l'empresa privada, és molt important. El gabinet és important, tot i que per a les vendes és preferible la publicitat pura i dura. I millor la televisió que els diaris. Però hi ha un altre aspecte molt important per a les empreses i en aquest sentit recorren a mi. Si, a més de sortir els anuncis a la televisió, la mateixa informació surt als diaris en forma de notícia, tot dient que l'empresa té uns metges que investiguen i que estan fent descobriments, la xarxa de venda i tota l'empresa se sent molt més motivada. Els retalls de premsa no són vendes directes però s'utilitzen com a argument de venda, per destacar la notorietat social, el prestigi de l'empresa.

Però no sempre les empreses generen informacions positives. Què passa quan la notícia és un fet negatiu?

Una de les missions difícils dels gabinets és dóna quan hi ha els gabinets de crisi. Si en algun moment una empresa ha comercialitzat un producte en mal estat, i per aquest motiu surt a la premsa, acostuma a venir un directiu a demanar si podem anar a veure al director d'una o altra revista per explicar-li que l'error va ser puntual, que ja està corregit i que a més s'ha fet una cosa positiva que pot ser notícia. Aquesta és la feina més dura, però també és la que es cobra més. Els gabinets de crisi són molt durs. Crec que s'han de respectar els principis generals de veracitat, d'informació. Si et carregues això, perds el respecte dels teus companys de professió. Jo necessito que el periodista cregui en mi i si l'enredes un dia, mai més et creurà. Necessito tenir un bon feeling amb ells i que sàpiguen que jo tinc coses bones.

Hi ha hagut cap notícia especialment díficil de vendre?

Totes costen de vendre. DBK és una empresa d'aquí que estudia els edificis malalts. Ha descobert el tema de l'aspergilus i l'està investigant. És la primera empresa que estudia la síndrome de l'edifici malalt. Aquesta empresa de tractament de l'aire està aquí al Parc, però és molt difícil que sigui notícia. Fa quatre mesos que persegueixo en Tintorer, de La Vanguardia, perquè vegi aquesta empresa, i no hi ha manera.

Amb tot, hi ha bona relació amb els periodistes?

Amb els periodistes sempre mantinc una excel·lent relació. Al menys ho intento.

Però, es dóna el cas que ells et demanin informació i tu no els la donis o tu se la vulguis donar i ells no la vulguin...?

No. Els periodistes tenen massa informació i no saben què fer-ne. El problema és triar-la. A més els periodistes tenen molts condicionants de l'empresa on treballen. Aquí vam fer la presentació d'una mútua i hi van venir tots els mitjans menys La Vanguardia. L'endemà, però, hi havia el doble d'informació sobre el tema Asepeyo perquè el senyor Godó és accionista de Catalana Occident. Això és inevitable.

De quin fet informatiu es sent més orgullós d'haver-hi treballat?

El Premi Internacional Catalunya l'he venut sempre molt bé. És com un Premi Nobel català. Un any li van donar al violoncelista Rostropovitx. La Generalitat es va omplir, tots els diaris em venien al darrere perquè volien entrevistes... Era una bogeria. Però tampoc no és mèrit meu perquè és un fet que atrau molt a la gent. Per mi és molt important que Informe Semanal anès a Holanda a entrevistar en Rostropovitx abans de rebre el premi. També va venir molta premsa internacional, gent dels Estats Units, del Japó i de tot Europa.

Hi ha cap cosa que no hagi sabut donar a conèixer?

Hi ha uns aparells que serveixen per obrir els garatges amb control remot. Amb un scanner, un lladre pot descobrir quin és el codi de l'aparell i obrir la porta per robar. Em van portar uns aparells nous que canviaven el codi cada vegada, de manera que l'aparell del cotxe i el del garatge estaven sincronitzats. Això era un invent curiós, però no el vaig saber vendre. Ara sí que en sabria, he venut coses més difícils.