FITXA DEL LLIBRE

- Títol: Frankenstein o el Prometeu modern

• Autora: Mary W. Shelley

• Any de la primera edició: 1818 (en l'editorial la Magrana el 1983)

• Llengua en què fou escrit: anglès

• Any de la meva edició: 1983

• Llengua en què el llegeixo: català

• Traductor: Quim Monzó

L'AUTORA I L'OBRA

Presentació de l'autora

Mary Wollstonecraft Shelley va néixer el 1797 a Londres i va morir el 1851 en aquesta mateixa ciutat. Va ser una destacada escriptora durant el Romanticisme en la literatura anglesa. Era filla única de la famosa feminista Mary Wollstonecraft i de teòric anarquista William Godwin, també filòsof i novel.lista. El 1816 es casà amb Percy Shelley, famós poeta romàntic. Mary Shelley, el seu marit, Lord Byron i Keats foren les figures principals a la segona generació del Romanticisme.

Coneguda sobretot pel fet d'ésser la creadora del cèlebre personatge de Frankenstein, en la seva novel·la, tan popular a tot arreu, “Frankenstein o el Prometeu modern” (1818). Això no obstant, la seva segona obra, “Valperga” (1923), ha estat considerada per la crítica superior a l'anterior des del punt de vista literari.

El Romanticisme. Característiques bàsiques.

Les literatures modernes comencen amb el Romanticisme. El Romanticisme es caracteritza per la importància que concedeix a la llibertat artística, a la personalitat de cada escriptor i a les seves sensacions i emocions. Això comporta l'abolició de les regles i els gèneres literaris posats de moda al segle XVIII. S'abandona la tradició clàssica, el culte per l'antiguitat i la mitologia. Sorgeix, en canvi, l'admiració per l'Edat Mitjana, pels països exòtics i per la natura bàrbara i salvatge. El paisatge cobra unes dimensions desconegudes fins aleshores: nocturns, cementiris, ruines, tormentes, etc. El Romanticisme dóna entrada a un món fantàstic que el Neoclassicisme rebutjava.

En el teatre es revaloritzen Shakespeare, Lope i Calderón., mentre que es protesta contra el teatre normatiu i acadèmic del segle XVIII.

En la poesia es posen de moda els cants i les narracions populars. S'estudia minuciosament el folklòric; els romanços es divulguen, el mateix que les balades, per creure que eren poesia natural i no artística.

En la novel·la es busquen les emocions i passions enèrgiques.

La literratura, també com a reacció contra el cosmopolitisme dels clàssics i contra l'imperialisme napoleònic, es fa més nacional i diferent.

El Romanticisme s'extén aproximadament des del 1800 al 1850. Des del principi es notà en ell una doble bifurcació: un Romanticisme conservador, religiós i un Romanticisme turbulent, revolucionari en política, escèptic, poc religiós.

Gènesi del llibre

La nit del 15 de juny de 1816 és una referència important que vincula clarament el Romanticisme i els orígens de la literatura de terror. Aquella nit a Villa Diodati, prop de Ginebra, es trobaren reunits Lord Byron, M. Lewis, John Polidori, Mari Shelley i el seu espòs, que varen fer una aposta per veure qui d'ells podia escriure una bona història de terror. El joc va donar uns fruits extraordinaris: Mary W. Shelley crearà la seva novel·la Frankenstein, o el Prometeu modern (1818) i John William Polidori publicarà El vampir (1819), la primera narració de terror en què apareixerà la figura del mort vivent que tanta literatura ha generat especiament a partir de Dràcula (1897) de Bram Stoker.

ESTRUCTURA DE L'OBRA (per capítols)

Cartes 1- 4

Aquestes cartes van dirigides a una tal senyora Saville. En elles Robert Walton, capità d'un vaixell, li relata a la seva germana les seves aventures en els mars del nord. Explica que van veure un personatge molt alt i corpulent dalt d'un trineu, i després van trobar un home, també dalt d'un trineu, el qual van recollir perquè aquest els ho demanà. Semblava esgotat i trist. Tot seguit, va relatar la història de la seva vida al capità.

Capítol 1

El nom de l'home era Victor Frankenstein. De petit havia tingut una infància molt agradable i feliç. Vivia a Ginebra i tenia dos germans: Ernest, el mitjà i William, el petit. El seu pare, home bondadós i molt poc dictatorial, l'havia promès de petit amb la seva cosina Elizabeth, amb la qual el noi s'avenia molt. La seva família tenia un gran amic, Henry Clerval, que passava moltes estones amb ells i omplia les seves vides de felicitat. Victor es va començar a entusiasmar amb les ciències naturals fins al punt que en llegia molts llibres.

Capítol 2

Quan la seva mare va morir, Victor va decidir anar a estudiar ciències naturals a Ingolstadt. Allà va conèixer el professor Krempe, que li va dir que tots els llibres que havia llegit, com els de Corneli Agripa, ja eren antics i hi havia noves teories a les d'ells. Després va conèixer el professor Waldman, que tenia un altre punt de vista el va ajudar molt en els seus estudis.

Capítol 3

Victor Frankensten va progressar molt en l'estudi de les ciències naturals. Van transcorrer dos anys. Però el noi va agafar una ambició molt extranya: volia crear un ésser viu, un home, utilitzant els seus coneixements. I va començar a crear la criatura.

Capítol 4

Quan va tenir la criatura enllestida, va tenir por i es va amagar d'ella. Aquesta se li escapà. Moments després va veure Clerval, que l'havia anat a visitar. Per uns moments va ser feliç, però el temor del que poqués passar amb aquell monstre que havia creat li va fer venir un atac de nervis i es posà malalt. Clerval va estar cuidant Victor fins que aquest es va curar del tot.

Capítol 5

Elizabeth va enviar una carta al seu promès preguntant-li com estava i què li havia passat, ja que feia molt que no tenien notícies d'ell. Victor tornà a ser feliç, però un fet el va tornar a horroritzar: el seu pare li va enviar una carta dient que el seu germà William havia mort, i li demanava que tornés a Ginebra.

Capítol 6

Victor va tornar a Ginebra amb Clerval. Pel camí va veure la figura del monstre que corria dins un bosc. Va pensar que la criatura havia matat el seu germà. Qui estava acusada de la mort d'aquest era Justine, una amiga de la família.

Capítol 7

En un judici injust Justine va ser declarada culpable. Victor i Elizabeth la van anar a veure i aquesta els va dir que era innocent. Victor estava horroritzar per aquell fet. Pocs dies després van matar la noia.

Capítol 8

Tota la família se'n va anar a viure a Belrive. Victor cada vegada estava més angoixat i se sentia culpable de la mort del seu germà i de la noia innocent.

Capítol 9

En una excursió a la vall de Chamonix, el noi va decidir anar sol al cim del Montanvert. Allà trobà el monstre. L'insultà i li mostrà el seu odi contra ell. El montre, però, li va pregar que escoltés la seva història.

Capítol 10

Els dos van anar a una cabana i el monstre va començar a explicar al seu creador tot el que li havia passat des que aquest l'havia creat. Li va explicar com va començar a descobrir els elements i les coses -com el foc, la llum, l'aigua, la gana... També li contà com s'ho havia fet per sobreviure. Tothom el rebutjava i tenia por d'ell.

Capítol 11

El monstre continuà explicant que va anar a viure en un rafal prop d'una casa de camp. A la casa hi vivia De Lacey, un home vell i cec, i el seus dos fills, Fèlix i Agatha. Cada dia els espiava, es fixava en el que fèien i en el que deien. Primer els robava menjar, però després va descobrir que eren pobres i els va ajudar a buscar llenya sense que aquests se n'adonessin.

Capítol 12

Va arribar una noia àrab a la casa. Fèlix i la seva germana l'ensenyaven a llegir i escriure, i la criatura va aprofitar aquesta ocasió per aprendre el seu llenguatge. Quan ja tenia molts coneixements apresos, va començar a filosofar. Es preguntava qui era i què hi feia al món. Es va adonar que estava sol, que no hi havia ningú com ell.

Capítol 13

L'ésser va explicar a Victor la història de la gent d'aquella casa. Fèlix havia alliberat un comerciant turc de la presó de París. Com a recompensa, aquest li va prometre la mà de la seva filla Safie. Després no va complir la seva promesa i va voler tornar al seu país amb la filla. Però Safie es va escapar i va anar a viure amb Fèlix.

Capítol 14

El monstre va decidir presentar-se a la gent de la casa. Va entrar-hi un dia quan De Lacey estava sol, i li va explicar la seva situació. El vell el va comprendre, però al cap d'uns minuts va aparèixer Fèlix, que el colpejà i l'expulsà de casa seva.

Capítol 15

La criatura va anar a viure al bosc. Pocs dies després es va assabentar que la família deixava la casa i anava a viure a un altre lloc perquè tenien por d'ell. Aleshores es va enrabiar i va cremar aquella casa. Va decidir anar a Ginebra per venjar-se del seu creador. Pel camí va trobar una nena que s'estava ofegant en un riu i li va salvar la vida. Però el pare d'aquesta, en comptes d'agraïr-li, va disparar un tret al monstre i a partir d'aquell moment l'ésser va declarar la guerra als humans. Diu que va arribar a Ginebra i va escanyar William Frankenstein en veure que el nen el rebutjava. Aleshores el monstre va acabar la narració i va demanar al seu creador que fes un monstre igual que ell del sexe femení, per no estar sol al món.

Capítol 16

El doctor Frankenstein s'hi negà de bon principi, però després els sentiments que expressava el monstre i la seva promesa d'anar a viure lluny dels homes i no fer mal a ningú més el va convèncer. Va tornar cap a Ginebra.

Capítol 17

El doctor Frankenstein va decidir fer un viatge a Anglaterra amb Clerval. Pel camí, aquest va veure que Victor està trist i preocupat.

Capítol 18

Els dos visitaren ciutats britàniques com Londres, Oxford o Edimburg. A Escòcia Frankenstein demanà a Clerval que el deixés sol dos mesos. Aleshores se'n va anar a les illes Òrcades per crear la nova criatura. Eren unes illes molt pobres.

Capítol 19

Quan va tenir la criatura mig feta va aparèixer el monstre. La seva mirada plena de ràbia i de fúria el va posar nerviós i Victor va destrossar la seva creació inacabada. El monstre va dir que es venjaria i que l'esperava la nit de noces. Victor ho agafà tot i s'embarcà. Un fort temporal el portà a Irlanda, on l'acusaren d'asassinat.

Capítol 20

Allà, el van jutgar i li van ensenyar el cadàver de l'home mort. Era Clerval. Frankenstein es desesperà i va estar dos mesos malalt. Delirava. Aleshores va aparèixer el seu pare, que se'l va endur altra vegada a casa.

Capítol 21

Quan tornà a Ginebra, Victor es va casar amb Elizabeth. Li va dir que després del dia de noces li explicaria la causa del seu terror i el seu neguit.

Capítol 22

La nit de noces el monstre va matar Elizabeth. Pocs dies després el pare de Victor va caure malalt i va defallir. A partir d'aleshores Victor va jurar que es venjaria de la seva pròpia creació. Li va explicar tota la història a un magistrat i li va demanar que l'agafés. Aquest, però, no va mostrar gaire credibilitat a la història i Frankenstein va marxar enrabiat.

Capítol 23

Victor Frankenstein va perseguir l'ésser per molts indrets del món. Aquest se'n burlava, perquè ell podia aguantar el fred i les situacions difícils, i el seu creador no. Al final, van arribar al Pol Nord. I allà Frankenstein va trobar aquell vaixell. Així va acabar la narració Victor, que cada vegada va emmalaltir més. Moments abans de morir, va dir a Walton que, ja que ell no pot venjar-se, que si trobava el monstre el matés. Quan va morir, el monstre va aparèixer per la finestra. Va dir a Wlaton que el seu objectiu ja estava finalitzat i que es suicidaria. Deprés, va marxar per la finestra.

TRACTAMENT DE DIFERENTS TEMES DE L'OBRA

L'Ambició

Des de petit, Victor Frankenstein ja havia sentit fascinació per les ciències naturals. Però aquesta fascinació va anar creixent en l'època en que estudiava a Ingolstadt, i es va convertir en una obsessió.

“Ara em tremolen les cames, i els ulls se m'omplen de llàgrimes només de recordar-ho; aleshores, però, un impuls irresistible i gairebé frenètic m'hi empenyia a seguir; era com si hagués perdut totalment l'ànima o la sensibilitat per a tot allò que no fos aquell objectiu”

(pàg 45)

L'ambició per crear un ésser molt semblant a l'home utilitzant els coneixements adquirits aquells últims anys no el deixava descansar, no el deixava dormir, fins al punt que va acabar pensant només en allò, oblidant-se de la seva família:

“Sabia prou bé, doncs, quins eren els sentiments de mon pare, però no podia apartar els meus pensaments d'aquella tasca, tan repugnant però que s'havia apoderat de forma irresistible de la meva imaginació.. Desitjava, per dir-ho així, ajornar tot el que es relacionava amb els sentiments afectius fins que hagués aconseguit aquell gran objectiu, que fins i tot destarotava els hàbits de la meva natura.”

(pàg. 46)

El doctor Frankenstein estava obsessionat amb la vida i la mort. Sovint filosofava, per ell mateix, sobre aquest tema:

“Sovint em demanava d'on procedia el principi de la vida. Era una pregunta agosarada, que sempre ha estat considerada un misteri; tanmateix, quantes coses serien a l'abast del nostre coneixement si la covardia o la despreocupació no ens frenessin les investigacions!”

(pàg. 42)

L'ambició principal de Victor Frankenstein és dominar la vida i la mort, crear una vida (la criatura) i més endavant ressuscitar un cos mort. El primer objectiu el va aconseguir, però el segon no:

“La vida i la mort em semblaven límits imaginaris que seria el primer a trencar, fent vessar un torrent de llum en el nostre món obscur. Una nova espècie em beneiria com al seu creador i deu originària; moltes natures felices i excel·lents em deurien l'ésser. (...) Seguint aquestes reflexions, vaig pensar que si podia animar la matèria sense vida, amb el temps podria renovar la vida allà on la mort havia aparentment sotmès el cos a la corrupció.”

(pàg. 45)

L'ambició, doncs, es dóna sobretot en aquesta part de la vida de Victor, ja que després té conseqüències nefastes per a ell i pels seus companys, i per aquesta causa no se li manifesta més en el transcurs de la novel.la:

“Durant gairebé dos anys, havia treballat durament amb el propòsit d'infondre vida en un cos inanimat. Per això, m'havia privat del descans i de la salut. Ho havia desitjat amb un ardor que excedia de lluny a la moderació; però ara que havia acabat, la bellesa del somni s'esvania i un horror i una repugnància esfereïdors m'omplien el cor. Incapaç de suportar l'aspecte de l'ésser que havia creat, vaig fugir de l'habitació i vaig caminar per dormitori força estona, sense poder apaivagar prou l'esperit per tal d'adormir-me.”

(pàg. 48)

El que li ha causat l'ambició és privar-li de la felicitat durant la resta de la seva vida:

“Si aquest viatge hagués tingut lloc en els meus primers dies d'estudi i felicitat, m'hauria donat un plaer indescriptible. Però la meva existència era marcida, i visitava aquella gent tan sols per aconseguir informació sobre el tema que tan profundament m'interessava”.

(pàg. 143)

Davant de la desgràcia irreparable en el qual s'ha convertit la seva vida, s'estima més morir que viure:

“Per què no vaig morir aleshores? Em sentia més miserable del que cap home s'havia sentit abans. Per què, doncs, no m'enfonsava en l'oblit i el descans?”

(pàg. 161)

Finalment fa esment, quan està a punt de morir, a aquesta terrible ambició de quan era més jove que va tenir greus conseqüències per a ell:

“Des de la infantesa, m'imbuïren d'elevades esperances i d'una gran ambició; fins a quin punt, però, m'he enfonsat! Ah, amic meu, si m'haguéssiu conegut com era en una època, ara, en aquest estat de degradació, no em reconeixeríeu pas”

(pàg. 192)

Progrés científic

Un tema molt significatiu d'aquesta novel·la és el progrés de la ciència. És gràcies a ell (o per culpa d'ell) que Victor Frankenstein adquireix els coneixements necessaris per crear un nou ésser. El progrés científic està explicat molt clarament pel professor Waldman, de la Universitat d'Ingolstadt, en aquest paràgraf:

“-Els antics professors d'aquesta ciència -va dir- van prometre impossibles i no van fer pas res. Els mestres actuals prometen ben poc; saben que els metalls no es poden pas transmutar i que l'elixir de la vida no és més que una quimera. Aquests filòsofs, però, que semblen tenir mans tan sols per embrutar-se-les i ulls per escrutar el microscopi o el gresol, han aconseguit miracles efectius. Penetren els secrets de la natura i mostren com actua en els llocs més amagats. Ascendeixen als cels, han descobert com circula la sang, i la natura de l'aire que respirem... Han aconseguit poders nous i quasi il.limitats; poden comandar les tempestes del cel, imitar el terratrèmol i fins i tot burlar-se del món invisible amb els seus propis fantasmes.

(pàg. 39)

Aquí es resumeix, en poques paraules, tot el progrés de la ciència des de l'antiguitat fins al segle en el qual fou escrita la novel·la.

És verdaderament el progrés científic el que incita Frankenstein a progressar més ell mateix, és el que li causa l'ambició. I això és fruit de tots els anys que ha dedicat a llegir llibres de ciència.

Veiem, però, que en un bon principi ell no s'instrueix amb llibres actuals, sinó amb llibres antics com els de Corneli Agripa, les teories dels quals són velles i han estat superades per moltes altres de noves. Però ell és l'únic científic que aconsegueix aquell propòsit de donar vida a la matèria inerta. D'alguna manera ens diu que, per molt antics que siguin, els científics antics són els que han posat les bases dels científics nous, i que sense les teories velles no se'n poden fer de noves.

Relació entre criatura (ésser creat) i Frankenstein (creador)

Al principi, el monstre de Frankenstein és una criatura amb bons sentiments, innocència i curiositat per descobrir el món que l'envolta. Quan ja ha après el llenguatge dels humans, el monstre comença a filosofar:

“El camí per on havia de marxar era lliure, i ningú no lamentaria la meva desaparició. La meva figura era horrible, i la meva alçada gegantesca: què volia dir allò? Qui era jo? Què era? D'on venia? On anava? Aquestes eren les preguntes que em repetia a tothora, però que no em sabia pas respondre.”

(pàg. 116)

El rebuig dels éssers humans i, sobretot, la solitud, el fan un ésser pervers, ferotge i assassí. Aleshores, quan veu que no hi ha cap ésser que l'empari i que el seu creador l'ha abandonat, sent un gran odi per aquest i es vol venjar d'ell.:

“Només de vós podia esperar socors, encara que que l'únic que sentia cap a vós era odi. Creador insensible i despietat! M'havíeu dotat amb percepcions i passions i deprés m'havíeu fet fora, perquè la humanitat em menyspreés i s'horroritzés. Però sols a vós podia demanar-vos pietat i desgreuge, i en vós vaig decidir buscar aquella justícia que inútilment tractava d'obtenir de qualsevol altre ésser amb forma humana.”

(pàg. 126)

I això ho fa encara que ell sigui el seu creador, el seu pare, el seu Déu. Perquè hi ha molta similitud entre aquest cas i la relació entre l'home i Déu. I penso que és això el que ens vol demostrar l'escriptora. L'home potser moltes vegades es pregunta per què Déu l'ha creat i l'ha abandonat, i no n'obté resposta. I això és el que li passa al montre. Encara que hi ha una diferència: l'home no està sol al món i el monstre si. És l'únic que té aquella forma, aquelles qualitats, aquell aspecte. No hi ha cap ésser igual o semblant a ell. Per això li demana al seu creador que li faci una femella igual que ell per estar acompanyat i sentir-se estimat per algú:

“Estic sol i em sento ben desgraciat: la humanitat no vol tenir cap relació amb mi, però una dona deformada i horrible com jo mateix no se'm negaria. La meva companya ha de ser de la mateixa espècie i ha de tenir els meus mateixos defectes. Heu de crear un ésser així.”

(pàg. 130)

Cal esmentar, també, que la part del títol que fa referència al “Prometeu modern” té molta relació amb això. El fet que Prometeu, personatge mitològic, es rebel·lés contra el seu déu, Zeus, té una certa similitud amb el cas del monstre. La criatura es rebel·la contra el seu propi creador i no només això, sinó que es venja d'ell fins a matar-lo (indirectament).