TEMA I.

FORMES D'ACTUACIÓ ADMINISTRATIVA.

Actes Administratius.- Actuacions administratives preses de forma unilateral de l'administració sense consentiment del ciutadà. No només la pot imposar sinó que davant la negativa del ciutadà a complir l'acte administratiu por imposar-li l'acte de forma forçosa.

Contractes Administratius.- Actes bilaterals on l'administració té prerrogatives o potestats en aspectes con la seva modificació o interpretació.

Reglaments.- Fonts normatives subordinades a la llei i dictades pel poder executiu.

EVOLUCIÓ HISTÒRICA.

Les diverses formes de l'activitat administrativa són el resultat d'un procés històric que ha evolucionat d'acord amb les transformacions de l'administració pública i el dret administratiu.

La primera teorització de l'activitat administrativa sorgeix entorn de “la noció de policia” la qual sorgeix con una variant de la idea de “Jurisdictio”! necessitat d'enfortir el poder del monarca i de buscar procediments àgils i expeditius que s'aniran separant dels llargs tràmits judicials. El concepte de policia s'anirà identificant amb tot allò relatiu al bon govern i l'administració interior. Un títol que justificava la intervenció del monarca. No obstant aquest concepte s'anirà reduint progressivament al camp de l'ordre públic i seguretat ciutadana. Està implícit la noció d'imperitat o imperi que fonamentava l'actuació administrava.

Al principi del S.XX alguns autors posen en qüestió la idea de l'administració basada exclusivament en la noció de poder o autoritat. L'Estat i l'administració no te solament el poder de manar sinó també uns deures que complir i que justificaven la seva activitat ! Sorgeix la idea de “Servei Públic” bàsicament a través d'un autor francès GUGUIT. A través d'aquesta categoria general de servei públic es construeix una forma de legitimació de l'administració pública i per tant una forma de legitimació de la seva intervenció en determinats àmbits de la vida ciutadana inspirada en valors com la solidaritat social, utilitat pública i interès general.

La noció de Servei Públic sorgeix a França i serà utilitzada pels francesos con una forma d'explotació del dret administratiu. La noció de Servei Públic com delimitació d'atribució a la contenciosa-administrativa dels assumptes entre l'administració i els ciutadans. L'Escola de Diguit es trobarà amb un important debat amb un altre autor important: HAURIOU, que defensa que la idea de Servei Públic no suposa una desaparició de la idea d'autoritat o de poder públic. És més, assenyala que la idea de Servei Públic està present, conté la idea d'autoritat.

Aquesta discussió doctrinal posa de relleu que ens trobem cada cop més en una administració intervencionista que no es limita a l'exercici del poder o autoritat sinó que l'àmbit d'actuació s'aplica al compliment de prestacions a favor dels ciutadans.

El concepte de Servei Públic es rep a Espanya durant el primer terç del S.XX en el marc de règims autoritaris o dictatorials. Aquesta recepció de la idea de Servei Públic fa que, a diferència de França, no s'utilitzi com la definició de tot el Dret Administratiu. El component autoritari dels règims fa que el concepte es busqui des de la noció de poder administratiu i utilització de tècniques jurídiques les quals linden amb el poder administratiu.

La noció de Servei Públic farà que es teoritzi una noció en sentit estricte que els autors identifiquen amb aquella activitat que l'administració realitza en règim de monopoli o d'exclusivitat.

Servei Públic ! la noció tendirà a la limitació de la competència on l'administració fa una actuació limitaria.

En el anys '40 una autor: JORDANA DE POZAS defineix una altra categoria d'activitat de l'administració: activitat de Foment on l'administració no assumeix directament una determinada activitat sinó que la deixa a iniciativa dels particulars si bé l'encamina o orienta a través d'una activitat d'ajuts, prestacions econòmiques, prestacions no econòmiques... Aquesta activitat sorgeix després de la Guerra Civil i es busca, con l'estat era dèbil, una tercera via que sigui a través d'orientar l'activitat de l'administració. S'orienta el foment com la manera de protegir una determinada activitat particular sense fer ús de la força (policia) però tampoc mitjançant l'administració. Aquesta triple decisió ha estat la més implantada però no acord amb tots el autors.

Es veu un altre conjunt d'activitats administratives amb singularitat pròpia: l'Activitat Arbitral i Sancionadora. Arbitral! l'administració adquireix paper de mediador entre un conflicte que en un principi té caràcter netament privat però que pel fet de que una de les seves parts és més dèbil que l'altra estableix una forma de protecció o de tutelar aquesta actuació.

L'Activitat Sancionadora s'aproxima al que seria el dret penal. Participa o s'inspira en uns mateixos principis o criteris per garantitzar la posició dels ciutadà quan es castigat per l'administració per l'incompliment o infracció de determinades normes jurídiques.

TIPOLOGIA.

Sistematització de l'activitat administrativa que té contingut d'aclariment.

Classificació que es basa entre la correlació entre l'administració pública i els particulars i d'acord amb el grau de protagonisme o d'intervenció de l'administració.

Es diferencien en tres tipus d'activitats:

1.- Policia.- Suposa que l'administració no assumeix una posició de protagonisme en l'activitat econòmica, cultural, social o assistencial i que el protagonisme correspon, essencialment, als particulars. Es regeix, per tant, pels mecanismes propis de regulació de la societat con són per exemple: les regles de mercat. L'administració assumeix una funció de tutela que no pretén donar una orientació concreta. L'activitat de l'administració és controlar uns mínims que fonamentalment s'han construït des de les nocions d'ordre públic, seguretat i tranquil·litat. L'activitat de l'administració és subsidiària i només es produeix quan s'alteren els pressupòsits o les regles mínimes de funcionament o quan s'alteren les referències indispensables per que els particulars desenvolupin lliurement la seva activitat.

2.- Foment.- Expressió de la voluntat de l'administració i a través de les mesures de foment s'incentiva o canalitzen aquesta activitat privada cap a determinats objectius que es consideren d'interès general (pe.: enfortiment d'un sector econòmic estratègic, promoció d'activitats culturals, rehabilitació de barris i edificis).

3.- Prestació.- Representa un pes més en el protagonisme de l'administració. L'administració, per si mateixa, assumeix el paper d'agent que desenvolupa una determinada activitat i ofereix una sèrie de prestacions que poden tenir continguts diversos (prestacions, empreses públiques, servei de biblioteques, centres educatius, sanitat...).

Es tracta d'una divisió convencional sobre la que no es pot treure conclusions sobre el seu règim jurídic ja que el que haurem d'examinar són les tècniques que s'utilitzen en cada una d'elles i a partir d'elles estudiarem en seu règim jurídic.

ACTIVITAT ADMINISTRATIVA. ESTAT SOCIAL I DEMOCRÀTIC DE DRET.

Policia administrativa!Característica de l'estat lliberal del S.XIX que operava des de una rigorosa separació entre esta i societat civil. No obstant això no vol dir que en la actualitat la policia administrativa no es porti a terme. Continua existint i s'ha potenciat en molts dels seus aspectes.

Prestació o Servei Públic!Al contrari de la de policia es desenvolupa ja ben entrat el S.XX i respon més amb el model propi d'estat social en el que no hi ha aquesta divisió tant profunda en la societat civil. L'estat assumeix un paper important en el desenvolupament de l'activitat econòmica, social, cultural... . L'administració està en una activitat positiva i de prestació (activa): estat prestacional que tendeix a corregir els desequilibris socials de marginació, de manca d'assistència educativa, sanitària... . Ha assolit una major amplitud però al mateix temps ha suposat un major cost econòmic per l'estat que suposa un debat molt actual sobre la capacitat de l'estat prestacional. Aquest cost elevat porta a la privatització de les empreses públiques que comporta un enfortiment de l'activitat de policia. Això no vol dir que la privatització suposi disminució del paper de l'administració pública sinó una resituació ampliant els seus poders de vigilància i de control.

TEMA II.

POLICIA ADMINISTRATIVA.

Diversos significats. Funcions de tranquil·litat, seguretat. No obstant aquesta diversitat d'idees que oferta es poden considerar unes notes comuns que caracteritzen una sèrie de pautes o regles comunes.

• Utilització de tècniques de limitació de drets i interessos dels particulars. Amb un sentit ampli, qualsevol situació de gravamen de situacions jurídiques. Imposició de deures, obligacions i càrregues!obligacions jurídiques passives en contraposició de les situacions jurídiques actives.

• Finalitat de l'activitat que té present la idea d'adequar l'activitat dels particulars en l'interès general. Per tant, l'exercici de drets i interessos dels particulars queden condicionats per aquestes exigències d'interès públic. No es tracta d'una prevalença absoluta de l'interès general públic sobre el particular sinó que es tracta d'una ponderació d'interessos públics i privats.

• Es porta a terme mitjançant una intervenció singular i transitòria de l'administració sobre l'esfera jurídica del particular. Les mesures de policia tenen el sentit d'un tracte instantanis sobre les relacions jurídiques. Tenen caràcter no permanent i amb l'objectiu d'aquest interès general i el particular. En el seu sentit clàssic les tècniques són fonamentalment: reglament, autoritzacions, ordre o prohibició i les sancions administratives. Algunes d'aquestes tècniques són comunes a d'altres formes d'actuació administrativa i pròpia del dret general administratiu per aquest motiu cal fer una classificació més elaborada d'acord amb la complexitat que adquireix en l'activitat l'administració pública.

TECNIQUES

• Reglaments de policia.

• Actuacions administratives de Constància de l'activitat dels particulars (agrupació de tècniques). Activitats que constaten l'exercici de drets i llibertats dels ciutadans que poden produir danys a tercers o a l'interès general o activitats en el procés de producció o comercialització. Serien, formalment, el Registre, Inventari i la Comunicació.

• Actuacions administratives de Comprovació. L'administració comprova la possessió de requisits d'aptitud de persones o coses o de previsions de conductes que poden portar riscos per l'interès general. Les tècniques són l'Acreditació, l'Homologació i les Inspeccions Tècniques.

• Actuacions administratives d'habilitació. Dintre d'aquestes trobem tot el tema de les Autoritzacions, Llicències i les seves modalitats.

• Actes o situacions de privacions de drets o llibertats. Referents a la llibertat persona. Drets o activitats i a la retribució de conductes infractores. Són les incautacions, immobilització de productes, suspensió, tancament o clausura d'establiments.

Reglaments de Policia.

Art. 53.1 C.E.! per alguns autors suposa l'existència d'una reserva de llei per tots aquells aspectes referents a la propietat o llibertat de les persones.

El Reglament de Policia té una funció subordinada a la llei. La llei, per tant, és la qui adopta les decisions fonamentals relatives als aspectes sobre la llibertat i propietat de les persones.

A partir d'aquí pot entrar en joc el Reglament que regula determinats aspectes o activitats socials, econòmiques... La potestat reglamentària té una funció de complement indispensable de la llei, extrem que ha estat reafirmat per la jurisprudència.

Cal tenir present, però, que hi ha Reglaments fonamentals que pel seu caràcter teòric regulen qüestions amb un ampli marge de relació amb la llei.

Es tracta, fonamentalment, de regles de comportaments que no es basen en regles merament jurídiques sinó en qüestions derivades de sabers o disciplines científiques de caràcter tècnic (ex. Reglaments tècnico-sanitaris de productes, normes de qualitat en l'àmbit de l'alimentació.). Aquestes regles surten de acords entre particulars, entre organitzacions professionals legitimades per la seva experiència en el sector o inclòs per la pròpia administració.

Actuacions de Constància.

Declaracions de coneixements de fets o activitats. Poden, de vegades, incidir en l'intimidat de les persones o la seva activitat. Són tècniques de constància de l'activitat dels particulars en l'exercici de drets i llibertats i processos de producció i comercialització de coses o béns.

1.-Comunicacions: Les pot adreçar l'administració als particulars o a l'inrevés.

Les adreçades per l'administració als particulars són:

• Advertència: sobre la il·legalitat d'una conducta que el particular vol realitzar.

• Intimacions o Avisos: l'administració comunica l'adopció immediata de mesures pel manteniment i l'establiment de la seguretat ciutadana.

• Requeriments: per recavar del ciutadà el compliment d'un deure o d'una obligació.

Les adreçades pels particulars a l'administració són:

• Denúncia: posar en coneixement de l'administració una activitat irregular o il·legal. Es planteja en quina manera l'administració ha d'actuar davant de la il·legalitat. El denunciant no sempre té la condició d'interessat.

• Notificació o Comunicació: el particular dóna trasllat a l'administració del compliment d'un requisit o realització d'una determinada activitat.

2.-Inventaris: l'administració consigna una sèrie d'activitats o béns mitjançant una presentació periòdica de la seva composició o situació i els seus resultats. Donen una informació general sobre l'activitat d'un subjecte o empresa.

3.- Registres: els Registres Administratius són institucions destinades a la descripció de constància d'una persona o activitat però a diferència dels Inventaris els Registres tenen un caràcter permanent. Es regeixen per una sèrie de principis:

• Principi de publicitat material i presumpció de “iuris tantum” (admetre prova en contrari). Es presumeix que les dades del registre són certes llevar prova en contrari. L'exactitud registral es presumeix i determina que l'administració ha adoptat determinades decisions en base a les dades dels registres. Té un cert caràcter de prova. S'adrecen a terceres persones a més de l'administració. La finalitat del registre és també donar seguretat jurídica.

• Principi de publicitat formal que suposa el promoure el coneixement de les dades que hi ha al registre. Es tracta d'una activitat de constància de l'administració que es reflex, dóna publicitat, coneixement del contingut del registre (certificacions administratives).

• Principi de legitimació del titular de la inscripció. El titular de la inscripció té una aparença jurídica tot i que sempre podrà ser controlada per altres persones.

Classes de Registres: de Persones, de Béns i d'Activitats.

Actuacions de Comprovació.

1.-Acreditació.- l'administració certifica dades o qualitats d'una persona o cosa als efectes bé de la seva identificació o bé de la demostració que posseeix determinats requisits d'aptitud establerts per la norma.

És una activitat reglada, és a dir, de comprovació de requisits. No hi ha possibilitat de discrecionalitat.

Té una projecció creixent pel que es refereix a la qualitat d'activitats i de productes. Es realitza mitjançant procediments de verificació que es porten a terme en laboratoris d'assaig, auditories o inspeccions.

És el reconeixement formal de la competència tècnica d'una entitat per certificar, inspeccionar o acreditar la qualitat. S'expedeix per una entitat o organisme i té com a finalitat donar confiança als consumidors.

2.- Normalització o Homologació. Suposa la unificació de criteris respecte a una determinada matèria. Es produeix un coneixement general del producte o activitat. Les regles de normalització s'elaboren per consens dels fabricants dels centres de producció, representants dels usuaris i l'administració.

Suposa la definició de solucions tècniques aplicables a un sector. L'adequació d'alternatives tècniques i la vinculatorietat de les seves regles.

La Homologació és un procediment en que l'administració constata que un determinat producte compleix les prescripcions tècniques establertes. Suposa el control previ d'una activitat de producció establint el producte tal com s'ha de fabricar.

3.- Inspeccions Tècniques. Tenen com objecte verificar el compliment de regles de caràcter tècnic sens perjudici de la competència administrativa per verificar el compliment d'aquest requisits. Es realitzen per persones o empreses no integrades en l'administració pública, necessàriament.

Es realitzen a través d'un procés de verificació on l'interessat pot manifestar la discrepància i ha de tenir l'oportunitat de corregir les deficiències. Acaba amb una certificació on es diu si compleix o no els requisits.

L'administració a la vista de la inspecció pot paralitzar l'activitat temporalment.

TEMA III.

AUTORITZACIÓ ADMINISTRATIVA.

Autoritzacions/Permisos/Llicències/Habilitacions/Visats/Col.legiacions/Dispenses.-Terminologia de la legislació.

Tota aquesta varietat terminològica és un obstacle a una definició unitària. En l'àmbit local hi ha una predilecció per l'expressió llicència. En d'altres s'utilitza indistintament llicència o permís. En d'altres llocs es prefereix autorització.

La Llei del Parlament de Catalunya 3/1998 de 27 de febrer “d'Intervenció integral de l'administració ambiental” es refereix a les activitats classificades o aquelles que tenen incidència mediambiental com a llicències ambientals i autoritzacions ambientals. Són tècniques que responen a una mateixa idea. Les llicències ambientals són aquelles atorgades per l'entitat municipal i les autoritzacions ambientals aquelles que ho són per l'administració autonòmica.

Activitat de caràcter privat és consentida per l'administració prèvia valoració per l'administració de l'interès públic que la norma aplicable en cada cas vulgui tutelar. La intervenció de l'administració esdevé un requisit necessari per l'exercici de l'activitat privada. Sense l'autorització o llicència l'activitat privada no podria desplegar-se i es veuria limitada d'efectes jurídics.

Concepte clàssic d'autorització administrativa!es forja al segle passat. Sorgeixen dos conceptes d'autorització administrativa sortides de la doctrina Alemanya amb OTTO MAYER i la Italiana amb ORESTE RANELLETTI. Mayer posa l'accent en que l'autorització actua com un acte administratiu que aixeca la prohibició establerta per la norma de policia i es realitza prèvia comprovació que l'exercici de l'activitat inicialment prohibida no suposa en aquell cas concret pertorbació de l'ordre públic o per la cosa pública. Prohibició sota reserva d'autorització. L'autorització restableix la llibertat en el subjecte que ha estat autoritzat. Oreste situa l'atenció en la preexistència d'un dret en el subjecte autoritzat. L'autorització permet el lliure exercici del dret preexistent removent els límits que imposa l'interès públic en el seu exercici. Aquesta nota distingeix l'autorització de la concessió que seria un acte per qual l'administració atorga drets nous a un particular de forma que aquesta enriqueix el seu patrimoni jurídic.

Aquest concepte s'ha vist en certa crisi ja que la realitat actual ha demostrat ser més complexa que l'establert per aquestes dues tesis doctrinals degut a dos fets:

• Presència d'intensos poders discrecionals de l'administració en l'atorgament d'autoritzacions administratives.

• L'ordenament també estableix la possibilitat de limitar el nombre d'autoritzacions que es poden obtenir.

Més que la existència d'un dret preexistent hi ha un model genèric del lliure desenvolupament de la personalitat que es concreta en l'autorització

La crisis de l'esquema tradicional es posa més de manifest pel fet que l'autorització ha sobrepassat l'àmbit propi de l'autoritat pública i s'ha estès en l'àmbit de les activitats econòmiques. En l'àmbit econòmic l'autorització té un paper que va més enllà d'un control negatiu d'exercici de drets. El paper de l'autorització s'estén a la regulació mateixa del mercat amb el propòsit d'orientar i encaminar positivament l'activitat autoritzada a uns objectius predeterminats per les normes aplicables (art. 38 C.E.) !llibertat d'empresa en raó de les exigències de l'economia general i de la planificació. La llibertat d'empresa no pot ser eliminada pel legislador però sí configurada per les exigències de l'article 38 CE. Les normes el que fan es posar l'accent en l'existència en el particular d'un deure de sol·licitar l'autorització. Més que d'un deure es tracta d'una càrrega.

Aquest canvi de perspectiva obliga conseqüentment a intentar formular un nou concepte capaç de comprendre les diverses varietats i modalitats.

No vol dir que s'hagi de prescindir de la idea de dret preexistent ja que serà vàlida per a determinats tipus d'autoritzacions (les reglades).

El que si que ha de conservar-se és la idea de Otto Mayer (prohibició general sobre una determinada activitat privada).

Es pot concebre l'autorització con un acte administratiu que habilita a un particular a l'exercici d'una activitat inicialment prohibida, al mateix temps, la situació jurídica corresponent.

Es pot destacar:

• Acte Administratiu habilitari. Esdevé una condició necessària per l'exercici d'una activitat particular. Atorgat per l'administració pública en l'exercici d'una potestat administrativa. El particular realitza un sol·licitud que podrà ser estimada o no per part de l'administració.

• Habilita al particular a l'exercici d'una situació jurídica administrativa. Situacions que enclouen tant de drets subjectius com també aquelles altres situacions que són interessos legítims. L'interès legítim fa referència a una situació que té un contingut mínim que diferencia la situació d'una mera expectativa. Es tracta d'una situació en la qual no està dotada de la consistència jurídica d'un dret subjectiu però és valorable i defensable. En el cas de l'autorització el titular d'un interès legítim està en una situació prèvia que el fa creditor del seu atorgament.

• La habilitació incideix en la situació jurídica del particular bé respectant-la íntegrament o bé eliminant aquelles facultats o continguts que siguin contraris a l'interès públic.

• Acte fruit de l'exercici d'una potestat reglada o discrecional. La jurisprudència ha insistit en que determinats tipus de llicències o autoritzacions tenen un contingut reglat (llicència d'obres). L'administració ha de limitar-se a constatar l'existència dels requisits que legitimen l'expedició de l'autorització. Determinats supòsits la norma no fixa tots els requisits; dóna l'administració la valoració de l'interès públic que es produeix en aquella cas.

CLASSES D'AUTORITZACIONS.

1.- Autoritzacions Simples i Operatives:

• Les simples es proposen controlar l'activitat subjecta a autorització.

• Les operatives fan la mateixa funció que les anteriors però van més enllà encaminant, orientant, dirigint l'activitat del titular en la direcció prevista prèviament per plans o programes sectorials (obertura bancs, farmàcies...) Existeix un cert grau de discrecionalitat atès la complexitat de fins que s'han d'assolir.

2.- Autoritzacions per Operació i de Funcionament:

• Per Operació: la relació entre l'administració i el particular és episòdica; es limita a verificar l'existència i es desentén de l'activitat.

• Funcionament: Suposa establir una relació permanent amb la persona i activitat. L'autorització esdevé una porta a una situació de tracte continu per mantenir l'interès públic sobre tot quan l'activitat es per temps indefinit.

3.- Autoritzacions Reglades i Discrecionals.

4.- Autoritzacions Personals, Reals i Mixtes:

• Personals: l'element principal que es té en compte són les aptituds del subjecte que sol·licita l'autorització. Es basa en criteris o en condicions, característiques de tipus personal (pe. armes).

• Real: els criteris recauen sobre l'objecte o activitat. Té la conseqüència jurídica de la possibilitat de transmetre la llicència. La transmissió es realitza a través d'una comunicació.

• Mixtes: tenen en compte aspectes personals i reals.

PROCEDIMENT PER L'ATORGAMENT D'AUTORITZACIONS

Establert al RD 177871994 de 5 d'agost. No regula tots els tràmits sinó que fa referència a qüestions específiques sobre el procediment d'autoritzacions. Fa qüestions relatives a l'aportació de documents, motivació de les resolucions, el fi a la via administrativa , els efectes de la manca de resolució expressa i a la possibilitat de terminació convencional.

El procediment s'inicia a sol·licitud d'un particular que no està obligat a aportar qualsevol documentació sinó només la necessària. L'art. 35 L.30/92 assenyala que el ciutadà no està obligat a aportar documents que es trobin en poder de l'administració actuant.

En el cas que manqués documentació l'administració no pot per aquest fet denegar l'autorització sinó que ha de donar un termini per subsanar les deficiències de la documentació que segons l'art. 31 de la L.30/92 és de 10 dies. Si no s'aporta la documentació, en el termini establert, se'l considerarà per desistit.

L'administració té un termini per resoldre i notificar la seva resolució. Si no hi ha res exprés serà de 3 mesos. La manca de resolució implica el Silenci Administratiu que s'estableix amb clàusula general positiu que pot ser excepcionada per una norma amb rang de llei. El silencia positiu té sentit en l'àmbit de les autoritzacions reglades i en la resto no en té tant.

El silenci positiu no podrà donar-se quan afecti al Sector Públic o béns de domini públic; en aquests casos serà sempre negatiu.

El termini per resoldre i notificar por quedar suspès en els casos que s'hagi requerit al particular per presentar documents. Les resolucions han de ser motivades ja que suposa la limitació de drets subjectius. L'administració i els particulars poden posar-se d'acord per l'autorització mitjançant la terminació convencional (pacte o acord).

REVOCACIÓ DE LLICÈNCIES

S'han de distingir dos conceptes:

• Revocació!eliminació d'un acte del món jurídic per la pròpia administració per manca d'adequació de l'acte amb l'interès públic.

• Revisió d'ofici!retirar un acte administratiu del món jurídic, per la pròpia administració pública, en base a l'existència d'un supòsit de nul·litat de ple dret.

El tema es planteja en els actes favorables o declaratius de drets.

La raó de ser de la revocació és que la llicència és inadequada en relació amb la finalitat de l'interès general tot i que quan es va atorgar es presumia d'acord amb l'interès general. Es produeix un canvi de circumstàncies en el temps.

Hi ha una tensió/equilibri entre el principi el principi de seguretat jurídica (art. 9.3 CE) que exigeix que es respecti, per part de l'administració, els drets i situacions jurídiques dels particulars i el principi de eficàcia de l'administració (art. 103.1 CE).

La jurisprudència assenyala el principi de irrevocabilitat dels actes declaratius de drets o favorables tot i que a la pràctica matisa l'aplicació del principi.

Irrevocabilitat! un acte favorable no és fàcilment revocable per l'administració pública que ha de seguir un tràmit específic i ser objecte de responsabilitat patrimonial.

La revocabilitat es recull a l'art. 105 de la L30/92 que estableix que l'administració pública podrà revocar, en qualsevol moment, els seus actes de gravamen o desfavorables sempre que la revocació no produeixi dispensa o exempció no permesa per la llei, és a dir, contrari al principi d'igualtat o a l'ordenament jurídic.

Certs autors estableixen que interpreten l'article en sentit contrari!no es pot revocar en qualsevol moment els actes administratius. Fet que ha arribat a qüestionar alguns articles que regulen la llicència (sobretot les locals). Són els articles 16 del Reglament de Serveis de les Corporacions Locals de 1955 i l'article 88 del ROAS.

En aquests articles s'al·ludeix a diverses situacions diferents i d'aquesta manera s'introdueix la distinció entre:

• la revocació i

• la ineficàcia sobrevinguda: aquells casos en que el beneficiari o titular de la llicència incompleix las condicions previstes per la pròpia autorització per causes imputables al propi titular. En aquests casos l'administració per revocar ha de seguir un procediment amb audiència de l'interessat en el que l'administració ha d'acreditar que l'incompliment ha estat culpa del titular de la llicència. Resolució de la llicència per incompliment de la mateixa.

La Revocació en sentit estricte pot ser per:

Canvi o desaparició de les circumstàncies que van justificar l'atorgament de la llicència o autorització.

Canvi de criteris per part de l'administració de l'apreciació de l'interès general o públic.

1.- Té sentit, sobretot, en l'àmbit de la llicència de funcionament. La causa de la revocació es produeix per un canvi objectiu i general de les circumstàncies relacionades amb l'activitat autoritzada. Són canvis de circumstàncies externes i alienes al titular. Sobretot es donen en aquells casos que es produeixen canvis tècnics. Estem en casos en els que la llicència es subordinada a través a la millor tecnologia disponible a la l'estat de la tècnica.

Un cop atorgada la llicència podran variar els coneixements tècnics i aquests aconsellen a la revocació de la llicència perquè aquella activitat sigui l'adequada a l'interès general.

Estan sotmeses a la condició implícita que han d'adaptar-se en tot moment a les exigències d'interès general, per això, si varien les circumstàncies objectives l'administració pot revocar-les.

Cal tenir en compte el principi de proporcionalitat: la última solució que ha d'adaptar l'administració és la revocació perquè en principi s'han d'esgotar totes les possibilitats d'adaptació de l'activitat a les noves circumstàncies objectives.

La revocació també ha de fer-se a través d'un procediment amb tràmit d'audiència.

Pel que fa a les possibilitats d'indemnitzar cal dir que si aquesta es fa ha de tenir en compte el pressupòsit de la responsabilitat patrimonial de l'administració (art. 139 i ss. L.30/92). El fet de tractar-se de circumstància objectius generals fa que sigui difícil valorar econòmicament el dany.

2.- La llicència atorgada era conforme a l'interès general però posteriorment l'administració canvia la valoració i la llicència es torna inadequada a l'interès general.

Com a conseqüència de l'aprovació d'una disposició general es modifiquen les condicions per l'exercici de l'activitat autoritzada.

La revocació ha de resultar adequada i proporcional amb l'interès general que es pretén protegir.

El titular ha d'adaptar l'activitat a les condicions d'acord amb les clàusules transitòries que estableix la norma.

També apareix la responsabilitat patrimonial de l'administració.

Regeix, també, el principi de proporcionalitat.

Ha de fer-se a través d'un procediment amb audiència a l'interessat. La decisió de revocar serà controlable front l'administració contenciosa-administrativa i la indemnització haurà de ser fixada cas per cas atenent al supòsit de responsabilitat patrimonial.

TEMA IV.

SANCIONS ADMINISTRATIVES.

CONCEPTE.- La doctrina la defineix com a qualsevol mal infringit per un acte de l'administració a un administrat con a conseqüència d'una conducta il·legal.

S'imposa a través d'un procediment i aplicació d'uns principis amb unes garanties bastant intenses en relació amb la resta de l'activitat administrativa.

El mal pot ser en la privació d'un bé, dret o imposició del pagament d'una multa (sanció administrativa per excel·lència tot i que no és l'única possible sanció administrativa; també suspensió per l'exercici d'una determinada professió).

El que no por fer l'administració es, en cap cas, imposar penes privatives de llibertat (art. 25.3 CE).

Sanció Administrativa no es:

• Multes coercitives!un mitjà d'execució forçosa dels actes administratius (art. 96 L.30/92)

La sanció administrativa i la multa coercitiva són compatibles; les dues es regeixen pel principi de NON BIS IN IDEM.

• Mesures Provisionals! Una sanció administrativa és el resultat d'un procediment. Les mesures provisionals o cautelars són aquelles que s'adopten durant la tramitació d'un procediment per assegurar l'efectivitat de la resolució final.

• Sancions Disciplinaries! serveixen per preservar el bon funcionament de l'organització administrativa. Implica que hi hagi una determinada desviació de principis o garanties: legalitat i reserva de llei. Les infraccions i sancions administratives s'estableixen per llei i les sancions disciplinàries per reglament.

• Llicències o autoritzacions.

• Privacions de dret però que no tenen caràcter d'incompliment de l'ordenament jurídic.

CARACTERÍSTIQUES DE LES SANCIONS:

• Té caràcter definitiu i no és una mesura cautelar.

• Són fruit d'una potestat de caràcter general sobre els ciutadans per la infracció de l'ordenament jurídic.

• Caràcter de la intenció de sancionar per prevenir l'incompliment de la normativa i no tant reparar o compensar.

EXEMPLE:

Llei d'estrangeria:

• l'Expulsió és una sanció administrativa.

• Les mesures d'allunyament no són sancions administratives:

denegació d'entrada per fronterers terrestres (art. 24.2 L.O. 4/2000)

retorn amb internament aplicable als ports i aeroports (art. 56 L.O.4/2000)

retorn (art. 54 L.O. 4/2000.)

1.- Es planteja quan un estranger es presenta a les fronteres de territori espanyol. Se li denega la entrada perquè no reuneix els requisits (ex. Visat).

Aquesta mesura de policia administrativa, ja que se li impedeix la entrada.

2.- L'estranger en aquest cas ja ha entrat en l'estat espanyol i com que no compleix els requisits se'l reté a la frontera fins que l'administració organitza la seva tornada al seu país d'origen.

L'ordenament no considera que sigui una sanció administrativa.

3.- S'aplica en els supòsits de la contradicció d'entrada. També s'aplica en la pretensió d'entrada il·legal.

Es tracta d'una mesura d'allunyar d'Espanya a aquells que eludeixen els controls migratoris, s'aplica a supòsits flagrants però normalment no acabat de consolidar la seva entrada.

Són mesures amb un procediment molt breu i amb una execució molt ràpida.

La mesura de la expulsió en canvi es refereix a situacions en que s'entra de forma regular en territori espanyol però després infringeix els requisits.

Es considera com una sanció administrativa que gaudeix de garanties més profundes, la resta no tenen garanties perquè són considerades sancions administratives.

SANCIÓ ADMINISTRATIVA/SANCIÓ PENAL (DISTINCIÓ).

Part de la doctrina considera que només existeix una diferència que és el subjecte que la imposa.

En el cas de la sanció administrativa la imposa l'Administració Pública i en el cas de la sanció penal són els jutges i tribunals.

Aquesta identitat a permès que totes les garanties de l'àmbit penal es traslladessin a l'àmbit administratiu sancionador.

Aquesta dualitat la trobem a l'art. 25 de la CE (la administració civil no pot imposar sancions administratives).

En l'àmbit del dret penal ens parla de determinades finalitats de la pena com es la reinserció social. La sanció penal comporta una mena de “reproche” que no comporta la sanció administrativa. A més no té la finalitat de reinserció social. La finalitat de sistema sancionador administratiu és evitar que es produeixin infraccions administratives (finalitat preventiva.)

El fet que l'administració imposi sancions administratives deriva de causes històriques, sobretot per la divisió de poders que justifica que l'administració tingui poder sancionador. Deriva del principi de separació de poders i aquest principi no es pot portar fins les darreres conseqüències, i, per tant, hi ha raons de caràcter tècnic i eficàcia que han atribuït el poder sancionador a l'administració.

Les sancions administratives recollides a l'art. 25 i 45.3 CE. L'art. 45.3 estableix el dret al medi ambient. Es planteja els possibles mitjans de control amb la possibilitat de l`Administració d'imposar sancions administratives.

En els països europeus estem veient que cada vegada més la despenalització de determinades conductes.

L'existència de les CCAA a Espanya ha implicat la possibilitat d'establir el seu propi règim de sancions.

COMPETÈNCIES DE L'ESTAT I DE LES CCAA (Paper de les ordenances locals).

L'Estat i les CCAA tenen un règim competencial que en matèria sancionadora es deriva de les matèries que s'atribueixen a l'Estat i CCAA.

El criteri que s'ha de seguir és el de la matèria.

Les CCAA formen lleis de caràcter ordinari. Per establir el règim de les sancions no cal que siguin regulades per llei orgànica; només cal ser regulades per llei ordinària.

A l'Estat li correspon establir el procediment administratiu comú. A les CCAA els hi correspon la regulació del procediment en relació a les seves especialitats administratives.

Les corporacions locals no tenen la possibilitat d'aprovar lleis sinó que aproven les ordenances fiscals (de caràcter reglamentari i subordinades a la llei). No obstant, alguns autors diuen que les ordenances locals són aprovades pel ple municipal que té legitimació democràtica directa i això fa que aquestes ordenances no siguin considerades com un reglament més. Però, majoritàriament, l'opinió és que les ordenances fiscals estan subordinades a la llei i han de desenvolupar les seves previsions.

Trobem que el reglament de l'estat del procediment sancionador en el seu preàmbul es refereix a les ordenances locals.

PRINCIPIS DE LA POTESTAT SANCIONADORA DE L'ADMINISTRACIÓ.

Principis derivats de la CE, per sentències del TC, a partir de l'art, 25.

El legislador ha reflectit aquests principis en una norma L.30/92. el títol novè d'aquesta llei està dedicat íntegrament a la potestat sancionadora de l'Administració Pública.

1.-Principi de Legalitat i reserva de Llei.

El règim d'infraccions i sancions ha d'estar previst en una norma amb rang de llei (hi ha prou amb una llei ordinària). Vol dir que impossibilita qualsevol marge d'actuació en aquest àmbit.

No són possibles els reglaments independents ni que els reglaments tipifiquin conductes sancionables o estableixin sancions sense cobertura legal. Tampoc clàusules de deslegalitzacions o remissió oberta o genèrica. El que ha de fer la llei es regular conductes sancionables i les sancions que es poden imposar. El que por fer el reglament és desenvolupar el règim de infraccions i sancions.

Les normes reguladores tenen un caràcter subaltern, inferior i complementari a la llei. La llei ha d'introduir els elements definidors de les infraccions i sancions.

Aquest principi és un dret fonamental (art. 25) i, per tant, faculta a la persona que ha estat sancionada sense respectar aquest principi a acudir a la via d'empara al TC o per via de preferent i sumari per a la garantia del dret fonamental.

2.- Principi de Tipicitat.

Consisteix en la necessitat que la norma descrigui amb claredat la infracció administrativa i la sanció que li és aplicable. Suposa la necessitat de predeterminar normativament les conductes il·lícites i les sancions que li corresponen de tal forma que cada persona pugui preveure amb un suficient grau de certesa les conductes que poden constituir infracció i la sanció que li correspon.

La descripció ha de fer-se de forma intel·ligible per tots, de forma pública, i taxativa. No poden ser clàusules generals o indeterminades que no permetin una especificació normativa.

També comporta la necessitat d'interpretar de forma restrictiva les conductes susceptibles d'enquadrar-se com a sanció administrativa. No caben interpretacions ni analogies.

3.-Principi de NON BIS IN IDEM.

Té doble faceta:

• Material: una persona no pot ser sancionada dues vegades per la mateixa infracció. Que hi hagi identitat de subjecte, fet, i fonament jurídic.

• Processal o procedimental: prohibeix que existeixin dos processos o procediments que s'estiguin tramitant simultàniament sobre una mateixa infracció. Prohibeix la dualitat de procediments.

Quan l'òrgan sancionador detecta que por haver-hi una falla ho ha de posar en coneixement del Ministeri Fiscal i suspendre el procediment; llavors l'Administració veurà si pot continuar el procediment.

Les actuacions penals tenen preferència a les actuacions administratives.

Aquest principi comporta també que els fets recollits en una sentència penal vinculin a l'administració a l'hora d'imposar una sanció administrativa.

4.- Principi de Proporcionalitat.

Té dos manifestacions:

• Principi de proporcionalitat en la llei. Aquells casos en que la llei preveu conductes que no són adequades a la sanció que se li vol donar.

• Principi de proporcionalitat a l'aplicació de la llei. La norma atribueix cert grau de discrecionalitat a l'administració a l'hora d'imposar una sanció.

PRESCRIPCIÓ EN RELACIÓ A LES INFRACCIONS I SANCIONS ADMINISTRATIVES.

Suposa que l'Administració té uns límits temporals per castigar les infraccions i executar les sancions que imposa.

Impedeix la potestat sancionadora pel pas del temps. Un cop transcorregut el termini de prescripció l'Administració no pot imposar la sanció ni tampoc executar-la.

En cas que la llei no digui res, s'estableix el termini general de l'art. 132 de la L.30/92.

Hi ha dues formes per evitar la prescripció:

• l'Administració imposa i executa la sanció dins dels terminis establerts.

• Interrupció del procés. Es produeix a través de la notificació de les diverses actuacions per sancionar.

La L.30/92 estableix un termini supletori per les infraccions i sancions (art. 132 L.30/92.)

Interrupció!(previst art. 132 L.30/92) Suposa que les actuacions de l'administració pública impliquen la paralització del període de prescripció. Ha de ser una actuació que suposa la iniciació del procediment sancionador en el cas de les infraccions. En el cas de les sancions el període d'execució.

Ha de ser una activitat administrativa eficaç, és a dir, s'ha de practicar en coneixement de l'interessat (cal notificar.)

5.-Principi d'irretroactivitat de les disposicions sancionadores desfavorables (9.3 CE)

En l'àmbit de la potestat sancionadora també a l'art. 25 CE que assenyala que ningú pot ser sancionat per accions o omissions que en el moment de constituir-se no es consideren sancions o infraccions administratives.

S'assegura l'aplicació de la normativa vigent en el moment de cometre els fets.

Es tracta d'un dret fonamental que és objecte de les garanties constitucionals.

L'art. 128 L. 30/92 regula el principi de retroactivitat de la normativa més favorable prevista. Només des de un punt de vista legal ja que el TC no ho considera com a dret fonamental.

PRINCIPIS DEL PROCEDIMENT ADMINISTRATIU SANCIONADOR

Art. 24 CE regula la tutela judicial efectiva i recull també les garanties processals.

El TC estableix que els principis i garanties processals de l'art. 24, tot i que estan connectats amb el dret penal, també són aplicables, amb certs matisos, al la potestat sancionadora de l'administració.

El Títol IX, Capítol II de la L.30/92 no preveu un procediment administratiu sancionador. El que preveu són drets i garanties dels ciutadans.

El procediment administratiu es troba regulat a nivell reglamentari (Decret Català sobre procediment sancionador i Reglament General de 1993 sobre potestat sancionadora estatal.)

Hi ha també reglaments específics per determinats procediments (Ex. Reglament en matèria de trànsit, monopoli de tabacs, en joc..)

El procediment administratiu té diverses fases:

• Iniciació.

• Instrucció.

• Finalització.

Hi ha actuacions prèvies que no formen part estrictament del procediment sinó que la seva finalitat es determinar si procedeix o no la seva obertura (Diligència Prèvies, Actes d'inspecció.) (hi ha àmbits però, en les que les actes d'inspecció es consideren com a iniciació de l'expedient sancionador.)

• Iniciació.

A través d'un acord de l'òrgan competent que decideix iniciar l'expedient. Els procediments administratius sancionadors s'inicien d'ofici la qual cosa suposa que si són de gravamen pel ciutadà i no es resolen en el termini establert produeixen la caducitat del procediment (no la prescripció.) (s'ha d'iniciar un altre procediment sobre la mateixa infracció.)

La caducitat no provoca la prescripció.

L'instructor recull la informació. El nomenament de l'instructor i del secretari es una garantia del ciutadà (abstenció i recusació.)

Separació de òrgan instructor de òrgan que resol (derivat del dret penal) perquè la persona que instrueix es considera que pot quedar precondicionada pels fets instruïts.

El TC estableix que la separació entre òrgan instructor i òrgan que resol no té rellevança constitucional però la L.30/92 estableix la separació en el seu article 134.2.

La iniciació del procediment, a més del nomenament d'instructor i secretari pot també contenir altres aspectes segons el reglament aplicable.

L'article 13 del Reglament Estatal determina la persona responsable, fets, qualificació jurídica. En altres casos aquestes dades es formulen en un document separat (plec de càrrecs). A més a més també es poden aprovar mesures provisionals que volen assegurar l'efectivitat de la sanció que s'imposa (art. 136 L.30/92.) Hauran d'aprovar-se a través d'un acord motivat amb audiència de l'interessat però degut al seu caràcter de provisional és possible que s'adoptin i després s'escolti a l'interessat per la seva urgència que les justifica.

• Instrucció.

La finalitat es fonamentalment recabar tota la informació i proves possibles sobre els fets.

El particular pot formular al·legacions (plecs de descàrrec.) També proposar prova.

Existeix el dret a la presumpció d'innocència que es manifesta en:

1.- la sanció ha de basar-se en una prova de càrrec.

2.- la càrrega de la prova correspon a l'administració.

3.- regeix el principi de lliure valoració de la prova.

La legislació va reconeixent valor probatori a certes actuacions administratives con són les actes d'inspecció (art. 137 L.30/92) (presumpció o veracitat) (no han de ser sospites ni presumpcions; han de ser fets certs.)

Existeix el dret a proposar proves pertinents per la seva defensa. El ciutadà podrà proposar proves per determinar si els fets van succeir o no i que l'administració haurà d'admetre aquelles pertinents (que tinguin rellevança amb els fets.) haurà de motivar la seva acceptació o denegació.

L'instructor elaborarà una proposta de resolució que contindrà els fets que considera provats, la infracció comesa i la corresponent sanció.)

• Finalització.

S'eleva l'expedient a l'òrgan que ha de resoldre que pot imposar la sanció que consta en la proposta de resolució, modificar-la o no imposar-ne cap dictant la corresponent resolució.

TEMA 5. L'EXPROPIACIÓ FORÇOSA.

La privació de drets de caràcter patrimonial.

És una tècnica utilitzada al S.XV per impulsar totes les activitats de serveis, obres públiques...

La potestat administrativa d'expropiació forçosa es basa en altres sistemes a altres països.

A Andorra l'administració havia de tractar amb els particulars i si aquest no estava d'acord es paraven les obres.

El Marc Constitucional: 2 preceptes:

• Títol I CE quan l'article 33 estableix el dret a la propietat. L'apartat 3 estableix que ningú pot ser privat de la propietat només per causa d'utilitat pública o interès social i amb la corresponent indemnització que obligui la llei.

Hi ha una garantia que es tradueix per la CAUSA EXPROPIANDI!pressupòsit habilitador de l'expropiació forçosa que és la causa d'utilitat pública o interès social.

Les privacions de béns han de recolzar-se amb una compensació pecuniària. Aquesta compensació es dóna atès el principi d'igualtat de la distribució de les càrregues. Art. 33, l'expropiació es farà de conformitat amb el que estableixin les lleis i recolzament legal.

El marc constitucional actual es diferencia amb l'origen de l'expropiació en la Declaració de Dret de l'Home i el ciutadà (Rev. Francesa) DIFERÈNCIES:

• Hi ha una major amplitud en quan al possible objecte expropiatori.

• A la Revolució Francesa l'expropiació es feia només per utilitat pública, avui també parlem d'interès social. Això ens amplia els motius d'expropiació.

• La indemnització no sabem ja que no ho diu la llei quan ha de ser realitzada. Es duia a terme quan es feia efectiu el previ pagament, a l'actualitat hi ha determinats procediments que basant-se en motius d'urgència que fan que primer sigui la ocupació del bé expropiat i posteriorment es faci el pagament.

• Precepte constitucional. Art. 149.1.18 CE.

L'Estat té competència exclusiva sobre la legislació d'execució forçosa. Tota la potestat normativa correspon a l'estat i l'execució correspon a les CCAA.

El TC a matisat l'exclusivitat de l'Estat, les CCAA també poden legislar quan s'atribueixi a aquestes la competència per regular determinades matèries sectorials adquirides.

La legislació serà per determinar la causa d'interès públic o utilitat social que és el fonament de l'expropiació. A més a més cal dir que les CCAA també gaudeixen de competències d'autoorganització i d'especialitat de procediment que se'n derivi d'aquesta.

1.- El Marc Constitucional és de referència ja que l'expropiació a sofert una evolució:

• Intervenció legislativa que justifica l'execució forçosa. Aquesta intervenció ha sofert aspectes que l'han relativitzat. La llei el que fa són declaracions genèriques i remet a altres instruments normatius la concreció d'aquestes utilitats públiques.

• Expropiacions legislatives, tot el que és l'expropiació ve realitzat directament per la llei.

2.- PREVI PAGAMENT. El pagament hauria de ser previ a l'expropiació però la CE no ho diu i es fa al final.

A les expropiacions urgents l'administració ha vingut abusant de la urgència i un procediment que en principi tenia caràcter excepcional ha passat a tenir caràcter general.

3.- VALORACIÓ DEL BÉ. El seu valor hauria de ser el real del mercat però hi ha una tendència a substituir-lo per altres valoracions com poden ser les fiscals.

RÈGIM JURÍDIC DE L'EXPROPIACIÓ FORÇOSA:

• Subjecte.

• Objecte. El que s'expropia.

• Pagament o compensació per la pèrdua.

1.- Subjecte -Expropiant o el titular de la potestat expropiatòria.

-Beneficiari. El que es beneficia.

-Expropiat.

L'administració expropiant pot coincidir amb el beneficiari però no sempre és així. El subjecte expropiant i el beneficiari poden ser persones diferents.

A.- Expropiant. Regulada en caràcter general per la llei d'expropiació forçosa i ens diu qui són els titulars de la potestat.

Adm. Estatal.

Potestat expropiatòria Adm. Provincial.

Adm. Municipal.

Falta l'autonòmica perquè la llei es fa a l'any '50 i no hi havia la divisió autonòmica.

Les institucions no poden ser titulars de la potestat expropiatòria però si poden ser beneficiaris.

La legislació d'expropiació forçosa venia atribuint la competència al Governador Civil, suprimit per LOFAGE aquesta competència la detenta el Delegat del Govern a la CCAA.

A les CCAA dependrà de cadascuna de les lleis d'autoorganització.

Als ens locals la competència la tenen:

• Adm. Territorials els Presidents de les Diputacions.

• Municipis. Els alcaldes.

L'activitat expropiatòria és una funció exclusiva de l'administració o poden intervenir altres òrgans.

L'expropiació legislativa hi ha unes lleis que substitueixen l'activitat administrativa determinant quins béns són susceptibles de compensacions.

Aquestes expropiacions han estat objecte de diversos pronunciaments constitucionals: ST 111/83; 166/86; 67/88.

El TC en el seus pronunciaments va dir si era factible l'expropiació forçosa a través d'un Decret Llei i amb l'assumpte de RUMASA.

El TC va fer unes sentències on va optar per declarar la constitucionalitat del D.Llei en relació a aquesta regulació.

El TC, també ha dit que la CE no estableix una reserva de llei i va permetre les expropiacions i va condicionar aquestes expropiacions a dues garanties. Que les expropiacions es basin amb un supòsit de fet excepcional que suposi l'acudit de l'aplicació d'aquesta tècnica.

Les expropiacions forçoses han de garantir les garanties establertes a l'art. 33 i, per tant, causa expropiandi, interès social i utilitat pública.

A les expropiacions legislatives allò no establert per llei serà de forma general establert a la lllei de l'expropiació forçosa.

Les expropiacions judicials són una base de l'execució de sentències contra deutors.

B.- Beneficiari. Parla de particulars que actuen com a administració pública (Concessionaris de Serveis Públics) i la pròpia administració però també està obert per persones que ostentin un interès social que justifica l'expropiació.

El beneficiari té una posició determinada en el procediment expropiatori i pot instar la iniciació del procediment. És el qui paga a l'objecte expropiat. És qui paga i no pot intervenir en el preu de fixació del preu.

C.- Expropiat. És el propietari o titular de drets reals o interessos legítims o patrimonials (arrendatari, ocupant del bé, propietari...)

La condició d'expropiat o anomenada “ab rem”, titular en funció del dret o interès legítim patrimonial que pot canviar la titularitat. Basada en l'objecte i no en les condicions personals del subjecte.

Qualsevol persona pot ser expropiada sense perjudici que en alguns casos hi hagi determinats requisits formals afegits.

L'administració fa una valoració conjunta del bé i tots els titulars poden posar-se d'acord i fer una proposta a l'administració. Però si les persones no es posen d'acord l'administració consigna un valor.

La valoració conjunta es trenca en l'arrendatari, en aquest cas la valoració es fa separada.

L'administració en principi ha de citar a l'interessat principal o a aquell que derivi del registre.

2.- Objecte. Qualsevol bé o dret o interessos legítims que tingui un contingut patrimonial. S'exclouen dues situacions: drets personalíssims i tampoc són susceptibles els béns de domini públic.

3.- Pagament. A través del preu just. Ha de tenir un caràcter previ a l'ocupació del bé. No obstant és possible que l'expropiació es produeixi amb anterioritat al pagament.

El preu just té unes regles de valoració i determinació. Ha de ser calculat per criteris objectius quedant fora apreciacions subjectives. Ha de ser un valor de substitució, un preu mínim.

El valor ha de tenir una data fixa que serà el moment d'iniciar el procés expropiatori però l'administració es pot retardar. Hi ha mecanismes compensatoris com són els interessos de demora i la taxació.

El valor no comprendrà les plusvalies.

TEMA 6

ACTIVITAT PRESTACIONAL

Activitat prestacional o de foment!l'activitat dels subjectes privats suposa una coincidència amb els objectius de l'administració. La seva realització és desitjable des de punt de vista de l'Estat però l'administració en si no du a terme tot i que ho cregui convenient.

La rellevància jurídica de l'activitat prestacional de foment fins ara no ha tingut la mateixa importància que en la seva transcendència econòmica. És una activitat de grans pes econòmic però que ha estat descuidada des de punt de vista jurídic.

Aquestes carències de l'activitat de foment es justifica per la perspectiva amable de l'activitat de foment. Aquesta perspectiva ha fet que l'activitat de policia o sancionadora hagi estat més tractada jurídicament fins el punt d'establir mecanismes de contrapès contra el poder de l'administració. En canvi l'activitat de foment, té una perspectiva més favorable i ha fet que hagi estat descuidada pel dret.

Aquesta aparent despreocupació de l'activitat de foment ha tingut com a conseqüència jurídica la inaplicació de principis bàsics per al dret públic com són el de reserva de llei, legalitat de l'administració i igualtat dels ciutadans i la subjecció de l'administració a una sèrie de procediments i actuacions procedimentals. S'ha arribat a afirmar que l'activitat de foment és un àmbit en el que l'administració pot actuar, pràcticament, lliurement sense subjecció al dret i fins i tot al marge de les competències dels ens territorials.

Cada vegada més s'ha tendit cap a una major juridificació de l'activitat de foment.

S'ha de parlar sobre la incidència del principi de reserva de llei. Tradicionalment s'havia considerat com un camp propici per l'actuació dels reglaments independents (no tenen cobertura legal). Aquest tema s'ha de relativitzar perquè l'activitat de foment pot tenir indirectament uns efectes limitatius per als ciutadans o destinataris (grups de ciutadans que queden exclosos, per exemple, quan es concedeixen subvencions.)

Principi de legalitat pressupostària. Obliga a un cert recolzament legal dels crèdits en els quals l'administració fa efectius els ajuts o subvencions públics.

Principi d'igualtat. Les mesures de foment no poden beneficiar a tots els ciutadans perquè els mitjans econòmics de l'administració són limitats. Aquest caràcter limitatiu fa que s'hagin de repartir segons uns criteris d'igualtat. La CE assenyala una assignació equitativa de recursos públics. D'aquest principi se'n deriva, doncs, la necessitat de que els ciutadans puguin accedir amb igualtat a les activitats de foment.

Del principi d'igualtat se'n deriven un seguit de conseqüències:

• Els ajuts públics han d'atorgar-se sota un règim basat en regles de transparència, publicitat i lliure concurrència.

• L'Adjudicació d'aquestes mesures de foment ha de portar-se a terme a través d'actuacions procedimentalitzades, és a dir, procediments administratius de caràcter licitatori i per tant, marcadament competitius.

• L'obtenció d'ajuts públics no pot comportar el falsejament de les regles de la competència. No pot colorar-se a determinats individus en posició de desavantatge injust respecte d'altres.

Aquests requisits venen exigits per la UE quan es crea el MC.

CLASSIFICACIÓ TRADICIOINAL DE LES MESURES DE FOMENT (JORDANA DE POZAS.)

De Pozas assenyala que els mitjans de foment es classifiquen en mitjans honorífics, jurídics i econòmics.

Aquesta classificació inclou, com a mesures de foment, certes modalitats que actualment no poden ser considerades com a tal i perquè fa omissió de nous mitjans d'estímul de l'activitat privada i perquè en molts dels mitjans de que ens parla no són utilitzables per raons econòmiques o jurídiques.

• Mitjans Honorífics. !Títols nobiliaris, condecoracions civils i militars i els premis.

No es consideren de foment perquè són actes de pur reconeixement públic perquè es donen en caràcter posterior a la realització de l'activitat o conducta premiada. Aquestes mesures tenen un caràcter bastant abstracte i moltes vegades queden desvinculades del medi personal del seu destinatari.

• Mitjans Jurídics. Foren mitjans que s'utilitzaven antigament i que eren, per exemple, l'atorgament del veïnatge administratiu al contractista d'obra pública i al seu personal, establiment de situacions de monopoli, concessió a una persona de la condició de beneficis d'una expropiació forçosa, imposició a tercers del consum de certs productes fabricats per la persona o empresa incentivada.

La qualificació d'aquestes mesures com a foment es errònia pel fet que el seu contingut és purament econòmic. Es tracta de mesures de financiació indirecta que permeten als beneficiaris, per exemple, l'adquisició de béns mobiliaris a un determinat preu, la subvenció indirecta de costos salarials o la venda o col·locació de productes en un mercat captiu (monopoli) o parcel·lar (farmàcies).

Aquestes mesures no persegueixen finalitats d'interès públic.

• Mitjans Econòmics.

Mitjans de caràcter real.

Mitjans fiscals.

Mitjans crediticis.

Mitjans econòmics en sentit estricte.

1.- Suposen el posar a disposició d'una persona o empresa determinats béns de titularitat pública (concessió). Més que mesures de foment es tracta de mitjans de pagament en espècie.

2.- Declaracions d'exencions tributàries. Ens trobem amb mesures de política fiscal general.

3.- Establiment de línies privilegiades de crèdit que poden ser bé el tipus d'interès amb les condicions d'amortització o bé reduint garanties.

Mitjans alternatius de financiació són la concessió de vals públics..

Tècnica formalment de promoció econòmica per pymes i determinats supòsits.

4.- Queden reduïts a la figura de la subvenció! entrega de quantitats a fons perdut als beneficiaris de determinades línies de foment. És, fonamentalment, el nucli dur de l'activitat de foment.

Les transferències de capital poden tenir un caràcter directe o indirecte.

Les directes són les més simples i clares, casos en que un ens públic porta a terme una entrega de recursos monetaris destinats a finançar la realització d'una activitat que es considerada d'interès públic però també pot suposar la compensació de pèrdues i beneficis.

Suposa entregar al destinatari una renda personal per realitzar una activitat. Aquesta transferència directa es coneix per subvenció.

Les tècniques indirectes consisteixen en l'assumpció directa per l'ens públic de la realització de determinades activitats dirigides a millorar l'explotació d'empreses privades que en un altre cas havia de ser efectuades directament per aquestes. També la realització per part dels ens públics de I+D, creació i manteniment de determinats fòrums comercials (fires).

Les mesures de caràcter indirecte pateixen un problema de manca de règim jurídic unitari.

LA SUBVENCIÓ.

Concepte! Ofereix discrepància segons des de la perspectiva doctrinal i legal.

Des de punt de vista doctrinal té una noció més reduïda que faria referència a atribucions patrimonials a fons perdut realitzades per una administració a favor d'un particular (queden excloses les transferències entre ens o organismes públics.)

Des de punt de vista legal té un concepte més ampli perquè la finalitat és incloure un gran nombre d'activitats per poder sotmetre-les a unes determinades normes jurídiques. El Text Refós LGP 1990 estableix com a subvenció qualsevol disposició gratuïta de fons públic que realitza l'Estat o els seus organismes autònoms a favor de persones o activitats públiques o privades per fomentar una activitat d'utilitat pública o interès social o per promoure la consecució d'un fi d'interès públic. També inclou qualsevol tipus d'ajut a càrrec del pressupost de l'Estat o dels seus organismes autònoms o ajuts finançats pels fons de la UE.

Com a subvencions s'inclouen les transferències indirectes de capital i les mesures de caràcter fiscal o creditici

Naturalesa Jurídica de la Subvenció ! Hi ha diverses versions. Per certs autors s'ha d'inscriure dintre de la figura de contracte o conveni de dret públic. Altres autors ho consideren com un acte unilateral necessitat d'acceptació, per tant, un acte administratiu que atorga a un particular uns drets de crèdit en front l'administració pública a la vegada que estableix obligacions i càrregues al particular.

Ens trobem, sobretot, en un procediment d'atorgament que en un principi no estava regulat i que en la actualitat s'ha establert a través d'un RD de 1993 que regula el procediment sobre atorgaments de subvencions públiques (formalització de l'activitat de l'administració.)

Ens trobem amb els temes del principi de publicitat, concurrència i objectivitat.

• El principi de publicitat té, sobretot, la conseqüència de sotmetre el procediment a l'especificació d'unes bases que regulen la convocatòria dels ajuts o subvencions públiques. També es tradueix amb el deure de les administracions de publicar trimestralment les subvencions atorgades en un determinat període.

• El principi de concurrència es tradueix en el tràmit del concurs pel que diverses sol·licituds són presentades en un termini únic i es valoren i resolen en el mateix acte. Tot i que la llei no assenyala el tràmit com a preceptiu i només s'assenyala com a tal en la mesura que la naturalesa de la subvenció ho disposi. Suposa l'atorgament d'un ampli marge de discrecionalitat per aplicar o no el procediment i, per tant, caldrà acudir a les bases de la convocatòria per veure si serà exigible o no.

• Principi d'objectivitat. Comporta l'obligació d'establir els requisits i criteris a partir dels quals es premiaran determinades sol·licituds i per les que es podrà realitzar l'atorgament de la subvenció.

Pel procediment s'ha d'acudir a les bases de la convocatòria i a la llei de subvencions RD de 1993 i allò que no estigui establert a la L.30/92.

El RD conté una regulació molt parca que es centra en la diferenciació entre procediments iniciats d'ofici i a sol·licitud de l'interessat que ve determinat pel grau de concreció que té la convocatòria. Estableix un termini per la resolució i notificació de la mateixa que es de 6 mesos en els que a efectes del silenci administratiu té caràcter desestimatori. Cal dir que hi ha una excepció que es produeix en la renovació d'ajuts de caràcter assitencial (llavors el silenci és positiu.)

Existeix la nul·litat de ple dret per aquelles subvencions que no estan recolzades per una partida pressupostària.

18