FORMACIÓ DE LA LLENGUA CATALANA

Per començar prodríem definir romanització com el procés pel qual els pobles conquerits pels romans, assimilen la llengua i la cultura d'aquests. La romanització influí molt en la llengua de cada lloc, ja que s'introduí el llatí parlat i el literari. Podem dir que aquest últim conservà la seua estructura intacta durant set segles, però el parlat va evolucionar de forma separada i es produí una fragmentació del llatí en molt dialectes, cada vegada més allunyats del llatí literari. És per aixó que fou el llatí vulgar, és a dir, el vulgar, el que arribà a les províncies romanes i a Catalunya. Podem dir que la llengua Catalana és el resultat de l'evolució d'aquest llatí vulgar parlat a la Catalunya Vella.

El llatí vulgar s'hauria de considerar com la vessant parlada del llatí escrit. Aquesta era la llengua parlada per les capes poc o gens influïdes per l'ensenyament escolar i pels models literaris. Sobre la distinció del llatí vulgar i el literari s'han fet, però, certes precisions. Primerament, direm que aquesta distinció no comporta cap limitació cronològica; en segon lloc, el llatí vulgar és la varietat parlada i això dificulta el seu estudi; i per últim direm que el llatí vulgar estava format per un conjunt de fets complexos i variables, és a dir, que ha patit una evolució.

L'evolució del llatí vulgar implicà quatre fenòmens que el van diferenciar. En primer lloc, la desaparició de la flexió casual per les nombroses equiparacions fonètiques (CERVUN i CERVU es confonen en CERVU...), el nombre insuficient de casos i el fet de que els escriptors adoptassen un ordre de paraules en el discurs molt rígid (SUBJECTE + VERB + COMPLEMENT). També hi haguè una reorganització de la categoria gramatical de génere. En segon lloc, trobem la pèrdua del gènere neutre. El tercer fenomen és l'aparició d'un sistema de pronoms romanç. I en últim lloc, la reorganització del sistema verbal, on ler formes perfectum es substitueixen per perífrasis. En el cas del català, apareix la de futur i la perifràstica (vaig cantar = cantí).

La llengua catalana és autòctona i deriva del llatí vulgar del sector nord-est de la Província Tarraconense de l'Imperi Romà. A aquesta zona, bastant rústica, la romanització fou feta principalment per les colònies agrícoles i el llatí que propagaren fou, doncs, molt vulgar. Des del port de Tarragona i a través de la Provença es propagaren les innovacions lingüístiques que difonia Roma. La Via Augusta donava coherència a les comarques costeres de la Tarraconense. Açò dona lloc a que el llatí de la Tarraconense a més de vulgar fora modern.

El litoral de la Tarraconense no trencà mai els seus vincles lingüístico-culturals amb Roma i la seua romanització fou progressiva i ininterrompuda, i així els colons arribants tardanament foren portadors d'unes certes innovacions lèxiques. Açò esdevinguè que a l'interior hi haguès un focus d'innovació lingüística on començava a desenvolupar-se un llatí més arcaic i culte. En canvi, les formes del català són més tardanes i populars.

LA FORMACIÓ DEL LÈXIC

En primer lloc parlarem dels mossarabismes, els quals caracteritzen al vocabulari valencià i marquen les seues divergències amb el català general. Trobem algunes paraules exclusives valencianes que tenen la mateixa etimologia que les castellanes, tals com llavadora, bes, espill... mentre que en el català general prevalen sinònims d'un altre origen, com per exemple rentadora, petó, mirall... També hi trobem altres mots valencians com fadrí, pallola..., amb una etimologia diferent al català central, com solter, xarampió..., els quals deriven del mateix ètim que els castellans soltero, sarampión...

Seguidament, tractarem les aportacions germàniques, és a dir, els germanismes, a part dels ja admesos pel llatí vulgar, la majoria dels quals apareixen també en gairebé totes les altres llengües romàniques occidentals i foren transmesos generalment per conducte franco- provençal. Tanmateix sembla que cal imputar als visigots l'aportació de certs mots, principalment militars, com espia, guaita... També trobem alguns germanismes comuns al català i al provençal, però que manquen al castellà, tals com pota, taca... Hi ha així mateix en català d'altres germanismes tardans a banda del vocabulari militar, com són els de les institucions feudals i públiques, els quals foren introduïts segles més tard. I per finalitzar amb els germanismes, direm que hi ha una supervivència del sufix -enc < -ING.

Per altra part, analitzarem els elements aràbics, i direm que la quantitat d'arabismes és molt inferior a Catalunya Vella que no pas a les Illes Balears i al País Valencià, ja que no foren conquistats fins al segle XIII, i encara dins el Regne de València romangueren grans masses de moriscos fins a principis del segle XVII. Els arabismes abunden en una grans sèrie de noms d'especies vegetals, així com en altres espectes del lèxic català meridional, tals com noms d'eines i arreus agrícoles, obres de canalització i d'arquitectura general, atuells domèstics, vestits, joiells, menjars i begudes, productes químics, mots comercials, militars, mariners, mots d'animals, diversos mots insultants i nombrosos topònims especialment a les comarques valencianes meridionals i a l'illa de Menorca.

A continuació assenyalarem els castellanismes, els quals es van començar a introduir al català cap al segle XIV, però és al segle XV quan hi trobem un augment del nombre de mots. Durant el Segle d'Or castellà penetraren mots cortesans més tard abandonats, però els termes genuïns no desaparegueren completament. S'observa que alguns castellanismes foren introduïts per designar un objecte concret. Amb la Nova Planta entraren a gran escala castellanismes de lèxic administratiu i fins i tot científic. Amb la Renaixença, hom posà una mica de fre, especialment en la llengua escrita. L'acabament de la Guerra Civil Espanyola en comportà una nova i intensa onada, especialment a les zones urbanes.

Molts dels mots estudiant tenen com a font un terme estrany al grec clàssic, alguns d'ells de formació bastant tardana. L'entrada d'aquestos helenismes no va cessar després de la gran onada del llatí vulgar, sinó que continua en els temps medievals i és possible que algun d'ells no entrés fins al moment de l'Expedició Catalana.

Per finalitzar nombrarem algunes aportacions diverses. Començarem per la llengua provençal, d'on és difícil assenyalar quins provençalismes perviuen en el català modern, a causa del gran acord que hi ha entre el català i provençal quant a la gramàtica evolutiva i selecció lèxica. La llengua francesa ha contribuït amb una part del seu lèxic a augmentar les possibilitats lingüístiques del català. Les primeres aportacions foren al segle XI, però és a partir del segle XIII quan s'en introdueixen molts més, ja que França predominava culturalment a l'Europa d'aquella època. La llengua italiana exportà el seu lèxic des de començaments de l'Humanisme i del Renaixement. Indirectament, a través del castellà, el català ha rebut una sèrie de tipus lèxics procedents de les llengües indígenes d'Amèrica.

Bibliografia:

• Duarte, C. i Massip, A., Síntesi d'història de la llengua catalana.

• Nadal, J.M./Prats, M., Història de la llengua catalana I.

• Ferrando, A., et alii, Llengua. COU.

• Sanchis Guarner, M., Aproximació a la història de la llengua catalana.

• Sanchis Guarner, M., La llengua dels valencians.

• Colon, G., “Castellanismes, gal·licismes, italianismes”

• Coromines, J., “Les relacions amb Grècia reflectides en el nostre vocabulari”.

• Badia i Margarit, A.M., Gramàtica històrica catalana.