ARISTÒTIL

Filosofia primera:

Metafísica: més enllà de la física.

Hi ha una ciència que estudia les altres ciències i ho fa sobretot amb l'estudi de l'ésser tot allò que neix i mor, ja sigui per obra de la natura o per la mà de l'home.

Ésser:

• Ésser en substància: allò que existeix per si mateix

• Ésser en accident: característica de la substància. Si els accidents varien no varia la substància.

• Ésser en acte: ésser de fet, ara i aquí.

• Ésser en potència: allò que es pot esdevenir.

• Ésser natural: en si mateix té el principi de moviment. Poden tenir o no vida.

• Ésser artificial: per passar de en potència a en acte necessita un agent extern.

Moviment: pas de ser en potència a ser en acte.

La teoria de la natura:

Causa: principi el qual procedeix alguna cosa. N'hi ha quatre:

• Causa material: allò del què una cosa està feta. bloc de marbre.

• Causa formal: allò que fa que una cosa sigui la que és, en essència o forma la forma de columna.

• Causa eficient: produeix el canvi o la cosa en si picapedrer que l'esculpeix.

• Causa final: el que motiva a la causa eficient a fer el canvi el sou que guanya el picapedrer.

La teoria hilemòrfica: tots els éssers formen part de l'hilemorfisme (hil: matèria, morfe: forma) perquè tots estan compostos per matèria i forma.

La matèria és passiva, el sentit li dóna la forma.

El moviment es divideix en dos:

• Els que afecten a les substàncies: substancials

• Els que afecten a la forma: accidentals

La teoria de l'ésser humà:

Hi ha tres ànimes diferents segons el tipus d'ésser que les tingui:

• Ànima vegetativa: responsable de les accions bàsiques: nutrició, reproducció... és l'ànima dels vegetals.

• Ànima sensitiva: avarca a la primera. S'encarrega de les percepcions, els desitjos, la memòria, la imaginació, el moviment.... és l'ànima dels animals.

• Ànima intel·lectiva: és l'ànima del pensament científic, teòric, pràctic... s'hi inclouen la 1a i la 2a ànima de l'ésser humà.

Teoria del coneixement:

L'experiència és el punt de partida de tot coneixement.

Els sentits ens porten a conèixer la realitat, per tant, hi ha un coneixement sensible.

Teoria ètica:

La finalitat de totes les accions és aconseguir la felicitat.

Acumulem béns per tal de ser feliços. Hi ha diferents tipus de béns:

• Bé extern: forma, riquesa, honor...

• Bé del cos: salut....

• Bé de l'ànima: els béns espirituals són els que porten a una felicitat veritable.

Per saber quins són els béns que garanteixen la felicitat cal cultivar les virtuts.

Hi ha una sèrie de virtuts que si es cultiven es pot discernir allò que ens fa feliç.

N'hi ha unes altres, les ètiques, que ajuden a valorar la justícia, les amistats....

S'ha de trobar un punt d'equilibri entre l'accés d'un extrem i l'altre.

Teoria política:

Busca solucions pràctiques.

L'ésser humà és un animal polític: per naturalesa ha de viure en comunitat, davant d'una realitat que el supera, per això es reneixen en polis.

S'ha de garantir el bé comú.

La millor organització política és la politeia, que és semblant a una república, i que busca el bé comú.

Possibilisme polític: el grup dirigent sap adaptar-se a allò que cada poble demana, per poder garantir el bé comú.

ÈPOCA HELENÍSTICA

Caiguda d'Atenes a favor d'Alexandria.

Alexandria té dues institucions molt importants que recapten la saviesa d'orient i d'occident: la biblioteca i el museu.

Roma serà un imperi amb un sentit molt pràctic.

Hi va haver una expansió del cristianisme, però tot hi això hi va haver tres escoles helenístiques:

Escola estoica:

Aguantar les contrarietats de la vida i la natura tal com venen. Hem de preparar-nos anímicament per afrontar-les.

L'iniciador és Zenó.

Busquen la lògica de la natura per explicar el perquè de les coses.

Hi ha una llei universal que anomenen logos.

Si les coses passen és perquè han de passar.

Determinisme: l'entorn condiciona el nostre ser, el nostre comportament i actitud.

Naturals: mai ets totalment lliure. S'ha d'actuar depenent de les lleis naturals

Per ser feliços ens hem de conformar amb el que dicta la natura.

No sempre és fàcil acceptar les lleis de la natura, per això hem de cultivar la virtut de l'apathia.

El coneixement està en els sentits.

Escola escèptica:

Sorgeix amb Pirró d'Elis.

Consideren que no es pot arribar a conèixer la veritat. El que coneixem no són els fenòmens sinó la manera com es produeixen des del punt de vista de cadascú.

El que cal és suspendre el judici = epokhé: no pots afirmar ni negar res, només podem continuar buscant.

Escola epicúrica:

La va fundar Epicur.

El seu objectiu és la felicitat.

Cada vegada que tenim una experiència a través dels sentits, ens produeix un sentiment que pot provocar dolor o bé plaer. És així com sabem si l'acció és bona o dolenta.

Davant la recerca del plaer cal:

• Distingir quina mena de plaer busquem: plaers naturals, plaers necessaris o plaers ni naturals ni necessaris.

• Una necessitat la podem satisfer en diferents graus. Depenent del grau en què la satisfem tindrem una felicitat o una altra.

Hem de saber optar pels plaers necessaris i naturals.

“La felicitat no està en fer el que un vol sinó en voler el que un fa.”

Hem de desenvolupar l'ataràxia: tranquil·litat d'esperit, que ens ajuda a discernir quan un plaer és necessari o natural o quan no.

Per evitar que el context social ens condicioni, cal aïllar-se autarquia: em governo a mi mateix.

Proposa tornar a la natura, i en aquest retorn a la natura cal potenciar l'amistat, com a valor útil per assolir la felicitat.

ÈPOCA MEDIEVAL / EDAT MITJANA

Ordes religiosos: benedictins i dominics.

La cultura està als monestirs.

Hi ha una gran importància de la religió: ora et labora.

Tots els monestirs tenien un scriptorium on els monjos es dedicaven a escriure llibres.

Hi ha dues escoles de pensament:

Patrística:

Estudia l'obra dels pares de l'església.

Juntament amb la patrística es va desenvolupar l'apologètica: justificar les veritats de l'església cristiana.

St. Agustí:

La felicitat s'obté amb la veritat, i la capacitat de conèixer la veritat és una revelació divina.

L'home té el coneixement de la veritat i el lliure albir: Déu ens dona la lliure responsabilitat per actuar com vulguem.

Hem de tenir a construir la ciutat de Déu: civitas dei.

L'estat depèn plenament de l'església.

L'escolàstica:

És el nom que donem al pensament que es practicava a l'època medieval als monestirs, catedrals i palaus.

A les universitats s'estudien el tribium i el quadribium.

Podem diferenciar entre l'escolàstic cristiana, jueva i islàmica.

Etapes de l'escolàstica:

Etapa inicial: liderada per St. Anselm de Canterburi

La raó està subordinada a la fe. “no pretenc entendre per creure sinó que crec per entendre”.

Creu en la revelació com a mitjà per conèixer la veritat.

Argument antològic: si nego l'existència de Déu, estic al mateix temps afirmant la seva existència perquè no puc negar una cosa que no existeix.

Etapa de maduresa: liderada per St. Tomàs d'Aquino i per Ramón Llull

Tomàs d'Aquino:

La fe i la raó són dues entitats autònomes però col·laboren mútuament.

Llei: traducció legal de les lleis de tipus diví.

La idea de la veritat revelada continua existint, però distingeix una doble veritat:

• Una veritat intel·ligible i demostrable, demostrada racionalment.

• Una veritat que només es pot conèixer a través de la revelació.

St. Tomàs mostra l'existència de Déu per cinc vies:

• Via del moviment: els cossos es mouen per passar d'ésser en acte a en potència gracies a Déu.

• Via de la casualitat eficient: quan es produeix un canvi és perquè hi ha hagut una causa que l'ha produït. Aquesta causa és Déu.

• Via de la contingència dels éssers: perquè un ésser existeixi, necessita un altre ésser, a Déu.

• Via de l'ordre còsmic: tots els éssers tendeixen a un ordre per tal de formar un cosmos. Aquest ordre ha estat creat per Déu.

L'ésser humà és un ésser dual format per cos i ànima.

El lliure albir fa que en molts casos els homes actuïn optant pel mal.

La nostra ànima és capaç d'identificar una llei natural, que és una llei no escrit que ens diu quines coses estan bé i quines no. Aquesta llei surt de la llei divina, ja que és la llei divina traduïda a la terra.

la llei positiva és la llei natural traduïda en codis legals.

Ramon Llull

Planteja unes obres on reflexiona sobre aspectes de la religió cristiana, islàmica i jueva.

Etapa de decadència: liderada per Guillem d'Ocam:

Separació radical entre fe i raó.

Defensava la separació entre església i estat: el poder polític ha de ser autònom del poder religiós.

ÈPOCA MODERNA:

Es produeix un procés de secularització de la societat: es passa d'una societat teocèntrica a una antropocèntrica.

La religió ja no té ni el poder real ni el poder espiritual que abans tenia.

Aquest procés té un element clau: l'humanisme corrent de pensament que situa l'home com a centre de totes les coses.

Florència serà la ciutat clau perquè hi ha famílies molt potents.

L'església perd importància.

Arriben les reformes protestants.

La cultura comença a difondre's més a totes les classes socials.

S'inventa la impremta.

Hi ha la consolidació de la burgesia

El millor govern és el principat, que degenera en una tirania.

El segon millor és el govern dels grans, que degenera en una oligarquia.

El tercer millor és el govern popular, que degenera en una anarquia.

Maquiavel era de Florència i allà assoleix un càrrec molt important. Publica el llibre El Príncep.

Per ell un governant té un objectiu: assolir el poder i mantenir-s'hi. Si per mantenir-s'hi està legitimat a fer el que calgui.

No l'ha d'amoïnar ser temut. Pot anar en contra de tot. Ha de ser fort com un lleó i astut com una guineu. Parla de la necessitat dels exèrcits per la construcció de l'estat. La forma de govern que ha de funcionar és la república. Des de la seva perspectiva l'absolutisme ha de ser temporal, per tal de regenerar una societat amb problemes.

Maquiavel defensa la democràcia sota la forma d'una república.

En aquesta època apareixen els models polítics utòpics que diuen que primer hi ha els interessos de l'estat, i que l'individuo s'hi adapta. Perquè això es pugui portar a terme cal justícia social, perquè els interessos siguin iguals.

RACIONALISME

El coneixement de la veritat és possible només a través de la raó. Es fa a través del procés deductiu: partint d'una idea general s'aconsegueixen les bones.

Hi ha l'auge del capitalisme.

S'infravalora el coneixement que tenim a través dels sentits.

RENÉ DESCARTES

Segons Descartes hi ha una unitat del saber que agafa la forma d'un arbre. L'arbre és la síntesi de la ciència, les arrels són la metafísica, el tron és la física i les branques, les ciències pràctiques.

El mètode cartesià distingeix entre:

Intuïció: llum natural que permet captar les idees innates.

Deducció: permet conèixer les connexions que apareixen entre les diferents idees.

Primer intuïm una veritat absoluta i després, a través del mètode deductiu derivem les altres veritats: cadenes de raons.

Regles del mètode:

Metafísica cartesiana:

Té per objectiu estudiar la substància: allò que una cosa necessita per tal d'existir i que no en necessita cap altra. És una idea innata.

La substància es divideix en:

• Substància finita: Déu

• Substància finita:

• Pensant: res cogitans

• Cos: res extensa

Procés deductiu:

Mecanicisme cartesià:

Davant del món físic percebem dues qualitats dels cossos:

• primàries: són objectives.

• Secundàries: són subjectives

Ètica i moral:

Es redueix a unes regles:

Discurs del mètode:

Està escrit al 1637.

El títol complert és: Discurs del mètode per distingir bé la pròpia raó i cercar la veritat en les ciències.

Era la introducció de tres tractats de tipus científic.

Està estructurat en sis parts:

No hi ha prou de tenir l'esperit bo.

Tothom està capacitat a raonar però la clau està en aplicar bé aquesta raó.

Fa un balanç de l'educació que ha rebut fins al moment. Considera que tots els ensenyaments, menys les matemàtiques, són deficients.

1