PLATÓ

2. Filosofar amb el diàleg

Va escriure unas diàlegs en els quals un centenar de personatges contrasten les seves opinions. No hi ha res més allunyat del dogmatismo que aquesta manifestació d'autoritat. Al final d'alguns d'aquests diàlegs, ja no saben a què atenir-se.

Aquests “diàlegs” són un estímul constant per al pensament, per entendre el sentit de la filosofia i per fundar el llenguatge amb què mira d'expressar-se.

2. L'escenari de la filosofia

1. La visió en l'ombra

Els éssers humans neixen encadenats a determinats esquemes propis de l'època en què viuen i des dels quals contemplen la seva vida. Com si el pensament depengués d'alguna cosa que es troba fora de nosaltres mateixos i que ens condiciona i ens determina.

La realitat verdadera és en un altre lloc. Els condemnats a veure el que els altres els mostren només coneixen el món per la seva aparença.

També escolten paraules, les que es diuen entre ells, i les que vénen de les converses de darrere la paret per on passen els qui transporten els objectes.

Els éssers humans estan subjectes a allò que els sentits filtren del mñon. Això que se'ns deixa veure és el que el llenguatge en què naixem i les institucions ens ensenyen.

2. La caverna i el llenguatge

Allò que sabem i allò que podem arribar a saber arranca del reflex que és aquesta llengua en la qual hem nascut. Fins no fa gaires anys, els nostres ulls, per poder veure, havien d'anar allà on els portés el nostre cos. Era una visió inmediata, natural, humana.

És cert que el llenguatge i el temps en què vivim són una limitació. El procés de coneixement: la llarga marxa de la curiositat i la sorpresa que es troba en la mateixa natura huamana com a origen del progrés i del saber.

3. Alliberació

Al final d'aquest recorregut hi ha la sortida, en la qual apareix un altre món diferent de les simples “visions” d'imatges i ombres a què està acostumat el presoner. El saber és sempre progrés, camí.

Es desperta un sentiment de solidaritat amb els éssers humans encadenats que romanen al fons, i aquest sentiment l'impulsa a comunicar als antics companys el seu descobriment sorprenent. El saber no és saber si no es comunica.

A l'empara del costum s'hi troben ben còmodes, i es riuen de qui els parla d'un altre món veritable i real. Entre aquests dos món, el de la caverna i el de la llum, el de la llibertat i el de la presó, hi ha una frontera que representa el moviment del primer alliberat i la seva necessitat d'alliberar els altres.

4. Educació

El terme paidéia té a veure amb la infantesa i la joventut, perquè sembla que és en aquest primer estadi del desenvolupament de l'home quan s'ha de començar a orientar la seva evolució. Aquest procés arrenca i es desenvolupa des de cada invidivu concret.

Necessita guies que evitin esgarriments i carrerons sense sortida.

Som éssers que ens sostenim amb tensions oposades.

Plató mira de superar aquestes tensions partint de la situació originària d'obscuritat i ombres.

5. Les opinions i les paraules

El llenguatge se solidifica en aquest univers de paraules que heretem i per mitjà del qual veiem el món. Però les “opinions” que brollen dels llenguatges són un punt de partida per arribar al coneixement.

En aquesta revisió d'opinions fem un primer pas quan, seguint el mètode socràtic, preguntem a les mateixes paraules i esperem què volen dir.

El fons de les nostres opinions ha de ser analitzat perquè puguem assolir una opinió veritable. Una opinió fonamentada en el lógos, en el diàleg, en l'anàlisi. Mentre això no s'assoleix, la dóxa és un món intermedi i fronterer entre la ignorància i el saber. Som éssers intermedis, però per això mateix plens de possibilitats. Viure és dur a terme aquestes possibilitats i construir en nosaltres l'espai íntim per a aquesta realització.

Però per a això cal un moto que, dins de nosaltres, assenyali un horitzó de superació i produeixi un moviment dirigit fonamentalment a assolir aquest horitzó. La fi d'aquest dinamisme suposa una mena de principi que implica un canvi de perspectiva en la mirada i una manera d'apreciar novament la vida.

6. Amor

Dues eines essencials: la teoria de l'amor (éros) i l'amistat (phília). La ciutat neix perquè cap de nosaltres és autosuficient,sinó que necessita moltes coses.

Aquesta necessitat que apareix en l'ordre de la natura i que apunta a l'organització d'unes altres necessitats individuals expressa una cosa més radical. L'individu posa de manifest la seva indigència essencial. Li cal una eina per compensar la seva precarietat. L'amor i l'amistat són una manifestació refinada i humana d'aquests instints naturals de conservació.

L'éros projecta l'individu fora de si, a la recerca d'alguna cosa que no és ell mateix, però que completa i omple el seu ésser sempre insatisfet. L'impuls vers el que és diferent que manifesta l'amor té com a objectiu la bellesa. Això és el que provoca i crida l'amor.

L'éros o impuls amorós és un fet de la nostra manera de ser. Component misteriós de l'existència huamana, que experimentem en tots els fenòmens que ens neixen en les relacions quotidianes.

3. La teoria platònica de les idees

1. Les idees

Els objectes geomètrics són idees que no depenen de les múltiples «realitzacions» que en trobem en el món sensible. Fan servir figures sensibles, però sense pensar en aquestes figures concretes, sinó en les coses a les quals s'assemblen.

Aquests dibuixos són com un intent d'acostar-se a la forma ideal «amb el desig de veure les coses en si, i que només es poden veure amb el pensament.

2. La mirada

L'idealisme, i altres conceptes semblants, van nèixer d'una experiència immediata del món i de la vida. La idea era una manera de mirar veient-hi.

Mirar veient-hi vol dir “mirar sabent el que es mira”. La realitat concreta que percebem resta “idealitzada”, “vista”, en aquesta paraula que neix des del fons de la llengua materna. Aquesta paraula que ens serveix per organitzar el que és rela i, alhora, per reflectir, és a dir, per reflexionar, per tornar a pensar el que és real.

Les idees són abstractes i resultat de les variades i múltiples «aparences» amb les quals se'ns fa present el món.

El fet de veure-hi de la idea és una forma i subtil de veure-hi. Una manera de veure-hi “interior” de la qual nosaltres també tenim una experiència diaria amb el nostre llenguatge i el pensament que el mou.

3. Paraules i idees

Quan Plató comença a intuir aquest món ideal, ho fa desvetllant les paraules que reposen adormides en la ment dels interlocutors. En veure-les mirem de situar-les en el marc de certes definicions, que sintetizen el més important dels seus contorns oscil·lants. Plató descobreix la riquesa de significats ocults en el llenguatge. També percep la necessitat que aquesta diversitat assoleixi la “forma ideal” d'expressió o el que constitueix el nucli del qual irradien totes les possibles significacions.

4. Models del que és real

Les idees són, a més, fonament i model del món real.

Allò que flueix amb prou feines es pot pensar. Els sentits ens donen imatges mòbils o imatges aparentment estàtiques del món, però que també canvien. Ha d'existir un univers ideal, independent de les coses reals, i objecte d'un altre tipus de mirada diferent de la dels nostres ulls.

5. Els dos mons

Un que canvia contínuament i que percebem amb els sentits; un altre que està lliure del canvi. Aquest altre món immutable només el percebem amb la intel·ligència, amb “els ulls de l'ànima”. Tot el desenvolupament del coneixement s'havia de fonamentar en alguna cosa que estigués lliure de les mutacions que ens mostrava el món real. Plató s'havia familiaritzat amb les opinions dels partidaris d'Heràclit, segons les quals totes les coses flueixen contínuament i no és possible un saber permanent. Com era deixeble de Sòcrates va pensar que les seves definicions havien de referir-se a altres entitats diferents dels éssers sensibles. Aquestes entitats les anomenà idees, i va afirmar que estan separades de les coses sensibles, les quals reben el nom d'aquestes entitats.

L'existència d'un món de les idees diferent del món real va plantejar un problema molt important que ha ocupat filòsofs i matemàtics fins als nostres dies: la possible independència i objectivitat de les estructures formals sobre les quals es construeix una bona part del coneixement científic.

6. Idees i valors

Les idees sostenen tot el fons de vàlors ètics, de conceptes estètics, que arrelen en la ment i en el llenguatge i esdevenen una part important de la nostra manera d'entendre l'existència. Hi ha d'haver alguna cosa bella en ella mateixa, bona en ella mateixa. Aquest en ella mateixa vol dir l'ideal d'aquests conceptes. La idea que fa possible aquestes proposicions és un model del qual participen les coses, i que es troba present en el llenguatge amb què ho diem. Aquesta participació és una forma subsidiària i imperfecta de ser.

7. Participar

Aquest caràcter de part en una totalitat acosta els individus i els enllaça en una tasca de superació.

Les idees també exerceixen una atracció vers nosaltres. L'éros també s'enllaça amb les idees que es troben fora de nosaltres. Aquesta participació estableix un vincle que ens lliga a aquest món intel·ligible.

Aquest lligam en la llum mostra que el costat real i veritable és el costat del coneixement i el saber. L'amor que ens mou a conèixer, i les idees s'acabaran anomenant filosofia, passió per les idees.

8. La idea del Bé

El saber i la ciència són fruit del Bé. És cert que les interpretacions del Bé molt sovint es poden enfrontar però l'important és saber-lo interpretar com una força creadora de l'existència. Aquesta idea és una cosa veritable en ella mateixa, és el fonament de tot ésser, de tota comprensió. La llum del Bé presideix tota possibilitat de desenvolupament en l'home. És el fi de tot ordre.

La idea del Bé és la idea il·luminadora de l'ésser humà i el seu sentit, és a dir, el seu destí. Una part o reflex del Bé es troba en nosaltres. Gràcies a aquesta participació, tendim cap a aquest Bé. Aquesta tendència es concreta en el concepte d'imitació. En la nostra vida diària funciona com una estructura important i implica tres coses:

El reconeixement que hi ha un ésser, que és superior i estimable.

Un impuls que ens porta a ser com ell.

La seguretat del nostre ésser es fa millor en aquest acte d'aproximació a aquest model.

Imitem en la nostra vida un model que hi hem trobat.

Aquesta imitació es nodreix de l'horitzó on es troba la idea del Bé.

4. L'anima i el coneixement

1. Concepte d'ànima segons Plató

Psique significava el moviment i el principi que l'originava. L'ànima és el principi de la vida del cos i l'element oposat a la corporeïtat.

Descriu alguns aspectes “emmpírics” d'aquest misteriós principi de l'ésser.

Plató exposa els principis d'una teoria de l'individu on l'ànima n'és el centre.

Les tres forces de l'ànima

La primera funció o part de l'ànima és la que entén. Intel·ligible.

La segona és la que vol, i que expressa voluntat. Irascible.

La tercera part és la que està relacionada amb tendències o destijos menys controlats que els anteriors. Concupiscible.

Aquestes parts de l'ànima són les formes en què es presenten en aquesta ànima les diferents possibilitats que l'ésser humà té de sentir-se en el món.

Entén i interpreta el món que ens envolta. I és el lógos i tota la complexitat d'elements que formen la nostra “racionalitat” el que ocupa un lloc superior.

El lógos és com un mirall en què veiem i sentim el món i tots els éssers humans.

Tota aquesta varietat de nivells en l'ànima no és sinó el reconeixement d'allò que és “realment” l'ésser humà i les seves diferents maneres de percebre i interpretar el món que l'envolta. Però també hi trobem aquesta possibilitat de controlar-nos. De vegades, l'”amistat” enllaça aquestes parts oposades i construeix l'harmonia de la persona.

Les tres maneres de conèixer que té l'ànima

Nivells de coneixement.

El món d'allò que veiem.

L'horitzó de les idees.

La llum de la idea suprema: el Bé.

Determinen tres models de coneixement:

• Sensació a través de la qual se'ns fa present el món. Pot ser, per la seva simplicitat, enganyós. És el primer filtre a través del qual el món arriba fins a nosaltres.

• En el pla en què trobem les idees, l'ànima esdevé forma de coneixement que ja no és immediata com la sensació. El seu territori es la dóxa, les opinions que forgen la nostra manera d'entendre, que constitueixen el nostre substrat ideològic. En aquest espai s'entreveuen les idees, intuïm la veritat, però hem de lluitar dialècticament. No hi domina el fons passiu que fa que deixem passar, sense crítica, allò que ens diuen, allò que ens insinuen, el que usualment es transmet.

• Tan sols en aquesta lluita per la veritat, a través de les opinions, es pot assolir el coneixement que s'expressa en la ciència. Aquest saber assoleix el moment essencial amb el coneixement del Bé.

Noûs va ser una manera de veure “endevinant” el que es “veia darrere l'aparença”. Aquesta manera de mirar entenent esdevindrà el moment superior de la intel·ligència.

2. Conèixer és recordar

L'ànima existia abans que nosaltres existíssim. Hem “conegut” abans allò que després arribem a saber.

L'ànima és un recipient de la memòria.

Abans de la nostra vida en el temps concret que ens ha tocat de viure, hem tingut una altra vida, i hi hem après el que ara, en recordar-ho, sabem.

Tot i que naixem en un món real de coses entre les quals ens movem, encara és més important que tot això el món de «significacions” on ens trobem. Un pensament i una comprensió, des del present, del passat, que com a memòria modela la nostra manera de sentir i d'estar en el món, i que, sens dubte, existeix abans que nosaltres.

5. L'areté de l'individu

1. Es pot aprendre l'areté?

El terme grec areté no té una traducció gaire exacta en la paraula virtut. Però sí que hi ha alguna cosa en comú en tots dos mots: els significat d'excel·lència, de mèrit, de bo, de positiu per a qui el posseeix. En la cultura grega hom tenia areté perquè era fort en la guerra, poderós en la política, i això era propi de l'”aristocràcia”.

Un fons d'amistat, de generositat, de noblesa.

El fet d'aprendre determinades formes d'excel·lència humana no serveix per dominar els altres, sinó per dominar-se a si mateix. I aquest domini suposa “conèixer-se a si mateix”. L'areté radica en el coneixement. Hem de saber, en primer lloc, què busquem i què volem ser.

2. Despertar el desig del Bé que dorm en la nostra memòria

Som responsables del nostre saber. Un saber que també depèn del camí que hàgim fet fins a les idees. El saber ha de sortir de nosaltres mateixos. És una tensió i un esforç que implica un desig del Bé, de la veritat, de la justícia i de totes les altres idees que dormen en la memòria i que ens cal desvetllar amb la reflexió, amb el diàleg que fem amb nosaltres mateixos mitjançant les paraules.

L'areté es pot aprendre, però el veritable mestre són aquests reflexos de les idees que hi ha en cada ànima. No hi ha ensenyament possible si no es fonamenta en la reflexió pròpia. Els mots esdevenen llavors de pensaments nous, l'exactitud dels quals es mesura en relació amb aquestes «virtuts» que donen forma i contingut a les nostres accions.

6. La teoria política de Plató

1. La justícia, ideal de la comunitat

Una polis que permeti establir allò que forma part del seu ideal de comunitat, la justícia. No fem un Estat perquè una classe de ciutadans sigui feliç, sinó perquè ho siguin tots. Requisits:

Tenir una idea clara de la justícia.

Superar la concepció tirànica de la política. Alguns ciutadans imposen amb la força o amb l'engany el seu egoisme particular.

Educar els ciutadans i, sobretot, els polítics.

Aquesta educació durà al poder els més intel·ligents i generosos.

2. Nivells d'organització de l'Estat

Hi ha un nivell superior, que correspon al lógos. Pertanyen els governants, escollits entre els guardians. Basen la seva superioritat en el saber. Generositat, altruisme i “idealisme”. Missió: Legislar tenint sempre en compte la més rigurosa “justícia”.

Un altre nivell de ciutadans és el dels guardians. Missió: defensar l'Estat dels possibles atacs exteriors. Tampoco pot tenir béns materials, i cal que es lliuri totalment a la tasca comuna. Part de l'ànima que li correspon: L'ànim, l'energia. Virtut: Valor.

El poble forma el substrat inferior de la ciutat. Doble missió: Mantenir les altres dues classes. Són el fonament econòmic de la polis. Funció de l'ànima: angoixa que acompanya les necessitats més elementals del cos i la vida. Virtut: Controla i equilibra aquests impulsos.

3. Els règims polítics

Aristocràcia

És la intel·ligència la que domina l'Estat. Aquesta intel·ligència generosa permet establir l'equilibri entre les classes socials.

L'egoisme: oblidar el que és viure com a ésser humà i entre éssers humans.

Els altres règims manifesten una decadència inevitable.

Timocràcia

Hi domina l'element passional. Hom ambiciona honors i riqueses. Hi predomina la classe militar.

Oligarquia

És “el govern en què manen els rics, sense que el pobre tingui accés al poder”. A causa de la insaciabilitat dels oligarques, es creen dues classes de ciutats: “Una dels pobres i una altra dels rics que conspiren contínuament”.

Democràcia

“Que neix en vèncer els pobres” i estendre el poder a tothom amb unes eleccions. La ciutat s'omplirà de llibertat i serà possible escollir altres maneres de viure.

Tirania

«L'excés de llibertat sembla que no acaba en res més que en un excés d'esclavatge, tant de l'ndividu com de la polis”. El poble acaba acceptant el tirà que sembla que estableix un ordre, encara que sigui fals.

Una de les seves grans obsessions: la construcció d'una ciutat i feliç en la realitat.

EPICUR

1. La figura d'Epicur. Els principals deixeibles

Els del jardí constituïen un grup de persones unides per uns vincles estrets d'amistat. S'hi podien comptar esclaus i dones, als quals interessava principalment un mètode que servís per trobar, en la vida, la pau i la felicitat.

Ser «epicuri» semblava que estava unit a una forma de vida en què imperaven els desitjos incontrolats i el plaer.

“Revolució” intel·lectual que suposava el tranquil, però ferm, radicalisme epicuri.

2. L'ètica

Remarca la importància del cos com a fonament de la nostra existència.

El cos i les seves necessitats simples i elementals són la garantia originàa del nostre benestar. El plaer del cos és un índex que marca la nostra manera d'estar en l'existència.

El principi del plaer i el principi del dolor

Plaer i dolor són els dos principis fonamentals de l'existència.

Des d'aquest principi de la corporeïtat ningú podia privar els altres de les condicions que permeten l'equilibri de la vida social, on la natura homogeneïtza els éssers humans. El reconeixement del plaer i del cos com a origen d'un projecte de saviesa necessita determinades orientacions:

Organitzar els desitjos.

Sovint, la capacitat de desitjar no és l'impuls que aspira a ideals de convivència i concòrdia, sinó que està deformada per les possibilitats amb què el món social es presenta per ser desitjat.

• Naturals i necessaris: Els que eliminen el dolor.

• Naturals però no necessaris: Els que només acoloreixen el plaer, però no extirpen el dolor.

• Ni naturals ni necessaris.

Els “desitjos artificials” no solament degraden la nostra pàtria vertadera, que és el cos i la natura, sinó que provoquen, a més, la violència i la insolidaritat.

Saber escollir.

Els anomenats destijos falsos constitueixen un món imaginari que pot acabar esdevenint el nostre únic món.

El nostre cos està acompanyat d'una intel·ligència que reconeix en ell el principi de la seva existència en el món i, alhora, les bases d'una construcció ideal alenada per la saviesa.

El principi d'autarquia

Ser en el món vol dir saber escollir. Les tries que es facin cal que contribueixin a l'autarquia i a l'autosuficiència de la persona.

Aquesta afirmació del propi jo enfront de les possibilitats naturals o antinaturals amb què es presenta el món en què vivim, és un indici que hem assolit un equilibri que Epicur anomena amb el terme ataràxia (“serenitat de l'ànima”).

El plaer resta en un lloc gairebé ascètic.

La intel·ligència constitueix la veritable excel·lència o virtut, i d'ella broten totes les altres qualitats solidàries del gènere humà. L'afany de riquesa també ha de ser controlat per aquesta intel·ligència.

L'amistat i la solidaritat

Un cert predomini de l'egoisme. Si el cos és el nostre fonament, el plaer i el dolor són les manifestacions d'una sensibilitat preocupada sempre pels propis èxitso fracassos. L'amistat ens treu de nosaltres mateixos i ens projecta vers els altres.

«Tota amistat és desitjable per ella mateixa però té l'origen en la utilitat”. La utilitat crea una mena de vinculació que substitueix la falta d'un principi natural que la fomenti. L'amistat apareix com un compromís que ens fa solidaris.

DESCARTES

1. La recerca del coneixement segur

L'objectiu de Descartes és assolir un coneixement segur, estable, garantit més enllà de qualsevol dubte raonable.

Descartes, que admirava les matemàtiques «per la certesa i l'evidència dels seus raonaments», va adquirir ben aviat el convenciment que tot coneixement s'havia de regir pel procediment de la matemàtica. Ciència universal, construir-la mitjançant un mètode anàleg al de la matemàtica.

Descartes conservava l'adhesió a la concepció tradicional del saber i de la ciència com un coneixement veritable i necessari de l'estructura efectiva del que és real. El primer problema que se li plantejava era, lògicament, trobar un principi absolutament garantit i immune a qualsevol dubte.

És necessari, almenys una vegada a la vida dubtar de totes les coses en les quals trobèssim la mínima sospita de falta de certesa. L'objectiu és un saber segur, cert, de la realitat en si.

2. La primera veritat: el cogito

Els sentits ens enganyen. Per la freqüència de casos en qué es dóna realitat a simples al·lucinacions i pel fet que les nostres representacions en somnis són indistingibles de les representacions del món exterior en esta de vigília. Assumeix la crítica escèptica de la sensació.

Les matemàtiques: “podria passar que Déu hagi volgut que m'enganyi cada vegada que sumo dos més tres”. Sempre podríem pensar en l'existència i el poder del dimoni, d'”un geni maligne, no menys astut i enganyador que poderós, que ha usat tota la seva indústria per enganyar-me”.

Descartes troba una veritat evident que escapa del dubte: la veritat necessària de la pròpia existència com a subjecte que dubta i és víctima de l'engany.

3. La res cogitans, Déu i la recuperació del món exterior com a res extensa

A partir del cogito, ergo sum, Descartes construeix la seva filosofia (veritable) com una seqüència d'intuicions evidents.

Sóc un subjecte, una cosa o substància que pensa (res cogitans). S'afirma l'existència d'una substància que té com a atribut el pensament. El pensament és l'activitat que defineix o indica l'essència de la substància. Tot l'àmbit de la corporeïtat és dins del parèntesis obert pel dubte. L'arrel de la radical distinció ontològica cartesiana entre el pensament i la substància extensa.

L'existència necessària de Déu

En la res cogitans troba idees o pensaments. Poden ser innates, adventícies o fictícies. La idea de Déu com a “substància infinita, eterna, immutable, independent, omniscient, omnipotent”, creador universal de totes les coses que són fora d'ell. Descartes demostra a priori l'existència necessària de Déu. És l'infinit la condició positiva del subjecte finit limitat. Déu com a ésser absolut, infinit i necessari, no dependent de res i, per tant, com a potència total que s'origina o es produeix a si mateix i totes les altres coses.

La idea de Déu com a ésser infinit inclou l'absoluta perfecció i, per tant, la falta de malícia. Déu no pot ser enganyador. El posa com a garant de la veritat de les evidències adquirides per la res cogitans. Així es garanteix la matemàtica i el coneixement humà, sempre que la ment procedeixi d'acord amb el mètode .

Podem afirmar també la realitat del món exterior, de la naturalesam en els termes en què la concebem de manera clara i distinta, no tan sols com a possible, sinó com a donada independentment de nosaltres, com una res extensa. En la concepció cartesiana de la divinitat de la seva relació amb el món i amb l'ésser humà, hi ha aspectes que modifiquen aqueta representació i estableixen la raó com a finita i constituïda; una raó no absoluta, sinó secundària respecte a Déu.

4. La contingència de la creació; creació de les veritats eternes

D'aquesta idea de Déu es desprèn també que ha pogut produir am bel seu infinit poder moltes altres coses, de manera que podria existir un món exterior al subjecte pensant individual. L'absoluta llibertat de Déu per causar un efecte exterior a si mateix. La llibertat de Déu no és necessitat de l'autodesplegament lliure de la seva pròpia essència.

Totes les veritats són creades

Només Déu és necessari i autofundat. Tot allò que no és Déu és radicalment dependent de Déu, el qual li dóna l'ésser i l'hi conserva. També les veritats eternes són criatures. La necessitat de les veritats eternes no és absoluta, sinó fruit d'una elecció lliure de Déu, de la seva immutabilitat i de la seva veracitat.

També les veritats eternes estan sotmeses a la infinita potència divina. Fins i tot el principi de contradicció és una criatura de Déu.

Déu ha gravat les veritat en les nostres ments com a idees innates i necessàries per a les quals no hi ha cap alternativa possible. La doctrina de la creació de les veritats eternes estableix el caràcter finit de la raó, fundada en una instància superior i externa.

5. La definició de substància i el problema de la comunicació entre la res cogitans i la res extensa

Mentre que la concepció clara i distinta del pensament i de l'extensió com a substàncies separades requereix l'exercici del pensament alliberat dels sentits, la unió de tots dos en l'ésser humà és una noció primitiva que es dóna en els sentits i en la vida mateixa. En la glàndula pineal hi havia el punt en què l'ànima rep la informació i queda afectada pels moviments corporals que porten fins allà els esperits o corpuscles de matèria subtil del sistema nerviós: a través d'aquesta mateixa glàndula l'ànima mou els esperits i actua sobre el cos.

HUME

1. La creença en la natura humana

Naturalisme: Una ciència sistemàtica de la vida humana.

L'home té una naturalesa pròpia, uniforme, uns principis i operacions comuns en l'espai de la Terra i el temps de la història. Hume els anomena principis constants i universals. Només a través d'ells era possible augmentar el coneixement, però també reconèixer-ne els límits de forma precisa.

En el cas que l'home tingués aquesta natura constant, aquesta forma d'actuació comuna, l'única manera de coneixèr-la seria utilitzant una comprensió àmpia del principi empirista. Empirisme: experiència de la mateixa natura humana.

Crític de les idees tradicionals de causa, identitat personal, objecte extern, perquè no tenen una impressió sensible a la qual corresponen. El fet que no en puguem prescindir demostra que depenen no pas d'allò que percebem del món, sinó de la nostra natura a l'hora de percebre'l. Hume es refugiarà en la idea més apreciada per la Il·lustració: allò que és normatiu és el que és més comú, el que mab màxima generalitat es considera saludable i sa.

2. Impressions i idees

Dues facultats bàsiques: percepció immediata i reflexió. La primera ens proporciona impressions diferents, mentre que la segona està en condicions de distingir el que és diferent i que se'ns presenta en aquelles impressions. Les percepcions immediates es produeixen amb molta força i vivacitat, i poden ser les sensacions, les emocions i les passions. Les percepcions reflexionades se'ns presenten amb més suavitat. Les primeres Hume les anomena impressions, i les segones, idees. Una idea simple significa una impressió simple. No podem pensar allò que no hem sentit.

3. La natura humana i el fonament de la inducció

El fonament per inferir el futur des del passat no és una idea lògica, de manera que puguem afirmar la identitat de tots dos o la deducció necessària del segon des del primer. No hi ha cap raonament lògic capaç de vincular aquests dos temps, ja que el curs de la natura pot canviar.

Experiència. Una mena de manera de ser de l'ésser humà. És un ésser de costums i hàbits. Per això s'inclina a viure com si el futur s'assemblés al passat: per poder viure amb costums i hàbits.

Allò que l'ésser humà experimenta tendeix a repetir-ho, amb un cert sentiment d'ordre i seguretat.

Qualsevol relació causal és l'afirmació de l'experiència. La nostra naturalesa sembla guiada per una saviesa que no hauria manifestat si encarregués a la raó i a les seves deduccions pesades i duradores i als raonaments la manera d'orientar-nos entre el que és real.

Hume anomena aquestes relacions constants proves, que conformen evidències morals que sostenen la vida de l'ésser humà i constitueixen allò que podem anomenar el sentit comú. Qualsevol que les posi en dubte, per aquesta raó, se situa fora del que els éssers humans entenen com a normal.

4. El món exterior i la identitat personal o imaginació i memòria

La creença en l'existència dels cossos és un supòsit amb el qual funcionem. Les causes que produeixen aquesta creença és el que ell vol investigar. És obvi que aquestes causes no són les impressions sensibles, ja que la creença en l'existència dels cossos suposa l'existència contínua, que excedeix el temps en què tenim impressions.

Les nostres impressions tenen una existència discontínua en la nostra ment. Però creiem que els cossos tenen una existència contínua. La imaginació no crea la idea de l'existència contínua capritxosament.

Aquestes impressions admeten canvis, però fins i tot els canvis posseeixen una certa coherència i tenen una dependència regular entre si. La imaginació no es limita a escollir en una creença allò que ja s'ha viscut o experimentat repetidament, sinó que va més enllà de la repetició i delque s'ha viscut, i té una funció projectant. Aquesta projecció de la idea d'una existència contínu dels cossos ens permet crear la idea que els cossos existeixen com a diferents de les percepcions i que, en certa manera, les nostres percepcions discontínues es connecten causalment amb la idea d'un cos. La idea d'una existència contínua dels cossos és el fonament de la idea d'existència diferent de les nostres percepcions.

Podem dir que tot això és necessari per a la conducció de la vida i que si algú té aquestes funcions desordenades i descompostes, difícilment podrà sobreviure.

Entre les nostres impressions no hi ha la d'un jo únic al llarg de tota la nostra vida. Ni tan sols podem pensar que aquest jo és una projecció de la imaginació sobre la base d'uns canvis que són continus, progressius i constants.

Podem aplicar la imaginació aquí i suposar que el curs tranquil pel qual passem d'unes impressions a unes altres, el projectem a l'existència contínua d'un objecte peculiar, anomenat ment.

La memòria, com a manera fàcil de recórrer idees diverses acaba determinant la imaginació perquè configuri una xarxa de dependències i interconnexions del passat. Això és el que anomenem jo: una ficció de la imaginació que opera amb la memòria. Sense el sistema de la memòria, com a domini permanent sobre les idees passades, la nostra idea d'home no seria viable. Ni tan sols seria viable el costumm l'hàbit, la imaginació, i la reflexió no serviria per a res. Sense la reflexió, no existiria ni el món extern ni la causalitat.

5. La filosofia pràctica de Hume: la simpatia

No tan sols comprenia allò que podia sentir qualsevol altre ésser humà, sinó que les seves idees, les seves ficcions o les seves imatges podien fer un efecte immediat sobre un altre, com si fossin impressions seves directes, vivaces, immediates. Aquesta capacitat de deixar-se impressionar pel que li passa a un altre, Hume l'anomenava simpatia. La simpatia era la condició bàsicament social de l'existència humana, el fons de tota l'existència moral.

La simpatia estava en l'origen de totes les valoracions morals i fins i tot constituïa el fonament dels seus judicis.

El fonament del que anomenem bo o dolent, virtut o vici era, així, el sentiment.

L'objecte que sentim de manera satisfactòria quan hi simpatitzem o estem en condicions d'imitar-lo és molt peculiar. Aquest objecte és el caràcter. El sentiment moral no prové d'objectes ni d'accions, sinó de la manera de ser persona. L'acció és virtuosa o viciosa com a signe de la qualitat o caràcter de la persona. Aquest caràcter és, per Hume, un principi estable de la ment que s'estén a tota la conducta i que li ofereix un motiu de la seva actuació. Aquest motiu moral, allò que busca l'ésser humà, és la benevolència respecte a l'altre.

Per valorar i sentir moralment una acció, hem de jutjar-la en el conjunt de les accions de la vida d'aquest ésser humà. Jutjar respecte a l'única cosa important des del punt de vista moral: la intenció de l'agent, la seva voluntat de fer feliç la humanitat.

Hi ha virtuts i deures naturals que són universals perquè, en el fons, s'encaminen a la consecució de valors universals. Els deures naturals són accions a les quals els éssers humans se senten impel·lits per l'instint o la propensió innata.

Hi poden haver altres deures que sorgeixen com a conseqüència de la reflexió. Són els que serveixen com a mitjans per a un fi que, en certa manera, és natural. Entre aquests deures hi ha la justícia. És una invenció artificial. Però satisfà inclinacions, deures i virtuts naturals i, per això, tot i que és artificial, és una virtut moral.

La creença en la natura humana, l'optimisme que ens permet confiar-hi com una guia segura, en la mesura que l'ajudem amb la reflexió serena de la filosofia. El deure no es podria reduir a seguir la nostra natura, perquè això ens portaria a moltes actuacions contràries i confuses. Només podia emergir des d'un compromís amb una forma de vida considerada com a ideal, definida en una regla i una llei.

MARX

2. El fracàs de la Revolució Francesa

Ha fracasat perquè no ha aconseguit els seus objectius, que eren pràcticament els mateixos que els de la Il·lustració.

Els objectius que sí que va aconseguir era la igualtat basada en l'origen social, tothom podia anar on feien les Corts i tothom tenia els mateixos drets. La igualtat de béns no es va aconseguir.

Vol liberar la humanitat materialment i intel·lectualment.

3. La crítica a la religió

Marx pensa que els esforços de l'home i de la història es dirigeixen cap a l'emancipació de la humanitat. Els que volien l'emancipació haurien de lluitar per ells i pels que no volien.

La religió és un obstacle per a l'emancipació de l'home. Era evident que l'home ordena la seva vida segons els sentiments religiosos. L'home té sentiment de culpa i una dependència de la divinitat religiosa. La gent vivia d'acord amb la doctrina de l'Esglèsia.

La religió posava el món a l'inrevés. En el fons la religió disuadia a la gent de lluitar contra la injusticia i la desigualtat social.

Marx pensa que si la religió canvia o desapareix, la gent viurà en el mateix món sense el consol de la religió. Així, potser, la gent es comprometrà per canviar la societat.

Funcions de la religió segons Marx:

Ordenar la vida humana.

Servir de consol a les seves desgràcies.

Crear una falsa imatge de la realitat.

El materialisme històric i la religió

Segons la concepció materialista, allò fonamental en la història humana són els poders productius de la societat i la seva tendència al creixement econòmic.

Per Marx, la naturalesa huamana ha patit canvis. Aquests canvis han sigut per la manera de guanyar-se la vida l'home. La religió va canviant les societats en funció del nostre mode de treball.

Els grups primitus tenien com a divinitat un Déu amb poders màgics, al món grec el Déu era vist com un legislador o un artesà, al segle XIX Déu es vist com un ésser omnipotent.

3. La visió de la societat capitalista

1. La definició del desordre social

La filosofia de Marx és fonamentalment pràctica. Aspira a canviar el món, no només a interpretar-lo.

Els seus objectius són els de la Il·lustració.

Tècnicament, l'home ha evolucionat molt. Però les màquines s'oposen als homes, perquè d'aquesta manera es fa servir menys mà d'obra. Veient que els camperols continuaven vivint en formes feudals, va veure que la tecnificació no es va donar igual a tot arreu.

2. El treball alienat

Marx utilitza l'alienació per retratar la situació de l'individu modern (els obrers assalariats) que no porten una vida digna que els satisfaci. El seu treball assalariat l'ha separat de la seva essència humana. Kant creia que amb el treball l'ésser humà es realitza a sí mateix amb dignitat. Amb el treball que realitzaven a les fàbriques la dignitat no s'aconseguia.

El treballador rebia uns diners per oferir-se com una mercaderia. L'ésser humà havia creat les màquines, però donava la paradoxa que ell mateix havia creat la seva pròpia forma d'esclavitud.

3. L'origen del treball alienat

La propietat dels mitjans de producció

Els mitjans de producció ja no pertanyen al treballador.

En una fàbrica hi ha una certa jerarquia: l'amo, el director i finalment l'obrer. En una fàbrica moderna tot està en funció de poder rebaixar les despeses i augmentar els beneficis.

Apropiació pel capital de la plusváula del treball

Per muntar una fàbrica es necessitava capital. Hi havia dues classes socials: el capitalista i la majoria de gent que només posseeix la mà d'obra. L'obrer no rep el producte. L'amo es queda amb la producció i el treball realitzat per les seves màquines.

La plusválua és la diferènciaentre el salari i el preu total del producte.

Les empreses intenten ser més competitives. I per això s'ha de vendre el producte més barat. L'objectiu principal de tota indústria és produir capital per anar engrandint-se.

L'emancipació del treball

Marx considerava que mentre a les empreses només els interesés la quota de mercat i l'objectiu només fos d'obteni capital, els treballadors no deixarien d'estar enfrontats entre ells. La tecnologia provocava l'atur. Marx no està en contra de la tecnologia. Volia que es produís cada cop més, però només per cobrir les necessitats de tothom.

4. La teoria de la crisi

Creia que totes les desigualtats socials i injustícies eren perquè els mitjans de producció no eren propietat dels treballadors, sinó propietat privada. La solució al problema estaria en que aquells mitjans de producció fossin propietat de la societat. S'hauria de convèncer a la classe treballadora que té uns interessos comuns i perquè caldria convèncer també als propietaris, cosa bastant difícil.

Els mecanismes del capitalisme condueixen necessàriament a la crisi

La lluita per produir més i a un preu més baix acabaria produint un excés de mercaderies. I si el mercat no les pot absorbir, les empreses tancaran i, lògicament, els obrers aniran a l'atur i perderan poder adquisitiu i hi haurà menys consum.

Del realisme a la utopia

Els treballadors que creaven les màquines les poguessin donar, i no vendre, als empresaris. D'aquesta manera, les màquines serien públiques i els productes serien intercanviats i no venuts. Marx no vol una economia basada en el mercat (utopia).

L'única sortida dels treballadors era lluitar perquè les màquines no fossin propietat privada.

5. La lluita de classes

Aquesta situació esdevindria política i els treballadors s'unirien per a lluita contra la classe capitalista.

La consciència de classe i la unitat d'acció

El primer pas per aconseguir aquest canvi era organitzar els treballadors en una classe social i després en un partit.

Quan haguèssin tingut la consciència de classe, els obrers s'haurien d'organitzar un partit. L'objectiu era la revolució socialista, i aconseguir que els treballadors fossin els propietaris del mitjans de producció.

També es podria boicotejar els empresaris fent els mateixos treballadors una reducció de jornada, demanant més salaris…

La “Revolució socialista” del proletariat

Si els obrers duien a terme la revolució, molts burgesos s'empobririen i fins i tot s'integrarien a les files dels treballadors. Així la classe dominant seria cada vegada més feble.

Nacionalisme i internacionalisme

La classe obrera era majoritària i Marx creu que la seva lluita seria internacional.

No va tenir en compte que la societat ja feia molt de temps que estaven organitzats en estats nacionals. Moltes vegades els estats eren enemics.

Ell pretenia que tots els obrers dels països industrializats es possessin d'acord per portar a terme una acció per anar en contra de les empreses i el capital.

Evolució diferent de la que Marx havia previst

El sentiment nacionalista els impedia d'unir-se, ja que creien que si no treballaven la seva nació aniria endarrerida.

6. L'ordenació política de la producció

La dictadura del proletariat

Creia que l'estat solament afavoria a les classes altes i considerava que després de la Revolució Socialista no caldria mantenir-lo, perquè les relacions socials serien pacífiques i seria innecessària la força militar i l'administració de l'Estat.

A través de la violència i com a resultat de la lluita de classes, el partit dels proletaris s'apoderaria de tot el poder de l'Estat i decretaria que la propietat del mitjans de producció passaria als treballadors i totes les formes de poder anterior es disoldrien. La única organització política que tindrien els treballadors seria la que es formés a l'empresa.

La vertadera democràcia es donaria a les fàbriques amb les eleccions d'alguns delegats i mitjançant assamblees. Les necessitats d'organització es resoldrien de forma cooperativa.

La “democràcia popular”

Una república popular en les empreses escollirien els seus representants. D'aquesta manera es donava garantia que la política aniria d'acord amb la producció i l'economia. Marx critica l'excés de producció de la societat capitalista.

Creu que les ciutats on es donaria la fabricació estarien organitzades en comunes.

NIETZSCHE

Els fonaments de la societat estaven en crisi i ell proposava intentar lluitar contra la crisi.

Nous valors. La crisi havia arribat perquè els valors de la societat no es podien mantenir.

La religió dóna més pes a l'espiritualitat de l'home. Nietzsche dóna més pes a allò material. L'home és un ésser natural més dins del món, amb unes qualitats pròpies.

Amb la mort de Déu, Nietzsche pronosticava que hi hauria aquest nihilisme. Amb això també s'ensorraria la metafísica.

Més val tenir algun valor que no tenir cap.

Ciència: incapaç d'arribar a un coneixement absolut.

Reinterpretació del món i de l'home. L'exaltació de la naturalesa. Explicacions naturalistes, fins i tot a la moral. L'ésser humà és, sobretot, un ésser natural.

Educar a la societat europea.

Déu ha mort

La hipòtesis de l'existència de Déu no es podia comprobar i és la fòrmula de Nietzsche per referir-se a la mort tant cultural com intel·lectual de la hipòtesis de Déu.

El Superhome

Assumeix totes les conseqüències de la mort de Déu.

El nou home és un Déu terrenal, creador de nous valors i d'altres estils de vida, fidel al sentit de la naturalesa.

Nihilisme

Situació en la qual no hi ha justificació pels valors, quan no hi ha justificació per la moral.

Nietzsche posa en dubte els valors, perquè amaguen altres de més importants, els valors relacionats amb la vida i la naturalesa.

Voluntat de poder

Voluntat de viure de Schopenhauer. La vida és una energia que té la característica que és immortal i infinita. L'objectiu d'aquesta és viure. Es manifesta a tots els éssers vius, finits i mortals.

L'home comet un greu error al pensar que aquesta lluita és per defensar-se a si mateixos. En realitat lluiten pel seu gènere.

Per Nietzsche la voluntat de poder és voluntat de vida, no desig d'unir-se al corrent del “no res” que és la mort.

La vida és un impuls creador que contínuament busca noves formes. Aquesta creació de noves formes de vida comporta la destrucció de formes ja caduques.

La crítica de valors morals

Profunda crítica dels conceptes metafísics i de valors morals.

Transvaloració, canvi de valors.

El coneixement absolut no existeix. No podem parlar de veritat o fals. Una moral a favor de la vida i dels qui diuen sí a la vida i tambñe una moral de l'altra vida, d'aquells qui diuen no a la vida terrenal.

Primera moral: Valors units a la naturalesa. La moral dels senyors. Afirmació de la vida amb totes les seves tràgiques exigències. La dels individus forts, creadors del seu propi destí, la dels individualistes, que no segueixen més valors que els que ells mateixos es donen.

Segona moral: Moral dels esclaus. Neix de la por i del sentiment reactiu d'inferioritat. L'odi que senten els esclaus per a aquells que temen els hi provoca un resentiment i s'uneixen per a protegir-se.

L'etern retorn

L'acceptació del retorn de la història. Totes les coses que passen ja han passat i tornaran a pasar. Doctrina metafísica i una exigència moral.

Has de viure de la manera que desitjis viure un altre cop.

La lluita per un futur millor serà en va, ja que totes les coses bones i dolentes tornaran a reaparèixer. Implica la fi de tot fi en la història. Cada instant té un valor infinit i ha de ser viscut com si fos per tota l'eternitat.

El perspectivisme

La veritat objectiva no existeix, i per tant, tampoc existeix la falsedat.

Perspectivisme: Doctrina segons la qual tot coneixement s'obté d'una determinada perspectiva i des d'uns fonaments vitals que el condicionen. Diverses interpretacions.

El vitalisme

S'oposa al mecanicisme, al determinisme i al pensament racionalista perquè entén que la realitat és estàtica.

Valora allò irracional, allò singular, allò irrepetible. Exaltació a la vida.

FREUD

1. Biografia intel·lectual

Per guarir la histèria ell no fa servir la hipnosis. Anava fent preguntes encadenades. Mètode catàrtic: purificació o purga del que hi ha d'amagat a la ment. Aquesta terapia de curar la histèria pren el terme “psicoanàlisis”, creat per Freud (“curació per la parla”).

Precissions sobre l'inconscient

• El Superjò La cultura: Religió, ideologies, la moral.

• El Jo El subjecte.

• L'Allò Inconscient. Base biològica de l'ésser humà.

L'inconscient és el conjunt de forces psíquiques on es troben les imatges que la consciència no accepta. Forma part de l'estructura psíquica de les persones. En ell, Freud hi troba un impuls sexual anomenat líbido. És un impuls sexual no orientat a la reproducció sinó com una característica més de l'ésser humà. És el punt central de l'inconscient. Motiu de repressió per part de Jo. A l'inconscient està aquest impuls que per alguna cosa reprimim.

L'home intenta adaptar-se al seu medi, al Superjò. Al medi es troben les causes que reprimeixen la líbido, com la cultura, la religió, les ideologies i la moral. Aquí apareix un joc de forces, de manera inconscient entre les instàncies. Depenent de la cultura, la repressió a l'Allò és més reprimida o menys.

Les forces de l'Allò lluiten per fer-se conscient. Si la pressió del Superjò no les deixa sortir, el subjecte es quixarà.

Els casos patològics són una manifestació de normalitat, però en un grau d'exasperació insostenible per a l'individu. La mateixa autocensura, la mateixa repressió que pateix el comú dels mortals, però portada al límit del que és tolerable en els suposats malats.

Marx, Nietzsche i Freud fan una crítica a la consciència humana.

Per Freud l'ésser humà no és el jo racional de la modernitat, sinó que ens trobem amb un jo més petit pressionat pel Superjò i per l'Allò.