La filosofia grega

Filosofia nascuda i desenvolupada en el món grec. Precedida d'una especulació religiosa, la filosofia nasqué, en contacte amb l'Orient, a l'Àsia Menor, a Milet.

Fou en l'especulació cosmològica dels primers filòsofs jònics (Tales, Anaximandre, Anaxímenes) que cristal·litzà la naixent actitud d'investigació racional del món, al s VI aC.

Xenòfanes i Pitàgores representaren la mixtura filosòfico-religiosa del període pre-socràtic. El darrer joni, Heràclit, tingué la intuïció del que després ha estat denominat el caràcter dialèctic de la realitat. Traslladada l'especulació jònica a la Magna Grècia, Parmènides d'Elea establí l'absoluta unicitat i immobilitat de l'ésser, seguida pel seu deixeble Zenó, mentre que Empèdocles, Anaxàgores i Demòcrit (aquest ja a la fi del s V aC) proposaren diverses solucions al problema de la permanència i el canvi.

Al s V aC la filosofia començà a florir a l'Àtica. Les contradiccions de l'especulació anterior donaren lloc a la sofística. En aquest context, Sòcrates (470-399 aC) desvetllà l'interès per la reflexió sobre l'home i els costums. El seu deixeble Plató (429-348 aC) (o els Diàlegs), establí l'existència de la veritat en un món d'essències, no accessible als sentits, ans només a l'enteniment. Aristòtil (384-322 aC), deixeble de Plató, investigà les lleis del pensament humà (lògica), però es limità a l'universal i abstracte i, afirmant el caràcter anàleg de l'ésser, resolgué l'equívoc més important de la filosofia pre-socràtica. Explicà el món físic amb la teoria de les quatre causes (formal, material, eficient i final), sostingué que tot individu és compost de matèria i de forma, i explicà el canvi a través del concepte de potència.

Amb la crisi de la civilització de la polis, els intel·lectuals es dedicaren a la pura ciència (amb centres a Alexandria, Pèrgam, etc) o a una filosofia de resposta a les inquietuds de l'època.

El sistema que caracteritzà més bé els segles hel·lenístics fou la Stoa, o Pòrtic, iniciat per Zenó de Cítium (336-264 aC) i basat en el postulat de viure d'acord amb la natura. Es tornà al concepte unitari de l'univers: el tot és el logos, i la realitat --l'home inclòs-- és una variada manifestació d'aquest logos. Per contra, l'epicureisme pretengué d'alliberar l'home de la realitat per l'allunyament. Epicur (341-270 aC) volgué eliminar les grans inquietuds que impedeixen la felicitat humana i la seva ètica consistí en un hedonisme raonable. A partir del predomini de Roma en el món mediterrani, el pensament grec s'obrí a les influències religioses de l'Orient.

Les filosofies tradicionals es renovaren i desenvoluparen unilateralment llur aspecte ètico-religiós: neopitagorisme, platonisme mitjà i estoïcisme tardà.

Sorgiren corrents de pensament que incorporaven categories filosòfiques hel·lèniques a una actitud fonamentalment religiosa: gnosticisme, hermetisme, cristianisme, maniqueisme, etc.

A mitjan s III, Plotí operà la síntesi de platonisme i nova religiositat en un sistema clos i total, que exercí un gran influx en els pensadors cristians. La filosofia grega, que florí en un idealisme ingenu, es clogué amb un idealisme total i reflexiu.

Sofística

Moviment cultural, relacionat amb la literatura i amb la filosofia, que es produí a la ciutat d'Atenes a l'època de la democràcia, entre mitjans s V aC i mitjan segle següent.

En aquesta època, el règim polític atenès facilità una lluita pel poder que sovint es basava en l'habilitat dialèctica. En aquestes condicions, correspon als sofistes la invenció de la venda de la cultura prometent en canvi resultats pràctics.

Hom pot fixar dues generacions dintre la sofística; la primera d'elles és integrada per quatre grans figures: Protàgores, Gòrgies, Críties i Pròdic, amb ells, la capacitat dialèctica convertida en ofici comença una influència en la vida cultural i política d'Atenes.

La segona generació de sofistes, constituïda per algunes obres d'atribució difícil i caracteritzades per una major especialització tècnica, influí notablement en la consolidació de la cultura postdemocràtica atenesa.

Els sofistes d'aquesta època foren conferenciants i funcionaris imperials amb càrrecs importants en l'administració. Aquest estat de coses perdurà fins a les acaballes de l'Imperi i determinà, en part, el caràcter escolar, retòric i d'aparat perceptible en bona part de la literatura culta bizantina.

Els set sabis de Grècia

També coneguts com els set sensats. Són els grcs que visqueren entre els segles VII i VI a. C. Encra que llurs identitats són diferents segons les diverses versions, els que aparèixen amb més freqüència són: Bias de Priene, Quiló d'Esparta, Ceóbulo de Lindos, Periandro de Corint, Pítaco de Mitilene, Solón d'Atenes i Tales de Milet.

Tales de Milet

(Milet 630 aC - 546 aC)

Pensador grec, primer representant de l'escola naturalista de Milet. Pertanyent a una família milèsia distingida, seguint-ne la tradició es donà al comerç.

Els seus contactes, entre els seus freqüents viatges, amb Egipte influïren versemblantment l'orientació del seu pensament. Orientat primer a l'estudi dels fenòmens naturals (el cel i la terra, les causes dels terratrèmols i de les crescudes del Nil, etc) i tradicionalment inclòs entre els set savis grecs, hom li ha atribuït diverses proposicions de geometria elemental, així com la previsió de l'eclipsi solar del 585 aC.

El primer a rebutjar les explicacions mítiques que feien dependre l'origen del món de forces personals, establí --en afirmar l'aigua com a principi de totes les coses-- una causa natural i única en la formació de l'univers; aportà, doncs, l'atribució d'un origen natural de tot i la consciència que darrere els fenòmens canviants hi ha un principi comú i essencialment invariable.

L'aigua, com la realitat tota, és considerada --per Tales i pels seus successors-- com a animada (hilozoisme), i aquest sembla ésser el sentit de l'afirmació de Tales que ``tot és ple de déus''.

Teorema de tales: teorema que estableix la proporcionalitat dels segments interceptats per rectes paral·leles sobre un feix de rectes concurrents.

Sòcrates

(Atenes ~470 aC - 399 aC)

Filòsof grec. La seva figura, difícil de precisar amb objectivitat històrica, és coneguda per pocs testimonis, sovint contraposats. Després de mort proliferà la literatura dels diàlegs socràtics (els Diàlegs de Plató, les Dites memorables, l'Apologia i el Simposi de Xenofont i els Diàlegs de Fedó).

Sense aspiracions polítiques, no pogué evitar d'ésser membre de la bulé atenesa i participar en altres òrgans de decisió.

Sota la democràcia, fou acusat d'irreligiós i de corruptor del jovent i fou condemnat a mort.

Quant a la seva actitud filosòfica, oposà al relativisme dels sofistes la convicció que existeix sempre una veritat absoluta sobre les coses, arrelada en el seu ésser essencial i a la qual l'home ha de procurar d'accedir per mitjà de la raó.

S'oposà també als físics rebutjant la prioritat donada al problema de la natura i el camí emprat per a conquerir la veritat.

Ell promou un diàleg estrictament humà, fecund en la mesura que els diversos interlocutors, sotmesos pel mestre a un hàbil interrogatori, van aproximant-se, des de les seves respectives opinions, cap a la veritat universal cercada. Per això el mètode socràtic presentava dos moments ben diferenciats: el de la ironia, mitjançant la qual aconseguia que els seus oponents s'alliberessin de llurs prejudicis, reconeguessin llur ignorància i desitgessin superar-la, i el moment maièutic (o art d'ajudar a donar llum) o del part intel·lectual: la ``concepció'' del concepte adequat.

Aquest mètode aportava a la lògica l'estudi del procés inductiu del pensament, la noció de concepte com a manifestació a la ment de l'essència de les coses i la definició on s'expliciten les notes del concepte. I, en aplicar-lo al camp ètic i al polític el portà a guiar-se exclusivament per la pròpia raó.

Tambè contribuí a una popularització de la moral, que posà a l'abast de tothom. La independència d'aquesta nova moral seduí molts joves atenesos, però també escandalitzà els sectors tradicionalistes.

Malgrat que no escriví mai res, el seu pensament ha exercit una influència decisiva sobre el pensament occidental. Això l'ha fet objecte d'una secular admiració, només trencada pel vitalisme, l'irracionalisme i el cientisme neopositivista.

Plató

(Atenes 428/427 aC - 348/347 aC)

Filòsof grec. Fill de família aristòcrata per part de mare, prengué part (409 aC) en la guerra del Peloponès. Després, intentà de participar en política, però aviat se'n decebé pels excessos dels oligarques.

Havent rebut una acurada educació artística i gimnàstica, es decantà cap a la filosofia des que conegué Sòcrates, el 408 aC. A la mort d'aquest (399 aC) durant el període democràtic, fugí d'Atenes amb altres condeixebles i es refugià a Mègara, amb Euclides. Mentrestant escriví els seus primers diàlegs.

A la Magna Grècia, entrà en contacte amb Arquites de Tàrent i els cercles pitagòrics.

Després es dirigí a Sicília, en dues ocasions, on Dió, cunyat de Dionisi I, s'entusiasmà amb les seves doctrines i intentà, sense èxit, aplicar-les a la política.

Entre aquests dos viatges s'estigué a Atenes i hi fundà l'Acadèmia.

Els seus darrers anys visqué lliurat a la composició dels Diàlegs i a l'ensenyament a l'Acadèmia. La seva obra ha estat transmesa tradicionalment agrupada en nou tetralogies que inclouen l'Apologia o Defensa de Sòcrates, les Cartes i 34 Diàlegs.

En la filosofia de Plató s'hi poden reconeixer diferents etapes: la d'una primera influència socràtica, la discussió amb els sofistes, la de la teoria de les idees, la de la República, la de la tardana influència de Parmènides (que comporta una certa autocrítica de la teoria de les idees), la d'una darrera preocupació cosmològica, d'arrel pitagòrica, i la de les dues obres inacabades: el Críties, que havia d'explicar la història d'un estat ideal, i les Lleis. Una recta comprensió de l'obra platònica no pot oblidar que tota la teoria hi és elaborada per ésser duta a la pràctica.

D'altra banda, Plató tampoc no és un pensador aïllat, ans ha recollit l'aportació dels seus antecessors (conegué amb tota seguretat les doctrines d'Anaxàgores, Demòcrit i Empèdocles, a més de la de Sòcrates, Parmènides i els pitagòrics) i sobre ella ha elaborat la seva pròpia filosofia.

Els valors que fonamenten l'aret5, el comportament just i recte, mai no apareixen en el món sensible d'una manera pura i perfecta; hom ha de suposar-los com a existents en una forma especial en un món --el de les idees-- que transcendeix el dels sentits.

La veritable existència correspon, doncs, a les idees, i les coses només tenen consistència en la mesura que participen d'aquestes i de llur existència transcendent. Tanmateix, la influència de Parmènides féu que Plató ampliés l'àmbit del transcendent en el sentit que són tots els éssers, i no sols els valors, els qui participen de les idees.

La unitat de l'ésser --defensada ja per Parmènides-- es converteix també en una tesi fonamental de Plató. El mitjà que estableix de connexió entre el món de les idees i el sensible és l'ànima, entesa com a principi i font de tot moviment, i en les seves dues dimensions, la còsmica i la humana, la qual només pot assolir la contemplació de les idees mitjançant un esforç filosòfic.

Expressió plàstica de la diferent condició que el filòsof, apte per a la política, assoleix, en relació amb l'home comú, és la cèlebre paràbola del mite de la caverna.

D'altre banda, la imatge de l'ànima humana com a empresonada en la tomba (s5ma) del cos (syma) expressa típicament la situació en què es troba de primer i connaturalment tot home com allunyat del veritable coneixement (i, per això mateix, com impedit d'un recte comportament, necessari, d'altra banda, per assolir la purificació de l'ànima).

Aristòtil

(Estagira, Tràcia 384 aC - Calcídia, Eubea 322 aC)

Filòsof i científic grec, un dels esperits més potents i influents de la història.

Fill de Nicòmac, metge i amic d'Amintes II de Macedònia, a divuit anys ingressà a l'Acadèmia. A la mort del mestre Plató (374), Aristòtil visqué a Assos i a Mitilene.

En 343-342 aC Filip de Macedònia li encarregà l'educació d'Alexandre. Quan Alexandre fou nomenat regent (340), Aristòtil, després d'una estada de quatre o cinc anys a Estagira, tornà a Atenes, on fundà una escola pròpia, el Liceu.

Les seves lliçons eren impartides tot passejant amb els deixebles sota els pòrtics o pel jardí: d'aquí ve el terme de peripatètica aplicat a l'escola (peripateín, en grec ''passejar').

L'obra escrita d'Aristòtil pot ésser dividida en tres grans seccions: diàlegs, col·leccions de materials i obres científiques. Llevat de la Constitució d'Atenes (única de conservada de les 158 descripcions de constitucions gregues), tots els escrits conservats pertanyen a la tercera secció.

Els diàlegs són de l'època de l'Acadèmia; Diògenes Laerci en cita dinou títols, entre els quals: Protrèptic, Sobre la filosofia i Sobre la monarquia.

L'Órganon és el conjunt dels tractats de lògica. Són obres de filosofia natural: Física, Del cel, De la generació i de la destrucció i Dels meteors sobre psicologia: De l'ànima i els tractats denominats Parva naturalia. D'història natural: Història dels animals, De les parts dels animals, Del moviment dels animals i De la generació dels animals. La Metafísica tracta de les qüestions més generals. La moral és recollida en tres tractats: l'Ètica a Nicòmac, la Gran Moral i l'Ètica a Eudem. Finalment hi ha la Política, la Retòrica i la Poètica.

Per a Aristòtil la realitat autèntica són les coses concretes (substàncies). A la doctrina metafísica de la substància correspon la concepció lògica de les categories. ``L'ésser es diu de moltes maneres'': com a substància, quantitat, qualitat, relació, lloc, temps, posició, estat, acció o passió. Substància és ``allò que no pot ésser afirmat d'un subjecte, però del qual tota cosa és afirmada''; les altres categories, per contra, pressuposen sempre una substància de la qual són afirmades.

La lògica (que ell anomenava analítica) no és pas una ciència substantiva, sinó un instrument (en grec órganon): no és una simple lògica formal, sinó tota una teoria de la ciència.

Distingeix la deducció de la inducció i desenvolupa una teoria bastant completa d'una forma de raonament deductiu: el sil·logisme. Tot i que la lògica aristotèlica desconeix les proposicions relacionals (considera només les predicatives, i redueix la deducció al sil·logisme), ha estat l'aportació fonamental a aquesta ciència fins al s XIX.

Aristòtil replanteja el problema essencial del naturalisme pre-socràtic: com explicar el canvi. Introdueix dos parells de conceptes destinats a exercir un paper important: matèria i forma, potència i acte. No existeix cap matèria sense una mínima determinació formal; la matèria més elemental és la dels quatre elements (foc, aire, aigua, terra). La forma en Aristòtil era l'organització peculiar d'una matèria que li permet de complir uns fins específics.

Considerat dinàmicament, el canvi és el pas de la potència a l'acte. La potència és a l'acte com la possibilitat ho és a la realització. La potència és correlativa de la matèria, i l'acte de la forma. L'actualització d'una realitat és feta en virtut de les causes.

Aristòtil en reconeix quatre: causa material, causa formal, causa eficient i causa final.

L'astronomia aristotèlica és molt apriorística: és lligada a la teologia. La terra, immòbil, és al centre de l'univers, compost de cinquanta-nou esferes concèntriques. Cada esfera es mou per l'impuls de la immediata superior. La més alta, la dels estels fixos, es mou en virtut d'un primer motor immòbil, Déu.

Darwin deia de Linné i de Cuvier que no eren sinó escolars en comparació d'Aristòtil. Això potser és dir massa; tanmateix, val a dir que la seva obra biológica és considerable.

Tant és així que hom el considera el pare de la zoologia. És especialment important la seva tasca de sistematitzador: dividí els animals en dos grups: els enaima o animals amb sang, els vertebrats, i els anaima o animals sense sang, els invertebrats. Molts dels subgrups que establí i anomenà (ocells, insectes, crustacis, equinoderms, mol·luscs, etc) són encara vàlids. Biologia i psicologia, per a Aristòtil, són inseparables; l'ànima és principi de vida en general.

Cal distingir diversos tipus d'ànima: la nutritiva, pròpia de les plantes; la sensitiva, pròpia dels animals, i la racional, pròpia dels homes. Entre cos i ànima hi ha la relació de matèria a forma; per això no poden ésser concebuts separadament.

L'ànima no té parts, sinó facultats. L'activitat de l'ànima humana és el pensament, que procedeix a partir de les sensacions.

La facultat intel·lectiva té dos aspectes: l'intel·lecte passiu, que assimila les formes intel·ligibles, i l'intel·lecte actiu, que és comú per a tots els homes. Ètica i Política hi són lligades perquè el bé de l'individu i el de l'estat són inseparables (tot i que Aristòtil posa l'accent sobre l'individu). El fi de la vida humana és la felicitat o el benestar, que no s'identifica amb la virtut, el plaer o la riquesa, però els pressuposa.

La Política comença defensant l'estat contra la concepció sofística de l'estat com a construcció convencional. Per a Aristòtil, la ciutat estat grega és la forma més elevada possible de la vida social. Admet l'esclavitud com a institució natural, basada en diferències inherents als individus; l'esclau té una forma inferior de raó que justifica el seu destí d'`instrument que parla'. Pot ésser considerat un dels primers tractadistes d'economia política.

Distingeix entre una manera natural d'adquisició de riqueses (agricultura, ramaderia, caça i pesca) i una manera no natural (intercanvi, on intervé el diner). Defensa la propietat privada corregida per l'ús comú de certes coses.

Classifica les constitucions en correctes i desviades. Les primeres són: monarquia, aristocràcia i timocràcia (segons que governi un de sol, uns quants o la majoria). Les formes desviades corresponents són: tirania, oligarquia i democràcia. La Retòrica és un manual per a l'ús de l'orador. La Poètica és una obra estètica , especialment sobre la tragèdia i l'epopeia. El fi de la tragèdia és la catarsi, és a dir, la purgació de la pietat i la por.

Pitàgores

(Samos? ~580 aC - Metapont, Magna Grècia ~497 aC)

Filòsof i matemàtic grec, fundador de l'escola o secta político-religiosa que porta el seu nom. Probablement emigrat de l'Àsia Menor, davant la invasió persa, s'establí a Crotona (~530 aC), on fundà una mena de comunitat, regida per normes ascètiques, centrada en l'estudi de les matemàtiques i notablement activa en els afers polítics de la ciutat.

Ja vell, hagué de fugir a la veïna Metapont degut a una rebelió popular. Del conjunt de creences del pitagorisme, sembla que cal atribuir-li al mateix Pitàgores la doctrina de la immortalitat i de la transmigració de les ànimes i, sobretot, la consideració de la matemàtica com a clau de resolució dels enigmes de l'univers i com a instrument de purificació de l'ànima.

En relació a aquest darrer punt es troben la creença d'una harmonia musical del cosmos, l'expressió numèrica dels intervals musicals, la veneració pitagòrica al número 10, l'anomenat teorema de Pitàgores, etc.

Teorema de Pitàgores: teorema fonamental de la geometria segons el qual en un triangle rectangle l'àrea del quadrat que té per costat la hipotenusa és igual a la suma de les àrees dels quadrats que tenen per costat els catets. Si a i b representen les longituds dels catets i c la longitud de la hipotenusa, el teorema és expressat per la igualtat c² = a² + b².

Anaximandre

(Milet ~611 aC - ~547 aC)

Pensador grec, de l'escola naturalista de Milet. Hom li atribueix la construcció d'una esfera celest i el descobriment de la inclinació eclíptica. Fou el primer grec que escriví un tractat sobre la natura. Posà com a principi de tot quelcom d'indeterminat o il·limitat (àpeiron), del qual sorgeixen els elements per separació dels «contraris» (fred, calent, sec i humit). Afirmà l'origen natural de la vida i la formació de les espècies animals --entre elles l'home-- mitjançant una evolució.

Heràclit

(? ~544 aC - ~483 aC)

Filòsof grec, conegut també, posteriorment, com l'Obscur i el Ploraner. Segons ell, el món no fou fet per cap home ni per cap déu; és etern i té per principi el foc vivent, lógos, del qual procedeixen totes les coses. El lógos és contrarietat interna i secreta harmonia que engendra el moviment. Heràclit influí en l'estoïcisme i en Hegel, Schleiermacher, Lasalle i Nietzsche. L'exposició de la seva doctrina l'oposa a la de Parmènides, primer defensor de l'immobilisme.

Anaxàgores

(Clazòmenes, Àsia Menor ~500 aC - Làmpsac, Hel·lespont ~428 aC)

Pensador grec. Reprengué la temàtica de l'escola de Milet tenint en compte la crítica dels eleàtics. Afirmà que «tot és en tot», que en cada partícula material hi ha les propietats de cada cosa (doctrina de les homeomeries). Fou el primer a imaginar un principi motor intel·ligent i separat de la matèria, l'Intel·lecte (Noûs), que identificà amb el principi d'animació i d'individualització de les coses. Descobrí que la Lluna rep la llum del Sol i explicà els eclipsis de Sol i de Lluna.

Demòcrit

(Abdera, Tràcia ~460 aC - ? ~360 aC)

Filòsof grec. Director de l'escola d'Abdera i, segons que sembla, rival de Plató, desenvolupà el sistema atomista.

Demòcrit

(Agrigent ~492 aC - 432 aC)

Filòsof grec. Explicà la constitució de l'Univers a través de quatre substàncies fonamentals (terra, foc, aigua i aire), les quals es barregen i se separen, impulsades, respectivament, per l'amor i l'odi, que s'alternen cíclicament. La seva visió de l'esdevenir és un prenunci del pensament mecanicista.

Epicur de Samos

(Samos o Atenes 341 aC - Atenes 270 aC)

Filòsof grec. La seva doctrina i la seva escola adquiriren, en morir ell, un caràcter religiós. De la seva obra s'han conservat tres cartes i vuitanta aforismes.

Parmènides

(Elea, Magna Grècia ~540 aC - 470 aC)

Filòsof grec de l'escola d'Elea. Influït pel monisme religiós de Xenòfanes de Colofó, el seu poema Sobre la Natura (~500 aC), a diferència dels físics jònics i dels pitagòrics, accedeix al nivell `ontològic'; tot admetent un principi constitutiu de la realitat, en defuig la caracterització (com aigua o aire, etc) per descriure'n els trets més generals i profunds, descoberts apriorísticament per la sola raó.

Exposa la via de la Veritat, pròpia dels qui, emprant només la raó (no%ut;V), descobreixen que no es pot deixar de pensar que `l'ésser és i que el no-ésser no és'; i la via de l'opinió (doxa), pròpia dels qui es fien dels sentits i admeten ingènuament l'existència d'un món plural i canviant. D'aquí en dedueix l'existència d'un ésser únic, u, indivís, ple, continu, conclús (esfèric?), etern (mai precedit ni seguit pel no ésser), immutable (no el qualifica mai, però, de diví). El món sensible resta reduït a mera `aparença' i `il·lusió' (atac implícit a cosmologies com la d'Heràclit).

La seva tesi de l'eternitat de l'ésser, el monisme òntic i racionalista, així com el seu `estaticisme', han influït tota la filosofia i la física clàssica --atomista i mecanicista-- fins que el s XIX l'anà arraconant per la concepció dinàmico-energetista de la natura.

Xenòfanes de Colofó

(Colofó? ~570 aC - Elea? ~470 aC)

Rapsode i filòsof grec. S'exilià de primer a Sicília, i posteriorment a Elea. Tingut per fundador de l'escola d'Elea, fou, segons Aristòtil, el primer a definir la unitat de l'ésser. L'únic d'entre els primers pensadors jonis que no era d'origen noble, es guanyava la vida recitant Homer i poemes propis, entre els quals probablement un Sobre la natura. Rebutjà la concepció antropomòrfica de la divinitat, tot sostenint que si els animals poguessin imaginar la divinitat i representar-la ho farien sota la forma de la pròpia espècie. La seva filosofia és considerada un panteisme idealista, desenvolupat posteriorment pel seu deixeble Parmènides.

Zenó

(Elea ~490 aC - 430 aC)

Filòsof grec. Deixeble de Parmènides --amb el qual vers el 450 aC visità Atenes, on produïren un fort impacte-- i, segons Aristòtil, creador de la dialèctica, l'aportació fonamental seva consisteix en la crítica de les opinions dels adversaris de l'ontologia parmenidiana: Zenó comença concedint una hipòtesi, i després en deriva alhora dues conseqüències contradictòries, amb la qual cosa l'adversari ha d'abandonar la seva suposició inicial.

Dels anomenats arguments o apories de Zenó --dirigits contra la multiplicitat de les coses, per a afirmar la unitat de l'ésser, o contra el moviment, per a defensar la immobilitat de l'ésser--, Aristòtil n'ha conservats quatre (del segon tipus), el més conegut dels quals és el d'Aquil·les, el més ràpid, i la tortuga, la més lenta, la qual, tanmateix, mai no pot ésser atrapada pel primer (quan aquest arribarà al punt de partença de la tortuga, aquesta haurà avançat una mica, i així successivament fins a l'infinit).

Basats en la idea de la infinita divisibilitat de l'espai i el temps, aquests arguments palesen una formació matemàtica en Zenó, i probablement foren dirigits per ell contra els pitagòrics, més que no pas contra els heraclitans, per tal com aquells consideraven la multiplicitat com a composta per un nombre infinit d'unitats.

Zenó de Cítion

(Cítion, Xipre ~334 aC - Atenes ~262 aC)

Filòsof grec. Deixeble del cínic Crates i del megàric Estilpó, després de molts anys d'estudi, vers el 300 aC, fundà a Atenes la stoà escola que rebé el nom del pòrtic prop del qual Zenó acostumava a reunir-se amb els seus deixebles. Només es conserven fragments de les seves obres. Sembla atribuïble a ell la divisió de la filosofia en ètica, física i lògica i l'inici de l'estudi de la relació entre pensament i parla (motiu pel qual els seus seguidors impulsaren l'estudi de la retòrica); pel que fa a la física, substituí el dualisme platònico-aristotèlic per un monisme materialista. Se suïcidà.

Protàgores

(Abdera ~485 aC - ~410 aC)

Filòsof grec. Anterior a Sòcrates, és l'exponent més significat de la sofística. La motivació de la seva activitat filosòfico-pedagògica era l'ensenyament de la virtut. Sosté un relativisme epistemològic (``l'home és la mesura de totes les coses'') que invalida tota ontologia i tot dogmatisme i porta a una actitud escèptica, excepte en el camp de la moral. Hom en conserva breus fragments.

Gòrgies

(Leontínoi, Sicília 483 aC - Làrissa ~380 aC)

Sofista i retòric grec. Exercí com a sofista a Grècia. A l'obra Sobre la natura i el no-ésser sosté la impossibilitat de coneixement i de comunicació de l'ésser. Gòrgies és també el personatge central del diàleg homònim de Plató.

Leucip

(Abdera? s V? aC)

Filòsof grec. La seva personalitat, com a creador de l'atomisme, i la seva existència foren negades per l'escola epicúria i per filòlegs importants. Hom pot conjecturar que fou l'autor de dos tractats MegaV diakosmoV (`El gran ordenament') i Per`i nou (`Sobre l'intel·lecte').