ELS FILÒSOFS DE LA SOSPITA

Introducció: El s.XIX és conegut com el segle de la ciència i de la tècnica. Amb una tendència a renunciar a les concepcions religioses i metafísiques de la realitat ademés dúna crisi espiritual i social q va experimentar l´Europa occidental de l´època. Marx, Freud i Nietzsche seran filòsofs de la sospita ja q van centrar el seu pensament i la seva obra filosòfica a criticar i sotmetre a judici els considerats com a més alts productes de la cultura occidental. Aquests marcaran el pensament filosòfic del s. XX, donant lloc al q es coneix com a filosofia crítica.

KARL MARX (1818-1883)

Antropologia i humanisme

La filosofia de Marx es fonamenta en la seva antropologia (comprensió de la realitat). Marx mostra una visió contrària a l´antropologia idealista pròpia del platonisme i la filosofia tradicional. Marx aprecia en Hegel la comprensió dialèctica segons la qual l´ésser humà està immers en la hª i en ella es desplega l´Esperit. La seva antropologia és un humanisme materialista (una reivindicació de l´home i la seva realitat social per damunt dels déus i tota realitat q vulgui sobrepassar-li.

Trets q caracteritzen l´essència humana:

• L´ésser humà és un ésser material, q es fa a si mateix en les seves condicions materials de producció.

• L´ésser humà és dinàmic i actiu, transformador, el q el diferencia dels animals és la capacitat d produir els mitjans d subsistència. L´ésser humà és transformador de la naturalesa. El treball és l´activitat essencial d l´home.

• L´ésser humà és un ésser eminentment social, no pot ser comprés al marge de la seva relació amb els altres i d la societat en què viu.

• L´ésser humà és un ésser històric, no es pot parlar d´ell al marge d l´època hca en què viu.

L´alienació, estranyament o cosificació

La realitat és més aviat irracional. Les condicions laborals sense períodes d vacances, en condicions penoses... Marx afirma q l´ésser humà s´ha fet inhumà, s´ha alienat. La superació d´aquesta alienació es dóna gràcies a la crítica materialista d la religió.

L´alienació econòmica i laboral.

L´home, en el treball propi de la societat capitalista deixa de ser home. Aquesta alienació laboral té una doble dimensió:

• Una alienació d l´obrer en el producte d treball: en el treball l´obrer deixa part d la seva vida, del seu ésser en el producte, xrò aquest producte li és près. A major producció, major alienació.

• Una alienació d l´obrer en el treball: l´obrer se sent esclau, es veu rebaixat a la condició d màquina. El seu treball és forçat, no és la satisfacció d´una necessitat, sinó només un mitjà per a satisfer les necessitats fora del treball. Plusvàlua el q l´empresari treu al treballador. És el diferencial existent entre el produït x l´obrer i el sou rebut després de descomptar els gasts productius.

Les condicions laborals del treball assalariat fan q l´ésser humà es trobi alienat, q hagi deixat d ser plenament humà. El proletari és un ésser q no t necessitats humanes. D´altra banda el capitalista no realitza l´essència humana: és un ésser sense clemencia. En el capitalisme, tots els éssers humans ho han deixat de ser, s´han alienat. La seva superació només es pot portar a terme amb la revolució comunista.

Les alienacions derivades

La font de tota alienació no deixa de ser l´alienació econòmica xrò en deriven en unes altres:

• Alienació religiosa

Per a Marx la religió i els déus són una creació de la fantasia humana q acaba x prendre autonomia pròpia i fer-se aliena al propi home. Com q la vida social, econòmica i política no realitza l´essència d l´home, aquest es veu obligat a imaginar un món en el qual pot trobar la felicitat. La religió és nociva i impedeix trobar la felicitat en la realitat.

• Alienació filosòfica

En la filosofia clàssica occidental els filòsofs han presentat l´home com a mer espectador de la realitat, i li han robat el seu paper essencialment actiu i transformador. Mentre les situacions d´injustícia social es perpetuen, el filòsof tendeix a desviar la seva mirada a una realitat metafísica de ficció. La filosofia aliena la humanitat, li oculta la realitat: l´home és un ésser actiu, transformador.

• Alienació política

L´estat encarna una força repressiva en l´obrer. Per Marx “el poder polític, pròpiament, és el poder organitzat per una classe social a fi d´oprimir una altra classe”.

En la filosofia de Marx trobem una descripció negativa d la realitat humana en la seva actual situació hca. La situació d´alienació ha d´anar acompanyada d´un intent d transformació social. El comunisme d Marx, no sols com a teoria, sinó també com a arma d´acció social, serà el mecanicisme d superació d l´alienació.

El comunisme

Marx denomina irònicament prehistòria a l´amplia època hca dominada per l´alienació, i història al període que, segons Marx, seguirà a la transformació d les condicions econòmiques que donen lloc a l´alienació i q suposaran la instauració d´una societat comunista.

• Concepte de lluita de classes o Antagonisme social

Agrupació de la societat en el camp econòmic, depenent de la funció productiva econòmica. És la funció q compleix un grup social a la producció. No s´és persona, s´és burgés o proletari.

Classe opresora o explotadora Classe oprimida o explotada

Època esclavista	AMO	ESCLAU
Època feudal	SENYOR	SERV
Època burgesa/capitalista	BURGÉS	PROLETARI

Propietat privada dels-----------(causant de l´antagonisme social)

medis de producció

Solució: convertir la propietat privada en colectiva.

• Revolució comunista

El proletari ha de ser el qui ocupi el poder polític, judicial..., encara q s´hagi d matar a algú x aconseguir la colectivització dels medis d producció. Marx critica el sentiment burgés de no matar a ningú ja q el burgés explota a dones i nens.

INEVITABILITAT de la Revolució comunista --------Conciència de classe (saber q s´està

malament i la unió

fa la força)

• La dictadura del proletariat

És l´època d transició fins a la implantació del mode de producció comunista.

Aquesta dictadura del proletariat implica l´adopció d les següents mesures:

Expropiació d la propietat territorial i dedicació x a despeses d l´Estat d la renda del sól.

Impost fortament progressiu (depen dl q un cobra, paga + o no)

Supressió dl dret d´herència

Confiscació d la propietat d tots els emigrats polítics i rebels.

Centralització dl crèdit en mans d l´Estat.

Centralització d la xarxa d transports en mans d l´Estat.

Ampliació del nombre d fàbriques nacionals, instruments d producció, rotura i millora d terrenys d´acord amb un pla gral.

Explotació combinada d l´agricultura i la indústria. Intervenció encaminada a l´eliminació gradual d diferències entre la ciutat i el camp.

Imposició a tots d treballar; organització d´exèrcits industrials, especialment x a l´agricultura.

Educació pública i gratuïta x tots els infants. Eliminació del treball fabril dels nens en la seva forma actual. Interacció coordinada entre l´educació i la producció material.

El materialisme històric

Marx afirma q el motor d la història és el conjunt d´estructures econòmiques i socials. A diferència del materialisme clàssic, q tan sols afirma l´essencial material d la realitat, sense cap referència al seu esdevenir històric, Marx proposarà el caràcter necessàriament històric i dialèctic d la realitat.

a)

Cal entendre el materialisme històric com un intent d superació d´aquestes visions exposades:

Infraestructura o estructura econòmica

Allò q determina la vida cultural d´una època. Marx distingueix dos elements integrants d la infraestructura econòmica:

• Les forces productives: són les forces q l´home empra x a produir els béns d subsistència: força d treball i els mitjans d producció.

• Les relacions d producció: apunten a la relació dels humans entre si en el procés productiu. Són el conjunt d les relacions econòmiques i socials q s´estableixen entre uns homes i uns altres a l´hora d produir. Aquestes s´expressen com a relacions d propietat.

Superestructura

La superestructura es plasma tant en l´organització social i política d´una època com en les seves formes d consciència.

• L´organització social i política: les seves prals materialitzacions són:

• l´Estat, font del poder polític

• i el dret, font dl poder jurídic

amb l´Estat i el Dret com a aliats, les classes dominants tenen nous mitjans per a l´explotació de la classe oprimida. Una explotació q ara es converteix en “legal”.

• Les formes de consciència o formes ideològiques, es troben segons Marx condicionades x la base econòmica en què es mouen. Estan: la religió, la moral, la filosofia, l´art...

• Per a Marx, la història no pot compendre´s des d´un punt d vista estàtic, sinò q caldria entendre-la des d´un punt d vista dinàmic. El model q ell utilitza x a explicar el dinamisme d la història és anomenat “dialèctic”.

b) La història com a procés dialèctic.

Marx entén q la història és un procés dialèctic d maduració progressiva d la capacitat humana per a dominar la naturalesa i produir els mitjans d subsistència econòmica. L´evolució històrica esfonamenta, segons Marx, en les tensions i contradiccions q genera el desenvolupament d les forces productives i el manteniment d determinades relacions d procucció. L´expressió més clara d´aquest conflicte és la lluita d classes.

Per a analitzar aquest procés dialèctic d desenvolupament històric Marx utilitza el concepte d mode d producció. Aquest és la forma històrica d´obtenir els mitjans d subsistència. Això implica una determinada relació entre les forces productives i les relacions d procucció. Quan en un determinat mode històric d producció les forces d producció s´han desenvolupat fins a tal punt q les relacions socials només representen traves, s´entra en un conflicte amb la classe dominant i la dominada (revolució social) això implica altres relacions socials que acabaran transformant tb les formes ideològiques o la superestructura.

Hi ha 4 modes d producció o èpoques socials progressives (prehistòria humana). I seran seguits d´un nou mode el comunista:

• Mode de producció asiàtic

• Mode de producció esclavista

• Mode de producció feudal

• Mode de producció capitalista

• Mode de producció comunista

c) Relació infraestuctura/superestructura

Encara q entre intraestructura i superestructura es genera una acció recíproca és el factor econòmic el q mou la història, així Marx se´ns mostra com un filòsof d la sospita a diferència d la visió tradicional segons la qual l´organització política i jurídica, així com les diferents formes d consciència eren manifestacions d la racionalitat humana aplicada a la societat, x a Marx, darrera d´aquesta superestructura s´amaguen interessos d les classes dominants.

d) Crítica del Dret i d l´Estat

La classe q exerceix el control dels mitjans d producció, acaba x controlar i utilitzar en defensa dls seus interessos les lleis i el poder polític d l´Estat. L´Estat i el Dret són mitjans d legalització del seu domini i de la repressió d la classe oprimida. Les lleis estan fetes x i x a la classe dominant: perpetuen la desigualtat.

e) Crítica d les ideologies (religió, moral, filosofia i art)

Una altra d les característiques essencials d les ideologies és q són un fenomen d falsa consciència. Les formes ideològiques acaben x comportar-se, x a Marx, com a instruments al servei d la dominació econòmica i material d´una determinada classe social.

• Crítica d la religió

La religió és, per a Marx, un producte d la imaginació humana. La seva existència ve abonada x una determinada base material. D´una banda és “l´opi del poble”, funciona com a narcòtic per fer més suportables les condicions infrahumanes d les societats alienades. La religió incita a la resignació; redueix la lluita per la justícia a la salvació en el fals més enllà i impedeix la lluita per la millora d les condicions materials de la vida. Les prals manifestacions religioses han anat unides, gralment, a les estructures d poder polític i jurídic.

• Crítica d la moral

Les idees morals són tb un fenomen d falsa consciència, són idees q sorgeixen a l´empar d'una determinada situació socioeconòmica. La moral burgesa s'autopresenta com a defensora d tota propietat, xrò defensa només la propietat q correspon a la classe dominant. La moral burgesa entén com atemptat contra la moralitat el robatori, xrò no inclou aquí, segons Marx, la plusvàlua, el valor d la producció d l´obrer q sobrepassa el seu misèrrim salari i els costos d producció, i q el burgès pren al proletari.

• Crítica d la filosofia

La procucció filosòfica occidental té in tarannà idealista. El filòsof tendeix a fer oblidar els vertaders problemes d la realitat existent. Les filosofies idealistes fan perdre a l'home la consciència d la seva realitat creadora.

• Crítica d l'art

Marx manté q després d les grans construccions d l´Antiguitat clàssica s'amaga el patiment d tots aquells esclaus q hi van deixar pràcticament la seva vida.

FRIEDRICH NIETZSCHE (1845-1900)

Crítica a la cultura occidental

Per a Nietzsche en la cultura occidental tot ha estat un engany des q va sorgir, d'una banda, l'home teorètic amn Sòcrates, i, x altra, la moral cristiana, basats els dos en una mentida tant del llenguatge com dels conceptes: l'idealisme i el racionalisme. La cultura occidental s'oposa a la vida e als instints q la mouen.

L' home s'ha perdut, s'ha sotmès a la seva pròpia cració, a un món ideal, inexistent i, conseqüentment, Nietzsche pretén rescatar-lo d tal parany i tornar-lo a una situació anterior a la seva decadència.

Crítica d la moral

Per a Nietzsche la moral occidental és antinatural ja q imposa lleis i restriccions q atempten contra els instints primordials d la vida. Aquesta moral té un fonament i una base metafísica en les especulacions platòniques i cristianes entorn d l´existència d'una vida diferent d la terrenal i postulada com més vertadera i autèntica q aquesta.

Si analitzem la història podem observar l'existència d dos tipus d morals: una moral aristocràtica (d senyors) i una moral d'esclaus, o moral del ramat.

• La moral dels senyors és pròpia dels forts, valents, autosuficients; una moral q ama la vida, el poder, la grandesa i el plaer; creadora de valors i exempta d sentiments negatius com la humilitat, el sacrifici, la compassió, el ressentiment, la venjança, etc...

• La moral d'esclaus és la moral dels dèbils i desvalguts, dels malalts q s'agrupen en ramat x a subvertir els autèntics valors, els aristocràtics. Els individus forts i independents són considerats perillosos i x tal com a “dolents”. La moral dels esclaus és dels q intenten imposar els seus valors unint-se entre si. Les seves valoracions morals són l'expressió d les necessitats del ramat. La moral d'esclaus ha generat la il.lusió d l'”ideal ascètic d la vida”, és a dir, un ideal d renúncia i sacrifici als instints i a la vida en pro d'una imaginària existència ultraterrena i un món transcendent. El ramat intenta imposar universalment els seus valors, fent dels valors aritocràtics l'essència del mal. La moral occidental és una expressió del ressentiment característic d l'instint del ramat.

Nietzsche no pretén un home sense moral, sinó q reivindica el retorn a la moral natural i la destrucció de la moral convencional i antinatural. Només el tipus superior d'home pot anar amb seguretat més enllà del bé i del mal.

Crítica a la religió

Aquesta crítica no va adreçada contra l'esperit religiós dl'home, sinó contra les religions principalment la cristiana i la jueva.

Nietzsche acusa el cristianisme d'haver invertit els valors de la Grècia mítica, on la religió era la seu d'aquells impulsos nobles i humans, en què no existia un món disgregat, xq la tríada Déu-Home-Món no s'entenia d'una manera jerarquitzada sinó unida. En la Grècia presocràtica i preplatònica el món no era un temps transitori cap a un món extratemporal i extramental, sinó q era l'única i autèntica realitat.

La religió cristiana se'ns presenta com a una religió dels dèbils i els malalts que, no podent suportar la vida i la realitat com es presenten davant de nosaltres, s'inventen un món diferent fet a la seva mida, que intenta negar els valors dels nobles i dels forts, per a subsistir. Nietzsche entén la religió cristiana com el símptoma d'una malaltia, d'una cultura decadent i feble q ha suplantat una societat sana i forta, la precristiana.

La religió cristiana ha extraviat l'home, l´ha enfrontat amb si mateix i amb els seus instints, q són la seva única font d coneixement d la vida, i l'ha sotmés davant d'un Déu q ha d ser “assassinat” si volem salvar la possibilitat del Superhome.

Crítica a la filosofia

La crítica d Nietzsche no va adreçada tant contra la filosofia en gral, sinó contra la metafísica idealista i espiritualista. Nietsche criticarà “l'ideal d la raó”. La metafísica és una ficció q l'home inventa, una mentida amb què l'home escapa d la caducitat, donant-li així sentit a la seva existència. Aquesta critica la metafísica platònica, com a base d la moral contrària a la vida; i gairebé tota la filosofia occidental.

Nietzsche creu q el platonisme i la seva metafísica idealista són la primera gran “mentida” d la cultura occidental. L'error del platonisme ha consistit no sols a concebre l'existència d 2 realitats, sinó a afirmar q la realitat sensible, l'única existent segons Nietzsche, és tan sols una realitat aparent, mentre q la realitat intel.ligible és considerada dins el platonisme com l'autèntica relitat. Aquest dualisme només serà possible superar amb una transmutació dels valors i una inversió d perpectives. “Només aquells q són dèbils i no poden acceptar la relitat tal qual es necessiten refugiar en aquesta ficció d la raó. Nietzsche admira Heràclit.

Crítica a la ciència

El culte a la ciència, tal com es dóna en la consciència moderna i contemporània, comporta un triple error i una triple il.lusió:

• Pressuposa q hi ha una veritat ( la q poseeixen els científics), qan no hi ha una única veritat, sinó una multiplicitat d veritats, d perspectives.

• Fomenta la creença q la veritat és immutable; quan la veritat així entesa no existeix, ja q és fruit d la nostra imaginació.

• La ciència intenta proposar-se com un coneixement “objectiu i neutre”, qan tot coneixement respon als interessos d'una voluntat, tot coneixement és perpectiva.

Tot el nostre coneixement és perspectiva, és una interpretació d la realitat feta des d'un determinat instint i interès.

La mort de Déu i la transvaloració

El Déu cristià se'ns presenta ja com una creació humana q s'ha tornat una càrrega opressora q reprimeix l'home.

La mort de Déu ha d'interpretar-se com el renèixer de l'home.

Nietzsche no és un ateu radical, només critica les creacions divines q una vegada creades han assumit una autonomia i un poder sobre l'home q arriba a alienar-li i fer d'ell un ser dèbil, submís, resignat, torturat en la seva consciència i incapacitat x a desenvolupar-se lliurement.

Nietzsche reivindica les divinitats gregues xq aquestes creacions són a imatge i semblança de l'home i no viceversa. Serà gràcies al coneixement d la mort d Déu, quan l'home aspiri a la transgressió, a la transmutació dels valors.

El nihilisme

La destrucció de la fe en els valors morals cristians, exposa l'home al perill del nihilisme, no xq existeixen altres valors possibles, sinó xq la majoria dels homes no coneix altres.

El nihilisme pot adoptar diverses formes:

• Nihilisme passiu-reactiu (-): aquell q subjau a la interpretació de la realitat i de l'existència per part de l'occident cristià, que afirma l'altre món, la qual cosa no existeix i nega els autèntics valors superiors de la força, l'espontaneïtat, etc. És l'acceptació pessimista q s'apodera d'aquest mateix home occidental, una vegada ha descobert que Déu ha mort, de l'absència de valors i de la falta d'objecte de l'existència.

• Nihilisme actiu-radical (+): consisteix en la destrucció del sistema de valors del nihilisme passiu tradicional. No acceptar al Déu cristià i destruir tot allò en què es creia.

Els nous valors

Nietzsche predica un retorn als valors antics, basats en la tríada Natura-Vida-Home que substitueix a la ja caduca Déu-Home-Món.

Nietzsche exposa en Així va parlar Zaratustra la paràbola de les tres transformacions, segons la qual la història de l'home occidental és la història de com “l'esperit es converteix en camell, i el camell en lleó, per fi, en nen”.

• El camell representa l'estadi en què l'home abandona els seus valors i es nega a si mateix per afirmar Déu. És un estadi dolorós per a l'home, semblant al camell que fuig amb la seva càrrega al desert i q en coneix les penalitats i restriccions. L'home se sacrifica a si mateix i s'imposa restriccions.

• Però l'esperit, que vol retrobar-se a si mateix es transforma de camell en lleó, passa de ser pacient, submís i sacrificat a rebel.lar-se, a la lluita per la seva llibertat (quan “assassina” Déu). El lleó representa tb Zaratustra, el predicador del Superhome. El lleó és encara negatiu, nega els valors de submissió i els destrueix, no és encara un ésser creador de valors. Viu encara amb l'odi al sacrifici del camell, xrò prepara les bases per a la creació de valors, crea la llibertat d l'esperit necessària per a no tenir les restriccions del camell.

• D'aquí q l'esperit hagi d'experimentar una transformació a un nen. El nen és una figura q no coneix els sacrificis del camell i q no està obsessionat amb la seva negació, és pur present, és creador de valors, innocència pura, un rotund sí a la vida. És la figura del Superhome.

El Superhome

L'elevació de l'home per damunt de si mateix. El Superhome és una meta per a la voluntat.

El Superhome arribarà quan els individus superiors tinguin l'audàcia d transformar tots els valors, especialment els valors cristians, i crear altres valors partint d la sevav vitalitat, la seva energia i la seva fecunditat.

El Superhome suposa la màxima integració i desenvolupament del poder intel.lectual, de la fortalesa de caràcter i d voluntat, la independència, la passió, l'habilitat i el físic. L'home q ha arribat a ser totalment lliure i independent i q afirma la vida.

El Superhome és un ésser q representa la vida ascendent i ha superat la decadència, és l'home fort, el q encarna els valors d la moral aristocràtica.

L'etern retorn

La idea de l'etern retorn és la idea segons la qual l'univers neix i mor en una successió cíclica sense límits, eterna.

Pot parlar-se de dos sentits del'etern retorn:

• Aspecte cosmològic, qan es refereix a la repetició cíclica dels esdeveniments còsmics. L'home ha de viure un nombre infinit de vides i tot quant ha succeït tornarà a succeir.

• Aspecte psicològic o ètic, quan es refereix al desig q tot quant ha succeït torni a succeir eternament com màxima manifestació de l'amor a la vida. Com a prova de fortalesa, de la capacitat de dir sí a la vida tal com és.

Nietzsche es resisteix a concebre el Superhome com una meta definitiva cap a la qual ens dirigeix la història. Ara la història no té una direcció rectilínia, sinó circular i repetitiva.

Amb la hipòtesi de l'etern retorn l'univers està tancat en si mateix, la seva significació és immanent, no hi ha lloc per a la transcendència d'un Déu rector de tot ni per a la finalitat.

SIGMUND FREUD (1856-1939)

Descobriment de l'inconscient com a tercera humillació del narcicisme humà

1er Copèrnic: va negar que tot girés alrededor del nostre món.

2on S XIX Darwin : dóna a conèixer amb la seva teoria q som un animal més.

3er Freud: es pensa q som un animal racional i q tenim el control conscient d la nostra vida i Freud trenca amb això dient q tenim un inconscient: part d la nostra vida psíquica q motiva la nostra acció i no és accessible a la consciència.

Interpretació psicoanalítica del psiquisme humà

El psiquisme humà pot ser estudiat des d tres punts d vista diferents: 1 tòpic (q estudia la seva estructuració en elements diferents), 2 dinàmic (q estudia la conflictivitat del psiquisme i el seu desenvolupament per etapes) i 3 econòmic (q estudia el psiquisme en temes d forces psíquiques en conflicte)

TÒPICA DEL PSIQUISME HUMÀ

-La primera tòpica: inconscient, preconscient i conscient.

l' inconscient està constituït per les zones d l'aparell psíquic integrades per les pulsions instintives originàries i reprimides q no són accessibles a la consciència. Són processos primaris. L'intent d'arribar a la consciència per part d'aquests continguts inconscients es veu frustrat per la barrera d la censura defensiva d la consciència, a la qual només poden eludir disfressant-se ja que la realització d'aquests desigs inconscients comportaria sentiments d vergonya i culpabilitat pel fet d'oposar-se a les normes socials i culturals establertes convencionalment i acceptades per la consciència. Segons Freud, es troben aquí les vertaderes forces q mouen les accions humanes.

El preconscient és un sistema situat entre l'inconscient i el conscient, separat d'aquell per la censura. Es diferencien dels processos inconscients pq són verbalitzables i no tenen prohibit l'accé a la consciència (memòria)

El conscient es tracta del sistema pel qual les representacions que deriven d la percepció externa i interna estan presents en la nostra ment. La consciència té una situació externa, en estret contacte amb el món a través dels sentits.

Manifestacions i vies d'accés a l'inconscient

• La hipnosi el mètode hipnòtic va res el primer que li va revelar a Freud l'existència de l'inconscient. La hipnosi consisteix, en paraules de Freud, en “una paralització de la voluntat, en un estat de somni parcial provocat artificialment en el curs del qual la voluntat del subjecte queda dominada per l'hipnotitzador”

• L'associació lliure de paraules i idees amb aquest mètode Freud invitava al pacient a fer associacions d'una forma totalment automàtica, de manera que diguès tot el que se li ocorregués amb sentit o sense. Freud va observar que tals associacions eren aviat inhibides per una resistència. D'aquesta manera, Freud descobria els aspectes traumàtics que originaven d'una manera inconscient el conflicte i que eren censurats per la consciència.

• La interpretació dels somnis segons Freud els somnis tenen un important paper pel coneixement que ens subministren sobre la vida psíquica i tenen sempre un significat que pot arribar a interpretar-se. Per a Freud els somnis són l'escenificació imaginària de la realització d'un desig reprimit o d'un impuls instintiu, és a dir, fan referència a desigs inconscients que, en la vigilia i expressats de manera directa, la consciència hagués censurat. Freud va formular la teoria segons la qual en els somnis hem de distinguir entre el contingut manifest (la història o l'escena que recordem del somni) i les idees latents (allò que se'ns oculta amagat en la història). Axí que el contingut manifest del somni és el resultat que el contingut latent hagi aconseguit eludint la censura de la conscisciència gràcies als mecanismes d'elaboració onírica (procediments pels quals els desigs reprimits s'expressen en la trama del somni). Hi ha dos prals mecanismes d'elaboració onírica: la condensació i el desplaçament. És freqüent que en el somni es doni tb la simbolizació (objectes quotidians que apareixen en el contingut manifest i que representen gralment aspectes de la vida sexual.

• Els actes fallits el resultat perseguit per la consciència és reemplaçat per un altre que revela una motivació inconscient. Per actes fallits s'entenen conductes com oblits involuntaris, pèrdua d'objectes volguts, lapsus linguae, lapsus calami.

• L'acudit es tracta de dir quelcom sense dir-ho explícitament. En l'acudit poden aflorar continguts inconscients xq el missatge se'ns presenta de mode indirecte. L'alegria que produeix es deu al fet que connecta amb allò que s'ha reprimit, amb allò que s'ha prohibit, allò que no gosa sortir d'una manera explícita, en estat de vigilia.

-La Segona Tòpica: el jo, l'allò i el superjò

Les tre instàncies del psiquisme humà:

• L'allò és la seu dels nostres instints primaris inconscients. L'allò es regeix per l'anomenat principi de plaer (consistent en la recerca del plaer i l'evitació deel dolor o displaer). L'allò és alògic i amoral, té un caràcter hereditari i innat, xrò en ell tb resideixen els continguts reprimits.

• El jo neix de la necessitat del subjecte d'adaptar-se al món exterior, es regeix pel principi de la realitat; per aquest les satisfaccions que demana l'allò s'efectuen mitjançant rodeigs o s'ajornen a causa d les condicions imposades pel món extern. El jo té a més d'una part conscient i inconscient té una part defensiva inconscient anomenada mecanismes de defensa del jo (petites trampes per les quals el jo es defensa dels conflictes que genera l'adaptació a la realitat de les pulsions de l'allò. Són els següents:

• Racionalització: justificació racional enganyosa d'un fracàs o d'una conducta.

• Projecció: mecanisme conscient a projectar qualitats, desigs o sentiments dirigint-los cap a quelcom o cap a algú a qui s'atribueixen totalment.

• Identificació: mecanisme pel qual un subjecte tendeix a comportar-se, pensar i sentir com un altre que és el seu model.

• Introspecció: mecanisme pel qual un subjecte tendeix a atribuir-se a si mateix les qualitats valuoses d'un altre.

• Desplaçament: desplaçament d la conducta agressiva cap a objectes o persones no apropiades.

• Regressió: tornada psíquica a períodes anteriors del desenvolupament o a comportaments antics, que eren satisfactoris.

• Repressió: consisteix a rebutjar fora de la consciència tot allò que resulta dolorós o inacceptable per al sujecte.

• Sublimació: canalització de l'energia pulsional i dels desigs de difícil realització social amprant-la en activitats considerades de caràcter superior o cultural

• El superjò representa el conjunt de forces familiars i socials que regulen la realització de les pulsions pròpies de l'allò. És el dipositari de les normes morals (la interiorització de les normes imposades per la familia i el mitjà social en el qual es viu). El superjò actua com a censor del jo. Freud tb li dóna la funció de formar el que ell va denominar ideal del jo, és a dir, el model a imitar que tot subjecte proposa.

DINÀMICA DEL PSIQUISME HUMÀ

Segons Freud, la vida psíquica dels individus experimenta evidents transformacions des dels seus inicis fins a la seva maduresa. L'individu passava per una sèrie d'etapes, des del seu naixament fins a la seva mort, que feien referència a pulsions reprimides per les normes socials i culturals.

• Les etapes de la sexualitat

• Fase pregenital: en ella les zones eròtiques encara no estan relacionades amb la genitalitat procreadora. (0-5 anys)

*Etapa oral: fins als dos anys, el centre dominant del plaer és la boca.

*Etapa anal: satisfacció es troba lligada a l'evacuació intestinal i el seu producte. En aquesta etapa es produeixen ja algunes frustracions: obligació de controlar els estínterrs...

*Etapa falicoedípica: (4-6 anys) aquesta etapa es troba marcada per la aparició de l'anomenat complex d'Edip. La mare representa en el nen el que desitja posseir i el pare el que volgués ser.

• Fase de latència: es desenvolupa entre els sis anys i la pubertat. És un període de socialització i d'interiorització de les normes i prohibicions socials i morals.

• Fase genital: es desenvolupa la sexualitat adulta (plaer regit pel principi de realitat

• Les malalties mentals com a expressió de conflictes psíquics

Freud insisteix que en nombroses ocasions, els conflictes entre les pulsions i la seva censura es manifesten, no d'una manera normal, sinó d'una forma patològica, que demostren l'existència d'un conflicte tan accentuat que fins i tot arriba a trencar l'equilibri de la personalitat.

Classificació de les malalties mentals:

• Afeccions psicosomàtiques: trastorns corporals per causes psicològiques.

• Les neurosis: trastorns mentals d'origen psicològic en els quals els símptomes són l'expressió simbòlica d'un conflicte psíquic causat per la lluita entre el desig i la repressió. Els neuròtics són conscients del seu estat.

• Les psicosis: pèrdua de contacte amb la realitat i l'alteració profunda de les relacions socials. El psicòtic no té consciència dels seus trastorns. Es refugia en un món imaginari que ell mateix crea.

• Les perversions: són desviacions en el comportament sexual. En elles el subjecte es defensa d'una frustració a través d'una regressió a un comportament sexual infantil en el qual els instints no han estat encara reprimits ni canalitzats cap a la “normalitat”.

ECONÒMICA DEL PSIQUISME HUMÀ

L'èsser humà està sotmés a forces que influeixen o determinen la seva conducta (instints) però Freud a l'any 1905 va canviar la seva nomenclatura per pulsions ( impulsos psíquics) integrats pels següents elements:

• La font originadora de la pulsió: s'origina per l'excitació d'un òrgan corporal o zona erògena.

• L'impuls premptori: l'energia que empeny l'organisme cap a una satisfacció irrenunciable.

• El fi de la pulsió: la satisfacció pulsional (supressió de l'estat d'excitació)

• L'objecte pulsional: allò per mitjà del qual s'aconsegueix el fi de la satisfacció personal.

• Primera formulació de l'econòmica: pulsions del jo i pulsions sexuals

• Pulsions de jo: aquelles que es refereixen a l'autoconservació de l'individu, mai són font de malalties mentals.

• Pulsions sexuals: aquelles pulsions que s'originen a les zones erògenes que busquen una satisfacció. L'energia que mou l'individu en aquestes pulsions sexuals és denominada per Freud libido. Freud sempre va tendir a fer de la libido el factor pral de la seva explicació del comportament humà, així com dels conflictes que acaben per produir malalties mentals.

• Segona formulació de l'econòmica: Eros i Tanatos

• Eros o pulsions de vida: tendeixen a constituir i mantenir unificacions cada vegada més amplies i riques. Engloben les pulsions sexuals i les d'autoconservació. L'energia de l'Eros és la libido.

• Tanatos o pulsions de mort: pulsions focalitzades cap al propi subjecte i tedeixen l'autodestrucció, es manifesten com a impulsos d'agressió més o menys destructors i mortals.

Una pulsió ja sigui sexual o de destrucció que no es realitza directament pot ser:

• Sublimada: desviada cap a finalitats superiors.

• Convertida: traslladada al pla de l'imaginari per a satisfer-la simbòlicament.

• Desplaçada: traslladada la seva energia del seu vertader objecte a un element substitutiu que amaga el seu anterior significat.

Les malalties mentals són el resultat de l'excessiva repressió de les pulsions cap a activitats socialment acceptades. Les energies pulsionals poden ser canalitzades, però no poden ser totalment reprimides.

INTERPRETACIÓ PSICOANALÍTICA DE LA CULTURA

Origen i desenvolupament de la societat i la civilització

L'individu i la societat tenen un desenvolupament semblant: en ambdós casos es passa d'una situació inicial d'escassa repressió dels instints, a una altra etapa de forta repressió i de sublimació instintual (maduresa), a la qual s'arriba després de la superació d'un conflicte amb el “pare”.

L'origen de la societat es troba en la necessitat de l'individu de defensar-se davant la naturalesa ja que en ella tots busquen satisfer les seves necessitats i això implica que només els més capacitats l'aconsegueixen. En l'estat de naturalesa només el més poderós (el pare) dominant a tots aconsegueix satisfer enterament el seu principi de plaer. Així que es dóna una rebel.lió d'aquells que es troben sotmesos en poder del “pare” d'aquesta tribu. Aquesta rebel.lió comporta un sentiment de culpabilitat que provoca la prohibició de l'incest (de la relació amb les famelles de què ell disposava i la necessitat de mantenir vigents les normes què els havia imposat). Freud manté que hi ha un clar paral.lelisme entre l'origen del superjò individual i el superjò cultural. Freud intenta explicar l'origen de la cultura com una rebel.lió dels més desfavorits, dels que tenen, en condicions naturals, limitat el seu accés a les fonts de plaer.

Una vegada en societat els individus han de reprimir la seva tendència a la realització directa de les pulsions; de no ser així, es retorna a la situació de naturalesa, on només el més poderós tenia dret al seu gaudi i la vida es feia difícil de suportar per als que no estiguessin en la seva situació.

La civilització admet la seva canalització cap a activitats permeses socialment. Les activitats culturals superiors, com l'art, la ciència... són considerats per Freud com activitats sublimatòries. Freud afirma q la sublemació pulsional constitueix el factor més característic d'una cultura.

L'amor eroticosexual d'acord amb les pulsions inconscients de l'allò, seria altament perjudicial per a la vida en societat, el superjò social admeten una realització molt limitada d'aquest. La civilització reprimeix considerablement l'amor sexual per considerar-lo antisocial, es veu obligada a admetre el seu desplaçament cap a activitats com l'amistat on l'energia libidinal troba una vàlvula d'escapament.

La cultura imposa grans restriccions a les pulsions dels individus, però a canvi, els ofereix una via de satisfacció substitutoria: la sublimació. La vida de l'individu transcorre entre el conflicte que es dona entre Eros, que dirigeix l'individu cap al plaer, però l'allunya de la societat, i la civilització, que allunya l'individu del plaer, li imposa serioses restriccions, però li ofereix seguretat.

La civilització malgrat ser un “mal” per a l'individu, no deixa de ser a ulls de Freud un mal necessari.

Interpretació psicoanalítica de l'art

Freud creu que l'obra d'art és un símbol del qual es pot donar una interpretació. En opinió de Freud l'obra d'art contemplada pot ser interpretada des de dos punts de vista: l'expressió de l'inconscient personal de l'autor i el gaudi estètic subliminar de qui contempla l'obra d'art.

L'obra d'art és un tipus d'elaboració de continguts inconscients molt semblants a la portada a terme en el son. En el son la realització del somni és fantasia mentres que a les obres d'art, l'artista gracies a l'èxit social que pugui tenir, arriba a conquerir l'honor i el poder que anhelava i de l'ànsia del qual l'activitat creadora artística era només una sublimació.

L'art se'ns presenta com una realització sublimada de desigs, com una expressió de l'inconscient i, al mateix temps, com una catarsi, com una purificació i un alleugeriment de les frustracions de l'individu.

Interpretació psicoanalítica de la moral

Freud opina que els valors morals no són la màxima expressió de la racionalitat humana sinó que amaguen darrera seu conflictes pulsionals d'arrel clarament material.

Les normes morals no es troben entre els principis que regeixen la conducta en l'inici de la nostra vida. Només després de la superació del complex d'Edip apareixen en la vida psíquica del nen els denominats valors morals, que no són més que la interiorització de les normes externes, imposades pel pare i per la societat. Pot dir-se que els valors morals apareixen cronològicament amb el naixement del superjò.

El fonament de la moral seria l'interès. La repressió excessiva que alguns principis morals exerceixen sobre les pulsions i les exigències massa estrictes del superjò pot donar lloc a una malaltia mental. Quan les pulsions de l'allò no poden satisfer-se directament pels impediments moral del superjò ni poden desplaçar-se ni sublimar-se amb efectivitat, apareixen en l'individu els símptomes d'una malaltia mental.

Interpretació psicoanalítica de la religió

Freud es va mostrar més sever amb la cultura occidental. Per a Freud, l'essència de les creences i de les idees religioses consisteix en una il.lusió que realitza desigs ancestrals de la humanitat.

La creença religiosa:

• Satisfà l'esperança de protecció tant davant dels perills externs de la naturalesa, com davant dels perills interns en proposar la figura d'un Déu provident i d'una vida eterna feliç en el més enllà.

• Resol el sentiment d'ignorància en què es troba sumit l'individu en resoldre els enigmes sobre la creació del món, el sentit de la vida...

• Elimina la sensació d'abandonament i garanteix tranquil.litat moral en oferir un model que cal obeir de conducte tant social com individual.

• Davant dels perills que comporta el propi esdevenir de la vida i de la naturalesa, l'home sempre s'ha sentit desprtegit. Davant d'aquesta situació de debilitat humana i la falta de protaecció, la il.lusió de l'existència d'un Déu Pare, protector dels homes, ofereix la seguretat d'acabar amb la por als perills de la vida.

Aquesta il.lusió no sembla tan sòlida com per perdurar molt en la nostra cultura. La creença en un Déu Pare protector no assegura que els perills de la vida desapareguin. Freud va mantenir que les creences religioses pertanyien a una etapa “infantil” de la humanitat que serà superada aviat per una visió científica. De la mateixa forma que l'individu entra en la seva maduresa quan ha superat el complex d'Edip, la societat entrarà en la seva època madura i postinfantil quan superi les eves fantsies religioses.

L'acceptació de les creences religioses per una societat dóna lloc metafòricament parlant a uuna “neurosi col.lectiva”.

16