La diferència entre el camp i la ciutat ha estat profundament marcada des de la creació de les grans aglomeracions urbanes a l'Edat Mitjana. Els dos móns van evolucionat en paral·lel amb fortes relacions entre ells, ja que l'un depenia de l'altre, i el contacte era inevitable; no obstant, podríem dir que des de la Segona Revolució Industrial el món urbà ha petit un creixement accelerat que l'ha fet distanciar-se enormement de la lentitud característica del món rural. Ciutat i poble van esdevenir dues realitats totalment oposades i, certament, la metròpolis es va convertir en un indret on hom podia romandre tota la vida sense necessitat d'haver de visitar mai cap poble.

L'èxode rural, fruit i, a la vegada, causa d'aquest creixement de la ciutat, ha estat un tema llargament tractat en literatura. És fàcil imaginar el desconcert d'un jove pagès que arriba per primera vegada a una gran ciutat i es troba absolutament desorientat enmig d'un laberint de carrers interminables i aglomeracions sorolloses d'automòbils. Una situació més complexa i menys freqüent, però, és aquella que ens presenta Joan Puig i Ferreter en Aigües Encantades, la inquietud que mostra una ment de ciutat en arribar al món fortament tradicional d'un petit poble de província. Qualsevol ciutat moderna constitueix un medi dinàmic en constant moviment on la frenètica activitat s'allarga dia i nit sense descans; però l'home modern ha après a viure en aquesta mutabilitat, la seva ment ha evolucionat fins arribar a un punt on aquest món frenètic constitueix un medi de subsistència sense el qual a dures penes aconseguiria sobreviure. L'urbanita necessita la immensa varietat de serveis que la ciutat cosmopolita l'ofereix, el seu món, extremadament complex, ha d'estar en constant canvi i circulació. Un poble constituiria un medi semblant a una presó per a una persona d'aquestes característiques, un desert on ràpidament es sentiria encadenat per la inactivitat i la lentitud del pas del temps; la seva ment, habituada a la rapidesa dels esdeveniments de ciutat, cauria en un tedium vitae ocasionat per la immobilitat del món rural.

Juliana és un cas difícil de qualificar. Havent nascut al camp, va emigrar a la ciutat, on es veuria colpida per l'intricat món que aquesta ens ofereix. El pas del temps, però, la va habituar a l'estrès, i la seva ment va adquirir les característiques pròpies d'un urbanita. La seva metamorfosi va ser tan pronunciada que quan retorna al seu poble natal ja no reconeix la tradició en la que va néixer. Juliana ha petit, doncs, les dues situacions que comentàvem anteriorment, el canvi del camp a la ciutat i de la ciutat al camp.

A més, la impressió que li causa aquest retorn al conservacionisme rural s'agreuja amb l'actitud autoritària dels seus pares, que volen recuperar aquella nena que, temorosa, se'n va anar a ciutat i que ara torna convertida en una dona llesta i independent. El foraster, representa, també, un nouvingut que sembla haver acompanyat a Juliana, potser el poble el veu com un dimoni que ha corromput una dels seus i, ara, pretén dominar el poble i instaurar la seva nova forma de pensament.

És comprensible, doncs, que el poble rebutgi la iniciativa del foraster d'aprofitar els gorgs de la Verge per regar les terres de cultiu. Ells han viscut en aquestes terres durant generacions, i tothom al poble es coneix com si formessin una sola família. El foraster és un visitant desconegut que pretén canviar una realitat del poble que ha romàs inalterable durant anys o segles, i que, a més, constitueix un lloc sagrat pels seus habitants. És inevitable que la bona voluntat del foraster i de Juliana s'enfronti amb la tradicionalitat rural, que troba el seu màxim exponent en la religió i que, de fet, es tradueix per un temor irracional envers el canvi. La religió regeix la vida del poble dotant-la d'una monotonia i d'una rutina que, igual que el dinamisme de la ciutat, també representa una necessitat pels seus habitants. Aprofitar l'aigua dels gorgs representaria un atac a la sacralitat de la Verge i, òbviament, a tota la religió per extensió. La proposta del foraster està condemnada al fracàs des del principi, ja que suposaria la destrucció de tots els valors que regeixen el poble.

Puig i Ferreter ens mostra una derrota de l'esperit modern enfront del tradicional, però no pretén dir que el primer sigui inferior al segon, sinó tot el contrari. Aigües encantades és una crítica coent a la intransigència rural. Una obra de teatre pot arribar a disposar d'un públic considerable, i potser és l'arma adequada per combatre els aspectes negatius de la mentalitat rural, ja que és indirecte i subtil. Ferreter no pretén viatjar a cap poble per tocar cap gorg sagrat, sinó que pretén incitar a la reflexió i fer que siguin els mateixos agricultors els qui prenguin la iniciativa. Vol fer-los veure que allò que sembla immutable pot canviar, que la vida pot millorar amb el canvi, que allò d'avui pot ser diferent del que arribarà demà i que la rutina és, de fet, el pitjor enemic del progrés.

Considero, de fet, que el món rural i el món urbà podien estar enfrontats als anys vuitanta, quan Ferreter va escriure l'obra; però ara, tan sols vint anys després, crec que ambdós s'han tornat a unir en un mateix esperit, i que l'enfrontament s'ha convertit en convivència i fraternitat. Aquesta cooperació anirà augmentant invariablement en el futur, i, certament, arribarà un moment on no es podrà parlar d'esperit rural o d'esperit urbà, sinó d'esperit modern.

La rutina és el pitjor enemic del progrés

(Assaig basat en Aigües encantades de Joan Puig i Ferreter)

Eric Oliva

Ceret

Llengua catalana

Maig de 2002