APROVACIO DEL PROJECTE

Per imperatiu militar, Barcelona tenian una extensió d'aproximadament 2000 ha on estava prohibit edificar. L'Eixample es va construir sobre aquests terrenys, que no eren de domini public, sinó que estaven parcel·lats en propietats diverses.

El 1860 es va produir l'aprovació oficial, per part del govern de Madrid, del projecte d'urbanització creat per l'enginyer Ildefons Cerdà, al marge del concurs convocat per l'ajuntament de Barcelona que es decidi a favor de l'arquitecte Antoni Roviras i Trias.

El Pla Cerdà, doncs, va néixer amb la oposició gremial (els arquitectes consideraven que ell era al seu terreny),politica (Madrid va imposar la decisió a Barcelona) i popular (el Pla dissenyat per Roviera era molt més convenciona i, per tant, més comprensible per a la gent).

UNA TEORAI PIONERA

Cerdà va propasar un projecte d'urbanització perfectament racional, concebut per resoldre la forma tècnica i asèptica els problemes que creava l'estructura obsoleta de les ciutats antigues.

El seu estudi acurat de les condicions de vida a la Barcelona emmurallada, i l'anàlisi comparativa amb altres casos arreu d'Europa, va donar com a resultat el primer tractat modern d'urbanisme: La Teoría General de la Urbanización, escrit el 1858 i que va ser, de fet, part de la memòria del seu projecte d'Eixample. És a dir, Cerdà va elavorar una teoria i despres la va aplicar al cas concret que se li plantejava.

DESCRIPCIÓ DEL PROJECTE

La unitat bàsica de l'Eixample de Cerdà és l'illa, un quadrat de 113,33 m de costat que genera un trama regular: la cèlebre quadrícula.

Cerdà va destinar 20 m d'amplda als carrers, deu dels quals eren per les dues voreres de 5 m cada una. L'amplada aleshores inusual de les calçades es devia a la previsió de dos factors: la bona insolació dels habitants i l'incremnt de futur de la circulació rodada (tot i que Cerdà pensava alguna mena de ferrocarril d'ús particular). La quadrícula és orientada de manera que els angles de les illes coincidiexen amb els punts cardinals.

PERFECTE EQULIBRI

El projecte de Cerdà tenia una dimensió global, que és la que permet entendre'l en la seva vàlua. Estava dividit rn dues grans unitats, que alhora se subdividiesen en quatre sectors, i aquests en quatre petits barris. La dotació d'equipaments correspon a aquesta seqüència: un hospital a cada unitat, un mercat a cada sector i una escola a cada barri. Cerdà estava dissenyat clarament, un teixit residencial. Deixava per a la periferia els grans equipaments que no lligaven amb aquest carácter: l'escorxador, el cementiri, l'hipodrom…

L'ILLA, PEÇA CLAU

Cerdà va dibuixar unas illes parcilament edificades, de forma que una gran superficie de terreny es destina a jardí col·lectiu dels seus habitants. Només dos laterals s'ocupaven amb edifics, que havien de ser d'una planta i de quare pisos.

El dibuix d'aquests dos laterals es combinava de diferent manera a cada illa, dotant la quadrícula d'un ritme i una varietat que aviat va perdre. A les cantonades es van introduir un altre detall remarcable: el xamfrà, que fa també 20 m de costat, per permetre una pefecta visibilitat a la circulació rodada i una notable lleugeresa al conjunt edificat.

L'Eixample, però, s'edificava sobre terrenys privats i els propietaris aviat es van reunir en assosiacions que presionaven per obetenir millors condicions.

LA REALIITAT PASA FACTURA

Algunes de les previsions de Cerdà no es van acomplir.

L'enginyer va situar a la plaça central el seu Eixample al punt de confluencia de tres de les vies principals: la Meridiana, la Gran Via i la Diagonal, és a dir, el lloc on ara hi ha la plaça de Glòries. Aquest espai no va tenir mal acceptació com a punt central de la ciutat. La dinàmica urbana va preferi la plaça de Catalunya, que no estava prevista en la planificació, fins al punt que les properes cases de l'Eixample van ocupar-hi l'espai.

L'eix de Passeig de Gràcia hi va contribuir, però tambe el fet que la plaça actual com a antesala de part de l'Eixample que primer es van construir: era allò que tocava la ciutat existent.