Evolució de les Forces polítiques a Espanya des de 1808 a 1868

L'any 1808 esclatà la Guerra el Francés degut a la imposició d'un govern liberal de model francès per part de Napoleó desprès que aquest retingués a Carles IV i el seu fill Ferran. Aquesta guerra duraria fins l'any 1813 i suposaria l'enfrontament entre patriotes i afrancesats. Aquest darrers donaren sopor al Règim Napoleònic que el consideraven l'únic capaç de dur a terme unes reformes liberals sense ser necessària una Revolució.

Paral·lelament, el bàndol patriota es dividí en dues tendències, els absolutistes, partidaris d'un govern conservador en l'Antic Règim, i liberals, que demanaven la imposició d'un govern basat en el liberalisme tan polític com econòmic.

Durant el transcurs de la guerra es va formar un govern clandestí (la junta suprema central) que va concloure amb l'elaboració de la constitució de 1812 de caire liberal i basat en els seus principis polítics i econòmics.

Pel que fa als absolutistes, eren partidaris de conservar l'Antic Règim, esdevenint així en una monarquia absoluta, en que el rei concentra tots els poders (legislatiu, executiu i judicial) obtinguts d'origen diví juntament amb una divisió estmantal de la societat i el manteniment dels privilegis per part de la noblesa. L'economia era totalment feudal i la principal activitat econòmica esdevenia de l'agricultura que prenia caràcter de subsistència. Amb el retorn de Ferran VII iniciaren els seu govern l'any 1814 fins l'any 1820 desencadenant una greu crisi tan política com econòmica on van perdre el seu poder per mitjà d'un cop de força, el Pronunciamiento de Mendizàbal l'any 1820. Desprès d'un petit parèntesis de tres anys liberals, els absolutistes esdevindrien Realistes en el moment que demanen el suport i la intervenció de la Santa Aliança per tal de restaurar l'Antic Règim, desprès de considerar que el rei Ferran VII és pres davant les seves voluntats i obligat a prendre mesures de caire liberal. De l'any 1823 fins l'any 1833 recuperarien el poder tot hi posissionar-se en contra del rei ja que aquest per fer front a la greu crisi econòmica que patia el país en aquells moment adopta tendències liberals. Degut a això, els realistes, i desprès d'elaborar el Manifest dels Realistes Purs, recolzaran al germà de Ferran VII, Carles Maria Isidre com a candidat a la successió de la corona. A partir d'aquest moment prendrien el nom de Carlins, els quals s'enfrontarien al llarg del segle XIX als partidaris d'un govern liberal, anomenats isabelins, per tal de restaura el model absolut d'anterioritat que s'ha perdut amb la successió a la corona d'Isabel II a la mort de Ferran VII l'any 1833. Aquests enfrontaments s'anomenarien Guerres Carlines i s'esdevindrien durant tres frases: 1833-1839, 1846-1849, i 1873-1974. Tot i aquests tres intents per part dels absolutistes de recuperar el poder esdevindrien en totes un autèntic fracàs i a partir d'aquest moment mai més no aconseguirien instaurar de nou un govern basat en els principis de l'Antic Règim, tot i la seva permanència en el panorama polític.

En contraposició als absoluts, de la guerra del Francès, sorgeixen els liberals, partidaris de la sobirania nacional, la separació de poders, sufragi universal i drets i llibertats de les persones, tot i que a l'hora de la pràctica la cosa canviaria molt més. Amb el retorna de Ferran VII i amb la constitució de 1812 sota el braç, voldrien conciliar un govern amb el monarca, però aquest els apartà totalment del poder. No fou fins l'any 1820 i per un període molt curt, fins l'any 1823 i per mitjà de l'única possibilitat que tenien per accedir a aquest, a traves del Pronunciamiento de Riego, que aconseguiren governar i sota l'única constitució liberal que hi havia fins aleshores, la de 1812, que principalment va aportar canvis de caire econòmic, com ara la desamortització eclesiàstica o l'abolició dels gremis. Amb la intervenció de la Santa Aliança desprès de ser cridada per els Realistes, els liberals perden el poder i no serà fins al cap de deu anys, desprès de la Dècada Ominosa que aconseguirien novament recuperar el poder. Durant aquest període absolutista, els liberals van ser fortament perseguits i castigats.

Amb la mort de Ferran VII l'any 1833 i amb la successió de la seva filla Isabel II el panorama polític de fins aleshores es va veure truncat. Durant la primera part de la Regència de Maria Cristina, mare d'Isabel II va utilitzar el suport dels liberals per tal de garantir el tro de la seva filla per quan aquesta fos major d'edat. Es així com la reina Regent dicta un seguit de concessions, l'Estat Reial de 1834. Degut a aquests canvis poc reformistes i molt conservadors es produeix el trencament dels liberals en moderats i progressistes.

Els més conservadors, anomenats moderats, format per l'alta burgesia i l'aristocràcia terratinent són partidaris d'un sistema liberal molts restringit a igual que les llibertats, drets i el sufragi censatari, així com el gran poder atorgat al monarca. El seu govern s'inicià l'any 1833 durant la primera etapa de la Regència de Maria Cristina i de la mà de l'Estatut Reial, fins l'any 1836, on per mitjà d'un pronunciamiento la reina Regent es va veure obligada a adoptar un govern progressista. Tot hi així recuperarien el poder a finals de l'any següent, l'any 1837 per mitjà d'un sufragi censatari molt restringit i sota un govern molt controlador.

Desprès del parèntesis de la Regència d'Espartero, i un cop Isabel II ja declarada major d'edat, el moderat tornarien a governar de l'any 1843 fins l'any 1854 i ara si sota una constitució totalment de caire moderat, la constitució de 1845 en la qual mantenen la seva tendència repressora de la mà del primer ministre Narvàez i sota el gran poder que manté la Reina, ara ja si, Isabel II.

Com ja s'ha dit amb anterioritat, l'Estatut Reial i els pocs canvis que va dur a terme va portar als liberals a subdividir-se en moderats i progressistes. Pel que fa als progressistes eren partidaris d'un liberalisme avançat i tot i que mantenien la figura del rei li restaven el seu poder sota una sobirania compartida. Format per la petita i mitjana burgesia, creien en un sufragi censatari, però més ampli, igual que els dret i les llibertats dels ciutadans. En un primer moment, aquest grup també en formaven part les masses populars però se'n desferen aviat en veure que aquests, tot i ser progressistes no defensaven els seus interessos.

Iniciaren el seu govern l'any 1836 desprès del pronunciamiento que va obligar a la reina Regent a adoptar un govern progressista. Sota el govern de Mendizàbal, es va promulgar la constitució de 1837 de caire bastant moderat tot hi ser progressista. El curt inici es va veure tallat l'any 1837 i s'allargà fins l'any 1840 on finalment aquest mateix anys van recuperar el poder gràcies al general Espartero tot hi aplicar un govern molt autoritari que va suposar el naixement de revolucions (principalment a Catalunya). Davant aquest conflicte, Espartero l'any 1843 s'exilià i posà fi al govern liberal, i no seria fins desprès d'una dècada moderada, amb Isabel II ja major d'edat que els progressistes aconseguirien novament el govern del país encara que per poc temps; l'any 1845 per mitjà del pronunciamiento de O'Donell. Aquest mateix fundaria la unió liberal que governaria conjuntament amb Espartero fins l'any 1856, sota lleis com ara la de desamortització civil, la llei de ferrocarril o la llei bancària, amb el principal objectiu de potencia el progrés de l'estat Espanyol. Les desavinences entre progressistes i la Unió liberal van portar a que O'Donell, amb la Unió liberal dugués a terme un pronunciamiento i poses fi, l'any 1856 al darrer govern progressista avanç de la revolució del a Gloriosa.

En darrers temps, apareix la Unió Liberal com a grup de consolidació entre el moderats més progressistes i els progressistes mes moderats. Aquest partit fou constituït pel general O'Donell, i aquesta sempre governà amb qualisió amb un dels grups liberals. Primer foren els progressistes qui governaren amb el suport de la Unió liberal, de l'any 1854 fins l'any 1856 juntament a Espartero, i després del pronunciamento de O'Donell l'any 1856 governà amb el suport del grup moderat, amb Narvaez com a capdavanter fins l'any 1868. Les desavinences en tots dos períodes van portar a la revolució de la Gloriosa aquest mateix any.

Totes aquestes tendències polítiques explicades fins ara en un moment u altre varen arribar al poder i governaren, liberals, progressistes, moderat, absolutistes... però no cal deixar de banda un grup que es desvinculà dels progressistes, els demòcrates.

Aquest grup estava format per tota la massa popular, ciutadans, obrers, camperols, els qual no veien en cap grup anterior la defensa de les seves necessitats, ni solució als seus interessos i problemes. Es per això que formaren la seva pròpia agrupació davant les mesures conservadores per moltes idees liberals que s'adoptessin. Aquestes es veien allunyades dels principis del liberalisme basats en la sobirania nacional, en l'abolició dels privilegis, el sufragi universal... i els demòcrates defensaven precisament això juntament amb la intervenció de l'estat en educació, assistència social i l'establiment d'un sistema fiscal més just. Aquest grup, que no aconsegueix governar en cap moment, manté la figura del rei merament representativa, amb un poder pràcticament nul. Es precisament aquesta darrera idea la que fa aparèixer un nou partit, els republicans, que defensen, al igual que els demòcrates un liberalisme real i no matisat però que a més suprimeixen la figura del rei que la creuen innecessària totalment.