activitats de la unitat didàctica 1

• Cada estructura té una grandària, forma, configuració o situació en el cos que la fa especialment eficaç en la realització d'una activitat única i especialitzada.

L'estructura no sols determina la funció, sinó que la funció mateixa modifica al llarg del temps l'anatomia real d'un organisme.

Segons els éssers vius anaven necessitant funcions més superiors, es van anar desenvolupant els òrgans q les realitzaven: va ser creixent el cervell, ens vam anar posant erectes... així com aquelles funcions q no s'usaven (com la cua, en el còccix; o el pelatge per a protegir-nos del fred), es van anar perdent. Altre raonament és q quan els fetus encara no han nascut, quan totes les seves cèl·lules són pluripotencials, si hi ha algun òrgan q falla, pot suplir-lo posant a treballar a altre òrgan, per a la mateixa funció.

En conclusió, tots dos sofismes són correctes, ja que l'òrgan fa a la funció i la funció fa a l'òrgan.

• Fonaments físics:

Els RX són una forma de radiació electromagnètica (com una llum), tenen una gran energia i per això poden penetrar a través del cos humà i produir una imatge en una placa de fotografia. En aquest pas es modifiquen les radiacions i per això al passar per estructures denses com l'os en la placa apareixerà un to blanc, si travessa estructures amb aire apareix un to negre. Entre ambdues densitats poden aparèixer diferents tons de grisos, depenent de la densitat de l'estructura travessada pels feixos de RX. D'aquesta forma es produirà una imatge bidimensional d'una estructura del cos, amb diferents tons del negre al blanc separant estructures i delimitant teixits. AL tenir un model normal, es poden comparar les variacions que apareguin per a extreure dades per al diagnòstic de diferents malalties.

• Pros i contres d'aquests mètodes:

La realització d'una radiografia simple no causa cap dolor. L'exposició als RX és baixa, els aparells actuals utilitzen molt baixa radiació per a produir imatges. En tot cas les dones embarassades i els nens són més sensibles a aquesta exposició i deuen tenir més cura i evitar exploracions innecessàries.

• Fonaments físics:

És una prova de diagnòstic radiològica mitjançant la utilització de RX i processament de les imatges per ordinador. Mitjançant l'ordinador es reconstrueixen els plànols travessats per RX. La imatge es construeix mesurant l'absorció de RX pel teixit travessat. Al processar les imatges es poden veure com talls tridimensionals en un monitor de televisió o en una radiografia. Aconsegueix imatges molt precisa de l'interior de l'organisme i dels seus diferents òrgans, permetent diagnòstics molt precisos.

• Pros i contres d'aquests mètodes:

No serveix solament per al diagnòstic per imatges, sinó que també es poden realitzar tècniques intervencionistes, dirigint al metge sobre la zona a abordar: per exemple, una punció d'un nòdul toràcic, drenatge d'un abscés, etc...

És una prova que utilitza RX, sent comuns els seus perills i inconvenients a unes altres que utilitzen aquesta radiació. Produeix una dosi de radiació molt superior a la produïda per les radiografies simples (encara que dependrà del tipus d'estudi realitzat). Per tant, encara que pot ser usada en nens, deu tenir una indicació clara, ja que aquests són més sensibles a la radiació. En les dones embarassades, si es pot és millor diferir la prova fins després de l'embaràs. Si no és possible s'intentarà realitzar-la després de passat el primer trimestre (període de major sensibilitat del fetus a les radiacions), però si la salut de la mare està en greu perill i no hi ha prova alternativa es valorarà realitzar-la. En les dones en edat fèrtil i no embarassades, si l'estudi no és urgent, es realitzarà en els primers dies després de la regla. Els contrastos radiològics poden produir reaccions al·lèrgiques, des de moderades a severes, fins i tot fatals, encara que en tots els centres de radiodiagnòstic hi ha material i el personal està entrenat per plantar cara a aquesta eventualitat.

• Fonaments físics:

És una tècnica que permet obtenir imatges de l'organisme de forma incruenta (no invasiva) sense emetre radiació ionitzant i en qualsevol plànol de l'espai. Posseeix la capacitat de diferenciar millor que qualsevol altra prova de radiologia les distintes estructures anatòmiques. Poden afegir-se contrastos

paramagnètics com el gadolini per a delimitar encara mes les estructures i parts del cos. L'obtenció de les imatges s'aconsegueix mitjançant l'estimulació de l'organisme a l'acció d'un camp electromagnètic amb un imant de 1,5 Tesla (equivalent a 15 mil vegades el camp magnètic de la terra). Aquest imant atreu als protons que estan continguts en els àtoms dels teixits, que s'alinearan amb el camp magnètic. Quan s'interromp el pols, els protons tornen a la seva posició original de relaxació, alliberant energia i emetent senyals de ràdio que són captades per un receptor i analitzades per un ordinador que les transformarà en imatges (cada teixit produeix un senyal diferent). En la Ressonància Magnètica les imatges es realitzen mitjançant corts en tres plànols: axial, coronal i sagital, sense necessitat que el pacient canviï la seva posició. Les ressonàncies magnètiques travessen els ossos per això es poden veure molt bé els teixits tous.

• Pros i contres d'aquests mètodes:

No produeix dolor. Les ones magnètiques no produeixen mals.

El problema principal és la claustrofòbia ( sentiment d'estar tancat), tant per estar en un tub tancat com per que la màquina produeix molt soroll. La llitera pot estar freda, i dura, pot ser necessari un petit coixí. No es deu realitzar RMN en dones embarassades, ni en persones que tinguin un marcapassos implantat.

• Fonaments físics:

És una tècnica de diagnòstic mèdic, en la qual les imatges es formen per l'ús d'ultrasons. Els ultrasons, al travessar les diferents estructures retornen "ecos" de diferents amplituds segons siguin els òrgans travessats, generant imatges que permeten analitzar la seva grandària, forma, contingut, funció, etc...

La tècnica consisteix a col·locar un transductor o sonda que genera els ecos sobre la pell (amb un gel aquós d'interfase), i es visualitzen les imatges en un monitor. Aquestes imatges es registren per al seu estudi posterior, i perquè quedi constància de les troballes.

• Pros i contres d'aquests mètodes:

L'ecografia no produeix dolor, i no presenta perill algun, fins i tot durant l'embaràs i la infància. Pot repetir-se les vegades necessàries sense suposar perill per a la salut.

La preparació prèvia que precisa se l'indicarà dies abans, però varia molt segons la zona a estudiar. Per exemple, en l'ecografia de les extremitats no es precisa de preparació prèvia, mentre que en l'abdominal haurà d'acudir en dejú i amb la bufeta plena si és possible. És aconsellable dur roba còmoda.

És un sistema dissenyat per a classificar el tipus corporal o físic, proposat per Sheldon en 1940 i modificat posteriorment per Heath i Carter en 1967. El somatotip és utilitzat per a estimar la forma corporal i la seva composició, principalment en atletes. El que s'obté, és una anàlisi de tipus quantitatiu del físic. S'expressa en una qualificació de tres nombres, el component endomòrfic, mesomòrfic i ectomòrfic, respectivament, sempre respectant aquest ordre. Aquest és el punt fort del somatotip, que ens permet combinar tres aspectes del físic d'un subjecte en una única expressió de tres nombres. És de summa importància reconèixer les limitacions que té aquest mètode, ja que solament ens dóna una idea general del tipus de físic, sense ser precís quant a segments corporals i/o distribució dels teixits de cada subjecte. Per exemple, un atleta pot tenir una marcada hipertròfia muscular en el tren superior, i un tren inferior poc desenvolupat, cosa que el somatotip no té la capacitat de diferenciar.

• L'Ectomorf: caracteritzat d'una banda superior del cos curta, braços i cames llargues, peus i mans llargues i estrets amb molt poc emmagatzematge de greix; cintura i muscles estrets i generalment músculs llargs i prims. L'objectiu principal és guanyar pes, preferentment en forma de massa muscular de qualitat. No tindrà la força i resistència per a sessions d'entrenament maratòniques, s'adonarà que la massa muscular es desenvolupa molt lentament i de vegades s'haurà d'obligar a menjar prou per a assegurar-se la continuïtat del creixement.

• El Mesomorf: d'ampli tòrax, tors llarg, sòlida estructura muscular i molta força. A aquest li resultaria relativament fàcil conformar massa muscular, però deu tenir en compte incloure suficient varietat d'exercicis en el seu programa, de manera que els músculs es desenvolupin de forma proporcionada i en forma adequada, encara que solament atapeïda i engruixida.

• L'Endomorf: musculatura tova, rostre rodó, coll curt, malucs amples i molta greix emmagatzemada. Per regla general no tindrà moltes dificultats a l'hora de crear múscul, però ha de preocupar-se de perdre grassa i per tant ser molt curós amb la dieta, de forma que no torni a recuperar el pes perdut.

• Hi ha tipus corporals que tenen més predisposició a malaltia, el tipus corporal més habitual és que tenen la gent amb problemes d'obesitat, que constitueix un veritable problema de salut pública en molts països desenvolupats. L'excés de greix corporal és un factor de risc de patologies com les hiper-colesterolèmies (xifres elevades de colesterol), les hipertriglicerinèmies (xifres elevades de triglicèrids), la diabetis del tipus II (alt nivell de sucre a la sang) i alguns tipus de càncer, sense oblidar els problemes articulars i psicològics que disminueixen greument la qualitat de vida de la persona obesa.

• Quin somatotip correspon millor als gimnastes, nedadors i atletes en general?

• El mesomorf.

Màquina de fer ortopantomografies (radiografies de la boca)

Ortopantomografía

Màquina de fer tomografies computeritzades

TAC

Màquina de fer ressonàncies magnètiques

Ressonància magnètica

Ecografía

Màquina per fer ecografies