ESTRUCTURA I FUNCIÓ DEL COS HUMÀ

Posició anatòmica: per poder explicar l'anatomia primer s'ha d'establir la posició anatòmica, l'individu dret en bipedestació (amb els dos peus a terra), amb els peus paral·lels mirant endavant i els braços extensos al costat del cos amb els palmells de les mans mirant també endavant.

Termes de relació per descriure els òrgans (parelles de paraules contraries entre si que tenen com a referència un punt):

• superior: cranial

• inferior: caudal

• proximal: més pròxim a l'arrel del terme

• distal: més allunyat a l'arrel del terme

• anterior: ventral (al cos), rostral (al crani) o palmar (als braços)

• posterior: dorsal

• lateral: més allunyat a la línia mitja del cos (o extern en termes més inespecífics)

• medial: més pròxim a la línia mitja del cos (o intern en termes més inespecifics)

• superficial: extern

• profund: intern

superior/inferior i proximal/distal s'utilitzen per descriure de dalt a baix.

anterior/posterior per descriure de davant a darrere.

lateral/medial per descriure de costat a costat.

superficial/profund per descriure de l'exterior a l'interior dels òrgans.

L'aparell cardio-circulatori: conjunt d'estructures anatòmiques destinades al transport de la sang. Té dos components principals: el cor (la bomba del sistema) i els vasos sanguinis (venes i artèries, que son els tubs).

El cor: òrgan impulsor de la sang. En un individu adult és aproximadament de la mida d'un puny, el seu pes mig és de entre 300 i 350 grams en l'home i d'entre 250 i 300 grams en la dona. És un òrgan muscular vuit que presenta quatre cavitats: dos cavitats superiors anomenades atris (més conegudes com a aurícules) i dos cavitats inferiors anomenades ventricles. Els atris són les cavitats receptores de sang a través de venes (una vena és un vas d'entrada al cor, porta la sang en direcció al cor) i els ventricles són les cavitats expulsores de sang a través artèries (una artèria és un vas de sortida del cor, porta la sang fora del cor). Cada atri es connecta, es comunica amb el ventricle que té sota, mai hi ha comunicació entre els dos atris o entre els dos ventricles (encara que en patologia si que existeix aquest fet). El cor esta separat en dos parts (dret i esquerra), es compleix que a la part dreta del cor hi circula sang desoxigenada (sang amb CO2) i per l'esquerra hi circula sang oxigenada (sang amb O2).

El cor és un òrgan situat al centre del tòrax, en el mediastí (espai situat entre els pulmons), encara que esta desenvolupat cap a l'esquerra. Té forma piramidal o cònica amb base posterior i vèrtex situat antero-inferior (o caudal) i lateral esquerra. El vèrtex o àpex del cor es projecta (es recolza) entre el quart i cinquè espai intercostal a la línia mitja clavicular. Té tres cares, una cara anterior (cara esternocostal), una cara lateral esquerra (cara pulmonar perquè es relaciona amb el pulmó esquerre) i la cara inferior (o cara diafragmàtica perquè es recolza sobre del diafragma).

Morfologia del cor:

En una visió anterior veiem un solc que ens separa una regió superior d'una inferior, la superior correspon als atris i la inferior a les cavitats ventriculars. Trobem el solc anterior o solc coronari, també trobem el solc interventricular anterior situat a la regió dels ventricles, es troba lleugerament desplaçat a l'esquerra i ens indica externament la separació entre el ventricle dret i l'esquerra. A la part més central i anterior del cor ens trobem la sortida de artèria pulmonar (que prové del ventricle dret). El ventricle dret fa una forma piramidal (forma d'embut) anomenada infundíbul (que ens condueix a artèria pulmonar). Artèria aorta surt a la dreta i posterior a artèria pulmonar, surt del ventricle esquerre. Les dues artèries surten creuades. A banda i banda de les artèries ens trobem les aurícules o apèndix atrials (o també coneguts com a orejuelas). Són projeccions dels atris en forma de barretina que es dirigeixen projectant-se endavant i abracen la sortida de les 2 artèries.

En una visió posterior del cor, trobem el solc auriculoventricular posterior o solc coronari, que estableix la separació entre atris i ventricles. La regió dels atris es la base del cor i la dels ventricles correspon a la cara diafragmàtica. El solc interventricular posterior està desplaçat cap a la dreta perquè el ventricle esquerre ocupa la cara posterior i el dret queda desplaçat. A la regió dels atris (superior posterior) pràcticament la totalitat d'aquesta base pertany a la aurícula esquerra que és com un quadrat i hi trobem la desembocadura de les quatre venes pulmonars. A la part més dreta es veu part de aurícula dreta i es veu la desembocadura de les venes caves inferior i superior.

Morfologia interna del cor:

Característiques de les cavitats del cor:

Els atris són les cavitats superoposteriors del cor, són bastant irregulars encara que estructuralment direm que cadascun té forma de cub. Presenten la desembocadura dels vasos venosos en la regió posterior i presenten l'orifici de comunicació del ventricle en la seva cara inferior. Són cavitats de parets primes que a la regió posterior són llises i rugoses anteriorment. Són rugoses per la presencia d'unes columnes musculars que es diuen músculs pectinats (són com tires musculars). A la seva paret lateral anterior formen una projecció que rep el nom aurícula o orejuela (dintre de les orejuelas és on el múscul es troba més pectinat.

Els ventricles són unes cavitats conoidees amb base superior i vèrtex inferior. A nivell de la base presenten dos orificis, l'orifici venós, que correspon amb la comunicació de aurícula i es anomenat orifici auriculoventricular, i l'orifici arterial, que correspon amb l'orifici de artèria de sortida. Les parets musculars són gruixudes, fins d'1,5 centímetres a la regió del vèrtex, i són molt rugosos internament. Tenen tot un sistema d'eminències i columnes musculars que s'anomenen columnes carnoses del cor. Aquestes prolongacions musculars són importants perquè són columnes que es projecten dintre de la llum del ventricle i s'anomenen músculs papil·lars. De l'extrem d'aquests músculs papil·lars surten les anomenades cordes tendinoses que van a enganxar-se sota les vàlvules auriculoventriculars.

Els tabics: Hi ha dos tabics:

El tabic que separa els dos atris s'anomena tabic interatrial, és un tabic prim, d'entre 1 i 4 mil·límetres depenent del punt que considerem. Separa les dos cavitats auriculars i en el seu centre existeix una depressió de la mida de l'empremta del dit gros que es coneguda com a fossa oval i és el punt on el tabic es més prim perquè és l'últim punt de la paret interatrial que es tanca en el desenvolupament del cor. Durant la època fetal i embrionària fins al naixement aquest punt és on es troba la comunicació interatrial anomenada forat oval i just després de néixer el tabic acaba de créixer i es tanca per complert. Aquest forat existeix perquè en aquesta època la sang que arriba al cor del fetus des de la placenta de la mare ja es sang oxigenada i els pulmons encara no estan desplegats, aleshores la sang passa directament de l'atri esquerre al dret. Existeixen en adults alguns cops petites comunicacions interatrials, però si no són grans comunicacions no són significatives i no causen patologia. Al voltant de la fossa oval existeix un rodet muscular que envolta tota la fossa oval anomenat anell de Vievssens o Limbe de la fossa oval que mesura 4 mil·límetres, es el punt més gruixut del tabic. Aquestes dues estructures són observables des de aurícula dreta, des de aurícula esquerra es poden intuir però no es veuen de forma tan clara.

El tabic que separa els dos ventricles s'anomena tabic interventricular. Separa els dos ventricles i queda insertat internament en els punts que coincideixen amb els solcs interventriculars anterior i posterior. Aquest tabic esta oblicuat de forma que la seva cara dreta mira lleugerament endavant i la seva cara esquerra s'orienta cap a endarrera. El tabic esta abombat cap a l'interior del ventricle dret, fa una convexitat cap a l'interior del ventricle dret perquè la cavitat esquerra del cor té una pressió sanguínia més elevada que la dreta. Té dos parts, una petita part superior i prima que constitueix la porció membranosa del tabic interventricular i una inferior i gruixuda, es la major part del tabic que constitueix la porció muscular i pot mesurar fins a 1,5 centímetres a l'àpex del cor.

Vàlvules: Hi ha dos tipus de vàlvules, les auriculoventriculars, es troben en la comunicació entre atris i ventricles, i les semillunars o sigmoidees, que es troben a la sortida de les artèries.

Les vàlvules auriculoventriculars es troben en els orificis auriculoventriculars que tenen una superfície de entre 4 i 6 centímetres quadrats (com la mida de tres dits), els orificis estan limitats per una estructura de teixit connectiu fibrós anomenat anell fibrós i a l'anell fibrós és on s'enganxarà l'estructura valvular. Les vàlvules es constitueixen per diferents estructures membranoses anomenades valves o cúspides. Cada cúspide té una vora que s'enganxa a l'anell fibrós i unes vores lliures que contacten amb les vores lliures de les cúspides veïnes. Aquestes cúspides són llises per la seva cara superior (cara atrial) però per la seva cara inferior són rugoses perquè presenten les insercions de les cordes tendinoses que venen dels músculs papil·lars. Les vàlvules només es mantenen tancades durant la contracció ventricular a traves de la tensió de les cordes tendinoses. Són estructures que fan que la sang només circuli en una sola direcció, de l'atri al ventricle i no al contrari.

L'orifici auriculoventricular dret té una vàlvula formada per tres cúspides (vàlvula tricúspide) i al esquerre tenim la vàlvula mitral o bicúspide (té dos cúspides).

Les vàlvules sigmoïdees es troben a la sortida arterial dels ventricles, deixen que la sang circuli del ventricle a artèria i mai en direcció contraria. Són molt diferents a les auriculoventriculars, estan formades per tres comportes que són estructures membranoses en forma semillunar (o de niu d'oreneta). Quan el ventricle es contreu, empeny la sang en direcció superior i aleshores la pressió sanguínia empeny les comportes cap a les parets arterials, quan la sang intenta tornar a caure, la pròpia sang desplega les estructures i fa que es tanquin les comportes al endurse-les cap a sota. En la paret del vas on s'inserten aquestes estructures semillunars el vas fa com una dilatació anomenada si valvular, al si valvular sempre hi queda un remedent de sang que fa que les comportes mullades no es quedin enganxades a la paret del vas i per tant fa que sigui més fàcil que tornin a baixar i es tornin a desplegar.

Tenim dues vàlvules semillunars, la vàlvula que va del ventricle dret a artèria pulmonar anomenada vàlvula semillunar o sigmoïdea pulmonar i la vàlvula que va del ventricle esquerre a artèria aorta anomenada vàlvula aòrtica, en dos dels sins valvulars de la vàlvula aòrtica trobem la sortida de les artèries coronaries que són les artèries que porten la sang per al propi cor.

Característiques anatòmiques:

Aurícula dreta: Té a la seva paret anterolateral la formació de l'apèndix atrial dret (o orejuela dreta). Aurícula dreta rep el drenatge de 3 estructures venoses:

• La vena cava superior: el seu orifici es troba a la part alta de aurícula.

• La vena cava inferior: el seu orifici es troba a la part baixa de aurícula i té la vàlvula d'Eustaqui que és un petit replec membranós que fa que la sang no caigui sobretot en el moment en que aurícula es contreu, encara que es diu que no funciona gaire.

• L'orifici del si coronari: és una vena que hi ha a la cara posterior del cor on es recull el drenatge venós del propi cor, també té un petit replec membranós anomenat vàlvula de Tebesi es una vàlvula funcional que quan aurícula es contreu tapa completament l'orifici i no permet que n'hi entri sang..

Aquesta aurícula també té visible al seu interior la fossa oval i el limbe de la fossa oval al tabic interatrial i la vàlvula tricúspide a la part baixa de aurícula en la connexió auriculoventricular.

Drenar és treure líquid acumulat d'un lloc, les venes són els vasos que drenen.

Ventricle dret: A la seva part superior trobem l'orifici de comunicació amb aurícula ocupat per la vàlvula tricúspide i davant d'aquest orifici trobem l'orifici de sortida de artèria pulmonar amb la vàlvula semillunar pulmonar, a l'interior del ventricle trobem els músculs papil·lars.

Aurícula esquerra: Hi trobarem els orificis de drenatge de les quatre venes pulmonars (esquerra superior i inferior i dreta superior i inferior), conté la vàlvula mitral a la part baixa de aurícula. A la seva paret anterolateral hi trobarem l'apèndix atrial esquerre (o orejuela esquerra) que es dirigirà endavant abraçant la sortida de artèria aorta.

Ventricle esquerre: A la part superior trobarem l'orifici de comunicació amb aurícula ocupat per la vàlvula mitral i l'orifici de sortida de artèria aorta amb la vàlvula semillunar aòrtica. A l'interior del ventricle trobarem els músculs papil·lars.

Cada un dels músculs papil·lars dirigeix cordes a dos valves, per tant cada valva rep cordes tendinoses de dos músculs papil·lars com a mínim de manera que si es trenca una de les cordes o deixa de funcionar un múscul papil·lar la valva mai deixarà de funcionar.

Estructura cardíaca: El cor és un òrgan format per 3 capes:

• La capa més interna, és la capa que està en contacte amb la sang i s'anomena Endocardi.

• La principal constituent de l'estructura del cor és una capa muscular anomenada Miocardi.

• La capa exterior, perifèrica, anomenada Pericardi.

Endocardi: És un epiteli pla simple, és una lamina serosa fina que revesteix interiorment totes les cavitats del cor i que és continua cap a l'interior dels grans vasos a les venes que arriben al cor i a les artèries que surten (és l'endoteli), és una capa avascular, es nodreix per la pròpia sang que corre pel cor.

Miocardi: És la capa muscular que constitueix l'estructura bàsica del cor, esta format per teixit muscular cardíac, teixit muscular capaç de realitzar contraccions fortes i mantingudes en el temps. Entremig del miocardi hi ha unes cèl·lules especialitzades en despolaritzar-se automàticament, es contreuen i passen aquesta característica les cèl·lules musculars del cor, aquesta característica permet que el cor funcioni de manera independent al sistema nerviós, aquestes cèl·lules estan disposades formant tot un sistema de nòduls i feixos de cèl·lules especialitzades, anomenat sistema de conducció cardíaca o sistema excitocondictor del cor.

Pericardi: Forma un sac que envolta el cor que s'enganxa a les parets dels grans vasos que surten del cor. Esta format per dues capes, una externa anomenada pericardi fibrós, que és una capa de teixit connectiu fibrós, dura i densa, que forma una bossa que s'enganxa al cor. Té la propietat que per la seva capa inferior s'adhereix al diafragma i a la cara anterior té algunes connexions amb l'externó. La segona capa que constitueix el pericardi és el pericardi serós, que és una capa fina, serosa, que es disposa formant una doble capa que es fa continua a nivell de la zona dels grans vasos, és una capa continua que al arribar a la zona dels grans vasos gira. En aquesta capa fina, aleshores, podem diferenciar dues parts, el pericardi visceral, que és la part del pericardi serós que contacta amb el cor i el pericardi parietal, que és la part del pericardi serós que contacta amb el pericardi fibrós. D'aquesta manera entre les dos parts del pericardi serós es forma la cavitat pericardica, entre el pericardi visceral i el pericardi parietal, aquesta cavitat té un líquid anomenat líquid pericardic, aquest líquid és viscós i permet que aquestes dues capes puguin lliscar sense tenis fregament durant els moments de contracció. Aquesta cavitat és una cavitat virtual, això vol dir que els teixits no estan adherits, hi ha possibilitat de crear un espai però són teixits que estan en contacte i no crearan espai si no es en patologia, la capa de líquid pericardic és molt fina.

Vascularització del cor (sistema de artèries i venes que li serveixen per nodrir-se i per drenar tots els seus residus):

Artèries que vascularitzen el cor: Globalment s'anomenen artèries coronaries. Hi ha dos artèries coronaries principals que s'originen als sins aòrtics dret i esquerra:

• Artèria coronaria dreta: surt del si aòrtic dret, es dirigeix al costat dret del cor viatjant pel solc coronari (solc auriculoventricular), quan passa pel costat dret del cor deixa sortir una artèria anomenada artèria marginal dreta, aquesta artèria es dirigirà cap a l'àpex del cor, la artèria coronaria dreta continua cap endarrera i quan es troba a la part posterior deixa anar una artèria que es diu artèria interventricular posterior que es col·loca al solc interventricular posterior i es dirigeix a l'àpex del cor.

• Artèria coronaria esquerra: surt i es col·loca en el solc coronari i es dirigeix cap al costat esquerra. Es divideix en dos branques molt ràpidament:

• Artèria interventricular anterior: que baixarà pel solc interventricular anterior en direcció a l'àpex del cor.

• Artèria circumflexa: continua pel solc coronari cap a la cara posterior del cor, quan passa per la vora esquerra del cor deixa una artèria que es diu artèria marginal esquerra que també es dirigeix a l'àpex del cardíac.

Totes aquestes artèries tendeixen a anastomosar-se (unir-se unes amb les altres, es connecten terminalment les unes amb les altres), s'uneixen per seguretat de que no es lesionin grans àrees cardíaques, per a que les oclusions lentes es recuperin:

Artèria coronaria dreta + artèria circumflexa

Artèria marginal dreta + artèria marginal esquerra

Artèria interventricular posterior + artèria interventricular anterior.

Aquestes artèries son les responsables de les angines de pit i dels infarts.

Vascularització venosa del cor: El cor té dos sistemes de drenatge, principalment els atris i la part dreta, tota la part dreta del cor, es drena, recullen sang venosa, a través de petites venes que directament atravesen les parets del cor i desemboquen en les cavitats dretes, al costat dret es on es recull la sang desoxigenada.

La part esquerra del cor té un sistema de venes més grans que van a parar a una gran vena que es forma a la part posterior del cor anomenada si coronari, trobem la desembocadura del si coronari a aurícula dreta. Es troba a la cara posterior del solc coronari.

Circulació del nostre organisme:

Partim de la sang al ventricle dret. Des del ventricle dret, la sang sense oxigenar surt a traves de artèria pulmonar que es dividirà en dues branques (una per a cada pulmó) i cada branca es produiran ramificacions fins que arribem al teixit pulmonar, on li traiem el CO2 i li posem oxigen, la sang oxigenada torna al cor a traves de les venes pulmonars, que entren a aurícula esquerra del cor. Aquest petit circuit que va del ventricle dret a aurícula esquerra s'anomena circulació menor o circulació pulmonar i permet l'oxigenació de la sang. La sang passa al ventricle esquerre a traves de la vàlvula mitral. Del ventricle esquerre la sang surt a traves de artèria aorta, aquesta artèria distribueix la sang a tots els teixits del nostre cos a traves de ramificacions. La sang deixarà sortir l'oxigen i recollirà el CO2. La sang es recull per un sistema de venes que acaba formant les venes caves (superior i inferior) que desemboquen a l'atri dret. Aquest circuit més gran que va des del ventricle esquerre fins a l'atri dret és el conegut com a circulació major o sistèmica.

Dintre de l'aorta trobarem branques o artèries que es dirigeixen a vascularitzar l'intestí, el nostre sistema digestiu. A l'intestí es desprendrà l'oxigen i la sang es carregarà de CO2 i de nutrients procedents de la digestió, aquesta sang es condueix al fetge a traves de la vena porta on es depura la sang procedent de l'intestí, es filtra, i la sang que surt del fetge.

Propietats dels grans vasos sanguinis:

Artèries: les artèries són vasos que surten del cor, tenen les parets gruixudes i a la vegada són elàstiques, hi ha moltes fibres de elastina a les seves parets, gràcies a la seva elasticitat poden fer la transmissió del batec cardíac (pols). El ventricle es contreu, envia la sang cap endavant i aleshores la paret del vas es dilata, com es molt elàstica torna a la seva posició enviant així la sang al següent segment. Les artèries porten sang oxigenada a la circulació major i desoxigenada a la menor.

Principals artèries de la circulació major del cor:

La sang surt del cor a traves de artèria aorta, que al sortir del cor es dirigeix amunt i cap a l'esquerra, aquesta porció de artèria aorta quan surt del cor l'anomenem aorta ascendent. Ràpidament, l'aorta gira cap a l'esquerra fent un arc conegut com a crossa aòrtica, en aquest trajecte de la crossa aòrtica es on l'aorta ens dóna les principals artèries de la part superior del nostre cos, sortiran les artèries caròtida que es dirigirà cap al coll i el cap i també sortiran artèria subclàvia que es troba al territori de la clavícula i es dirigeix a les extremitats superiors, i passada aquesta zona ja passarà a anomenar-se artèria humeral. L'aorta després de fer la crossa aòrtica i donar aquestes artèries es dirigirà en direcció caudal (cap avall) recolzada sobre el costat esquerra de la columna vertebral donant l'aorta descendent, aquesta porció de l'aorta es pot dividir en l'aorta tràcica mentre passa per el tòrax, totes les artèries del tòrax sortiran en aquesta porció, i l'aorta abdominal mentre passa per l'abdomen, que donarà totes les branques de la part abdominal. L'aorta abdominal es dividirà en dos al arribar al sacre donant les dues artèries íliaques primitives i cadascuna d'aquestes artèries donarà una artèria íliaca interna, es la responsable de la vascularització dels òrgans pèlvics, i una artèria íliaca externa, que es dirigirà a les extremitats inferiors donant artèria femoral al passar el territori de la ingle.

Venes: vasos que porten la sang de retorn al cor, oxigenada a la circulació menor i desoxigenada a la major, tenen parets primes i no elàstiques per tant no transmeten batec. Poden propulsar la sang de retorn al cor perquè tenen un sistema valvular intern, presenten vàlvules semillunars, de manera que quan propulsen la sang en direcció amunt les vàlvules es pleguen en la paret del vas i quan la sang cau dilaten les vàlvules i es despleguen i no permeten que la sang vagi en direcció contraria. Les venes passen per el mig dels músculs i aquests són els que propulsen la sang amb les seves contraccions. La quantitat de vàlvules depèn de la situació de les venes, tenim més a les extremitats inferiors.

Principals venes de la circulació major del cor:

La vena jugular interna la trobem al coll i es la responsable de la recollida de la sang del territori del cap i del coll, tenim una de dreta i una d'esquerra, per un altre cantó tenim la vena que ve de les extremitats superiors la vena humeral que es troba juntament amb artèria humeral, la vena humeral es una vena profunda que a més d'altres venes més superficials que acabarà formant la vena subclàvia que anirà al costat de artèria subclàvia i serà la vena que recull la sang de les extremitats superiors. La vena subclàvia més les venes que venen del cap i del coll s'uneixen formant la vena cava superior que desemboca a l'atri dret. La vena cava superior es la responsable de la recollida de la sang de tota la part superior del cos (cap + extremitats + part toràcica), la sang toràcica es recull a la vena àziga que desembocarà també a la cava superior. La recollida de la sang de la part inferior del cos, comencem per la vena femoral que juntament amb altres venes superficials formaran la vena íliaca externa que s'ajuntarà a la vena íliaca interna que recull la sang del territori pelvic formant la vena íliaca primitiva o comú, que portarà la sang de les extremitats inferiors i de la pelvis. Les dues venes íliaques primitives s'uniran formant la vena cava inferior que estarà pujant a la part dreta de la columna vertebral, aquesta vena cava mentres puja rebrà la sang de les venes renals i de la cavitat abdominal. A la part abdominal, les venes de l'intestí s'uniran formant la vena porta que anirà al fetge on es filtrarà la sang i les venes que sortiran del fetge desembocaran a la vena cava inferior. La vena cava inferior desembocarà a la part baixa de l'atri dret del cor.

L'aparell respiratori

Conjunt d'estructures anatòmiques destinades a realitzar la respiració, intercanvi gasós entre el medi intern i l'extern.

Necessitem:

• òrgan d'intercanvi de gasos (els pulmons)

• via aèria ens permet treure i introduir l'aire (comença a les fosses nasals, continua per la faringe que és un òrgan comú a l'aparell respiratori i al digestiu, la laringe, la tràquea i els bronquis que introduiran l'aire als pulmons)

• òrgans que ens permeten fer la respiració, que són els elements mecànics (el tòrax, el diafragma i les pleures)

Fosses nasals: són la porció més superior (més cranial) del tracte respiratori que s'encarreguen de realitzar diferents funcions:

• intervenen en la respiració, intervenen en el pas de l'aire.

• filtren l'aire

• escalfen l'aire

• l'olfacte

• reben secrecions, reben els drenatges dels sins paranasals.

• acceleren l'aire

Són dos cavitats situades en el macís facial, estan separades entre elles per el tabic nasal. Cadascuna de les cavitats té un orifici extern anomenat narina i un orifici intern o posterior anomenat coana. Les fosses nasals tenen una part anterior cartilaginosa i mòbil (formada per els cartílags de les ales del nas i la part anterior del tabic nasal que també és cartilaginós) i una part posterior que és òsea i estàtica.

A la paret lateral les fosses nasals tenen unes lamines ósses primes, cargolades cap al seu interior anomenades cornets. Hi ha tres cornets a cada una de els fosses nasals: el superior, el mig i l'inferior. Els cornets realitzen moltes de les funcions de les fosses nasals, una de les seves funcions és augmentar la superfície de contacte amb l'aire per al seu escalfament i la seva humidificació, també actuen com a turbines, accelerant l'aire al passar per ells, si l'aire no s'accelera no pot arribar bé als pulmons perquè no té prou força. La presencia dels cornets ens defineix quatre espais a cadascuna de les fosses nasals:

• espai entre el sostre i el cornet superior: Recés esfenoetmoïdal

• espai entre el cornet superior i el cornet mig: Meat superior

• espai entre el cornet mig i el cornet inferior: Meat mig

• espai entre el cornet inferior i el terra: Meat inferior

Als meats es reben les secrecions dels sins paranasals.

Sins paranasals: cavitats aèries, buides que trobem a l'interior d'ossos del crani que estan pròxims a les fosses nasals. Els sins estan revestits interiorment per la mucosa respiratòria i tenen un conducte de connexió amb les fosses nasals, amb els meats. Tenim sins per diferents raons:

• disminueixen el pes del crani

• fa diferents les cares de les persones

• serveixen per la ressonància de la pròpia veu i fa que ens autosentim i sapiguem el volum de la pròpia veu.

Totes les parets de les fosses nasals estan revestides per una capa de mucosa respiratòria, aquesta mucosa està altament vascularitzada per poder escalfar i humidificar l'aire, i a la part superior (sostre de la mucosa) rep les terminacions nervioses del nervi olfactori, aquesta regió superior de la mucosa es també anomenada Pituïtària i és la part de la mucosa que té capacitat per rebre el sentit de la olor. La seva regió més anterior, la regió que envolta la narina presenta pèls anomenats vibrises, fan un efecte de cortina per a que grans partícules no siguin inspirades. Les hemorràgies de les fosses nasals s'anomenen epistaxis.

La faringe: és un tub muscular comú a l'aparell respiratori i el digestiu, serveix per al pas de l'aire i per al pas de l'aliment. Es troba darrera de les fosses nasals i de la cavitat bucal. A la seva part inferior es subdividirà i donarà lloc a: anteriorment a la laringe i la tràquea (via respiratòria i posteriorment a l'esòfag (via digestiva).

La laringe: òrgan situat a la part anterior del coll que connecta la faringe amb la tràquea, i duu a terme tres funcions principals:

• pas de l'aire

• produir sons (fonació)

• deglució (tapa la via respiratòria durant la deglució)

En l'home adult és un òrgan que mesura uns 5 centímetres de longitud, està situat al coll, entre les vertebres C3-C6 i en l'home representa un caràcter de diferenciació sexual. En els nens i les dones és més petita longitudinalment i es troba més cranialment. En l'home el relleu que provoca la laringe al coll s'anomena nou d'A'Adam o prominència laringea.

La laringe esta penjant sota de l'ós Hioide que és un ós en forma de ferradura que es disposa amb la concavitat mirant posteriorment (la U mirant cap enrera) i el podem localitzar fàcilment en l'angle entre el terra de la boca i el coll. Aquest ós és l'únic del cos que es troba aïllat, sense estar unit a cap altre. La laringe és un òrgan que està format per un conjunt de cartílags. Tenim tres cartílags imparells (només un de cada): cartílag epiglótic, cartílag tiroide i cartílag cricoide, i un cartílag parell (dos cartílags iguals) anomenat aritenoide.

Cartílag epiglótic: es troba a la part superoanterior de la laringe. Té forma de fulla o de seient de bicicleta. Es disposa amb el vèrtex de la fulla o del seient de bicicleta dirigit inferiorment.

Cartílag tiroide: cartílag més gran de la laringe, format per dos lamines quadrilateres que en el seu extrem posterior formen unes prominències anomenades banyes (superior i inferior), aquestes banyes es disposen obliquament en direcció anteromedial i les dos lamines quadrilateres s'uneixen a la línia mitja anterior en els seus dos terços inferiors formant la prominència laringea o nou d'A'Adam, al terç superior de la línia mitja no estan units i constitueixen la escotadura tiroïdal.

Cartílag cricoide: cartílag més inferior de la laringe amb forma d'anell de segell. Té dos parts: arc i lamina. L'arc es disposa anteriorment i la lamina posteriorment. Presenta superfícies articulars a nivell lateral per a les banyes inferiors del tiroide i sobre la lamina presenta dos superfícies articulars per a cada un dels aritenoïdes.

Cartílags aritenoïdes: cada un dels aritenoïdes té forma de piràmide amb tres cares i tres vèrtex molt marcats: superior, anterior i lateral. El vèrtex anterior es funcionalment molt important i s'anomena apofisis vocal perquè d'aquesta punta s'originarà la corda vocal vertadera. El vèrtex lateral també és funcionalment molt important i s'anomena apofisis muscular. Els dos apofisis es recolzen sobre la lamina del cricoide.

Com es produeixen les unions?

• L'ós hioïde s'uneix al cartílag tiroide a través de la membrana tirohioïdal, que va des de la vora superior del tiroide fins la vora inferior de l'Hioide.

• L'epiglòtis s'uneix al tiroide col·locant el seu vèrtex darrera de la unió de els dos lamines del tiroide. Aquesta unió s'aguanta a través d'un lligament anomenat tiroepiglòtic.

• El tiroide s'uneix al cricoide amb dos tipus d'unions:

• Les banyes inferiors del tiroide s'articulen a les cares articulars laterals del cricoide, es forma una articulació anomenada cricotiroïdal. Els moviments de l'articulació cricotiroïdal són d'extensió i flexió.

• A través de la membrana cricotiroïdal que va des de la vora superior de l'arc del cricoide fins la vora inferior del tiroide. Aquesta membrana es el punt més pròxim a la pell sense estructures ósses que la obstrueixen, és on es realitzen les traqueotomies d'urgència.

• El cricoide s'uneix amb els aritenoides. Els aritenoides es recolzen sobre les superfícies articulars de la lamina del cricoide formant les articulacions cricoaritenoïdals. Els moviments de les articulacions són moviments de rotació i de flexions laterals (ABD i ADD).

• Cada aritenoide s'uneix amb la epiglòtis que s'estableix amb un lligament que va des de la vora anterior de l'aritenoide fins el vèrtex de l'epiglòtis. Aquest lligament s'anomena lligament vestibular o corda vocal falsa.

• La unió entre els aritenoides i el tiroides a traves d'un lligament que va des de l'apofisis anterior de l'aritenoides fins darrera de la unió de els dos lamines del tiroide. Aquest lligament s'anomena lligament vocal o corda vocal vertadera.

Tipus de moviment:

• A l'eix vertical: rotació

• A l'eix lateral-lateral: flexió-extensió

• A l'eix antero-posterior: Abducció (ABD: separa la extremitat de la línia mitja) i Adducció (ADD: aproxima la extremitat a la linea mitja).

Músculs de la laringe:

Es classifiquen en dos grups:

Músculs extrínsecs: mouen la laringe en conjunt, amb l'ós, estan inserits a l'hioïde en algun moment, es produeixen durant la deglució i durant la respiració.

• Músculs suprehioïdals: es troben per sobre de l'hioïde i per sota del terra de la boca, eleven la laringe.

• Músculs infrohioïdals: venen de la regió del tòrax fins a l'hioïde, baixen la laringe.

Músculs intrínsecs: mouen els cartílags laríngics.

• Múscul cricotiroïdal: va entre l'arc del cricoïdes fins el lateral del cartílag tiroide, és un tensor de les cordes vocals.

• Múscul cricoaritenoïdal posterior: es troba darrera de la laringe, entre la lamina del cricoide i la apofisis muscular de l'aritenoide, és un separador, abductor de les cordes vocals. És l'únic abductor de els cordes vocals anomenat també posticus (el que obre la porta).

• Múscul cricoaritenoïdal lateral: va de la part lateral del cricoide a l'apofisis muscular de l'aritenoide. Aquest múscul és un aproximador, adductor de les cordes vocals.

• Múscul interaritenoïdal: situat entre els aritenoides. També és un aproximador, adductor de les cordes vocals.

• Múscul tiroaritenoïdal: va des de la línia mitja interna (cara interna) del tiroides fins al lateral de l'aritenoides, també és un adductor de les cordes vocals. Dins hi ha una porció diferenciada, la porció tiroepiglòtica, és a la part més alta d'aquest múscul que no s'enganxa a l'aritenoide sinó que va a tota la vora lateral de l'epiglòtis, aquest múscul farà una depressió de l'epiglotis. És el múscul que s'acciona quan deglutim per tapar la via aèria.

• Múscul vocal: està sobre el lligament vocal, va des de l'apofisis vocal de l'aritenoides fins al centre de la línia mitja del tiroides. Aquest múscul escurça, manté la corda vocal una mica més fixa.

Tota la cavitat interna de la laringe està revestida per mucosa. La llum interna de la laringe no és un tub llis sinó que forma relleus que estan causats per la presencia dels plecs vesticulars (cordes vocals falses) i de les cordes vocals vertaderes, de manera que aquesta cavitat de la laringe queda dividida en espais. Per sobre dels plecs vesticulars es troba la regió del vestíbul laríngic, l'espai entre els plecs vestibulars i els vocals es troba el venticle o si laríngic (venticle de Morgagni) i sota el plec vocal es troba la cavitat imfraglòtica. La glotis és l'espai de la laringe relacionat amb la producció de la veu, és l'espai que queda entre les dos cordes vocals vertaderes i és el punt més estret de la laringe, si entra algun cos estrany es queda col·lapsat a la glotis..

Tràquea: òrgan tubular de la via respiratòria que va des de la laringe fins els bronquis principals, no és gaire llarg, mesura entre 10-12 centímetres. La part final de la tràquea esta situada a l'angle esternal, el punt on s'acaba la tràquea i es formen els dos bronquis principals s'anomena Carina traqueal, situada a l'angle esternal (de Louis). La tràquea esta situada a la línia mitja corporal però a mesura que baixa es desplaça lleugerament a la dreta. La meitat superior esta situada al coll (porció cervical) i la meitat inferior situada dins del tòrax (porció toràcica). La tràquea és un tub fibrocartilaginòs, esta formada per diferents elements cartilaginosos anomenats anells traqueals, hi ha aproximadament entre 16 i 20 anells traqueals, aquests anells tenen forma de ferradura oberts a la cara posterior, entre els diferents anells hi ha els espais intercondrals o inter-anulars que estan ocupats per teixit connectiu de tipus fibrós anomenat lligament traqueal o anular. La part posterior de la tràquea esta tapada (unint els anells) hi ha el múscul traqueal. La contracció d'aquest múscul pot modificar el diàmetre de la tràquea, el diàmetre normal de la tràquea és de entre 16 i 18 mil·límetres, més o menys el diàmetre del dit petit. Per no col·lapsar-se en els moments respiratoris la tràquea ha de ser cartilaginosa (semirígida), no pot ser tova perquè es col·lapsaria i no pot ser completament rígida perquè es trencaria. La part posterior es musculosa perquè darrera es troba l'esòfag (que és muscular) i darrera de l'esòfag la columna vertebral, quan deglutim l'esòfag canvia el seu diàmetre i al no poder anar cap endarrera ha de protuir dins de la tràquea en el moment del pas del bolus. La tràquea es divideix a nivell de la carina traqueal en dos bronquis, la carina és la cresta interna que forma la tràquea en el seu punt de divisió:

• El bronqui principal dret: és més curt, més ample i més vertical, pot mesurar uns 2,5 centímetres.

• El bronqui principal esquerre: és més llarg, més estret i té una disposició més horitzontal, pot mesurar uns 4-5 centímetres.

El dret és com una continuació més continua de la tràquea. Els dos bronquis estan formats de la mateixa manera que al tràquea. Cada bronqui principal arriba fins a la regió d'entrada al pulmó coneguda com a l'hil pulmonar. Una vegada a l'hil els bronquis principals es divideixen en els bronquis lobars o secundaris, cada un es dirigirà a un lòbul dels pulmons. Aquesta divisió es constant; del bronqui principal dret surten tres bronquis lobars (superior, mig i inferior) i del bronqui principal esquerre surten dos (superior i inferior). Cada bronqui secundari va a parar a un lòbul pulmonar i es divideixen en bronquis terciaris o segmentaris, cadascun d'ells es dirigeix a cada un dels segments que hi ha dintre dels lòbuls pulmonars i també són constants. Els bronquis terciaris també es divideixen successivament fins arribar als bronquiols que s'obriran als alvèols pulmonars. Tot aquest sistema es coneix com a arbre traqueo-bronquial.

Estructura traquea-bronquial, relacions anatòmiques:

• L'esòfag passa a la cara posterior de la tràquea.

• La bifurcació de l'artèria pulmonar es dóna davant la carina traqueal, aleshores cada artèria acompanya un bronqui principal en direcció als pulmons.

• L'arc de artèria aorta gira per sobre del bronqui principal esquerre, per aquest motiu esta desplaçada cap a l'esquerra.

• La tràquea es relaciona amb la glàndula tiroides. La glàndula tiroides té forma de H, l'istme de la glàndula esta situat en el segon-tercer anell de la tràquea i els lòbuls de la glàndula tiroides es recolzen lateralment des de la laringe fins al sisè anell de la tràquea.

Pulmons: Són dos òrgans cònics (amb forma de con), són òrgans fonamentals de la respiració i es troben ocupant la cavitat toràcica menys la regió que correspon al mediastí (cor i grans vasos). En les persones vives i sanes son uns òrgans esponjosos, de poc pes, suaus i amb una coloració rosada (tenen poca densitat). Tenen un vèrtex i tres cares (cara diafragmàtica (base), cara costal i cara mediastínica). El vèrtex és superior i puja fins que sobresurt uns 2-3 centímetres per sobre de la primera costella. La base és inferior i recostada sobre el diafragma, la cara costal es la cara lateral del pulmó i esta disposada sota les costelles. La cara mediastínica és la cara mediastiníca que mira cap al mediastí. En aquesta cara mediastínica cada pulmó té una zona central anomenada Hil pulmonar. L'hil és la zona de la superfície d'un òrgan on trobem les connexions d'entrada i de sortida. A l'hil pulmonar trobem: un bronqui principal, una artèria pulmonar, dues venes pulmonars a més d'artèries i venes bronquials que nodreixen l'estructura pulmonar, nervis, vasos i ganglis limfàtics.

El pulmó dret és un pulmó més gran que l'esquerre, és més pesat però és més curt, hi ha més quantitat de teixit pulmonar. El pulmó dret té tres lòbuls diferenciats perquè estan separats per dues fissures, la fissura horitzontal i la fissura obliqua, els lòbuls son els mateixos que els bronquis que hi arriben, lòbul superior, lòbul mig i lòbul inferior. És més curt per la posició anatòmica, es troba sobre el fetge però es més ample perquè hi ha més espai en aquesta part de la cavitat toràcica.

El pulmó esquerre és un pulmó més petit, menys pesat i més llarg. És mes petit per la posició anatòmica del cor. El pulmó esquerre té dos lòbuls diferenciats separats per una fissura (fissura obliqua) que separa el lòbul superior de l'inferior. A la part més anterior del pulmó esquerre el teixit pulmonar forma una escotadura anomenada escotadura cardíaca deguda a la presencia del cor.

Els pulmons es troben revestits per la pleura dins de la capa toràcica. Les pleures són unes lamines seroses, fines, que envolten els pulmons formant una estructura de protecció i a més a més intervé en la mecànica respiratòria. Cada pulmó té dues pleures que són una mateixa lamina que es fa continua a nivell de l'hil pulmonar. Una de les capes (pleures) esta en contacte directament amb el teixit pulmonar i es anomenada pleura visceral, la pleura que esta més allunyada, que revesteix tota la cavitat toràcica internament que es anomenada pleura parietal, perquè esta en contacte amb totes les parets que envolten el pulmó. Entre la pleura visceral i la parietal hi ha un espai anomenat cavitat pleural que conté una pel·lícula de líquid anomenat líquid pleural (és un líquid viscós), aquesta cavitat és una cavitat virtual, en condicions normals estan pràcticament en contacte les dues pleures però en patologia es pot acumular líquid en aquest espai que produeix dolor. Les pleures fan que es pugui produir els moviments respiratoris sense fregament (la inflamació produeix dolor). Aquesta cavitat ha d'estar al buit, per això es poden produir els moviments, gràcies a que ella s'aconsegueix que els moviments de la caixa toràcica arrosseguin o estirin el pulmó. Un pneumòtorax es una entrada de aire a la cavitat pleural. La respiració es produeix per l'alternança dels moviments respiratoris, aquests es produeixen per l'entrada i la sortida d'aire, són moviments alternats de inspiració i espiració.

• Inspiració: Contracció del diafragma i dels músculs intercostals que fa que es produeixi un augment de volums toràcics i això fa que hi hagi una disminució de pressió intrapulmonar que produeix l'entrada d'aire.

• Espiració: Relaxació del diafragma i dels músculs intercostals que produeix una disminució de volums toràcics i un augment de pressió intrapulmonar i la sortida de l'aire.

L'aparell digestiu

Conjunt d'estructures anatòmiques destinades a transformar els aliments en substàncies que puguem absorbir.

Esta constituït per una sèrie d'òrgans que formen un tub amb glàndules annexes, l'aparell digestiu ocupa diferents espais i es divideix en dos grans parts:

• Porció cefàlica i cervical: Comença a la cavitat bucal, segueix per la faringe i passa per la primera porció de l'esòfag. Les glàndules annexes són les glàndules salivals.

• Porció troncal: A partir de la resta de l'esòfag, continua amb una dilatació que és l'estómac, el segueix l'intestí prim i el gros. Com a glàndules annexes tenim el fetge i el pàncreas.

Porció cefàlica i cervical:

Cavitat bucal: Primera porció del tub digestiu situada a la regió del cap, esta diferenciada en dues parts:

• Vestíbul bucal: espai de la cavitat bucal que queda limitat davant de les arcades dentaries i darrere dels llavis i galtes.

• Boca: espai situat darrere de les arcades dentaries que té com a sostre el paladar, com a terra els músculs del terra i la llengua i com a límit posterior l'istme de la gola.

Llavis i galtes: Les galtes són el límit anterior i lateral del vestíbul bucal. Són estructures formades per múscul a la seva part interna que esta revestit externament per pell i internament per mucosa bucal. Llavis son uns plecs fibromusculars mòbils.

• Múscul orbicular dels llavis: múscul circular que envolta tota la obertura bucal, permeten controlar la mida del diàmetre de l'orifici.

• Múscul buccinador: múscul de les galtes que ens permet bufar aire. Sobre del múscul buccinador i sota de la pell hi ha una capa de grassa anomenada cos adipós bucal (o bola de Bichat). Aquest cos adipós bucal dóna consistència a la paret de la galta. Són molt importants a la masticació, serveixen per empènyer l'aliment que cau al vestíbul des del vestíbul fins a les arcades dentaries. Els músculs facials estan controlats per un nervi. El múscul esta atravesat per el conducte de la glàndula caròtida.

Arcades dentaries: estan constituïdes per les genives i les dents. Són el límit posterior del vestíbul i l'anterior de la boca.

• Genives: aófisis alveolars dels ossos maxil·lars superior i inferior. Contenen els alvèols dentaris que són els orificis on es situen les dents. Estan revestides per una membrana mucosa que és l'epiteli pla estratificat queratinitzat. Aquesta membrana esta molt adherida a l'ós, també esta enganxada al coll de la dent.

• Dents: estructures anatòmiques contingudes als alvèols dentaris dels ossos maxil·lars. Estan constituïdes per tres parts:

• Part superior i visible (corona): la corona sol acabar en unes puntes anomenades cúspides.

• Part no visible situada dins de l'alvèol dentari (arrel): l'arrel esta enganxada a l'alvèol per el lligament periondontal o desmodonci d'inserció, l'extrem inferior de la dent es coneix com a àpex o vèrtex de l'arrel.

• Límit entre la corona i l'arrel (coll): es on es troba inserida la membrana mucosa de la dent.

Els teixits que formen la dent són especialitzacions del teixit ossi. La principal és la dentina (esquelet principal de la dent). La dentina esta recoberta per la part de la corona per l'esmalt (teixit més resistent del cos) i per la part de l'arrel la dentina esta recoberta per un teixit anomenat ciment (també és molt resistent però és rugós). A l'interior es troba la cavitat polpar (teixit connectiu molt dens) aquesta cavitat s'estreny per la seva part inferior i rep el nom de conducte rabicular que connecta a àpex de l'arrel anomenat orifici apical, per aquest orifici entrarà a l'arrel estructures vasculars (entraran artèries i sortiran venes) i també entrarà estructures nervioses.

Tipus de dents (en funció d ela forma de la seva corona):

• Incisives: tenen la corona recte i estan especialitzades en tallar.

• Canines: tenen la corona cònica i estan especialitzades en subjectar i desgarrar. Són les dents típiques dels carnívors.

• Molars i premolars: dents planes a la seva superfície, estan especialitzades en aixafar. Són les dents típiques dels herbívors.

Els humans tenim dos denticions, inicialment naixem sense dents, la primera dentició es l'anomenada de llet o caduca es produeix dels 6-9 mesos fins als 6-10 anys. La segona dentició o també anomenada definitiva es produeix dels 6-10 anys fins als 18 o mai, hi ha gent que no consegueix completar la segona dentició.

La formula dentaria: ens indica les dents que hi ha a cada dentició.

Primera dentició: (I 2/2 + C 1/1 + M 2/2) x 2 = 20 peces totals.

Definitiva: (I 2/2 + C 1/1 + PM 2/2 + M 3/3) x 2 = 32 peces totals

Paladar: Sostre de la boca i terra de les fosses nasals. Té estructura de boveda de concavitat inferior. Té dos parts diferenciades, els dos terços anteriors del paladar són anomenats paladar dur i el terç restant, que es el terç posterior és el paladar tou o vel del paladar.

• Paladar dur: esta constituït per estructures osses (les apofisis palatines dels ossos maxil·lars superiors i les apofisis horitzontals dels ossos palatins), aquests ossos estan revestits per mucosa íntimament adherida. La mucosa es rugosa i presenta una cresta longitudinal al seu centre que és el rafe palatí que presenta plecs transversals.

• Paladar tou: penja des de darrera del paladar dur quan esta en repòs en direcció a la laringe. És un plec fibromuscular constituït per músculs revestits per mucosa. En el centre del vel del paladar hi ha una providencia en direcció inferior anomenada úvula o campaneta. Des de la úvula es formen uns plecs en direcció inferior. Hi ha dos plecs anteriors que van des de la úvula fins al lateral de la llengua es coneixen amb el nom d'arc palatoglòs i dos plecs posteriors que van des del paladar fins la faringe anomenat arc palatofanringic, entremig dels dos plecs queda formada una depressió anomenada fossa amigdalina o fossa tonsilar on hi ha un acúmul de teixit limfàtic conegut com a amígdala palatina son conegudes popularment com les angines. Aquestes estructures, úvula, els arcs i la part final de la llengua son els constituents de l'ítsme de la gola.

Músculs del paladar dur:

• Múscul de la úvula: situat verticalment a l'interior de la úvula enganxat interiorment darrera del paladar dur, escurça i eleva la úvula, la úvula es molt sensitiva i quan alguna cosa la toca provoca el vòmit.

• Múscul elevador del vel del paladar: ve de l'os temporal i del cartílag de la trompa auditiva fins el centre del paladar tou. És un múscul que eleva el vel del paladar i també obre la trompa auditiva.

• Múscul tensor del vel del paladar: tensa i eleva el vel del paladar i també obre la trompa auditiva.

Músculs del paladar tou:

• Múscul palatoglòs: es troba dins de l'arc palatoglòs. Eleva la llengua, baixa el paladar i redueix el diàmetre de l'istme de la gola i fragmenta el bolus alimentari en el moment de la deglució.

• Múscul palatofaringic: es troba dins de l'arc palatofaringic. Tensa i baixa el paladar i eleva la part superior de la faringe.

Terra de la boca: esta constituït per dos estructures (els músculs del terra de la boca, que son els mateixos que els supra hioidals, i per la llengua). La llengua és un òrgan del terra de la boca que en estat de repòs ocupa tota la cavitat bucal. És un òrgan muscular molt mòbil que realitza moltes funcions, també és òrgan on es troben els receptors del sabor, participa en la deglució, en la parla, en la neteja bucal, etc. En el dors de la llengua hi ha una línia que divideix aquesta estructura en dos parts, la línia té forma de V amb el vèrtex situat posteriorment i es anomenada solc terminal o V lingual. Al vèrtex del solc terminal hi ha un petit orifici sense comunicació anomenat forat cec que és la resta d'un conducte embrionari a partir del qual es desenvolupa la glàndula tiroides. El solc ens divideix la llengua en dos parts:

• Regió oral o presurcal: que es la porció mòbil o cos de la llengua i equival als dos primers terços de la llengua.

• Regió postsurcal o faríngia: que és la porció inserida o arrel de la llengua.

Regió oral: la cara inferior de la regió oral esta revestida per una mucosa oral que és rugosa, on es troba el fre lingual. A banda i banda del fre lingual es troben les venes linguals que son de fàcil absorció. La cara dorsal o superior esta revestida per una membrana rugosa caracteritzada per la presencia de les papil·les linguals.

• Papil·les filiformes: són les més petites i més abundants. Tenen forma de filament, ocupen tot el dors de la llengua i fan que la llengua sigui rugosa. Aquestes papil·les tenen receptors tàctils (no son papil·les gustatives) i serveixen per deteriorar els aliments semisolids.

• Papil·les fungiformes: formen petites taques rosades disperses a tot el dors de la llengua, tenen receptors gustatius.

• Papil·les caliciformes o circumval·lades: són papil·les grans, d'entre 1-2 mm de diàmetre i estan situades formant una línia paral·lela a la V lingual. Tenen forma de calze, al seu voltant tenen una fossa deprimida. Són molt riques en receptors gustatius i en la regió de la fossa hi ha gran abundància de glàndules seroses que secreten un líquid aquós que serveix per diluir les partícules i poder-les captar, ajuda a la percepció de sabor i ajuda a eliminar la persistència de sabors perquè renta la fossa.

• Papil·les foliàcies: estan situades a les parts laterals més posteriors de la llengua. Son gustatives però en humans estan poc desenvolupades.

Regió faríngia: A la regió faríngia de la llengua trobem un acúmul de teixit limfàtic anomenat amígdala lingual.

Músculs de la llengua: Hi ha dos grups:

• Intrínsecs: músculs que constitueixen l'òrgan.

• Extrínsecs: músculs que intervenen en la mobilització de la llengua.

Intrínsecs: Músculs disposats en les tres posicions bàsiques:

- Longitudinalment: múscul longitudinal superior i múscul longitudinal inferior.

- Transversalment: múscul transvers de la llengua.

- Verticalment: múscul vertical de la llengua.

Al mig de la llengua hi ha un tabic de teixit connectiu on s'inseria principalment el múscul transvers, aquests músculs poden produir modificacions del mida de la llengua, amb la contracció i l'escurço de la llengua.

Extrínsecs: Hi ha quatre:

1. Múscul genioglòs: és un múscul molt gran que va des de la línia mitja de l'interior de la mandíbula i s'obre en ventall inserint-se a tota la llengua, aquest múscul fa una depressió de la llengua i ens permet treure la llengua (protussió lingual).

2. Múscul palatogòs: va des de el paladar tou fins al lateral de la llengua. Fa una elevació de la llengua posterior que redueix l'espai de l'istme de la boca i participa en la fragmentació del bolus alimentari.

3. Múscul estilogòs: va des de les apofisis estiloides al lateral posterior de la llengua. Fa una retracció de la llengua i també aixeca els laterals de la llengua posant-la en forma de barqueta (u)

4. Múscul hioglòs: va des de el lateral de l'hioide fins al lateral de la llengua. També és responsable de la retracció lingual i a més la tira cap avall.

Glàndules salivals: Glàndules que produeixen saliva, hi ha dos tipus:

• Glàndules salivals menors: glàndules microscopiques que es troben a l'epiteli.

• Glàndules salivals majors: son les glàndules macroscopiques, tenim tres parells:

• Glàndula paròtida: glàndula salival situada a la zona de la galta sobre la part posterior de la mandíbula i davant del pavelló auricular, té forma triangular amb el vèrtex dirigit posteriorment (cap a l'orella). Crea la secreció salival i l'envia a traves d'un conducte que surt des de la vora anterior de la glàndula i es anomenat conducte paròtidi o d'Esternon, que fa 4-5 centímetres de longitud i uns 5mm de diàmetre aproximadament, viatja transversalment sobre el múscul maseteloc i a nivell de la galta atravessa el múscul buccinador i desemboca a l'interior de la boca, el seu orifici de drenatge es troba al costat del segon molar superior. En el seu espessor (a l'interior de la glàndula) hi travessa el nervi facial i es ramifica al seu interior.

• Glàndula submandibular o submaxilar: Glàndules amb forma de U que les trobem ubicades a l'angle de la mandíbula, es col·loquen per sota i per sobre de l'angle, també tenen un conducte de drenatge (conducte submandibular o de Wharton) que viatja per el terra de la boca fins que drena al costat de fre lingual.

• Glàndula sublingual: es troben situades al mig dels músculs del terra de la boca, tenen la mida i la forma d'una ametlla (amb closca). Tenen múltiples conductes de drenatge que s'obren directament al terra de la boca, a la mucosa del terra de la boca.

La faringe: Tub fibromuscular de entre 12-15 centímetres de longitud que connecta les fosses nasals i la cavitat oral amb la laringe i l'esòfag. Perteneix al sistema digestiu i al respiratori. Esta format per tres capes:

• Capa externa: correspon a un revestiment endotelial.

• Capa mitja: capa muscular.

• Capa interna: correspon a un revestiment mucós.

A la porció més superior, la faringe esta formada per una lamina de teixit fibrós anomenada fascia faringobasilar, aquesta fascia inserida la faringe a la base del crani. La major part de la faringe (tota menys la part de la fascia) i del tub digestiu esta formada per aquestes tres capes.

Tipus de múscul de la laringe:

• Externs: constrictors de la faringe.

• Interns: Elevadors de la faringe.

Externs: son músculs circulars, venen de l'hioides i dels cartílags de la laringe i es dirigeixen posteriorment fins arribar a la línia mitja. Tenim tres: constrictor superior, constrictor mig i constrictor inferior. Estan disposats superposats els uns amb els altres de manera que el d'avall es superposa sobre el superior. Aquests músculs redueixen el diàmetre de la faringe, es contreuen seqüencialment de dalt a baix en el moment de la deglució empenyent el bolus alimentari.

Interns: venen d'estructures de la base del crani i s'introdueixen a l'interior dels músculs externs. Formen la capa longitudinal que és mes profunda que la dels constrictors Hi ha tres a cada banda. Eleven la faringe en el moment de la deglució, de la respiració i a l'hora de parlar.

Llum de la faringe: La faringe internament esta revestida per mucosa i es divideix anatòmicament en tres parts segons la seva relació anatòmica:

• Nasofaringe: porció de la faringe que queda per darrera de les fosses nasals. Habitualment només hi circula aire.

• Orofaringe: queda per darrera de la cavitat bucal, hi circula aire i menjar.

• Laringofaringe: porció de la faringe posterior a la laringe, hi circula menjar. Es pròpiament digestiva.

A l'interior de la faringe hi ha una sèrie de relleus anatòmics importants:

• Nasofaringe o Cavum: a la seva paret posterior trobem un acumul de teixit limfàtic anomenat amígdala faringica, es una regió molt exposada a infeccions, aquesta amígdala es coneix popularment com “Carnots” (quan es troba en hipertròfia). A la paret lateral hi ha un relleu anomenat rodet tubáric, és el relleu format per la trompa auditiva, davant de la trompa auditiva hi ha l'orifici faringic de la trompa auditiva, just en aquesta zona, sota l'orifici de la trompa auditiva hi ha un acumul de teixit limfàtic anomenat amígdala tubàrica.

• Orofaringe: entre l'arc palatoglòs i l'arc palatofaringic trobem amígdala palatina que es un acumul de teixit limfàtic i que són les angines i a la part posterior de la llengua trobem l'acumul de teixit limfàtic que coneixem amb el nom amígdala lingual. En relació amb la orofaringe, entre la part posterior de la llengua i l'epiglòtis hi ha un revestiment mucós que forma dos depressions anomenades Val·lècules epiglòtiques que son punts on s'acumula saliva.

• Laringofaringe: les depressions que queden entre la faringe i la laringe s'anomenen si o recés piriforme.

A tota la part posterior de les fosses nasals i de la boca hi trobem diversos acumuls de teixit limfàtic.

Esòfag: tub muscular de aproximadament 25 centímetres de longitud que va des de la laringofaringe fins l'estómac. L'esòfag esta recolzat a la columna vertebral i adopta la seva forma, esta constituït per tres capes (mucosa, muscular i serosa), la mucosa presenta plecs longitudinals, la capa muscular té dos capes, una capa interna circular i una capa externa longitudinal.

Anatòmicament hi ha tres porcions d'esòfag:

• Esòfag cervical: passa per la part del coll, té aproximadament entre 8-10 centímetres de longitud. Anatòmicament esta disposat darrera de la tràquea.

• Esòfag toràcic: té entre 12-16 centímetres de longitud. És la porció més llarga, circula per el tòrax. Es troba situat davant de la columna vertebral i darrera de l'aurícula esquerra del cor. Esta lleugerament desplaçat a la dreta per artèria aorta.

• Esòfag abdominal: recorregut de l'esòfag per la part abdominal. Mesura entre 1-3 centímetres de longitud i al seu límit amb el toràcic es troba a l'orifici esofagic del diafragma conegut com a hiat esofàgic. Aquesta porció es la responsable del mecanisme de continència de l'estómac, és l'encarregat de que el contingut de l'estómac no pugi cap a dalt, hi ha un canvi de pressió d'una cavitat a l'altra, al tenir una pressió elevada fa que l'aliment no pugi.

L'esòfag és un tub que normalment esta comprimit, replegat, però és extensible i s'adapta al bolus alimentari encara que hi ha una punts on no s'adapta fàcilment (els estenosaments). Hi ha tres:

• Superior o estret cricoïdal: la lamina del cricopides comprimeix l'esòfag.

• Mig o estret aòrtic: quan artèria aorta gira es recolza a l'esòfag (a la crossa aòrtica)

• Inferior o estret diafragmàtic: punt de pas per l'hiat esofàgic.

Topografia de la cavitat abdominal

Es divideix en 9 parts:

• Epigastri: Estómac, lòbul esquerre fetge duodé-pancrees.

• Mesogastri: Principalment intestí prim i colon transvers.

• Hipogastri: Bufeta urinària, recte i l'úter en les dones.

• Hipocondri dret: Fetge més la vesícula biliar, pol superior del ronyó dret, glàndula suprarenal dreta i l'angle dret del colon.

• Hipocondri esquerre: Melsa, angle esquerre del colon, pol superior del ronyó esquerre i glàndula suprarenal esquerra.

• Buit esquerre: colon descendent i ronyó esquerre

• Buit dret: colon ascendent i ronyó dret.

• Fossa íliaca dreta: cec (apèndix) i a les dones la trompa i l'ovari.

• Fossa íliaca esquerra: colon sigmoïdal i a les dones la trompa i l'ovari.

Els òrgans i parets de la cavitat abdominal estan coberts per una capa serosa anomenada peritoneu. El peritoneu quan el trobem tapissant les parets de la cavitat abdominal s'anomena peritoneu parietal, quan el trobem tapissant els òrgans s'anomena peritoneu visceral, el peritoneu parietal i visceral és continu i s'ajunta. Entre el peritoneu parietal i el visceral hi ha una cavitat peritoneal que té una pel·lícula de líquid (líquid peritoneal). El peritoneu serveix per a que els òrgans puguin lliscar sense fregament i és una de les membranes que reacciona davant de agressions de la cavitat abdominal i esta altament innervada, té una gran sensibilitat de manera que es la responsable dels processos dolorosos aguts (Peritonitis).

Els òrgans de la cavitat abdominal es poden classificar en diferents grups segons la relació que tenen amb el peritoneu:

• Òrgan intraperitoneal: òrgan rodejat completament per el peritoneu, el tram entre la paret i òrgan es llarg i li permet tenir mobilitat a òrgan. Per exemple: l'intestí prim, l'estómac, el fetge, la melsa, etc.

• Òrgan retroperitoneal: cobert per peritoneu només a la cara anterior de òrgan mentre que a la cara posterior es recolza a la paret. Són òrgans fixes no mòbils. Per exemple: artèria aorta, els ronyons, la vena cava etc.

• Òrgan retroperitoneal secundari: son òrgans que semblen retroperitoneals però estan recoberts per peritoneu també a la cara posterior. Hi una fusió de les capes visceral i parietal. Per exemple el pàncreas, etc.

El peritoneu forma estructures de pas des de la paret als òrgans o entre òrgans:

• Mesos: doble capa de peritoneu que va des de la paret abdominal posterior fins a un òrgan. En mig de les dos capes de peritoneu trobem teixit connectiu i també vasos i nervis que es dirigeixen als òrgans.

• Lligaments: doble capa de peritoneu que trobem entre un òrgan i la paret abdominal o entre dos òrgans. En els lligaments entre dos capes pot no haver-hi res o pot haver-hi vasos o pot haver-hi restes de conductes obliteurats.

• Oments: conjunt de lligaments

• Fons de sac o recessos: depressions, fosses que forma el peritoneu causats per el relleu dels òrgans pèlvics. Son punts on tendeix a acumular-se líquid peritoneal.

Estómac: dilatació del tub digestiu que es troba situat a l'epigastri i es desplaça una mica cap a l'hipocondri esquerre. Té forma de J, les seves porcions es troben formant un angle recte encara que la morfologia de l'estómac i la seva mida és molt variable depèn de reflexió, té una capacitat màxima de entre 2-3 litres. Un nou nat té una capacitat de 30 mil·lilitres. Depèn també de la posició en la que ens trobem, por desplaçar-se de 2-3 centímetres o depenent de la morfologia de la persona. A una persona normal (atlètica) té una forma unciforme (forma un angle recte i té forma de J), a una persona astènica (alta i prima) té forma elongal (pot arribar a la pelvis, presenta constriccions i s'anomena estómac en forma de rellotge de sorra) i a una persona grassa (picnic) té forma de banya de toro.

Funcions de estómac: Estómac és una reserva transitòria dels aliments d'aquesta manera estómac pot passar l'aliment d'una manera paulatina a l'intestí, desinfecta els aliments amb l'àcid clorhídric, mescla, inicia la digestió (encara que amb la saliva ja s'ha iniciat), produeix el factor intrínsec per poder absorbir la vitamina B12.

Estómac presenta dos corbatures:

• Corbatura major: situada a la part esquerra, just a l'inici forma una escotadura anomenada incisura cardíaca (punt on s'uneix amb l'esòfag i proper al cor).

• Corbatura menor: situada a la part dreta, és una corbatura còncava i forma un angle recte, el punt on es forma aquest angle recte s'anomena incisura angular.

Estómac té diferents porcions:

El punt inicial de estómac és el càrdies, és l'orifici d'entrada de l'esòfag a estómac i no té cap esfinx, l'aliment no passa per el canvi de pressió, el fòrnix o fondus de estómac és la dilatació de estómac sota del diafragma per la part alta, també és anomenada camera gàstrica, és la part on si estem drets s'acumula l'aire. El cos de estómac és la part principal de estómac, al seu interior, la part dreta interna baixa de la corbatura major es anomenada genoll. Al genoll és a partir d'on es fa l'acumulació dels sòlids i dels semi-sòlids. La part més distant de estómac és la porció pilórica que al seu començament és ample i després es va estrenyent progressivament fins formar el canal pilóric que ens porta fins al pilor, que és el punt final, l'orifici de sortida de estómac. Al pilor hi ha un engruiximent de la capa muscular circular que es coneix amb el nom d'esfínter pilóric, aquest esfínter esta tancat normalment i es relaxa gradualment per deixar pas a l'aliment a la següent part del tub digestiu.

Estructura de estómac: esta format per tres capes:

• Mucosa: gruixuda especialitzada en suportar l'agressió de l'àcid clorhídric i es torba plegada formant plecs longitudinals ja que és un òrgan de trànsit.

• Muscular: té les dues capes típiques (circular i longitudinal) i a més té fibres obliqües per tal de que es pugui replegar en totes direccions.

• Capa serosa és el peritoneu, el peritoneu que tapisa estómac per la seva cara anterior i posterior ajunta les seves dues capes a nivell de la curvatura menor i aquestes dues capes viatgen fins al fetge formant el lligament hepatogàstric i és el constituent principal de l'oment menor. El peritoneu que tapisa la cara anterior i posterior de estómac també ajunta les seves capes a nivell de la corbatura major i baixen per tota la cara anterior de la cavitat abdominal, tornen a pujar i s'enganxen al colon transvers formant el lligament gastrocòlic que és el constituent principal de l'oment major. L'oment major és una capa de peritoneu que cobreix tota la cavitat abdominal, acumula molta grassa al seu interior, constitueix un reservori de grassa, impedeix les adherències de les nanses intestinals amb la paret abdominal anterior i en algunes ocasions tendeix a envoltar les zones patològicament conflictives per a que les patologies no s'expandeixen per a tota la cavitat abdominal. L'oment menor també acumula grassa però en molta menys quantitat i aguanta estómac suspès per sota del fetge.

Relacions anatòmiques de estómac: el fornix es recolza sota del diafragma, el genoll es recolza sobre el colon transvers, la cara anterior de estómac es troba darrera de la paret abdominal anterior, el fetge passa per davant de estómac. La cara posterior es recolza sobre del llit gàstric que esta format per el duodè-pàncreas. La zona entre la cara posterior estómac i el llit gàstric es troba la transcavitat dels epiplons.

Vascularització de l'estómac:

Artèries: estan localitzades a les corbatures de manera que a cada una de les corbatures hi trobem dos artèries, una que ve des de l'esquerra i l'altre des de la dreta. Totes aquestes artèries provenen d'un tronc arterial principal anomenat sistema del tronc celíac.

• Corbatura menor: Gàstrica dreta i esquerra Les dues artèries acaben enganxant-se, fan anastomosi

• Corbatura major: Gastroepiploica dreta i esquerra, alimenten l'estómac i l'epiploc. I també fan anastomosi

• Fòndix: diverses artèries que trobem en aquesta regió, les artèries gàstriques curtes.

Venes: son les mateixes que les artèries i tenen disposició paral·lela. Aquestes venes drenaran a la vena porta.

Intestí prim: és un tub que mesura aproximadament entre 6 i 7 metres de longitud en el cadàver, en vida és aproximadament la meitat perquè esta contret en varies parts. Ocupa el mesogastri i esta constituït per tres porcions: El duodè (part més curta, els primers 25-30 centímetres), el jejú i l'ili.

• Duodè: primera porció de l'intestí, va des de l'estómac fins el jejú i realitza una forma de C oberta a l'esquerra, mesura dotze travessos de dit. Aquesta C la trobem rodejant el cap del pàncreas. Forma quatre porcions i quatre corbatures:

• Primera porció: porció més curta, esta situada darrera del pilor de l'estómac, mesura uns 5 centímetres aproximadament i esta desplaçada cap a la dreta. És l'anomenat bulb duodenal o ampolla duodenal.

• Primera flexura del duodè (primer gir)

• Segona porció: porció més llarga aproximadament 10 centímetres i esta dirigida caudalment, és la porció descendent del duodè. A la seva paret posteromedial hi trobem la papil·la o carúncula duodenal major que és el punt de drenatge de la via biliar i la via pancreatica.

• Segona flexura del duodè.

• Tercera porció: porció horitzontal o inferior, mesura aproximadament entre 7-8 centímetres, esta dirigida transversalment cap a l'esquerra i passa per sobre de la vena cava i l'artèria aorta.

• Tercera flexura del duodè

• Quarta porció: porció ascendent, porció que puja lleugerament, mesura uns tres centímetres

• Quarta flexió del duodè: angle duodenojejunal de Treitz, connecta el duodè amb el jejú.

Pàncreas: Glàndula digestiva annexa, allargada que mesura entre 12-15 centímetres de longitud, és tova amb una coloració gris-rosada (té color de pàncreas). Esta situada transversalment a l'interior del marc duodenal. És una glàndula annexa que és exocrina (per la síntesi d'enzims digestius que evoca a la llum del duodè) i endocrina (sintetitza hormones com la insulina que s'aboquen a la sang). El pàncreas és una glàndula en forma de pipa de tabac de manera que just en contacte amb el duodè, al marc duodenal, es troba la seva part més dilatada (el cap). El cap del pàncreas té una prolongació inferior anomenada pàncreas menor o pàncreas de Winslow, després del cap del pàncreas hi ha una porció més estreta anomenada coll del pàncreas i coincideix amb el punt on posteriorment es recolzen l'artèria mesenterica superior i el tronc venós esplenomesenteric. A continuació ve el cos i darrerament la cua, que és la porció final del pàncreas que xocarà amb la melsa. Al gir del pàncreas entre el cap i el coll s'hi forma l'incisura pancreatica, on es troba la sortida de la vena i l'artèria mesenterica superior. El pàncreas al seu interior té una sistema de conductes per als enzims pancreatics:

• El conducte pancreatic principal de Wirsung: recorre el pàncreas en tota la seva longitud, des de la cua fins al cap, a ell hi van drenant tots els altres conductes perpendicularment i desemboca al duodè, a la paret posteromedial del duodè de la porció descendent, el punt on desemboca es conegut com a papil·la o carúncula duodenal major.

• A vegades té un altre petit conducte que recull les secrecions de la part superior del pàncreas, aquest conducte es anomenat Conducte pancreatic accessori de Santorini, no hi es sempre, però quan hi es desemboca una mica més amunt que el conducte principal i el punt on desemboca es coneix com a papil·la o carúncula duodenal menor.

El duodè i el pàncreas són òrgans secundàriament retroperitoneals.

Vascularització del duodè i del pàncreas:

Artèries: En la regió del cap pancreatic i per al duodè tenim unes artèries que arriben per dalt (artèria pancreaticoduodenal superior) i per baix (artèria pancreaticoduodenal inferior). La superior procedeix directament del sistema del tronc celíac i la inferior procedeix del sistema de artèria mesenterica superior. En la regió del cos i la cua es vascularitza per una sèrie artèries pancreatiques que procedeixen de artèria esplénica del sistema del tronc celíac.

Venes: A la regió del cap i el duodè la sang es drena a les venes pancreaticoduodenal superior i inferior. A la regió del cos i la cua del pàncreas la sang es drena a les venes pancreatiques. Totes aquestes venes desemboquen a la vena porta.

Melsa (bazo): No és un òrgan del sistema digestiu sinó que és un òrgan limfàtic i vascular. Produeix limfocits i a més a més constitueix un gran reservori sanguini i és un òrgan on es produeix la destrucció dels eritrocits vells. Fa entre 7-10 centímetres de longitud i entre 4-5 cm d'amplada i pesa aproximadament 150 grams. És un òrgan que es troba a l'hipocondri esquerre queda molt amagat recolzat a les costelles, sota del diafragma i no ha de sobresortir per les costelles. És un òrgan de morfologia variable per la seva consistència esponjosa. Té una cara arrodonida convexa situada sota el diafragma (cara diafragmatica) i té una altra cara aplanada que mira cap a les vísceres que es anomenada cara visceral. Al centre de la cara visceral trobem l'hil esplènic, que és el punt on trobem l'entrada de les artèries i la sortida de les venes. Té una vora anterior que és una vora prima i coneguda per vora “almenada”.

Fetge: Glàndula digestiva annexa, és la víscera més gran de tot el cos, pesa aproximadament 1,5 quilograms (2% del pes total d'un individu adult). Es troba situat a l'hipocondri dret. Té una consistència solida però tova, té un color vermell-marronòs molt fosc i esta recobert per una càpsula de teixit connectiu anomenada càpsula de Glisson que és densa i dura i no li permet dilatar-se. El fetge fa la producció de bilis, la bilis es portarà al duodè on farà la emulsió de les grasses. Fa metabolisme de “tot”, participa en la destoxidificació de substàncies. Hi ha fàrmacs que s'activen al fetge, també fa funció de dipòsit, és un magatzem de glúcids en forma de glucogen, de vitamines i de minerals. És un òrgan en forma piramidal amb la base recolzada al costat dret i el vèrtex passa per la zona central fins a l'hipocondri esquerra. En condicions normals no ha de sobresortir de les costelles, de la caixa toràcica. Té una cara arrodonida col·locada sota del diafragma (cara diafragmàtica) i una cara aplanada (cara visceral) que mira cap a les altres vísceres de la cavitat abdominal. A la cara visceral hi ha una sèrie de relleus que es disposen formant una H i que ens separen el fetge en quatre parts que ens suposen quatre blocs funcionals. En el costat esquerre a la porció més anterior hi ha una fissura anomenada fissura del lligament rodó (que és la resta de la vena umbilical), també tenim la fissura del lligament venós aquí també es recolza un lligament que és la resta d'un vas fetal que esta tancat, a la banda dreta anterior hi ha una fossa allargada anomenada fossa de la vesícula biliar i a la part posterior tenim el solc de la vena cava inferior. A la apart central es troba situat l'hil hepàtic. Les quatre porcions que queden diferenciades són el lòbul esquerre, el lòbul dret, el lòbul quadrat i el lòbul caudat que rodeja la vena cava. Cada lòbul pot funcionar de manera independent. L'hil hepàtic esta situat a la regió central de la cara visceral del fetge. A l'hil hepàtic sempre trobem tres estructures principals:

• Conducte hepàtic comú: porta bilis i la treu del fetge, prové de dos grans conductes els conductes hepàtics drets i esquerra que s'ajunten i formen aquest conducte.

• Vena porta: vena que entra al fetge, porta la sang que s'ha recollit al tub digestiu, aquesta sang és sang venosa carregada de nutrients.

• Artèria hepàtica pròpia: porta sang oxigenada per a la nutrició del teixit hepàtic.

El fetge és un òrgan intraperitoneal, esta totalment recobert per peritoneu i esta dins de la cavitat abdominal. El peritoneu del fetge forma una sèrie d'estructures:

• Ajunta les seves dos fulles formant els lligaments falciforme que es forma a la cara anterior del fetge, verticalment en la zona del límit del lòbul esquerre i viatja fins sota del diafragma i de la paret abdominal anterior. És un lligament molt curt que li permet molt poca mobilitat.

• També ajunta les seves dues fulles transversalment a la seva cara superior formant el lligament coronari que torna a desplegar-se sota del diafragma. Els extrems del lligament coronari es condensen (son més densos) i es coneixen com a lligament triangular (dret i esquerre), també és molt curt i li permet molta poca mobilitat.

Aquests dos lligaments aguanten al fetge penjat a la part superior de la cavitat abdominal. Òrgan no esta perfectament embolicat, l'àrea nua del fetge és la zona descoberta de peritoneu en els límits entre els lligaments falciforme i els coronaris, que és on es troben les venes suprahepatiques de l'interior del fetge que desemboquen a la vena cava inferior. El peritoneu també ajunta les seves capes al nivell de cara visceral, a la regió de l'hil hepàtic (a la cara visceral del fetge) i viatgen fins a la corbatura menor de l'estómac i constitueixen el lligament hepatogastri que és el principal constituent de l'oment menor, en mig de les dues fulles del lligament hepatogastri hi trobem circulant la vena porta, artèria hepàtica i els conductes biliars.

Resum de la vascularització:

• Aport sanguini: Rep sang des de artèria hepàtica pròpia que es divideix dins del fetge (dreta i esquerra) i rep l'aport de la sang digestiva no oxigenada de la vena porta.

• Drenatge sanguini: Venes suprahepàtiques que desemboquen a la vena cava inferior.

Via biliar: conjunt de vasos que transporten i emmagatzemen la bilis.

• El fetge produeix la bilis i organitza tots els canalicles en un sistema de canals cada vegada mes grans que acaben formant els dos conductes hepàtics dret i esquerre que s'ajunten formant el conducte hepàtic comú, per on surt la bilis del fetge.

• Sota del fetge a la fossa de la vesícula biliar hi trobem recolzada la vesícula biliar: sac piriforme (forma de pera) d'uns 6-8 centímetres de longitud dirigida de dreta a esquerra. A la dreta esta més dilatada i és l'anomenat cos de la vesícula biliar que es va estrenyent formant el coll. Funciona com a un reservori de bilis i acaba al conducte cístic.

• El conducte cístic s'uneix al conducte hepàtic comú formant el conducte colèdoc que fa uns 5 mil·límetres de diàmetre i uns 5 centímetres de longitud. Viatja per darrera del duodè i darrera del cap del pàncreas.

• Darrera del cap del pàncreas s'uneix amb el conducte pancreatic principal formant un tros de tub més dilatat anomenat ampolla hapatopancreatica o ampolla de Vater que desemboca a la papil·la duodenal major.

Aquesta via presenta dos punts amb esfínters que permeten que no malgastem la bilis:

• A la part final del colèdoc hi ha un esfínter que pot tancar, obstruir el colèdoc anomenat esfínter del colèdoc.

• A l'ampolla hepatopancreatica, abans de que desemboqui a la papil·la duodenal major es troba l'anomenat esfínter de l'ampolla hepatopancreatica (o de Oddi).

El primer esfínter, al tancar-se fa que la bilis retrocedeixi i s'introdueixi a la vesícula biliar, també es important per a que no s'introdueixi al pàncreas, la vesícula biliar condensa, li treu aigua a la bilis per a que ocupi menys espai i fa que aquesta sigui cada vegada més densa i concentrada.

Problema de digestió de greixos, al no tenir vesícula s'han de tallar els esfínters.

Resum de la vascularització dels òrgans abdominals superiors:

Artèries:

Tronc celíac: artèria molt curta, aproximadament d'un centímetre de longitud que porta sang als òrgans de la cavitat abdominal superior, surt a la cara anterior de artèria aorta just després de que l'aorta hagi atravessat el diafragma, i es divideix en tres branques:

Artèria gàstrica esquerra: artèria que surt del tronc celíac i es dirigeix endavant i va a la corbatura menor de l'estómac des del costat esquerra.

Artèria esplènica: artèria que surt del tronc celíac i es dirigeix cap al costat esquerra, viatja recolzada sobre el pàncreas fins arribar a la melsa. Mentre va sobre el pàncreas emet una sèrie artèries pancreatiques per el cos i la cua del pàncreas i dóna també abans d'arribar a la melsa unes artèries gàstriques curtes per al fondus de l'estómac i per últim dóna artèria gastroepiplòica esquerra que va a la corbatura major de l'estómac des del costat esquerre.

Artèria hepàtica comú: artèria que surt del tronc celíac i es dirigeix cap a la dreta en direcció al fetge. Abans d'arribar al fetge es divideix en dos branques:

• Artèria hepàtica pròpia: artèria que portarà la sang oxigenada al fetge.

• Artèria gastroduodenal: es dirigeix a l'estómac i al duodè.

Artèria hepàtica pròpia mentre viatja per el fetge dóna dos branques:

• Artèria gàstrica dreta: que va a la corbatura menor de l'estómac des del costat dret.

• Artèria cística: es posa sobre del cístic i vascularitza el cístic i la vesícula biliar.

Artèria gastroduodenal es divideix en dos branques:

• Artèria gastroepiplòica dreta: anirà a la corbatura major des del costat dret.

• Artèria pancreaticoduodenal superior: anirà al duodè i al cap del pàncreas des de amunt.

Venes: La vascularització venosa és una circulació paral·lela a la arterial i les venes reben el mateix nom que les artèries. Les venes de drenatge de l'estómac, del duodé-pancrees i de la melsa desembocaran a la vena porta, i el drenatge venós del fetge va directament a la vena cava inferior.

Intestí prim: al cadàver té una mida de entre 6-7 metres de longitud.

Jejú i Ili: es troben des de l'angle duodenojejunal o corba de Treitz fins a la vàlvula ileoncecal. Estan situats ocupant el mesogastri i envoltats per el marc còlic. No hi ha un límit clar establert entre ells, de manera aproximada el jejú suposa els 2/5 pròximals del tub mentre que la resta, els 3/5 distrals son de l'ili. El tub es disposa plegat formant nanses, el jejú es disposa horitzontalment i l'ili es disposa en nanses verticals. El tub es va estrenyent, al començament del jejú el diàmetre es d'uns 3 centímetres de manera que al final el diàmetre és aproximadament de 2 centímetres. També tenen diferent vascularització, el jejú té més densitat de vasos sanguinis i té una coloració més rosada i l'ili té menys densitat de vasos sanguinis i té una coloració més palida. La seva morfologia interna també és diferent, inicialment la mucosa és molt avellotada i a més a més forma uns plecs transversals molt alts i molt marcats (les vàlvules connivents). A mesura que avancem la mucosa s'allisa progressivament, es perd tant la vellositat intestinal com la formació dels plecs en la mucosa, a la part final en mig de les capes de tub digestiu es fan acumuls de teixit limfàtic (plaques de Peyer). El jejú esta situat més superior i a l'esquerra mentre que l'ili esta situat més inferior i a la dreta.

L'intestí prim és un òrgan tubular i esta constituït per les tres capes dels òrgans tubulars:

• Capa interna o capa mucosa

• Capa mitja o muscular que presenta dos tipus de musculatura, la mes interna que és circular i la més externa que es longitudinal.

• Capa externa o capa serosa que correspon al peritoneu.

L'intestí és un òrgan interperitoneal, tot ell esta recobert per peritoneu i les dues capes de peritoneu s'ajunten i forma un meso que enganxa l'intestí a la paret abdominal posterior que s'anomena mesenteri. El mesenteri mesura entre 6-7 metres en la part de connexió del tub digestiu, la inserció del mesenteri a la paret abdominal posterior mesura de 12 a 18 cm. En mig del mesenteri es per on viatgen els vasos i nervis destinats a l'intestí prim.

Vascularització de l'intestí prim:

Artèries: Artèria mesenterica superior que dóna les artèries jejunals i les artèries ileals.

Venes: Les venes jejunals i ileals drenen la sang a la vena mesenterica superior que va a parar al sistema de la vena porta.

Distribució vascular:

Des de que surt artèria de la mesenterica superior (tant si es jejunal com si es ileal) es divideix en diferents branques que fan anastomosi les unes amb les altres formant les arcades vasculars de primer ordre, d'on surten unes altres artèries que també fan anastomosi formant les arcades vasculars de segon ordre i es repeteix aquest procés de manera que pot haver-hi fins i tot arcades de cinquè ordre, les ultimes arcades vasculars donen uns vasos anomenats vasos rectes, els vasos rectes vascularitzen la paret de l'intestí i no fan anastomosi entre ells.

Intestí gros: porció de l'intestí que va des de la vàlvula ileoncecal fins al recte. Té una longitud global d'uns 1,5 metres i el seu diàmetre és d'entre 7-8 centímetres, en una persona viva no es por diferenciar tan fàcilment perquè quan es contreu pot ser més prim que el prim.

Característiques anatòmiques:

• Presenta tenies: engruiximents de la musculatura longitudinal en tres punts de lo que és la circumferència.

• Presenta abombaments a la seva superfície, els abombaments són les Haustrescoliques que queden separats per zones deprimides.

• Plecs semillunars: punts deprimits que separen les austres, en els plecs semillunars la mucosa protueix a l'interior del tub.

• Evaginacions de la capa serosa plenes de grassa conegudes com a apèndix apiploics.

L'intestí gros es disposa formant un marc que rodeja l'intestí prim. Comença amb la vàlvula ileocecal amb la seva primera porció situada a la fossa ilíaca dreta amb el Cec, continua amb el Colon ascendent situat al buit dret, continua amb el Colon transvers que travessa per la part alta de la cavitat abdominal de dreta a esquerra, continua amb el Colon descendent situat al buit esquerre que es continua amb el Colon sigmoide situat a la fossa íliaca esquerra i cap a l'Hipogastri. Finalment també es considera part de l'intestí gros el Recte situat a la cavitat pelvica.

Cec: primera porció del intestí gruixut situat a la fossa ilíaca dreta, només esta comunicat per un dels seus extrems, la seva part inferior esta tancada i forma un cul de sac. És la porció més dilatada de l'intestí gruixut i fa entre 8-9 centímetres de longitud per uns 7 centímetres de diàmetre. En el cec hi ha la connexió amb l'intestí prim (arribada de l'ili), aquest punt de connexió es coneix com a vàlvula ileocecal o unió ileocecal. Des de l'interior del cec es veu un petit forat que correspon a l'orifici ileal, l'ili protueix cap a l'interior del cec formant dos llavis, un llavi superior i un inferior i aquesta estructura actua com a estructura valvular encara que no és una vertadera vàlvula, aquesta estructura fa que no hi hagi retrocés de la massa fecal ja que quant més ple esta el cec més tancats estan els llavis. Aquesta connexió es localitza a la paret medial del cec. Aproximadament 2 centímetres sota l'orifici ileal trobem l'orifici de l'apèndix vermiforme. L'apèndix vermiforme és un petit tub, una evaginació del tub digestiu, té entre 6-7 centímetres de longitud que es troba disposat a la cara posterior del cec, és un cul de sac, no té sortida. A vegades material fecal pot passar a la part interna de l'apèndix que pot infectar-se, o també es pot infectar per les seves pròpies secrecions, el Punt de Mc Burney es el punt d'unió entre el cec i l'apèndix. El cec és intraperitoneal i té un petit meso anomenat mesocec, encara que també pot ser retroperitoneal. L'apèndix és intraperitoneal i té un meso anomenat mesoapèndix i és per on li arriba la vascularització.

El cec esta vascularitzat per artèria ileocòlica que prové de artèria mesenterica superior. L'apèndix esta vascularitzat per artèries apendiculars que també son del sistema de la mesenterica superior. El drenatge venós és paral·lel, les venes tenen el mateix nom i van a parar a la vena porta.

Colon ascendent: porció que va entre el cec i el colon transvers, mesura entre 15-20 centímetres de longitud i puja verticalment per el buit dret fins tocar amb el fetge on girarà i donarà l'angle dret o angle hepàtic del colon. El colon ascendent és mes ample que el descendent. Pot ser intraperitoneal o retroperitoneal però quan és intraperitoneal té un meso molt curt que no el deixa moure's (mesoenteri).

Esta vasculartizat per artèria ileocòlica i artèria còlica dreta del sistema de la mesenterica superior. El seu drenatge venós és paral·lel i rep el mateix nom que l'arterial però drena a la vena porta.

Colon transvers: va des de l'angle hepàtic fins a l'angle esquerre o esplenic. Atravessa transversalment la cavitat abdominal de dreta a esquerra, acostuma a fer una nansa que penja cap avall. Té una longitud d'uns 45 centímetres. L'angle hepàtic és més baix que l'esplenic. El seu peritoneu és sempre intraperitoneal i té un meso, el mesocolon transvers. El mesocolon transvers divideix la cavitat abdominal en dos parts: el compartiment supramesocolic i el compartiment suframesocolic.

Esta vascularitzat per artèria colica mitja reforçada per les artèries coliques dreta i esquerra que venen de la mesenterica. Les artèries coliques dreta i mitja venen de la mesonterica superior mentre que la esquerra ve de la mesoenterica inferior. El seu drenatge venós té el mateix nom i circula paral·lelament a l'arterial però drena a la vena porta.

Colon descendent: va des de l'angle esplenic del colon fins al sigma que es troba a l'entrada de la pelvis major, es troba baixant verticalment en el buit esquerre. Té un diàmetre menor que el colon ascendent i una mida de entre 25-30 centímetres. Pot ser intraperitoneal o retroperitoneal, però en el cas de ser intraperitoneal té un mesoenteri curt.

La seva vascularització és a traves de artèria colica esquerra reforçada per artèria sigmoïdal superior que provenen de artèria mesenterica inferior. El drenatge venós paral·lel que va a la vena mesenterica superior que va a parar a la porta.

Colon sigmoide: ve des de el colon descendent fins al recte (des de l'entrada de la pelvis major fins davant del tercer segment del sacre (part final de la columna)) el canvi, finalització del sigme queda marcada externament per la desaparició, per la finalització de les tenies. Mesura uns 40 centímetres i es plega formant una S, el trobem a la fossa iliaca esquerra i desprès es col·loca a l'Hipogastri, amagat darrera de l'intestí prim. És intraperitoneal, té un meso (el mesosigma).

El sigma esta vascularitzat per les artèries sigmoidals (2 o 3 artèries) que venen de la mesenterica inferior. El drenatge venós és paral·lel, rep els mateixos noms i drena la sang a la vena porta.

Recte: ultima porció de l'intestí gros que va des del colon sigmoide fins a l'anus. La unió recto-sigmoide es troba a l'altura del tercer segment del sacre. El recte ja no presenta tènies, l'anus esta situat entre 3 o 4 centímetres per davant i per sota de la punta del còccix. El recte mesura aproximadament uns 15 centímetres. Esta recolzat davant del sacre i segueix la seva curvatura, de concavitat anterior (el recte no és recte). Quan s'uneix a l'anus forma una flexura de pràcticament 90º anomenada flexura ano-rectal. A la part posterior de la flexura s'hi recolza el múscul puborrectal. El múscul puborrectal té forma de ferradura i va del pubis, envolta l'anus per darrera i torna al pubis, normalment esta contret i per tant estira la flexura anorrectal cap endavant i és el causant de marcar aquesta flexura i és un mecanisme bàsic per a la continència fecal, impedeix la sortida de la femta de forma directa. En el moment de la defecació relaxem aquest múscul i es converteix en un tub de sortida directe. També fa corbes laterals que no son tan marcades, en els punts on es corba lateralment, la mucosa interna protueix a l'interior del recte, aquestes protucions es coneixen com a vàlvules rectals, que també son un mecanisme de continència fecal. Sempre hi ha dos al costat esquerra i una al dret, segmenta la femta.

Hi ha diferencies de disposició a l'home i a la dona, les seves relacions anatòmiques son diferents, els dos tenen el recte recolzat davant del sacre però l'home en la cara anterior del recte té la bufeta urinària amb la pròstata i la dona davant del recte té l'úter i davant de l'úter té la bufeta urinària.

El recte és un òrgan subperitoneal, s'introdueix dins de la pelvis i el peritoneu només cobreix la seva part superior. Es formen els fons de sac en relació amb el peritoneu, el fons de sac relacionat amb el recte és el fons de sac de Douglas, aquest fons de sac a la dona és un fons de sac recto-uterí i a l'home és un fons de sac recto-vesical.

Vascularització:

3 artèries:

• Artèria rectal o hemorroïdal superior: prové de la mesoenterica inferior.

• Artèries rectals mitges: provenen de artèria íliaca interna

• Artèries rectals inferiors: provenen de artèria pudenda interna (que és una branca de la íliaca)

Venes: tot de petites venes que constitueixen un plexe.

• Plexe venós rectal intern : format per tota una xarxa de petites venes que recullen la sang de la mucosa més interna del recte.

• Plexe venós rectal extern: format per tot una xarxa de petites venes que recullen la sang de les capes més externes del recte.

Les venes del plexe extern i intern estan connectades entre si i van a parar al sistema de la vena mesenterica inferior, la vena mesenterica inferior va a parar a la vena porta (aquesta sang passarà pel fetge), les venes del plexe extern van a parar a diferents venes, el terç superior va a para a la vena mesenterica i les venes dels terços mig i inferior van a parar a la vena íliaca interna que recull tota la sang de la pelvis i va a parar a la vena cava inferior. Com hi ha connexió entre els plexes intern i extern aquest punt es coneix com al punt d'anastomosi porto-cava o Shunt.

Canal Anal: part final del tub digestiu, esta situat al periné (terra de la pelvis), mesura uns 4 centímetres de longitud i va des de la flexura anorrectal fins a l'orifici anal. Es distingeixen dos meitats:

• Superior: mucosa plegada formant plecs verticals anomenats columnes anals. El límit superior de les columnes anals es coneix amb el nom de Línia anorrectal, la part inferior de les columnes queden unides per plecs de mucosa en forma de semilluna anomenats vàlvules anals, acumulen moc al seu interior i serveix per lubricar la femta en el moment de la sortida, la línia que formen les vàlvules anals s'anomena Línia pectinea.

• Inferior: mucosa completament llisa i s'observa una transició de mucosa a pell.

L'anus esta envoltat per dos capes de musculatura circular, té dos esfínters:

• Esfínter anal intern: engruiximent de la musculatura circular del recte, és múscul llis de control involuntari.

• Esfínter anal extern: és més superficial, és de musculatura estriada i de control voluntari

Resum de la vascularització de la cavitat abdominal:

Vascularització arterial:

Artèria aorta al passar per el diafragma té tres branques:

• Tronc celíac: vascularitza la part superior de la cavitat abdominal (espai supramesocòlic)

• Artèria mesenterica superior: vascularitza l'intestí prim i la part dreta del colon fins al colon transvers.

• Artèria mesenterica inferior: vascularitza la part inferior.

Mesenterica superior: artèria d'uns 8-10 centímetres de longitud que dóna branques per els seus dos costats:

• Esquerra: branques per a l'intestí prim (artèries jejunals i artèries ileals).

• Dreta: artèria pancreaticoduodenal inferior (es dirigeix al cap del pàncreas i al duodè des de sota), artèria còlica mitja (per al colon transvers), artèria còlica dreta (per al colon ascendent) i artèria ileocòlica (per al cec).

Mesenterica inferior: dóna branques a la seva part esquerra:

• Artèria còlica esquerra

• Artèries sigmoïdals

• Artèria rectal o hemorroïdal superior

Arcada de Riolano

Vascularització venosa: Totes les venes de la cavitat abdominal des de l'esòfag abdominal fins el terç superior del recte drenen en la porta. Les venes van paral·leles a les artèries i tenen els mateixos noms.

Al terç superior del recte, el sigma i el colon descendent drenen a la vena mesenterica inferior. Aquesta vena puja fins darrera del pàncreas on s'uneix amb la vena esplenica superior que ve de la melsa formant una vena anomenada tronc esplenomesenteric. La unió del tronc esplenomesenteric i la vena esplenica superior forma la vena porta que s'en va al fetge. La sang de l'estómac i del duodé-pancrees també acaba en el sistema porta però d'una forma variable.

34