JAZZ

El jazz és habitualment interpretat per formacions en les quals destaca un instrument solista acompanyat d'una secció rítmica.

Estil

Ragtime. El Ragtime s'associa més amb música de piano, encara que també era interpretat per orquestres. El jazz de Nova Orleans era un estil de música amb una rígida estructuració de grup. Generalment es destacava el trompetista o cornetista, els quals tocaven la melodia, amb suport harmònic del trombó, filigranes del clarinet i un ritme constant establert per la secció rítmica, normalment estava composta per piano, banjo o guitarra, tuba o contrabajo i bateria.

Swing. El Swing es va iniciar en gran part quan Louis Armstrong es va unir a la banda de Fletcher Henderson en 1924 .El Swing es diferencia del jazz de Nova Orleans i del Dixieland principalment perquè els seus ensembles són més senzills i normalment plens de frases repetitives (riffs) que contrasten amb les més sofisticades improvisacions dels solistes.

Bebop. Va anar un nou i radical estil que es va desembolicar gradualment a principi dels anys 40, en 1945. La diferència entre el Swing i el Bebop és que en aquest últim els solistes usaven acords, en comptes de la melodia. Els músics del Bebop eren virtuosos que tenien l'habilitat de tocar tempi extremadament ràpids .El Bop es va deslligar des del seu inici de la música popular i d'un públic al que li agradava ballar, elevant el jazz a un nivell de música de l'art.

Cool Jazz Aquest estil va evolucionar del Bop a fins dels anys 40 i a principis dels 50. Bàsicament és una barreja del Bop amb certs aspectes del Swing. Com la major part dels músics que van escollir aquest estil eren dels Angeles, també es va cridar West Coast Jazz.

Hard Bop. És una extensió de l'estilo Bop. Les diferències bàsiques entre el Hard Bop i l'estil Bop són vàries: les melodies tendeixen a ser més simples i freqüentment tenen més Soul (ànima), la secció rítmica és més relaxada i toca amb soltesa, el contrabajista no està obligat a tocar 4/4 (4 polsos per compàs: 1-2-3-4 etc.), i s'utilitzen elements del Gospel (música religiosa dels Negres)

Free Jaz Jazz és un estil totalment radical. Encara que aquest estil ha estat enfosquit per uns altres des dels `70, és encara una opció viable per als improvisadors, El Avant-Garde es diferencia del Free Jazz que els seus ensembles actuen dintre d'una certa estructura, encara que les improvisacions en general són igualment lliures de les regles convencionals. Òbviament existeixen elements bàsics que comparteixen ambdós estils, i gran part dels músics identificats com seguidors d'un estil incursionan en l'altre

. Fusió. És un terme usat de tal manera en els últims 25 anys que gairebé no té significat. Originalment era una barreja de les improvisacions del jazz amb el poder i ritmes del Rock. Quan aquest va evolucionar i es va tornar més creatiu i la qualitat musical dels músics rockeros va millorar, i quan molts jazzistas es van cansar del Hard Bop i no els interessava tocar exclusivament música Avant-Garde o Free Jazz, els jazzistas i rockeros van començar a intercanviar idees i ocasionalment a unir-se.

POP

Història

L'art pop va ser un moviment artístic sorgit a la fi dels anys 1950 a Anglaterra i els Estats Units

Caracteristiques

les seves característiques són :

l'ocupació d'imatges i temes presos del món de la comunicació de masses aplicats a les arts visuals.

Subratlla el valor iconogràfic de la societat de consum.

L'art pop és el resultat d'un estil de vida, la manifestació plàstica d'una cultura (pop) caracteritzada per la tecnologia, el capitalisme, la moda i el consumisme.

Estils

Pop comercial (Mainstream) la prominència comercial del genero és durament criticada, ja que comunmente és considerat un genero "frívol" per solament dedicar-se a vendre els seus albumes i no presentar una veritable aportació al gènere. La ja esmentada Madonna es vió en els seus inicis donada per grans campanyes publicitàries, però va anar en el que molts consideraven el seu declivi. El llibre Guinness dels Rècords va publicar que Madonna és la "Artista Femenina més Reeixida de Tots els Temps.

Pop independent A aquesta pertanyen totes les agrupacions les companyies discogràfiques de les quals no conten amb grans pressupostos i que per tant no competeixen amb el "mainstream". El seu caràcter underground els confereix cert caràcter de culte, que s'incrementa en ocasions amb una lírica creativa una mica difícil d'assimilar en una primera escolta. La creació musical està enfortida enfront de la promoció o la rendibilitat del producte.

Pop electrònic És aquell que s'ha generat amb instruments electrònics i sons digitals. Vegi's: Pet Shop Boys, Maga, Miranda!, Aviador Dro, OBK, Belanova o Fangoria. Pop tradicional es aquell que s'ha generat amb l'estructura musical tradicional : Veu, Guitarra, Baix i Bateria. Vegi's L'Habitació Vermella, Amaral,The Deesser Lab ...

Rock and roll

Carcterestiques

El rock and roll és un gènere musical de marcat ritme, derivat d'una barreja de diversos estils del folklore nord-americà. El terme «rock and roll» va ser utilitzat per primera vegada per Alan Freed, pinchadiscos d'una ràdio de Cleveland, que va utilitzar el terme per a titular un programa de ràdio. Aquest terme se sol reservar per a la primera època d'aquest estil, mentre que la seva abreviatura, rock, se sol emprar per a referir-se a la resta de la història d'aquest gènere musical, encara que actualment s'està utilitzant m

estilsssss

Hot-Intonatión: la entonación sucia (dirty-tones), cargada de emoción, se realiza en el canto y la interpretación instrumental con apoyaturas, vibratos, trémolos, portamentos, pausas y ruido. Esta característica se toma del jazz.

Off-Beat: todas las desviaciones del pulso regular (beat); esto comprende desde la síncopa, que puede estar escrita hasta los más sutiles rallentando y accelerandi. El Off-beat, aporta el drive (“intensidad”) y el swing (“impulso”) característicos.

Polifonía: los instrumentos melódicos varían, adornan y juegan con la melodía, improvisando en función de la tesitura, estilo y temperamento de la voz del cantante, con lo que se produce heterofonía y polifonía aparente.

La música rock necesita ser analizada y representada de una manera diferente a toda música anterior. Añade la apertura cosmopolita de la música, la variedad de estilo dentro del rock, los movimientos y escuelas simultáneas.

El tempo es irregular, porque puede ir desde una canción lenta, como por ejemplo una balada, hasta una rápida.

Según los modos y estilos el rock se convirtió en hard (duro) o soft (blando), punk o funk, sinfónico o psicodélico, africano o europeo, disco o reagge.

Caracteristicas

Cap destacar que la formació acadèmica que és comuna trobar en els músics progressius els permet abordajes qualitativament més complexos mitjançant l'ocupació d'estructures formals i d'una elaborada sintaxi harmònica, al que se suma un particular interès per aspectes tímbricos i les variacions de tonalitat. Aquests elements, a més dels usuals ritmes sincopados o juxtaposats , atorguen a la música la seva peculiar naturalesa contrastante i imprevisible.

Altra característica estilística molt singular està donada per l'experimentació rítmica, que es manifesta en una intensa utilització de mètriques canviants i irregulars. El rock progressiu és el gènere musical que ha explorat de forma més sistemàtica l'asimetria i l'alternança rítmica. Pel que fa al contingut líric-conceptual, el rock progressiu sol distanciar-se del rock tradicional quant a estil i temàtiques. De vegades els letristas prefereixen procediments lligats a l'absurd o al surrealisme, o busquen explotar les propietats purament sensuals, texturals o sonores de les paraules. És habitual així mateix l'ús de significats ambigus, versos lliures i mètrica irregular. Entre els temes més transitats , es destaquen les èpiques fantàstiques o de ciència - ficció, la recerca espiritual i la crítica social o apocalípticos en Vander Graff Generator o perspectives marxistes com en Henry Cow. Per la seva banda com Magma i Gong van crear veritables mitologies plasmades a través d'obres successives, incloent, en el cas de la aprimer, l'ocupació d'un idioma propi.