Concepció de l'estètica

en Plató.

Índex

Introducció

El desenvolupament del pensament platònic amb el referent a la bellesa i l'art son exposats per plató de maneres separades, per un costat la bellesa en tracta de manera metafísica per l'altra banda, l'art es filosofia degut a que no es considerat un fi en si mateix si no un saber al cervell de el bo i veritable .

El punt de relació entre la bellesa i l'art, plató l'expressa per subordinació a la teoria de les idees i la metafísica.

L'aspecte transcendental de la bellesa anirà estretament lligat a la teoria de les idees, en canvi la concepció filosòfica de l'art planteja que aquest en les seves diferents manifestacions ( pintura, arquitectura, escultura i poesia) es imatge de la realitat natural.

El coneixement en plató i la relació d'aquest amb l'art

Per plató, el coneixement te el seu fonament en l'inmortalita't de l'anima, la qual en una existència anterior a tingut l'oportunitat de haver contemplat el mon de les idees. La percepció dels éssers sensibles comporta a que l'anima en una vida anterior va conèixer les essències intel·ligibles, d'aquesta manera el coneixement que s'obté del mon contingent suposa l'existència d'un mon ideal i la certesa de que la vida actual de l'anima no es la definitiva, degut a que el coneixement no es pot generar si l'anima no es immortal. Per conseqüent plató expressa que totes les coses tenen el seu contrari al qual li deuen la seva realitat.

Un altra de les característiques de l'existència de l'anima es la seva continua activitat, existint en si mateixa per que mai deixa de moure's, d'aquí que tot ésser que es confereix en si mateix la mobilitat, no pot deslligar-se de la seva naturalesa ja que es immortal. Amb aquesta característica l'anima es igual a un ésser a la idea immortal simple i indissoluble el que permet que aquesta pugui contemplar l'essència de les coses, conèixer la ciència veritable. El cos per el contrari pertany a el mon dels éssers visibles, múltiples, mortals i dissolubles que coneixen mitjançant els sentits fet que fa que cometin errors que els impedeixen arribar a captar la veritable realitat.

Es llavors l'anima unida al cos que es presenta com una barrera per poder conèixer la realitat.

Ciència i poesia es distingeixen per els graus de el diví i la forma en que l'anima es relaciona amb aquest.

Al respecte en lo referent a la poesia i les arts en general, aquestes comporten a l'existència de forces divines inferiors en relació a les idees transcendents, l'existència d'un anima racional la qual es troba unida al cos i a un anima no racional independent del cos. Segons plató els científics i filòsofs contemplen i participen de les idees mentre que els artistes i poetes, a demés de no relacionar-se amb aquestes, es deixen dominar per una deïtat inferior respecte a les idees, preo superior en relació al subjecte.

D'aquí que plantegi que els veritables poetes son els filòsofs.

Això es deu principalment a que la poesia va dirigida a objectes i subjectes particulars altament predisposats a deixar-se impressionar per aquesta, per aquest motiu la poesia careix de mèrit encara que sigui de natura divina, així com els polítics, adivins i profetes que expressen veritats sense tenir consciència de el que estan dient, per ser preses de un furor diví el que es defineix per : “... una repentina torbació de l'anima, causada per la penetració de l'esperit diví, que obliga al poeta a cantar i enunciar versos, sense que hi hagi preparació ni intencions prèvies. Els poetes estan compostos sense tècnica i els deus s'esforcen a escollir com portaveus als homes poc preparats i que no destaquen per la perfecció de les seves composicions, a fi que no capigui dubte sobre l'autoria divina del poema.”

Per una altra part les arts per plató, no serveixen per si mateixes, si no que estan supeditades a la filosofia que es la via per la qual es pot obtenir la veritat, determina naixi, el que contribueixin al be i la veritat. Cap ressaltar que la subordinació a la filosofia dependrà del acatament de les arts, en especial de la poesia, a les lleis i a l'estat, recalcant el seu valor com instrument pedagògic per la socialització i polític per el enfortiment del regim.

Aquesta inquietud va referida segons plató a que els poemes i les pintures comporten un projecte que contribueix a propagar falses creences i a incentivar el caos moral del poble. D'aquesta manera, el contacte directe amb imatges orals o figuratives q comporten comportaments considerats viciosos, eren altament censurats per que no sempre representaven veritablement la divinitat. “ quan en la paraula s'imita de mala manera el que els deus o herois son, qual pintor que pinta algo sense semblant algun amb el que volia pintar”

La critica platònica al discurs de el poètic i el plàstic es basa en la percepció de aquests elements com un engany de la realitat. Així la veritat artística i filosòfica, es constitueixen en exemples de la relació existent entre la recerca de coneixement del ser i la del mon de la opinió. D'aquí que plató al postular una filosofia idealista distingeixi entre una realitat veritable de la realitat aparent, il·lusòria i inexistent, amb això admet , que les manifestacions artístiques, per estar constituïdes de signes parcials, s'ubiquen en l'àmbit de la il·lusió i no de la realitat veritable i transcendent, en vista d'aquest fet les repudia per induir al engany.

La concepció metafísica de la bellesa

En el pensament de plató, l'estudi de la bellesa constitueix un aspecte fonamental, potser perquè una de les qualitats del mon grec, a set la valoració de aquest aspecte en relació amb les representacions divines en les seves mes pures i perfectes formes. Es parteix dons, segons la concepció metafísica platònica, que el bell absolut es el ser que conte en la seva essència totes les realitats per les quals les coses son belles determinant finalment el fet de ser una idea o essència que posseeix els seus reflexos en el mon sensible. Per conseqüència el bonic en si no serà el visible sinó el que transcendeix al nivell de idea o esperit.

Però, Plató expressa que a l'inici de la captació de la bellesa suprema y absoluta esta en partir de la bellesa visible bellesa dels cossos, per desprès anar ascendit a la intuïció de la bellesa espiritual intel·lectual i moral, culminant amb la contemplació de la bellesa suprema en si.

La bellesa intel·lectual en la filosofia de plató, exclou l'art en el sentit en que actualment es coneix. Per el poble grec l'activitat artística estava constituïda per obres poètiques i visuals sent la bellesa, considerada solament com component de cossos humans especialment en els masculins i adolescents.

Amb respecte a la bellesa absoluta, plató considera contingut en ell, la mesura i proporció, les quals al no estar incloses en les obres d'art, fa que aquestes perdin la seva eficàcia perquè tendeixen a “... la deformitat, la falta de mesura i harmonia, sent per això portadores del mal esperit i del mal cor, els seus contraris son germans i les imitacions de els seus respectius contraris, la natura prudent i bona”

Plató expressa a demés de l'error de jutjar la bellesa que produeixen les obres artístiques segons el plaer que causen i no per la veritat continguda en aquestes. Segons el filòsof, el veritable artesà es el que imita en igualtat , quantitat i qualitat, l'objecte que fa servir de model. Per aquest motiu, les tesis platòniques rebutgen els medis de que es serveixen els artistes per aparentar la veritat deformant les seves obres amb proporcions que aparenten ser belles.

Les opinions sobre aquesta teoria tenen el seu fonament en l'influencia que va rebre del pitagorisme que concep el cosmos com la causa de l'ordre, igualtat geomètrica que permet mantenir unit el tot. Plató no concep una obra bella si aquesta manca d'harmonia i ordre, aspectes que condueixen al be i a la veritat.

el que plató considera bonic es d'inferior a superior:

• la bellesa dels cossos

• la bellesa de les animes expressada per mitja de la virtut

• i la bellesa en si com idea suprema junt amb el be.

Així es diferencia el que plató concep com bonic i com art, aspecte rellevant degut a la transició que estava sofrint aquest entre finals del període arcaic posterior, imatges com les Koré en el cas femení i els Kouros en el masculí, que es representaven segons les regles establertes en l'època, una de les quals era la manca de tot moviment, hieratisme , i el període clàssic superior en el grec, on escultors tracten de conferir moviment a les seves obre a demés de investigar i desenvolupar tècniques i idees ja conegudes. Aquest moment serà per plató el motiu de el seu descontent per tots els avenços en el sector artístic calcificant-lo com la causa de la desestabilització de l'estat. “Tampoc admet plató que s'introdueixin canvis en els jocs dels nens dons d'aquesta manera els habitua a depreciar l'antic i estimar el nou, i es modifiquen els seus sentiments. Tal es igualment l'efecte que produeixen les innovacions artístiques, especialment les musicals”

Això va tenir la seva aplicació en l'estat grec aplicant la normativa que prohibia a els artistes realitzar obres visuals o literàries per als temples que no s'ajustaren a la tradició artesana acumulada durant el temps. Agafant la bellesa com essència, es distingeix en aquesta la característica de claredat i esplendor, significant que el bonic es pot manifestar o comunicar atrabes de la bellesa terrenal o predicamental.

Per conseqüència aquesta qualitat de resplendor la fa ser una de les idees mes perceptibles en les manifestacions sensibles, sent la vista, el sentit que millor la capta.

Kore kouros

Concepció filosòfica de l'art.

El aspecte filosòfic de l'art en plató expressa el caràcter mimètic o imitat de la natura d'aquest, mostrant-se per mitja de la representació i reproducció, les quals a la seva vegada, s'ajusten a les proporcions de l'original. D'aquí que la imitació tingui que ser absoluta a pesar de que l'objecte que s'imiti no sigui agradable per ella mateixa.

D'aquesta manera plató divideix la mimètica en dos branques: primer, l'art de la copia, el qual s'explica quan l'artista realitza la reproducció ajustant-se en l'altura, l'amplada i la profunditat, a les dimensions del model i a tots els atributs, colors, que els corresponguin. Una segona branca la forma l'art fantasmagòrica o art de l'aparença que es el que adhereix a aparences enganyoses que no es corresponen a la realitat existent, així com per la creació internacional de il·lusions òptiques.

Desprès la il·lusió tindrà mes efecte de lluny que de a prop i dependrà de la habilitat i exactitud a l'hora de fer-la. A partir d'això es pot citar l'exemple de les “esquiagrafies” executades per Apolo , les quals no son ,segons plató, si no decorats o quadres on el joc d'ombres i colors reprodueixen les aparences i dona de lluny la il·lusió de realitat, per primer cop es veia reproduït el mon exterior en una superfície plana, amb la seva profunditat i coloració.

Plató exposa que tota imitació es distancia de la veritable realitat concedint-l'hi el caràcter de falsedat.

Es planteja dons la concepció de que la realitat platònica es jerarquitzada, degut a que la realitat empírica no es mes que un reflex de la realitat absoluta. Això explica perquè la teoria de la imitació o mimesis es relaciona amb el plantejament de ser una aparença de una representació del mon.

D'aquesta manera s'explica que plató considerava les produccions artístiques, pictòriques o poètiques, com imitacions de segon nivell d'aquelles imitacions de la natura que son al mateix temps representacions del mon ideal. Per conseqüència, es donen tres realitats que serien:

• la realitat en si o idees perpetues.

• la realitat de les formes sensibles, del mon dels fenòmens.

• la realitat artística a la que s'atribueix el tercer nivell, ja que no mes es una il·lusió.

En l'analissis de plató es pot apreciar el caràcter descendent que s'atribueix al mon, ja que la realitat involuciona de dalt a baix, representant l'art, l'ultima composició de la realitat eterna o de les idees. El rebuig del filòsof a la imitació pictòrica, es basa en el caràcter il·lusionista d'aquesta, accentuada per establir a partir de les percepcions dels sentits, els quals proporcionen confusió, entre aquestes es troben la experiència òptica en la que es sustenta la pintura, deduint-se que el us de la perspectiva i de la policromia foren considerades en la filosofia platònica com un frau. Així s'observa com se l'hi atribueix a l'art un caràcter màgic.

Un exemple el constitueixen el telo de parrasio i el raïm de zeuix on s'aprofita el recurs de l'iluminació òptica.

A mes a mes de ser la imitació artística inferior dintre del lloc que posseeix la imatge en la jerarquia de la realitat veritable, esta el fet de que l'imitador, ajustat a les aparences no coneix el que presenta.

Amb respecte a la tècnica en el art, plató la considera mera destresa sense diferenciar les diferents manifestacions que es poden generar dintre d'aquest. Així el filòsof diu que les habilitats es divideixen en adquisitives i productives, sent la ultima a la seva vegada subdividida en: productives d'objectes reals tant d'origen humà ( utensilis, vibendes...) com diví (plantes) i elements productius de imatges les quals també son d'origen humà (realitzacions pictòriques) i diví ( reflexions, somnis)

D'aquestes ultimes les imatges, imitacions de els seus originals, es subdivideixen en genuïnes o copiades amb propietats iguals a les del model i les representacions aparents les quals no mes es semblen al model. En quant a les representacions aparencials, es cita el cas dels arquitectes i escultors d'obres de grans dimensions. En efecte, els artesans es valien de procediments extrets de l'ilusió òptica per representar no les proporcions justes que coincidien amb el model si no las que aparentaven ser. Esta activitat estava realitzada tant per els pintors, escultors com per arquitectes per aconseguir el fi de que a gran distancia fos percebut com en realitat era.

La paraula “tékhne” en l'art, es la capacitat de realitzar alguna activitat basada en el coneixement. Amb respecte a aquest, plató diferencia tres estadis:

• l'art que es genera de la capacitat de usar un objecte perquè sap el seu origen i finalitat.

• L'art del artesà que se adequa a les regles establertes per el client.

• L'art del pintor el que pren com a models els productes de l'artesà.

Aquestos tres nivells estan figurats en el procés de creació del mon sensible, el que parteix de les idees, deu, desprès el demiürg, d'origen s'emblant al de la idea,

Per últim el poeta i el pintor amb les seves obres artístiques, produeixen les imitacions parcials de els éssers sensibles creats per el demiürg. Es te que senyalar que els estudis sobre la imitació de la natura van frenar a els artistes en el pla creatiu y be autonomia per executar les produccions que desitjaven.

Paral·lelament va contribuir també el fet que les diferencies entre imitació y model no van poder solucionar el caràcter il·lusori de les arts, atribuint com a tal el rebuig en l'ordre intel·lectual i moral.

Conclusions

Plató en la seva concepció de la bellesa i l'art, expressa la importància de les dues, per ell el bonic es la culminació d'un procés de ascensió que experimenten les animes partint de la bellesa sensible fins a la trobada amb la realitat veritable per mitja de la contemplació, el qual permet experimentar el coneixement de les essències. El fet de perteneixer a un origen ideal, immutable i imperfecte, els confereix rasgos fonamentals que corresponen amb el plantejament metafísic de l'autor, manifestant-se per mitja de la bellesa predicamental o sensible.

Les manifestacions artístiques en canvi, estan lligades a l'esfera terrenal i visible, ubicant-se en l'últim esglaó del coneixement degut segons el filòsof, a ser imitacions o imatges de les imitacions del mon sensible, les quals a la seva vegada son reflex de els arquetips que es troben en el mon de els idees. L'art al estar constituït per signes aparencials, perd el caràcter unívoc per prestar-se a la confusió. Per tant plató subordina el art, font d'engany i irracionalitat, a la filosofia, per ser la ciència que confereix l'anima racional la possibilitat de cercar en les essències i perquè ella es la que esta en capacitat de determinar el que es moralment beneficiós o danyi a els interessos de l'estat.

L'estat recolzat en la filosofia, estableix una sèrie de normatives o cànons que prefixaran la realització de produccions artístiques, en l'àmbit ètic a fi de evitar en el possible que l'art promogui els vicis i males costums que desvirtuessin el bon funcionament de la societat grega. Es així com l'artístic es converteix en un instrument socialitzador.

Vocabulari:

• anima: part essencial d'una cosa, que li dóna vida, vigor, força, etc...

• art: Habilitat, destresa, a fer certes coses adquirida amb l'estudi, l'experiència, l'abnegació./ Sistema de preceptes i de regles per a fer bé alguna cosa.

• Bellesa: Conjunt de gràcies o de qualitats que, manifestades sensiblement, desperten un delit espiritual, un sentiment d'admiració.

• Coneixement: Funció i acte de la vida psíquica la característica dels quals és llur caràcter representatiu i, en el cas del coneixement humà, objectiu./ Funció i acte intel·lectuals mitjançant els quals el subjecte aprehèn l'objecte o l'estableix.

• Essència: Allò per què una cosa és el que és./ Allò que hi ha en una cosa de permanent i invariable./ Allò que constitueix el fons de l'ésser, la natura pròpia d'una cosa.

• Estètica: Doctrina sobre la bellesa, l'art i, més en general, les sensacions.

• Metafísica: Que ultrapassa el domini de l'experiència sensible, de la ciència positiva, de la realitat fenomènica./ Ciència que tracta, en general, de realitats (o preteses realitats) més enllà del món sensible o de la natura i, més en particular, de l'ens i l'ésser, com també dels seus principis i atributs.

• Racional: Dotat de raó, de la facultat de raonar