2. ÈTICA I ESTÈTICA EN EL CINEMA D'ALMODÓVAR.

Pedro Almodóvar és, sens dubte, un director clau en l'estètica dels 80.

La producció completa d'Almodóvar es pot dividir en quatre parts, cada una estèticament específica. Pedro ha passat per diferents etapes: des de la de jove que es converteix en un artista underground fins a la d'autor cinematogràfic perfectament conegut, creant així un indubtable gir a la seva poètica.

Al final de la primera etapa, que coincideix amb el també final de “la movida” a Espanya, el director es veu obligat a deixar la temàtica que envolta aquest moviment, ja que només interessa a una població jove i urbana.

Així doncs, es converteix en un director del que es diu que les seves pel·lícules són provocatives i estranyes: es centra més en el melodrama. Això provoca que Almodóvar es dirigeixi a tot tipus de públic. Tot i això, les pel·licules, que ara són de caire melodramàtic, estan ambientades en entorns no acceptats per tothom: transvestits, relacions homosexuals, etc. En conclusió, les pel·lícules d'aquesta segona etapa seran reservades per un nou públic més o menys iniciat en el cinema d'Almodóvar.

Pedro Almodóvar

La tercera etapa s'obre amb “Mujeres al borde de un ataque de nervios”. Aquesta obra es va rodar just abans de produïr-se la moda dels transvestits i de què el pop es convertís en el mainstream(*).

(*)mainstream: corrent principal

Ara, sense motius aparents, l'estètica del director es fa interessant pel públic i la crítica internacional. Per primera vegada Almodóvar es dirigeix a un públic majoritari. Tot i que les pel·lícules d'aquesta etapa semblen menys complicades, el que realment posen de manifest és la intenció d'afirmar la seva poètica. Aquesta insistència evita la possibilitat de titllar de superficials les seves pel·lícules.

Almodóvar va començar la seva carrera amb el principi de “tot artista jove ha d'unir-se a una escola, un moviment artístic, o una camarilla”. En aquest cas el denominarem “la movida”.

Aquest director és l'únic d'entre els membres de “la movida” que va aportar una nova estètica al cinema. Alguns elements que caracteritzaven el moviment eren: la valoració d'allò individual, el ressorgiment d'allò kitsch(*), o la inspiració en moviments anteriors com el pop.

En els primers treballs casolans de Pedro es veuen reflectits tots aquests elements, més l'humor o la desmesura propis del seu cinema.

Pedro Almodóvar

(*)kitsch: element que defineix el pop com allò que ressalta el mal gust d'alguna cosa quotidiana elevada a la categoria d'art.

L'estètica és el reflex dels fenòmens artístics. L'estètica del cinema és l'estudi com a art, és a dir, l'estudi dels films com a missatges artístics. Conté una concepció d'allò que és bell, i del gust i del plaer de l'espectador.

L'estètica del cinema presenta dos aspectes: un que contempla l'efecte estètic propi del cinema, i un altre que està centrat en l'anàlisi d'obres particulars: és l'anàlisi de la pel·lícula o la crítica.

És obvi que Pedro utilitza les tècniques pop en les seves pel·lícules. A la pel·lícula “Laberinto de pasiones”, els personatges accepten els consells que la premsa del cor ofereix per viure. La protagonista de “Pepi, Luci, Boom y otras chicas del montón” obre una agència publicitària ja que vol convertir-se en un spiritus movens del pop.

Alaska, Carmen Maura i Eva Siva a “Pepi, Luci, Boom y otras chicas del montón”

L'actitud d'Almodóvar cap a l'estètica pop és d'una manera específica: les creacions experimentals i radicals d'Andy Warhol han establert una estètica que avui en dia es diu que és una estètica antiga. Almodóvar segueix les passes de Warhol, però serà una estètica que mai serà igual a la de Warhol, encara que tindrà una orientació molt similar.

El director va tenir la oportunitat de seguir les passes d'altres autors posteriors a Andy Warhol, com ara John Waters. Això significa que la premissa bàsica de Warhol va més enllà: si John Waters és un artista “post-warholià”, Almodóvar serà un artista “post-watersià”. Waters utilitza l'expressió de Warhol, desenvolupant i ampliant un conjunt de temes i una ideologia que són preestablertes. Pedro estableix una interacció entre l'expressió de l'estètica pop i els típics temes de la producció actual, com per exemple, la comèdia, el melodrama o el suspens. Això provocarà que l'estètica pop serveixi de model legítim per a totes les altres arts. Vint anys després de la “movida” i trenta després de la pel·lícula de John Waters “Mondo Trasho”, quan sorgeix la temàtica del transvestit, es descubrirà que Almodóvar i Watters són precisament els que millor manipulen les exigències que el corrent principal intenta establir.

Andy Warhol

El director parla de les seves dues primeres pel·lícules i comenta que aquestes (“Laberinto de pasiones” i “Pepi, Luci, Boom y otras chicas del montón”) formaven part d'un moment històric de la seva carrera que, en certa manera, ha quedat tancat. Tot i això, Almodóvar no abandona totalment el pop: “Esas cosas son divertidas pero acaban cargándote mucho cuando te dedicas a ellas. Es que se repiten y pierden la gracia. Entonces empiezas a vislumbrar auténtica incultura, empiezas a adivinar todo lo que hay detrás y tedas cuenta de que no es divertido. En este momento no me interesan nada.” (*)

John Waters

(*)Pedro Almodóvar en una conversa amb Nuria Vidal pel llibre “El cinema de Pedro Almodóvar”

Les dues primeres pel·lícules de l'Almodóvar fan de mirall pels diferents registres del pop. A part d'enriquir la seva estètica amb elements d'una cultura popular característica de l'art cinematogràfic, Almodóvar integra en els seus films elements iconogràfics i, si és posible, diferents formes de la seva expressió.

El surrealisme i el pop són dos corrents diferents, però amb una estratègia comú: provocar quant els tabús establerts.

El contingut de les escenes està ple d'iconografia pop; sembla irreal, manipula la realitat com si es tractés d'un somni.

Pedro utilitza per primer cop les tècniques pop per penetrar en l'àrea de la poètica surrealista.

Andy Warhol

La connexió entre les comèdies d'Almodóvar i les pel·lícules de Warhol es comprén millor a través de la igualtat d'ambients en els quals transcorren.

A Almodóvar, considerat el “Warhol espanyol”, el segueixen una seguit de gent que tenia la seva pròpia manera de viure el pop, com ara, drag queens o superstars.

A la pel·lícula “Laberinto de pasiones” l'estètica pop està escampada per tot Madrid. La ciutat es presenta com un escenari que es mou per sobre de tot el món de l'underground. Com per exemple el príncep de Tirán (Imanol Arias), el qual és homosexual. Arriba a Madrid per passar-s'ho bé. Coneix la Sexilia (Cecilia Roth) que pateix de ninfomania, i els dos s'enamoren. En aquesta pel·lícula el kitsch és un element clau, fet que provoca que sigui la pel·lícula més pop que s'ha fet mai.

L'estètica provocadora de Pedro Almodóvar i la seva aparent falta d'interès per ser més refinat, provoca que se'l califiqui com “cineasta hortera i cutre”. Tot i això, Pedro aconsegueix allò més impossible quan es posa en pràctica una teoria: que sigui entesa.

Almodóvar fa un cinema intel·lectual que ha de disimular la cultura per agradar el públic. Podríem dir que Pedro fa un cinema falsament popular que acaba sent popular, la qual cosa és un gran repte.

Laberinto de pasiones

El director es converteix en avantguardista quan, com tots els altres avantguardistes, se separa conscienment d'aquells que ja havien estat avantguardistes abans que ell per inspirar-se en alguna cosa encara més anterior.