Crec que el primer que s'ha fer per parlar de l'esport (tal com és concebut actualment) és mirar d'on ha sortit. I en aquests cas, com en tants altres, el naixement de l'esport es deu a la necessitat que va adquirir la burgesia el segle XIX per tal d'assegurar el control i la productivitat dels pobles. S'ha d'entendre que si les masses es posessin a reflexionar i pensar seria perillós pels explotadors del poble, que podrien perdre els seus injustos privilegis.

Llavors és quan la burgesia (i tots els opressors i privilegiats en general) es van adonar que la cultura al físic i a l'esport era un excel·lent medi d'evitar que el poble reflexionés, i s'adonés com d'explotat, manipulat i enganyat està. No hem de caure en l'error de pensar que la burgesia és subnormal, sinó que hem d'entendre, fer sortir a la llum i, finalment, desfer la trampa que ens esta prenent, ens esta imposant i ens esta amagant.

Aquesta no és ni una trampa feta a l'atzar ni una trampa sense objectius concrets, sinó que és una trampa meditada, estudiada i sotmesa a constants perfeccionaments per tal d'assegurar la seva efectivitat (aquests perfeccionaments sovint són presentats com a evolucions, avantatges, avantguardisme....). Sovint ens volen fer creure que això no és cap trampa, sinó que és l'home (sempre em refereixo, és clar, a l'home i la dona) que és per naturalesa egoista, competitiu, venjatiu, explotador, assassí... però tots sabem que l'home no és així, sinó que aquesta repulsiva societat i la ignorància del home és el que el fan ser d'aquesta manera. Però a les classes privilegiades els interessa que hi segueixi existint l'explotació de l'home per el home, perquè ells són els que exploten i nosaltres els explotats, i per això justifiquen amb falses “lleis naturals” les seves explotacions.

Cal deixar ben clar que les funcions repressores de l'esport són múltiples, variades i amb amplis camps d'acció, però que per mi les més importants, i que engloben la majoria, són:

- L'esport serveix per legitimar i idealitzar l'ordre establert, es a dir l'ordre que conserva els privilegis, i elimina qualsevol tipus d'intent de millora de la societat. És a dir, s'estabilitza el sistema existent, per mantenir les actuals diferencies entre classes i s'imposen els mites de la societat burgesa (jerarquia, selecció, entrenament, competició, formalisme...).

• L'esport ajuda a que un nacionalisme s'accepti i es generalitzi. Per exemple: s'intenta que els catalans ens sentim espanyols perquè veiem els jugadors de la nostra terra a la selecció espanyola. Per tant els nacionalismes “petits” es reprimeixen, i es fa creure que s'integren dins dels altres de més “grans”. Com és fastigosament lògic, la possibilitat del no nacionalisme no existeix, cosa que s'entén molt fàcilment quan se sap que una de les principals funcions de l'esport és crear rivalitat entre pobles o nacions. Per tant si no hi haguessin pobles (i el seu esportista representant, en aquest cas) no es podria crear una falsa rivalitat entre pobles i llavors potser la lluita seria entre classes, i això, a la classe privilegiada no li interessa gens.

• L'esport és una preparació i educació dels individus cap al sistema capitalista, cap al sistema on l'única pau que hi ha és el monopoli de la violència i l'única llibertat que hi ha és el monopoli de la repressió. Així des de petits ens ensenyen i imposen els principis del rendiment, de la productivitat de l'organisme, els principis de la competència, la rivalitat i l'autoritat (o és que algú coneix algun esport on no hi hagi arbitres?): que són us principis egoistes, capitalistes i que anul·len la única (o la més important) capacitat diferencia els homes dels animals: la capacitat de raonar. Es podria dir que l'esport és una “preparació i educació” que es fa a l'home perquè sigui com un animal.

• L'esport és un poderós factor de repressió sensorial i sexual, on el plaer s'obté a partir del treball, l'esforç, el dolor, la repressió de l'aparell sensorial... i no a partir de l'amor, la pau, la justícia... Per exemple, als ciclistes se'ls ensenya suportar el dolor i el sofriment, molt per sobre del que és sa. Als boxejadors se'ls fa acostumar a rebre cops a la cara, a l'abdomen... és a dir se'ls deshumanitza, se'ls fa com si fossin màquines sense sensibilitat, que cauen morts quan el seu cos no pot més, perquè els òrgans sensitius ja pràcticament no els responen.

• L'esport és un mitjà de reclutament de jovent, es reprimeixen els joves. D'aquesta manera si es tenen els joves reprimits (que són els més perillosos, perquè solen ser els que encara tenen ideals i no es conformen amb la injustícia del sistema ) es té reprimit a la gent que té més ganes de revolució, els únics (i encara) que la postura de falsa comoditat no els ha fet perdre l'esperit crític i les ganes d'actuar (i no pas pensar i prou com fan alguns teòrics i gent “adulta”, que prefereixo anomenar gent passiva).

• L'esport tracta les persones com a productes, és a dir les persones són valorades com a objectes que permetran vendre els productes millor, els esportistes són objectes que guanyaran molts premis, objectes que mostraran a tothom com de bons són determinats productes, objectes que mai seran valorats com a persones. El valor de l'esportista sempre serà què ha guanyat i què és capaç de guanyar, i no pas la seva condició com a persona. Per tant el “millor esportista” serà el que tingui les capacitats animals més desenvolupades i les capacitats humanes menys desenvolupades, així podrà patir més i reflexionar menys.

• L'esport crea individus que (igual que les models) seran els miralls de la societat de consum. Això s'aconsegueix gràcies a les importants campanyes publicitàries dels mitjans d'informació i de les marques. Els ídols del poble seran persones que han arribat a un lloc gràcies al seu sofriment, condicions físiques naturals, i gràcies a la seva submissió total al sistema i a les regles establertes. És a dir, es creen uns ídols totalment reaccionaris.

• L'esport és un negoci, que fa que els pocs diners que guanyen els treballadors siguin gastats en el mateix o semblant material esportiu que utilitzen els seus ídols. Per tant l'esport és un negoci capitalista format per els mitjans de comunicació, les indústries, la tecnologia, la ciència, la política... on sempre hi perden els treballadors i la majoria d'esportistes, però mai els mitjans de comunicació, les indústries, etc. Aquest efecte és bastant important, perquè així els treballadors treballen per comprar les coses que els fabricants volen, s'aconsegueix tancar el cercle del mercat i els diners sempre els tenen les mateixes mans (semblant al que passava a les colònies tèxtils del Llobregat del segle XIX: els treballadors treballaven per un mateix amo, compraven les cases a l'amo, anaven a comprar a les botigues de l'amo, anaven a vestits amb la roba que compraven a l'amo...)

• L'esport de competició crea la necessitat (molt relacionada amb el punt anterior) de comprar els mateixos productes que els ídols esportius. Està clar que aquests productes no són ni els més ecològics ni els que et fan gaudir l'esport. Així, és crea la necessitat de comprar objectes més lleugers, més precisos, més bonics.... però que són els menys duraders, per tant els que fan que els treballadors n'hagin de comprar de nous més sovint, per la poca durabilitat dels anteriors o perquè se'ls fa creure que els que tenen ja estan passats de moda i no es pot disfrutar tant amb ells.

Des de el meu punt de vista la funció de l'esport és desviar la força, l'odi, ràbia... que es produeix en una societat injusta com la nostra cap a un enemic equivocat (com fan el chauvinisme, sexisme, racisme, nazisme, feixisme...). Ens fa descarregar aquest odi contra el nostra rival o contrincant enlloc de fer-nos destruir aquest sistema que ens domina, insulta, reprimeix, roba......

Crec que una de les coses que no he esmentat, i que és molt important, és que l'esport com està concebut no és sa, sinó que és perjudicial. Perquè l'objectiu de l'esport és el rendiment, l'estètica i l'adoctrinament, i no la salut, la satisfacció i el plaer, com hauria de ser. Per tant, la que hauria de ser la funció principal de l'esport (la salut), s'elimina completament en la majoria d'esports i en tots els esports de competició.

Per tot el que he esmentat i més fets que m'he deixat, en una societat com la nostra protegir a qualsevol preu l'esport i tots els esdeveniments esportius de qualsevol moviment revolucionari és una de les prioritats de les classes privilegiades (polítics, burgesos, nobles, grans empresaris...). Això es veu molt clar (aquest és només un dels mil fets) en com les forces de repressió de l'estat espanyol és van bolcar sobre les olimpíades del 92 de Barcelona i van reprimir de totes les maneres possibles (legals i no legals) l'independentisme revolucionari i totes les corrents alternatives. Cal recordar que les olimpíades són la culminació de la repressió de l'esport, on un estat demostra tot el seu “prestigi”.

Crec que la idea principal es podria resumir en:

L'esport és un intent reaccionari de les classes dominants, per tal que la totalitat d'ésser humans mai puguin aconseguir el que és seu, és a dir tot, i es quedin amb la simple condició d'egoistes animals dominats per les lleis del capitalisme.